Líbia, el caos i nosaltres

L’última setmana d’agost, després de l’entrada dels rebels a Trípoli, el món àrab va esclatar en un crit d’alleujament i goig. Al Iemen i a Síria les manifestacions populars contra les dictadures d’Ali Saleh i Bachar Al-Assad van multiplicar el seu nombre i intensitat a l’abric d’aquesta victòria que tots els pobles de la regió van viure com a pròpia. A Tunísia, els dies 22 i 23 d’agost, refugiats libis i ciutadans tunisians van celebrar als carrers de la capital, però també a Sfax, Gabes i Jerba, la caiguda de Gadafi. Els mateixos partits d’esquerra es van sumar a la celebració. Així, el Partit Comunista Obrer de Tunícia, d’Hama Hamami, un dels opositors més perseguits pel règim de Ben Ali, difonia el 24 d’agost un comunicat en què felicitava “el poble germà de Líbia per la seva victòria sobre el règim despòtic i corrupte de Gadafi, tot confiant que ara el poble libi pugui decidir el seu propi destí, recuperar les seves llibertats i drets i construir un sistema polític basat en la sobirania que li permeti regenerar el seu país, mobilitzar les seves riqueses en favor de tots els ciutadans i establir profundes relacions de germandat amb els pobles veïns”. Durant els darrers sis mesos, a totes les capitals àrabs on la gent protestava contra els dictadors locals, sovint jugant-se la vida, s’han celebrat manifestacions de solidaritat amb el poble libi; ens agradi o no, malgrat que es tracti d’una de les zones més antiimperialistes del món, no hi ha hagut cap protesta contra la intervenció de l’OTAN.

Durant aquests últims mesos, de vegades he tingut la impressió que mentre la dreta colonitza i bombardeja el món àrab, l’esquerra (una part de l’esquerra europea i llatinoamericana) li indica quan, com i de qui ha d’alliberar-se. No entraré en una polèmica molt pugnaç que ha fracturat el camp antiimperialista; només vull deixar constància que l’únic lloc on aquesta polèmica no ha existit ha estat curiosament allà on es produïen els esdeveniments. Mentre l’esquerra occidental s’intercanviava mastegots entorn de la intervenció de l’OTAN, els pobles àrabs —acompanyats per una esquerra regional que ni Europa ni Amèrica Llatina s'han escoltat— es dedicaven i es dediquen a combatre les dictadures amb mitjans i en condicions que cap anàlisi marxista hauria previst i probablement tampoc desitjat. El cas és que tampoc les potències occidentals havien previst ni desitjat el que ha succeït, i el resultat de la seva improvisació sapastre, tan hipòcrita com diligent, és encara una incògnita.

Un dels errors de l’anàlisi esquemàtica d’un sector de l’esquerra occidental (tan occidental en això com occidentals són les bombes de l’Aliança Atlàntica) és el de cridar l’atenció sobre els interessos euro-estatunidencs a Líbia, com si aquests interessos no haguessin estat assegurats amb Gadafi i com si, en tot cas, d’una enumeració d’interessos se'n desprengués necessàriament una intervenció. No s’intervé on i quan es vol sinó on i quan es pot. Els interessos interessen, sens dubte, però no fan possible una intervenció militar. En el cas de Líbia, al meu entendre, són dos els factors que l’han fet possible.

El primer és que es tractava, com van reconèixer de seguida els pobles i les esquerres àrabs, d’una causa justa. La rebel·lió popular —començada a Bengasi i avortada al barri de Fashlum de Trípoli el 17 de febrer— prolongava, amb la mateixa legitimitat i espontaneïtat, les revolucions de Tunis i Egipte. Escrivia Jean-Paul Sartre l'any 1972 que “el poder utilitza la veritat quan no hi ha una mentida millor”. En aquest cas cap mentida era millor que la veritat mateixa: “el monstruós tirà” Gadafi era un monstruós tirà i els “rebels libis” eren realment rebels libis. En convertir occident la veritat en propaganda, l’esquerra esquemàtica —molt allunyada o amb poc coneixement de la zona— va caure en la trampa i es va posar a repetir ingènuament, en la seva contra, una munió de mentides o mitges veritats, i va regalar als qui bombardegen una causa justa mentre assumia la ignomínia de defensar una injustícia.

El segon factor té a veure amb l’aïllament del règim de Gadafi. A banda de Nicaragua i Veneçuela, molt allunyats de l’escenari, els únics amics que tenia Gadafi al món eren uns quants dictadors africans i uns quants imperialistes occidentals. Abandonat per aquests últims, cap Estat amb autoritat geo-estratègica —ni la Lliga Àrab ni la Xina ni Rússia— oposarien resistència a la intervenció de l’OTAN. Al contrari del que passa a Síria, un vesper d’equilibris molt sensibles en el qual Bachar Al-Assad ven arreu la carta de “l’estabilitat” mentre mata impunement milers de revolucionaris, Gadafi i el seu règim no representaven res a la regió. Al contrari, tots els interessos, també els polítics, el tornaven vulnerable: més que el petroli, entre els factors desencadenants de la intervenció de l’OTAN cal incloure-hi les pressions d’Aràbia Saudita sobre uns EUA molt reticents i l’oportunitat per a França de "represtigiar-se" al seu “pati del darrere”, el nord d’Africa, després de la patacada patida a Tunis i Egipte, on el suport a ben Alí i a Moubarak (amb l’escàndol de les vacances pagades dels seus ministres) havien deixat Sarkozy completament fora de joc.

L’altre error en què ha incorregut un cert sector de l’esquerra té a veure precisament amb el seu esquematisme o, millor dit, amb el seu monisme. Els pobles i les esquerres àrabs, jugant-se la vida sobre el terreny, han comprès de seguida la impossibilitat d’escapar a la incomoditat analítica si volien derrocar els seus dictadors. Han sabut que calia afirmar molts fets alhora, alguns contradictoris entre si. En el cas de Líbia, aquests cinc o sis fets són els que segueixen: Gadafi és un dictador; la revolta líbia és popular, legítima i espontània; la revolta és de seguida infiltrada per oportunistes, liberals pro-occidentals i islamistes; la intervenció de l’OTAN mai va tenir vocació humanitària; la intervenció de l’OTAN va salvar vides; la intervenció de l’OTAN va provocar la mort de civils; la intervenció de l’OTAN amenaça de convertir Líbia en un protectorat occidental.

Què fem amb tot això? Podem deixar de banda la realpolitik, acudir al realisme i tractar d’analitzar la nova relació de forces en el context d’un món àrab en ple procés de transformació. O podem afirmar Un Sol Fet —monisme— i sotmetre tots els altres a les seves fuetades negacionistes. Així, si només afirmem la intervenció de l’OTAN, amb els seus crims i amenaces, ens veiem de seguida obligats, per un pendent lògic que ens allunya cada vegada més de la realitat, a negar el caràcter dictatorial de Gadafi i afirmar, encara més, el seu potencial emancipador i antiimperialista; a negar el dret i l'espontaneïtat de la revolta líbia i afirmar, encara més, la seva dependència mercenària d’una conspiració occidental. El pitjor d’aquest exercici de monisme és que deixa fora precisament les dades que més importen als pobles àrabs i a les esquerres àrabs i les que més haurien d’importar als antiimperialistes d'arreu del món: la injustícia d’un tirà i la reclamació de justícia del poble libi.

El monisme simplifica les coses allí on són molt —molt— complicades. L’OTAN mateixa és conscient d’aquesta complexitat, com ho demostra el fet de que —tal i com recorda Gilbert Achcar— ha bombardejat molt poc Líbia amb el propòsit d’allargar-hi la guerra i provar de gestionar una derrota del règim sense acabar de provocar-ne una ruptura vertadera; és a dir, el contrari d'allò que demanda el poble libi. El conflicte entre l’OTAN i una part dels rebels és manifest, com ho és entre els rebels i la cúpula dirigent del CNT. Hem escoltat els darrers dies les denúncies molt agressives —dirigides tant als EUA i Anglaterra com a Mustafà Abdul Jalil i Mahmud Jibril— per part d'Abdelhakim Belhaj i Ismail Salabi, comandants rebels vinculats a l’islamisme militant. Com a Tunis i a Egipte, els islamistes estan ben organitzats i tenen força, però no són ells els que van començar les revoltes. És molt trist veure de sobte com un cert sector de l’esquerra s'uneix al cor de la “guerra contra el terrorisme” i l’amenaça d’Al-Qaeda”, precisament quan les revolucions àrabs demostren la seva influència molt escassa sobre el jovent àrab. Qualsevol que sigui o hagi estat la relació entre Al-Qaeda i el Grup Combatent Musulmà Libi, les declaracions públiques dels seus líders en favor “d’un Estat civil” i una “verdadera democràcia”, molt poc creïbles, demostren un gran coneixement del corrent que espeny la regió en aquests moments. Des de l’esquerra tenim potser que acceptar la idea que el món àrab inevitablement serà governat per l’islamisme en els propers anys —si se li hagués deixat governar ara en fa vint, avui ja se n’haurien alliberat—, però la triomfal visita d’Erdogan a Egipte, Tunis i Líbia indica que aquest islamisme ja no serà el de la jihad i l’atemptat suïcida, tal i com interessava a la UE i als EUA, sinó un “islamisme democràtic” els límits del qual, en tot cas, es revelaran també de seguida als ulls d’una població juvenil excedentària que està cada cop més integrada en les xarxes d’informació global.

Sigui com sigui, l’esquerra, que no té armes ni diners, només hauria d’atrevir-se a parlar després d’haver imaginat què en faria —de les armes i diners— si les tingués. ¿Se les hauria donades a Gadafi? Se les hauria donat als rebels anticipant-se a l'OTAN? El que ha de saber l'esquerra occidental és que donant suport a Gadafi no està donant suport a Chávez (contrapunt democràtic del tirà libi, malgrat les seves declaracions absurdes) sinó a Aznar i a Berlusconi i, encara pitjor, a Ben Alí i Moubarak. L'esquerra àrab, molt realista, sap el que hauria significat una victòria de Gadafi per a la Primavera Àrab encara en marxa. No hem d'oblidar que Gadafi va estar donant suport al dictador tunisià després de la seva sortida del país, va estar amenaçant el seu poble i va estar provant de desestabilitzar les seves noves institucions per tal de restablir la família Trabelsi al poder fins que la rebel·lió popular líbia —precisament— va frustrar-ne els plans. El sufocament a sang i foc de la revolta líbia hauria posat en perill les fites revolucionàries de Tunis i Egipte, i hauria encoratjat una repressió encara més gran a Iemen i Síria i hauria congelat totes les protestes que rebroten de nou al Marroc, Jordània i Bahrein. No es pot —no es pot, no— estar en favor de les revolucions àrabs i alhora de Gadafi. Paradoxalment, els que donen suport a Gadafi estan donant suport, sense adonar-se'n, a l'ofensiva contrarevolucionària de l'OTAN al nord d'Àfrica.

Potser preferim un ordre dolent, mentre sigui invencible, abans que un desordre ambigu on existeix alguna possibilitat de vèncer, encara que sigui a llarg termini; potser hauríem preferit que el malastruc de Mohamed Bouazizi no s'hagués immolat ni hagués pres foc a tota la regió (mira que n'estàvem, de tranquils); potser hauríem preferit que els pobles àrabs no s'haguessin alçat si no podien ser marxistes i si al final no servirà per a res o només per a què hi governi l'islam o per a què un grapat d'humiliats i ofesos respirin una mica. Però no som nosaltres els qui ho decidim. El cert és que els pobles àrabs, inclòs el libi, han decidit desfer-se de les dictadures més llargues del planeta, i “descongelar” una regió del món petrificada des de la primera guerra mundial i condemnada a servir una vegada i una altra interessos aliens; i amb aquesta decisió l'han tornada “al corrent central de la història”.

Podem deixar-nos portar per nostàlgies de guerra freda; podem veure conspiracions tranquil·litzadores d'aquells mateixos dolents de sempre, i estalviar-nos l'esforç d'atansar-nos als nostres afins sobre el terreny i d'analitzar amb cura els nous actors que intervenen en l'escenari global; podem fer discursos en lloc de fer política; i poder renyar els àrabs en lloc d'aprendre'n. O, en canvi, podem solidaritzar-nos amb els pobles que en aquests moments estan provant d'acanar una història o de començar-ne una altra; amb els que, com Síria, Iemen, Bahrein, proven de deslliurar-se del jou dels seus dictadors i amb els que, com Tunis, Egipte i Líbia, tenen que provar de lliurar-se, a partir d'ara, de diferents modalitats d'intervenció extrangera.

—Article original a Gara: Libia, el caos y nosotros.

—Article a Rebelión: Libia, el caos y nosotros.