dimecres, 22 d’abril del 2009

Europa: la dignitat de la submissió (Conferència sobre el racisme)

Finalment les potències europees van fer dilluns passat el gest enèrgic, digne i civilitzat que tots estàvem esperant. Com a esquerrans justiciers, sense por a les conseqüències, posant el seu honor i la seva consciència per damunt dels protocols, afirmant públicament el seu suport insubornable als alts valors encarnats en la nostra història, els representants de la UE no van dubtar en boicotejar una reunió internacional en què la infàmia pretenia aixecar la veu. Es van aixecar dels seus seients i van desfilar d'un en un, el cap alçat, l'alçada desafiant, cap a la sortida.

Europa havia aguantat ja massa. Havia tolerat —per exemple— la invasió de Panamà, la doble destrucció d'Iraq, el bombardeig del Sudan, els bombardejos sobre el Pakistan, el linxament del Líban, els assassinats d'Uribe a Colòmbia, les presons secretes de la CIA, etc, perquè eren realment destructives. Havia tolerat també les declaracions de Bush sobre Iraq i els falsos testimonis sobre els Balcans, com ha tolerat les calúmnies contra Chávez, Fidel o Evo Morales, perquè eren mentida. Però tot té un límit, i si algú diu la veritat, i sense matar ningú, heus aquí per fi la ocasió per a protestar!

Contra la veritat, “no es possible cap compromís”, va afirmar Bernard Kouchner. Tan bon punt es pronunciés la veritat, “teníem la consigna d'abandonar la sala”, va assegurar Javier Garrigues. Si es deia la veritat, “no pensàvem tolerar cap mena d'abús”, havia declarat la presidència txeca de la UE. Com comparegués la veritat, teníem l'obligació de silenciar “aquell discurs d'odi”, va dir Sarkozy. Tot aquell que digui la veritat, va encoratjar el secretari general de l'ONU, Ban Ki-Moon, esdevé culpable “d'acusar, dividir i incitar”.

Si no es mata o es menteix, els europeus ens indignem. És natural. La veritat és més “incendiària” que els incendis; és més “extremista” que el fòsfor blanc; és més “violenta” i “provocativa” que la mutilació d'un nen. Ahmadineyad, president d'Iran, va pujar a la tribuna i va dir serenament: “Israel és racista”. Els representants europeus van llançar-se-li al damunt: “violent, radical, antisemita”. L'estratègia legitimadora d'Israel, senzilla i brutal, s'inscriu en la més afinada tradició europea: matar, escorxar, massacrar amb elegància i sense escarafalls i tot seguit escandalitzar-se davant de la denúncia, que posa fi a tota possibilitat de diàleg. Dir que las crítiques d'Ahmadineyad no són constructives és el mateix que dir que les bombes d'Israel no són destructives. Entre dos bombardejos constructius, les denúncies destructives d'Ahmadineyad tot ho destrueixen. I Europa, molt justament, s'indigna no pel racisme d'Israel, que acaba de produir 1400 morts a Gaza, sinó per les denúncies d'Ahmadineyad, aquell racista que acusa de racisme els assassins de racistes palestins. Israel no és racista: només mata racistes que, altrament, podrien cometre el crim de denunciar els seus crims o, com a mínim, d'odiar els israelians.

No insistiré en com de veritable és la veritat que va enunciar dilluns el president d'Iran a la Conferència sobre Racisme de l'ONU; avui mateix Pascual Serrano ho explica molt bé en aquest mateix mitjà. Allò preocupant és que aquella veritat hàgim d'escoltar-la precisament dels llavis d'un governant que ens és tan afí com Sarkozy i que ens entusiasme tant com Berlusconi; i que, en definitiva, és tan d'esquerres com Merkel o Klaus; un home que contribueix decisivament en l'ocupació d'Iraq mentre fa ús d'una retòrica antiimperialista en favor d'un projecte social i culturalment tan emancipador com pot ser-ho el del PP o el del Vaticà. Res no pot convenir més a Israel que deixar la veritat en aquelles mans; cap altre portaveu legitima millor la “dignitat” europea als ulls d'una opinió pública manipulada i ignorant. ¿Potser s'haurien mostrat tan orgullosament moralitzants els nostres ambaixadors si a la tribuna hi hagués estat —per exemple— el pare d'Amal i de Suad Abed Rabbo, de 2 i 7 anys, assassinades davant de casa seva per un tanc israelià? ¿O la mare de Lina Hassan, de 10 anys, tirotejada al costat de l'escola de l'ONU a Jabaliya? ¿O Mahmoud Abdel Rahim, de 20 anys, que va perdre els seus pares i a tres germans en un bombardeig? M'hauria agradat veure llavors els representants de la UE menysprear cara a cara —com realment han fet— tot aquest dolor de què són parcialment responsables.

En tot cas, que la denúncia provingui d'un lloc incòmode no és un fet que hàgim de retreure a Ahmadineyad, que com a mínim diu la veritat, sinó als nostres propis governants europeus, tan semblants en tota la resta al seu homòleg iranià, però que podrien, si diguessin la veritat i actuessin en conseqüència, acabar amb l'agonia del poble palestí i amb la ignomínia de l'Estat d'Israel. Perquè el pitjor, el més obscè, el més vergonyós és que “el gest digne, enèrgic i civilitzat” dels nostres representants europeus no respon ni a profundes conviccions ideològiques ni a baixos interessos econòmics; tampoc al saludable sadisme de la nostra tradició colonial; ni a l'honrat civisme ben instal·lat als nostres instints; respon només a la submissió més pura, covarda i humiliant. Mai ningú no havia alçat tant el cap per a llepar unes botes.

-Article relacionat: Discurs complet del president iranià Ahmadineyad durant la Conferència de Nacions Unides sobre el racisme.