El mecanisme negrer

[Pròleg al llibre "A la vuelta de la esquina. Relatos de racismo y opresión" ("A quatre passes. Relats de racisme i d'opressió"), d'Eduardo Romero, ed. Cambalache, Oviedo 2008, que es pot llegir i descarregar sencer des d'aquesta pàgina].

He dit d'altres vegades que el capitalisme materialitza totes les utopies humanes en forma de malson: ha convertit l'oci en atur, l'home nou en treballador precari, el triomf sobre la naturalesa en destrucció ecològica i canvi climàtic. Així mateix, el somni il·lustrat de l'home universal sublevat contra totes les fronteres, cosmopolita sense lligams nacionals, ciutadà del món dipositari d'una substància purament humana, ha generat cossos nus privats de tot dret, exposats a tots els cops, sotmesos a tots els abusos, reduïts a una condició purament animal: els immigrants. Contra els seus propis ideals, Europa ha aixecat murs eriçats d'espines i vidres trencats; contra els nostres propis valors, els europeus hem acceptat i reclamem tots els dies un genocidi. Per això, cap qüestió planteja d'una manera més clara el fracàs polític-moral d'Occident ni revela millor l'empantanegament històric en què ens trobem. La immigració ha globalitzat i interioritzat el colonialisme com a norma social i subjectiva de l'intercanvi desigual amb els altres; és a dir, ha generalitzat el menyspreu, la criminalització i eventualment l'eliminació —en origen i destinació— dels que treballen per a nosaltres.

Lleis, mesures policials i mitjans de comunicació concorren disciplinadament en aquesta tasca de justificar el colonialisme interior, segons la llei general que imposa que només es pot explotar qui mereix morir i que tot ens ho podem permetre contra aquells a qui perdonem, de vegades, la vida. Ens envaeixen, vénen per a quedar-se, ens roben la nostra riquesa. La imatge de la "invasió" converteix els immigrants en una amenaça meitat biològica i meitat militar tant més agressiva com més desarmats —més nus— arriben a les nostres costes. La seva pretensió de quedar-se al nostre país ens els presenta, als nostres ulls, privats ensems de passat i d'arrels, sense afectes, sense lligams, sense compromisos, i per això doblement perillosos. La seva cobdícia per la nostra riquesa, que ens fa creure rics, els transforma a ells en "paràsits". Entren per escletxes i viuen en escletxes, i la seva pròpia clandestinitat és la que els posa al marge de la llei i de la llum, com intrusos zoològics sempre a l'aguait contra els que la raó ha dictat ja des del principi la sentència. Hauríem de matar-los i ens reprimim; mereixen ser fumigats i consentim la seva existència. Com a mínim, que ens ho agraeixin aixecant les nostres cases, netejant les nostres terres i recollint les nostres collites sense protestar.

La veritat és exactament la contrària: els hem expulsat dels seus països, volen tornar-hi, els hem robat la seva riquesa i els la seguim robant.

Si vinguessin a envair-nos no farien sinó el que nosaltres hem fet sempre amb ells; si vinguessin a demanar una indemnització, seria un acte de justícia. Però el cert és que la immigració no fa sinó perllongar la mateixa desigualtat econòmica i en la mateixa direcció: és la "segona era" del tràfic d'esclaus sota una economia lliure de mercat que s'estalvia ara les despeses de captura i de trasllat dels captius. Els polítics i periodistes que denuncien l'"efecte crida" de les anomenades "mesures de gràcia" (mitjançant les que, com en els contes antics, retornem magnànimament a un animal la seva forma humana) s'obliden que als africans i llatinoamericans no els cridem des d'Espanya; els hem expulsat a empentes dels seus països d'origen. El cas del Senegal, present de forma ben vívida en aquest llibre, és exemplar. Segons ens expliquen George Monbiot i Felicity Lawrence, gran part de la població pagesa va haver d'abandonar el camp després que el govern senegalès eliminés l'any 1994 els impostos comercials i les empreses europees inundessin el mercat amb productes subsidiats. Els desplaçats van recórrer llavors a la pesca, però de seguida els superarrossegadors europeus —entre ells els de Pescanova— s'apoderaren del sector i van expulsar de nou els pescadors locals. D'aquesta manera, els vaixells de pesca van començar a ser emprats per a transportar emigrants que —tancament del bucle mortal— han acabat treballant, quan sobreviuen, en l'agricultura subsidiada europea els productes de la qual es vendran després al Senegal. El mecanisme "negrer" és fins a tal punt estructuralment eficaç (engreixat per l'"efecte crida" —aquest sí— del turisme i la publicitat comercial) que la violència occidental directa es concentra, paradoxalment, no ja en les operacions de selecció i transport, com en el cas dels esclavistes antics, sinó en les de contenció i re-expulsió de la força de treball excedent.

Els immigrants, que no ens envaeixen, tampoc no volen quedar-se. Volen tornar. Senten el desig dolorós de tornar. A l'inrevés que nosaltres, conserven llaços forts amb els seus llocs d'origen, vincles familiars exigents, compromisos col·lectius de vegades onerosos derivats de tradicions que no poden ser ignorades sense deshonor. Porten a sobre el seu passat. Travessen deserts, superen rius, desafien oceans, no perquè no tinguin res a perdre sinó perquè constitueixen l'única esperança per a les seves famílies. ¿Com explicar d'una altra manera les enormes remeses de dòlars que els immigrants envien als seus països d'origen cada any i que serveixen, entre d'altres coses, per a què els governs locals es desentenguin encara més de les seves pròpies poblacions? Són la tradició, l'amor, la nostàlgia, l'honor, els que mantenen encara amb vida, molt precàriament, el continent africà.

Què volem d'ells? Volem que vinguin i que no vinguin; que entrin i que no entrin; que hi siguin i que no hi siguin. El càlcul de les metròpolis continua sent el mateix que resumia l'any 1974 en John Berger en el seu bellíssim llibre Un setè home, quan eren els espanyols, els italians, els portuguesos i els turcs els que "envaïen" les fàbriques i les bastides de Suïssa i Alemanya: els immigrants configuren una reserva de mà d'obra molt més manejable que la nacional; el seu cost per al sistema, en termes de capital social, és insignificant; la seva presència a Europa abarateix el mercat laboral local, afebleix la força dels sindicats i introdueix divisions ètnic-nacionals entre els treballadors; la seva sortida d'Àfrica redueix més les possibilitats d'una revolució social en els seus països d'origen. Volem que hi siguin. Però al mateix temps volem que no hi siguin. Volem que siguin bons, que ens admirin, que ens envegin sense rancor, que no protestin, que no caminin pels nostres carrers, que no entrin en els nostres bars, que no es deixin veure en els nostres hospitals, que no s'asseguin en les nostres escoles, que no tinguin cos, que no tinguin veu, que no tinguin la barra de creure's com nosaltres. Era còmode i bonic, com a les novel·les d'Austen, veure només el resultat de l'explotació colonial sense haver de tractar amb els negres, que eren assotats a milers de quilòmetres de distància. Europa podia ser un continent més o menys democràtic perquè tenia una dictadura a l'exterior. Però ara que la colònia és interior, ara que ja no podem delegar-la en borroses administracions imperials, ara que colonitzem els negres sense sortir de casa, el nostre món és menys còmode i menys elegant. Se'ns exigeix un exercici combinat i ininterromput de musculosa propaganda racial i severa repressió policial, de degradació simbòlica i d'exclusió social de l'immigrant. Hem de ser demòcrates en aquesta vorera i dictadors a l'altra banda del carrer; hem de ser humanitaris en els nostres somnis i ferotgement autoritaris en les nostres cuines. Hem de somiar molt. I per a poder somniar necessitem, com tots els que han decidit ignorar la realitat, cada vegada més policies.

Què volen ells de nosaltres? També aquí segueix sent essencialment vàlid el càlcul que Berger exposava fa 30 anys en nom dels immigrants: "que aconseguirà estalviar prou i amb la rapidesa suficient; que la seva dona seguirà sent-li fidel; que, mentrestant, pot organitzar les coses per a què algun membre de la seva família vingui a unir-s'hi; que un cop hagi aconseguit establir-se al seu propi país, mai més no haurà de tornar en aquest on ara s'està; que la seva salut resistirà". Seria potser més just i més comprensible que vinguessin a envair-nos, a violar a les nostres dones, a apunyalar els nostres nens, a saquejar les nostres cases, a torturar els nostres veïns i a arrabassar-nos els nostres futbolistes i els nostres metges. O a quedar-se, com a mínim, amb els nostres tomàquets i les nostres sardines. Però no. Es juguen la vida per a conservar la vida. Vénen per a proclamar la seva humanitat ordinària i no poden fer-ho sense impugnar la nostra; vénen per a proclamar de fet el seu dret a la felicitat, la llibertat i el moviment i no poden fer-ho sense convertir-nos a nosaltres en dictadors i assassins. El seu càlcul és l'home comú; el nostre càlcul és un crim.

El llibre d'Eduardo Romero s'ocupa d'aquests dos càlculs. Espanya, el país d'Europa on la immigració més ha crescut en els darrers anys, és potser el que menys atenció sociològica i literària li ha donat. A banda d'algunes denúncies abstractes i d'algunes valoracions econòmiques, ja no és que els nostres periodistes no hagin creuat la mar per a explorar la qüestió en la seva font: és que no han creuat ni el carrer. Eduardo Romero no és periodista; ni tan sols és encara escriptor, però ha fet precisament allò sense el qual no es podrà ser mai periodista, per moltes notícies que es redactin, ni tampoc escriptor, no importa quants llibres es publiquin al cap de l'any. Eduardo Romero ha fet el més arriscat: ha vist el que hi havia a l'altra vorera i s'ha atrevit, senzillament, a travessar el carrer, on els dos càlculs —el de l'home comú i el del crim capitalista— s'uneixen inextricablement. No cal anar al Senegal ni a Mauritània ni a Iraq, ni seguir les molles de sang —a la inversa que en els contes— fins al cor del bosc. El cor és aquí. La colònia és aquí. De vegades viatgem molt lluny, recorrem enormes distàncies, per a no haver de girar la cantonada. De vegades correm grans riscos, vibrants aventures —igual i a l'inrevés que els immigrants— per a ignorar treballosament la realitat. El llibre d'Eduardo Romero fa exactament el contrari: des d'Astúries, des de la ciutat d'Oviedo, reprodueix tot el mecanisme "negrer", els trajectes individuals, les estructures econòmiques, la violència institucional, els acomodaments simbòlics que situen Espanya, i tota Europa, al marge del Dret Internacional i fora del marc de les nacions civilitzades.

El llibre d'Eduardo Romero reuneix diversos textos elaborats sobre un bastidor comú. No. Una frase com aquesta evoca immediatament la imatge atzarosa d'un esventament de fulles que cauen al mateix lloc, una polseguera de contingències soltes que un amuntega a la mateixa caixa. Els textos d'aquest llibre no han estat reunits, sinó que sorgeixen d'un mateix impuls, d'un mateix projecte que és, alhora, vital, militant i literari. Tots són interessants, informatius, intel·ligents, mobilitzadors. Però n'hi ha un parell que són més molt bons. I que, perquè són molt bons, són encara més interessants, més informatius, més intel·ligents i més mobilitzadors. Em refereixo a la història de L., un arquètip viu que narra ensems la filogènesi i l'ontogènesi de la immigració; i la de Sufian, el valent nen marroquí perdut, com Polzet, al cor de les nostres institucions. En les dues, Eduardo Romero és ja, a més, un periodista i un escriptor, encara que no vulgui ser res d'això o precisament perquè no vol ser res d'això. Ha trobat el to d'un pensament, la talla d'un sentiment, l'estructura ben articulada que produeix el doble efecte que ha d'acompanyar tot text brillantment literari, honestament literari: el coneixement sense el qual tota emoció és només una closca buida i el reconeixement gràcies al qual la consciència mateixa ens emociona, ens importa, ens compromet. La solució d'un problema, l'alliberament d'un poble, l'establiment de la justícia global depenen també, avui més que mai, d'una decisió literària; són, com mai ho van ser abans, una qüestió d'estil. No és aquesta la menor virtut d'Eduardo Romero —que tantes en té— i per això també cal rebre aquest llibre amb agraïment. I respondre de seguida amb algun gest.

-Article original: El mecanismo negrero.

El desig irresistible de tenir un accident

Tot el que agafem entre les mans prolonga el nostre cos o, més exactament, el nostre cos és l'extrem (o la punta) d'allò que agafem entre les mans. Som instruments dels nostres instruments i mitjans dels nostres mitjans; pengem del final d'unes cadenes més o menys llargues d'accions i artefactes que, alhora, mantenim en moviment. Amb una destral, som bruscos i discontinus; amb un piano, nerviosos i delicats; amb un bisturí, freds i minuciosos. En un bosc, som cérvols o llops; en un bosc sense llops, som honestos i solidaris.

Enamorats, som lents: extensions del cos de l'estimat, ens passem el dia comptant-li a poc a poc les orelles, numerant-li els dits, certificant els seus braços i els seus turmells, i l'orgasme és l'acceleració que fa fracassar l'espessor d'aquesta eternitat fugissera. Afamats, som ràpids: extensions de la cullera i de la poma, les fem desaparèixer vertiginosament en la nostra boca i la sacietat és el compliment i la frustració d'una velocitat que virtualment es vol menjar l'univers. La fam és una característica típicament occidental, encara que allà en diem "consum": cada vegada més menjar, més beguda, més rentadores, més telèfons mòbils, més cases, més imatges, més emocions. L'emblema i el motor del consum occidental —model generalitzat a la resta del planeta— és l'automòbil.

L'amor és la temptació de la lentitud: vetllar o acariciar un cos, posar una bena o fer una trena, contemplar llargament l'estela d'un nen que juga. L'automòbil, al contrari, és la temptació de la velocitat. Mol·lusc rodant, huracà enllaunat, vull anar cada cop més de pressa, avançar totes les trigances, atropellar tots els obstacles, i córrer i córrer sense aturar-me cap al límit orgàsmic; és a dir, cap a l'accident, frustració i compliment de l'automoció lliure. No ens enganyem: el veritable propòsit, la funció i la finalitat de l'automòbil és l'accident, com ho demostren els 450.000 morts i els 23 milions de ferits de la darrera dècada a les carreteres europees. L'automòbil s'automou cap a l'accident i, si serveix per a alguna altra cosa, si pot també salvar vides i transportar humans i estris, és a condició de reprimir la seva automoció. Això que anomenem conduir és un acte de violència humana contra la velocitat automotriu que reclama sense parar orgasmes mortals. Però, per això mateix, la conducció o el maneig de l'automòbil no pot ser deixat a l'arbitri individual; cada cotxe, cada camió, cada ambulància, han de ser conduïts per tota la societat. En un altre món possible, i a l'espera de reeducar als homes en la lentitud, seran les dones les que s'ocupin de reprimir la velocitat i manejar els transports públics: les estadístiques demostren que a Espanya la major part dels conductors borratxos són homes i que només dos de cada deu cotxes accidentats són conduïts per dones.

¿Pot imaginar-se el que significa l'automòbil en una societat —la capitalista— que es mou a velocitat creixent, d'accident en accident, cap a l'accident total, sense més intervenció que els impulsos o pulsions individuals? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat sense "repressió" de l'automoció del desig? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat en què les temptacions psicològiques imposades pel propi suport automobilístic —la superació de l'altre, la cursa, l'atropellament, l'hegemonia zoològica, l'exhibició de potència, la sensació d'invulnerabilitat, l'excitació sense fre de la fam insadollable— no només no són socialment controlades sinó que, al contrari, són recompensades, aplaudides, estimulades, associades a la felicitat i al prestigi i reclamades com a condició de la integració, el respecte i l'autoestima? ¿I pot imaginar-se, al mateix temps, el que significa l'automòbil en una societat que s'alimenta de velocitat —i no de pa, de llibres o raonaments— i que, per això mateix, necessita produir cada vegada més, cada cop més de pressa, automòbils i més automòbils? Dels costos ecològics d'aquesta recerca de l'accident ho sabem ja tot: la producció d'un automòbil de 850 quilograms requereix prop de dos tones equivalents de petroli i nombroses matèries primeres i productes industrials, com acer, alumini, cautxú, pintures, vidre o plàstics; el 60% de la contaminació ambiental a les ciutats europees està ocasionada per l'automòbil; a l'Espanya, on circulen 26 milions de vehicles, 8.000 quilòmetres quadrats estan ocupats per carreteres, carrers, aparcaments, estacions i aeroports. La previsió és que en tot el món hagi 1.000 milions de vehicles d'aquí a dos anys, amb el consegüent agreujament de la crisi energètica i alimentària. Bolcada cap a l'accident, la societat capitalista està preocupada, no per la catàstrofe imminent, no, sinó pels frens que poden endarrerir-la; enfront de l'actual crisi econòmica, el primer que ha fet Obama —com també Zapatero a Espanya i Berlusconi a Itàlia— és anunciar mesures per a protegir i revitalitzar la indústria automobilística.

Però hi ha també els costos humans, culturals, subjectius. La paradoxa d'aquesta íntima necessitat de velocitat del capitalisme és que, a força d'acceleració, acaba paralitzant el moviment. També literalment. La velocitat produeix embussos. Als anys 70, el sociòleg Ivan Illich va escriure en un famós assaig: "L'estatunidenc típic consagra més de 1.500 hores per any al seu automòbil: assegut dins seu, en marxa o aturat, treballant per a pagar-lo, per a pagar la benzina, les llantes, els peatges, l'assegurança, les infraccions i els impostos (...) Aquestes 1.500 hores li serveixen per a recórrer uns 10.000 quilòmetres a l'any, el que significa que es desplaça a una velocitat de 6 quilòmetres per hora". Des del nostre automòbil —que la publicitat presenta lliure i salvatge en carreteres buides envoltades de muntanyes— veiem com ens avancen els vianants i les bicicletes, és a dir, els pobres. ¿Podem imaginar el que significa un automòbil frenat no per la raó femenina ni per la conducció col·lectiva sinó per la mateixa societat que ens exigeix i ens promet velocitat i ens imposa, alhora que els deixa en suspens, els mitjans per aquesta elegant automoció suïcida? Un polvo ràpid és molt frustrant quan un busca una abraçada llarga; un cotxe lent és molt frustrant quan un busca un crim ràpid. La frustració és la llei subjectiva del consumidor occidental, que només té desitjos equivocats o suïcides i ni tan sols els pot satisfer. ¿Cap a on anem? Cap a l'accident final. Però ni tan sols podem anar tan de pressa com volem...

--Article original: El deseo irresistible de tener un accidente.