Invitació a la bomba

[La traducció d'aquest article es basa en bona part en la versió que va publicar La Fàbrica el 27 d'abril de 2006, que he completat i retocat segons l'original publicat el 10 d'octubre de 2005 a Rebelión]

Les pallisses i els insults als subsaharians a Melilla són quelcom més radical i temible que el racisme ; són la manifestació d'un anti-humanisme bel·ligerant i potencialment homicida.

Hauríem d’haver reservat una mica d’ingenuïtat per a aquesta ocasió. Els darrers anys ens han ofert un repertori tan gran d’horrors que se’ns ha refredat la consciència. L’Estat espanyol es va estremir amb l’enderrocament de les torres bessones i els seus tres mil morts; es va estremir amb les bombes de l’estació d’Atocha i els seus dos-cents senzills vianants esmicolats; es va estremir fins i tot amb els míssils sobre Bagdad i les tortures d’Abu-Gharaib, i es va estremir amb les escenes de la Nova Orleans capgirada per l’aigua i abandonada pel seu govern. I, tanmateix, molt més impressionant que tot això —com a interpel·lació i com a imatge— és el tractament zoològic que es dispensa als africans al teló d’acer de Melilla. El tiroteig, deportació i engabiament de milers de persones que demanaven ajuda, això que anomenen política migratòria —com Hitler anomenava política demogràfica el trasllat dels jueus europeus a Auschwitz— impugna de fet, davant els ulls del món, la legitimitat, la viabilitat i la justícia de l’ordre polític i econòmic vigent. Alhora, la reacció dels nostres polítics, els nostres mitjans de comunicació i la nostra opinió pública impugna el nostre dret a la riquesa, el nostre dret a institucions democràtiques i, sobretot, el nostre dret, present i futur, a sentir-nos bons. Malgrat tot, el dolor de l’11-S i el de l’11-M es poden atribuir a «malvats terroristes»; i el dolor dels nens de Bagdad es atribuïble a «malvats imperialistes». Però en el cas de Melilla no hi ha cap dubte: hem fotografiat el mateix sistema, hem fixat per sempre la imatge d’un ordre que ha de tirotejar aquell que demana ajuda, que no pot deixar de tractar com animals els que tenen fam, que no es pot permetre ni tan sols l’hospitalitat. Que els africans vinguin a demanar auxili a aquells que els roben en demostra la desesperació; que aquells que els roben rebin la seva demanda d’auxili amb bales i pals demostra la irrevocable ignomínia del capitalisme. Podem fer guerres llunyanes, imposar programes d’ajust estructural, firmar un acord comercial en un despatx i destruir deu països sense violar, en aparença, cap manament. Però si truquen a la nostra porta uns homes que tenen gana i set, aleshores no ens queda més remei que trencar-los el cap, disparar-los i abandonar-los al desert. Es cregui o no en Déu, això és un pecat, i un pecat tan vergonyós, tant brut, tant abjecte, tant menyspreable, que no és estrany que fem un esforç tan gran per amagar-lo, oblidar-lo o justificar-lo. Zapatero ha enviat l’exèrcit espanyol a assassinar un captaire que allargava la mà, com fan les bandes de neonazis amb els que dormen entre cartrons, i l’estat espanyol aplaudeix o calla. Carlos Fernández Liria ens reproduïa en aquestes mateixes pàgines la broma de la catòlica COPE, celebrada per milers d’oients, sobre la prova olímpica del «salt a Espanya»; José Daniel Fierro ens recordava els deliris «bellacos» de Libertad Digital sobre aquesta «invasió» que no es rebutja amb prou contundència; i n’hi ha prou de llegir els titulars, noticies i comentaris d’El Pais i d’El Mundo per veure transformar-se tota aquesta vergonya indissimulable en eufemismes, paràfrasis i hipèrbatons tant complicats i fràgils com un xurro de vidre: «Melilla està vivint d'aprop el drama de la immigració», com si els habitants de Melilla fossin les víctimes i com si es tractés senzillament de viure-ho de lluny; «doble perímetre d'impermeabilització fronterera», eufemisme sinistrament sanitari que encobreix sota un tecnicisme asèptic una tanca coronada de punxes i deshumanitza aquells que intenten saltar-la; «alguns han mort en l'intent o altres porten al cos les seqüeles d'aquesta acció desesperada», com si s’haguessin ferit sols en una prova d’alpinisme; «la seva situació posa en qüestió la moralitat del regne del Marroc», perquè el regne d'España preferiria, en efecte, que els matessin pel camí, segons l’acordat, deixant per als musulmans una feina que els cristians no poden fer sense que se’n ressenti el sentit de la moral i s’ennueguin amb el polvoró de la democràcia i els drets humans amb què s’omplen eternament la boca.


Hi ha contradiccions que només poden salvar-se amb un farciment de buit; és a dir, amb més i més nihilisme armat. Si un soldat es dedica a torturar presoners i, als capvespres, quan torna a casa, vol ser un exemple per als seus fills, aquests presoners han de ser no-res. Si una societat escull ininterrompudament la pobresa d’Àfrica i l’ha de contenir a cops quan amenaça el nostre culpable benestar i vol, a més, conservar els seus valors i la seva superioritat moral, s’ha de convèncer que aquests africans es mereixen el seu destí com nosaltres ens mereixem els nostres supermercats i els nostres mòbils. La tanca de Melilla és tan natural com el mar Mediterrani i tant justa com la llum del dia.

Però aquesta tanca, que xapa el món en dos sense llindes ni transicions, és alhora una pantalla on es reflecteixen, indissimulables, dues contradiccions que es fan més fàcils d’oblidar a altres llocs. La primera es refereix a la direcció i possibilitat mateixa dels desplaçaments individuals en un espai econòmic desigual en el que els Estats-Nació, formalment homogenis, tenen una capacitat desigual a l’hora d’imposar la sobirania. Convencions internacionals i constitucions locals, sempre segons els principis de l’ONU, reconeixen i exigeixen respectar el dret individual dels ciutadans a sortir dels seus països. Però aquestes mateixes convencions i constitucions, sempre segons els principis de l’ONU, deixen en mans dels Estats el dret d’entrada. Sortir és un dret individual; entrar es un dret d’Estat. En un espai econòmicament desigual on la sobirania està, també, repartida de manera desigual, si els espanyols semblen tenir el dret individual d’entrar al Marroc o a Indonèsia és només perquè l’Estat espanyol té prou força per debilitar o doblegar la sobirania marroquina o indonèsia; si els senegalesos, els nigerians o els propis marroquins semblen, contràriament, no tenir dret a sortir de l’Àfrica és només perquè la sobirania espanyola és prou sobirana com per impedir-los entrar a l’Estat espanyol. De fet, els espanyols poden entrar al Marroc o a Indonèsia perquè no són individus sinó manifestacions impersonals d’un Estat sobirà; de fet, els senegalesos no poden sortir de l’Àfrica perquè son només individus indefensos despresos d’estats sense sobirania. Paradoxalment, i contra totes les aparences, la llibertat de moviments només està prohibida als individus.

Aquesta contradicció, en qualsevol cas, permet els estats occidentals —mentre no se’ls obligui a disparar contra les tanques— escandalitzar-se moralment davant les restriccions imposades en altres temps a la Unió Soviètica o la RDA a aquells que volien sortir del seu país i, alhora, suspendre de facto aquest dret, sense violar cap manament ni commoure’s en els valors, impedint l’entrada, per tots els mitjans legals i/o violents, a aquells que surten individualment de les seves nacions intervingudes i desfilades (transformades en veritables «contenidors» mitjançant acords bilaterals amb governs més que dubtosament democràtics). Però aquesta contradicció també determina, i és la condició, un doble desplaçament en l’espai, en direccions contràries —ascendent i descendent— que coincideix amb aquestes figures activament polítiques que anomenem respectivament turista i immigrant. Milions de turistes occidentals entren cada any lliurement, com a dipositaris abstractes d’un poder superior, a Egipte, Bali, Marroc, Tunis, mentre milions d’immigrants llatinoamericans i africans són rebutjats, com a purs individus desemparats, en les fronteres dels EUA i d’Europa. De fet, i en termes estructurals, els immigrants ho són des del seu naixement, ara i sempre, al seu propi país, encara que no surtin de les seves fronteres, tal com ho demostra el fet que els turistes, per la seva part, viatgen provists, i imposen allà on van, les tanques de Melilla: hotels blindats amb fortes mesures de seguretat, platges privades, circuits tancats protegits dels natius, que només poden penetrar ajupits i clandestinament i que sempre són jutjats com a inoportuns, molestos o sospitosos. Però d’aquesta manera, en el context acceptat per tots d’una desigualtat de sobiranies que veta els desplaçaments individuals —i només aquests— i que enfronta turistes i immigrants amb independència d’on siguin. Les bombes de Bali, Egipte o Kènia són només l’equivalent, a escala menys danyant, de les mesures «migratòries» occidentals que, només a l’Estret de Gibraltar i a la frontera entre els EUA i Mèxic, han matat 35.000 persones en els darrers deu anys. La lògica de Libertad-Digital, de la COPE, d’El Mundo i d’El País, dels nostres polítics i de l’opinió pública espanyola, obliga a considerar els atemptats terroristes contra turistes occidentals com a dispositius legítims de sobirania restrictora, al mateix nivell que els telons d’acer, els trets i les deportacions contra els subsaharians a Melilla. La tanca de Melilla és, doncs, una invitació a la bomba i una legitimació dels seus efectes.

La segona contradicció de la tanca és una prolongació de la primera i està relacionada amb la ja coneguda paradoxa dels drets humans. Contra els principis universals de la Revolució francesa, el reaccionari Joshep de Maistre recordava que al món no hi havia res que poguéssim anomenar homes sinó només espanyols, francesos, anglesos i fins i tot perses (si s’acceptava el testimoni de Montesquieu, que havia escrit sobre ells). Aquesta burla encertada va despullar, segle i mig després, les conseqüències absurdes i tràgiques de pretendre defensar els drets humans en un espai econòmic desigual regit formalment per l’Estat-Nació. Ja Hannah Arendt va cridar l’atenció sobre el fet que, un cop desprovists de pàtria, de família, de diners, reduïts a la seva pura condició humana, els apàtrides i refugiats de la segona Guerra Mundial quedaven, per això mateix, al marge de qualsevol dret. Individus purs, els homes que salten la tanca de Melilla i destrueixen el seu passaport perquè no se’ls retorni a les seves nacions minusobiranes, privats per tant de tota tutela, sense recursos i sense nacionalitat. Es transformen en homes, en homes a les seques, i no tenen més que la seva despullada condició humana per a resistir. I precisament a partir d’aquest moment, i per això mateix, deixen de ser subjectes de dret i el seu destí esdevé el desert. El reaccionari Joseph de Maistre tenia raó, i qui li dóna és el mateix neoliberalisme capitalista que, al mateix temps, segueix proclamant el caràcter sagrat i universal dels drets humans. El homes, en tant que homes, no tenen, aquí i ara, cap dret, i tothom que no sigui alguna cosa més que home, tothom que no sigui alguna cosa més que un individu —espanyol o milionari o mafiós o alguna combinació d’aquestes tres coses— només pot aspirar a que l’empresonin o el matin. Els espanyols que es passegen ufanosos i orgullosos per la plaça de Marràqueix, en si mateixos no són res; i la seva seguretat en ells mateixos, i el menyspreu dels altres, i l’assumida invulnerabilitat, no és el resultat de res que hagin fet o merescut sinó exclusivament de la possessió d’un passaport el valor aleatori del qual pot, de sobte, desaparèixer.

Les pallisses i insults als subsaharians a Melilla són alguna cosa més radical i temible que el racisme; són la manifestació d’un antihumanisme bel·ligerant i potencialment homicida. El pitjor que es pot dir d’algú és que és només un home; el pitjor que es pot fer amb algú és tractar-lo com si fos un home. No hi ha res més perillós en aquest món que ser senzillament un home. O potser sí, potser és pitjor encara ser... senegalès.

Proposo a la COPE que proposi als organitzadors del ral·li París-Dakar de bonificar amb alguns segons de premi els pilots que, en el seu córrer vertiginós pel desert, atropellin un nen africà que així ja no podrà viatjar a l’Estat espanyol en el futur. I proposo a Al-Zawahiri que proposi a Al-Qaida bonificar amb uns segons més de paradís els nadius que li trenquin la cama a un turista en una botiga de souvenirs de Bali o del Caire, perquè no torni a aquests països de vacances. El nihilisme d’uns i d’altres forma part de la sinistra lògica de les coses, encara que també la innocència de les víctimes és desigual i al contrari d’allò que ens sembla. La diferència entre l’integrisme occidental i l’islamista, en qualsevol cas, és que a Occident l’integrisme ja és al poder i és seguit, votat i aplaudit per la majoria de la població, que, a més, es passeja per tots els racons del món, sense que ningú li ho impedeixi, amb pantalons curts.
.

Article original a Rebelión: Invitación a la bomba
.
Traducció catalana a La Fàbrica: Invitació a la bomba
.

Normals terroristes

[Aquesta traducció no és meva, sinó la que van publicar al periòdic l'Avanç en la seva edició del dia 28 de juliol de 2005]

El filòsof Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) reflexiona en aquest article, originalment publicat al periòdic basc Gara sobre el fenòmen de la normalitat del terrorisme i de la normalitat dels actes de l’Occident, arran dels atemptats de Londres. En aquests temps de pensament únic, L’Avanç reprodueix aquest article traduït al català, com aportació al debat sobre el nou ordre internacional, la guerra permanent i el suposat fenomen del “xoc de civilitzacions”.

Simplifiquem les altíssimes aspiracions de la Civilització: volem més aigua, més llum, més petroli, més carn, més cotxes, més mòbils, més televisors i volem, a més, tenir raó, ser més bons, més justs, donar lliçons, concentrar una moral superior. Per a tenir més aigua, més llum, més carn, més petroli, hem de bombardejar ciutats, ocupar països, sostenir dictadors, serrar quotidianament, minuciosament, els grans manaments que ens hem donat; per a tenir raó, per a ser més bons, més justs, per a donar lliçons i seguir concentrant una moral superior hem d'enganyar-nos. Estem a punt d'arribar a la perfecció en tots els terrenys; el nostre poder és ja tan fabulós que podem destruir el món i podem al mateix temps perdonar-nos.

Reivindiquem el nostre dret a entristir-nos, a enfadar-nos, a honrar a les nostres víctimes, a merèixer compassió, a l'atenció d'un psiquiatra, a no tenir mai, passe el que passe, cap responsabilitat. Però el nostre dret a la innocència, en un món en el qual som més forts, més rics, més influents, exigeix desplaçar als altres permanentment fora de la humanitat comuna: si la tristesa d'un israelià és natural, la d'un palestí és un parany; si la ràbia d'un londinenc és justa, la d'un iraquià és ideològica; si el dolor d'un madrileny ens afecta, el d'un afganès ens deixa indiferents; si el divorci d'un novaiorquès mereix un psicòleg, a un bolivià o a un haitià la misèria no els pot deixar cap petjada; si nosaltres no hem fet mai gens, si no podem retreure'ns gens, si no som responsables de res, és que gairebé tots els altres, per activa o per passiva, són uns malvats.

11-S, 11-M, 7-J, bombes en NY, a Madrid, a Londres (o aquestes altres, també anti-occidentals, en Bali i Sharm-i-Sheikh): a mesura que «la guerra mundial contra el terrorisme» revela tot el seu fracàs, només per generar més terrorisme; a mesura que els occidentals vam rebre a casa un percentatge mínim de la por i el dolor que generem en altres parts a gran escala; a mesura que el perill s'agreuja per a tots, més insistim en l'evidència de la nostra puresa civilitzada. Amb una recurrència gairebé pasmosa, des de fa unes setmanes totes les anàlisis relacionades amb els atemptats de Londres giren entorn de qüestions que la seva aparent impersonalitat acadèmica ja ens protegeix d'altres preguntes: «Què pensa un terrorista?», «Com es produeix un fanàtic?», on la nostra innocència planetària i la nostra superioritat moral es manifesten i es confirmen en la possibilitat mateixa d'aquesta científica curiositat intel·lectual («Què pensa un cavall?» o «Com es produeix un tsunami?»). L'assumpte és que ni nosaltres ni els nostres governants som responsables de res. Per a absoldre'ns hem de psicologitzar els motius dels terroristes, despenjar-los fora de la història en els abismes de la ideologia o de la metafísica. El que va pretendre Aznar en el 2004 davant l'escàndol de la majoria, després del 7-J ho repeteixen els més sensats intel·lectuals (Enrique Krauze o Olivier Roy, per exemple) i ho acceptem gairebé tots sense resistència: no hi ha cap relació, es repica, entre l'ofensiva islamista i la invasió de l'Iraq, com ho demostra el fet que EEUU només va envair aquest país després del 11-S. Deixem a un costat la il·lusió eficaçment induïda d'un punt auroral, un «zero» de la Història abans del qual no hauria ocorregut res i que instituiria el dret original a qualsevol forma de resposta; del que no s'adonen els que insisteixen en la desconnexió entre el terrorisme islamista i la invasió de l'Iraq és que, al trencar aquesta relació, estan despullant els EEUU de tot pretext honorable i «civilitzat», i justificant paradoxalment la ràbia d'aquells, terroristes o no, vam considerar completament inadmissible l'imperialisme nord-americà. Si no hi ha cap relació entre el terrorisme i la invasió de l'Iraq, per què llavors EEUU va envair l'Iraq? Si no volem fer història, si preferim evitar, si de cas, les anàlisis econòmiques i socials, resignem-nos a acceptar, almenys, que tenim dos problemes i no només un: el d'un terrorisme injustificat que vola vagons de metro a Londres per pura «perversió ideològica» i el d'un imperialisme injustificat que envaeix països i bombardeja ciutats i empresona i tortura per «pura perversió econòmica». En víctimes humanes, en dany moral, en conseqüències legals, la diferència entre ambdós és tan gran que, fins i tot si arribem a la conclusió que no guarden cap relació entre si, una ment ordenada i assenyada (també occidental) no deuria tenir dubtes sobre quin mereix tota la nostra prioritat.

Però com es tracta de tenir més petroli i de ser més bons, absolem l'imperialisme que tant ens beneficia i psicologitzem el terrorisme que podria obligar-nos a reflexionar. Per això, contra les bombes de NY, de Madrid i de Londres, no podem concebre sinó solucions que asseguren, al mateix temps, els nostres privilegis i la nostra superioritat moral. Una, material, és la de demanar més policies, més lleis d'excepció, més vigilància capil·lar, encara a risc de gangrenar per a sempre el concepte mateix de democràcia. L'altra, màgica, la d'aquesta Aliança de Civilitzacions que pretén posar d'acord als homes sense tocar més que amb paraules la «bretxa» terrible que separa a les societats: «un esforç de la comunitat internacional per a eliminar i superar perjudicis, dolents entesos, percepcions errònies i divisions que podrien ser una amenaça potencial per a la pau mundial». El problema que es sobreentén és que els nens bombardejats de Faluya «perceben» malament les nostres intencions, «malentenen» els nostres propòsits: cal convèncer-los, doncs, que som bons. Per això parlarem amb els seus sheikhs, els seus imames i els seus dictadors i els demanarem que facen un esforç addicional de propaganda i repressió. No volem acceptar que, si hi ha realment un problema de «coneixement», és el que a l'Iraq, en Palestina, a Llatinoamèrica se'ns coneix molt bé: «de nosaltres els civilitzats», deia Anatole France fa ja cent anys, «els bàrbars només coneixen els nostres crims». El trist entusiasme de Kofi Anan vers la proposta de Zapatero només demostra la terrible claudicació de l'ONU i l'acceptació que els conflictes es decideixen al marge del Dret internacional. A ningú se li ha ocorregut ni tan sols la solució molt moderada, abans de recórrer a la màgia, que les Nacions Unides exigeixen l'aplicació de tots els seus principis i resolucions.

La pregunta arrogant i auto-exculpatòria «què pensen els cavalls?» ha anat acompanyada en aquests dies de l'estupor occidental de descobrir que els cavalls que van volar el metro de Londres eren, després de tot, cavalls normals: joves integrats, bons veïns, senzills treballadors dels quals ningú hagués pogut sospitar gens. Com unes persones normals poden sentir tanta indiferència davant el dolor dels seus semblants? Diré que l'estupor em deixa estupefacte. La resposta és tan òbvia com inquietant: aquests joves se semblen ja bastant a nosaltres. Hem aconseguit que gairebé tots els cavalls del món pensin i es comportin com els nostres cavalls occidentals. La normalitat dels terroristes de Londres, no és la nostra pròpia normalitat? Persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família eren els alemanys que veien passar els vagons camí d’Auschwitz; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família, eren els nazis que gestionaven el transport de jueus als lager; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família, eren els nord-americans que van llançar la bomba sobre Hiroshima; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família, eren els xilens i argentins que llançaven des d'avions els seus compatriotes i els quals ho sabien o intuïen i no deixaven de fer la compra; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família són els marines que es diverteixen apallissant iraquians i fotografiant el seu dolor; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família són aquells que, com Aznar, van dir: « hi havia vida abans de la crisi de l'Iraq i hi haurà vida després de la crisi de l'Iraq» i després van anar a inspeccionar la reconstrucció dels hospitals de Bagdad que ells mateixos havien destruït; persones normals, bons veïns i virtuosos pares de família són tots aquells que accepten amb naturalitat que la seua comoditat val més que els dos braços de l’Ali Ismail i la vida dels set membres de la seva família. Som tots un poc, bastant normals, com els joves terroristes de Londres.

Pocs dies després del tsunami de desembre, alguns turistes anglesos es banyaven en una platja d'Indonèsia i bevien els seus còctels refrescants protegits per un filat darrere del qual centenars d'orfes allargaven les mans enmig d'una escombrera de cadàvers. Les agències angleses, per a no perdre massa diners, havien abaratit els viatges a la pobra terra martiritzada i els turistes havien aprofitat les ofertes. Segons les seves pròpies declaracions, estaven «ajudant a reconstruir el país». Ho «reconstruïen» entre runes, sota el sol, gaudint plàcidament d'unes merescudes vacances, sense que el dolor confrontat alterés les seves digestions. Que algun filòsof d'”El País” m'explique quin és la diferència moral entre la normalitat dels turistes i la normalitat dels terroristes. Hi ha, em temo, massa persones normals en aquest món.

.
Article publicat a Rebelión: Normales terroristas.
Traducció original a l'Avanç: pitja aquí.
.

Condemnar Auschwitz, absoldre Hiroshima

Pensar després d'Auschwitz, el que queda d'Auschwitz, sobreviure a Auschwitz, no oblidar Auschwitz, mai més Auschwitz: la decisió occidental, després de la segona guerra mundial, de convertir els lager i l'anomenat Holocaust jueu en una bretxa metafísica i en un nou llindar cronològic, esdeveniment del mal a partir del qual caldria tornar a pensar tota la història i de l'horror del qual la humanitat en el seu conjunt (incloses les altres nombrosíssimes víctimes del nostre imperialisme) hauria de sentir-se culpable, amb prou feines ha tingut algun efecte moral en la barbàrie quotidiana, tret d'aquell molt dubtós de donar la raó a Israel en el seu violent anschluss tribal de Palestina.

Però ha tingut, sens dubte, un efecte ideològic: el de fer oblidar o acceptar, amb una estranya radical mansuetud, les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, el 6 i 9 d'agost de 1945, que constitueixen el primer esdeveniment veritablement mundial de la història de l'home. D'una manera potser esquemàtica, Costanzo Preve descriu molt bé els fets: “La humanitat ha produït Auschwitz i ha demanat perdó ; ha produït també Hiroshima i no ha demanat perdó. D'aquesta asimetria escandalosa neix no només la condició postoccidental en la que ens trobem sinó la legitimació ulterior de tots els bombardejos futurs, més exactament del Bombardeig com acció legítima contraposada al Camp d'extermini com acció ilegítima”. Molt poc s'ha pensat després d'Hiroshima i és molt el que en queda. Mentre ens horroritzem una vegada i una altra, en una sana reacció moral, davant de les cambres de gas, ens sembla natural seguir vivint normalment sota aquell model inaugurat de manera experimental a Gernika i que va sobreviure i sobreviu —com un nou medi ecològic de l'home nou— als horrorsl condemnats d'Auschwitz: Cambodja, Vietnam, Panamà, Bagdad, Iugoslàvia, altra cop Bagdad, Afganistan, Faluja, Qaim. La matança horitzontal d'innocents és un crim ; la matança vertical d'innocents és natural, com la neu, o potser divina, com aquelles piques de foc que van destruir Sodoma i Gomorra per ordre d'un Yahvé menys radicalment bíblic que els usamericans, que no troben un sol Lot —ni un sol Noè— entre els habitants de Faluja.

Per què —per què— condemnem Auschwitz i absolem Hiroshima? Per què ens fa pensar tant Eichmann, amb les seves virtuts assassines, i tan poc el coronel Thibet, als comandaments de l'Enola Gay, orgullós de la seva acció i disposat a repetir-la, homenatjat pels seus conciutadans i condecorat pel seu govern? Què tenen d'extraordinari els lager, on s'exterminava rutinàriament d'altres pobles, i què d'antropològicament normal la catedral atòmica de fum sota la qual, a dos quilòmetres a la rodona, es fonien els cossos invisibles dels japonesos? Abans de filosofar, simplifiquem una mica: l'única diferència moral que existeix entre Auschwitz i Hiroshima és que Hiroshima és el model escollit pel vencedor usamericà ; l'única diferència històrica és que Hiroshima segueix vigent. Per això, perquè és el nostre model i perquè seguim emprant-lo, convé oblidar Hiroshima i recordar només Aushwitz.

Però després —diguem-ho sense embuts— hi ha moltes més coses que pensar a Hiroshima que a Auschwitz. A ningú hauria de resultar ofensiva, excepte per a l'home mateix, l'afirmació de què els lager s'inscriuen en una continuïtat històrica de la que només són, en tot cas, el seu colofó industrial: desenes de pobles, pitjor protegits —si això és possible— que els jueus, han desaparegut de la faç de la terra els darrers 10.000 anys, reunits, traslladats i apletats com ramats abans de ser aniquilats alegrement per l'enemic (la mateixa Bíblia ens explica com la tribu de Gad va acabar amb tots els membres de la d'Efraïm després d'identificar-los un a un per una diferència de pronunciació).

Davant de la pràctica antiquíssima, dolorosament descrita per Primo Levi, de deshumanitzar els presoners d'Auschwitz abans de matar-los, per a fer així més fàcil o més just el seu extermini, hi ha quelcom radicalment nou, per molt que ens hi haguem acostumat, en la desontologització absoluta de les víctimes del bombardeig, privades d'existència d'una sola vegada i retrospectivament per una força descendent e imparcial que ni tan sols les numera.

Enfront de la vella i familiar destrucció particular (contra els comunistes, contra els homosexuals, contra els jueus) del lager, la bomba d'Hiroshima introdueix la virtualitat d'una destrucció total, d'un veritable Holocaust en un sentit etimològic, un extermini general que esborraria les fronteres entre víctima i botxí i entre mort natural i mort no-natural: l'ús de fet des de 1945 d'armes radioactives (l'urani empobrit, per exemple), ha instal·lat ja l'amenaça, com una larva, en les condicions mateixes de la vida biològica, l'aire, l'aigua, la cadena alimentària, de manera que la normalitat mateixa que es torna no només criminal sinó a més suïcida. Per això Günther Anders, un dels pocs filòsofs que va pensar després d'Hiroshima, podia escriure en 1958 a propòsit de les dues bombes atòmiques llançades sobre el Japó com a productores d'un home nou i fundadores d'una època radicalment diferent, sense precedents i sense marxa enrere: del “tots els homes són mortals” de l'estat natural i del “tots el homes són eliminables” del lager s'ha passat, sense possibilitat de retorn, a la premissa silogística de la nova era: “la humanitat sencera és eliminable”. Podem dir, de fet, que la humanitat no existia abans d'Hiroshima ; podem dir que la Humanitat és el resultat de la bomba. Al contrari del que pretén Costanzo Preve, la Humanitat no va produir Hiroshima sinó que n'és el producte: abans hi havia classes, nacions, individus i la Humanitat constituïa amb prou feines el Subjecte il·lusori sota el que es provava d'esborrallar diferències irreconciliables. La bomba atòmica llançada sobre Hiroshima, amb la seva latència d'Holocaust, constitueix la Humanitat per primera vegada, però com a objecte d'amenaça, com unitat negativa susceptible de destrucció. Ni la globalització ni la televisió ni la revolució tecnològica: des del 6 d'agost de 1945 existeix la Humanitat ; des del 6 d'agost de 1945 —molt abans de la invenció d'internet— tots vivim ja en el mateix món. I només perquè aquest món, duri el que duri, estarà sempre a punt de desaparèixer.

Aquesta és la novetat d'Hiroshima, universalment vigent, enfront de la caduca modernitat d'Auschwitz, el totalitarisme de baixa intensitat del qual es troba encara en illots on enquistar-se i reproduir-se sense resistències (Guantánamo, Abu Gharaib, els gulag flotants de la CIA) a l'espera de què el Terror borrós i general legitimi de nou el seu ús contra el Mal. El destí del món, si no ho evitem abans, és que Auschwitz e Hiroshima s'uneixin en una darrera abraçada i fonin per sempre les excel·lències, vertical i horitzontal, del Bombardeig i del Camp.

Hiroshima, com bé va demostrar Jacques Pauwels, va ser el primer acte de la Guerra Freda, que va tenir com a mínim la virtut de congelar l'amenaça per mitjà de l'augment dels seus medis de destrucció. Hiroshima, per això mateix, és la metàfora terrible de la hybris capitalista i de la seva capacitat il·limitada per a multiplicar els seus mitjans sense augmentar els seus efectes (més aliments i la mateixa gana, més bombe i el mateix dany total). Hiroshima és també, com suggereix Fennell, el llindar d'una nova època post-occidental que, en condemnar els lager i absoldre la bomba atòmica, abandona definitivament tota il·lusió d'humanisme (substituït amb prou feines, com a la Roma imperial, per un funcional i despectiu humanitarisme). Hiroshima, finalment, és el paradoxal acte inaugural d'una època sense por: la mateixa bomba que va obligar i obliga els homes a assumir la mortalitat com espècie (i només ja com individus) va obrir a l'Occident, l'any 1945, un període —que sobreviu a totes les evidències en contra— marcat per la il·lusió de creixement il·limitat i d'immortalitat garantida. Contra el destí humà revelat, com un Déu bíblic, en el fong de la bomba usamericana, la nostra normalitat —si no ja pensament— segueix sent molt occidental i entestar-se a ser normal en aquestes circumstàncies és votar de fet a favor simultàniament del Bombardeig i dels Lager.

El propòsit ha de ser, doncs, el de conquerir una normalitat post o para-occidental. Encara hi ha classes: la classe dels que veuen el perill i la classe dels que no volen veure'l. Aquesta lluita de classes, que no per casualitat segueix sent la del Manifest Comunista, és la lluita per rescatar la Humanitat —mortalment Una— alhora de la injustícia i de l'extinció.

.

Article original: Condenar Auschwitz, absolver Hiroshima

.