dimecres, 24 de setembre del 2008

Demagògia i realisme

A l'Eduardo Fernández Rubiño, jove comunista

El mateix dia en què la FAO informa que la fam afecta ja a gairebé 1.000 milions d'éssers humans i valora en 30.000 milions de dòlars l'ajuda necessària per a salvar les seves vides, l'acció concertada de sis bancs centrals (EEUU, UE, Japó, Canadà, Anglaterra i Suïssa) injecta 180.000 milions de dòlars als mercats financers per a salvar els bancs privats.

Davant d'una dada com aquesta només hi ha dues alternatives: o som demagògics o som realistes. Si invoco la llei natural de l'oferta i la demanda i dic que al món hi ha molta més demanda de pa que d'operacions de cirurgia estètica i molta més d'alleujaments contra la malària que de vestits d'alta costura (i molta més també d'habitatges que de crèdits hipotecaris); si reclamo un referèndum kantià que pregunti als ciutadans europeus si prefereixen destinar les reserves monetàries del seu país a salvar vides o a salvar bancs, estic sent, sens dubte, demagògic. Si, contra la raó i la ètica, accepto que és més urgent, més necessari, més convenient, més eficaç, més profitós per a la humanitat, impedir la ruïna d'una asseguradora i la fallida d'una institució bancària que donar de menjar a milers de nens, socórrer les víctimes d'un huracà o curar el dengue, llavors estic sent realista. No hi ha en les meves paraules ni un bri d'ironia. Les coses són així: una veritat rodona que no permet aplicació és demagògica; una monstruositat punxeguda que no admet alternativa és realista. Per a tenir molt o tenir poc —o fins i tot per a tenir només les ganes de tenir alguna cosa— cal deixar de banda totes les rodoneses i acceptar totes les puntes i tots els punxons. La minoria organitzada que gestiona el capitalisme —ministres, banquers, executius de multinacionals, corredors de borsa i periodistes econòmics— pot invocar Hayek amb arrogància en moments de bonança i exigir amb aplom la intervenció de l'Estat quan està a punt de d'estimbar-se perquè sap que la seva impunitat és proporcional a la nostra dependència. Per això mateix —admetem-ho— els ciutadans europeus convocats a un hipotètic referèndum kantià (“el banc o la vida”) respondríem sens dubte amb realisme en favor dels bancs, conscients de què tot el que ens importa —des de l'abraçada de la nostra parella fins al somriure dels nostres nens— és una concessió seva. La minoria organitzada que ens governa ha pres com a hostatge la humanitat i, si no acudim en ajuda dels segrestadors, pot acabar de rematar-nos a tots i cadascun de nosaltres.

Per a una humanitat captiva és realista cedir al xantatge i deixar a un costat la veritat, la compassió, la sensibilitat, la solidaritat. Un sistema que, quan les coses van bé, mata de fam 1.000 milions de persones i que si van malament pot acabar amb tota la resta, és un sistema fracassat no només moralment, sinó també econòmicament. En això té raó el periodista Iñaki Gabilondo, i és bo, gairebé ja revolucionari, que molta gent se l'escolti. Però s'equivoca en evocar la caiguda del Mur de Berlín, per molt retòricament eficaç que sigui l'ocurrència, perquè si alguna cosa va tenir a veure el capitalisme en la derrota de la Unió Soviètica, no pot dir-se que la Unió Soviètica —ja desapareguda— sigui la causa de l'agonia capitalista. El capitalisme, senzillament, no funciona.

Hi ha alguna cosa bonica, emocionant i precursora en el fet de què sis Estats poderosos hagin coordinat una acció concertada per a intervenir massivament en l'economia: és el que s'anomena “planificació”. En temps de Marx, el capitalisme era només “una excepció en algunes regions del planeta” i, si ha arribat a cobrir el conjunt de la superfície del globus, ha estat gràcies a una permanent intervenció estatal, a una “planificació” ininterrompuda que combinava i combina els desallotjaments de terres, les accions armades, les mesures proteccionistes, els cops d'Estat i els acords internacionals. Mai al llarg de la història un experiment econòmic ha disposat de mitjans més poderosos ni de condicions més favorables per a demostrar la seva superioritat. En aquests darrers anys, la minoria organitzada que gestiona el capitalisme global s'ha vist recolzada, a una escala sense precedents, per tot un seguit d'institucions internacionals (l'FMI, el Banc Mundial, l'OMC, el G-8) que han excogitat en llibertat, i aplicat contra tots els obstacles, polítiques de liberalització i privatització de l'economia mundial. Després de 200 anys d'existència lliure, recolzat, defensat, apuntalat per tots els poders i totes les institucions de la terra, aquesta andròmina vella i homicida ens ha portat fins aquí: 1.000 milions d'éssers humans s'estan morint de gana i, si no correm ara a socórrer els culpables, la resta potser acabem enterrats amb els més pobres després d'haver-nos matat els uns amb els altres.

Sembla, doncs, que planificar per a salvar bancs i asseguradores no serveix. ¿I planificar per a salvar vides? Això encara no ho hem provat. Capitalisme i socialisme no es van desafiar en mons paral·lels i en igualtat de condicions, cadascun al seu laboratori desinfectat i pur, sinó que el socialisme va néixer contra el capitalisme històric, per tal de defensar-se'n, i mai no ha fracassat perquè mai no ha tingut ni mitjans ni suports per a posar a prova el seu model. El poc que intuïm en l'actualitat és més aviat esperançador: a partir d'una història semblant de colonialisme i subdesenvolupament, el socialisme ha fet molt més per Cuba que el capitalisme per Haití o el Congo. Quan es parla de “socialisme en un sol país” s'oblida que igualment impossible és el “capitalisme en un sol país”, i que per això s'ha dotat d'una musculosa organització internacional capaç de penetrar tots els racons i totes les relacions. ¿Què passaria si l'ONU decidís aplicar la seva carta de Drets Humans i de Drets Socials? ¿I si la FAO la dirigís un socialista cubà? ¿I si el model d'intercanvi comercial fos l'ALBA i no l'OMC? ¿I si el Banc del Sur fos tan potent com l'FMI? ¿I si totes les institucions internacionals imposessin als díscols capitalistes programes d'ajust estructural orientats a augmentar la despesa pública, nacionalitzar els recursos bàsics i protegir els drets socials i laborals? ¿I si sis bancs centrals d'Estats poderosos intervinguessin massivament per a garantir els avantatges del socialisme, amenaçades per un huracà? Podem dir que la minoria organitzada que gestiona el capitalisme no ho permetrà, però no podem dir que no funcionaria.

Cuba és l'únic país del món en què, fins i tot després d'un cicló que ha destruït el 15% de les seves cases, allò realista segueix sent salvar vides i allò demagògic robar-li el menjar a un germà. Als EEUU, després del pas del mateix cicló, allò realista és que la fiscalia de Texas munti un dispositiu per a protegir les víctimes de la catàstrofe dels delinqüents sexuals i allò demagògic és demanar ajuda econòmica al govern. Ara l'Iñaki Gabilondo ho ha dit a milions d'espanyols que creien que això era etern i natural: planificar per a salvar bancs no serveix. ¿I planificar per a salvar vides? És l'únic mitjà que existeix per a què el realisme deixi de ser criminal i la veritat, la compassió i la solidaritat deixin de ser demagògiques.

Article original: Demagogia y realismo

dimecres, 10 de setembre del 2008

Ciutadania i capitalisme

Comencem amb un conte:

Hi havia una vegada un pedagog que va sortir de viatge i es va perdre per un desert. Va caminar i caminar sense trobar cap casa ni aliment, i al cap d'uns dies estava tan cansat i tenia tanta gana que es va asseure a terra i va començar a parlar amb les pedres que l'envoltaven. Les adulava, les amonestava, les alliçonava amb convicció i paciència. Portava així moltes hores quan s'esdevingué que passés per allí una fada, que es va sorprendre de l'estrany comportament del nostre home.

—Què estàs fent? —li va preguntar.

El pedagog la va mirar altivament, una mica molest per la interrupció.

—Estic educant aquestes pedres per a què es converteixin en pans.

—Això et podria portar molt de temps —li va respondre la fada—. Amb això ho faràs més de pressa.

I va treure del seu sarró una vareta màgica.

L'home, furiós, li va respondre:

—Sóc un ésser racional. No crec en la màgia —. I va girar el cap per a seguir explicant a tres pedretes la composició molecular de la farina.

No hi pot haver contes sense màgia.

Hi havia una vegada un nen que, fugint d'un ogre, va aturar-se per a provar d'educar les seves botes per a què volessin.

Hi havia una vegada una donzella desgraciada, anhelant d'abraçades, que es va passar la vida educant una granota per a què es transformés en un príncep.

Hi havia una vegada una esclava maltractada que es dedicava tots els dies, al costat de la xemeneia, a educar els seus vestits per a què es cobrissin d'or, una carabassa per a què es convertís en carrossa i dos ratolins per a què es transmutessin en dos atractius cotxers.

No, així no es fan els contes. Podem imaginar molt bé el trist final d'aquestes històries i la frustració radical dels seus lectors.

Però encara més irracional que la màgia és creure que, sense ella, també s'assolirà allò impossible. De fet, en la discussió entre el PP i el PSOE sobre l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania (llegiu l'apèndix al final de l'article), el PP hi té tots els avantatges: creu obertament en la màgia o, com a mínim, en les varetes —és a dir, en la religió i en la repressió—, mentre que el PSOE creu o simula creure que es pot fer un conte convincent sense intervencions taumatúrgiques o peripècies sobrenaturals. En qualsevol cas, la discussió té per a tots dos l'avantatge de deixar fora la veritable qüestió, que no és la d'assignatura de ciutadania sinó la de la ciutadania mateixa.

L'any 1765, en l'article corresponent de l'Enciclopèdia, frontissa intel·lectual entre dos règims i dues èpoques, l'il·lustrat Diderot aclaria que “el nom de ciutadà no és adequat per als que viuen subjugats ni per als que viuen aïllats; d'on es dedueix que els que viuen completament en estat de naturalesa, com els sobirans, i els que han renunciat definitivament a aquest estat, com els esclaus, no poden ser considerats mai com a ciutadans”. I això precisament —afegeix el filòsof francès— perquè allò que distingeix el ciutadà del súbdit és que “el primer és un home públic i el segon és un simple particular”.

En l'ordre privat, entre particulars, la relació és sempre de “subditatge”, mentre que l'accés a la ciutadania és inseparable de la civilització dels humans, entenent el terme “civilització” en el mateix sentit que Antoni Domènech: no com oposat a “barbàrie” sinó a “domesticació”. El contrari d'un home públic, d'un “ciutadà” o “civilitzat”, és un “domèstic” o “domesticat”. Allà on el sobirà és el rei, totes les relacions són relacions privades; cada membre de la societat se subjecta individualment a la voluntat del monarca, a partir de l'arbitri del qual el país sencer esdevé una gran família —és a dir (en el seu sentit original), un conjunt de fàmuls: domèstics, servidors, criats—. Allí on, com a l'antiga Grècia, la ciutadania està limitada als mascles lliures, els llocs que queden fora de l'espai públic, com a recintes purament privats, són el gineceu i l'ergàstul, on la dona i l'esclau subvenen, en la seva qualitat de particulars aïllats i sotmesos, a la pura reproducció de la vida.

Allò que en qualsevol cas van comprendre bé els grecs, com també ho van comprendre els revolucionaris jacobins, és que el procés de “civilització” és en realitat una lluita contra la “domesticitat” de les dependències particulars i que l'accés a l'espai públic no és el resultat de l'adquisició de “valors” ètics o culturals (que els esclaus i les dones, a l'antiga Grècia, compartien amb els ciutadans lliures) sinó l'adquisició de recursos materials. Per contrast amb els “individus”, que depenien quasi biològicament del marit o de l'amo per a sobreviure, la condició de la ciutadania (a partir, com a mínim, de Clístenes) va ser sempre l'autarquia econòmica: els drets civils i polítics es desprenien naturalment de la propietat sobre els mitjans de producció (en aquest cas, la terra). Per a sortir de l'àmbit domèstic de les relacions particulars —la casa, l'ergàstul, la família i la fàbrica— és necessari ser amo d'un mateix i això, paradoxalment, implica sostreure's a l'ordre dels intercanvis individuals —propis de l'esclavitud i el patriarcat, règims d'aïllament i submissió— per a participar de la riquesa pública i general. Per això és possible concebre l'estatut de ciutadania sense veritable democràcia, com a l'antiga polis atenesa o en les societats liberals censatàries; i per això, a l'inrevés, la democràcia només pot establir-se a partir de la generalització de les condicions materials de ciutadania.

Podem imaginar perfectament un règim social en què els esclaus escollissin mitjançant votació els seus amos o les dones elegissin en votació els seus violadors domèstics, i en què, sense sortir mai de casa, sense que les seves accions no fossin mai “polítiques” ni adquirir mai de la vida la dignitat ciutadana, esclaus i dones reproduïssin voluntàriament una relació de “subditatge”. L'ésser humà deixa de ser “súbdit” per a convertir-se en “ciutadà” a través no del dret al vot o de l'adoctrinament “humanitari”, sinó del gaudi rutinari de certes garanties materials: alimentació, habitatge, salut, instrucció i —clàusula de totes elles— propietat sobre els mitjans de producció (sobre allò que en d'altres ocasions he anomenat “béns col·lectius” per a distingir-los dels “universals” —l'art o la mateixa Terra— i els generals —el pa o la roba—).

Només una al·lucinació ideològica ha pogut convèncer-nos de què el capitalisme és la via natural, i l'única possible, a la ciutadania general. Precisament el mercat capitalista es concep a si mateix com una suma d'intercanvis aïllats i particulars, les dues característiques que Diderot atribuïa a la relació de “subditatge”, i només és capaç d'aprehendre els homes, per tant, en la seva condició d'aïllament i particularitat. El mercat únicament reconeix simples homes privats, en permanent estat de naturalesa, que estableixen relacions particulars —tanmateix— en un medi social construït de forma històrica i estructural a partir de l'espoli desigual. Aquests subjectes ficticis són formalment amos de si mateixos allà on de fet només poden “contractar” la seva redomesticació; allà on només entren després precisament de renunciar a la ciutadania mateixa i per a negociar la seva condició de súbdits, mitjançant un contracte privat. El mercat, com la monarquia, generalitza l'ordre domèstic, l'ordre dels domesticats, l'extensió i hegemonia dels vincles “familiars” sense necessitat d'una legitimació exterior sobrenatural o mitològica: precisament aquell règim imaginari en què els esclaus trien els seus amos i les dones els seus violadors. En aquest context, la ciutadania o “politeia” es converteix en una combinació de “politesse” i “policia”; és a dir, en un règim de domesticació en què els rics, de manera alternativa i simultània, eduquen i reprimeixen els pobres. En quant a l'àmbit públic, també ha estat completament despolititzat o domesticat, identificat amb l'exhibició per televisió del gineceu i l'ergàstul: allò que —en fraudulenta inversió— anomenem “publicitat” per a designar la invasió totalitzadora de l'espai comú per part dels interessos i els desitjos privats.

Després de derrotar el jacobinisme republicà, el capitalisme va fer el mateix que la Roma imperial, i per motius semblants: urgida pel seu propi creixement i per la pressió popular, va estendre la ciutadania formal al mateix temps que arrabassava ininterrompudament les seves condicions materials d'existència. D'aquesta manera, es va ajustar el concepte de ciutadania al nou instrument de gestió de la vida econòmica: l'Estat-Nació. Com recorda el jurista italià Danilo Zolo en un llibre de títol eloqüent (“De ciutadans i súbdits”), el terme ciutadà va deixar d'oposar-se al de súbdit per a oposar-se senzillament al d'estranger. Un ja no és un “civilitzat” universal, dipositari de drets materials dels que es desprèn naturalment l'exercici de drets civils i polítics, sinó de “ciutadà espanyol” o “ciutadà francès”, els drets aleatoris dels quals estan subjectes a l'intercanvi desigual de l'economia global capitalista i es defineixen contra els drets del “ciutadà senegalès” o el “ciutadà bolivià”. En un context de sobirania desigual, en què “l'espanyolitat” —per exemple— deriva dels seus relatius avantatges cívico-polítics de la seva agressivitat neocolonial (inclòs el de viatjar lliurement pel Tercer Món), n'hi ha prou de posar, un al costat de l'altre, el turista i l'immigrant per a calibrar tota la inconsistència i injustícia de la “ciutadania nacional”. L'immigrant, en efecte, és el no-ciutadà per excel·lència, no només el domèstic voluntari sinó el bàrbar irrecuperable; no ja el súbdit familiar sinó l'in-humà estrany i inassimilable. Sota el capitalisme, les nostres ciutats estan habitades per éssers humans doblement “incivilitzats”: els “domèstics” nacionals, que negocien en privat el seu dret a l'existència com a súbdits precaris, i els “bàrbars” estrangers, individus purs que entren al mercat sense possibilitat de negociació, privats alhora de nacionalitat i de paraula. El retrocés creixent de les llibertats formals s'inscriu en el marc molt funcional d'una guerra entre “domesticats” i “bàrbars”, és a a dir, d'una guerra cada cop més agressiva no pas per la ciutadania, sinó entre no-ciutadans.

La ciutadania no s'adquireix a l'escola ni llegint la Constitució ni votant cada quatre anys un nou amo o un nou violador. No es pot educar per a la ciutadania com no es pot educar per a la respiració o per a la circulació de la sang. Ben al contrari, la ciutadania mateixa és la condició de tot procés educatiu, així com la respiració i la circulació de la sang són les condicions de tota vida humana. A l'escola han d'arribar ciutadans ja fets, i l'escola ha d'educar-los per a la filosofia, per a la ciència, per a la música, per a la literatura, per a la història. És a dir —per citar a Sánchez Ferlosio—, ha d'instruir-los en el patrimoni comú d'un saber col·lectiu i universal. Mentre el mercat produeix materialment súbdits i bàrbars de manera ininterrompuda, s'exigeix als educadors que, a força de discursos i “valors”, els transformin en ciutadans. L'escola, la veritable damnificada del procés de globalització capitalista, es converteix així en el boc expiatori del fracàs estrepitós, estructural, d'una societat radicalment “incivilitzada”. Se li reclama que eduqui per a la llibertat, que eduqui per a la tolerància, que eduqui per al diàleg, mentre s'entrega a la Màfia la gestió de les muntanyes i els rius, el treball, les imatges, el menjar, el sexe, les màquines, la ciència, l'art. Educats per les Multinacionals i les lleis d'estrangeria, pel treball precari i el consum suïcida, per la Llei de partits i la televisió, reduïts per una força colossal a la condició de súbdits —de pedres, ratolins i carabasses—, l'escola ha de corregir amb bones paraules els egos industrials fabricats, com la seva funció econòmica i la seva amenaça social, en la forja capitalista.

¿Ensenyar anti-racisme i integració? El govern espanyol firma l'expulsió de vuit milions d'immigrants de la Unió Europea. ¿No és potser aquest gest molt més educatiu?

¿Ensenyar Estat de dret? Solbes, ministre d'Economia, ens diu que “no sóc partidari de grans lleis que donin reconeixement de drets per a tota la vida”. ¿No són aquestes declaracions, i la “liberalització” econòmica que les acompanya, molt més influents que un article de la Constitució?

¿Ensenyar esperit esportiu de participació? Una sola cursa de Fòrmula 1 (fusió material de rivalitat bèl·lica, ostentació aristocràtica i competència interempresarial) ensenya més que 4.000 llibre de filosofia.

¿Ensenyar igualtat i fraternitat? Sis hores de publicitat al dia condicionen la nostre autoestima a l'exercici angoixant, pugnaç, d'un elitisme estàndard.

¿Ensenyar respecte per l'altri? N'hi ha prou amb qualsevol concurs de televisió per a comprendre que allò divertit és riure's dels altres i allò emocionant és veure'ls derrotats i humiliats.

¿Ensenyar solidaritat? El mercat laboral i el consum, individualitzat converteixen la indiferència en una qüestió de supervivència quotidiana.

¿Ensenyar respecte per l'espai públic? Els carrers, els diaris, les pantalles, són plens de crides publicitàries a fer riques unes quantes multinacionals i a matar a desenes de milers de persones a tot el món.

¿Ensenyar la resolució dialogada dels conflictes? Lleis, detencions, tortures, periodistes i polítics deixen ben clar en tot moment que amb “terroristes” ni es parla ni es negocia.

¿Ensenyar humanitarisme, compassió, dignitat, pacifisme? L'agost de 2007, set pescadors tunisians van ser detinguts, aïllats i processats, d'acord amb les lleis italianes i europees, per haver socorregut immigrants nàufrags a la deriva. Cap discurs humanitari pot ser tan decisivament pedagògic.

Hem entregat la infantesa a Walt Disney, la salut a la casa Bayer, l'alimentació a Monsanto, la universitat al Banc de Santander, la felicitat a Ford, l'amor a Sony i després encara volem que els nostres fills siguin raonables, solidaris, tolerants, “ciutadans” responsables i no “súbdits” purament biològics. El mercat capitalista ens tracta com a pedres, ratolins i carabasses, i després demanem als mestres i professors que ens converteixin en humans “civilitzats”. No té res d'estrany que cada vegada hi hagi menys gent que cregui en els discursos i més gent que cregui en Déu. Si acceptem el capitalisme, si no emprenem una veritable transformació que asseguri que a l'escola hi arriben ciutadans i no súbdits, el futur —fins i tot electoralment— és dels fanàtics, dels fonamentalistes i dels feixistes. Com ja ho estem veient.

APPÈNDIX: Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans és el nom d'una assignatura dissenyada pel govern del PSOE per al darrer cicle de l'Educació Primària i tota la Secundària que ha despertat un polèmica acarnissada i fraudulenta a Espanya. El dretà Partit Popular i l'Església catòlica l'han refusada amb el pretext de què constituiria un instrument d'adoctrinament incompatible amb la llibertat educativa (és a dir, amb el monopoli doctrinal exercit a les escoles per l'assignatura de religió). El PSOE, per la seva banda, ha volgut presentar-la davant dels sectors il·lustrats i esquerrans com una mesura progressista purament retòrica que li estalviaria abordar una veritable reforma educativa orientada, entre d'altres coses, a imposar d'una vegada per totes la laïcitat de l'ensenyament. Allò que els mitjans de comunicació espanyols han ignorat sistemàticament ha estat l'oposició a l'assignatura per part de l'esquerra radical, que no ha deixat de denunciar alhora l'extremisme fanàtic de la dreta ultramuntana i la hipocresia del partit en el govern, la política social i econòmica del qual, clarament neoliberal, és la negació material dels valors que diu defensar a través de la nova assignatura.

Article original: Ciudadanía y capitalismo.

dijous, 4 de setembre del 2008

Consum i compassió


El 8 d'agost del 2007 set pescadors tunisians van rescatar 44 nàufrags de les aigües de la Mediterrània i els van conduir a l'illa de Lampedusa, Itàlia, a unes poques milles d'on es trobaven. Allí els salvadors van rebre el tracte que mereixien: van ser engarjolats i incomunicats durant 32 dies, i ara esperen el resultat d'un procés judicial que pot suposar-los penes de fins a 15 anys de presó per "afavoriment de la immigració clandestina". Les lleis de la mar i de la humanitat obliguen a socórrer l'altri ; les lleis de la UE prohibeixen i castiguen la compassió.

La veritat és que tampoc no cal prohibir-la. A finals del passat mes de juliol, una imatge terrible va donar la volta al món. Era la fotografia de dos banyistes italians, mig despullats sobre la sorra d'una platja napolitana, que menjaven i bevien plàcidament a pocs metres dels cadàvers de dos adolescents gitanes que havien mort ofegades a la vista de tothom sense que ningú no les socorrés. Així són les coses: als compassius se'ls envia a la presó, mentre que als indiferents se'ls recompensa amb menjar, beguda i tota mena de mercaderies barates.

Perquè no són la ignorància o la por allò que ens impedeix reaccionar davant del dolor d'altri; és que el dolor d'altri, d'una manera o d'una altra, ens produeix plaer. També a Itàlia, també a finals de juliol, centenars de visitants feien cua en un parc d'atraccions de Milà per a obtenir, a canvi d'un sol euro, el plaer barat d'una experiència extrema: un simulacre d'execució en què un maniquí molt realista es retorçava de dolor i fumejava encadenat a una cadira elèctrica. Mares i pares compartien contents l'espectacle amb els seus fills, i l'amo de la màquina exultava d'alegria mentre veia com augmentaven minut a minut els seus guanys. Es dirà que es tractava d'una simulació innocent i que en realitat ningú no hi moria fregit ; però la veritat és que l'espectador sentia que no era l'alleujament de què realment no hi hagués cap home a la cadira, sinó el plaer de què ho semblés. I per tant el desig inconscient de què ho fos o, com a mínim, la desil·lusió de què no ho fos.

A Iraq, els torturadors estatunitencs a la presó d'Abu-Ghraib es feien fotografiar ingènuament al costat de les seves víctimes iraquianes, imitant precisament els visitants de Disneylàndia (o de les Piràmides). Sabrina Hartmann, l'angel·lical sergent assassina, no feia res gaire diferent del que feien les mares i els nens de Milà. La seva puresa aterridora, frívolament turística, no expressa la maldat humana ni els horrors intemporals de la guerra; despulla més aviat l'infantilisme cruel d'una societat anomenada de "consum" en la que un no pot menjar xocolatines a Madrid sense reproduir l'esclavitud dels 284.000 nens esclaus que recullen cacao a l'Àfrica Occidental i en la que, alhora, la imatge d'una execucció o d'una escena de tortura produeixen el mateix plaer que una xocolatina. No hi ha cap diferència, o molt poca, entre els torturadors de l'Iraq i els visitants del parc d'atraccions de Milà ; i el fet de què les càmeres de suplici i els parcs temàtics són experiències trivials de consum capitalista, inscrites en un horitzó comú, ho demostra que els ocupants que han destruit Iraq aixecaran ara damunt de les seves runes, al centre de Bagdad, una filial de Disneylàndia per a què els fills dels torturats i desapareguts consumeixin o vegin consumir diversió manufacturada estatunitenca.

Si un s'hi fixa bé, la indiferència dels banyistes italians, amb els seus sanvitxos a la mà, és molt semblant a la dels que moren al Tercer Món d'inanició, sense res per a endur-se a la boca, desinteressats ja de tot allò que no sigui la seva pura supervivència biològica. La fam extrema i l'extrema abundància produeixen els mateixos símptomes: la necessitat del canibalisme i el menyspreu per tots els lligams humans. Per tal d'eliminar la compassió no calen lleis ni presons; després del fi de la segona guerra mundial, Europa i els EEUU es van dedicar —paradoxa capitalista— a alimentar la fam dels seus ciutadans, convertint tots els objectes en mercaderies ; és a dir, en coses de menjar que exciten, i no calmen, la gana. Cap etíop, cap haitià, no ha tingut mai tanta gana com un consumidor mitjà occidental: ens mengem no només el pa i la carn sinó també els cotxes, les rentadores, els telèfons mòbils, els cossos, els monuments, els paisatges, les imatges, a una velocitat que deixa fora tots els plaers que no tinguin res a veure amb la destrucció immediata (que és el que etimològicament vol dir la paraula "consum"). Aquest model ja és universal i modela els caps de tothom, fins i tot —o sobretot— dels que no poden accedir al mercat. Per a menjar-se un mango o un bistec cal destruir-los; per a estimar un cos, un nen, un quadre, un llibre, un arbre, cal conservar-los. A Espanya hi ha més telèfons mòbils que habitants, i els espanyols canvien de model cada sis mesos; cada sis mesos moren 200.000 congolesos mentre extreuen el coltan necessari per a fabricar-los. Però una mare triga nou mesos en gestar un nen; un enamorat triga anys en explorar el cos de l'estimada; un poeta triga dècades en gestar una metàfora; un poble triga segles en construir una història; i un déu qualsevol triga mil·lenis en construir un món. Destruir un mango amb les dents és molt agradable, sobretot quan es fa en companyia; però destruir en solitari —amb els ulls i amb una billetera— la roba, els electrodomèstics, les cases —cada cop més depressa, cada cop més depressa— no produeix plaer: produeix només gana. I la gana és incompatible amb la civilització.

Els soldats d'Abu-Ghraib es van formar no a l'exèrcit sinó a Disneylàndia; els banyistes de Nàpols i els visitants del parc de Milà es van formar no a la guerra sinó a la televisió i al centre comercial. Per tot plegat aquesta gent tan normal és tan perillosa.

Article original: Consumo y compasión