El dret a ser llançat contra la paret

Fa dos mesos, una televisió italiana va entrevistar Terri de Niccoló, una dona més o menys bella que havia participat, a canvi de diners, en les festes famoses de l'ex-primer ministre Silvio Berlusconi com a ornament i estímul sexual per a la signatura d'acords polítics o empresarials. Les seves declaracions, que no fan cap concessió a la correcció política, revelen l'horitzó mental d'una època, o d'una part d'ella, i d'una cultura dominant. Terri no demana perdó, no es justifica; se sent orgullosa d'haver estat cridada per il Cavaliere i d'haver participat, en la perifèria de la seva aura, d'un poder reservat a uns pocs.

“Es preferible viure un dia com un lleó que cent anys com un anyell”, diu, i tot seguit es posa a resumir les lleis simples que haurien de decidir les inevitables jerarquies d'aquest món: “si ets una dona maca i et vols vendre, has de poder fer-ho; si ets lletja i fas fàstic, has de quedar-te a casa”. Pel que fa a l'honestedat dels empresaris que fan servir el sexe per a lubricar els seus negocis i progressar econòmicament, Terri no hi veu res reprovable. “Si ets honest”, diu, “mai no arribaràs gaire lluny; si vols augmentar els teus beneficis has d'arriscar el cul. És la llei del mercat”. Paga la pena, per la seva extensió, citar el seu raonament: “Com més alt vulguis arribar, més cadàvers hauràs de deixar a la cuneta. I és just que això sigui així. La llei és dels qui són lleons. Si ets un anyell, queda't a casa amb uns pocs euros al mes. Si vols guanyar-ne 20.000, has de baixar al camp de batalla i vendre la teva mare”. Tot seguit, Terri arremet contra les feministes i l'esquerra en general, puritans moralistes que “reprimeixen” el dret de les dones maques a vendre's com a instruments sexuals de l'altra política del capitalisme.

Terri de Niccoló diu que aquesta llei “és molt antiga” i es remunta a la “primera república”. Terri no és una dona culta i no so sap que aquesta llei és, en realitat, molt més antiga, i que fa 2.400 anys l'exposava en termes molt semblants Càlicles, un aristòcrata grec enfurismat amb el filòsof Sòcrates, que pretenia defensar un concepte universal de justícia. Càlicles sostenia amb menyspreu que el dret era una temptativa per part dels “dèbils i la multitud” d'imposar límits als poderosos quan en realitat l'única llei fonamentada —i citava precisament l'exemple del lleó, igual que la prostituta Terri de Niccoló— era la “llei de la natura”: els forts manen, mereixen riquesa i respecte, i decideixen a discreció la sort, més o menys severa, dels dèbils. “La mateixa natura”, rebla Càlicles, “demostra que és just que el fort tingui més que el dèbil i el poderós més que aquell que no ho és. I que és així a tot arreu, tant en els animals com a totes les ciutats i races humanes, ho demostra el fet que és així com es jutja el que és just: que el fort domini el dèbil i posseeixi més”.

Terri l'anomena la “llei del mercat” i Càlicles la “llei de la natura”. La llei del mercat és, en efecte, la llei de la natura. I aquesta llei és precisament el contrari d'una llei, atès que una llei és un “límit” i els lleons no n'accepten cap. Al llarg de la història, certes castes, classes o grups s'han rebel·lat sense parar contra els límits humans, apartant del seu camí qualsevol obstacle que pogués frenar el seu poder i impedir-los apropiar-se dels cossos, les riqueses o la feina dels altres. Tanmateix, els éssers humans, criatures siameses, tenen un peu al fang, on estan encadenats sense remei, però l'altre als estels, des d'on poden contemplar la inhumanitat de la seva situació i excogitar solucions col·lectives per a canviar-la.

Contra els rebels inhumans que es rebel·len contra els límits en nom de la natura, tot imposant al seu voltant la misèria i la mort, milions de personen es rebel·len també des de fa segles per tal d'imposar límits a la natura en nom de la humanitat. És aquesta rebel·lió en favor dels límits la que ha generat tot allò que defineix la dignitat antropològica de la nostra estada al món: la bellesa, la poesia, la raó, la compassió, el dret. Des d'Espàrtac fins a la revolució cubana, són “els dèbils i la multitud”, sí, els que fan les veritables lleis; són els dèbils armats els qui han acumulat per a tothom un llegat històric impressionant de drets —laborals, culturals i polítics— que els poderosos, mentre no siguin definitivament derrotats, provaran sempre de violar, esquivar o usar en favor seu. Ho faran mentre puguin; ho faran mentre els ho permetem. Mentrestant, recordem que els Drets Humans i el Dret Internacional, imposats pels pobles, acceptats a contracor pels poderosos, ni tenen força material per a imposar-se per si sols ni estan fets per a persuadir aquells qui els violen; estan fets per a què els rebels que es rebel·len en favors dels límits —la bellesa, la justícia, la raó— no oblidin mai per què estan lluitant ni de quin costat estan el dret veritable i la llei vertadera.

No hi ha cap ordre econòmic més “natural” que el capitalisme; cap altre més lliure de “límits” que el Mercat. Però la història de la humanitat, ¿no consisteix precisament en lluitar contra la natura? ¿Haurem potser de deixar d'inventar vacunes perquè les malalties són naturals? ¿Haurem de renunciar a volar perquè el cos humà està condemnat per la natura a arrossegar-se? ¿Haurem de deixar d'inventar carícies perquè és més antiga i natural la violació? La medicina, l'avió, l'escriptura, l'amor, ¿que no són potser conquestes humanes conra la natura i, per això mateix, drets ja que la humanitat ha de gaudir imperativament?

L'ordre “natural” del mercat perverteix, entre d'altres coses, el concepte mateix de “dret” en la mesura en què estableix com a criteri superior, al qual estarien subordinats tots els altres, el “dret de vendre i comprar” i, per tant, el de “vendre'm i comprar-te”. Així s'explica la naturalitat amb què s'accepta que el dolor o la ruïna de la majoria sigui font de gaubança per a d'altres, com ho demostren les recents declaracions a la BBC d'Alessio Rastani, broker de la City londinenca: “Sóc un operador financer, a mi no em preocupa la crisi. Si veig una oportunitat per a guanyar diners, m'hi llanço de cap. Nosaltres, els brokers, no ens preocupem de com arreglar l'economia o de com arreglar la situació. La nostra feina és guanyar diners amb això. Personalment, he estat somiant amb aquest moment des de fa tres anys. He de confessar-ho: jo cada nit me'n vaig a dormir somiant amb una recessió, somiant amb un moment com aquest”.

¿Es pot parlar més clar? Doncs sí, encara una mica més i d'una manera més esbojarrada. Fa uns dies vaig llegir el següent titular: “Proposen restaurar a Florida el dret a llançar nans contra una paret”. De seguida se'ns aclaria el contingut: “Un congressista estatal vol recuperar el dret al llançament dels nans, com a espectacle i esport, per a combatre l'atur de la regió”. El més terrible i singular de la proposta és que el polític estatunidenc no reivindicava només el dret dels empresaris i els seus clients a llançar nans contra la paret, amb la humiliació i les lesions consegüents, sinó sobretot el dret dels nans a ser llançats, humiliats i lesionats. ¡El dret dels nans a fer-se bocins contra un mur!

Mentre milions de persones lluiten des de fa segles per a mantenir i aprofundir el camí de la humanitat, el mercat capitalista retrocedeix a substrats cada cop més naturals, i porta la “llei de la natura” defensada per Càlicles fa 2.400 anys a la seva expressió més radical: el dret dels lleons a devorar els anyells i el dret ara del anyells a ser devorats pels lleons.

—Article original: El derecho a ser lanzado contra la pared.

Què significa ser d'esquerres?

Per a Immanuel Kant, el filòsof il·lustrat alemany, la diferència entre la mà esquerra i la mà dreta era la revelació mateixa de l'espai com un marc d’oposicions insuperables. Les dues mans poden unir-se —per aplaudir o resar—, però no substituir-se; estan cara a cara, radicalment enfrontades, sense que cap operació lògica pugui resoldre aquesta contradicció espacial absoluta. No hi ha síntesi possible que pugui reconciliar-les; cap transformació de l’esperit no pot posar una en el lloc de l’altra. Per més que la girem i la retorcem, per mes voltes que li donem sobre si mateixa, la mà esquerra mai no podrà arribar a ser la mà dreta ni —del revés— la mà dreta convertir-se, a força de moure's, en la mà esquerra. I és aquest el motiu pel qual aquesta diferència constitueix, encara avui, la regla primera de tota orientació en l’espai.

Traslladada al terreny polític, l'orientació sembla més complicada, sobretot després de dos segles d’història en què traïcions, derrotes, guerres i propaganda condueixen, a finals de la passada centúria, a la victòria provisional del capitalisme més agressiu: “la mort de les ideologies”, en el seu versió filosòfica, o l’amenaçador “no hi ha alternativa” en la seva formulació thatcheriana.

I no obstant això, mai no ha estat tan important com en l'actualitat el fet d'afirmar una frontera també política en un món que obre avingudes —per a les mercaderies i la informació— mentre alça murs —per a retenir els homes i explotar els territoris—. És necessari precisament recordar el fet de la mà, tal i com el plantejava Kant, per a apuntar una primera diferència que, enmig de la confusió, ens permetria distingir encara entre l'esquerra i la dreta. Diguem que allò propi de l'esquerra és el reconeixement de l'espai i les seves diferències, mentre que allò propi de la dreta és el reconeixement de la lògica i dels seus imperatius inexorables.

La lògica consisteix precisament en negar les oposicions en l'espai i, per aixó, quan totes les siluetes semblen dissoldre's en l'obscuritat, encara podem reconèixer com a típicament de dretes la negació d'aquella diferència (entre esquerres i dretes).

Va ser el feixisme, molt abans que la postmodernitat neoliberal, el qui va provar precisament de proposar una síntesi hegeliana —negació de la negació— capaç de superar les contradiccions en l'espai social. Així, per exemple, el manifest fundacional de la Falange Espanyola, redactat per José Antonio Primo de Rivera l'any 1933, proclamava:

«El moviment d'avui, que no és de partit —sinó que és un moviment, gairebé en podríem dir un antipartit—, cal que se sàpiga, des d'ara, que no és de dretes ni d'esquerres. [El nostre moviment] no lligarà per cap motiu els seus destins a l'interès d'un grup o a l'interès de classe que fa niu sota la divisió superficial de dretes i esquerres”. 

 

El mateix José Antonio insistia en aquesta mateixa idea (“(jo no sóc ni de l'esquerra ni de la dreta: sóc del front”) que anys abans Mussolini ja havia expressat amb tota claredat:

«El Feixisme no és de dretes ni d'esquerres sinó una síntesi entre les dues ideologies, enriquida amb intuïcions felices orientades a l'interès nacional».

Encara el 1998, el lema de l'ultra-dretà Front Nacional francès era:

«Ni droite ni gauche, la France rebelle» 

 

Aquestes síntesis lògiques clarament feixistes —la Nació o la Raó d'Estat— troben la seva prolongació capitalista en el concepte pseudoeconòmic d'“eficàcia”, en virtut del qual, a partir dels anys 1980, són els nivells de “creixement” els que pretenen fixar amb il·lusòria objectivitat, més enllà de tota ideologia, la legitimitat d'una determinada acció de govern.

L'any 1986, Felipe González, president socialista de l'Estat espanyol, resumia la doctrina que Reagen i Thatcher estaven imposant a tota el món amb un proverbi xinès:

«Gat negre o gat blanc, el que importa és que caci ratolins»

Ara bé, allò que caracteritza les síntesis lògiques —algunes de molt elegants i precises, d'altres també molt emocionants— és justament que no reconeixen, excepte com a mitjans o com a obstacles, les diferències en l'espai: cossos, classes, voluntats i muntanyes han de ser sacrificats a la puixança irresistible de la Lògica; han de dissoldre's, es vulgui o no, en aquesta síntesi superior. Des d'aquest punt de vista, doncs, són igualment de dretes Hitler, Stalin, Al Qaeda, Reagan i l'FMI. Per això també són possibles tant els lliscaments com els graus en l'arc dreta-esquerra, segons la major o menor hegemonia de la lògica sobre l'espai, i viceversa. I per això el concepte mateix d'Estat inclou, com bé veia Hegel, una íntima inèrcia de dretes que cal que sigui permanentment corregida amb Dret i Democràcia.

En el context de la crisi global, total, que estem vivint; mentre el capitalisme provi de restaurar la seva musculatura erosionada tot empobrint i marginant cada cop més éssers humans; mentre una violenta contrarevolució amenaça les conquestes polítiques i socials assolides en els dos últimes segles; en un món on els mitjans de producció i de destrucció es multipliquen alhora com germans siamesos a una velocitat vertiginosa; en el desordre d'un marc geopolític que rebenta per tots els descosits, amb la decadència rapidíssima de les potències que havien assegurat una dolorosa “estabilitat” a les últimes dècades; en l'horitzó d'un col·lapse energètic, ecològic i antropològic sense precedents; enmig d'aquesta crisi estructural, en fi, ¿què significa ser d'esquerres?

L'esquerra, que ha de provar de combatre totes les temptacions lògiques per a assentar-se en l'espai, amb les seves oposicions irreconciliables i les seves diferències no intercanviables, ha d'integrar, al meu entendre, un triple impuls i un triple projecte: ha de ser revolucionària en l'àmbit econòmic, reformista en el l'ordre institucional i conservadora en l'ordre antropològic.

Revolució econòmica

Si hi ha res encara vigent de les ensenyances de Marx, ha de veure sens dubte amb la descripció d’aquella lògica capitalista de l’acumulació per desposseïment que, en salts successius, s’ha anat apoderant dels béns col·lectius, generals i universals, la privatització dels quals és la condició mateixa de la seva reproducció ampliada. La immoralitat del capitalisme consisteix en el fet que no pot —realment no pot— diferenciar entre coses de menjar, coses d’usar i coses de mirar; entre un nen i una màquina; entre la guerra i la pau; entre una muntanya i un tanc.

L’amenaça del capitalisme, d’altra banda, consisteix en el fet que no pot —realment no pot— aturar-se. El creixement més enllà dels límits imposats per la naturalesa, per la capacitat finita de la demanda i per la pròpia ètica humana formen part de la regla mateixa de la seva supervivència. Ara bé, aquesta combinació d’indiferència enfront dels límits i de la impossibilitat estructural d'alentiment o detenció converteix el capitalisme en un ordre econòmic irreformable. Ser d’esquerres, per tant, implica la consciència d’aquest fet i la necessitat de concebre un règim altercapitalista en el qual els processos de producció i distribució permetin l’accés universal als béns col·lectius, generals i universals.

Reformisme institucional

Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, cada vegada és més evident que l’equació democràcia/mercat era tan falsa com la de socialisme/URSS. L’habeas corpus, el vot, l’escola pública, l’Estat de Dret no són estratègies de reproducció del capitalisme —ni de domini sobre els ciutadans— sinó conquestes socials a què els gestors del capitalisme han hagut de condescendir, allí on no els quedava més remei, per a rpovar després d’impedir-ne l'aplicació o, almenys, limitar-la. La separació de poders és una bona idea, com ho és la roda o l’arada, i la presumpció d’innocència és tan burgesa com esclavista és el Teorema de Pitàgores.

Seguint aquí els filòsofs marxistes Carlos Fernandez Líria i Luis Alegre Zahonero, l’esquerra no ha d’entregar aquella armadura institucional a l’enemic, que l'esmenta alhora que la buida de sentit. Hem de reivindicar, en algun sentit, l’«obediència». Obeir (en llatí obaudire) vol dir originàriament “escoltar amb atenció” i per tant no es tracta de defensar la llibertat superior de la sordesa sinó de dirigir l’oïda, i mantenir-la molt oberta, cap aquell lloc on no parlen ni els Déus ni els Reis ni els Amos ni els Mascles; cap aquell lloc on no parla ningú o, precisament, on és Ningú qui parla i on qualsevol-altre pot reconèixer-se i reconèixer una filiació racional comuna: és la Llei com a coàgul de la llibertat política en el seu pas pel món. En aqueix sentit, la ciutadania és l’imperi de la Llei allí on la Llei assegura —i només per això és llei— que l’espai de què sorgeix seguirà buit, que ni els Diners ni la Raça ni l’Església ni el Gènere es faran “escoltar atentament” en el seu lloc.

I per això precisament només la forma d’Estat de Dret, progrés de la raó sense precedents, garanteix al mateix temps les condicions institucionals necessàries per a l’exercici de la democràcia i per a l’evitació de la demagògia (és a dir, per a impedir al mateix temps els camps de concentració i la seva aprovació mitjançant plebiscit). El capitalisme irreformable, en permanent revolució, ha de donar pas a un sistema en què, per fi, totes aquestes bones idees puguin funcionar realment, sense ser segrestades o manipulades o inhabilitades des de l’exterior, i a més ser reformades quan així convingui. Entre l’arqueologia de la tradició i la biologia del mercat sempre constituent, la democràcia necessita instàncies ja constituïdes, institucions democràtiques —decisions ja preses en estat de tranquil·litat— que ens protegeixin dels sotracs de l’economia i dels capricis de les voluntats.

Conservadorisme antropològic

L’esquerra, en fi, ha de ser conservadora. Enfront de la “locomotora desbocada” del capitalisme, sempre en rebel·lió contra els límits, hem descobert també fa poc la vulnerabilitat de la Naturalesa, aquell bé universal condició de tots els béns generals i de tots els béns col·lectius. Hem descobert la radical incompatibilitat d’aquell model amb l’estabilitat de les tres facultats que han caracteritzat la continuïtat antropològica de l'ésser humà des de fa almenys 8.000 anys: la raó, la imaginació i la memòria finites. Com ja alertava Karl Polanyi l'any 1944, el “mercat lliure” ha erosionat o destruït tots els vincles socials i compromisos simbòlics gràcies als quals les societats històriques havien aconseguit sobreviure a guerres o catàstrofes naturals. Es tracta d’un vertader naufragi de l’Home que ens deixa al mateix temps sense protecció material i sense recursos etico-culturals per a excogitar una solució en comú. Enfront d’aquest naufragi, la recuperació d’un discurs il·lustrat d’esquerres obliga precisament a incorporar el pensament indigenista i feminista: la política com a reconeixement i reglamentació de la dependència recíproca. La Naturalesa depèn avui de l'ésser humà, ell mateix part de la naturalesa; els éssers humans depenem els uns dels altres. En aquest sentit, la nostra condició de subjectes de raó i de dret és inseparable de la nostra condició d’objectes (de cures).

Una d’aquelles oposicions irreconciliables en l’espai, com la que enfronta la mà esquerra a la mà dreta, és la que oposa la vida a la mort. Som irremeiablement cossos. La negació d’aquest límit per part del “mercat lliure”, incapaç d’assumir la finitud, agreuja la nostra fragilitat i la del planeta. Esquerra significa cures; i els cures només són possibles en un ordre econòmic altercapitalista i en un marc democràtic d’institucions públiques.

—Article original: publicat al número de novembre de l'edició espanyola de Le Monde Diplomatique.  N'he trobat la transcripció en aquesta pàgina del blog La Maldekstra Kolono.

El poder de la indiferència

Segons un sondeig del CIS publicat el passat 4 de novembre, a la majoria dels espanyols (fins a un 66,7%) no els interessa en absolut la política, mentre que només un 7,6% declara sentir-hi “molt” interès i amb prou feines un 25,4% “força”. La desconfiança envers polítics, partits o institucions s'ha convertit en el sòl geològic de la nostra vida quotidiana. I tanmateix, segons la mateixa enquesta, el 83% dels espanyols, gairebé tots ells sense interès, ni fonament, ni compromís de cap mena, convençuts de què en aquest gest no s'hi juga res, declarava la seva intenció d'acudir a les urnes el 20 de novembre.

Què vol dir aquesta paradoxa? Amb independència de les raons que porten la major part de la població a votar —adhesions fiduciàries molt semblants a aquelles que poden lligar-nos a un equip de futbol, a una estrella musical o a un dictador—, el cert és que cal reconèixer aquesta contradicció que, abans de qualsevol acció de govern, desconnecta ja radicalment democràcia i eleccions: els indiferents voten mentre que els compromesos, els interessats, els conscients es queden a casa (o voten en miniatura). El bipartidisme governa des de fa anys sobre la base d'una “indiferència” social enfront de la qual els polítics se senten completament lliures de fer el que vulguin: les urnes són tan vinculants com el sexe ocasional en una nit de borratxera.

Quan Rubalcaba, en l'inici de la campanya, mostrava la seva preocupació pels “indiferents” d'esquerres que podien afavorir la victòria del PP, en realitat estava preocupat pel fet que el PSOE no compta amb suficient “indiferència” del seu costat com per a equilibrar la que donarà la victòria als seus rivals bessons. En algun sentit, el retret als sectors abstencionistes és que s'interessen massa per la política com per a votar, fet que sens dubte perjudica els seus interessos. La “indiferència” és molt més reaccionària —i, per tant, molt més constant— que el compromís, sempre crític; i el PSOE, malgrat tots els seus mèrits, no ha aconseguit convèncer els “indiferents” de què és tant o més reaccionari que el PP. Per això, durant les campanyes electorals esdevé durant tres setmanes un partit d'esquerres, o amfibi entre els dos bàndols, tot provant de sumar vots conscients als seus vots indiferents.

¿I el moviment 15-M? El seu valor immens resideix en el fet que va sorgir d'aquella mateixa indiferència per a repolititzar la desconfiança raonable envers els polítics, els partits i les institucions. La seva potent força deslegitimadora es reflectirà escassament en els comicis, ja que quedarà absorbida, de manera dispersa, en abstenció, vot en blanc i suport conscient a forces minoritàries. La pròpia distribució que reflecteix l'enquesta citada deixa el moviment fora de joc. Però precisament “fora de joc” és on ara mateix és juga la possibilitat de conservar —com als monestirs medievals la cultura— la vida política. La consciència i la democràcia discorren paral·leles al poder, que tanmateix es reprodueix, amb tots els seus efectes reals i a de vegades mortals, a partir de la indiferència. El propòsit, per tant, ha de ser doble: allunyar la indiferència de les urnes, on es torna molt perillosa (sobretot en temps de crisi), i preparar un recinte on els indiferents, primer inofensius, després conscients, puguin repolititzar-se abans de tornar, per la via que sigui, al poder. Hi cal temps, és veritat, però com més anticapitalista sigui el 15-M, més consciència crearà; i com més 15-M sigui el 15-M, més suports rebrà.

—Article original: El poder de la indiferencia.

Líbia, el caos i nosaltres

L’última setmana d’agost, després de l’entrada dels rebels a Trípoli, el món àrab va esclatar en un crit d’alleujament i goig. Al Iemen i a Síria les manifestacions populars contra les dictadures d’Ali Saleh i Bachar Al-Assad van multiplicar el seu nombre i intensitat a l’abric d’aquesta victòria que tots els pobles de la regió van viure com a pròpia. A Tunísia, els dies 22 i 23 d’agost, refugiats libis i ciutadans tunisians van celebrar als carrers de la capital, però també a Sfax, Gabes i Jerba, la caiguda de Gadafi. Els mateixos partits d’esquerra es van sumar a la celebració. Així, el Partit Comunista Obrer de Tunícia, d’Hama Hamami, un dels opositors més perseguits pel règim de Ben Ali, difonia el 24 d’agost un comunicat en què felicitava “el poble germà de Líbia per la seva victòria sobre el règim despòtic i corrupte de Gadafi, tot confiant que ara el poble libi pugui decidir el seu propi destí, recuperar les seves llibertats i drets i construir un sistema polític basat en la sobirania que li permeti regenerar el seu país, mobilitzar les seves riqueses en favor de tots els ciutadans i establir profundes relacions de germandat amb els pobles veïns”. Durant els darrers sis mesos, a totes les capitals àrabs on la gent protestava contra els dictadors locals, sovint jugant-se la vida, s’han celebrat manifestacions de solidaritat amb el poble libi; ens agradi o no, malgrat que es tracti d’una de les zones més antiimperialistes del món, no hi ha hagut cap protesta contra la intervenció de l’OTAN.

Durant aquests últims mesos, de vegades he tingut la impressió que mentre la dreta colonitza i bombardeja el món àrab, l’esquerra (una part de l’esquerra europea i llatinoamericana) li indica quan, com i de qui ha d’alliberar-se. No entraré en una polèmica molt pugnaç que ha fracturat el camp antiimperialista; només vull deixar constància que l’únic lloc on aquesta polèmica no ha existit ha estat curiosament allà on es produïen els esdeveniments. Mentre l’esquerra occidental s’intercanviava mastegots entorn de la intervenció de l’OTAN, els pobles àrabs —acompanyats per una esquerra regional que ni Europa ni Amèrica Llatina s'han escoltat— es dedicaven i es dediquen a combatre les dictadures amb mitjans i en condicions que cap anàlisi marxista hauria previst i probablement tampoc desitjat. El cas és que tampoc les potències occidentals havien previst ni desitjat el que ha succeït, i el resultat de la seva improvisació sapastre, tan hipòcrita com diligent, és encara una incògnita.

Un dels errors de l’anàlisi esquemàtica d’un sector de l’esquerra occidental (tan occidental en això com occidentals són les bombes de l’Aliança Atlàntica) és el de cridar l’atenció sobre els interessos euro-estatunidencs a Líbia, com si aquests interessos no haguessin estat assegurats amb Gadafi i com si, en tot cas, d’una enumeració d’interessos se'n desprengués necessàriament una intervenció. No s’intervé on i quan es vol sinó on i quan es pot. Els interessos interessen, sens dubte, però no fan possible una intervenció militar. En el cas de Líbia, al meu entendre, són dos els factors que l’han fet possible.

El primer és que es tractava, com van reconèixer de seguida els pobles i les esquerres àrabs, d’una causa justa. La rebel·lió popular —començada a Bengasi i avortada al barri de Fashlum de Trípoli el 17 de febrer— prolongava, amb la mateixa legitimitat i espontaneïtat, les revolucions de Tunis i Egipte. Escrivia Jean-Paul Sartre l'any 1972 que “el poder utilitza la veritat quan no hi ha una mentida millor”. En aquest cas cap mentida era millor que la veritat mateixa: “el monstruós tirà” Gadafi era un monstruós tirà i els “rebels libis” eren realment rebels libis. En convertir occident la veritat en propaganda, l’esquerra esquemàtica —molt allunyada o amb poc coneixement de la zona— va caure en la trampa i es va posar a repetir ingènuament, en la seva contra, una munió de mentides o mitges veritats, i va regalar als qui bombardegen una causa justa mentre assumia la ignomínia de defensar una injustícia.

El segon factor té a veure amb l’aïllament del règim de Gadafi. A banda de Nicaragua i Veneçuela, molt allunyats de l’escenari, els únics amics que tenia Gadafi al món eren uns quants dictadors africans i uns quants imperialistes occidentals. Abandonat per aquests últims, cap Estat amb autoritat geo-estratègica —ni la Lliga Àrab ni la Xina ni Rússia— oposarien resistència a la intervenció de l’OTAN. Al contrari del que passa a Síria, un vesper d’equilibris molt sensibles en el qual Bachar Al-Assad ven arreu la carta de “l’estabilitat” mentre mata impunement milers de revolucionaris, Gadafi i el seu règim no representaven res a la regió. Al contrari, tots els interessos, també els polítics, el tornaven vulnerable: més que el petroli, entre els factors desencadenants de la intervenció de l’OTAN cal incloure-hi les pressions d’Aràbia Saudita sobre uns EUA molt reticents i l’oportunitat per a França de "represtigiar-se" al seu “pati del darrere”, el nord d’Africa, després de la patacada patida a Tunis i Egipte, on el suport a ben Alí i a Moubarak (amb l’escàndol de les vacances pagades dels seus ministres) havien deixat Sarkozy completament fora de joc.

L’altre error en què ha incorregut un cert sector de l’esquerra té a veure precisament amb el seu esquematisme o, millor dit, amb el seu monisme. Els pobles i les esquerres àrabs, jugant-se la vida sobre el terreny, han comprès de seguida la impossibilitat d’escapar a la incomoditat analítica si volien derrocar els seus dictadors. Han sabut que calia afirmar molts fets alhora, alguns contradictoris entre si. En el cas de Líbia, aquests cinc o sis fets són els que segueixen: Gadafi és un dictador; la revolta líbia és popular, legítima i espontània; la revolta és de seguida infiltrada per oportunistes, liberals pro-occidentals i islamistes; la intervenció de l’OTAN mai va tenir vocació humanitària; la intervenció de l’OTAN va salvar vides; la intervenció de l’OTAN va provocar la mort de civils; la intervenció de l’OTAN amenaça de convertir Líbia en un protectorat occidental.

Què fem amb tot això? Podem deixar de banda la realpolitik, acudir al realisme i tractar d’analitzar la nova relació de forces en el context d’un món àrab en ple procés de transformació. O podem afirmar Un Sol Fet —monisme— i sotmetre tots els altres a les seves fuetades negacionistes. Així, si només afirmem la intervenció de l’OTAN, amb els seus crims i amenaces, ens veiem de seguida obligats, per un pendent lògic que ens allunya cada vegada més de la realitat, a negar el caràcter dictatorial de Gadafi i afirmar, encara més, el seu potencial emancipador i antiimperialista; a negar el dret i l'espontaneïtat de la revolta líbia i afirmar, encara més, la seva dependència mercenària d’una conspiració occidental. El pitjor d’aquest exercici de monisme és que deixa fora precisament les dades que més importen als pobles àrabs i a les esquerres àrabs i les que més haurien d’importar als antiimperialistes d'arreu del món: la injustícia d’un tirà i la reclamació de justícia del poble libi.

El monisme simplifica les coses allí on són molt —molt— complicades. L’OTAN mateixa és conscient d’aquesta complexitat, com ho demostra el fet de que —tal i com recorda Gilbert Achcar— ha bombardejat molt poc Líbia amb el propòsit d’allargar-hi la guerra i provar de gestionar una derrota del règim sense acabar de provocar-ne una ruptura vertadera; és a dir, el contrari d'allò que demanda el poble libi. El conflicte entre l’OTAN i una part dels rebels és manifest, com ho és entre els rebels i la cúpula dirigent del CNT. Hem escoltat els darrers dies les denúncies molt agressives —dirigides tant als EUA i Anglaterra com a Mustafà Abdul Jalil i Mahmud Jibril— per part d'Abdelhakim Belhaj i Ismail Salabi, comandants rebels vinculats a l’islamisme militant. Com a Tunis i a Egipte, els islamistes estan ben organitzats i tenen força, però no són ells els que van començar les revoltes. És molt trist veure de sobte com un cert sector de l’esquerra s'uneix al cor de la “guerra contra el terrorisme” i l’amenaça d’Al-Qaeda”, precisament quan les revolucions àrabs demostren la seva influència molt escassa sobre el jovent àrab. Qualsevol que sigui o hagi estat la relació entre Al-Qaeda i el Grup Combatent Musulmà Libi, les declaracions públiques dels seus líders en favor “d’un Estat civil” i una “verdadera democràcia”, molt poc creïbles, demostren un gran coneixement del corrent que espeny la regió en aquests moments. Des de l’esquerra tenim potser que acceptar la idea que el món àrab inevitablement serà governat per l’islamisme en els propers anys —si se li hagués deixat governar ara en fa vint, avui ja se n’haurien alliberat—, però la triomfal visita d’Erdogan a Egipte, Tunis i Líbia indica que aquest islamisme ja no serà el de la jihad i l’atemptat suïcida, tal i com interessava a la UE i als EUA, sinó un “islamisme democràtic” els límits del qual, en tot cas, es revelaran també de seguida als ulls d’una població juvenil excedentària que està cada cop més integrada en les xarxes d’informació global.

Sigui com sigui, l’esquerra, que no té armes ni diners, només hauria d’atrevir-se a parlar després d’haver imaginat què en faria —de les armes i diners— si les tingués. ¿Se les hauria donades a Gadafi? Se les hauria donat als rebels anticipant-se a l'OTAN? El que ha de saber l'esquerra occidental és que donant suport a Gadafi no està donant suport a Chávez (contrapunt democràtic del tirà libi, malgrat les seves declaracions absurdes) sinó a Aznar i a Berlusconi i, encara pitjor, a Ben Alí i Moubarak. L'esquerra àrab, molt realista, sap el que hauria significat una victòria de Gadafi per a la Primavera Àrab encara en marxa. No hem d'oblidar que Gadafi va estar donant suport al dictador tunisià després de la seva sortida del país, va estar amenaçant el seu poble i va estar provant de desestabilitzar les seves noves institucions per tal de restablir la família Trabelsi al poder fins que la rebel·lió popular líbia —precisament— va frustrar-ne els plans. El sufocament a sang i foc de la revolta líbia hauria posat en perill les fites revolucionàries de Tunis i Egipte, i hauria encoratjat una repressió encara més gran a Iemen i Síria i hauria congelat totes les protestes que rebroten de nou al Marroc, Jordània i Bahrein. No es pot —no es pot, no— estar en favor de les revolucions àrabs i alhora de Gadafi. Paradoxalment, els que donen suport a Gadafi estan donant suport, sense adonar-se'n, a l'ofensiva contrarevolucionària de l'OTAN al nord d'Àfrica.

Potser preferim un ordre dolent, mentre sigui invencible, abans que un desordre ambigu on existeix alguna possibilitat de vèncer, encara que sigui a llarg termini; potser hauríem preferit que el malastruc de Mohamed Bouazizi no s'hagués immolat ni hagués pres foc a tota la regió (mira que n'estàvem, de tranquils); potser hauríem preferit que els pobles àrabs no s'haguessin alçat si no podien ser marxistes i si al final no servirà per a res o només per a què hi governi l'islam o per a què un grapat d'humiliats i ofesos respirin una mica. Però no som nosaltres els qui ho decidim. El cert és que els pobles àrabs, inclòs el libi, han decidit desfer-se de les dictadures més llargues del planeta, i “descongelar” una regió del món petrificada des de la primera guerra mundial i condemnada a servir una vegada i una altra interessos aliens; i amb aquesta decisió l'han tornada “al corrent central de la història”.

Podem deixar-nos portar per nostàlgies de guerra freda; podem veure conspiracions tranquil·litzadores d'aquells mateixos dolents de sempre, i estalviar-nos l'esforç d'atansar-nos als nostres afins sobre el terreny i d'analitzar amb cura els nous actors que intervenen en l'escenari global; podem fer discursos en lloc de fer política; i poder renyar els àrabs en lloc d'aprendre'n. O, en canvi, podem solidaritzar-nos amb els pobles que en aquests moments estan provant d'acanar una història o de començar-ne una altra; amb els que, com Síria, Iemen, Bahrein, proven de deslliurar-se del jou dels seus dictadors i amb els que, com Tunis, Egipte i Líbia, tenen que provar de lliurar-se, a partir d'ara, de diferents modalitats d'intervenció extrangera.

—Article original a Gara: Libia, el caos y nosotros.

—Article a Rebelión: Libia, el caos y nosotros.

La Qasba a Madrid

A l'Alma Allende

Per als qui hem seguit de prop les dues ocupacions de la Qasba de Tunis és molt difícil no sucumbir a l'emocionat vertigen d'un déjà vu davant de les imatges dels joves que des de dilluns passat dignifiquen la Puerta del Sol amb la seva presència: les lones i els cartrons, els paperets amb consignes enganxats als murs, les assemblees permanents, les comissions de proveïment, neteja i comunicació, l'obstinació enfront d'aquesta pluja torrencial que tantes vegades s'ha utilitzat per a justificar l'abstenció electoral. No ens enganyem: les protestes a l'Estat espanyol s'inscriuen sens dubte en la mateixa falla tectònica global i prolonguen i readapten el mateix model organitzatiu inventat a Tunísia i a Egipte (i a Bahrain, Jordània, Iemen, etc.). El capitalisme ha fracassat en tot, excepte en globalitzar les respostes.

"Milers de joves espanyols protesten contra les dificultats econòmiques", titula el diari francès Le Monde. És veritat. També a Tunísia l'atur, la pobresa i la inflació van tenir molt a veure en l'esclat de les revoltes. Però allò impressionant no és això. L'impressionant és que en ambdós casos els manifestants hagin reclamat i reclamin "democràcia". En el cas de Tunísia i del món àrab tothom esperava que els seus ciutadans invoquessin la xaria —una variant religiosa de la Llei— enfront de l'arbitrarietat i la corrupció; a l'Estat espanyol totes les anàlisis apuntaven a una penetració rampant del discurs neofeixista com a resposta a la inseguretat econòmica i social i al desprestigi de la política: la dreta conservadora semblava, a banda i banda de la Mediterrània, l'única força capaç de canalitzar, deformant-lo, el malestar general. Però vet aquí que el que els joves demanen uniformement, aquí i allà, a Tunísia i a Madrid, al Caire i a Barcelona, és "democràcia". ¡Democràcia de debò! Que la demanin els àrabs sembla raonable, ja que vivien i viuen encara sotmesos a dictadures ferotges. Però que la demanin els espanyols és més estrany. És que l'Estat espanyol no és ja una democràcia?

No, no ho és. A Tunísia, un passet enrere, encara es confia que n'hi hagi prou amb tenir constitució, eleccions, parlament i llibertat de premsa perquè hi hagi democràcia. A l'Estat espanyol, calçat de sobte amb botes de set llegües, s'ha comprès en l'instant d'un llampec que les institucions no són suficients si qui governa les vides dels ciutadans és el mercat i no el parlament. Aquests joves sense casa, sense treball, sense partit, han associat amb intuïció precisa les "dificultats econòmiques" amb el govern dictatorial, no d'una persona concreta, no, sinó d'una estructura econòmica que desactiva ininterrompudament tots els mecanismes polítics —de la judicatura a els mitjans de comunicació— que haurien de garantir el joc democràtic. Aquests joves sense futur han sabut despullar d'un cop la fal·làcia subcutània que durant dècades ha sostingut la legitimitat del sistema: la identitat entre democràcia i capitalisme. A Tunísia i a Egipte el capitalisme donava pals; a l'Estat espanyol unes poques llaminadures. Cap règim econòmic no ha exaltat tant la joventut com a valor mercantil i cap no l'ha menyspreat tant com a força real de canvi: mentre la publicitat oferia una vegada i altra la imatge immutable d'un desig sempre reverdit, eternament jove, els joves espanyols patien l'atur, el treball precari, la desqualificació professional, l'exclusió material de la vida adulta i, per poc que es sostraguessin a les normes socialment acceptades del consum petit burgès, la persecució policial. Al món àrab, perquè no reclamessin una existència digna, als joves se'ls colpejava i empresonava; a Europa, perquè no reclamin una existència digna, se'ls ofereix menjar porqueria, televisió porqueria, el temps porqueria dels supermercats i les movidas. A Tunísia, els joves que no podien accedir a una vida adulta, eren retinguts en els seus cossos a cops de porra; a Espanya, els joves que no poden comprar la seva pròpia casa ni vendre les seves competències laborals, encara poden adquirir tecnologia barata, roba barata, pizzes barates. Retinguda lluny dels centres de decisió, menyspreada o sobreexplotada en el mercat laboral, modelada per hàbits homogenis de consum, la joventut ha acabat per convertir-se (a Europa i al món àrab) en una "classe social" que, per les seves pròpies característiques materials, no reconeix límits d'edat. Però ens havíem equivocat: si la repressió no funciona, tampoc serveix el que Pasolini anomenava als anys 70 "l'hedonisme de masses". Cops o llaminadures, els joves no accepten que els tractin com a nens, no es deixen acovardir ("sense por", criden aquí i allà) ni comprar ("no som mercaderies"). La Puerta del Sol a Madrid demostra també el gran fracàs "cultural" del capitalisme, que ha volgut mantenir les poblacions europees en una permanent minoria d'edat alimentant només la fam: de llepolies, d'imatges, d'intensitats pures. Espantats o corromputs, als nens se'ls podia deixar votar sense perill que el seu vot mantingués cap relació real amb la democràcia. Per això, a Tunísia i a Madrid, els joves demanen precisament democràcia, i per això, a Tunísia i a Madrid, han comprès encertadament que la democràcia està orgànicament lligada a aquesta cosa misteriosa que Kant situava rotundament fora dels mercats: la dignitat.

És impressionant —impressionant, sí— sentir cridar aquests joves sense partit, sense gaire formació ideològica o directament "ideolofòbics", la paraula "revolució", com en la Qasba de Tunis. Són pacífics, disciplinats, ordenats, solidaris, però ho volen canviar Tot. Volen canviar el règim, com a Tunísia: monopoli bipartidista de les institucions, corrupció, degradació del sector públic, manipulació mediàtica, impunitat dels responsables de la crisi. Com en la Qasba de Tunis, tots els partits institucionals, també els d'esquerres, s'han vist sorpresos a contrapeu o empesos fora de joc. Els joves de Sol (i de les altres ciutats de l'Estat espanyol) no representen cap força política ni se senten representats per cap força política. Però l'error —clarament instrumentalitzat pels qui se senten amenaçats per l'esclat— és pensar que ens trobem davant d'un rebuig, i no davant d'una reivindicació, de la política. A la llum d'experiències històriques precedents podríem concloure que el desprestigi de les institucions i de la classe dirigent obre la porta a les solucions populistes o demagògiques i a la irrupció d'un "líder fort" la voluntat del qual deslligui màgicament tots els nusos i resolgui miraculosament tots els problemes. És el feixisme clàssic. Però el feixisme clàssic, l'ombra del qual creixia ja en l'horitzó, és més aviat el que aquests joves han vingut a impedir i a denunciar. El populisme i la demagògia ens estan governant i els "líders forts" són els que dominen els partits i tracten d'imposar les seves adhesions fiduciàries, purament emocionals, als nens eterns en què han volgut convertir-nos. Som en plena campanya electoral i els ciutadans es passegen entre els reclams publicitaris dels candidats. "Per què diu vostè que al Japó no hi ha democràcia?”, li van preguntar al novel·lista Kenzaburo Oé. "Pel somriure del primer ministre". Els estafadors, els violadors, els pedòfils, els cabdills somriuen precisament així. Ens han robat fins i tot la puresa dels somriures.

La Qasba de Tunis, com la Puerta del Sol, es revelava justament, en nom de la democràcia, contra tota classe de lideratge de cabdills. Hi havia allà, com hi ha ara aquí, una afirmació ingènua de democràcia pura, clàssica, gairebé grega. L'historiador Claudi Elià explica l'anècdota d'un candidat atenès que va trobar-se un camperol escrivint el seu nom en les llistes dels qui havien de ser condemnats a l'ostracisme. "Però si no em coneixes", es va queixar l'oligarca. "Precisament per això", va respondre el camperol, "perquè no arribis a ser conegut". A la Qasba de Tunis era molt poderosa aquesta susceptibilitat enfront de tot allò conegut: ningú que ja hagués sortit a la televisió, ningú a qui els manifestants reconeguessin, no era benvingut a la plaça. Eren els desconeguts els que estaven autoritzats a parlar i a fer propostes; eren els desconeguts els qui tenien l'autoritat que el mercat —i el seu bessó polític, l'electoralisme— acumula, al contrari, en les cares famoses. Però resulta que els desconeguts som nosaltres; els desconeguts són els "qualssevol" a qui aquests candidats somrients demanen el vot per a excloure'ls després dels centres de decisió. A la Qasba de Tunísia, com a la Puerta del Sol de Madrid, hi ha una temptativa de democratitzar la vida pública retornant la sobirania als desconeguts. Ningú no pot negar els riscos ni els límits d'aquesta aposta, però ningú no pot tampoc negar sense frau que aquesta "revolució contra els coneguts" constitueix precisament una denúncia del populisme mercantil i la demagògia electoralista, els dos trets centrals de les institucions polítiques del capitalisme.

Els joves de la Qasba de Madrid, de les Qasbas de tot l'Estat espanyol, volen democràcia real perquè saben que en depèn el seu futur i el de tota la humanitat. Encara no saben que aquesta democràcia, com ens recorda Carlos Fernández Liria, és el que d'altres hem anomenat sempre comunisme. Hauran de descobrir-ho a la seva manera. Nosaltres, els més vells, allò que venim descobrint des de fa cinc mesos, en el món àrab i ara a Europa, és que "els nostres" —així els anomena Julio Anguita— no són com nosaltres. A Deseo de ser punk, l'extraordinària novel·la de Belén Gopegui, l'adolescent Martina, exemplar viu d'aquesta nova classe social construïda en les arestes dels mercats, li retreu al seu pare: "no has estat un bon exemple". No hem donat, no, un bon exemple als joves i, malgrat tot, quan des de l'esquerra els menyspreàvem només una mica menys del que els menysprea en Botín o la Warner, quan crèiem definitivament formatades totes les subjectivitats en un horitzó blindat, són ells els qui s'han aixecat contra "l'afartament de llaminadures" per a reclamar una "revolució" democràtica. Martina és ara a la Puerta del Sol, i potser també fracassi com va fracassar el seu pare. Però que cap homenot cinquantí de dretes (ni d'esquerres) vingui a dir-li que ha tingut la vida fàcil, que cap homenot cinquantí de dretes (ni d'esquerres) vingui a dir-li que sense lluita no s'aconsegueix res en aquest món. La segona dècada del segle XXI anuncia un futur terrible, incert, potser apocalíptic, però ens ha ofert ja algunes sorpreses que haurien de rejovenir-nos.

Una és que, si tot va tan malament com diem, és segur que hi haurà resistència.

Una altra és que el que veritablement uneix és el poder i que la Puerta del Sol, passi el que passi, té poder.

I una altra és que totes les anàlisis, per agudes i meticuloses que siguin, deixen fora un residu que acabarà desmentint-les.

No hi haurà una revolució a l'Estat espanyol, almenys de moment. Però una sorpresa, un miracle, una tempesta, una consciència en les tenebres, un gest de dignitat en l'apatia, un acte de coratge en l'anuència, una afirmació antipublicitària de joventut, un crit col·lectiu de democràcia a Europa, ¿no és ja una mica una revolució? Tot ha començat moltes vegades en els darrers 2.000 anys. I quan ja només esperàvem finals, vet aquí que en molts llocs, els més inesperats, hi ha gent nova obstinada a començar de nou.

—Article original: La Qasba en Madrid. 

Matar en Bin Laden, ressuscitar Al-Qaida

Una de les grans sorpreses que havien ofert els alçaments populars al món àrab és que havien deixat momentàniament fora de joc totes les forces islamistes i molt especialment, és clar, la més sospitosa i extremista, Al-Qaida, marca comercial de contingut obscur i llargament instrumentalitzada per tal de sostenir dictadors, reprimir tota mena de dissidència i desviar l'atenció lluny dels veritables camps de batalla. Amb indicacions d'ampli espectre, com l'aspirina, Bin Laden reapareixia cada cop que calia atiar la "guerra contra el terrorisme"; se'l mantenia amb vida per a poder agitar el seu espantall en campanyes electorals o per a justificar lleis d'excepció. Aquesta vegada la situació era massa greu com per no usar-lo per darrera vegada, en una orgia mediàtica que eclipsa fins i tot el casament del príncep Guillem i introdueix efectes molt inquietants en el món.

Quan semblava relegada a l'oblit, definitivament arraconada pels propis pobles que havien de donar-li suport, reapareix Al-Qaida. Un grup desconegut, en nom d'aquesta patent, assassina l'activista italià Arrigoni a Palestina; dies després, en plena efervescència de les protestes antimonàrquiques al Marroc, una bomba esclata a la plaça Jamaa Fna de Marràqueix; ara reapareix Bin Laden, no viu i amenaçador, sinó en tota la glòria d'un martiri ajornat, estudiat, acuradament escenificat, una mica inversemblant. "S'ha fet justícia", diu Obama, però la justícia reclama tribunals i jutges, procediments sumarials, una sentència independent. Més sincer ha estat George Bush: "És la venjança dels EUA", ha dit. "És la venjança de la democràcia", ha afegit, i milers de demòcrates estatunidencs ballen d'alegria davant de la Casa Blanca, saltant amb bàrbara eufòria sobre tíbies i calaveres. Però democràcia i venjança són tan incompatibles com la pedagogia i l'infanticidi, com l'alfabet i el solipsisme, com els escacs i el joc. Als EUA els agraden els linxaments, sobretot des de l'aire, perquè saben que són més poderosos que els principis. "El món sent alleujament", afirma Obama, però alhora alerta sobre "atacs violents a tot el món després de la mort de Bin Laden". N'alerta? N'avisa? En promet? ¿Quin alleujament pot produir un assassinat que —se'ns diu alhora— posa en perill aquells als que presumiblement es vol salvar?

Aquest era el moment. Al-Qaida torna a dominar l'escena; Al-Qaida torna a saturar l'imaginari occidental. Mentre el presumpte cadàver de Bin Laden és llançat al mar, Bin Laden s'apodera fantasmalment de totes les lluites i de tots els desitjos de justícia. Es complirà el vaticini d'Obama: hi haurà atacs violents per tot arreu i el món àrab-musulmà tornarà a ser un bullici de fanatismes i decapitacions, ho vulguin o no ho vulguin les seves poblacions. Entre democràcia i barbàrie, és evident, els EUA no en tenen cap dubte: la barbàrie s'ajusta molt més al "somni americà".

No sabem si s'ha matat realment Bin Laden, el que està clar és que l'esforç de ressuscitar tant sí com no Al-Qaida pretén matar els processos de canvi començats fa quatre mesos en el món àrab.

—Article original: Matar a Bin Laden, resucitar Al-Qaeda.

El món àrab i la intervenció occidental

El que està succeint al Magrib i al Pròxim Orient des de fa tres mesos és tan sorprenent com natural: quan tots pensàvem que el món àrab estava a l'Edat Mitjana, adormit o fanatitzat per una versió reaccionària de l'islam, resulta que estava més aviat al 1789 o, com suggereix Wallerstein, al 1968. O en una combinació d'ambdues dates. L'espurna tunisiana ha provocat un gran incendi on es fonen totes les diferències locals i que il·lumina un nou panarabisme del malestar i la humiliació i, per tant, de la ciutadania i la dignitat. Cal prendre's molt seriosament això que els àrabs comparteixen, allò del que es volen deslliurar i també allò que volen obtenir. Des de Mauritània al Golf, tots sense excepció han viscut o viuen encara sota sinistres dictadures controlades per abjectes aparells policials al servei d'oligarquies mafioses molt funcionals al capitalisme internacional. Milions de persones, especialment joves "mantinguts amb vida", però sense recursos ni futur, inscrits en els circuits d'informació global, reclamen democràcia i llibertat. I estan disposats a deixar-se matar per a canviar les coses.

Tot aquell que no vegi aquest impuls comú no està veient pas res. Tunísia, Algèria, el Marroc i Egipte semblen compartir alguns trets socioeconòmics dels que es poden induir respostes semblants. Però això serveix igual per al Iemen, amb la seva complexitat tribal i religiosa, de les protestes del qual el politòleg local Abdulghani al Iryani diu: «mai no hem tingut veritables mobilitzacions al carrer ... Abans de Tunísia l'oposició va fer una manifestació de 200 persones. Després de Tunísia van ser milers. Després d'Egipte es va convertir en una allau. Hi ha una nova valoració del poder col·lectiu. El que no va poder fer l'establishment polític formal, ajuntar la gent, va aconseguir fer-ho la protesta del jovent». Però també serveix per a Bahrain, amb la seva majoria xiïta i el seu altíssim nivell de vida: «Després dels primers enfrontaments i les primeres violències», diu un testimoni, «la vella direcció xiïta ha estat descavalcada i desautoritzada per una nova generació de protagonistes: els joves i les dones. Han sabut prendre a les seves mans l'organització de la lluita política amb mètodes absolutament pacífics i de masses, una organització capil·lar i uns objectius i consignes totalment clars i transparents: llibertat i democràcia». Però el mateix pot dir-se de Síria i de Líbia, on la intervenció militar de l'OTAN, que pot i vol corrompre l'impuls inicial, no ens ha de fer oblidar l'origen de les protestes del 14 de febrer. I de l'Iraq, una altra vegada oblidada, que s'ha unit a les revoltes, en les circumstàncies més adverses, per tal de reclamar la fi de l'ocupació i del govern corrupte i repressiu d'Al-Maliki. Pel que fa a l'Aràbia Saudita i l'Iran, subpotències regionals enemigues, al centre de la lluita petroliera mundial, veuen avançar l'onada amb temor mentre cadascuna d'elles tracta de desestabilitzar el camp de l'altra.

"Llibertat" i "democràcia", invocades de debò per poblacions que tenen una visió molt realista d'Occident, són consignes materialment revolucionàries. Es tracta, sí, d'una revolució nacional, social i democràtica que ha sorprès a contrapeu a tothom per igual: als imperialistes, que creien poder mantenir els seus dictadors amics en nom del combat contra l'islamisme i concedint amb prou feines alguns canvis cosmètics; a les esquerres locals, contretes i en minoria des dels anys 80; i als propis islamistes, la força més robusta de la regió, que s'ha vist obligada a anar a remolc de les protestes, a tractar d'esmorteir la seva radicalitat llibertària i finalment, com recorda Gilles Keppel, a adoptar un perfil "democràtic" que no les deixi completament fora de joc. Tunísia i Egipte, lliures ja dels seus tirans, veuen ara com aquestes tres forces es disputen un territori molt obert en la superfície del qual reapareixen les fractures socials suspeses per l'impuls revolucionari "nacional".

Però a qui sens dubte la primavera àrab ha agafat més desprevinguda, sense reflexos i sense recursos, és a l'esquerra institucional d'Amèrica Llatina. Aquestes revolucions eren seves i les ha ignorat. Van començar com el "caracazo" de 1989 que després va portar a la victòria bolivariana; com les lluites indígenes a Bolívia i Equador que van fer pujar les masses populars al govern; com la dels piqueteros l'any 2002 que van aconseguir almenys la derrota total del menemisme i la democratització parcial de l'Argentina. Com bé recorda Jacques Bricmont, mentre els intel·lectuals ens dediquem a "parlotejar en els nostres racons", altres fan política. Intervé qui pot intervenir. L'imperialisme capitalista té l'FMI, a l'OMC ia l'OTAN, mitjans molt poderosos que estan provant ja d'interrompre o controlar a favor l'impuls revolucionari del món àrab. L'esquerra mundial, després de molts anys de retrocés durant els quals amb prou feines resistia l'heroica Cuba, té ara algunes institucions, com l'ALBA, patrimoni de les lluites populars llatinoamericanes, que podia haver jugat un paper important a l'hora d'ampliar el front antiimperialista i de frenar la contrarevolució occidental en el món àrab. Els països de l'ALBA han intervingut i han fet política, però han intervingut malament i han fet la política equivocada. I mentre la UE i els EUA, amb grans divisions al seu si, tracten de recuperar el terreny perdut mitjançant intervencions discrecionals —polítiques, militars i econòmiques—, l'esquerra institucional llatinoamericana o bé guarda silenci o bé reacciona mecànicament, a remolc de l'imperialisme, amb denúncies de conspiració i suports selectius a dictadors, reflexos nerviosos que només evidencien una debilitat contractora pròpia del marc superat de la guerra freda.

A això s'hi suma també potser una imatge del món àrab paradoxalment molt semblant a la del món occidental, l'"eurocentrisme" del qual tan justament es critica. El meu admirat Bricmont, defensor de la política "líbia" de Chávez i flagell dels seus crítics (entre els que en aquest cas m'hi compto), és un bon exemple de com el combat contra l'eurocentrisme va acompanyat de vegades d'una inconscient arabofòbia o, com a mínim, d'arabonúlia: «el més còmic, si pot dir-se així», escriu Bricmont contra els "humanitaris" europeus, «és que l'esquerra no té a la boca més que paraules com antiracisme i multiculturalisme, la qual cosa el porta a venerar les cultures del "Altre", però és incapaç de comprendre el discurs polític dels "altres" realment existents quan aquests són russos, xinesos, indis, llatinoamericans o africans». El que és còmic, si pot dir-se així, és que, en el context d'una gran revolta en el món àrab, el text de Bricmont, entre els "altres realment existents" el "discurs polític" dels quals hauria d'escoltar, els únics que no cita són justament els àrabs. I és a ells a qui tant Bricmont com l'Amèrica Llatina haurien hagut potser de parar atenció. Han tornat al corrent central de la història jugant-s'hi la vida, han pres la paraula i volen fer-se sentir. Els que no entenguin el que diuen estan renunciant a fer política en aquesta banda del món.

—Article original: El mundo árabe y la intervención occidental.

Laurel i Hardy - Resposta molt breu a Mikel Arizaleta sobre la revolució líbia.

Sens dubte Alma Allende i jo hauríem de sentir-nos molestos o humiliats —o almenys avergonyits— després de la severa reconvenció del nostre amic Mikel Arizaleta, especialista en l'Església catòlica. Ens ha enxampat! Que calladets que estem! Però no hem estat callats: és que Arizaleta no ens ha volgut escoltar. Més enllà de les entrevistes a la ràdio, de les traduccions i dels molts textos publicats en altres mitjans (un dels quals es reprodueix avui precisament a Rebelión), resulta que, després del que ha citat llargament en la seva catilinària, hem publicat dos articles en aquestes mateixes pàgines.

El primer, el 4 de març, mantenia un raonament que ens segueix semblant inobjectable, però contemplava ja la possibilitat d'una intervenció militar i la abordava en aquests termes: «ningú mínimament d'esquerres no pot donar suport, justificar o romandre callat davant d'una intervenció dels EUA. Això cal dir-ho alt i clar. Però no menys alt i clar cal dir que la situació nova del món àrab comporta riscos i que caldrà escollir-ne un. Els riscos són tres: una intervenció de l'OTAN, una victòria de Gaddafi i una victòria del poble en armes contra ell. La intervenció de l'OTAN comporta el risc més gran».

Pel que fa al segon article, publicat el 19 de març, poc després que Zapatero anunciés la seva intenció de participar en els bombardejos de la "coalició", deia literalment el següent: «La nostra responsabilitat, la dels pobles europeu i nord-americà, és la de sortir al carrer, no només per protestar contra la intervenció, no, sinó per enviar en Zapatero i en Rajoy, en Sarkozy, en Berlusconi, n'Obama i la Clinton (i tots els altres) a fer companyia a en Mubarak i a en Ben Ali». Arizaleta passa elegantment per sobre d'aquestes paraules per exigir precisament que les pronunciem, sota pena de condemnar-nos a les flames eternes de l'infern: "Líbia ens mostra", aixeca el dit el nostre Savonarola, "la corrupció i la criminalitat dels nostres governs. Derrocar-los s'ha convertit en un deure humà si no volem que es converteixi en una sospita col·laboracionista per part nostra".

És veritat que quan no es poden enderrocar avions, és més fàcil provar de derrocar un ésser humà, encara que per això hagi d'utilitzar les mateixes estratagemes fangoses que retraiem a l'enemic. Quantes vegades Arizaleta ha retret amb raó al govern espanyol que exigís a l'esquerra abertzale la renúncia del dimoni i de les seves pompes abans d'escoltar la seva veu! I quantes vegades ha assenyalat justament que aquesta pràctica criminalitzadora no és més que un expedient inquisitorial per tal de silenciar un discurs polític alternatiu! Aquí passa el mateix que al País Basc, però a l'inrevés. Les diferències polítiques entre Arizaleta i jo —sospito— han de ser molt grans, però ell prefereix anomenar-me "col·laboracionista" (per molt alt que clami contra l'OTAN) abans d'afrontar-les; i comminar-me el "retracte" (deu voler dir "retractació") abans de pensar en el que he dit i provar d'oposar-hi dades i arguments.

Malauradament són bastant freqüents en aquests dies de confusió les reaccions més elementalment pavlovianes: salivar i treure les urpes. Analitzar sempre comporta angoixa i incertesa; és molt més còmode "carregar-se de raó", aquesta expressió que de manera lluminosa Sánchez Ferlosio identificava amb l'actitud crispadament pacient del maldestre, pompós, clerical i curt-de-mires Oliver Hardy —el "gras"— davant dels disbarats del sempre errat i infantil Stan Laurel —"el prim"—.

I si, en darrer terme, Arizaleta no només es "carregués de raó" sinó a més la tingués contra Santiago Alba Rico i Alma Allende, i nosaltres ens retractéssim i expiéssim els pecats i ens assotéssim i caminéssim de genolls sobre brases ardents, llavors què? Bé, doncs això: mentre les bombes cauen aquí i allà i els pobles s'aixequen sense que nosaltres comprenguem res de res, hauríem resolt almenys una fotesa personal.

—Article original: El gordo y el flaco.

La nostra responsabilitat està amb el poble libi

Avui 40 manifestants han estat assassinats a la plaça Taghrir de Sanaa, al Iemen, al govern del qual donen suport els EUA i l'Aràbia Saudita.

Avui ha estat volat el monument de la plaça de la Perla, a Bahrain, país ocupat des de dimecres per tropes de l'Aràbia Saudita mobilitzades per tal de reprimir les manifestacions on han mort ja algunes desenes de persones.

Avui els iraquians han tornat a sortir al carrer per reclamar pa i llibertat, en manifestacions que es repeteixen des de fa setmanes, amb nombroses víctimes mortals, en un país destruït de dalt a baix pels EUA i els seus aliats.

Aquesta setmana han seguit al Marroc i a Algèria les protestes als carrers contra els nostres amics dictadors.

Aquesta setmana Palestina ha seguit reclamant la fi de l'ocupació israeliana, recolzada pels EUA i la UE.

Aquesta setmana han mort desenes de persones en els bombardejos nord-americans quotidians sobre l'Afganistan i Pakistan.

Zapatero acaba de declarar, després d'anunciar la participació d'Espanya en les operacions militars contra Líbia: "La nostra responsabilitat està amb el poble de Líbia".

Si els rucs bramen i els porcs grunyen, per què els socialdemòcrates parlen?

La nostra responsabilitat, la dels pobles europeu i estatunidenc, és la de sortir al carrer, no només per a protestar contra la intervenció, no, sinó per a enviar en Zapatero i en Rajoy, en Sarkozy, en Berlusconi, n'Obama i la Clinton (i a tots els altres) a fer companyia a en Mubarak i en Ben Alí. Mentre això no passi, ni el poble de Líbia podrà deslliurar-se d'en Gaddafi ni el món podrà pronunciar certes paraules sense ennuegar-se.

Es pot ser un immoral honrat; un immoral callat.

—Article original: Nuestra responsabilidad está con el pueblo libio.

Per a quan els vostres? - La revolució àrab

Hi ha alguna cosa que té a veure amb allò sublim, tal i com l'entenia Kant: tempestes aparatoses que esquincen el cel, focs que llancen les seves brases en totes direccions, cascades d'aigua que trenquen amb estrèpit una rere l'altra, cada vegada més de pressa, amb vertigen d'escumes; i enmig d'aquest clam, l'estremiment feliç de saber-se petit, de no poder oposar-hi resistència i de no perdre tanmateix la consciència. Va començar a Tunis, on menys se l'esperava, i va seguir a Egipte, l'anella central de la cadena; i després la revolució, entre grans esternuts de grip justiciera, es va encomanar al Iemen, a Algèria, a Bahrain, a Líbia, a tot el conjunt d'un món àrab que l'imaginari occidental només podia representar o bé letàrgic o bé fanàtic. Res d'això. Un tirà i un altre tirà i un altre tirà: si el mateix Kant associava alguna cosa amb la felicitat pública era sens dubte aquesta sacsejada voltejadora mitjançant la qual els pobles deposen les dictadures i recobren la seva dignitat col·lectiva.

Passi el que passi, podem parlar ja de "revolució", encara que només sigui perquè res no ha succeït com s'esperava i perquè, a l'espera que es qüestionin localment les dependències econòmiques, s'ha qüestionat ja l'autoritat de l'anomenat Occident per a donar lliçons polítiques a les seves ex-colònies d'aquesta zona del planeta. Els àrabs necessitaven una victòria per tal de reingressar en la història del món, i tot feia témer que, si arribava, ho faria a través dels mitjans islamistes que les potències occidentals havien promogut des dels anys 60 per a acabar amb comunistes i panarabistes. Tampoc ha estat així. El partit Nahda, a Tunísia, va reconèixer de seguida el seu nul protagonisme en l'aixecament popular i la Germandat Musulmana, molt més forta, va ser agafada a contrapeu a Egipte i va acomiadar Mubarak negociant-hi. Atur, pobresa, misèria vital, repressió juvenil, frustració política... hi havia totes les condicions, en absència d'una gran organització d'esquerres, per a un formidable esclat d'alienació religiosa. Hi ha hagut, per contra, una colossal explosió de puresa llibertària en la qual el concepte mateix de democràcia ha adquirit de seguida una indubtable potència anticolonial.

Per això, els més sorpresos han estat els EUA i, sobretot, la UE. Ara, mentre tracten de gestionar les "transicions" amb el menor cost possible per als seus interessos, escenifiquen un nou fervor democràtic dirigit més aviat a pressionar l'Iran (i, indirectament, a Cuba i Veneçuela). Tot privilegiant símbols perifèrics dels aixecaments, han alimentat la il·lusió —ja que no podia ser islamista— d'una revolució postmoderna, de blocaires pro-ianquis i ciberactivistes desideologitzats, per veure si la urpada tomba també, al costat de tants amics, alguns dels seus enemics. Però ningú pot creure's, almenys en la regió, que els defensors d'Israel, els còmplices de Mubarak i Ben Alí, els ocupants de l'Iraq, vulguin ara la democràcia per al món àrab. Aquesta és sobretot una revolució anticolonial, com ho demostra el fet que, al costat de la bandera i l'himne nacionals, l'únic símbol exhibit a Tunísia i a Egipte pels manifestants hagi estat la imatge del Ché. Fora d'axiò, els orgullosos tunisians, en els pobles més desfavorits del país, bressol de les revoltes, m'enumeraven els tirans a punt de caure ("i ara Egipte i Jordània i Bahrain i Algèria ...) i, en saber que jo era europeu, m'interrogaven desafiadors: "¿I per a quan els vostres? Per a quan Sarkozy? Per a quan Berlusconi? Per a quan els EUA? ".

Fa uns dies, preguntat a Cuba per l'evolució dels esdeveniments, jo hi responia amb una paradoxa: "sóc tan optimista que em temo el pitjor". Ningú pot ser tan ingenu per pensar que triomfarà el seny sense que Israel, els EUA i la UE facin tot el possible (és a dir, tot) per tal d'impedir-ho.

Però sóc optimista: m'agrada pensar que, d'aquí a vint anys, en un món més habitable i humà, més democràtic i raonable, recordaré que una gran transformació mundial va començar, no a París ni a Londres ni a Nova York, sinó a Tunísia i a Egipte, els dos països en què més temps he viscut, dues de les meves pàtries de lliure adopció.

—Article original: ¿Para cuándo los vuestros?

Principis i incerteses - Líbia i l'esquerra

1.- Les teories de la conspiració són convincents perquè sempre tenen un fonament a la realitat: les conspiracions existeixen. La CIA, l'OTAN, el Pentàgon, la UE estan conspirant ininterrompudament per tal d'assegurar els seus interessos a totes les regions del planeta. També conspiren Rússia i la Xina i Turquia i Pakistan i l'Índia. També Cuba i Veneçuela. Tothom conspira perquè la conspiració és un dels instruments indissociables de la relació entre els Estats-Nació en un marc de lluites imperialistes, antiimperialistes i interimperialistes.

2.- Ningú no pot posar en dubte, doncs, que l'imperialisme està conspirant en aquests mateixos moments contra tots els moviments populars i contra aquells que els representen. Les conspiracions imperialistes conspiren també amb el propòsit de tornar paranoics els revolucionaris: és a dir, per a què acabin completament absorbits en la idea no revolucionària de l'omnipotència de l'enemic. La diferència entre una teoria de la conspiració i una teoria de la revolució és que aquesta considera justament que si l'imperialisme conspira és perquè no controla totes les forces i que això que anomenem "poble" manté sempre la seva potència "residual" respecte de totes les conspiracions. Aquest "residu", fins i tot com a consciència deformada o imprecisa, té a veure amb la realitat mateixa: la pobresa, el dolor, la frustració, la repressió. Mohamed Bouazizi no es va cremar a Sidi Bouzid el 17 desembre 2010 manipulat per la CIA sinó humiliat per un aliat seu. Les teories de la conspiració són hegelianes: el curs de l'imperialisme coincideix amb el de la realitat. Les revolucionàries són més aviat leibnizianes: l'imperialisme ha de posar constantment en hora el rellotge del món. Al paranoic se li podria dir: "tens tota la raó: l'imperialisme ho manipula i controla tot; la prova n'ets tu".

3.- Els EUA, la UE i l'OTAN haurien preferit que no hagués passat res del que ha passat al món àrab. Així ho demostren les primeres declaracions de suport als dictadors amics i les seves maniobres per tal d'ajornar-ne la caiguda. També a Líbia haurien preferit mantenir l'estatus quo, encara que només fos per tal de no comprometre Itàlia com a potència ex-colonial: al contrari del que pretenen alguns analistes de memòria curta, només cal consultar les hemeroteques per a confirmar que primer va hi va haver silenci, després declaracions ambigües, després condemnes tèbies i finalment escàndol moral. Les potències neocolonials van conspirar per a què no canviessin les coses i, quan no han pogut evitar els enderrocaments, conspiren per a provar d'utilitzar els canvis en favor seu. Els hauria resultat més difícil, també a Líbia, si des del principi totes les forces d'esquerra haguessin fet una declaració conjunta en favor de les revolucions i els pobles àrabs i del seu anhel anticolonial de democràcia i llibertat. Els que no ho fan així no només es distancien sideralment del pols del carrer en aquesta zona del món sinó que permeten que els mateixos que disparen contra la multitud a l'Iraq, bombardegen el Pakistan i l'Afganistan i col·laboren en l'aniquilació de Palestina, es presentin de nou —la hipocresia funciona sempre quan es tenen mitjans de comunicació i de destrucció suficients— com a paladins dels Drets Humans i de la democràcia.

4.- Per descomptat l'OTAN vol ficar les seves urpes a Líbia ara que la revolta està en marxa i deriva cap a la guerra civil. Gaddafi, al contrari que els altres canalles derrocats, no és fiable: és capritxós, inestable, no es deixa manejar i, ja seriosament amenaçat i en qualsevol cas descartat com a interlocutor, caldrà llavors aprofitar l'ocasió per a ficar una falca militar entre Tunísia i Egipte —dos països d'alt risc— i controlar directament els recursos petrolífers. L'opinió general entre l'esquerra i la població del món àrab és que no hi haurà invasió: estem parlant d'una de les zones més anti-imperialistes del món i on Palestina i l'Iraq estan sempre presents com a prova de la hipocresia criminal de les potències occidentals. Si els EUA volen "democratitzar" l'Orient i el Magrib a la seva manera, seria una gran estupidesa córrer aquest risc. La retòrica i les sancions, juntament amb la divisió en el camp antiimperialista, introdueixen ja un efecte prou favorable als seus interessos. Sense descartar cap possibilitat, no sembla, però, que de moment els convingui aspirar a més...

5.- El que proven les amenaces de l'OTAN i els EUA, en tot cas, no és que occident no controli Gaddafi sinó que no en controla l'oposició. EUA no va envair l'Iraq perquè Saddam Hussein fos fort sinó perquè era feble: era feble tant militarment com política; en aquell moment s'estaven produint fortes pressions dins del règim —i negociacions amb l'oposició d'esquerres a l'exili— per a una reforma interna que portés a una veritable democratització: això no ho podien permetre els EUA. Els EUA temen els pobles. I el propòsit dels EUA és sempre el d'impedir que siguin els pobles els que acabin amb els seus dictadors i prenguin les regnes del seu destí. Ho estem veient: com més a prop està de caure Gaddafi, més augmenten les amenaces; com més risc hi ha que el poble acabi amb Gaddafi, més probable és la intervenció de l'OTAN.

6.- Les amenaces d'invasió són una aposta segura per a l'imperialisme. L'OTAN envaeix països, o amenaça amb envair-los, sempre amb dos propòsits: un el d'impedir les lluites dels pobles; l'altre el d'obligar als anti-imperialistes a contraure i donar suport a dictadors que no s'ajusten ni als nostres interessos ni als nostres principis. Aquí la manipulació dels mitjans hi coopera amb èxit: quan més dolent sigui Gaddafi més es desprestigien els que li donen suport. Però nosaltres no hem de caure en el parany del simplisme binari imperialista i de les seves fórmules primitives: si ataquen Gaddafi llavors és que Gaddafi és bo; si els mitjans ara manipulen abjectament és que res no ha passat a Líbia i tot és un muntatge de la CIA. Ens agradaria que les coses fossin així de senzilles i els mitjans hegemònics ens han servit de brúixola invertida infalible; però l'obligació de l'esquerra, al costat de la de denunciar i combatre qualsevol intervenció, és la d'abordar la situació en tota la seva complexitat. La imaginació, deia Pascal, és tant més mentidera com que no menteix sempre; l'imperialisme és tant més perillós com més incoherent és. El que no ens sembla acceptable com a ètica revolucionària i ens sembla contraproduent des del punt de vista propagandístic és aquesta decisió: entre un dictador que no ens acaba d'agradar del tot i un poble que no ens acaba de convèncer del tot, acabem escollint —imitant en això els imperialistes— l'amic dictador. La trampa és perfecta: per a ser antiimperialistes se'ns vol obligar a no ser comunistes.

7.- Per tots els motius ja assenyalats, ningú mínimament d'esquerres pot donar suport, justificar o romandre callat davant d'una intervenció dels EUA. Això cal dir-ho alt i clar. Però no menys alt i clar cal dir que la situació nova del món àrab comporta riscos i que caldrà escollir-ne un. Els riscos són tres: una intervenció de l'OTAN, una victòria de Gaddafi i una victòria del poble en armes contra ell. La intervenció de l'OTAN comporta el risc més gran, però no perquè pugui enderrocar "el nostre amic" Gaddafi sinó perquè, a banda la catàstrofe humana, impugnaria el dret inalienable del poble libi a enderrocar-lo ell mateix, amenaçant alhora tots els pobles germans de la zona. En ordre descendent, el segon major risc seria una victòria de Gaddafi. A la terrible repressió del seu poble caldria afegir l'efecte que això tindria sobre la regió, especialment sobre Tunísia i Egipte, països veïns els processos de canvi dels quals es podrien veure paralitzats i fins i tot invertits (sense descartar, com ja ha passat de fet, una intervenció més o menys directa del "nostre amic" dictador en ells). El tercer risc és gran, molt gran, però és el menor. És el veritable "mal menor": deixar un poble del que sabem molt poc que passi comptes amb els seus governants en un espai molt obert, molt nou, molt inestable, en el qual, sigui com sigui, també nosaltres podrem conspirar. Donem suport a aquest poble i conspirem amb ell. El temor als pobles és reaccionari i de dretes i, procedent de l'Amèrica Llatina revolucionària, fa arribar el missatge d'una inquietant vulnerabilitat que també podria intentar aprofitar l'imperialisme. En defensar-se defensant un dictador, els governs emancipatoris llatinoamericans s'assenyalen absurdament a si mateixos i criden l'atenció sobre una afinitat inexistent. Només podem sentir malenconia en comprovar que l'imperialisme, que té por dels pobles, acaba invocant el seu nom contra els que realment volen defensar-lo, els quals, per això mateix, debiliten la seva posició al món i als països on governen. Els alçaments al món àrab han fet fluctuar totes les poques referències que ens quedaven després del final de la guerra freda i ens posen a tots en dificultats. Els imperialistes hi estan reaccionant millor. Potser són més forts, però també són més llestos. Si a més fossin justos, serien ells els veritables socialistes. De moment, la victòria propagandística és seva: han demostrat que els socialistes no som ni forts ni llestos ni justos.

8.- Tant de bo el poble libi acabi amb el règim de Gaddafi abans que la intervenció dels EUA ens obligui a defensar el criminal per a defensar a aquest poble que s'ha alçat contra ell i que no acceptarà cap intervenció estrangera que li privi del seu dret a enderrocar-lo.

—Article original: Principios e incertidumbres.

La xarxa: un nou mitjà de lluita i el mateix medi (ecològic) on lluitem.

Quan parlem de "mitjans digitals", hem d'analitzar d'entrada el suport tecnològic de què depenen orgànicament i les determinacions que aquest suport introdueix en la nostra manera d'abordar i organitzar les dades —i la nostra pròpia consciència d'aquests.

El primer que cal afirmar, contra els que insisteixen en la seva neutralitat, és l'"autonomia" dels objectes, també o sobretot dels suports tecnològics. Que siguin "autònoms" vol dir: 1) que són relativament independents de les relacions de producció de les entranyes de les quals sorgeixen i 2) que introdueix en el món objectiu i subjectiu efectes no reproductius, o no només reproductius, d'aquestes relacions de producció. Tot objecte (cos, eina o suport tecnològic) obre i tanca alhora un conjunt de límits, si es vol, de caràcter "universal". Un martell, per exemple, pot usar-se a discreció, d'acord amb la necessitat o no de clavar claus o fins i tot per a trencar caps; però la forma i eficàcia de l'eina imposa una certa "postura" que iguala tots els cossos del món, amb independència del seu sexe o nacionalitat. Mentre fem servir el martell—amb el que, en tot cas, no ens podem tallar les ungles ni pintar un quadre—, som la prolongació d'un martell; una cosa així com l'extrem corporal d'un martell. Podem afirmar, doncs, que un objecte no és mai completament obra nostra (ni de la "humanitat") i per això mateix, en desprendre's en el món, en esdevenir part de la nostra naturalesa, passa a construir el seu constructor. Per això cal que ens defensem dels objectes (entre l'arqueologia i la biologia) sense negar-ne l'autonomia: la condició, és a dir, del seu gaudi i del seu ús.

Amb el que anomenem noves tecnologies, la metàfora material de les quals és la "xarxa", les coses es compliquen. Amb prou feines sabem encara com qualificar aquesta "xarxa". ¿És potser una eina, com el martell? ¿Un continent, com Amèrica? ¿Un òrgan, com el ronyó o el fetge? És probablement les tres coses.

Com a eina ofereix alguns avantatges inestimables. Permet la circulació i emmagatzematge d'un nombre gairebé infinit de dades, imatges i documents, la comunicació immediata amb qualsevol lloc del món i la construcció a molt baix preu (almenys individual) d'espais autogestionats per a l'intercanvi i la informació. A això s'afegeix la possibilitat d'autoperfeccionament a partir de la intervenció dels propis usuaris (en els anomenats programes lliures).

Però la xarxa és també un territori. I la seva condició territorial determina al seu torn la seva condició instrumental. Precisament perquè és un territori, obert a totes les intervencions, la seva composició interna reprodueix, amb mínimes variacions, la relació de forces existent en el món exterior, on sens dubte no és favorable als mitjans alternatius. El que sigui un territori obert implica que tothom pot posar tanques als seus propis recintes, però implica també que els propietaris de la tecnologia que fa possible la xarxa mateixa —amb els seus nòduls de distribució controlats pels EUA— i els propis mitjans dominants (per no dir res d'empreses comercials i distribució de pornografia) dominen àmpliament el nou continent. Per tant, no es tracta que haguem trobat un territori lliure, sinó que ara cal que n'alliberem un altre.

En aquesta lluita per l'alliberament de la xarxa, s'equivoquen els que creuen que hem de mantenir espais informatius oberts, llibertaris i una mica salvatges, on tothom pugui expressar-se sense restriccions. El gran avantatge de l'eina-xarxa és que permet a l'esquerra tenir un diari sense haver de fer una inversió de 300 milions de dòlars, és a dir permet a l'esquerra decidir sobre un espai d'informació, establint criteris editorials de selecció (la llibertat de censura, l'única llibertat d'expressió existent en un món travessat per lluites de classes) que s'ajusti al mateix temps als principis objectius d'una informació veraç i a les necessitats d'orientació ideològica en un món deformat per la manipulació i el consum. L'eina en aquest cas permet tancar el territori, delimitar un petit recinte alliberat des del qual introduir en el món noves dades i imatges.

Però la xarxa és també un òrgan, com el fetge o el ronyó. I si un pot rebutjar un martell o escapar d'un territori, no podem en canvi decidir lliurement viure sense el nostre ronyó dret o el nostre fetge. Encara més: no és la nostra consciència la que imposa el règim de funcionament del nostre fetge, sinó al revés, el nostre fetge el qual, com a immanència orgànica, determina els límits de la nostra funcionalitat corporal. Aquest vessant "òrgan" de la xarxa determina alguns efectes que no podem controlar: una certa velocitat irresistible, incompatible amb un cervell finit; l'hegemonia perceptiva de la simultaneïtat sobre la successió, que és la condició de la narració i el pensament; la proliferació cancerosa d'informació inassimilable i difícil de contrastar, i la confusió de la vida mateixa amb un flux íntim exterioritzat a la pantalla que no podria interrompre's sense aplicar una mena de violència mortal. Aquesta vida independent de l'òrgan actua sobre el territori, qüestionant una divisió que fins ara, convencional i amb un contingut històric diferent, havia permès tanmateix de jerarquitzar l'ordre de la percepció. Em refereixo a la separació públic / privat, les fronteres dels quals s'han vist molt debilitades en el nou territori pel moviment purament orgànic de la xarxa. Un milió de persones parlant en una habitació amb una finestra oberta, ¿parlen en l'espai públic o en l'espai privat? Sens dubte, estem molt lluny d'haver pensat a fons els canvis que la xarxa ha introduït en el concepte mateix d'"allò públic" i, per tant, en les fonts mateixes de l'autoritat comunicativa.

És probable que no s'equivoquin els que pensen que el "periodisme convencional" desapareixerà en pocs anys, però els que ho anuncien semblen cedir a la pròpia irresistibilidad orgànica de la xarxa, acceptant aquest canvi com necessàriament emancipatori. Però la pregunta ha de ser: és bo que desaparegui el periodisme convencional? La (in) diferència entre allò públic i allò privat, ¿que potser no ens deixa desvalguts davant de fonts d'informació la autoritat de les quals no podem qüestionar perquè tampoc no podem validar? Que no puguem retrocedir —perquè els retrocessos tecnològics, al contrari que els polítics, només es produeixen en casos de cataclisme còsmic—, que calgui viure dins del nou mitjà i lluitar-hi en el seu interior, no hauria d'impedir-nos, en tot cas, de tractar de jutjar críticament les seves potencialitats: utilitzar el que la xarxa té d'eina, conquerir-ne el que té de territori i defensar-se del que té d'orgànic i, per tant, inconscient i etològic. La xarxa és un nou mitjà de lluita però també el medi mateix (ecològic) en el qual lluitem. Aquí, com sigui, la victòria serà del qui millor analitzi i mobilitzi els seus recursos.

—Article original: La red, nuevo medio de lucha y el medio mismo (ecológico) en el que luchamos.