Hi ha alguna cosa que té a veure amb allò sublim, tal i com l'entenia Kant: tempestes aparatoses que esquincen el cel, focs que llancen les seves brases en totes direccions, cascades d'aigua que trenquen amb estrèpit una rere l'altra, cada vegada més de pressa, amb vertigen d'escumes; i enmig d'aquest clam, l'estremiment feliç de saber-se petit, de no poder oposar-hi resistència i de no perdre tanmateix la consciència. Va començar a Tunis, on menys se l'esperava, i va seguir a Egipte, l'anella central de la cadena; i després la revolució, entre grans esternuts de grip justiciera, es va encomanar al Iemen, a Algèria, a Bahrain, a Líbia, a tot el conjunt d'un món àrab que l'imaginari occidental només podia representar o bé letàrgic o bé fanàtic. Res d'això. Un tirà i un altre tirà i un altre tirà: si el mateix Kant associava alguna cosa amb la felicitat pública era sens dubte aquesta sacsejada voltejadora mitjançant la qual els pobles deposen les dictadures i recobren la seva dignitat col·lectiva.
Passi el que passi, podem parlar ja de "revolució", encara que només sigui perquè res no ha succeït com s'esperava i perquè, a l'espera que es qüestionin localment les dependències econòmiques, s'ha qüestionat ja l'autoritat de l'anomenat Occident per a donar lliçons polítiques a les seves ex-colònies d'aquesta zona del planeta. Els àrabs necessitaven una victòria per tal de reingressar en la història del món, i tot feia témer que, si arribava, ho faria a través dels mitjans islamistes que les potències occidentals havien promogut des dels anys 60 per a acabar amb comunistes i panarabistes. Tampoc ha estat així. El partit Nahda, a Tunísia, va reconèixer de seguida el seu nul protagonisme en l'aixecament popular i la Germandat Musulmana, molt més forta, va ser agafada a contrapeu a Egipte i va acomiadar Mubarak negociant-hi. Atur, pobresa, misèria vital, repressió juvenil, frustració política... hi havia totes les condicions, en absència d'una gran organització d'esquerres, per a un formidable esclat d'alienació religiosa. Hi ha hagut, per contra, una colossal explosió de puresa llibertària en la qual el concepte mateix de democràcia ha adquirit de seguida una indubtable potència anticolonial.
Per això, els més sorpresos han estat els EUA i, sobretot, la UE. Ara, mentre tracten de gestionar les "transicions" amb el menor cost possible per als seus interessos, escenifiquen un nou fervor democràtic dirigit més aviat a pressionar l'Iran (i, indirectament, a Cuba i Veneçuela). Tot privilegiant símbols perifèrics dels aixecaments, han alimentat la il·lusió —ja que no podia ser islamista— d'una revolució postmoderna, de blocaires pro-ianquis i ciberactivistes desideologitzats, per veure si la urpada tomba també, al costat de tants amics, alguns dels seus enemics. Però ningú pot creure's, almenys en la regió, que els defensors d'Israel, els còmplices de Mubarak i Ben Alí, els ocupants de l'Iraq, vulguin ara la democràcia per al món àrab. Aquesta és sobretot una revolució anticolonial, com ho demostra el fet que, al costat de la bandera i l'himne nacionals, l'únic símbol exhibit a Tunísia i a Egipte pels manifestants hagi estat la imatge del Ché. Fora d'axiò, els orgullosos tunisians, en els pobles més desfavorits del país, bressol de les revoltes, m'enumeraven els tirans a punt de caure ("i ara Egipte i Jordània i Bahrain i Algèria ...) i, en saber que jo era europeu, m'interrogaven desafiadors: "¿I per a quan els vostres? Per a quan Sarkozy? Per a quan Berlusconi? Per a quan els EUA? ".
Fa uns dies, preguntat a Cuba per l'evolució dels esdeveniments, jo hi responia amb una paradoxa: "sóc tan optimista que em temo el pitjor". Ningú pot ser tan ingenu per pensar que triomfarà el seny sense que Israel, els EUA i la UE facin tot el possible (és a dir, tot) per tal d'impedir-ho.
Però sóc optimista: m'agrada pensar que, d'aquí a vint anys, en un món més habitable i humà, més democràtic i raonable, recordaré que una gran transformació mundial va començar, no a París ni a Londres ni a Nova York, sinó a Tunísia i a Egipte, els dos països en què més temps he viscut, dues de les meves pàtries de lliure adopció.
—Article original: ¿Para cuándo los vuestros?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada