Són dolentes les armes?

El passat 23 de maig, en una iniciativa patrocinada per Mapfre, Pepsi i El Corte Inglés, el regiment d’Infanteria 'Sòria 9', a Puerto del Rosario (Fuerteventura), va obrir les seves portes als nens de la localitat, tal com relata alegrement el diari “La Provincia” en una crònica titulada “Aprenents de soldat”. Una extensa galeria de fotos mostra els tendres infants d’uniforme, amb la cara pintada sota cascos de camuflatge, fent anar ben contents, com no podia ser d’una altra manera, aparatoses metralletes i canons pesats. La notícia ha estat poc difosa i ha provocat escassa polèmica. Després de tot, als nens els agrada jugar a la guerra i, segons l’opinió d’alguns internautes que comentaven un article de Pascual Serrano publicat a Rebelión, les armes no tenen la culpa de com són de dolents els homes. Reprimir el bel·licisme infantil és políticament correcte, però hipòcrita i inútil.

¿Són les armes o som nosaltres? Si un està acalorat contra un ofensor i gira els ulls, probablement sempre trobarà al seu voltant alguna cosa amb què colpejar-li el cap: una pedra, una mandíbula d'ase o un bastó. Si troba un ganivet, utilitzarà un ganivet; si una pistola, una pistola; i si en aquell camp creixen canons silvestres o els arbres d’aquell país donen bombes atòmiques, recorrerà sens dubte, cegat per la còlera, als canons i a les bombes atòmiques. L’acalorament, per tant, és la causa de l’agressió.

O no? Fins i tot si no ens preguntem per les causes de l’acalorament —i ho considerem tan natural com les fruites explosives de la regió— podem dir que hi ha una diferència decisiva entre una pedra i una pistola: la pedra no ha estat pensada per a matar, i la pistola sí. Diguem —encara més— que la pedra no ha estat pensada i la pistola sí. Podem disparar una pistola sense pensar, però no podem fabricar-la a cegues. La pistola —per a no parlar dels míssils i de les bombes atòmiques— han estat concebudes, dissenyades, calculades, provades, en un procés tecnicotemporal que exclou els acaloraments i els frenesís esbojarrats. Hi ha crims, però no indústries passionals; hi ha temperaments, però no càlculs impulsius. ¿Els dolents són els que usen les armes o els que les fabriquen? Si admetem que cal utilitzar una arma en un moment d'esgarriament transitori, però que només podem fabricar-la amb freda premeditació, caldrà concloure que això que els juristes criden “circumstàncies atenuants” s’aplica a la comissió del crim, però no a la procuració dels seus instruments. En ple acalorament, busco al meu voltant i trobo una pistola; la disparo perquè estic acalorat; la trobo perquè algú l’ha posada premeditadament aquí. El més dolent hauria de ser aquell que ha actuat amb plena consciència del que està fent, però en virtut d’una paradoxa molt chestertoniana resulta, al contrari, que precisament el que pot invocar una circumstància atenuant és considerat un delinqüent i el que no pot invocar-ne cap és considerat un honrat comerciant. No pot haver-hi cap atenuant per a l’Holocaust ni per a la destrucció d'Hiroshima ni per al pressupost militar dels EUA. Per raons diferents, unes de juridico-metafísiques, altres d'històriques, cap d’aquestes atrocitats no es pot castigar de manera proporcionada: i això justament perquè en la seva base no hi ha cap acalorament humà.

Però potser podem preguntar-nos també per l’acalorament. Contra els benpensants de la seva època, que volien prohibir les espases i els arcs de joguina, Chesterton recordava que el verdaderament perillós és tenir un nen, no una arma, i es referia, com a qüestió prioritària, als fabricants de nens, no als fabricants d’armes: “Si es pot ensenyar a un nen a no tirar una pedra, se li pot ensenyar quan disparar un arc, i si no se li pot ensenyar res, sempre tindrà alguna cosa que pugui tirar”. En un món en què hi ha al mateix temps armes i acaloraments, és necessari que existeixi un Estat just i democràtic —regit per una verdadera constitució— que monopolitzi alhora els instruments de la violència i els de l’educació i que introdueixi premeditació constitucional en l’ús de les armes i en l’ús dels nens. És a dir, un Estat que diferenciï entre una pedra i una pistola, entre una pistola de joguina i una de veritat, i entre un nen i un consumidor indiscriminat de joguines. No sembla que sigui aquest el cas. Les despeses militars a tot el món van augmentar l'any 2008 un 4%; en l’última dècada un 45%; enguany assoleixen ja la xifra de 1.464.000 milions de dòlars. Els EUA, el principal fabricant, venedor i consumidor d’armes, el pressupost del qual en educació és també el més alt del món, gasta en la formació d’un nen nord-americà la meitat del que gasta en la destrucció de dos nens iraquians. Qui fabrica les armes? La General Electric o la Westinghouse. Qui fabrica els nens? L'NBC, l’ABC, la CBS, la Fox, que directament o indirectament són a les les seves mans. D’alguna manera, en la major part del món, els productors privats d’armes i els productors privats d’acaloraments són les mateixes persones. La destrucció i l’educació no són controlades per Estats justos i democràtics sinó per la indústria bicèfala de les armes i de l’entreteniment, que s’alimenten recíprocament.

Qui usa les armes? Nens. Qui usa els nens? Els fabricants d’armes. És un plaer veure dos nens intercanviant-se de debò tirs de mentida en un joc en què ambdós han d’acceptar les regles, i en el que cada un d’ells depèn de la voluntat de l’altre inclús per a matar-lo de broma. Allò perillós —com saben totes les iaies del món— no és jugar amb canons de joguina sinó jugar amb canons de veritat. Allò perillós no és que juguin amb ells els nens sinó els adults. A les fotografies de La Provincia això és precisament el que feien, jugar, no els menors visitants, no, sinó els adults soldats del regiment que, divertits i frívols, les posaven entre les seves mans. Un Estat just i democràtic amb un exèrcit que monopolitzi els instruments de la violència en una societat ben educada ha d’obrir els quarters als seus ciutadans perquè confirmin com de dolentes i perilloses són les armes i com de sensatament les estan emprant els seus soldats. Això potser ho podrà fer Cuba. Els EUA i Espanya, no. Aquí ens dediquem a mostrar als nens el molt lúdiques que són també les nostres metralletes verdaderes i a ocultar-los on i per què i per a què s’estan usant. Els governs que envaeixen Afganistan cometen dos crims sense atenuants i amb premeditació: la fabricació de la guerra i la fabricació del qui participen en ella.

Els soldats desplaçats sobre el terreny, executors del crim, tenen com a mínim l’atenuant, com demostren les fotos de Fuerteventura, de no haver aconseguit encara la majoria d’edat.

--Article original: ¿Son malas las armas?

Cor de les víctimes de Jack l'Esbudellador

[Pròleg al llibre "Diario íntimo de Jack el Destripador" de Koldo Kampos Sagaseta].

Els grans mitjans justifiquen tots els fins; els grans mitjans santifiquen totes les accions. Per a poder matar —posem per cas— un milió de persones cal acumular tanta riquesa, tantes armes, tant de poder, cal aparèixer tantes vegades als diaris i la televisió, assistir a tantes festes i divertir-se tant, ser tan generós amb els propis socis i partidaris, que tot el que fem, arribats a aquest cim, no només revela la nostra superioritat, sinó també la nostra superioritat moral. Matar una sola persona i amb les pròpies mans és sempre més reprovable, no pel contacte immediat amb la víctima, no, sinó perquè és molt menys eficaç. A major eficàcia mortal, és veritat, major distància física, però no és la distància la que ennobleix o dignifica l'assassinat sinó precisament la seva superior mortalitat. Per a matar una persona he d'acostar-m'hi, per a matar-ne mil, en canvi, he d'allunyar-me'n (i, fins i tot, volar). Els mitjans, que són mediacions, incrementen la distància alhora que el nombre de víctimes; i per això és impossible matar mil persones sense que aquest acte prolífic i sobirà ens fascini i sense que el seu olímpic executor ens susciti admiració. Els grans mitjans de destrucció que permeten l'assassí de multiplicar les xifres de morts l'allunyen dels cadàvers, i aquesta aclaparadora eficàcia i aquesta ascètica distància ens captiven de manera tan irresistible que ja no en diem assassí sinó "rei" o "general" o "president" o "empresari".

En el rànquing dels 10 benefactors més grans de la història no hi és Jack l'Esbudellador; tampoc entre els cent primers i ni tan sols en la llista dels 100.000 capdavanters virtuosos. És comprensible. Més estrany és que, si el cerquem en el rànquing dels 10 assassins més grans de la història, tampoc no l'hi trobem; no hi és entre els mil i no hi és —ai las— ni tan sols entre els cent mil primers. Això ja s'entén menys. Però molt més estrany encara és el fet que, quan comparem les dues llistes (la dels benefactors i la dels assassins), la major part dels noms coincideixen. És veritat que Hitler i Stalin (perquè van resultar perdedors) estan només en una, però —posem per cas— Truman, Churchill, Ben Gurion, Kissinger, Bush ocupen els primers llocs en les dues.

Per què Jack l'Esbudellador no apareix en cap? Perquè va matar molt poca gent i amb mitjans molt pobres, des de molt poca distància i amb resultats escassos. Així és difícil fer-se respectar en el nostre món. Es pot aconseguir potser espantar uns quants nens i un grapat de dones, però no conquerir milions de votants, guanyar-se desenes de governs o fins i tot obtenir per unanimitat el Premi Nobel de la Pau.

Fora d'ambdues llistes, lògicament, Jack l'Esbudellador, artesà solitari, es deixa dur per la melancolia i la frustració. És un fracassat: resulta que mata molt menys que la resta dels assassins d'aquest món i resulta, per això mateix, que és molt més perseguit i menyspreat i molt menys aplaudit i admirat.

Jack l'Esbudellador, contrariat, emprenyat, rebel, dicta aquests diaris íntims que recull Koldo Campos Sagaseta. Molt agut i enginyós, d'allò més sarcàstic i subversiu, del tot fals i vertader, l'assassí excogitat per en Koldo es presenta davant del lector com un implacable personatge brechtià, unes vegades encertadament truculent, d'altres vestit amb líriques vestidures de poeta (com en aquella entrada número 17 contra la violència) per a despullar un món en què els grans criminals remenen el cul en la distància mentre les seves petites víctimes busquen en els carrerons un assaltador qui culpar.

En Koldo Campos, amb l'extraordinari batec de la seva frase (dolça i acerada ensems), ens comunica les reflexions privades d'un dels més famosos assassins de la història. Per part meva, seguint el seu exemple i provant en va d'imitar el seu estil, anticipo i completo el contingut d'aquesta brillant sàtira anticapitalista amb l'entusiasmat alleujament de les seves víctimes:

Cor de les víctimes de Jack l'Esbudellador

Volem que ens matin
d'humanes ganivetades
les mans refinades
del bon esbudellador.

Ni tropes imperials
ni urani empobrit
ni bombes de nit
ni cap vil torturador.

Tampoc la hipoteca
ni l'aire emmetzinat
ni el fàrmac negat
ni el cruel explotador.

Ni Roche ni Monsanto
ni el Fons Monetari
ni el grilló bancari
ni el bàrbar inversor.

Volem que ens matin
d'humanes ganivetades
les mans refinades
del bon esbudellador!

Gràcies a en Jack
ens hem ben salvat
de l'OTAN i del govern
i d'un segur desnonament.

De la maquila i de l'amiant
del transgènic i del banc
d'una vida molt difícil,
de la Sony i del míssil,
i d'un càncer de pulmó.

Volem que ens matin
d'humanes ganivetades
les mans delicades
del bon esbudellador.

--Article original: Coro de las víctimas de Jack el Destripador.

Entrevista a Kaosenlared

Quan era guionista dels “Electroduendes” (una secció de “La bola de cristal”, el recordat i trencador programa que TVE va produir i emetre entre 1984 i 1988), Santiago Alba Rico va tenir la gosadia de subvertir els ninots clàssics i “torçar-los” amb el propòsit “d'explicar Marx als nens”. Agitador, pensador, escriptor i assagista nascut a Madrid el 1960, resident a Tunísia des de 1998, Alba Rico assisteix a la crisis convençut de què Europa és un continent “exhaust en tots els sentits, també culturalment”, i adverteix dels perills de l'adveniment de “la barbàries o el neofeixisme”.

—Igual que Naomi Klein, encara que des d'un punt de vista diferent i amb un enfocament totalment diferent, tu també has escrit força sobre les relacions entre capitalisme i violència. Segons ella, només el capitalisme més fonamentalista, el neoliberalisme de Milton Friedman, ha necessitat imposar-se per la força. La meva primera pregunta és si hi estàs d'acord o consideres que la violència és inherent a tota classe de capitalisme. Si és així, ¿què fa del capitalisme una cosa essencialment violenta?

El primer que cal dir és que el llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”, és excel·lent; és una extraordinària lliçó d'història concreta que hauria d'utilitzar-se a totes les escoles. Rigurós, pedagògic, estremidor, documenta les intervencions minuciosament destructives del neoliberalisme en els darrers 30 anys. Ara bé, Naomi Klein és una humanista neo-keynesiana no marxista i comet l'error —al meu entendre— d'interpretar el capitalisme com un conjunt de mides econòmico-polítiques i no com una relació estructural que imposa límits molt precisos a allò que es pot i a allò que no es pot fer dins seu. Allò que s'hi pot fer és —més o menys— seleccionar les víctimes, d'acord amb el “càlcul de vides” de Hayek. Allò que no s'hi pot fer —per molt que es pretengui controlar les forces tel·lúriques del mercat “lliure”— és generalitzar la democràcia i el benestar entre totes les nacions i tots els habitants del planeta. Klein, crec, oblida dues dades importants. La primera és el paper que va jugar la Unió Soviètica —la seva mateixa existència— en l'establiment d'un Estat del Benestar en els països capitalistes desenvolupats després de la segona guerra mundial; si el capitalisme va imposar a la Unió Soviètica la necessitat de copiar els seus ritmes productius, la Unió Soviètica va imposar al capitalisme europeu —i, en menor mesura, estatunidenc— la necessitat de complir limitadament els somnis del socialisme. Però això només va poder fer-se a Europa, i només durant uns pocs anys, a costa de la resta de pobles de la terra. Perquè la segona dada que oblida Naomi Klein és que la violència capitalista desfermada sobre el món —amb la seva lògica de destrucció / reconstrucció permanent— no comença amb l'escola de Chicago i Milton Friedman ni amb el cop d'Estat a Xile l'any 1973. Per a no remuntar-nos 500 anys enrere, n'hi ha prou amb pensar en el llarguíssim, sagnant i incomplet procés de descolonització, avortat i revertit precisament a través de violències monstruoses ensems militars i econòmiques.

Fora d'això, no crec que el capitalisme sigui “especialment” violent. Sí que és intrínsecament violent, però no “especialment” violent. Ho és en el terme just i necessari, en allò imprescindible. ¿En allò imprescindible per a què? Per a seguir convertint tot el que existeix —éssers humans i recursos naturals— en taxes de benefici més altres. El capitalisme produeix pobresa i mort, però no és aquest el seu objectiu. El capitalisme produeix riquesa, plaers i remeis, però tampoc no és aquest el seu objectiu. És precisament aquesta indiferència la que el converteix no en més cruel o més salvatge sinó en més perillós i més potencialment destructiu. És d'un misticisme aterrador: no reconeix límits —ni en la moral ni en la Natura— i per tant menysprea materialment, minut a minut, tant les resistències antropològiques com les ecològiques. No perquè sigui especialment violent sinó perquè aquesta és la condició mateixa de la seva reproducció. No pot distingir entre un nen i una maquina de cosir, entre un riu i un abocador d'escombraries, entre la construcció d'un nou Madrid sota el boom immobiliari i la destrucció de Bagdad sota les bombes estatunidenques. Però això afegeix una injustícia particular al capitalisme. Com que no pot fer diferències i ha desenvolupat d'una manera sense precedents les forces productives —incloses les tecnologies mèdiques—, ha posat a disposició de l'ésser humà potencialitats que alhora no li permet d'usar. Les morts per malària, per xarampió, per dengue, per còlera, per disenteria, ¿són morts naturals? ¿No són particularment acusatòries en un món que pot curar aquestes malalties? La violència del capitalisme té a veure també amb els seus instruments d'emancipació; és a dir, amb la seva necessitat intrínseca de multiplicar la riquesa i —alhora— reprimir-ne l'ús, d'augmentar els mitjans de salvació i prohibir-ne la utilització. I això es tradueix en la naturalització de la mort i la destrucció: “els pobres”, ens deien els diaris fa uns mesos, “viuen 30 anys menys que els rics”. ¿A qui, a quina força silenciosa imputarem aquesta diferència?

—Quines són les causes profundes d'aquesta crisi?

No sóc economista, però crec que tots els analistes seriosos —Beinstein, Brenner, Martins, Wallerstein— l'expliquen com una crisis de sobreproducció capitalista que es remunta als anys 70 i contra la qual es recorre al finançament de l'economia com un alleujament i alhora com una prolongació de l'agonia. Com bé han explicat en Nacho Álvarez y Bibiana Medialdea, allò que ha entrat en crisi no és el capitalisme (que ja hi era) sinó les mesures que es van prendre per a superar-la. Aquestes mesures tenen a veure amb l'objecte del llibre de Klein: allò que Atilio Borón ha anomenat molt justament —evocant a més la seva fanàtica inspiració religiosa— “contrareformes” neoliberals, que han anat desmantellant a poc a poc, durant 30 anys, mitjançant cops d'Estat, guerres o programes d'ajust estructural de l'FMI, les petites conquestes arrencades al capitalisme durant dos segles. És el que hem anomenat “globalització”, és a dir, la fugida endavant d'un sistema que accelera el procés —sempre— destituent en què consisteix i del que depèn per a sobreviure. Aquesta violència —aquesta fuga— la descriu magistralment “La doctrina del xoc”.

—¿Era inevitable aquesta crisi?

Crec que després del que acabo de dir no podria respondre que no. Si hagués pogut evitar-se, s'hauria evitat, atès que s'està anunciant des de fa molts anys, i no només per part dels economistes marxistes. Dins del capitalisme s'han pres precisament les mesures que calia prendre, però dins del capitalisme aquestes mesures no podien ni podran fer res més que empitjorar la situació —tot i que potser durant dècades.

—¿Creus que aquesta és una crisi conjuntural o bé que el capitalisme mateix està en perill tal i com el coneixem?

El capitalisme només coneix crisis “conjunturals”, de les que s'ha recuperat en cicles més o menys llargs. Les crisis permanents —que s'anomenen “normalitat” o fins i tot “bona salut”— són les que caracteritzen les vides de les víctimes del capitalisme, la situació del qual és sempre acceptable si genera beneficis suficients. En quant a si aquesta crisi anticipa la fi del capitalisme, no ho sé. Sovint recordo una pintada molt optimista escrita en una pared de no sé quin país de l'Amèrica Llatina: “Capitalisme, tens els mil·lennis comptats!”. El que en aquests moments està en clar perill és la supervivència a mitjà termini de la humanitat mateixa. A força d'ignorar els límits, el capitalisme ha acabat per topar amb dos límits absoluts: el patiment humà i la finitud dels recursos naturals.

—¿És possible “refundar el capitalisme”?

¿És possible refundar el canibalisme? ¿Un canibalisme de rostre humà? ¿Un canibalisme sense dents? El que proposa el G-20 no és “refundar” el capitalisme sinó senzillament prolongar-ne l'existència per tots els mitjans, fins i tot al preu d'agreujar la crisi energètica, ecològica i alimentària. Cal salvar les immobiliàries, els bancs, la indústria automobilística, de les que depenem —dins del capitalisme— els éssers humans. Però això no es pot fer —paradoxalment— sense amenaçar encara més les fonts de els que —fora del capitalisme— depenem també els éssers humans per a sobreviure. Crec que n'hi ha prou amb aquesta reducció a l'absurd per a excloure la refundació del capitalisme: la seva existència mateixa —amb la seva necessitat de creixement il·limitat— determina que els éssers humans depenguin per a sobreviure dels mitjans de destrucció de les seves pròpies condicions de supervivència. Individualment ens hem convertit en uns molt actius “desitjos de mort”. Fins i tot CCOO demana als seus afiliats un augment militant del consum per a superar la crisi.

—Més enllà de l'àmbit econòmic, ¿creus que aquesta crisi ha canviat les relacions humanes o podria canviar-les en el futur?

El model tecnoconsumista, amb els seu “hedonisme de masses” —per a citar una vella expressió de Passolini— s'ha imposat de tal manera que tota disminució en els nivells habituals de consum serà viscut també com una catàstrofe subjectiva, com una pèrdua cataclística per a la que caldrà buscar un culpable. Mai no hi ha hagut més condicions objectives, i menys subjectives, per a una transformació radical. Les societats occidentals són societats de “fam generalitzada”, i la fam dissol els llaços de solidaritat. No és un problema ideològic, sinó material: la subjectivitat capitalista està materialment construïda al marge de tots els valors i principis que permeten senzillament una negociació. A Europa i els EUA veig més probable la barbàrie o el neofeixisme que la recuperació d'una mínima sensatesa antropològica.

—¿Quin és el perill més gran d'aquesta crisi? ¿Qui pot beneficiar-se'n més?

El perill més gran és la combinació d'insensatesa antropològica i armes de destrucció massiva: el retorn a la barbàries amb mitjans de destrucció del segle XXI. Els qui més se'n poden beneficar, com sempre, són les “minories organitzades”, ja siguin multinacionals, màfies o sectes.

—Molts parlen d'aquesta crisi com d'una oportunitat de canvi ara que el capitalisme sembla viure el seu pitjor moment en molts anys. ¿En què consistiria llavors la suposada “oportunitat” d'aquesta crisi? ¿Existeix realment algun moviment social que pugui ser agent d'aquest canvi?

L'esperança és l'Amèrica Llatina. Europa és avui dia un continent mort; exhaust en tots els sentits, també culturalment. I no tenim una esquerra organitzada, poderosa, unida, capaç de convertir la catàstrofe objectiva en consciència subjectiva. Potser és massa tard, però hem de lluitar per a crear una esquerra així.

—¿Què caldria canviar en els àmbits econòmic, polític i cultural?

Aquella esquerra, ho de dit d'altres vegades, hauria d'operar en un triple canvi: revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic. Després del que he dit fins ara, crec que el contingut de la proposta és clar. El capitalisme no admet reformes i ha de ser per tant substituït (revolució) per un règim de producció i distribució de béns i serveis capaç de proporcionar una vida digna a tots els habitants del planeta. Els pobles en lluita han conquerit al llarg dels darrers segles una sèries de llibertat (sufragi universal, divisió de poders, Estat de Dret, etc.) que no poder ser confosos amb el capitalisme i que han de ser millorats (reforma), però defensats. I el mal fet a la natura i a la cultura (pel productivisme capitalista i els seus ritmes de creixement i consum) és fins a tal punt dramàtic que —com deia Günther Anders— la missió de l'esquerra hauria de ser, no ja la de canviar el món, sinó la de senzillament conservar-lo.

--Entrevista publicada originalment a Kaosenlared.