Utopies complertes

Allò més temut sempre succeeix, deia Kafka. Molt pitjor: allò més desitjat també.

Hi havia una vegada un home que anhelava treballar menys i el capitalisme el va deixar a l'atur.

Hi havia una vegada un home que somiava amb viatjar més i el capitalisme el va ficar en una pastera.

Hi havia una vegada una dona que buscava amor i el capitalisme la va llançar a la prostitució.

Hi havia una vegada una dona que desitjava una màquina de cosir i el capitalisme la va encadenar a una maquila.

Hi havia una vegada un nen que desitjava que el seu pare no el pegués i el capitalisme el va deixar orfe.

Hi havia una vegada una nena que no tenia ganes d'estudiar matemàtiques i el capitalisme va bombardejar la seva escola.

Hi havia una vegada un home i una dona i un nen i una nena que desitjaven viure feliços i lliures de preocupacions i el capitalisme els va donar la televisió.

Hi havia una vegada un president dels EEUU que tenia en el seu despatx una llàntia, la va fregar amb la màniga i en va sortir un geni: “Demana tres desitjos i te'ls concediré”. “El nostre desig”, va respondre el magnat en nom del seu país, “és tenir més desitjos. Ja ens n'encarregarem nosaltres de què es compleixin”. I el geni li va cedir tots els somnis, tots els pensaments bons, totes les imatges nobles de la Humanitat per a què en materialitzés la destrucció arran de terra.

* * * * *

Cal anar molt amb compte amb el que es desitja perquè pot venir Monsanto (o Repsol o el Pentàgon) i fer-ho realitat. No hi ha un sol anhel decent concebut per un home bo o per un poble assedegat, no hi ha una sola utopia alliberadora excogitada en els darrers 8.000 anys que el capitalisme no hagi fet realitat sota la forma d'una maledicció. Els mites de cornucòpies, de taules sempre cobertes de viandes i de cofres sense fons s'han vist acomplerts sota la forma de l'abundància assassina que genera 6.000 milions de tones d'escombraries al dia i mata de fam 10 milions de persones tots els anys. El somni d'una tecnologia alliberadora de braços i multiplicadora de temps ha aterrat a l'infern de les maquiladores i dels tallers flotants i de les misèries de l'atur. La utopia d'una Natura dòcil, dúctil, adaptada a les necessitats dels éssers humans s'ha tornat de fet en la dissolució de les glaceres, l'extinció de milers d'espècies i el desplaçament de poblacions assaltades per tsunamis i deserts. Cap el 1820, el socialista utòpic Charles Fourier va avançar el disseny d'una societat idíl·lica en la que els homes podrien regular el clima, ajustar les estacions i modificar a caprici la meteorologia per a poder menjar cireres al gener i produir blat tot l'any. El canvi climàtic és ara una realitat amenaçadora i no només com efecte col·lateral d'una economia desbocada de destrucció generalitzada sinó com una premeditada acció de guerra. Des del 1992, el programa HAARP del ministeri de Defensa dels EEUU investiga a Alaska el desenvolupament “d'armes climàtiques” capaces de generar pluges, boira i tempestes, i de modificar el clima exterior amb el propòsit —diu Michel Chossudovsky— de “desestabilitzar economies, ecosistemes i l'agricultura”, així com de “devastar els mercats financers i comercials i augmentar la dependència alimentària”. La gran utopia mística d'un retorn humà a la Natura s'inverteix i es realitza —al contrari— en aquesta definitiva dissolució de la Natura en les malles de la tecnologia humana. El canvi climàtic, subsidiari o premeditat, constitueix l'última volta de rosca d'una economia que, basada en l'erosió material de totes les diferències (guerra / pau, destrucció / producció, menjar / usar / mirar), acaba per abatre'n la darrera: la que separa la mort natural de la mort provocada. Un cop derrotada del tot la Natura, ¿es pot seguir parlant de “morts naturals”? Però si cap mort no és ja “natural”, si no podem distingir ja les que ho són de les que no ho són, ¿no és precisament perquè el capitalisme s'ha tornat més natural de la mateixa Natura?

* * * *

Hem d'anar amb compte, en qualsevol cas, amb el que desitgem. Hi havia una vegada un home anomenat Mohamed Farag que va viatjar a una boda a Jordània i va ser detingut, torturat i entregat en secret a la CIA. Durant 19 mesos va desaparèixer en un desaigua fosc sense acusació ni procés ; encadenat a la paret d'una cel·la, amb la llum encesa nit i dia, atordit per l'estridència d'una música contínua, va intentar suïcidar-se dos cops i fins i tot això li van impedir. Durant aquest temps no va veure res més que els seus botxins i no va sortir sinó per a ser interrogat ; i tanta era la seva desesperació, tanta la seva solitud, tan horrible la seva sensació d'estar mort i enterrat en una tomba, com ho expressa en aquesta frase quasi poètica en la seva eloqüència negra: “Cada cop que veia una mosca a la meva cel·la m'omplia d'alegria”.

Que no se n'assabenti, si us plau, la CIA. O pot succeir que els centenars —o milers— de desapareguts en presons secretes vegin complert aquest desig i hagin d'expiar la seva innocència en una cel·la envaïda per una plaga de mosques.

.
Article original: Utopías cumplidas.
.

Contra el capitalisme: Estat de Dret i Constitució

[Seguint el fil de “Comprender Venezuela, pensar la democracia”, de Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, que va ser publicat per l'editorial Hiru (Hondarribia, Espanya) el 2006 i va obtenir el premi Nacional del llibre de Veneçuela el juny de 2007].

A les darreres línies de la seva extraordinària obra La democràcia, història d'una ideologia, Luciano Canfora resumeix, a la llum de l'oposició llibertat/democràcia, la definitiva derrota d'aquest darrer concepte en la tradició europea, revelant el veritable contingut de la constitució de la Unió Europea i la doctrina implícita en els seus articles i disposicions: la conclusió de Canfora és que, contra la democràcia, “ha vençut la llibertat —en el món ric— amb totes les terribles conseqüències que això comporta i comportarà per als altres” i que per això “cal que la democràcia sigui aplaçada per a una altra època, i llavors serà pensada, des del principi, per uns altres homes, potser ja no europeus”.

Tal vegada aquella època és la nostra i tal vegada aquell país no europeu és Veneçuela.

Allò que aquest llibre de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero demostra —alertant les institucions bolivarianas per a què no s'apartin d'aquest camí— és que pensar des del principi la democràcia significa precisament conservar els seus principis, inhabilitats, segrestats, corromputs dins de la trampa capitalista, a la que és tan necessari proposar la seva hipòtesi com impossibilitar-ne els efectes. Durant els darrers cent anys, la tradició d'esquerres ha anat sucumbint fatalment sota el miratge d'aquesta contradicció, i la pròpia divisió que ha generat entre les seves files apuntala paradoxalment la legitimitat inexpugnable de l'encanteri: per a defensar la democràcia, els socialdemòcrates van acabar defensant el capitalisme; per a combatre el capitalisme, els comunistes van acabar renunciant o menyspreant la democràcia. Ambdues posicions va alimentar i alimenten per igual la falsa evidència de què capitalisme i democràcia són inseparables genètica i empíricament.

Aquesta evidència és tan falsa com la de que el Sol gira al voltant de la Terra: la veritat és precisament el contrari. Enfrontats a un desprestigi del concepte l'últim precedent del qual cal buscar-lo als anys trenta del segle XX, el dany infligit a la democràcia ha estat tant més gran com que el seu nom està sent avui utilitzat —com ho havia estat d'antuvi el de “raça” o el de “lebensraum” o el de “civilització”— per a trencar-li el pit al llenguatge, incendiar el dret internacional, espanyar tres països i torturar i matar centenars de milers de persones; o, el que és el mateix, està sent emprat per a imposar decisions al marge de la sobirana “majoria d'edat” dels pobles de la terra. Enfront de la democràcia com a palanca o com a xantatge, és fàcil cedir a la temptació d'arremetre més contra la democràcia que contra el capitalisme, i acabar considerant les formes mateixes com a tramposes o restrictives. Cal inventar noves vies de participació? És que potser el “dret burgès” no ofereix suficients mecanismes per a què la voluntat popular decideixi? Allò difícil no és concebre o fins i tot establir procediments que garanteixin la participació dels ciutadans en la presa de decisions ; allò difícil és concebre i establir procediments per a què aquelles decisions es compleixin. Però si aquestes decisions de la voluntat popular no es compleixen no és perquè els governants siguin dolents, el poder corrompi o l'home vell s'imposi a cada gest, sinó perquè el capitalisme sempre constituent segresta de manera ininterrompuda les regles i els conductes de la sobirania constituïda. De forma geogràficament desigual, segons context i conjuntura, el capitalisme tendeix, com cap al seu ideal, a l'equilibri perfecte entre el respecte formal als principis de l'expressió democràtica i l'incompliment permanent de les seves decisions: un model, doncs, de legitimitat i no de determinació. L'esquerra segueix creient, citant un Marx incomplet o superficial, que l'anomenat “dret burgès” és només l'excipient o cobertura legal dels interessos de la classe dominant sense adonar-se de què les seves lleis, institucions i vies d'expressió són en realitat —a igual títol i al mateix preu que les obtingudes i ja quasi perdudes en el terreny laboral— conquestes populars molt treballoses que aquelles classes dominants es van veure obligades a acceptar i alhora a segrestar i deixar sense efecte. Precisament Luciano Canfora dedica tres-centes pàgines molt minucioses a descriure els procediments materials d'aquell segrest, resumits de forma sumària en dos models d'intervenció alternatius o simultanis: la manipulació i el terror. Allí on o quan podia permetre-s'ho, el capitalisme ha assajat subtils formes de domini blanc a través de la propaganda, la reforma electoral —sistema majoritari, proporcional o mixt, segons les circumstàncies— i el suborn estructural o puntual dels electors (electoralisme, tupinada o “estat del benestar”). Allí on o quan no podia permetre's aquests expedients, ha recorregut a la violència explícita, segons una fórmula que té el seu començament històric a la Comuna de París i que l'Amèrica Llatina ha experimentat de la manera més dramàtica durant les últimes dècades: matar gairebé tothom cada trenta anys i després deixar votar els supervivents. És possible que calgui reformar les institucions, però la ja impostergable revolució econòmica no hauria d'impugnar-les. Dir “democràcia participativa” és una redundància, com dir “capitalisme democràtic” és un oxímoron. El capitalisme, que consisteix en robar vides i recursos, ens roba també la democràcia i el dret i la lluita per recuperar unes i altres és en realitat la mateixa lluita

Cap parlament o assemblea pot decidir democràticament l'extermini de la població de Mitilene, tal i com ens explica Tucídides, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir democràticament envair un país, bombardejar les seves ciutats i matar de fam els seus habitants, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir legalitzar la tortura o la discriminació racial, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir posar la riquesa a mans de 1.500 persones, en detriment de la majoria de la població, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Aquestes decisions constituents que ja s'han pres calcifiquen l'estructura òssia que garanteix el compliment de la voluntat popular i que és permanentment corroïda i estovada per la naturalesa mateixa del capitalisme; i tenen a veure amb la producció i distribució de la riquesa, amb la igualtat davant de la llei i amb la divisió de poders. Aquelles decisions s'anomenen Constitució i Estat de Dret, idees sorgides al fil de la mateixa força que les va fer impossibles, i han de ser fermament defensades, reivindicades, afinades —com un piano o un violí— contra aquella força de liquadora.

Aquelles decisions són institucions i no virtuts sempre actuals, sempre en marxa, sempre fatigosament alerta, d'un home superior, una moralitat superior o una voluntat superior. ¿No és potser aquesta precisament l'ensenyança de la Il·lustració, segons la doctrina de Montesquieu? La faula dels troglodites, recollida en les Cartes Perses, ens parla d'un poble composat només de persones dolentes, entregades a la seva autarquia selvàtica, a les que una epidèmia obliga a contractar un metge ; com que els troglodites són molt dolents, un cop guarits incompleixen el seu compromís i neguen al seu salvador el pagament dels seus serveis. Per això, quan l'epidèmia, anys més tard, es repeteix, cap metge no vol acudir al poblat dels troglodites, que sucumbeixen així a la malaltia... tots amb excepció d'una parella, casualment les dues úniques persones bones de la comunitat. La parella de bons es reprodueix i al seu torn té només fills bons, que els donen néts també bons, de manera que al cap d'algunes dècades el poble dels troglodites està composat únicament d'homes bons, com abans ho estava només d'homes dolents ; i són tan bons que, igual que quan eren dolents, no necessiten lleis ni institucions ni govern: la virtut general assegura el compliment de les promeses, el respecte recíproc de la llibertat i la igualtat i seguretat de tots amb independència de les seves diferències naturals. Però el temps passa, la població creix i de cop i volta els troglodites senten la necessitat d'acudir al més vell i savi de la tribu per a què els doni lleis que els obliguin a fer allò que fins ara han fet per pròpia voluntat. “Oh, dia desventurat!”, gemega el vell, “per què he viscut jo tant? (...) Veig clarament, troglodites, que comença a ser-vos feixuga la vostra virtut (...) i voleu sotmetre-us a lleis menys rígides que els vostres costums. De quina manera he de donar preceptes a un troglodita? Voleu que aquest executi accions virtuoses perquè jo se les mani, ja que sense el meu manament les faria només seguint la seva inclinació natural?”.

El sospir desil·lusionat del vell, que lamenta veure els troglodites sotmesos a un altre jou que la seva pròpia virtut, és el del poble legislador que, arrencat del rousseaunià estat de la natura, es resigna a fer per llei allò que ja no és segur que vingui dictat pel costum o la inclinació natural. La idea de llei implica l'acceptació del caràcter fal·lible, limitat, corruptible, de l'home, l'existència social del qual no pot estar regida per la virtut variable i contingent dels seus membres ; i implica al mateix temps un cert ordre d'immutabilitat concertada l'eficàcia de la qual no depèn de la bondat individual dels ciutadans ni pot ser qüestionada per cap maldat particular. Cal prendre decisions vinculants que “imposin” en el futur la llibertat de decidir i aquestes decisions —insinua Montesquieu a través dels seus troglodites— és millor prendre-les mentre s'és bo, abans de què calguin ; quan s'està tranquil, com deia Voltaire, o quan no estem encegats per les passions, com deia Locke en defensa de la necessitat d'establir institucions a partir del dret natural. Aquest “abans de què calguin”, en societat i sota el capitalisme, no pot ser sinó una ficció teòrica, però no puc imaginar cap situació real més favorable que aquella que assumeix la necessitat d'un canvi precisament contra la “intranquil·litat” febril del mercat laboral i les “passions” destructives de les taxes de guany. ¿Podem imaginar un moment en què els homes siguin més bons —solidaris, desinteressats, abnegats, raonables— que quan s'alcen contra la injustícia? Cal aprofitar la bondat general de la revolució triomfant, aquella escletxa temporal, aquell punt liminar i auroral dels troglodites virtuosos, molt poc durador, no per a fer homes bons, sinó per a promulgar lleis noves en els vells motlles —amb quatre o cinc poders en lloc de tres, com volia Bolívar— d'unes “formes” democràtiques durament conquerides mitjançant lluites populars i sempre malversades, profanades, inhabilitades i sospeses pel permanent “estat d'excepció” del capitalisme. Pot concebre's un home més nou que el que es dóna lleis a si mateix i està segur del seu compliment?

Com posen de manifest Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, el cas de la Veneçuela bolivariana constitueix l'oportunitat, quasi sense precedents, de demostrar que capitalisme i democràcia són incompatibles i alhora que només després de la derrota del capitalisme hi pot haver veritablement democràcia. Per la seva forma d'assolir el poder —tan diferent de Cuba— i pels avantatges econòmics de què gaudeix, el govern bolivarià de Chávez constitueix una subversió del paradigma citat més amunt segons el qual caldria escollir entre igualtat i dret. Quan parlem de Veneçuela, pensem sense voler en una experiència molt novedosa, en una forma inèdita de concebre la democràcia, més participativa i transversal, i allò que en realitat té de nou i participatiu és que es limita a prendre's seriosament i a aplicar estrictament les regles democràtiques que a Espanya, als EEUU, al Japó, a Nigèria, a la Índia, sota la pressió de les classes dominants capitalistes, exerceixen inevitablement com instruments de submissió (quan no directament d'extermini o tortura). Aquesta manifesta superioritat democràtica de Veneçuela en termes burgesos —perquè allò que inventen unes condicions es pot utilitzar en unes altres— despulla de tal manera la dictadura del capitalisme que res no pot estranyar la rebequeria contínua de polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació, denunciats també en aquest llibre, ni la seva vergonyosa disposició a violar qualsevol principi —darrere de la qual ja treu el cap la seva disposició també a violar nens, torturar presoners o bombardejar parlaments, si calgués— per tal de què no hi hagi democràcia i veritable Estat de Dret enlloc del món. Només contra Cuba s'han abocat tantes mentides, arranjat tantes conspiracions, ignorat tantes belleses, negats tants progressos de la raó, però allò que no poden perdonar-li a Veneçuela és que el poble s'hagi fet amo dels seus recursos sense censurar diaris ni engarjolar opositors ni conculcar la divisió de poders (i fins i tot dividint-los més que el propi Montesquieu!) . Allò que no poden perdonar a Veneçuela és allò que resumeix la faula excogitada recentment per un dels nostres intel·lectuals col·laboracionistes, més fi que els seus col·legues, que escriu habitualment en el diari espanyol de Carlos Andrés Pérez i Gustavo Cisneros: “Chávez està acabant democràticament amb la democràcia”, frase en què “democràticament” vol dir “amb el suport sobirà del poble i respectant totes les regles del joc” i “la democràcia” vol dir “la pobresa, la malaltia, l'analfabetisme, la inseguretat jurídica, la inexistència, la fam, el racisme, la corrupció, l'esclavitud, l'abús de poder i, en definitiva, el terratrèmol del mercat”. Chávez i els seus companys bolivarians estan acabant democràticament amb el capitalisme, el que vol dir que, a més d'acabar amb el capitalisme i precisament per això, estan fent realitat per primera vegada —potser en la història— la democràcia. Això no pot agradar, naturalment, els qui viuen de citar en veu alta el seu nom abans d'afusellar-la.

El llibre de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero, més enllà de la defensa de Veneçuela i la denúncia dels intel·lectuals nihilistes que caven de forma enginyosa i elegant la tomba de mig planeta (i l'homenatge, per contrast, a la resta, tants i tants i tan grans, com va demostrar la Trobada en Defensa de la Humanitat de Caracas), aquest llibre —dic— és també una proposta teòrica i programàtica la importància de la qual no pot exagerar-se, fins al punt de què m'atreviria a dir que constitueix una prolongació imprescindible, en termes jurídico-institucionals, del Manifest Comunista de Marx i Engels. Veneçuela és el model, l'esperança, la demostració. Acabar democràticament amb el capitalisme (amb la natura!) és acabar amb el capitalisme i alliberar la democràcia. És veritat que el capitalisme s'imposa molt naturalment i gairebé el pitjor que es pot dir d'ell és que s'ajusta a la natura. Però la natura ens imposa arrossegar-nos i resulta que volem ; la natura ens imposa morir de xarampió i resulta que ens vacunem ; la natura ens imposa la reproducció i resulta que ens estimem. La Constitució i l'Estat de Dret són la forma comunista de volar i de vacunar-nos i d'estimar-nos enfront de la llei natural —o llei de la selva— propugnada per Calicles, Hitler i George Bush (i Repsol i la Bayer i Monsanto i els seus propagandistes de The New York Times, El País, Il corriere della sera...

Aquest llibre és també, per això mateix, una manual que explica el miracle de Veneçuela i preveu contra el mal ús de la revolució (de la revolució en general). Lluitar contra el capitalisme —comencem a adonar-nos-en per fi— és lluitar per un estat democràtic i de dret i, viceversa, lluitar per un estat democràtic i de dret és lluitar contra el capitalisme. Les “formes” —les decisions constituents— són el més material que existeix, a condició de què hagin decidit ja també, com a principi inalienable de tota democràcia, que cap interès material particular hi és compatible. És a dir: que cap llibertat pot escollir lliurement la fam, la ignorància i la mort dels altres.

Veneçuela, com volia Canfora, ha començat a “repensar” la democràcia i, amb prou feines s'hi ha posat sobre el terreny, ha descobert que en realitat ja estava pensada ; i que només es tractava d'establir-la d'una vegada. És difícil no deixar-se endur per l'entusiasme davant d'una experiència tan universal, com és difícil no deixar-se convèncer pel llibre de Fernández Liria i Alegre Zahonero, que ens exposa el camí que ha de seguir, sense tornar a caure en la trampa ni alimentar els encanteris, l'esquerra antiimperialista de tot el món.

* * *
Hi ha una altra traducció al català del mateix article a La Fàbrica: pitja aquí.

Article original: Contra el capitalismo: estado de derecho y constitución

.

Comunicar allò comú

Comunicar, deia Rafael Barrett, és expressar allò comú. En aquest sentit, els dos grans mitjans de comunicació de la humanitat són la guerra i la poesia. La guerra, amb la seva creixent neutralitat tecnològica, generalitza la ruïna, universalitza l'instint, destapa l'olor salvatge i marró que ens uneix als gossos, restableix —en fi— el zero vesànic contra el que una mare cus un vestit i un paleta col·loca un maó (i una llengua defensa una salutació). La poesia, a punt de perdre la seva pugna eterna amb la propaganda, amenaçada per la distinció dels uniformes, segueix tractant “de coses primordials i convencionals”, si és que hem d'estar d'acord una vegada més amb Chesterton. Poeta no és el que acumula més i més paraules per a expressar sentiments privats i innomenables, sinó el que sap alliberar-se'n de tantes com calgui per tal de desprendre —d'un sol cop— imatges comunes ; el que sap renunciar a allò que sap per a descarregar a l'aire una concreció compartida. O per dir-ho amb el poeta coreà Ko Un (Revista Minerva, maig de 2007), “aquell qui retrata una porció màxima d'univers amb una quantitat mínima de paraules”. Mentre que la guerra comunica la unió que ens separa, la poesia comunica aquella distància que ens uneix i que d'una altra manera anomenem senzillament arròs (o pa o estrella o peix o esquena).

Hi va haver una gran guerra mal anomenada Segona i ben anomenada Mundial que va acabar —enmig d'un gran resplendor inaugural— amb totes les diferències. Aquesta guerra va comunicar Alemanya amb Egipte, França amb la Índia, Marroc amb Austràlia, Anglaterra amb Corea i d'alguna manera, després d'ella, és més fàcil traduir d'unes llengües a d'altres: hi ha parents de mort com hi ha parents de llet i aquest nou parentiu negre no té ja més límits que l'espècie. D'aquella Guerra Mundial i el seu olor caní (que va seguir i segueix assotant el seu país) va sortir baldat Ko Un i contra ella va haver de recórrer 10.000 vides (títol d'un dels seus llibres: Madrid, Verbum 2004) abans d'agarbar-les totes en un poema. Nihilista suïcida, monge budista, militant d'esquerres, Ko Un va acabar per trobar aquelles quatre paraules coreanes que poden traduir-se a qualsevol idioma sense necessitat de míssils i explosions. La seva antologia Font en flames (Fuente en llamas, Ourense, Linteo 2005) ens n'ofereix alguns exemples contagiosos:

La sirena del vaixell en la nit!

Vull anar-me'n.

Però arreglo l'edredó del meu xiquet,

i l'acotxo novament.

Cal ser molt coreà per a ser tan espanyol. O també:

Un mosquit m'ha picat.

Gràcies.

Sóc viu.

Cal ser molt coreà per a ser tan francès. O també:

Viure, després morir, és una cosa meravellosa,

però de tot, no serà sembrar el més valuós?

Encara que aquelles llavors siguin les de la maldat,

quan la maldat creix,

els homes vertaders lluiten contra ella;

i si aquesta baralla s'estén fins el fi de la terra

serà esplèndid.

Cal ser molt coreà per a ser tan terrestre.

“Un poema només pot ser-ho veritablement quan les qüestions personals se solapen amb les públiques”, diu Ko Un a la revista Minerva. Però la guerra avergonyeix i empetiteix els poetes. “Sovint em pregunto què hem fet els intel·lectuals per la humanitat i la resposta és deplorable: gairebé res”. Aquest retret dóna tota la mesura de la grandor i dels límits de la poesia ; també de la necessitat de custodiar en general els límits. La poesia és conservadora perquè conserva la distància que ens uneix i la possibilitat de traduir-la ; perquè protegeix la paraula arròs i la seva concreció compartida ; perquè desempolsa i restaura de nit allò que les bombes (també les periodístiques) embruten i destrueixen de dia. No és poc. El primer que destrueix una guerra no és la veritat sinó el llenguatge mateix. La guerra continua. La poesia ha de seguir la seva pista i aixecar les seves víctimes. Perquè la supervivència és —avui més que mai— una qüestió de comunicació.

Article original: Comunicar lo común

.

La pitjor defensa és un mal atac

Per dos motius vaig acollir amb reserves abans-d'ahir les crítiques dirigides per Carlos Tena a la cadena Telesur: un, subjectiu, relacionat amb el meu desig de donar suport a un projecte de comunicació alhora poderós i alternatiu del que depenen en part el destí de la revolució bolivariana i la seva projecció internacional ; i l'altre, objectiu, associat al caràcter més aviat expeditiu i temperamental de la crítica, desproveïda de dades documentades i verificables pel lector. Però he de dir que la resposta de May Graterol, directora general de serveis a producció de Telesur, ha despertat en mi la inquietud que el text de Tena amb prou feines havia aconseguit despentinar. Hi ha formes de defensar-se que il·luminen i justifiquen i fins i tot reclamen els atacs i que donen la raó a l'oponent. Jo no estava preocupat i ara sí. L'exabrupte furibund i ofès de Graterol contra un intel·lectual i militant de reconegut prestigi, i la deformació intencionada i suspicaç del seu discurs, em fan témer de cop que les crítiques de Tena hagin encertat en el blanc. Tanta passió posa en fumigar la seva resposta de tot esperit autocrític i en enaltir a crits allò que ningú no impugna, que el lector no pot deixar de pensar que el que passa és que els retrets de Tena han punxat a cegues el nervi encertat.

Vegem algunes coses que no m'agraden i que m'inquieten de la resposta de Graterol. Amb raó hi qüestiona els mecanismes de mesurament i les xifres de rating de Carlos Tena, però ella, al seu torn, no només no aporta al lector instruments o resultats més fiables a partir dels quals puguem representar-nos la veritable audiència de Telesur sinó que d'alguna manera s'apropia —escandalitzada pel “derrotisme” del crític— els “50 milions de telespectadors potencials” que avui dia no veuen la cadena. Que és com dir que aquest article que estic redactant és el més llegit de la història —més encara que la Bíblia i l'Alcorà— perquè podrien llegir-lo uns 300 milions de castellanoparlants alfabetitzats, encara que sàpiga que això no succeeix ni succeirà mai. Com que cobro drets d'autor pels “lectors potencials” sóc a més l'home més ric del món, com a mínim de la mateixa manera amb què Don Quixot era el més audaç i valent paladí de l'univers i el que més gegants havia mort i més donzelles alliberat de la captivitat. Als qui donem suport a Telesur ens agradaria saber quins índexs d'audiència té la cadena i no els que encara no té i mai no podrà tenir.

No m'agrada tampoc que May Graterol “s'imagini” a Carlos Tena “còmodament assegut davant d'un ordinador amb el televisor encès a la seva esquena”, no només perquè la imaginació de vegades ens juga males passades, no només perquè és difícil d'imaginar d'una altra manera una directora de producció d'un canal de TV —que cobrarà per això un sou molt més alt que l'auster i atrafegat Tena, remunerat en pesos cubans— sinó sobretot perquè un argument ad hominem (i com més una fantasia ad hominem!) és sempre la forma menys elegant i més sospitosa d'escamotejar una resposta. Atès que no ha volgut callar-se i ha considerat necessari donar una explicació, l'obligació de Graterol no era la de jutjar des d'on es fan les crítiques sinó la de demostrar que no tenen fonament.

Tampoc no m'ha agradat la reacció de May Graterol a la demanda, justificada o no, de Carlos Tena. A l'exigència de dimissió de tots els càrrecs directius de Telesur, Graterol oposa l'enumeració d'un seguit de grans projectes (obres a la seu del canal, inversió de noves tecnologies, escola de periodistes, corresponsalies a l'estranger) com si Tena estigués demanant a crits que s'abandonessin, que és tant com pretendre que, si jo demano la renúncia del rei Joan Carles a Espanya, estic demanant que volin el Museu del Prado. Fora d'això, l'extemporània enumeració d'aquells projectes només demostraria, en qualsevol cas, que Telesur no té problemes de pressupost i que, en cas d'estar fonamentades les crítiques de Tena, aquestes no podrien justificar-se invocant la manca de recursos. Tan absurda és aquesta defensa que, als retrets d'estar fent les coses malament, allò que en realitat respon Graterol per a justificar-se és el següent: és que tenim molts diners. De manera justificada o no, allò que Tena està demanant no és que Telesur renunciï als seus avantatges sinó que els gestioni bé ; no està retraient a la cadena els seus recursos sinó el seu mal ús ; no està reclamant que s'abandoni el projecte sinó que compleixi els objectius pels que va néixer. Tant ha de bombardejar el sentit comú la directora de producció a fi d'identificar sense alternativa l'existència de Telesur amb l'actual equip directiu que un acaba preguntant-se si està fent alguna altra cosa que protegir el seu càrrec i el seu salari.

Hi ha protestes que només aconsegueixen donar consistència a les crítiques. Els que creiem en la necessitat irrenunciable de Telesur i, precisament per això, els qui considerem que no es tracta de construir la CNN de la revolució sinó de fer una revolució contra la CNN, ens sentim més inquiets per la resposta de May Granerol que pels retrets de Carlos Tena. Per això, amb el respecte i admiració que em mereixen Aram Aharonian o Andrés Izarra —entre tants altres periodistes compromesos i capacitats—, he de dir que després de la defensa de Granerol som molts més els que estem interessats a conèixer la resposta a algunes preguntes que fins ara ens semblaven supèrflues o fins i tot destructives: què ha de dir-nos May Granerol de la relació entre Telesur i Mediapro? Hi ha hagut una “purga” ideològica de periodistes a la cadena? Quin és el model informatiu que realment s'hi defensa? De quina manera està participant el seu magnífic planter del consell assessor en la definició dels continguts? L'escola de formació John Reed, tan encomiable com necessària, però de la que no trobo informació ni a Internet ni a la pàgina de Telesur, quin programa d'ensenyament ofereix i qui són els responsables dels seus cursos de formació?

Tant de bo que May Granerol hagi comprès que la pitjor defensa d'un bon projecte és un mal atac a un company de viatge i ens tranquil·litzi a tots amb les seves respostes.

Article original: La peor defensa es un mal ataque.

.

La seguretat dels espanyols

El filòsof Santiago Alba Rico i el catedràtic de Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid Carlos Fernández Liria expressen la seva preocupació per les implicacions de la condemna en el sumari 18/98

Després de les detencions el passat divendres de 46 dels 56 encausats en el sumari 18/98, el PSOE es jacta de la seva “fermesa contra el terrorisme”, el PP expressa la seva “immensa satisfacció” i els espanyols en general ens sentim, naturalment, més contents i molt més segurs. Per què ens sentim més contents i més segurs? Perquè la irregular i aparatosa operació policial ha demostrat la perillositat essencial de 46 homes i dones que durant 8 mesos van acudir puntualment a totes les sessions del judici a la Casa de Campo de Madrid, a centenars de quilòmetres de les seves famílies i de les seves feines, sense resistència ni temptatives de fuga. I per què aquesta irregularitat publicitària que ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè no es tracta de garantir el compliment d'una sentència penal rutinària sinó el d'una sentència política el caràcter extrajurídic de la qual hem acceptat alegrement des del principi i el contingut punitiu de la qual sabíem que estava subjecte als vaivens de les fallides negociacions de pau i al calendari electoral. I per què aquest abús ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè una sentència d'aquest tipus només podia assolir-se després d'una emocionant farsa judicial fonamentada en el principi totalitari d'analogia i concretada en tota mena d'irregularitats de procediment, tal i com han denunciat observadors internacionals i juristes independents. I per què —per què— aquesta còpia grotesca del judici grotesc a Sadam Hussein en el Bagdad ocupat ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè, al capdavall, aquí no es tracta d'enviar al patíbul un dictador assassí sinó de condemnar a 500 anys de presó a 46 innocents ; perquè no hi ha cap altra manera d'engarjolar, i utilitzar com a ostatges, 46 periodistes, ecologistes, pacifistes, defensors de l'èuscar i activistes socials dels que no es pot demostrar la seva vinculació amb ETA i dels que, en alguns casos, es pot demostrar exactament el contrari.

I per què la violació de tots els fonaments del Dret, a condició de què es faci per a empresonar innocents, ens fa sentir tan contents i segurs fora del País Basc? Només una combinació inquietant de densíssima alienació social i baixíssima cultura democràtica pot explicar aquest misteri. Fet i fet, la immensa majoria dels espanyols ens trobem en la mateixa situació que els empresonats: ningú no pot demostrar que tinguem cap relació amb ETA. No hauríem de sentir-nos, doncs, preocupats o insegurs? No haurien d'alarmar-nos i escandalitzar-nos unes mesures que en qualsevol moment podrien girar-se contra nosaltres, com innocents que som?

Sense cap rubor, i sempre costa avall, molts espanyols sostenen la seva il·lusòria seguretat en el fet de què no s'ha condemnat els periodistes i activistes bascos pel que han fet sinó pel que volen, i que només cal amb no voler certes coses per a què la suspensió creixent del Dret no posi en perill les nostres visites al supermercat, les nostres retransmissions esportives i el nostre refresc preferit. Però que el Dret i la democràcia no tinguin més existència que la modèstia i insignificança de la nostra voluntat, no haurien ja de fer-nos tremolar, com a mínim d'indignitat? I quanta voluntat haurem de cedir en un règim de presumpta voluntat sobirana per a estar tranquils? N'hi haurà prou amb no voler la independència d'Euskal Herria, ni tan sols per vies pacífiques i democràtiques? Em temo que no. Al cap i a la fi, si Euskal Herria fos a Sèrbia o a Turquia, molts espanyols parlarien ara de bascos valents i oprimits com es parla dels kosovars o dels kurds, i molts altres parlaríem d'esquerrans represaliats i perseguits com ho fem amb els sindicalistes de Colòmbia. Quant cal deixar de voler per tal de seguir creient que podem seguir volent el que volem? Deixem de voler la pau o la solució al problema basc ; deixem de voler també —els qui no considerem la idea ni absurda ni criminal— la independència d'Euskal Herria i provem a voler, per exemple, la independència d'Espanya. Provem a voler de veritat —amb la mateixa insistència que els bascos empresonats— una Espanya sense Banc de Santander ni túnel de la M-30, sense màfies de la construcció ni inseguretat laboral, amb una economia, una educació i una sanitat veritablement públiques, amb tres poders veritablement independents, amb mitjans de comunicació controlats pels ciutadans i no per les grans empreses ; provem senzillament a voler —però de veritat, com els bascos ara empresonats, amb un mínim de força col·lectiva— una mica d'aire net i d'espai lliure per als nostres nens i per als nens dels nostres nens, i descobrirem de seguida que també hi pot haver kurds a València i colombians a Madrid com n'hi ha al País Basc. En realitat, per a ser innocents, i fer-nos la il·lusió de què no correm cap perill, cal deixar de voler tantes coses que potser hauríem de sentir-nos culpables de ser-ho, o fins i tot començar a pensar en ser una mica culpables: culpables, com a mínim, de voler de veritat i a la vegada democràcia i Dret per a Espanya i Euskal Herria.

Però no és aquest avui el perill. No volem voler. Volem deixar de voler tot el que calgui per tal de seguir volent el nostre programa de televisió preferit i el nostre refresc favorit al marge del Dret i amb independència de què hi hagi o no democràcia a Espanya. Si cal deixar de ser bascos, bé ; si cal deixar de ser espanyols sensats, també ; si cal deixar de ser homes dignes, endavant. No m'agrada emprar en va un terme tan desgastat i tan ineficaç, però aquesta combinació de densa alienació social i baixíssima cultura democràtica en l'horitzó d'un puré institucional que erosiona la divisió de poders per a engarjolar innocents encaixa com una guant en les definicions més clàssiques del feixisme, com a mínim en les seves formes embrionàries. Hi ha un feixisme intermitent i homeopàtic, d'aplicació local, com les pomades, i hi ha un feixisme mental generalitzat prest a acceptar qualsevol mesura extrajurídica populista, per molt brutal que sigui, mentre no incomodi la innocència radical de la nostra vida privada. En aquest context, els mitjans de comunicació són els escultors d'un magma subterrani cada cop més estès —cada cop més superficial— que accepta l'empresonament d'innocents al País Basc amb les mateixes raons i amb el mateix gra de veu, amenaçador i familiar, amb què exalta la insolència del rei davant del president Chávez o justifica l'assassinat de Carlos Palomino a mans d'un militar xenòfob.

Sense negociacions, sense diferència entre innocents i culpables, sense cap alternativa política, la “immensa satisfacció” de partits i ciutadans espanyols davant de l'empresonament de 46 innocents està plenament justificada. A partir d'avui hi ha més ETA i menys estat de dret, dos motius sens dubte sòlids per a què tots ens sentim molt més contents i molt més segurs.

Article a Rebelión: La seguridad de los españoles.

.

Israel: un defecte de fàbrica

El veritable vencedor de la 2a guerra mundial no va ser l'aliança de nacions que va combatre l'Alemanya nazi, tampoc aquells EEUU enrobustits pel debilitament d'Europa i molt menys, sens dubte, els milions de víctimes jueves del nazisme: el veritable vencedor de la 2a guerra mundial va ser el moviment sionista fundat per Thedor Herzl l'any 1897. Per això mateix, el veritable perdedor del conflicte bèl·lic no va ser Alemanya ni Japó ni Itàlia ni tampoc aquella URSS condemnada a desaparèixer 40 anys més tard: el veritable perdedor —juntament amb els milions de víctimes de l'holocaust nazi— va ser el poble palestí, radicalment innocent i completament aliè tant a l'antisemitisme europeu com a les seves lluites imperialistes. Combinació ignominiosa d'interessos espuris i mala consciència, la molt injusta resolució 181 de l'ONU, que l'any 1947 va decidir la partició de Palestina, conserva avui tota la seva actualitat destructiva. Marek Edelman, heroic defensor del gueto de Varsòvia el 1943, va saber veure'n molt bé els motius: «Si s'ha creat Israel ha estat gràcies a un acord entre la Gran Bretanya, els Estats Units i la URSS. No per a expiar els sis milions de jueus assassinats per Europa, sinó per a repartir-se els negocis de l'Orient Mitjà». Tots podem veure'n avui els resultats: a través d'aquesta petita esquerda s'està dessagnant irremeiablement el món.

El Congrés de Basilea, acta fundacional del sionisme, va ser denunciat ben aviat per Karl Kraus, jueu universal de Viena, com una forma d'antisemitisme: «Aquestes dues forces aspiren secretament a una aliança», doncs «el seu objectiu és, en efecte, comú: expulsar els jueus d'Europa». L'essencialisme ètnico-religiós de Theodor Herzl, en qualsevol cas, només va persuadir una minoria diminuta, com ho demostra el fet de què gairebé no uns pocs milers de sionistes van emigrar a Palestina abans de 1933. Només la convergència de tres factors exteriors a la història de la regió explica la presència de 600.000 jueus en el moment de la partició. El primer va ser la persecució nazi, que va obligar a fugir milions de jueus tant d'Alemanya com de les zones que aquesta havia ocupat. El segon, la inescrupolosa explotació d'aquest genocidi per part de l'organització sionista, més preocupada per colonitzar Palestina que per salvar éssers humans: «Si se'm donés la possibilitat» va declarar Ben Gurion l'any 1938 «de salvar tots els nens jueus d'Alemanya portant-los a Anglaterra o salvar-ne només la meitat transportant-los a Eretz-Israel, optaria per la segona alternativa». El tercer, la cobdícia imperialista d'Anglaterra, que a partir de la declaració de Balfour (1917) i mitjançant una maquiavèl·lica política migratòria va saber interpretar en favor seu tots els avantatges de la proposta racista de Herzl: «Per a Europa construirem allí (a Palestina) un tros de muralla contra Àsia, serem el sentinella avançat de la civilització contra la barbàrie».

En contra del que creiem saber, no només la justícia palestina es va oposar al principi de la partició sinó també la injustícia sionista. L'any 1948, Menahem Beguin, dirigent del grup terrorista Irgun i futur premi Nobel de la pau, declarava que “la partició no privarà Israel de la resta dels territoris”. El 19 de març d'aquell mateix any Ben Gurion, cap de la Haganah i pare fundador d'Israel, insistia en què “l'Estat jueu no dependrà de la política de l'ONU sinó de la nostra força militar”. Aquesta força militar, articulada en el Pla Dalet, va expulsar de les seves terres, mitjançant el terror i la violència, 800.000 palestins, en una operació de neteja ètnica a gran escala l'envergadura i objectius de la qual han estat clarament exposats a la llum per l'historiador israelià Benny Morris (un ultrasionista que només lamenta, d'altra banda, que Ben Gurion no fos encara més radical). D'aquesta manera, el 18 de maig de 1948 va ser creat, sobre el 77% del territori palestí, “l'únic Estat democràtic” de l'Orient Mitjà, un Estat “jueu” la “constitució” del qual és la coneguda Llei de Retorn de 1950. És ella, i no la decència ni la raó ni la història, la que permet “tornar” a Palestina a qualsevol “jueu” del món, a partir d'una ambigua definició racial-religiosa que comprèn els descendents de pares o avis jueus i els conversos a la religió de Moisès (però n'exclou els que canvien de credo i els qui qüestionen el caràcter “jueu” de l'Estat d'Israel).

Cada cop que Israel bombardeja ciutats, aixeca murs, aterra oliveres i imposa la fam i la malaltia a milions d'éssers humans, els EEUU i la UE, si de vegades lamenten “el desproporcionat ús de la força”, recorden una vegada i una altra el seu dret a la defensa. Que ningú no s'escandalitzi si dic que és absurd invocar el seu dret a la defensa quan el que està en qüestió és el seu dret a l'existència. Cada cop que els EEUU i la UE promouen alguna “iniciativa de pau” es discuteix què fer amb els palestins i que concedir als palestins, com si els intrusos i els ocupants fossin ells. Que ningú no s'escandalitzi si dic que la veritable qüestió és saber què fem amb els israelians i què concedim als israelians. No hi pot haver justícia si no es parteix de principis justos i és necessari, per tant, invertir aquests principis que ens semblen absurdament naturals per a assolir, no ja la justícia, sinó una solució mínimament injusta. Estic segur de què el pragmatisme i la pietat portarien els palestins a ser generosos amb els israelians si el món declarés públicament de quina part està la raó i hi obrés en conseqüència. Però mentre els EEUU i la UE, úniques claus del conflicte, donin suport de forma política, econòmica i militar als drets del racisme, el fanatisme, el nacionalisme messiànic i la violència colonial, la humanitat seguirà dessagnant-se sense remei a través d'aquesta esquerda oberta a Palestina.

[Peu de foto de l'article original: Expulsió. L'11 de juliol de 1948, l'Exèrcit israelià va obligar a partir els 19.000 habitants de Lydda i els més de 20.000 palestins que s'hi havien refugiat. Avui, Lydda s'anomena Lod i només el 20% de la seva població és àrab. Van quedar-hi buits 418 pobles.]

[El problema dels refugiats. Després de les expulsions de 800.000 palestins el 1948, 350.000 el 1967 i el constant degoteig de palestins que han sortit i segueixen sortint del país en els darrers 60 anys, el número de refugiats ascendeix a uns 6 milions. Més d'un milió viuen en campaments de refugiats. I més de 250.000 són desplaçats interns a Israel, els coneguts com “presents absents”. El retorn dels refugiats, clau en la resolució del conflicte i emparat en la resolució 194 [sic?] de l'ONU, és refusat de ple per Israel].

.

Article a Rebelión: Israel, un defecto de fábrica

Font: Article a Diagonal Periódico

.

La construcció de l'experiència (homenatge a Eva Forest)

[Intervenció en els Askencuentros 2007 (Donosti, 5,6 i 7 de novembre), celebrats enguany amb el títol “Eva segueix aquí”]

L'última vegada —crec que la única— que Eva Forest em va renyar va ser fa quatre anys, en aquesta mateixa sala, després de la meva lectura d'una ponència que molt justament li va semblar massa llarga perquè reduïa el temps, per a ella preciós, destinat a la participació i el debat. Prometo que no aprofitaré la seva absència, tan sonora dins meu, per a cometre un error encara més gran: el de parlar d'ella més del que la seva falta radical de narcisisme m'hauria consentit.

Agraeixo a la Fundació Alfonso Sastre que m'hagi encomanat l'exigent tasca de parlar de l'escriptora Eva Forest. M'hauria resultat potser més fàcil referir-me a la seva feina com editora o com combatent, però també menys satisfactori. No menys afins en d'altres qüestions, crec que l'Eva i jo compartíem sobretot la convicció de què la sensibilitat és inútil si no troba paraules per a configurar una experiència comuna.

Per tal d'abordar l'obra d'Eva Forest cal aclarir la qüestió prèvia de què és o què anomenen “literatura”. Vegem-ho:

Podem dir: la causa perquè ens morim és que estem vius. I així podríem contemplar la vida com un conflicte metafísic a la llum de la mort inevitable. És legítim i necessari i amb això s'ha fet molt bona literatura. Però llegeixo en una notícia al diari que la mitjana de vida dels països rics és 30 anys superior a la dels països pobres. La mort, per tant, no és només una qüestió metafísica. Què fem amb aquesta diferència? Se'n pot fer un poema, una obra de teatre, una novel·la?

Podem dir: la causa del dolor és que va ser expulsats del paradís: el part, la feina, la malaltia es deriven de les nostres cadenen ontològiques. Podem contemplar el dolor, per tant, com inseparable de la condició humana i fer també amb això bona literatura. Però llegeixo en un informe d'Amnistia Internacional que durant l'últim any milers de persones arreu del món han sofert tortura a mans de policies o militars, i per tant el dolor no és només, o no sempre, la conseqüència del nostre lligam a una naturalesa humana que Sòfocles i el Cohèlet consideraven “maleïda i despreciable”. Què fem amb el dolor induït, polític, social? Se'n pot fer un poema, una novel·la o una obra de teatre?

Es pot fer literatura no només amb allò que no té remei —allò que els grecs anomenaven “destí”— sinó també amb allò remeiable?

Fa unes setmanes un crític de l'ABC desdenyava l'extraordinària última novel·la de Belén Gopegui, El padre de Blancanieves (lit. “El pare de la Blancaneus”), lamentant que hagués subordinat el seu talent a un argument explícitament polític. És veritat que en nom de la qualitat literària s'han reivindicat fraudulentament algunes obres menors perquè calumniaven Cuba o condemnaven el comunisme, però no deixa de ser revelador el fet de què certa història de la literatura hagi silenciat o menyspreat obres majors perquè tractaven explícitament de política. Com bé explica la mateixa Belén Gopegui, és sens dubte sospitós que la novel·la, l'antipuritanisme radical de la qual ha incorporat sense parar nous temes i nous personatges al llarg dels darrers segles (l'antiheroi, el sexe, la burgesa adúltera, la minyona, l'abjecció moral, el flux mateix de la consciència) i això fins a gairebé exhaurir la realitat, mantingui en canvi fora d'ella, com un límit irrecuperable, aquella substància, segons sembla, radicalment antiliterària: precisament la diferència entre la mitjana de vida dels països pobres i rics o l'horitzó causal del patiment social. Precisament allò remeiable. Què és la literatura? Anomenen en general literatura l'esforç formal per reprimir o suprimir la política de l'escriptura. Però no pot ser això, no, perquè l'esforç invers que fa fer l'Eva per a reprimir i suprimir la literatura dels seus escrits polítics és —i podem defensar-ho— literari. Es pot reprimir la política per a no macular la independència de la literatura, la seva inutilitat perfecta, la seva legitimitat autònoma, però també es pot reprimir la literatura per a què amorteixi amb la seva bellesa platònica —fent-les així suportables o fins i tot desitjables— les asprors i acusacions de la política. Desconfiava l'Eva de la literatura? No, l'Eva va voler anomenar les coses pel seu nom. Però precisament no hi ha res més esquiu que el nom de les coses i els que busquen el nom de les coses són —quina casualitat— els escriptors. Com més s'esforçava l'Eva per buscar el nom de les coses, més confirmava i millor emprava l'autonomia de la literatura, i millor denunciava els que la neguen perquè la utilitzen, sense dir-ho, per a reprimir la política ; és a dir, per a legitimar la irremeiabilitat que l'Eva denunciava. Com més anomenava l'Eva les coses pel seu nom, com més es prohibia a si mateixa de fer literatura, més literària era.

Què és literatura? Podem dir que és aquell instrument que ens serveix per a mesurar allò que no podem calcular. I què és el que no podem calcular? Podríem dir que la veritat, la bellesa, el bé —la tríada platònica—, però pròpiament l'únic realment incalculable és l'experiència. Podem calcular, per exemple, la despesa sanitària d'un país, però no el patiment d'un malalt. Podem calcular la velocitat de la llum, però no el pes d'una ombra. Podem calcular la força, la pressió, la resistència d'un cos, però no la seva capacitat per al goig i per al sacrifici. La raó perquè l'Eva va combatre el capitalisme és la mateixa que la va dur a defensar Cuba fins al final: perquè sempre, només, li va interessar allò incalculable.

Per tal d'aprehendre l'experiència només tenim les paraules. Un malentès molt generalitzat ens ha fet creure que mentre que l'experiència és molt rica les paraules són molt pobres. És just al contrari. L'experiència és sempre curta, opaca, una mena d'immanència —com deia Jean-Paul Sartre— on es submergeix ininterrompudament la consciència ; tota experiència té per això mateix alguna cosa, no ja irrepresentable, sinó invivible: allí on un s'està mai no hi succeeix res o gairebé res. On succeeixen, doncs, les coses? Succeeixen, per dir-ho així, al nostre costat, al costat del nostre cos, entre el punt molt concret i molt esmussat on les vivim i en el punt també molt pla, molt petri, molt tancat, que anomenem un fet. Allò veritablement incalculable (i alhora invivible) es troba en aquesta zona meridional, mesopotàmica, en aquesta mitja distància que només podem representar-nos i que només a través de la representació —lingüística, escènica o pictòrica— podem veritablement experimentar, en el sentit molt llatí de coneixen a l'exterior, d'assolir i posar a prova les pròpies vivències fora d'un mateix.

Les paraules que emprem habitualment són només “càlculs aproximats”, noms temptatius més o menys útils per a què ens passin la sal a taula, ens orientin en una ciutat desconeguda o ens donin ordres (com bé sabien aquells indígenes melanesis que envejaven els goril·les protegits a la selva, que fingien ser muts per a què no els posessin a treballar). Però les paraules per regla general ens mantenen, alhora que es mantenen a si mateixes, en aquell primer nivell on les coses, més que succeir, passen ; aquell nivell sense el qual no hi hauria res de què parlar però del que encara cal parlar per a què hagi existit alguna vegada ; aquell nivell, en definitiva, en què estem fins a tal punt atrapats que en ell encara no ens ha succeït res. Cal sortir-ne. Per això construïm discursos. Tal i com he recordat en algun altre lloc, re-latar és tornar a dir ; tornar a dir és re-petir i repetir és tornar a demanar o tornar a cridar. L'home necessita tornar a dir les coses, tornar a cridar-les, per a què compareguin. L'ésser humà és l'únic animal que no només crida les coses (pel seu nom) sinó que a més ha de cridar-les dues vegades per a què es presentin. Aquest re-presentar les coses, que ens permet accedir a l'experiència, fora de nosaltres, per sobre de la immanència de la vivència, té a veure amb l'escriptura ; i aquest primer accés, amb prou feines condicional encara, té ja una indubtable dimensió política.

A Una lección inolvidable (lit. “una lliçó inoblidable”) —text que forma part de Los nuevos cubanos (lit. “els nous cubans”)—, Eva Forest ens recorda l'impuls de què va partir el seu compromís polític i ens aporta un testimoni d'aquesta veritable ascensió a l'experiència que acompanya l'adquisició, per primer cop, d'un llenguatge re-presentatiu. «Per a cadascú sempre hi ha alguna cosa, un mòbil, que el porta a prendre consciència de les injustícies i a posar-lo en situació de lluitar contra elles. A mi, potser per la meva formació científica en la que va jugar un paper molt important la biologia primer i l'estudi de l'home després, sempre m'ha impressionat la situació injusta en què viuen alguns homes que mai no assoleixen aquell nivell mínim humà, propi de l'espècie, que és pensar. Sempre, des de molt jove, m'han commogut aquests centenars de milers, de milions d'éssers que viuen relegats en la llum obscura, menyspreats, mai consultats per ningú, aquell pagès ignorat al costat del qual la vida transcorre planejada sempre per altres: aquell home que no compta per a res, que no decideix, que no participa. Aquell home asfixiat en totes les seves possibilitats, aturat ; aquell home que un sap que té un cervell igual al dels altres però que no es desenvolupa, no s'estimula... Per aquesta sola injustícia que en un temps vaig creure metafísica i després remeiable, jo em vaig passar al costat dels que lluiten per un món millor. Mai no oblidaré que fa temps un pagès al bell mig de La Mancha em va dir amb profunda malenconia: "nosaltres som cervells morts". I no és casualitat que temps després, quan en un racó d'Orient un pagès cubà em digués: "nosaltres érem cervells morts, perduts, i ara és que som homes"... entrés jo a considerar moltes coses de la revolució cubana». La impressionant claredat d'aquesta nova claredat funda precisament la consciència d'aquell pagès cubà el testimoni del qual va recollir l'Eva en la seva experiència de 1966: «Nosaltres, abans, vivíem remots, és ara que ho veiem. Quan jo vaig deixar de ser analfabet vaig començar a pensar i vaig entrar en la realitat, i vaig començar a saber a què havia d'acollir-me. Escolti... si el més bonic que hi ha és saber llegir, perquè saber llegir és saber caminar i saber viure perquè, quan un sap, un no passa penes perquè no hi ha res difícil, perquè a tot li troba solució ; a les coses se'ls busca la volta fins que es resol el problema. Jo era un home embussat als quatre vents, embussat, sense cap cavil·lació, i com que era un home que estava sempre embussat, doncs no podia fer res perquè, en fi, analfabet... jo vull que tu em diguis que hi faria un analfabet... Ara, avui sí. Avui et busco la millor solució a qualsevol problema que tu em plantegis. Tu em dius, mira, anem a fer aquest problema així, què et sembla? I si em deixes pensar una miqueta li donem la volta i ens en sortim a les mil meravelles. Companya, pensar és molt bonic quan hi ha una revolució». Pensar, l'Eva ho sabia, només era possible perquè hi havia hagut una revolució.

Però entrar en allò real no és encara entrar en allò verdader, per a utilitzar la fèrtil distinció d'Alfonso Sastre. Per a això ens servim també, sí, de les paraules, però no de qualssevol paraules. La literatura, que mesura el que no podem calcular, és un instrument de mesura, un instrument de precisió. Ara bé, la precisió exigeix justament donar moltes voltes. La literatura, doncs, és el conjunt de procediments formals molt complicats, de vegades molt artificials, gairebé sempre molt treballosos, que emprem per a mesurar amb precisió aquella distància mesopotàmica de l'experiència ; les vies verbals molt tortuoses de què ens servim per a aprehendre, després de molts rodejos, el més elemental ; per a assolir, en segona instància, allò primer. Plagiant o parafrasejant Alfonso Sastre, es pot dir que com que allò real no és verdader, per a què la veritat arribi a ser real és necessària molta imaginació ; i que la imaginació és, sobretot, un exercici de disciplina.

Va ser una situació límit, una situació terrible, la que va ensenyar a l'Eva la imprecisió radical dels fets i les vivències ; la que va obligar-la a enfrontar-se a tota la dificultat de construir una experiència. L'any 2005, en un dels molts textos que va escriure entorn d'aquesta qüestió, insistia una vegada més en l'aporia narrativa de la tortura: «Per regla general, els testimonis que es recullen per a la denúncia i que s'entreguen als organismes que s'ocupen dels Drets Humans, per detallats que siguin, es limiten a explicar el que va succeir des del principi al fi, com un relat cronològic: van venir a les tantes de la matinada, van entrar esbotzant la porta, van registrar durant tant de temps, em van emmanillar, em van dur al cotxe, em van amenaçar amb la pistola, o em pegaven, etc. Quan mencionen determinades tortures es refereixen gairebé sempre a les tècniques: em van fer la banyera, la bossa, em van aplicar elèctrodes. Parlen dels forenses que els van veure, de com va anar la seva trobada amb el jutge, del que van dir. De vegades són informes molt detallats. I, tanmateix, quan se li pregunta en la intimitat a un torturat sobre el testimoni, acostuma a acabar confessant que no el satisfà, que li sembla molt pobre perquè, del que en realitat li van fer, i de lo molt que hi va passar, amb prou feines no n'ha dit res».

Qui podria dir-ho? Com es podria dir? En un article del mateix any titulat “Contra las trampas de la memoria”, Eva va escriure: «En circumstàncies així la memòria sol seleccionar les dades que més li convenen, destacant-ne uns i relegant-ne uns altres, com una defensa per a fer més suportable la situació de perill. Aquesta “acomodació protectora” de la realitat que, inconscientment, la retalla i l'adapta en les grans catàstrofes, és precisament la història que es fixa i més es reté ; la que un es repeteix a si mateix i transmet com a verdadera a d'altres. No és que un menteixi en fer-ho ; és que un s'enganya per a sobreviure a l'hecatombe. Es fabrica així, a partir de la font mateixa, un relat esmús i lineal, una mica esquemàtic, que de vegades acaba repetint-se com una estereotípia. L'alçament d'aquesta molt complexa realitat que es revela en determinats moments i la seva recuperació penso que només poden fer-se per la comunicació sensible, a través de l'expressió artística, per exemple». La linealitat, l'esmussament, la pobresa dels fets i les vivències no és un destí inevitable, com tampoc ho és la misèria del capitalisme ni la mort induïda dels cervells ; tenim recursos literaris, artístics, contra ells. Així ho diu també a Una extraña aventura una d'aquelles dones torturades que comuniquen el seu insòlit relat:

Com els explico a les bones gents

predisposades ja des del principi,

amb gest compassiu i

fins i tot de tragèdia infinita —que ho és—

a escoltar el testimoni del gravíssim abús que

malgrat tot a mi m'ha alliberat?

No, no hi ha manera d'expressar-ho.

Pot ser que en una obra d'art.

Operación ogro és una novel·la extraordinària, apassionant com a relat i molt instructiva com a document ; i sens dubte Los nuevos cubanos —a jutjar pel que he llegit— està destinada a convertir-se en la crònica imprescindible del naixement d'un món nou. Però són els seus textos sobre la tortura els que més em sacsegen, literàriament parlant, perquè en ells l'Eva rivalitza amb el problema mateix de la literatura —el de construir una experiència— allí on la literatura sembla condemnada a fracassar. No tenia raó Wittgenstein: del que no es pot parlar, encara es pot poetitzar. Olintze en el país de la democracia és el manual d'instruccions més bell que mai s'hagi escrit, però m'agrada sobretot Una extraña aventura perquè allí l'Eva es planteja i resol les condicions mateixes del relat literari, la qüestió —diu un dels personatges— de la “transmissió d'allò sensible”, atrapada en “esquemes” i “estereotips” molt útils per a la “comunicació” (com abstraccions que són) però no per al coneixement, la mobilització i el compromís. Això només pot fer-se literàriament, a través d'aquest rodeig no eufemístic que és la imaginació literària.

De la subtilesa i encert d'aquesta imaginació en dóna bona mostra —d'entrada— el mateix títol: Una extraña aventura. Els fets i les vivències són pures abstraccions i cal concretar. Pot semblar xocant que un persona que la ha patit en carn pròpia es refereixi a la tortura com una “aventura” i que a més indueixi en el lector una certa il·lusió “d'exotisme”, gairebé de prestidigitació o misteri, mitjançant l'adjectiu “estranya”, però cap títol no podria haver estat més precís ni capturar amb més claredat el seu objectiu. L'Eva podria haver pensat potser en un títol purament descriptiu (“Dones torturades”) o en un altre d'íntim i subjectiu (“Ànimes trencades”), però els fets i les vivències deixen sempre fora el nom de les coses ; només “un estranya aventura” podia ser literàriament acceptable ; és a dir, commensurable amb aquesta experiència en què el més extraordinari i el més quotidià convergeixen en una mena d'escenografia que barreja, sense solució de continuïtat, els gèneres teatrals (el buf, el tràgic, l'operístic, el domèstic) i que inesperadament veu sortir papallones de dignitat dels cucs fabricats —a força d'humiliacions— pels botxins.

On succeeix la tortura? On succeeixen en general les coses? A través d'aquella experiència brutal, les dones banalment heroiques, heroicament normals d'Una extraña aventura descobreixen que la tortura (però l'experiència en general) no succeeix allí on un s'està, allí on a un li fa mal el braç matxucat o la cama trencada, allí on un sent que li falta l'aire ni on incideix el fred de la pedra o de la porra (no succeeix en aquell braç, en aquella cama, en aquell coll, en aquell cos) sinó al costat o per sobre o a desenes de punts simultanis i dispersos —a prop i lluny— que només un relat pot reunir. No ens enganyem: el valor que té Una extraña aventura no és el de relatar una experiència viscuda, un experiència —com hem dit— invivible. Algú podria dir: “és tan real, és tan plena de detalls, que no se l'ha pogut inventar”. Jo diria el contrari: és tan real, té tants detalls, que l'autora ha hagut d'inventar-se-la a més de viure-la. Si només hagués sortit de la seva imaginació, no seria menys precisa ni menys verdadera. Al contrari. Perquè escriptor és precisament aquell que imagina exactament el que succeeix, aquell que imagina rigorosament el que els altres perdem en la pobra immediatesa de la vivència. Escriptor és el que combat la pobresa i abstracció dels fets i les vivències per a construir una experiència.

Això és el que aconsegueix l'extraordinària potència literària d'Eva Forest. Allò sorprenent i admirable és que Una extraña aventura es pregunta per —i il·lumina— els límits del relat al mateix temps que els supera ; raona sobre les dificultats d'exposar el relat mentre el desenvolupa sense ensopegar en elles. L'Eva parteix de les condicions més exigents, no ja perquè la tortura sigui inaprehensible per al llenguatge sinó perquè inscriu la seva eficàcia —i la seva capacitat de fer mal— en un context en si mateix literari o teatral. Tots els enamorats són mals poetes i tots els torturadors són mals intèrprets ; i de la mateixa manera que la cursileria de l'amor requereix una mà mestra que la fregui sense precipitar-s'hi, la truculència de la tortura necessita d'una mà mestra que la il·lumini sense cedir a les seves trampes. Les dones d'Una extraña aventura són molt conscients d'aquesta dimensió teatral de la tortura: no només els rituals i els instruments sinó, més enllà, un escenografia total en què la crueltat adopta la forma d'un joc que alimenta “l'enginy” dels botxins, que no desdenyen cap mena de registre: la música, el cant, l'atrezzo, el recitat, la metàfora, el decorat. Això és el que el dolor no pot entendre. «La meva por era inferior al meu astorament», diu una de les dones. «Estava estranyada de la meva pròpia estranyesa. Pensava que era una llàstima no poder rodar l'escena. Són situacions que no es repeteixen ; les cares aquelles del cor, l'estupidesa de les seves expressions, el buit: una càmera per a filmar-ho, aquesta és una de les coses en què vaig pensar i també aquell contrast entre allò tràgic i allò grotesc, com si molts moments importants de la vida portessin dins una part risible que ho converteix tot en esperpent». Els torturadors, com els enamorats però a l'inrevés, són tan ridículs, barregen de tal manera els gèneres, fan tan mala literatura que cal fer-la després molt bona per a poder construir a partir d'allí una experiència comprensible.

L'Eva ho aconsegueix combinant o alternant diferents recursos. El primer és, si es vol, “plàstic”. Confrontada a la insuficiència de l'expressió (l'opacitat dels fets i les vivències), excitada per aquesta pobresa radical, l'Eva Forest confia, segons hem vist més amunt, en la força de l'art. A Contra las trampas de la memoria el referent és Picassso ; a Olintze en el país de la democracia el model és el còmic ; a Una extraña aventura s'insisteix una vegada i una altra en procediments pictòrics (el “mural”) o cinematogràfics. Aquí, en efecte, Eva Forest dibuixa curosament quadres escènics o goyescos, com ella mateixa diu, una mica a semblança d'aquells gravats negres que el geni de Goya rematava amb una llegenda irònica orientada a augmentar i distanciar —i aquesta distància és precisament literatura— un dolor al que no hem de sucumbir.

El segon és, si es vol, “dialèctic”. Perquè, al mateix temps, aquests quadres no estan immòbils ; davant de l'escenografia teatral dels torturadors, les dones que s'han reunit per a parlar, i que de cop es descobreixen gairebé felices de fer-ho (i a les que un s'imagina compartint un té domèstic o un banal bescuit), desenvolupen la seva pròpia dramatúrgia. En ella cada confidència, tan personal com desproveïda de nom propi, dóna peu a una confirmació, a un detall nou, a una reflexió addicional, de manera que aquesta espontaneïtat sàviament construïda a força d'acumulació configura precisament l'espai salvífic —contrapunt del dels botxins— d'un relat comú.

Finalment, Eva Forest recorre a un procediment, si es vol, “poètic”, un efecte “d'estranyament” literari assolit a través d'una figura exterior, adventícia, irrompent, agafada de la tragèdia clàssica. Transversal al diàleg, interrompent l'intercanvi, el Cor grec, sota la figura d'una anciana abillada amb un mocador negre, lamenta i glosa el que escolta i ho torna en un registre verbal intencionadament barroc, subversió de la senzillesa verbal de les dones i mirall negre dels hipèrbaton físics enginyats pels torturadors. Hi ha una intervenció del Cor tan bonica i estremidora que no em resisteixo a llegir-ne com a mínim un fragment:

«Aquell forat tan poblat un dia, del que avui en segueix en mi el record, aquella estança de por saturada que encara habiten estranyes formes, com si de tanta por els éssers humans s'hi haguessin quedat consumits: immòbils de cop i volta, en el lloc assignat de l'espera terrible, en la por condensats, conservant les formes retorçades dels seus cossos, convertits en minerals. Aquell estrany museu sorgint tot d'una, així, sense esperar-lo... com si els allí tancats un dia haguessin sentit pànic de mort —un pànic còsmic— i, tan assetjats —impel·lits cap endins: la fugida a l'exterior tallada—, haurien intentat desesperadament escapar d'alguna altra manera aventurada. I allí, concentrant-se dins seu, s'haurien convertit en fortalesa, en matèria animalment invulnerable, en talla que impressiona: els veig com en blocs. Com si a les parets s'haguessin anat estrenyent amb potència de l'horror que fins a tant arriba: els seus cossos pressionant, penetrant lentament en el mur, fent-se cavitat, incrustats allí com un baix relleu de l'espant. Llaurats en la pedra els seus recers —formes múltiples de fornícula en poliedres diversos— com antigues tombes de gerres partides. I ho veig també en forma pictòrica realitzada en carbó, ensutjats els dissenys de negres i grisos i alguna taca vermella, molt lleu el color: projectats tots en un gran mural de proporcions immenses: cares trencades, mandíbules desencaixades, rostres bruts coberts de taques, pells grises, grogues, blanquíssimes i estranyes: blaves, morades, vermelles —molt tènue el color, diluït en els líquids que emanen la suor i la sang, i el plor allí abocat. I res d'esclats. Tot condensació: envoltat el cos en fils d'embull de tant pensar i repensar solucions impossibles. Un mural a la por allí viscuda, a l'espera. Estampats els veig, no llançats, ni estavellats allí per cap expansió, penetrats, amarant la matèria del ciment».

Aniré acabant. Fa un parell d'anys, Eva Forest es va despertar un dia molt contenta escoltant la intervenció a l'ONU del ministre cubà d'Afers Exteriors, Felipe Pérez Roque, i va escriure sobre ell aquestes paraules, que jo podria utilitzar ara per a resumir la seva obra literària: «Un discurs molt bell teixit de veritats que van fluent sense estridències ni escarafalls de còlera o de ràbia, com podria esperar-se de tan sòlides acusacions. Un discurs tranquil i pausat la gran força del qual li ve de les múltiples i poderoses raons en què es recolza. I tot en ell està tan ben articulat, paràgraf rere paràgraf, in crescendo, en una síntesi perfecta de l'actuació imperialista en el món —no es pot dir més amb tanta economia de llenguatge—, concentrada en un brevíssim espai la intensa pràctica de quaranta anys de resistència (...). Un model perfecte d'intervenció que qüestiona tant de discurs vacu dels polítics occidentals que es reclamen d'esquerres. Un text important no només pel que diu sinó per com ho diu ; i que convida, per això, també a un debat estètic sobre el discurs polític i la seva bellesa».

El debat a què l'Eva ens convidava —la possibilitat d'un vincle orgànic entre la política i la bellesa— està resolt en la seva pròpia obra, s'està resolent en d'altres obres, mal que li pesi als qui voldrien imposar límits a la literatura. La bellesa literària és tan autònoma que pot servir tant a les dolentes com a les bones causes ; és tan autònoma que les dolentes (allò que l'Eva anomenava “la internacional de l'antihome”) voldrien monopolitzar-la i desposseir-la de la seva punta. Perquè hi ha una bellesa que acarona i una bellesa que punxa. La bellesa de l'obra de l'Eva és de les que punxa, perquè et posa dempeus. Fa mal, sí, però també desperta, tonifica, espolsa tot declivi cap a la rendició. Pot semblar paradoxal, però gran part de la fortalesa literària d'Eva Forest resideix precisament en què els seus llibres sobre la tortura no són ombrívols ni desmoralitzadors. L'Eva, em sembla, mai no va saber el que és estar desmoralitzada ; i pel que la vaig conèixer, i per l'efecte vigoritzant que va tenir sobre la meva pròpia vida i la meva pròpia obra, sento casi el remordiment de no ser més vell i no haver pogut ser punxat des d'abans i durant molts més anys per la seva bellesa espaviladora. Com ella mateixa, els seus textos —fins i tot els més durs ens deixen una impressió estranyament solar, lluminosa, ingènua, afectiva, fresca, optimista, invencible. Olintze en el país de la democracia i Una extraña aventura, llibres on se'ns descriu d'una manera tan dolorosa i estremidora l'abisme de la tortura, són en realitat dos contes per a nens. Són dos contes de fades que ens ensenyen precisament les dues lliçons que Chesterton atribuïa a tots els contes infantils: la primera és que els ogres existeixen ; la segona és que els podem vèncer.

.

Article orginial: La construcción de la experiencia.

.

La generació de la bruixa Avería

Em sembla coherent que el PSOE i el PP es disputin la bandera espanyola i la defensa de la monarquia i que s'entreguin al potlach electoralista de rivalitzar sobre qui dels dos debilita més la democràcia en favor de la unitat d'Espanya. Però per això mateix m'estranya veure'm en la situació d'haver de disputar a un membre rellevant de l'executiva del PSOE el patrimoni polític i moral del mític programa de TVE “La Bola de Cristal” (lit. “La bola de vidre”), del que vaig ser guionista entre 1984 i 1988. El disgust que m'ha produït la lectura de l'article de Leire Pajín Iraola (Público, 30 d'octubre) només pot comparar-se amb el que ella sentiria si, espavilada la memòria, fos capaç de recordar el llegat de què amb tanta lleugeresa es reclama hereva: per sota de la música d'Alaska i Radio Futura escoltaria coses que li posarien els “baudis” de punta i li farien “rebobinar-se” de terror, per evocar precisament el llenguatge dels Electroduendes (lit. “electrofollets”). Encara que tant la directora del programa (Lolo Rico) com els seus altres guionistes (Carlo Frabetti, Carlos Fernández Liria i Isabel Alba) comparteixen sens dubte el meu neguit pel malentès de Leire Pajín, em cenyiré a la veu de la bruixa Avería (lit. “avaria”) i els seus col·legues elèctrics, perquè és la meva i perquè està recollida i pot ser consultada en dos volums de títol molt significatiu: “Viva el mal! Viva el capital!” i “Viva la CIA! Viva la economía!”, als que la dirigent socialista pot acudir per a comprovar que no m'inspirava precisament en el programa del seu partit.

A La Bola de Cristal —recordaré a Leire Pajín— es feien campanyes en favor de la lectura i de l'amistat, però per això mateix també en contra dels bancs, la potència destructiva dels quals s'encarnava en la famosa Caja de Ahogos y Tensiones (lit. “caixa d'ofecs i tensions”): «abans se'ns anomenava usurers i ara banquers, però seguim quedant-nos amb els vostres diners». La Bola de Cristal convidava a la solidaritat i a la rebel·lia, però per això mateix adreçava el seu humor brechtià contra l'alienació laboral i la cobdícia empresarial, representada aquesta última en un personatge de la sèrie, Amperio Felón, amb una biografia “electrocutant” que il·lustrava de manera pedagògica i divertida el procés “d'acumulació originària” descrit per Marx a El Capital (“l'empresa que dóna plusvàlua no és fatxa ni roja ni té color”, cantava en algun moment un cor de proletaris alienats). La Bola de Cristal clamava per un món nou després de 40 anys de franquisme, però per això mateix no va deixar mai de satiritzar les polítiques del PSOE. La jocunda bruixa Avería, creuament fantàstic de Santiago Carrillo i José María Cuevas, “va fondre” amb el seu llamp tota mena d'innocents sota les figures més variades (militar, mafiosa, funcionària, reina, fins i tot Déu), però va ser durant la major part del temps la presidenta de la República Electrovoltaica de Tetròdia, del govern de la qual en formaven part Narciso Radar, ministre de Míssils i Humanisme, i Invatios Barriobaudios, ministre d'Expiació i Vergonya Aliena. Tots recordaran el pseudònim que empraven Radar i Barriobaudios quan formaven part de la realitat i del govern de Felipe González.

Potser pot dir-se que La Bola de Cristal era incompatible amb el tripijoc, l'equilibrisme, l'eufemisme, la correcció política i l'ambigüitat, però per això mateix ningú no podrà dir que era compatible amb el PSOE. Fins i tot pot dir-se que era un pamflet i que adoctrinava en l'odi de classes, però per això mateix ningú no podrà dir que era el camí més ràpid i segur cap a les Joventuts Socialistes. Gairebé tot en el mitificat i oblidat programa de TV estava orientat a denunciar aquell PSOE que havia rebut i malversat el major capital polític d'esquerres de la postguerra europea ; el PSOE monàrquic que seguia acaronant l'Esglèsia ; el PSOE de l'OTAN que va mantenir bases estatunitenques ; el PSOE de la reconversió industrial i de la reforma laboral; el PSOE que va destruir la televisió pública ; el PSOE de la Llei d'Estrangeria i de la rendició sindical ; el PSOE que va deixar expedit el camí a la dreta més radical, ultramuntana i reaccionària des de la guerra civil. El PSOE, finalment, que va promoure i aplaudir la guerra bruta i el terrorisme d'Estat. Dos dels guionistes de La Bola de Cristal, recordaré també, ens vam sumar el maig de 1988, juntament amb uns altres 102 ciutadans decents, a l'acció popular contra el GAL que va permetre processar i condemnar José Barrionuevo y Rafael Vera, altíssims funcionaris del govern de Felipe González, personatge que va tenir tan a veure —s'entendrà— amb La Bola de Cristal com la casa Coca-Cola amb el precepte evangèlic de donar de beure a l'assedegat.

Es dirà que només sota el govern del PSOE va ser possible fer un programa així, però dic també que només sota el govern del PSOE se'n va suspendre l'emissió. No per casualitat va ser el 1988, el mateix any de la Llei de Televisió Privada. El fet de què s'hagi idealitzat un espai televisiu imaginatiu i valent, però en qualsevol cas força barroer, demostra bàsicament que el que va venir després va ser molt pitjor. El que havia de ser el primer programa d'una nova estirp es va convertir en el seu últim descendent, i això també és responsabilitat del PSOE, que va obrar el miracle de portar-nos acceleradament als espanyols, sense etapes intermèdies, d'un Renaixement malaguanyat a una Edat Mitjana de colors.

Però hi ha, sí, una generació de La Bola de Cristal com hi ha una generació del GAL i una generació de les Açores. Els seus membres estan tan lluny del PP com del PSOE, i em sento molt orgullós de reconèixer en la seva veu la d'aquells mateixos Electroduendes que m'havien parlat a mi tants anys abans: són bojos solidaris amb Palestina i Veneçuela, grillats activistes antiglobalització, extremistes militants ecologistes, esparracats okupes, agressius pacifistes, infantils antiimperialistes, llunàtics marxistes. Sincerament, no crec que Leire Pajín, gran defensora de la “modernitat” d'Espanya, se sentís còmoda en la seva companyia.

.

Articles original: La generación de la bruja Avería.

Font: Dominio Público - Opinión a fondo

.