[XVII Jornades Internacionals de Cultura i Pau de Gernika ; “Gernika i les altres Gernikes. Simbologia de Pau” 23 – 29 d'abril 2007]
Alguna vegada he escrit que les paraules —i els símbols— són màgia inútil per al bé i fusta inflamable per al mal ; i que gairebé l'únic que podem fer en favor de la pau, com a mínim lingüísticament, és no invocar la guerra. El 26 d'abril de 1937 l'aviació alemanya va destruir la ciutat de Gernika i va matar en a penes tres hores —segons el recompte de Hugh Thomas— 1000 dels seus habitants ; el 6 d'agost de 1945 l'aviació estatunitenca va deixar caure una bomba atòmica sobre Hiroshima i va vaporitzar literalment a 80.000 persones en pocs minuts ; el novembre del 2004 la mateixa aviació va bombardejar Faluja i hi va matar en pocs dies milers de ciutadans iraquians. ¿Es pot pensar en un gest o en un símbol tan generalitzada i vertiginosament constructiu com tan generalitzada i vertiginosament destructiu és un bombardeig? En un gest o un símbol que en pocs minuts o en poques hores reconstrueixi un poblet, torni cent nens a la vida o aturi, com a mínim, una agressió? En una explossió restauradora? En un esclat pacificador? Tan lenta i laboriosament opera la causa de la pau que la seva millor apologia hauria de ser la rapidesa del seu enemic ; cap símbol no hauria de ser més eficaç per a lluitar contra la guerra, en efecte, que les pròpies imatges de la destrucció. Però desgraciadament —i d'això em proposo parlar els propers minuts— les mateixes imatges que haurien d'impedir el proper bombardeig tenen més aviat un efecte autolegitimador o, com a mínim, anestèsic que fa tolerable, quan no desitjable, una pluja de míssils. Setanta anys després de Gernika, ens sembla tan inevitable i segur que en aquest mateix instant, mentre jo parlo, en algun lloc del món estigui plovent i algú es refredi com que en algun lloc del món —Iraq, Palestina, Txetxènia, Somàlia, Afganistan— estiguin caient bombes i algú es dessagni. Els mateixos símbols negatius que haurien de sacsejar-nos i mobilitzar-nos, despresos ara del seu suport real, han acabat per concentrar, per una mena de desvari estètic, una creixent sensibilitat descarrilada, de manera que ens impressiona més el quadre de Picasso que la monstruositat que denuncia, i ens resulta més difícil matar un colom, emblema de la pau popularitzat pel pintor malagueny, que destruir la pau mateixa. “La suma total de sensibilitat ha augmentat de manera considerable al món de la cultura”, escrivia amb ironia ferotge l'escriptor Elias Canetti l'any 1981, “al món actual seria més difícil condemnar públicament a la foguera un sol home que desencadenar una guerra mundial”. Una societat que confon informació i publicitat i que amb prou feines distingeix una Olimpíada d'una Guerra, un Parc Temàtic d'un Camp de Tortures o la pantalla del televisor del punt de mira d'un canó ; una societat que confereix el mateix rang visual —imperatiu i consumista— a les imatges dels cadàvers del Líban i a les de les models de la passarel·la Cibeles, és una societat poc o mal preparada per a horroritzar-se amb els estralls de la guerra.
El dia 6 d'agost de 1945,set anys després d'aquell 26 d'abril que avui recordem aquí, amb Japó ja vençut i quasi de genolls, els EEUU va llançar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima, a la que va seguir, tres dies després, una segona encara més devastadora que va fondre la ciutat de Nagasaki. Entre una data i l'altra, el president Truman es va dirigir als seus ciutadans a través dels mitjans de comunicació:
“Fa poca estona un avió americà ha llançat una bomba sobre Hiroshima que l'ha inutilitzat per a l'enemic. Les japonesos van començar la guerra per l'aire a Pearl Harbor, i han estat correspostos amb escreix. Però aquest no és el final, amb aquesta bomba hem afegit una nova i revolucionària dimensió a la destrucció [...] Si no accepten les nostres condicions poden esperar una pluja de foc que sembrarà més runes que totes les vistes fins ara sobre la terra”.
Per una paradoxa les conseqüències de la qual seguim patint, entre aquestes dues dates, exactament el 8 d'agost de 1945, mentre Truman incloïa la humanitat a la llista de les espècies amenaçades i els homes, dones i nens d'Hiroshima cremaven sota una forta pluja de color negre, les potències ja vencedores de la segona guerra mundial —EEUU, URSS, la Gran Bretanya i França— firmaven un acord en virtut del qual s'instituïa el conegut Tribunal de Nuremberg per a jutjar els crims de guerra i contra la humanitat comesos durant el conflicte. L'article 6-a dels seus estatuts, avançant-se a la proscripció expressa recollida a la carta fundacional de les Nacions Unides, considerava la guerra mateixa un crim imputable jurídicament a títol individual, el més horrible dels crims, matriu i nodrissa de tots els altres, tal i com ho va expressar el fiscal general dels EEUU Robert Jackson al discurs d'obertura del procés:
“Qualsevol recurs a la guerra —tot tipus de guerra— implica recórrer a mitjans que són, per la seva mateixa naturalesa, criminals [...] Actes en si mateixos criminals no poden ser legitimats demostrant que aquells que els van cometre estaven combatent en una guerra, quan la guerra mateixa és il·legal”.
O tal i com va quedar recollit en un dels passatges més citats de la sentència final:
“La guerra és en essència un mal. Les seves conseqüències no es limiten a colpejar només els Estats bel·ligerants sinó que s'estén negativament al món sencer. Començar una guerra d'agressió, per tant, no és només un crim internacional: és el crim internacional suprem, diferent de tots els altres crims de guerra pel fet de concentrar en si mateix tots els mals de la guerra”.
L'acte inaugural de l'ordre jurídic de la postguerra mundial, a llum de la qual hauria de valorar-se, per exemple, la recent invasió d'Iraq, va ser en tot cas, no ho oblidem, una expressió de la “justícia dels vencedors” —per citar el filòsof Danilo Zolo— i en aquest sentit havia de cenyir tota la responsabilitat penal al derrotat règim nazi d'Alemanya. La necessitat de prohibir i criminalitzar la guerra mateixa i de deixar fora, alhora, els crims dels aliats (Dresde, Tokio, Hiroshima i Nagasaki, entre d'altres) va fer que tota l'atenció processal s'orientés cap als camps de concentració i l'extermini jueu. D'aquesta manera, la idea mateixa de la guerra, ara proscrita, va quedar associada als horrors d'Auschwitz mentre que la pràctica del bombardeig contra poblacions civils resultava absolta de fet i emancipada, en un espai casi neutre, de la jurisdicció dels excessos bèl·lics penalitzables. Els acords de La Haya de 1927 sobre la guerra aèria no van impedir la destrucció de Gernika, però d'alguna manera van subratllar públicament la seva atrocitat ; a continuació, els bombardejos massius de la segona guerra mundial, amb el colofó atòmic, van intensificar i regularitzar fins a tal punt la indústria de l'assassinat aeri que la massacre de Gernika, atroçment empetitida, va passar a recordar-se només per la seva condició de llindar simbòlic d'un nova època. Però van ser necessaris, paradoxalment, els judicis de Nuremberg per a què el bombardeig quedés completament naturalitzat, interioritzat, quotidianitzat, com una rutina meteorològica o administrativa inassolible per al Dret. La conclusió de la guerra mundial i la prohibició internacional de la guerra en general obre pas, gairebé al dia següent de la rendició japonesa, a un període de bombardejos ininterromputs: d'Indoxina a Afganistan, de Corea a Faluja, de Vietnam a Beirut, d'Àfrica als Balcans, no ha passat un sol dia dels darrers seixanta anys sense que un avió llancés bombes sobre civils en algun punt del planeta. Com és sabut, el jurista filonazi Karl Schmitt, a partir de pressupòsits erronis, va anunciar encertadament després de la constitució de l'ONU el 1948 que la prohibició de la guerra només podia conduir a noves guerres d'extermini generalitzades al marge de tota restricció legal. Amb més fonament, es pot dir que la prohibició de la guerra condueix paradoxalment a la generalització del bombardeig. A partir dels judicis de Nuremberg, la guerra i el bombardeig queden de tal manera dissociats —al dret i a la consciència— que com més es criminalitza la guerra més s'estén el bombardeig, i com més ens horroritza la guerra millor acceptem els bombardejos. De fet, com a mínim els occidentals, seguim fermament convençuts de què, després de la segona guerra mundial, no hi ha hagut guerres al món perquè només hi ha hagut bombardejos i perquè gairebé sempre, diguem la veritat, hem bombardejat nosaltres. Així, al llarg dels darrers seixanta anys no han deixat d'augmentar simultàniament la nostra sensibilitat enfront d'Auschwitz i la nostra indiferència enfront de Gernika i Hiroshima, i això malgrat la vigència rutinària d'un model de destrucció vertical que, enfront dels lager i en contra de l'opinió comuna, va introduir i de seguida va universalitzar sota la llum del sol un nou i més radical paradigma de deshumanització de l'adversari (concebut ja no com enemic o com animal o com obstacle, sinó com un simple residu).
La tolerància davant del bombardeig, i la pròpia naturalesa del model, es posen de manifest en la manera tan fàcil en què aquest es presta a fingir i com de fàcil se'ns imposa la seva necessitat i fins i tot les seves virtuts. La propaganda i la poesia, ho he dit altres vegades, comparteixen els seus recursos i utilitzen mitjans semblants per a assolir els seus objectius. Un trop literari típic d'un model horitzontal repressiu és, per exemple, l'eufemisme: “solució final” per “extermini”, “transfer” per “neteja ètnica” “sirga tridimensional” per “mur de contenció” (terme emprat, en aquest cas, per a descriure la tanca de Melilla). La propaganda usa també la metàfora (“els jueus són polls”, “els palestins són cèl·lules cancerígenes”), la hipèrbole (“el terrorisme amenaça la civilització”) o la sinècdoque (“lo comunitat internacional refusa la política iraniana”). Doncs bé, el trop literari propi del model vertical del bombardeig, inscrit d'alguna manera en el seu propi suport tecnològic, és la sinestèsia ; és a dir, l'associació expressiva entre dues paraules corresponents a àmbits sensorials diferents o contradictoris (“silenci verd” o “gèlida cremor”). En un extraordinari poema de Luis Cernuda, Donde habite el olvido (“on habiti l'oblit”), podem llegir, per exemple:
En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero en mi pecho su ala.
[“En aquella gran regió on l'amor, àngel terrible,
no amagi com acer al meu pit la seva ala”]
y el famós darrer vers del no menys famós poema de Giacomo Leopardi, L'infinito (“l'infinit”), diu al seu torn:
E il naufragar m'é dolce in questo mare
[I naufragar m'és dolç en aquest mar]
Més elaborada la primera, més evident la segona, la sinestèsia és aquesta contaminació sensorial en virtut de la qual un concepte o una sensació són abordades, contagiades, corregides i molts cops completament capgirades per una irrupció emocional de signe contrari. En el poema de Cernuda, l'amor es torna de cop més agressiu, la puresa s'afila, escomet i fereix, les ales es transformen en armes (la tendresa de les plomes adquireix sobtadament la consistència freda de l'espasa que penetra el pit de l'enamorat). En el vers de Leopardi, al contrari, la pèrdua, l'enfonsament, el defalliment mortal —associats a la idea de naufragi— es tornen dolces i, d'alguna manera, desitjables. El més fàcil, sens dubte, el més sensat seria aplicar la lògica de Cernuda al bombardeig i les seves conseqüències. Així, podríem descriure amb precisió el B-52 o l'helicòpter Apatxe com “un àngel exterminador d'ales d'acer” o, més poèticament, com la monstruosa evolució d'un gorrió transformat mentre vola en tisores: un ocell de gel els ous del qual, en tocar terra, deixen sortir de la closca una munió de cadàvers i nens mutilats. Però la propaganda del model Gernika-Hiroshima, naturalitzat a partir de Nuremberg, prefereix òbviament explotar la subversió sensorial del segon tipus per a fer desitjable —horrible estratègia publicitària— la mort, el dolor i les runes. Vegem ràpidament algunes d'aquestes sinestèsies del bombardeig.
El bombardeig és llum i, en conseqüència, és bonic. Vist des de l'aire —des del B-52 o des del televisor— l'acció de bombardejar una ciutat es confon amb la molt ingènua, estètica i creativa —deia un pilot estatunitenc de la primera guerra del Golf— “d'adornar un arbre de Nadal”. Enfront d'aquesta resplendor sobrehumana i incommensurable, del que les víctimes terrestres no poden defensar-se, l'espectador protegit sent la impotència d'allò sublim —en sentit kantià— i fins i tot els més rudes d'entre ells descobreixen en la seva ànima una vena poètica. Bob Caron, artiller de cua de l'Enola Gay —el B-29 que va deixar caure la bomba sobre Hiroshima— descriu així l'escena des de 8000 metre d'altura:
“Una columna de fum s'eleva ràpidament. El seu centre mostra un terrible color vermell. Tot és pura turbulència. Els incendis s'estenen per tot arreu com flames que sorgissin d'un llit de brases enorme. Començo a comptar els incendis. Un, dos, tres, quatre, cincs, sis... catorze, quinze... és impossible. Són massa per a poder-los comptar. Aquí arriba la forma de bolet de què ens havia parat el capità Parsons. Ve cap aquí, és com una massa de melassa bombollejant. El bolet s'escampa. Potser té mil cinc-cents o tres mil metres d'altura i uns vuit-cents d'amplada. Creix més i més. Està gairebé al nostre nivell i segueix pujant. És molt negre, però mostra un cert tint violaci molt estrany. La base del bolet s'assembla a una boira espessa travessada amb un llançaflames. La ciutat deu quedar sota de tot això”.
A Sobre la història natural de la destrucció, l'escriptor alemany W.G. Sebald reprodueix per la seva banda el primer reportatge en directe emès per la BBC d'un raid anglès sobre Berlín el 3 de setembre de 1943. Des de la cabina del pilot, el periodista Wynford Vaughan Thomas fa arribar als seus oients l'emoció intensa de l'esdeveniment:
“Mur de reflectors, a centenars, en cons i formant raïms. És un mur de llum amb molts pocs forats i darrere seu hi ha una font de llum enlluernadora, que brilla en vermell i verd i blau, i sobre aquesta font hi ha miríades de bengales al cel. És la ciutat! El soroll del nostre avió ofega tots els sons. Anem de dret cap a la més gegantina exhibició de focs artificials silenciosa del món, i anem a llançar les nostres bombes sobre Berlín”.
A continuació, quan els primers fardells mortals han començat a caure sobre la població, la ràdio recull els comentaris irreprimibles de la tripulació:
“No hem de parlar gaire” “Déu meu, un espectacle realment esplèndid” “El millor que he vist en la meva vida” “Mireu aquell incendi”
O citem també aquesta altra descripció, més recent, del corresponsal de El Mundo a Iraq, encastat a l'exèrcit estatunitenc, en els primers dies d'abril de l'any 2003. En ella, l'espectador es deixa arrossegar per una mena de joia lluminosa que transforma sense voler, justificant-la poèticament, la superioritat brutal de l'aviació invasora en una superioritat purament estètica:
“Les forces iraquianes van respondre amb les bateries antiaèries, però els seus dèbils projectils amb prou feines brillaven davant del resplendor del foc americà”.
Al contrari que les tenebres, que es desqualifiquen a si mateixes, la llum és autolegitimadora ; no necessita ni símbols ni propaganda per a imposar-se. Els bombardejos no triomfen perquè destrueixin les cases, esbocinin els cossos i terroritzin els éssers humans, sinó perquè donen més llum ; i les criatures que hi ha sota sucumbeixen no a la violència sinó a la superioritat lumínica de l'agressor, que d'aquesta manera es representa a si mateix com immediatament justificat per la seva pròpia capacitat tecnològica de fer mal. Només un raonament pot reprimir una parcialitat espontània pels estatunitencs i els seus B-52 o pels f-16 israelians ; estem estèticament al seu costat. La llum mana. La pluja molt vistosa cromàticament que va caure el novembre de 2004 sobre Faluja fonia la carn i els ossos, i deixava intacta la roba, però el govern dels EEUU, que va reconèixer finalment l'ús de fòsfor blanc en la seva ofensiva, afirma que ho va fer “per a il·luminar, i no per a destruir, la ciutat”. Des de l'aire —des de l'avió o des del televisor— el bombardeig és un gest demiúrgic o creatiu, un fiat lux irresistible, l'acte majestuós d'alliberar el món de les tenebres. Des de l'aire, destruir el món no és només fàcil ; és desitjable i temptador.
El bombardeig és abundància i, en conseqüència, fructífer. Els negocis milionaris privats i els milions de pèrdues materials i humanes que acompanyen el bombardeig es transformen en imatges universals de multiplicació vegetal i fecunditat ovípara. La precipitació densa i mortal de les bombes i els míssils se subverteix —vista des de l'aire— en una profusa, generosa, massiva propagació de pól·lens i llavors sobre la terra estèril: tot el que cau del cel és necessàriament una benedicció. El 28 de juny de l'any 2006 Israel va iniciar una vasta operació d'aïllament i bombardeig de Gaza durant la qual van morir més de cent palestins (d'entre els quals 27 nens), la central elèctrica va ser destruïda i la població va veure seriosament limitat el seu accés a la llum, l'aigua i els aliments. L'enginy viu dels generals israelians va batejar aquesta ofensiva amb el nom refrescant de “Pluja d'estiu”. En un món que es mor de sed, el cel vessa bombes sense parar, un ruixat tropical de míssils que multipliquen el número de coses, encara que es tracti de cadàvers i de runes i no de pans i peixos ; i les criatures d'allí sota esperen impacients el ruixat salvador que corregirà la sequera tot inundant feliçment els camps. L'any 1996, entre l'11 i el 27 d'abril, la mateixa aviació israeliana va bombardejar el sud del Líban: 1.100 incursions aèries i 25.132 projectils que van matar, entre d'altres, 118 civils refugiats en un campament de l'ONU a Qana. El nom donat a l'operació, molt literari, va ser “Raïm de la ira”, una altra sinestèsia perversa d'abundància material i felicitat alimentària associada en aquest cas a una venjança vegetal que no deixava de créixer i acumular-se en carrassos opulents de raïm. Pel que fa a les bombes anomenades precisament “de raïm”, munició profusament utilitzada per tots els bombardejadors del planeta, la sinestèsia verbal descriu alhora un procés real de multiplicació, proliferació i creixement d'aquest raïm ple de llavors que, en arribar a certa altura, es fragmenten en centenars de plançons més petits, una prole de sub-bombes i sub-bombetes que cobreixen molts quilòmetres a la rodona amb les seves semences demolidores. El somni secular de l'abundància, de la cornucòpia que aboca sense parar queviures i monedes, es compleix de la pitjor manera aquesta confusió entre destrucció i reproducció, encara que només reprodueixi precisament la destrucció. El B-29 que va fondre Hiroshima —ho recordo també— duia el nom d'Enola Gay, la mare del coronel Thibbet que comandava l'avió: mamella i ventre prolífic sempre disposat a alimentar i cuidar les seves víctimes.
Perquè el número, igual que la llum, es justifica a si mateix. Els números sempre sumen, fins i tot e cases i els nens que van descomptant a mesura que s'ensorren ; sumem bombes en lloc de restar homes ; sumem xifres en lloc de restar ciutats. Ens fascina sumar. Hi ha alguna cosa inconscientment admirativa, un homenatge involuntari a l'esperit capitalista de superació esportiu-productiu, en titulars com aquests, alguns dels quals pretenen, contràriament, denunciar la monstruositat de la guerra:
“88.500 tones de bombes llançades sobre Iraq i Kuwait durant la primera guerra del Golf, l'equivalent a set vegades Hiroshima. De 300 a 800 tones d'urani empobrit, la radiació del qual supera 250 vegades la de la bomba atòmica llançada sobre Japó”.
“Al sudest asiàtic van ser llançades, entre 1965-1973, la major quantitat de bombes en la història dels conflictes armats: dos milions de tones”.
“Set milions de tones de bombes llançades sobre Iraq en la guerra de 2003”.
Xifres irrepresentables per a sumar i sumar també (com en una caixa enregistradora embogida) les bombes que queden sense esclatar, plantades com llavors o incubades com ous —per a reforçar així la imatge exuberant de la sembra o de la posta— a l'espera de llançar a l'aire les seves flors de foc (trepitjar flors mai no havia estat acompanyat d'un càstig tan sever ni immediat):
“Hi ha un milió de bombes de raïm sense explotar al Líban”.
“Kabul: un milió dues-centes mil bombes sense explotar retirades fins l'any 2002”.
“Vietnam: quatre milions de bombes i mines retirades des de 1975”.
“Es calcula que hi ha 100 milions de mines i bombes enterrades a diferents països del món”.
A l'igual que en el cas de la llum, només un raonament secundari pot reprimir la nostra parcialitat espontània en favor del qui bat un rècord: estem també aritmèticament del costat dels B-52 i dels F-16, capaços de llançar milions de raïms sobre el món ; i ho estem fins al put de què a l'oposició i emulació armades d'aquesta acumulació aritmètica l'anomenem “terrorisme”, i l'anomenem així tant perquè s'oposa a aquesta potència numèrica com perquè no pot emular-la. Si ens hi fixem bé, el “terrorisme” comença quan es descendeix per sota d'una certa capacitat de destrucció. Un fusell és sempre més criminal que un míssil ; i un punyal és sempre molt més criminal que un fusell o que una bomba de raïm, perquè és menys prolífic ; és a dir, perquè pot matar molta menys gent.
Més artificioses i directament propagandístiques, però menys eficaces, són les sinestèsies que pretenen imposar la idea de què el bombardeig és humanitari, democratitzador i pacificador. Com sabem, l'extermini des de l'aire de tots els convidats a una boda rural o la destrucció del 70% d'una ciutat de 500.000 habitants pot formar part d'una operació batejada evangèlicament “Justícia Infinita” o “Llibertat Duradora”. Igualment atroces, i prou més subtils, són les sinestèsies de naturalesa mèdica, com les que qualifiquen un bombardeig de “quirúrgic”. En aquest cas, l'ocell transformat en ganivet es transforma al seu torn en un bisturí pietós que produeix, com els fàrmacs, alguns “efectes col·laterals” inevitables: contaminació sensorial perversa en virtut de la qual —vista des de l'aire— l'espasa ajuda a cicatritzar, la ferida consola i la mort és curativa.
Però la sinestèsia més terrible és la que suggereix que el bombardeig és un joc de criatures. El 17 de juliol del 2006, cinc dies després de què comencessin els bombardejos israelians contra el Líban, el fotògraf d'AP Sebastian Scheiner va captar unes imatges encara més dures que les de els nadons morts rescatats d'entre les runes polsoses de Beirut. S'hi veia unes nenes prop de Kiryat Schmona, al nort d'Israel, jugant en un parc... d'artilleria pesada de l'exèrcit sionista. Eren unes nenes molt maques, una d'elles amb el cabell ros llarg i rinxolat, les altres de pell més obscura, cuetes al vent, vestides amb lleugeresa estiuenca, molt contentes, molt innocents, en l'edat més perfecta, orgulloses de poder participar en aquest estrany joc dels adults. Per tal de veure-les tan felices un els permetria fins i tot esbudellar una granota o trepitjar un castell de sorra! Què hi feien? Escrivien els seus noms i dibuixaven cors ; escrivien els seus noms i dibuixaven cors sobre els projectils —més alts i més robustos que elles, cossos sense braços i caps cecs en punta— que anaven a ser llançats sobre l'enemic. Jazrala i Daniele han escrit els seus noms i han dibuixat un cor i al costat han afegit amb elegant ironia: “From Israel with love” (“des d'Israel amb amor”). L'amor escriu noms sobre els arbres perquè no es mouran, i hi torna l'endemà per a comprovar que ningú no els ha esborrat ; però en aquest cas l'amor, com al poema de Cernuda, es converteix en llança, vola i penetra el pit de l'enamorat, tombant-lo a terra. Cal anar amb compte amb els noms, metonímies del cos mitjançant les qual els éssers humans s'apropien la seva existència individual. Mentre els nens palestins aspiren entre les runes a convertir-se en bombes, els nens israelians llancen el seu cos des de lluny en un suïcidi homicida en aparença més divertit, però igualment mortal per a tothom.
Com la llum i els números, els nens es justifiquen a si mateixos i justifiquen tot el que toquen. Si el B-29 d'Hiroshima es deia Enola Gay —mare destructiva i mare devoradora—, la bomba atòmica que duia al seu ventre es deia Little Boy, és a dir, marrec o noiet. Al fòsfor blanc els soldats estatunitencs l'anomenen familiarment Willy Pete, diminutiu afectuós més apropiat per a adreçar-se a un nen. I els nens israelians escriuen els seus noms sobre la dinamita que els esborrarà sense remei i els llança després sobre Palestina o sobre el Líban. Res no resumeix millor l'horror tautològic d'un bombardeig —de la guerra mateixa— ni les seves conseqüències veritables que la imatge de malson que es desprèn naturalment d'aquestes associacions perverses: la d'un esquadró d'avions carregats de nens que deixen caure la seva càrrega des de l'aire —raïms i raïms de nens— sobre els nens d'allí sota ; i amb cada impacte desapareixen dos nens del món.
Poc poden els símbols de la pau enfront de les sinestèsies del bombardeig, l'eficàcia mateixa de les quals revela les diferències de paradigma entre el model Auschwitz i el model Gernika (o Hiroshima). L'extermini horitzontal de l'altre han de recórrer a l'eufemisme i a la metàfora defensiva (“la solució final” o “la desinfecció”) perquè no poden explotar en favor seu les sinestèsies de llum o d'abundància: ningú s'atreviria a fer propaganda de les cambres de gas o de l'experimentació amb presoners. Mentre que els nazis van mantenir sempre en secret —malgrat la seva apologia nua de la violència i la seva atroç demagògia antisemita— la maquinària assassina dels lager, el bombardeig aeri s'esdevé precisament a l'aire ; és un acte públic que assumeix a la intempèrie el seu impuls i els seus efectes. Mentre que les fotografies turístico-pornogràfiques de la sergent Sabrina Hartmann a Abu Ghraib, somrient sobre els cossos torturats dels presoners iraquians, revesteixen l'obscenitat que acompanya tota intromissió visual en una festa privada, les fotografies de les nenes israelianes escrivint els seus noms sobre les bombes concentren més aviat l'autoritat tranquil·la derivada de la llum del sol. El secret il·legitima ; la publicitat, al contrari, és en si mateixa legitimadora (pressupòsit elemental de màrqueting que comparteixen Goebbels i la casa Coca-Cola). Si Auschwitz representa el colofó industrial, per això mateix aterridor, del vell model de la deshumanització horitzontal de l'altre, Hiroshima representa per la seva banda el colofó metafísic d'un model completament nou assajat a Gernika i els fonaments del qual he enumerat en un altre lloc: l'absència divina de l'agressor que naturalitza les runes i volatilitza la possibilitat mateixa d'una imaginació moral, l'existència de la víctima com un pur “residu” que no cal deshumanitzar perquè no ha arribat mai a ser humana, la constitució per primera vegada d'un subjecte humà purament negatiu, purament passiu, concebut com espècie amenaçada en el seu conjunt. No ens hauria de sorprendre la naturalitat amb què hem acceptat un model de deshumanització vertical de l'altre, els principis del qual s'aparten de tota percepció antropològica convencional (aquella que encara ens permetia estremir-nos davant dels camps d'extermini). El seu excés mateix, que el fa inabordable per a la nostra raó i imaginació finites, el converteix en un fet brut, inscrit com un a priori, a igual títol que l'espai i el temps, en la consciència humana ; la seva incommensurabilitat pública, sota la llum del sol, el posa per endavant al marge de tot judici i de tota intervenció. Cada nou bombardeig exhibeix l'autoritat d'un catàleg publicitari i la necessitat d'un canvi geològic.
Però naturalitzar el bombardeig és naturalitzar, no ja l'antisemitisme o el racisme o el bel·licisme, sinó un antihumanisme radical ; i amb ell la impossibilitat mateixa de tot contracte social. El març de l'any 2006, Amy Goodman i Juan González van entrevistar per a Democracy Now el general jubilat del cos estatunitenc de marines Bernard Trainor, autor d'un llibre sobre els entrellats de la invasió d'Iraq. Preguntat sobre “si existia la decisió de permetre danys col·laterals o víctimes civils, però que la regla era que si les morts previstes passaven de 30 civils es requeria l'aprovació del propi secretari Rumsfeld”, el general va respondre amb una tranquil·litat estremidora:
“Sí, Juan. Vosté sap, això realment no és inusual. Quan vosté defineix una línia de blancs, ha de donar prioritats i assignar-los valors. I vostè ha de sospesar aquest valor del blanc contra altres circumstàncies, que inclouen dany col·lateral en termes de dany estructural i de pèrdues de vides humanes, i vostè llavors pren una decisió en qualsevol mètrica que desitgi emprar i en aquests casos està establert d'emprar la mètrica de 30 víctimes civils per als blancs de valor molt alt, i llavors vostè l'aplica segons el seu criteri en un moment específic”.
El terrible d'aquest testimoni, que en general va passar desapercebut, no és la revelació d'una premeditació estatunitenca que tots podíem intuir sinó la naturalitat amb què un militar, d'altra banda poc complaent i sens dubte honrat, accepta sense reflexió allò que prohibien expressament els acords de La Haya de 1927 (l'article XXIV-3 obliga a abstenir-se de bombardejar un objectiu si hi ha risc de posar en perill la vida de civils) i que tant preocupava el propi president Roosevelt l'1 de setembre de 1939, quan en una carta dirigida als governs bel·ligerants en la recent començada guerra mundial, amb el record de la guerra civil espanyola present a la memòria, alertava contra l'ús de l'aviació per a matar i aterrir civils indefensos. El general Trainor parla des de la institucionalització del nou paradigma per a assumir rutinàriament el caràcter residual de les víctimes civils i per a confiar a una “mètrica arbitrària”, al marge de la llei i de la moral, la decisió sobre el nombre de morts. Al Pentàgon li havia semblat raonable la xifra de 30 morts com criteri de rutina administrativa, però la voluntat sobirana de Rumsfeld, ministre de Defensa, podia ampliar il·limitadament la quota si l'objectiu era suficientment interessant. La paradoxa del bombardeig i les seves conseqüències per a una convivència mínimament civilitzada es manifesta de la manera més clara en el fet de què el tirà Sadam Hussein sigui un dels poquíssims iraquians afortunats que ha estat objecte d'un procés judicial —irregular, retributiu, exemplar, antijurídic, però un procés al capdavall— mentre que centenars de milers de compatriotes seus, entre els que hi havia sens dubte moltes de les seves víctimes, han estat sumàriament retirats del món, sense que ningú pronunciés tan sols en veu alta el seu nom, pels míssils i les bombes estatunitenques. La violació del Dret durant el judici de Sadam Hussein és gairebé reconfortant si es compara amb aquesta acceptació geològica d'un espai de confins planetaris on el Dret no ha estat inventat encara ; on —diguem més— l'home encara no ha aparegut ni ha començat a existir.
La suspensió de fet del Dret és la forma més curta i exacta de definir el “terrorisme”. El paradigma del bombardeig suposa la negació estructural i material, instantània, global i irrevocable, de la personalitat ontològica i jurídica de la humanitat perquè, més enllà d'Auschwitz, amenaça, no els individus o els pobles, sinó les condicions mateixes d'existència general. Aquesta forma radical de terrorisme la resumeix el filòsof alemany Peter Sloterdijk en una breu frase del seu llibre Tremolors d'aire:
“El segle XX passarà a la memòria històrica com l'època la idea decisiva de la guerra del qual ja no és apuntar al cos de l'enemic sinó al seu medi ambient”.
Les revelacions del general Trainor, amb el seu estremidor i serà menyspreu pels homes, il·luminen també l'entendridora ingenuïtat del Pentàgon i dels seus ideòlegs, convençuts de què és encara una sobirana voluntat nietzscheana, una “mètrica discrecional”, fins i tot arbitrària o diabòlica, la que decideix el nombre i la nacionalitat dels morts. Ningú no està fora de perill. Ningú no pot reservar-se una càpsula segura on, no ja el Dret sinó la vida mateixa, adoptin com a mínim la forma intocable d'un privilegi. La respiració, la cadena alimentària, l'aigua han estat ja llargament penetrades pel paradigma del bombardeig. L'ús habitual, per exemple, d'urani empobrit en els darrers linxaments des de l'aire (les dues guerres del Golf, els Balcans, els recents bombardejos israelians al Líban) exposen a una mena d'Hiroshima crònic i homeopàtic no només les víctimes directes i els seus descendents sinó el conjunt de la població del planeta, inclosos els responsables de l'agressió. Alan Cantwell, un metge que ha investigat l'etiologia artificial d'algunes malalties, publicava recentment a Global Research algunes dades inquietants:
“Les preocupacions dels investigadors han estat confirmades per un informe publicat l'any passat a Anglaterra elaborat per Chris Busby i Saoirse Morgan, que va aparèixer a l'European Bology and Bioelectromagnetics, titulat “Did the use of Uranium weapons in Gulf War 2 result in contamination in Europe?”. Les dades (obtenides amb ajuda de l'Acta per la Llibertat d'Informació) de l'Atomic Weapons Establishment a Aldermaston, Berkshire, Regne Unit, van revelar que nou dies després de l'”Operació Commoció i Por” amb la que es va iniciar la guerra d'Iraq el 19 de Març de 2003, es van recollir nivells d'urani molt més alts de l'habitual a cinc llocs de Berkshire. En dues ocasions, els excedien el llindar davant del qual ha de ser informada l'Agència per al Medi Ambient, tot i que encara dins dels límits de seguretat. Aquests nivells van ser els nivells més alts de DU mai mesurats a l'atmosfera de la Gran Bretanya. L'informe també va confirmar les condicions meteorològiques durant aquell període de guerra, que mostraven uns fluxos constants d'aire des del nord d'Iraq”.
Però encara n'hi ha més. Juntament amb la paradoxa de Nuremberg i les sinestèsies de la guerra, l'horror liminar de les dues bombes atòmiques llançades sobre el Japó el 1945 va contribuir també a fer més tolerables els bombardejos convencionals. Però la unilateralitat agressiva dels EEUU sembla a punt de franquejar de nou el límit reprimit durant seixanta anys. L'any 2004 el govern Bush va aixecar la prohibició que impedia la investigació i desenvolupament de les armes nuclears i des de fa uns mesos es comença a parlar amb tota naturalitat de la possibilitat de què un hipotètic atac militar contra Iran faci servir les anomenades “bombes atòmiques de butxaca”, més petites i més destructives que el Little Boy d'Hiroshima. En un reportatge de la RaiNews24 del passat més de març, els periodistes italians Angelo Saso i Maurizio Torrealta recollien les següents dades de l'Associació de Científics Atòmics, de la que formen part 18 premis Nobel:
“Els EEUU estan desenvolupant un nou tipus d'armament nuclear. Es tracta d'un “penetrador nuclear” concebut expressament per a destruir búnquers subterranis. [...] A més de ser poc eficaç contra els búnquers situats a molta profunditat, l'ús del “Robust Nuclear Earth Penetrator” causaria un perillós fallout radioactiu potencialment letal per a milions de civils. [...] Les radiacions s'escamparien a més de 2.000 quilòmetres. Si els EEUU empressin un sol cap nuclear d'1 megatona, per exemple contra la central nuclear d'Isfahan, a Iran, el fallout radioactiu arribaria en poc temps a Pakistan, Afganistan i la Índia. En aquesta simulació, basada en un model desenvolupat pel Pentàgon, més de tres milions de persones moririen a continuació de l'atac nuclear. Uns altres 35 milions de civils serien exposats a una quantitat de radiació tal que desenvoluparien tumors i altres malalties letals”.
Com no es va cansar de repetir el filòsof i pacifista Gunther Anders, el model Hiroshima, en tant que ossamenta interna de la civilització contemporània, es incompatible amb qualsevol forma imaginable de democràcia i de dret. El totalitarisme ja no és un règim polític sinó un règim de vida, un règim de vida que entranya la seva pròpia destrucció i al que, tanmateix, comencem també a acostumar-nos-hi, com a les pluges i a les grips.
“Durant la guerra freda es pensava que aquesta mena d'armes eren massa destructives”, diu Kenette Benedict, directora del Butlletí de Científics Atòmics, “que els seus efectes eren massa devastadors i terribles, mentre que ara hi ha qui pensa que les armes nuclears són una opció que cal prendre en consideració. Les regles sobre l'ús d'armes atòmiques i la consciència crítica existents en l'època de la Guerra Freda es dissol progressivament, i això és sens dubte preocupant”.
Acabo. Enfront d'aquests perills els símbols de la pau són més aviat inútils, “s'estavellen” deia l'escriptor hispano-uruguaià Rafael Barrett el 1908 “contra els armaments insensats i la cuirassa de ferro que ens aclapara”, de manera que no serveix de res que el partit de la pau sigui una majoria. “Per això” seguia dient, “la humanitat és bàrbara, perquè en ella la justícia i la força no estan juntes: els forts no són justos i els justos no són forts”. I per tant —ajunto la meva veu a la seva— l'obra de la civilització ha de ser la de armar els pacífics.
Per a mobilitzar els pacífics cal primer prendre consciència de les amenaces que ens aguaiten sota la innocència de la llum, els nombres i els noms infantils ; i la missió dels intel·lectuals, escriptors i periodistes ha de ser la de desmuntar les sinestèsies complaents del bombardeig. Es pot fer. La propaganda i la poesia utilitzen els mateixos mitjans per les mateixes raons que una esquena i un pit utilitzen el mateix cos: perquè són exactament el contrari. Vull acabar citant un poema que potser ja hagi estat llegit en aquesta sala moltes vegades, però que caldrà repetir-lo mentre es repeteixin els bombardejos i perquè la poesia és precisament l'acte de re-petir el món, de tornar a anomenar les coses pel seu nom. Es tracta d'uns versos de Miguel Hernández, de la mort a presó del qual acaben de complir-se 65 anys, va escriure durant la guerra civil espanyola, pensant potser en Gernika, i en els que el poeta es nega a acceptar qualsevol contaminació sinestèsica, ni tan sols o menys encara la continuïtat entre els ocells i els avions. Les imatges hiperestèsiques de la guerra són el millor símbol de la pau, i poques vegades abans o després la paraula haurà complert millor la seva comesa de protegir-se ella mateixa, desafiant les forces que —al costat de cases, mares i nens— volien abatre a terra.
Que vénen, vénen, vénen
els lents, lents, lents,
els àvids carnissers.
Que mai, mai, mai
el seu tenebrós vol
podrà ser confós
amb els de les caderneres.
Que assalten els coloms
sense fel. Que van assedegats
de sang, sag, sang,
de cossos, cossos, cossos.
Que el món no és el món.
Que el cel no és el cel,
sinó el racó del crim
més negre, negre, negre.
Que han deshonrat l'ocell.
Que van de poble en poble,
desolació i runa
sembrant, removent.
Que vénen, vénen, vénen
amb sed de cementiri
deixant al darrere un rastre
de morts, morts, morts.
Que veuen els hospitals
el mateix que els corbs.
Que ningú no dorm, ningú.
Que ningú no està despert.
Que tota mare viu
pendent del silenci,
de l'ai de la sirena,
amb l'ansietat al coll,
sense veu, sense pau, sense casa,
sense son.
.
Article original: Símbolos y sinestesias: el bombardeo pacificador.
.
