1.- Les teories de la conspiració són convincents perquè sempre tenen un fonament a la realitat: les conspiracions existeixen. La CIA, l'OTAN, el Pentàgon, la UE estan conspirant ininterrompudament per tal d'assegurar els seus interessos a totes les regions del planeta. També conspiren Rússia i la Xina i Turquia i Pakistan i l'Índia. També Cuba i Veneçuela. Tothom conspira perquè la conspiració és un dels instruments indissociables de la relació entre els Estats-Nació en un marc de lluites imperialistes, antiimperialistes i interimperialistes.
2.- Ningú no pot posar en dubte, doncs, que l'imperialisme està conspirant en aquests mateixos moments contra tots els moviments populars i contra aquells que els representen. Les conspiracions imperialistes conspiren també amb el propòsit de tornar paranoics els revolucionaris: és a dir, per a què acabin completament absorbits en la idea no revolucionària de l'omnipotència de l'enemic. La diferència entre una teoria de la conspiració i una teoria de la revolució és que aquesta considera justament que si l'imperialisme conspira és perquè no controla totes les forces i que això que anomenem "poble" manté sempre la seva potència "residual" respecte de totes les conspiracions. Aquest "residu", fins i tot com a consciència deformada o imprecisa, té a veure amb la realitat mateixa: la pobresa, el dolor, la frustració, la repressió. Mohamed Bouazizi no es va cremar a Sidi Bouzid el 17 desembre 2010 manipulat per la CIA sinó humiliat per un aliat seu. Les teories de la conspiració són hegelianes: el curs de l'imperialisme coincideix amb el de la realitat. Les revolucionàries són més aviat leibnizianes: l'imperialisme ha de posar constantment en hora el rellotge del món. Al paranoic se li podria dir: "tens tota la raó: l'imperialisme ho manipula i controla tot; la prova n'ets tu".
3.- Els EUA, la UE i l'OTAN haurien preferit que no hagués passat res del que ha passat al món àrab. Així ho demostren les primeres declaracions de suport als dictadors amics i les seves maniobres per tal d'ajornar-ne la caiguda. També a Líbia haurien preferit mantenir l'estatus quo, encara que només fos per tal de no comprometre Itàlia com a potència ex-colonial: al contrari del que pretenen alguns analistes de memòria curta, només cal consultar les hemeroteques per a confirmar que primer va hi va haver silenci, després declaracions ambigües, després condemnes tèbies i finalment escàndol moral. Les potències neocolonials van conspirar per a què no canviessin les coses i, quan no han pogut evitar els enderrocaments, conspiren per a provar d'utilitzar els canvis en favor seu. Els hauria resultat més difícil, també a Líbia, si des del principi totes les forces d'esquerra haguessin fet una declaració conjunta en favor de les revolucions i els pobles àrabs i del seu anhel anticolonial de democràcia i llibertat. Els que no ho fan així no només es distancien sideralment del pols del carrer en aquesta zona del món sinó que permeten que els mateixos que disparen contra la multitud a l'Iraq, bombardegen el Pakistan i l'Afganistan i col·laboren en l'aniquilació de Palestina, es presentin de nou —la hipocresia funciona sempre quan es tenen mitjans de comunicació i de destrucció suficients— com a paladins dels Drets Humans i de la democràcia.
4.- Per descomptat l'OTAN vol ficar les seves urpes a Líbia ara que la revolta està en marxa i deriva cap a la guerra civil. Gaddafi, al contrari que els altres canalles derrocats, no és fiable: és capritxós, inestable, no es deixa manejar i, ja seriosament amenaçat i en qualsevol cas descartat com a interlocutor, caldrà llavors aprofitar l'ocasió per a ficar una falca militar entre Tunísia i Egipte —dos països d'alt risc— i controlar directament els recursos petrolífers. L'opinió general entre l'esquerra i la població del món àrab és que no hi haurà invasió: estem parlant d'una de les zones més anti-imperialistes del món i on Palestina i l'Iraq estan sempre presents com a prova de la hipocresia criminal de les potències occidentals. Si els EUA volen "democratitzar" l'Orient i el Magrib a la seva manera, seria una gran estupidesa córrer aquest risc. La retòrica i les sancions, juntament amb la divisió en el camp antiimperialista, introdueixen ja un efecte prou favorable als seus interessos. Sense descartar cap possibilitat, no sembla, però, que de moment els convingui aspirar a més...
5.- El que proven les amenaces de l'OTAN i els EUA, en tot cas, no és que occident no controli Gaddafi sinó que no en controla l'oposició. EUA no va envair l'Iraq perquè Saddam Hussein fos fort sinó perquè era feble: era feble tant militarment com política; en aquell moment s'estaven produint fortes pressions dins del règim —i negociacions amb l'oposició d'esquerres a l'exili— per a una reforma interna que portés a una veritable democratització: això no ho podien permetre els EUA. Els EUA temen els pobles. I el propòsit dels EUA és sempre el d'impedir que siguin els pobles els que acabin amb els seus dictadors i prenguin les regnes del seu destí. Ho estem veient: com més a prop està de caure Gaddafi, més augmenten les amenaces; com més risc hi ha que el poble acabi amb Gaddafi, més probable és la intervenció de l'OTAN.
6.- Les amenaces d'invasió són una aposta segura per a l'imperialisme. L'OTAN envaeix països, o amenaça amb envair-los, sempre amb dos propòsits: un el d'impedir les lluites dels pobles; l'altre el d'obligar als anti-imperialistes a contraure i donar suport a dictadors que no s'ajusten ni als nostres interessos ni als nostres principis. Aquí la manipulació dels mitjans hi coopera amb èxit: quan més dolent sigui Gaddafi més es desprestigien els que li donen suport. Però nosaltres no hem de caure en el parany del simplisme binari imperialista i de les seves fórmules primitives: si ataquen Gaddafi llavors és que Gaddafi és bo; si els mitjans ara manipulen abjectament és que res no ha passat a Líbia i tot és un muntatge de la CIA. Ens agradaria que les coses fossin així de senzilles i els mitjans hegemònics ens han servit de brúixola invertida infalible; però l'obligació de l'esquerra, al costat de la de denunciar i combatre qualsevol intervenció, és la d'abordar la situació en tota la seva complexitat. La imaginació, deia Pascal, és tant més mentidera com que no menteix sempre; l'imperialisme és tant més perillós com més incoherent és. El que no ens sembla acceptable com a ètica revolucionària i ens sembla contraproduent des del punt de vista propagandístic és aquesta decisió: entre un dictador que no ens acaba d'agradar del tot i un poble que no ens acaba de convèncer del tot, acabem escollint —imitant en això els imperialistes— l'amic dictador. La trampa és perfecta: per a ser antiimperialistes se'ns vol obligar a no ser comunistes.
7.- Per tots els motius ja assenyalats, ningú mínimament d'esquerres pot donar suport, justificar o romandre callat davant d'una intervenció dels EUA. Això cal dir-ho alt i clar. Però no menys alt i clar cal dir que la situació nova del món àrab comporta riscos i que caldrà escollir-ne un. Els riscos són tres: una intervenció de l'OTAN, una victòria de Gaddafi i una victòria del poble en armes contra ell. La intervenció de l'OTAN comporta el risc més gran, però no perquè pugui enderrocar "el nostre amic" Gaddafi sinó perquè, a banda la catàstrofe humana, impugnaria el dret inalienable del poble libi a enderrocar-lo ell mateix, amenaçant alhora tots els pobles germans de la zona. En ordre descendent, el segon major risc seria una victòria de Gaddafi. A la terrible repressió del seu poble caldria afegir l'efecte que això tindria sobre la regió, especialment sobre Tunísia i Egipte, països veïns els processos de canvi dels quals es podrien veure paralitzats i fins i tot invertits (sense descartar, com ja ha passat de fet, una intervenció més o menys directa del "nostre amic" dictador en ells). El tercer risc és gran, molt gran, però és el menor. És el veritable "mal menor": deixar un poble del que sabem molt poc que passi comptes amb els seus governants en un espai molt obert, molt nou, molt inestable, en el qual, sigui com sigui, també nosaltres podrem conspirar. Donem suport a aquest poble i conspirem amb ell. El temor als pobles és reaccionari i de dretes i, procedent de l'Amèrica Llatina revolucionària, fa arribar el missatge d'una inquietant vulnerabilitat que també podria intentar aprofitar l'imperialisme. En defensar-se defensant un dictador, els governs emancipatoris llatinoamericans s'assenyalen absurdament a si mateixos i criden l'atenció sobre una afinitat inexistent. Només podem sentir malenconia en comprovar que l'imperialisme, que té por dels pobles, acaba invocant el seu nom contra els que realment volen defensar-lo, els quals, per això mateix, debiliten la seva posició al món i als països on governen. Els alçaments al món àrab han fet fluctuar totes les poques referències que ens quedaven després del final de la guerra freda i ens posen a tots en dificultats. Els imperialistes hi estan reaccionant millor. Potser són més forts, però també són més llestos. Si a més fossin justos, serien ells els veritables socialistes. De moment, la victòria propagandística és seva: han demostrat que els socialistes no som ni forts ni llestos ni justos.
8.- Tant de bo el poble libi acabi amb el règim de Gaddafi abans que la intervenció dels EUA ens obligui a defensar el criminal per a defensar a aquest poble que s'ha alçat contra ell i que no acceptarà cap intervenció estrangera que li privi del seu dret a enderrocar-lo.
—Article original: Principios e incertidumbres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada