Comunicar allò comú

Comunicar, deia Rafael Barrett, és expressar allò comú. En aquest sentit, els dos grans mitjans de comunicació de la humanitat són la guerra i la poesia. La guerra, amb la seva creixent neutralitat tecnològica, generalitza la ruïna, universalitza l'instint, destapa l'olor salvatge i marró que ens uneix als gossos, restableix —en fi— el zero vesànic contra el que una mare cus un vestit i un paleta col·loca un maó (i una llengua defensa una salutació). La poesia, a punt de perdre la seva pugna eterna amb la propaganda, amenaçada per la distinció dels uniformes, segueix tractant “de coses primordials i convencionals”, si és que hem d'estar d'acord una vegada més amb Chesterton. Poeta no és el que acumula més i més paraules per a expressar sentiments privats i innomenables, sinó el que sap alliberar-se'n de tantes com calgui per tal de desprendre —d'un sol cop— imatges comunes ; el que sap renunciar a allò que sap per a descarregar a l'aire una concreció compartida. O per dir-ho amb el poeta coreà Ko Un (Revista Minerva, maig de 2007), “aquell qui retrata una porció màxima d'univers amb una quantitat mínima de paraules”. Mentre que la guerra comunica la unió que ens separa, la poesia comunica aquella distància que ens uneix i que d'una altra manera anomenem senzillament arròs (o pa o estrella o peix o esquena).

Hi va haver una gran guerra mal anomenada Segona i ben anomenada Mundial que va acabar —enmig d'un gran resplendor inaugural— amb totes les diferències. Aquesta guerra va comunicar Alemanya amb Egipte, França amb la Índia, Marroc amb Austràlia, Anglaterra amb Corea i d'alguna manera, després d'ella, és més fàcil traduir d'unes llengües a d'altres: hi ha parents de mort com hi ha parents de llet i aquest nou parentiu negre no té ja més límits que l'espècie. D'aquella Guerra Mundial i el seu olor caní (que va seguir i segueix assotant el seu país) va sortir baldat Ko Un i contra ella va haver de recórrer 10.000 vides (títol d'un dels seus llibres: Madrid, Verbum 2004) abans d'agarbar-les totes en un poema. Nihilista suïcida, monge budista, militant d'esquerres, Ko Un va acabar per trobar aquelles quatre paraules coreanes que poden traduir-se a qualsevol idioma sense necessitat de míssils i explosions. La seva antologia Font en flames (Fuente en llamas, Ourense, Linteo 2005) ens n'ofereix alguns exemples contagiosos:

La sirena del vaixell en la nit!

Vull anar-me'n.

Però arreglo l'edredó del meu xiquet,

i l'acotxo novament.

Cal ser molt coreà per a ser tan espanyol. O també:

Un mosquit m'ha picat.

Gràcies.

Sóc viu.

Cal ser molt coreà per a ser tan francès. O també:

Viure, després morir, és una cosa meravellosa,

però de tot, no serà sembrar el més valuós?

Encara que aquelles llavors siguin les de la maldat,

quan la maldat creix,

els homes vertaders lluiten contra ella;

i si aquesta baralla s'estén fins el fi de la terra

serà esplèndid.

Cal ser molt coreà per a ser tan terrestre.

“Un poema només pot ser-ho veritablement quan les qüestions personals se solapen amb les públiques”, diu Ko Un a la revista Minerva. Però la guerra avergonyeix i empetiteix els poetes. “Sovint em pregunto què hem fet els intel·lectuals per la humanitat i la resposta és deplorable: gairebé res”. Aquest retret dóna tota la mesura de la grandor i dels límits de la poesia ; també de la necessitat de custodiar en general els límits. La poesia és conservadora perquè conserva la distància que ens uneix i la possibilitat de traduir-la ; perquè protegeix la paraula arròs i la seva concreció compartida ; perquè desempolsa i restaura de nit allò que les bombes (també les periodístiques) embruten i destrueixen de dia. No és poc. El primer que destrueix una guerra no és la veritat sinó el llenguatge mateix. La guerra continua. La poesia ha de seguir la seva pista i aixecar les seves víctimes. Perquè la supervivència és —avui més que mai— una qüestió de comunicació.

Article original: Comunicar lo común

.