La seguretat dels espanyols

El filòsof Santiago Alba Rico i el catedràtic de Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid Carlos Fernández Liria expressen la seva preocupació per les implicacions de la condemna en el sumari 18/98

Després de les detencions el passat divendres de 46 dels 56 encausats en el sumari 18/98, el PSOE es jacta de la seva “fermesa contra el terrorisme”, el PP expressa la seva “immensa satisfacció” i els espanyols en general ens sentim, naturalment, més contents i molt més segurs. Per què ens sentim més contents i més segurs? Perquè la irregular i aparatosa operació policial ha demostrat la perillositat essencial de 46 homes i dones que durant 8 mesos van acudir puntualment a totes les sessions del judici a la Casa de Campo de Madrid, a centenars de quilòmetres de les seves famílies i de les seves feines, sense resistència ni temptatives de fuga. I per què aquesta irregularitat publicitària que ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè no es tracta de garantir el compliment d'una sentència penal rutinària sinó el d'una sentència política el caràcter extrajurídic de la qual hem acceptat alegrement des del principi i el contingut punitiu de la qual sabíem que estava subjecte als vaivens de les fallides negociacions de pau i al calendari electoral. I per què aquest abús ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè una sentència d'aquest tipus només podia assolir-se després d'una emocionant farsa judicial fonamentada en el principi totalitari d'analogia i concretada en tota mena d'irregularitats de procediment, tal i com han denunciat observadors internacionals i juristes independents. I per què —per què— aquesta còpia grotesca del judici grotesc a Sadam Hussein en el Bagdad ocupat ens fa sentir tan contents i tan segurs? Perquè, al capdavall, aquí no es tracta d'enviar al patíbul un dictador assassí sinó de condemnar a 500 anys de presó a 46 innocents ; perquè no hi ha cap altra manera d'engarjolar, i utilitzar com a ostatges, 46 periodistes, ecologistes, pacifistes, defensors de l'èuscar i activistes socials dels que no es pot demostrar la seva vinculació amb ETA i dels que, en alguns casos, es pot demostrar exactament el contrari.

I per què la violació de tots els fonaments del Dret, a condició de què es faci per a empresonar innocents, ens fa sentir tan contents i segurs fora del País Basc? Només una combinació inquietant de densíssima alienació social i baixíssima cultura democràtica pot explicar aquest misteri. Fet i fet, la immensa majoria dels espanyols ens trobem en la mateixa situació que els empresonats: ningú no pot demostrar que tinguem cap relació amb ETA. No hauríem de sentir-nos, doncs, preocupats o insegurs? No haurien d'alarmar-nos i escandalitzar-nos unes mesures que en qualsevol moment podrien girar-se contra nosaltres, com innocents que som?

Sense cap rubor, i sempre costa avall, molts espanyols sostenen la seva il·lusòria seguretat en el fet de què no s'ha condemnat els periodistes i activistes bascos pel que han fet sinó pel que volen, i que només cal amb no voler certes coses per a què la suspensió creixent del Dret no posi en perill les nostres visites al supermercat, les nostres retransmissions esportives i el nostre refresc preferit. Però que el Dret i la democràcia no tinguin més existència que la modèstia i insignificança de la nostra voluntat, no haurien ja de fer-nos tremolar, com a mínim d'indignitat? I quanta voluntat haurem de cedir en un règim de presumpta voluntat sobirana per a estar tranquils? N'hi haurà prou amb no voler la independència d'Euskal Herria, ni tan sols per vies pacífiques i democràtiques? Em temo que no. Al cap i a la fi, si Euskal Herria fos a Sèrbia o a Turquia, molts espanyols parlarien ara de bascos valents i oprimits com es parla dels kosovars o dels kurds, i molts altres parlaríem d'esquerrans represaliats i perseguits com ho fem amb els sindicalistes de Colòmbia. Quant cal deixar de voler per tal de seguir creient que podem seguir volent el que volem? Deixem de voler la pau o la solució al problema basc ; deixem de voler també —els qui no considerem la idea ni absurda ni criminal— la independència d'Euskal Herria i provem a voler, per exemple, la independència d'Espanya. Provem a voler de veritat —amb la mateixa insistència que els bascos empresonats— una Espanya sense Banc de Santander ni túnel de la M-30, sense màfies de la construcció ni inseguretat laboral, amb una economia, una educació i una sanitat veritablement públiques, amb tres poders veritablement independents, amb mitjans de comunicació controlats pels ciutadans i no per les grans empreses ; provem senzillament a voler —però de veritat, com els bascos ara empresonats, amb un mínim de força col·lectiva— una mica d'aire net i d'espai lliure per als nostres nens i per als nens dels nostres nens, i descobrirem de seguida que també hi pot haver kurds a València i colombians a Madrid com n'hi ha al País Basc. En realitat, per a ser innocents, i fer-nos la il·lusió de què no correm cap perill, cal deixar de voler tantes coses que potser hauríem de sentir-nos culpables de ser-ho, o fins i tot començar a pensar en ser una mica culpables: culpables, com a mínim, de voler de veritat i a la vegada democràcia i Dret per a Espanya i Euskal Herria.

Però no és aquest avui el perill. No volem voler. Volem deixar de voler tot el que calgui per tal de seguir volent el nostre programa de televisió preferit i el nostre refresc favorit al marge del Dret i amb independència de què hi hagi o no democràcia a Espanya. Si cal deixar de ser bascos, bé ; si cal deixar de ser espanyols sensats, també ; si cal deixar de ser homes dignes, endavant. No m'agrada emprar en va un terme tan desgastat i tan ineficaç, però aquesta combinació de densa alienació social i baixíssima cultura democràtica en l'horitzó d'un puré institucional que erosiona la divisió de poders per a engarjolar innocents encaixa com una guant en les definicions més clàssiques del feixisme, com a mínim en les seves formes embrionàries. Hi ha un feixisme intermitent i homeopàtic, d'aplicació local, com les pomades, i hi ha un feixisme mental generalitzat prest a acceptar qualsevol mesura extrajurídica populista, per molt brutal que sigui, mentre no incomodi la innocència radical de la nostra vida privada. En aquest context, els mitjans de comunicació són els escultors d'un magma subterrani cada cop més estès —cada cop més superficial— que accepta l'empresonament d'innocents al País Basc amb les mateixes raons i amb el mateix gra de veu, amenaçador i familiar, amb què exalta la insolència del rei davant del president Chávez o justifica l'assassinat de Carlos Palomino a mans d'un militar xenòfob.

Sense negociacions, sense diferència entre innocents i culpables, sense cap alternativa política, la “immensa satisfacció” de partits i ciutadans espanyols davant de l'empresonament de 46 innocents està plenament justificada. A partir d'avui hi ha més ETA i menys estat de dret, dos motius sens dubte sòlids per a què tots ens sentim molt més contents i molt més segurs.

Article a Rebelión: La seguridad de los españoles.

.