divendres, 16 de novembre de 2007

Israel: un defecte de fàbrica


El veritable vencedor de la 2a guerra mundial no va ser l'aliança de nacions que va combatre l'Alemanya nazi, tampoc aquells EEUU enrobustits pel debilitament d'Europa i molt menys, sens dubte, els milions de víctimes jueves del nazisme: el veritable vencedor de la 2a guerra mundial va ser el moviment sionista fundat per Thedor Herzl l'any 1897. Per això mateix, el veritable perdedor del conflicte bèl·lic no va ser Alemanya ni Japó ni Itàlia ni tampoc aquella URSS condemnada a desaparèixer 40 anys més tard: el veritable perdedor —juntament amb els milions de víctimes de l'holocaust nazi— va ser el poble palestí, radicalment innocent i completament aliè tant a l'antisemitisme europeu com a les seves lluites imperialistes. Combinació ignominiosa d'interessos espuris i mala consciència, la molt injusta resolució 181 de l'ONU, que l'any 1947 va decidir la partició de Palestina, conserva avui tota la seva actualitat destructiva. Marek Edelman, heroic defensor del gueto de Varsòvia el 1943, va saber veure'n molt bé els motius: «Si s'ha creat Israel ha estat gràcies a un acord entre la Gran Bretanya, els Estats Units i la URSS. No per a expiar els sis milions de jueus assassinats per Europa, sinó per a repartir-se els negocis de l'Orient Mitjà». Tots podem veure'n avui els resultats: a través d'aquesta petita esquerda s'està dessagnant irremeiablement el món.

El Congrés de Basilea, acta fundacional del sionisme, va ser denunciat ben aviat per Karl Kraus, jueu universal de Viena, com una forma d'antisemitisme: «Aquestes dues forces aspiren secretament a una aliança», doncs «el seu objectiu és, en efecte, comú: expulsar els jueus d'Europa». L'essencialisme ètnico-religiós de Theodor Herzl, en qualsevol cas, només va persuadir una minoria diminuta, com ho demostra el fet de què gairebé no uns pocs milers de sionistes van emigrar a Palestina abans de 1933. Només la convergència de tres factors exteriors a la història de la regió explica la presència de 600.000 jueus en el moment de la partició. El primer va ser la persecució nazi, que va obligar a fugir milions de jueus tant d'Alemanya com de les zones que aquesta havia ocupat. El segon, la inescrupolosa explotació d'aquest genocidi per part de l'organització sionista, més preocupada per colonitzar Palestina que per salvar éssers humans: «Si se'm donés la possibilitat» va declarar Ben Gurion l'any 1938 «de salvar tots els nens jueus d'Alemanya portant-los a Anglaterra o salvar-ne només la meitat transportant-los a Eretz-Israel, optaria per la segona alternativa». El tercer, la cobdícia imperialista d'Anglaterra, que a partir de la declaració de Balfour (1917) i mitjançant una maquiavèl·lica política migratòria va saber interpretar en favor seu tots els avantatges de la proposta racista de Herzl: «Per a Europa construirem allí (a Palestina) un tros de muralla contra Àsia, serem el sentinella avançat de la civilització contra la barbàrie».

En contra del que creiem saber, no només la justícia palestina es va oposar al principi de la partició sinó també la injustícia sionista. L'any 1948, Menahem Beguin, dirigent del grup terrorista Irgun i futur premi Nobel de la pau, declarava que “la partició no privarà Israel de la resta dels territoris”. El 19 de març d'aquell mateix any Ben Gurion, cap de la Haganah i pare fundador d'Israel, insistia en què “l'Estat jueu no dependrà de la política de l'ONU sinó de la nostra força militar”. Aquesta força militar, articulada en el Pla Dalet, va expulsar de les seves terres, mitjançant el terror i la violència, 800.000 palestins, en una operació de neteja ètnica a gran escala l'envergadura i objectius de la qual han estat clarament exposats a la llum per l'historiador israelià Benny Morris (un ultrasionista que només lamenta, d'altra banda, que Ben Gurion no fos encara més radical). D'aquesta manera, el 18 de maig de 1948 va ser creat, sobre el 77% del territori palestí, “l'únic Estat democràtic” de l'Orient Mitjà, un Estat “jueu” la “constitució” del qual és la coneguda Llei de Retorn de 1950. És ella, i no la decència ni la raó ni la història, la que permet “tornar” a Palestina a qualsevol “jueu” del món, a partir d'una ambigua definició racial-religiosa que comprèn els descendents de pares o avis jueus i els conversos a la religió de Moisès (però n'exclou els que canvien de credo i els qui qüestionen el caràcter “jueu” de l'Estat d'Israel).

Cada cop que Israel bombardeja ciutats, aixeca murs, aterra oliveres i imposa la fam i la malaltia a milions d'éssers humans, els EEUU i la UE, si de vegades lamenten “el desproporcionat ús de la força”, recorden una vegada i una altra el seu dret a la defensa. Que ningú no s'escandalitzi si dic que és absurd invocar el seu dret a la defensa quan el que està en qüestió és el seu dret a l'existència. Cada cop que els EEUU i la UE promouen alguna “iniciativa de pau” es discuteix què fer amb els palestins i que concedir als palestins, com si els intrusos i els ocupants fossin ells. Que ningú no s'escandalitzi si dic que la veritable qüestió és saber què fem amb els israelians i què concedim als israelians. No hi pot haver justícia si no es parteix de principis justos i és necessari, per tant, invertir aquests principis que ens semblen absurdament naturals per a assolir, no ja la justícia, sinó una solució mínimament injusta. Estic segur de què el pragmatisme i la pietat portarien els palestins a ser generosos amb els israelians si el món declarés públicament de quina part està la raó i hi obrés en conseqüència. Però mentre els EEUU i la UE, úniques claus del conflicte, donin suport de forma política, econòmica i militar als drets del racisme, el fanatisme, el nacionalisme messiànic i la violència colonial, la humanitat seguirà dessagnant-se sense remei a través d'aquesta esquerda oberta a Palestina.

[Peu de foto de l'article original: Expulsió. L'11 de juliol de 1948, l'Exèrcit israelià va obligar a partir els 19.000 habitants de Lydda i els més de 20.000 palestins que s'hi havien refugiat. Avui, Lydda s'anomena Lod i només el 20% de la seva població és àrab. Van quedar-hi buits 418 pobles.]

[El problema dels refugiats. Després de les expulsions de 800.000 palestins el 1948, 350.000 el 1967 i el constant degoteig de palestins que han sortit i segueixen sortint del país en els darrers 60 anys, el número de refugiats ascendeix a uns 6 milions. Més d'un milió viuen en campaments de refugiats. I més de 250.000 són desplaçats interns a Israel, els coneguts com “presents absents”. El retorn dels refugiats, clau en la resolució del conflicte i emparat en la resolució 194 [sic?] de l'ONU, és refusat de ple per Israel].

.

Article a Rebelión: Israel, un defecto de fábrica

Font: Article a Diagonal Periódico

.

2 comentaris:

Marc Peris ha dit...

ei, em pareix una gran idea la de traduïr els textos de n'Alba Rico en català. Per això t'he linkat al meu blog:
http://desdelilla.blogspot.com/
Pega-li una ullada, si vols.
Salut!

Joan Vecord ha dit...

Gràcies, Marc! Jo també he trobat molt interessant el teu bloc, i t'he enllaçat tant en aquest com en el meu altre bloc:

http://diaridavort.blogspot.com

Salut!