dimecres, 19 de desembre de 2007

Contra el capitalisme: Estat de Dret i Constitució

[Seguint el fil de “Comprender Venezuela, pensar la democracia”, de Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, que va ser publicat per l'editorial Hiru (Hondarribia, Espanya) el 2006 i va obtenir el premi Nacional del llibre de Veneçuela el juny de 2007].



A les darreres línies de la seva extraordinària obra La democràcia, història d'una ideologia, Luciano Canfora resumeix, a la llum de l'oposició llibertat/democràcia, la definitiva derrota d'aquest darrer concepte en la tradició europea, revelant el veritable contingut de la constitució de la Unió Europea i la doctrina implícita en els seus articles i disposicions: la conclusió de Canfora és que, contra la democràcia, “ha vençut la llibertat —en el món ric— amb totes les terribles conseqüències que això comporta i comportarà per als altres” i que per això “cal que la democràcia sigui aplaçada per a una altra època, i llavors serà pensada, des del principi, per uns altres homes, potser ja no europeus”.

Tal vegada aquella època és la nostra i tal vegada aquell país no europeu és Veneçuela.

Allò que aquest llibre de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero demostra —alertant les institucions bolivarianas per a què no s'apartin d'aquest camí— és que pensar des del principi la democràcia significa precisament conservar els seus principis, inhabilitats, segrestats, corromputs dins de la trampa capitalista, a la que és tan necessari proposar la seva hipòtesi com impossibilitar-ne els efectes. Durant els darrers cent anys, la tradició d'esquerres ha anat sucumbint fatalment sota el miratge d'aquesta contradicció, i la pròpia divisió que ha generat entre les seves files apuntala paradoxalment la legitimitat inexpugnable de l'encanteri: per a defensar la democràcia, els socialdemòcrates van acabar defensant el capitalisme; per a combatre el capitalisme, els comunistes van acabar renunciant o menyspreant la democràcia. Ambdues posicions va alimentar i alimenten per igual la falsa evidència de què capitalisme i democràcia són inseparables genètica i empíricament.

Aquesta evidència és tan falsa com la de que el Sol gira al voltant de la Terra: la veritat és precisament el contrari. Enfrontats a un desprestigi del concepte l'últim precedent del qual cal buscar-lo als anys trenta del segle XX, el dany infligit a la democràcia ha estat tant més gran com que el seu nom està sent avui utilitzat —com ho havia estat d'antuvi el de “raça” o el de “lebensraum” o el de “civilització”— per a trencar-li el pit al llenguatge, incendiar el dret internacional, espanyar tres països i torturar i matar centenars de milers de persones; o, el que és el mateix, està sent emprat per a imposar decisions al marge de la sobirana “majoria d'edat” dels pobles de la terra. Enfront de la democràcia com a palanca o com a xantatge, és fàcil cedir a la temptació d'arremetre més contra la democràcia que contra el capitalisme, i acabar considerant les formes mateixes com a tramposes o restrictives. Cal inventar noves vies de participació? És que potser el “dret burgès” no ofereix suficients mecanismes per a què la voluntat popular decideixi? Allò difícil no és concebre o fins i tot establir procediments que garanteixin la participació dels ciutadans en la presa de decisions ; allò difícil és concebre i establir procediments per a què aquelles decisions es compleixin. Però si aquestes decisions de la voluntat popular no es compleixen no és perquè els governants siguin dolents, el poder corrompi o l'home vell s'imposi a cada gest, sinó perquè el capitalisme sempre constituent segresta de manera ininterrompuda les regles i els conductes de la sobirania constituïda. De forma geogràficament desigual, segons context i conjuntura, el capitalisme tendeix, com cap al seu ideal, a l'equilibri perfecte entre el respecte formal als principis de l'expressió democràtica i l'incompliment permanent de les seves decisions: un model, doncs, de legitimitat i no de determinació. L'esquerra segueix creient, citant un Marx incomplet o superficial, que l'anomenat “dret burgès” és només l'excipient o cobertura legal dels interessos de la classe dominant sense adonar-se de què les seves lleis, institucions i vies d'expressió són en realitat —a igual títol i al mateix preu que les obtingudes i ja quasi perdudes en el terreny laboral— conquestes populars molt treballoses que aquelles classes dominants es van veure obligades a acceptar i alhora a segrestar i deixar sense efecte. Precisament Luciano Canfora dedica tres-centes pàgines molt minucioses a descriure els procediments materials d'aquell segrest, resumits de forma sumària en dos models d'intervenció alternatius o simultanis: la manipulació i el terror. Allí on o quan podia permetre-s'ho, el capitalisme ha assajat subtils formes de domini blanc a través de la propaganda, la reforma electoral —sistema majoritari, proporcional o mixt, segons les circumstàncies— i el suborn estructural o puntual dels electors (electoralisme, tupinada o “estat del benestar”). Allí on o quan no podia permetre's aquests expedients, ha recorregut a la violència explícita, segons una fórmula que té el seu començament històric a la Comuna de París i que l'Amèrica Llatina ha experimentat de la manera més dramàtica durant les últimes dècades: matar gairebé tothom cada trenta anys i després deixar votar els supervivents. És possible que calgui reformar les institucions, però la ja impostergable revolució econòmica no hauria d'impugnar-les. Dir “democràcia participativa” és una redundància, com dir “capitalisme democràtic” és un oxímoron. El capitalisme, que consisteix en robar vides i recursos, ens roba també la democràcia i el dret i la lluita per recuperar unes i altres és en realitat la mateixa lluita

Cap parlament o assemblea pot decidir democràticament l'extermini de la població de Mitilene, tal i com ens explica Tucídides, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir democràticament envair un país, bombardejar les seves ciutats i matar de fam els seus habitants, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir legalitzar la tortura o la discriminació racial, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Cap parlament o assemblea pot decidir posar la riquesa a mans de 1.500 persones, en detriment de la majoria de la població, perquè la democràcia consisteix en haver decidit ja sempre que això no pot ser objecte de decisió. Aquestes decisions constituents que ja s'han pres calcifiquen l'estructura òssia que garanteix el compliment de la voluntat popular i que és permanentment corroïda i estovada per la naturalesa mateixa del capitalisme; i tenen a veure amb la producció i distribució de la riquesa, amb la igualtat davant de la llei i amb la divisió de poders. Aquelles decisions s'anomenen Constitució i Estat de Dret, idees sorgides al fil de la mateixa força que les va fer impossibles, i han de ser fermament defensades, reivindicades, afinades —com un piano o un violí— contra aquella força de liquadora.

Aquelles decisions són institucions i no virtuts sempre actuals, sempre en marxa, sempre fatigosament alerta, d'un home superior, una moralitat superior o una voluntat superior. ¿No és potser aquesta precisament l'ensenyança de la Il·lustració, segons la doctrina de Montesquieu? La faula dels troglodites, recollida en les Cartes Perses, ens parla d'un poble composat només de persones dolentes, entregades a la seva autarquia selvàtica, a les que una epidèmia obliga a contractar un metge ; com que els troglodites són molt dolents, un cop guarits incompleixen el seu compromís i neguen al seu salvador el pagament dels seus serveis. Per això, quan l'epidèmia, anys més tard, es repeteix, cap metge no vol acudir al poblat dels troglodites, que sucumbeixen així a la malaltia... tots amb excepció d'una parella, casualment les dues úniques persones bones de la comunitat. La parella de bons es reprodueix i al seu torn té només fills bons, que els donen néts també bons, de manera que al cap d'algunes dècades el poble dels troglodites està composat únicament d'homes bons, com abans ho estava només d'homes dolents ; i són tan bons que, igual que quan eren dolents, no necessiten lleis ni institucions ni govern: la virtut general assegura el compliment de les promeses, el respecte recíproc de la llibertat i la igualtat i seguretat de tots amb independència de les seves diferències naturals. Però el temps passa, la població creix i de cop i volta els troglodites senten la necessitat d'acudir al més vell i savi de la tribu per a què els doni lleis que els obliguin a fer allò que fins ara han fet per pròpia voluntat. “Oh, dia desventurat!”, gemega el vell, “per què he viscut jo tant? (...) Veig clarament, troglodites, que comença a ser-vos feixuga la vostra virtut (...) i voleu sotmetre-us a lleis menys rígides que els vostres costums. De quina manera he de donar preceptes a un troglodita? Voleu que aquest executi accions virtuoses perquè jo se les mani, ja que sense el meu manament les faria només seguint la seva inclinació natural?”.

El sospir desil·lusionat del vell, que lamenta veure els troglodites sotmesos a un altre jou que la seva pròpia virtut, és el del poble legislador que, arrencat del rousseaunià estat de la natura, es resigna a fer per llei allò que ja no és segur que vingui dictat pel costum o la inclinació natural. La idea de llei implica l'acceptació del caràcter fal·lible, limitat, corruptible, de l'home, l'existència social del qual no pot estar regida per la virtut variable i contingent dels seus membres ; i implica al mateix temps un cert ordre d'immutabilitat concertada l'eficàcia de la qual no depèn de la bondat individual dels ciutadans ni pot ser qüestionada per cap maldat particular. Cal prendre decisions vinculants que “imposin” en el futur la llibertat de decidir i aquestes decisions —insinua Montesquieu a través dels seus troglodites— és millor prendre-les mentre s'és bo, abans de què calguin ; quan s'està tranquil, com deia Voltaire, o quan no estem encegats per les passions, com deia Locke en defensa de la necessitat d'establir institucions a partir del dret natural. Aquest “abans de què calguin”, en societat i sota el capitalisme, no pot ser sinó una ficció teòrica, però no puc imaginar cap situació real més favorable que aquella que assumeix la necessitat d'un canvi precisament contra la “intranquil·litat” febril del mercat laboral i les “passions” destructives de les taxes de guany. ¿Podem imaginar un moment en què els homes siguin més bons —solidaris, desinteressats, abnegats, raonables— que quan s'alcen contra la injustícia? Cal aprofitar la bondat general de la revolució triomfant, aquella escletxa temporal, aquell punt liminar i auroral dels troglodites virtuosos, molt poc durador, no per a fer homes bons, sinó per a promulgar lleis noves en els vells motlles —amb quatre o cinc poders en lloc de tres, com volia Bolívar— d'unes “formes” democràtiques durament conquerides mitjançant lluites populars i sempre malversades, profanades, inhabilitades i sospeses pel permanent “estat d'excepció” del capitalisme. Pot concebre's un home més nou que el que es dóna lleis a si mateix i està segur del seu compliment?

Com posen de manifest Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, el cas de la Veneçuela bolivariana constitueix l'oportunitat, quasi sense precedents, de demostrar que capitalisme i democràcia són incompatibles i alhora que només després de la derrota del capitalisme hi pot haver veritablement democràcia. Per la seva forma d'assolir el poder —tan diferent de Cuba— i pels avantatges econòmics de què gaudeix, el govern bolivarià de Chávez constitueix una subversió del paradigma citat més amunt segons el qual caldria escollir entre igualtat i dret. Quan parlem de Veneçuela, pensem sense voler en una experiència molt novedosa, en una forma inèdita de concebre la democràcia, més participativa i transversal, i allò que en realitat té de nou i participatiu és que es limita a prendre's seriosament i a aplicar estrictament les regles democràtiques que a Espanya, als EEUU, al Japó, a Nigèria, a la Índia, sota la pressió de les classes dominants capitalistes, exerceixen inevitablement com instruments de submissió (quan no directament d'extermini o tortura). Aquesta manifesta superioritat democràtica de Veneçuela en termes burgesos —perquè allò que inventen unes condicions es pot utilitzar en unes altres— despulla de tal manera la dictadura del capitalisme que res no pot estranyar la rebequeria contínua de polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació, denunciats també en aquest llibre, ni la seva vergonyosa disposició a violar qualsevol principi —darrere de la qual ja treu el cap la seva disposició també a violar nens, torturar presoners o bombardejar parlaments, si calgués— per tal de què no hi hagi democràcia i veritable Estat de Dret enlloc del món. Només contra Cuba s'han abocat tantes mentides, arranjat tantes conspiracions, ignorat tantes belleses, negats tants progressos de la raó, però allò que no poden perdonar-li a Veneçuela és que el poble s'hagi fet amo dels seus recursos sense censurar diaris ni engarjolar opositors ni conculcar la divisió de poders (i fins i tot dividint-los més que el propi Montesquieu!) . Allò que no poden perdonar a Veneçuela és allò que resumeix la faula excogitada recentment per un dels nostres intel·lectuals col·laboracionistes, més fi que els seus col·legues, que escriu habitualment en el diari espanyol de Carlos Andrés Pérez i Gustavo Cisneros: “Chávez està acabant democràticament amb la democràcia”, frase en què “democràticament” vol dir “amb el suport sobirà del poble i respectant totes les regles del joc” i “la democràcia” vol dir “la pobresa, la malaltia, l'analfabetisme, la inseguretat jurídica, la inexistència, la fam, el racisme, la corrupció, l'esclavitud, l'abús de poder i, en definitiva, el terratrèmol del mercat”. Chávez i els seus companys bolivarians estan acabant democràticament amb el capitalisme, el que vol dir que, a més d'acabar amb el capitalisme i precisament per això, estan fent realitat per primera vegada —potser en la història— la democràcia. Això no pot agradar, naturalment, els qui viuen de citar en veu alta el seu nom abans d'afusellar-la.

El llibre de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero, més enllà de la defensa de Veneçuela i la denúncia dels intel·lectuals nihilistes que caven de forma enginyosa i elegant la tomba de mig planeta (i l'homenatge, per contrast, a la resta, tants i tants i tan grans, com va demostrar la Trobada en Defensa de la Humanitat de Caracas), aquest llibre —dic— és també una proposta teòrica i programàtica la importància de la qual no pot exagerar-se, fins al punt de què m'atreviria a dir que constitueix una prolongació imprescindible, en termes jurídico-institucionals, del Manifest Comunista de Marx i Engels. Veneçuela és el model, l'esperança, la demostració. Acabar democràticament amb el capitalisme (amb la natura!) és acabar amb el capitalisme i alliberar la democràcia. És veritat que el capitalisme s'imposa molt naturalment i gairebé el pitjor que es pot dir d'ell és que s'ajusta a la natura. Però la natura ens imposa arrossegar-nos i resulta que volem ; la natura ens imposa morir de xarampió i resulta que ens vacunem ; la natura ens imposa la reproducció i resulta que ens estimem. La Constitució i l'Estat de Dret són la forma comunista de volar i de vacunar-nos i d'estimar-nos enfront de la llei natural —o llei de la selva— propugnada per Calicles, Hitler i George Bush (i Repsol i la Bayer i Monsanto i els seus propagandistes de The New York Times, El País, Il corriere della sera...

Aquest llibre és també, per això mateix, una manual que explica el miracle de Veneçuela i preveu contra el mal ús de la revolució (de la revolució en general). Lluitar contra el capitalisme —comencem a adonar-nos-en per fi— és lluitar per un estat democràtic i de dret i, viceversa, lluitar per un estat democràtic i de dret és lluitar contra el capitalisme. Les “formes” —les decisions constituents— són el més material que existeix, a condició de què hagin decidit ja també, com a principi inalienable de tota democràcia, que cap interès material particular hi és compatible. És a dir: que cap llibertat pot escollir lliurement la fam, la ignorància i la mort dels altres.

Veneçuela, com volia Canfora, ha començat a “repensar” la democràcia i, amb prou feines s'hi ha posat sobre el terreny, ha descobert que en realitat ja estava pensada ; i que només es tractava d'establir-la d'una vegada. És difícil no deixar-se endur per l'entusiasme davant d'una experiència tan universal, com és difícil no deixar-se convèncer pel llibre de Fernández Liria i Alegre Zahonero, que ens exposa el camí que ha de seguir, sense tornar a caure en la trampa ni alimentar els encanteris, l'esquerra antiimperialista de tot el món.

* * *
Hi ha una altra traducció al català del mateix article a La Fàbrica: pitja aquí.

Article original: Contra el capitalismo: estado de derecho y constitución

.