Allò més temut sempre succeeix, deia Kafka. Molt pitjor: allò més desitjat també.
Hi havia una vegada un home que anhelava treballar menys i el capitalisme el va deixar a l'atur.
Hi havia una vegada un home que somiava amb viatjar més i el capitalisme el va ficar en una pastera.
Hi havia una vegada una dona que buscava amor i el capitalisme la va llançar a la prostitució.
Hi havia una vegada una dona que desitjava una màquina de cosir i el capitalisme la va encadenar a una maquila.
Hi havia una vegada un nen que desitjava que el seu pare no el pegués i el capitalisme el va deixar orfe.
Hi havia una vegada una nena que no tenia ganes d'estudiar matemàtiques i el capitalisme va bombardejar la seva escola.
Hi havia una vegada un home i una dona i un nen i una nena que desitjaven viure feliços i lliures de preocupacions i el capitalisme els va donar la televisió.
Hi havia una vegada un president dels EEUU que tenia en el seu despatx una llàntia, la va fregar amb la màniga i en va sortir un geni: “Demana tres desitjos i te'ls concediré”. “El nostre desig”, va respondre el magnat en nom del seu país, “és tenir més desitjos. Ja ens n'encarregarem nosaltres de què es compleixin”. I el geni li va cedir tots els somnis, tots els pensaments bons, totes les imatges nobles de la Humanitat per a què en materialitzés la destrucció arran de terra.
Cal anar molt amb compte amb el que es desitja perquè pot venir Monsanto (o Repsol o el Pentàgon) i fer-ho realitat. No hi ha un sol anhel decent concebut per un home bo o per un poble assedegat, no hi ha una sola utopia alliberadora excogitada en els darrers 8.000 anys que el capitalisme no hagi fet realitat sota la forma d'una maledicció. Els mites de cornucòpies, de taules sempre cobertes de viandes i de cofres sense fons s'han vist acomplerts sota la forma de l'abundància assassina que genera 6.000 milions de tones d'escombraries al dia i mata de fam 10 milions de persones tots els anys. El somni d'una tecnologia alliberadora de braços i multiplicadora de temps ha aterrat a l'infern de les maquiladores i dels tallers flotants i de les misèries de l'atur. La utopia d'una Natura dòcil, dúctil, adaptada a les necessitats dels éssers humans s'ha tornat de fet en la dissolució de les glaceres, l'extinció de milers d'espècies i el desplaçament de poblacions assaltades per tsunamis i deserts. Cap el 1820, el socialista utòpic Charles Fourier va avançar el disseny d'una societat idíl·lica en la que els homes podrien regular el clima, ajustar les estacions i modificar a caprici la meteorologia per a poder menjar cireres al gener i produir blat tot l'any. El canvi climàtic és ara una realitat amenaçadora i no només com efecte col·lateral d'una economia desbocada de destrucció generalitzada sinó com una premeditada acció de guerra. Des del 1992, el programa HAARP del ministeri de Defensa dels EEUU investiga a Alaska el desenvolupament “d'armes climàtiques” capaces de generar pluges, boira i tempestes, i de modificar el clima exterior amb el propòsit —diu Michel Chossudovsky— de “desestabilitzar economies, ecosistemes i l'agricultura”, així com de “devastar els mercats financers i comercials i augmentar la dependència alimentària”. La gran utopia mística d'un retorn humà a la Natura s'inverteix i es realitza —al contrari— en aquesta definitiva dissolució de la Natura en les malles de la tecnologia humana. El canvi climàtic, subsidiari o premeditat, constitueix l'última volta de rosca d'una economia que, basada en l'erosió material de totes les diferències (guerra / pau, destrucció / producció, menjar / usar / mirar), acaba per abatre'n la darrera: la que separa la mort natural de la mort provocada. Un cop derrotada del tot la Natura, ¿es pot seguir parlant de “morts naturals”? Però si cap mort no és ja “natural”, si no podem distingir ja les que ho són de les que no ho són, ¿no és precisament perquè el capitalisme s'ha tornat més natural de la mateixa Natura?
Hem d'anar amb compte, en qualsevol cas, amb el que desitgem. Hi havia una vegada un home anomenat Mohamed Farag que va viatjar a una boda a Jordània i va ser detingut, torturat i entregat en secret a la CIA. Durant 19 mesos va desaparèixer en un desaigua fosc sense acusació ni procés ; encadenat a la paret d'una cel·la, amb la llum encesa nit i dia, atordit per l'estridència d'una música contínua, va intentar suïcidar-se dos cops i fins i tot això li van impedir. Durant aquest temps no va veure res més que els seus botxins i no va sortir sinó per a ser interrogat ; i tanta era la seva desesperació, tanta la seva solitud, tan horrible la seva sensació d'estar mort i enterrat en una tomba, com ho expressa en aquesta frase quasi poètica en la seva eloqüència negra: “Cada cop que veia una mosca a la meva cel·la m'omplia d'alegria”.
Que no se n'assabenti, si us plau, la CIA. O pot succeir que els centenars —o milers— de desapareguts en presons secretes vegin complert aquest desig i hagin d'expiar la seva innocència en una cel·la envaïda per una plaga de mosques.
.
Article original: Utopías cumplidas.
.
Hi havia una vegada un home que anhelava treballar menys i el capitalisme el va deixar a l'atur.
Hi havia una vegada un home que somiava amb viatjar més i el capitalisme el va ficar en una pastera.
Hi havia una vegada una dona que buscava amor i el capitalisme la va llançar a la prostitució.
Hi havia una vegada una dona que desitjava una màquina de cosir i el capitalisme la va encadenar a una maquila.
Hi havia una vegada un nen que desitjava que el seu pare no el pegués i el capitalisme el va deixar orfe.
Hi havia una vegada una nena que no tenia ganes d'estudiar matemàtiques i el capitalisme va bombardejar la seva escola.
Hi havia una vegada un home i una dona i un nen i una nena que desitjaven viure feliços i lliures de preocupacions i el capitalisme els va donar la televisió.
Hi havia una vegada un president dels EEUU que tenia en el seu despatx una llàntia, la va fregar amb la màniga i en va sortir un geni: “Demana tres desitjos i te'ls concediré”. “El nostre desig”, va respondre el magnat en nom del seu país, “és tenir més desitjos. Ja ens n'encarregarem nosaltres de què es compleixin”. I el geni li va cedir tots els somnis, tots els pensaments bons, totes les imatges nobles de la Humanitat per a què en materialitzés la destrucció arran de terra.
* * * * *
Cal anar molt amb compte amb el que es desitja perquè pot venir Monsanto (o Repsol o el Pentàgon) i fer-ho realitat. No hi ha un sol anhel decent concebut per un home bo o per un poble assedegat, no hi ha una sola utopia alliberadora excogitada en els darrers 8.000 anys que el capitalisme no hagi fet realitat sota la forma d'una maledicció. Els mites de cornucòpies, de taules sempre cobertes de viandes i de cofres sense fons s'han vist acomplerts sota la forma de l'abundància assassina que genera 6.000 milions de tones d'escombraries al dia i mata de fam 10 milions de persones tots els anys. El somni d'una tecnologia alliberadora de braços i multiplicadora de temps ha aterrat a l'infern de les maquiladores i dels tallers flotants i de les misèries de l'atur. La utopia d'una Natura dòcil, dúctil, adaptada a les necessitats dels éssers humans s'ha tornat de fet en la dissolució de les glaceres, l'extinció de milers d'espècies i el desplaçament de poblacions assaltades per tsunamis i deserts. Cap el 1820, el socialista utòpic Charles Fourier va avançar el disseny d'una societat idíl·lica en la que els homes podrien regular el clima, ajustar les estacions i modificar a caprici la meteorologia per a poder menjar cireres al gener i produir blat tot l'any. El canvi climàtic és ara una realitat amenaçadora i no només com efecte col·lateral d'una economia desbocada de destrucció generalitzada sinó com una premeditada acció de guerra. Des del 1992, el programa HAARP del ministeri de Defensa dels EEUU investiga a Alaska el desenvolupament “d'armes climàtiques” capaces de generar pluges, boira i tempestes, i de modificar el clima exterior amb el propòsit —diu Michel Chossudovsky— de “desestabilitzar economies, ecosistemes i l'agricultura”, així com de “devastar els mercats financers i comercials i augmentar la dependència alimentària”. La gran utopia mística d'un retorn humà a la Natura s'inverteix i es realitza —al contrari— en aquesta definitiva dissolució de la Natura en les malles de la tecnologia humana. El canvi climàtic, subsidiari o premeditat, constitueix l'última volta de rosca d'una economia que, basada en l'erosió material de totes les diferències (guerra / pau, destrucció / producció, menjar / usar / mirar), acaba per abatre'n la darrera: la que separa la mort natural de la mort provocada. Un cop derrotada del tot la Natura, ¿es pot seguir parlant de “morts naturals”? Però si cap mort no és ja “natural”, si no podem distingir ja les que ho són de les que no ho són, ¿no és precisament perquè el capitalisme s'ha tornat més natural de la mateixa Natura?
* * * *
Hem d'anar amb compte, en qualsevol cas, amb el que desitgem. Hi havia una vegada un home anomenat Mohamed Farag que va viatjar a una boda a Jordània i va ser detingut, torturat i entregat en secret a la CIA. Durant 19 mesos va desaparèixer en un desaigua fosc sense acusació ni procés ; encadenat a la paret d'una cel·la, amb la llum encesa nit i dia, atordit per l'estridència d'una música contínua, va intentar suïcidar-se dos cops i fins i tot això li van impedir. Durant aquest temps no va veure res més que els seus botxins i no va sortir sinó per a ser interrogat ; i tanta era la seva desesperació, tanta la seva solitud, tan horrible la seva sensació d'estar mort i enterrat en una tomba, com ho expressa en aquesta frase quasi poètica en la seva eloqüència negra: “Cada cop que veia una mosca a la meva cel·la m'omplia d'alegria”.
Que no se n'assabenti, si us plau, la CIA. O pot succeir que els centenars —o milers— de desapareguts en presons secretes vegin complert aquest desig i hagin d'expiar la seva innocència en una cel·la envaïda per una plaga de mosques.
.
Article original: Utopías cumplidas.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada