dimecres, 7 de gener del 2009

Massacre a Gaza: què bell és matar, què just és morir

"Llavors Jahvè va fer ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. I va arrasar aquelles ciutats i tota la plana amb tots els seus habitants i la vegetació del sòl. La dona de Lot va mirar enrere i es va tornar una estàtua de sal". Gènesi 19, 23-26.



L'ira de Déu no és només justa sinó bella, i la seva bellesa mateixa revela i proclama la seva justícia superior. ¿Com no sucumbir davant d'aquest extraordinari quadre d'El Bosco pintat per l'aviació israeliana? Els cossos i les cases que hi ha sota, ¿no són enderrocats precisament per la bellesa d'aquest flaix diví, d'aquest enlluernador sortidor de llum? Els que no moren, els que resisteixen, els que maleeixen entre les ruïnes, ¿no són per això mateix culpables i reclamen amb la seva supervivència mateixa una nova ejaculació de sofre i foc?

Els més vells atavismes religiosos es recolzen en els més moderns mitjans de destrucció. Més enllà o més cap aquí de les manipulacions i les mentides, ens inclinem fascinats davant de la brutalitat israeliana perquè és brutal i procedeix del cel; admirem la seva força i no la seva causa, i és precisament la verticalitat incontestable d'aquesta força la que l'investeix d'una legitimitat inassolible per a la raó, atès que és al mateix temps, i en el mateix motlle, estètica i teològica. Abans només es podia destruir una ciutat si s'era Déu; ara ho poden fer també els israelians. Del cel cauen únicament benediccions miraculoses i càstigs merescuts. La superioritat tecnològica dels sionistes —el seu superior menyspreu per la vida humana— activa aquesta legitimació teològica que els seus governants exploten conscientment, fins al punt que és la pròpia tecnoteología bíblica dels atacs aeris, com a única font ja de legitimitat, la que els obliga a repetir-los a una escala sempre més gran. És tan bonic, tan plaent, tan fàcil, tan justicier, reduir a runes una ciutat; i seria tan difícil, tan lleig, tan moralment degradant tractar de defensar racionalment el sionisme ... El Déu de la Bíblia que destrueix des de l'aire és tant més just i tant més bell com més gran és el seu poder d'aniquilació. Les seves víctimes embelleixen seva potència, justifiquen la seva existència, homenatgen la seva misericòrdia; com més augmenta el nombre de morts, més culpables són els cadàvers i més sublim l'agressor; quants més nens i dones i ancians sucumbeixen a aquesta llum meravellosa, més meravellosa és la llum i més merescut el càstig. "Desproporcionat" —fora de tota proporció— només ho és Jahvè i això és el que volen dir els mitjans de comunicació i els governs quan qualifiquen així —de forma respectuosa i admirada— l'ús de la força per part d'Israel: volen dir que és " diví ", sobrenatural, sobrehumà;, volen dir que està justificat, que no podem jutjar-lo i molt menys condemnar-lo sense cometre un sacrilegi. Els mitjans (de destrucció) justifiquen tots els fins. La "desproporció" tecnològica declara el seu dret al marge de les lleis humanes i necessita molt poca propaganda per a imposar-se: n'hi ha prou amb que sigui capaç d'imitar a Déu i "arrasar les ciutats amb tots els seus habitants" enmig d'un torrent de llum. Fins els ateus més encallits passarem per alt els morts a condició que siguin molts i que s'usin per a matar-los bombes de fragmentació i fòsfor blanc, és a dir, a condició que l'assassí sigui omnipotent i la seva potència d'ordre religiós i sobrenatural. Israel és un Estat teocràtic per la seva forma de viure i per la seva forma de matar. La resta del món l'admira precisament per això. I quan tornem la mirada cap a l'espectacle, com la dona de Lot, ens convertim en mudes estàtues de sal.

L'aire és pur, el cel és inimputable. El pilot israelià del F-16 no arriba a despentinar-se; elegant, sofisticat, primmirat en l'acompliment de la seva missió, desinfectat de tots els baixos instints que podrien entelar la seva mirada, brillant, irònic, seriós, just, imita a Déu i El Bosco i torna després a temps a Tel Aviv per a provar el menjar d'un nou restaurant indonesi i discutir amb la seva xicota els detalls del nou mobiliari adquirit a l'Ikea.

I a sota? Què passa mentrestant a sota? Com és la gent que hi ha a sota?



Aquí els veiem. Són terrestres, primitius, emocionals, cridaners, amenaçadors, foscos, pastosos, supersticiosos, gregaris, esparracats, lletjos, pedestres, horitzontals, vulnerables, prescindibles: humans. L'article d'El Mundo que il·lustra aquesta fotografia afegia que són també "exhibicionistes": al contrari que els amos de l'aire, que preferim enterrar els nostres morts en la intimitat, als palestins de Gaza els diverteix mostrar els cadàvers dels seus nens i proclamar obscenament el seu dolor. Al fi antropòleg del diari espanyol se li oblidava citar altres diferències igualment definitives: mentre que als amos de l'aire ens agrada morir de vells en un hospital o en la intimitat de les nostres cases, als palestins de Gaza els encanta morir al carrer, en públic, rebentats sense cap pudor per una bomba bíblica llançada des del cel, i mentre que als amos de l'aire ens agrada matar sense despentinar-nos ni alterar-nos —per a tornar i poder sopar a Tel-Aviv sense haver de passar abans per la perruqueria— als palestins de Gaza els agrada matar matant-se —ja que la ràbia i l'odi no els permetria fer-ho de cap altra manera. Si la "desproporció" israeliana es justifica a si mateixa, les proporcions humanes dels palestins s'eliminen també a si mateixes. N'hi ha prou amb la fotografia del bombardeig israelià per a convèncer-nos de la justícia sionista; i n'hi ha prou amb la fotografia de l'enterrament palestí per a convèncer-nos de la culpabilitat palestina.

La diferència entre israelians i palestins es resumeix en aquestes dues imatges, en aquest contrast que els mitjans de comunicació, interessadament o no, alimenten sense descans: la superioritat estètica i teològica dels uns, basada exclusivament en el seu armament, i la inferioritat ”natural” dels altres, reduïts amb antelació —des de sempre— a pura esca del foc de Jahvè, a mer combustible de la Llum Divina. Cap raonament, cap súplica, podran anul lar aquesta diferència; tampoc cap coet Qassam. Només hi ha dues maneres de corregir aquest contrast assentat ja en les nostres retines i sintetitzat mansament en les nostres mirades: o bé armem els palestins amb míssils, bombes de raïm i fòsfor blanc o bé desarmem els israelians i dissolem l'Estat d'Israel. Mentre no passi una d'aquestes coses, no serveix de res que la justícia humana estigui de part dels palestins en un món que baveja fascinat —els EUA, la UE, els governs àrabs, l'ONU, els mitjans de comunicació— davant els quadres d'El Bosco que pinta l'aviació israeliana i la bíblica bellesa justiciera que els acompanya. Mentre la justícia humana no ens sembli més justa i més bella que un bombardeig israelià, els palestins —facin el que facin— només aconseguiran eixamplar la diferència i donar pretextos a Jahvè per a què els mati des de la seva remota elegància impertorbable. No els doneu pretextos, no, si us plau: no llanceu coets, no dispareu fusells, no traieu els ganivets, no defenseu les vostres cases, no protegiu els vostres nens, no crideu, no ploreu, no mengeu, no respireu. Però si no hi ha justícia humana i els palestins són culpables davant Déu de respirar (¡encara més de sagnar!), si facin el que facin han estat ja condemnats per sempre, seria vergonyós condemnar-los també —facin el que facin— des de les nostres confortables avionetes morals. Hi ha vegades en què més immoral que assassinar és precisament moralitzar.

Però ara la diferència s'ha reduït una mica. A cobert dels F-16 dins la meva casa ben caldejada, estremit i avergonyit, sento la satisfacció que els israelians hagin renunciat a la seva impunitat divina i hagin entrat a Gaza també per terra. Encara incommensurablement superiors, es mouen en tot cas a ran de terra i es tornen per això una mica palestins, una mica humans, una mica vulnerables; potser estigui fins i tot justificat matar-los. Potser fins i tot en morin uns pocs. Potser —tant de bo—, en lloc de por o admiració, alguns arribin a inspirar també pietat.

Allò "desproporcionat" s'anomena Déu; el que és "proporcionat" s'anomena justícia humana. Allò "proporcionat diví" és la bellesa; allò "desproporcionat humà" és la compassió. Potser en els propers dies veiem per fi la imatge d'un tanc israelià destruït pels heroics defensors de Gaza i ens deixem portar, després de l'alegria, per la desproporció de la compassió —inesperada, incomprensible, irracional— enfront del cos d'un soldat israelià presoner o mort. En absència de proporcions, en absència de justícia, assassins ara exposats al dèbil, lleig i valent foc defensiu, potser els sionistes, morts, presoners o ferits, posats dolorosament a terra, ens semblin per fi —per primera vegada— humans.

--Article original: Masacre en Gaza: qué bello es matar, qué justo morir.