Quan es compleixen sis anys de la invasió, ocupació i destrucció d'Iraq, amb més d'un milió de morts i 5 milions de desplaçats en un país avui sense metges ni mestres ni poetes, desproveït de serveis mínims, famolenc i malalt, entregat a fanàtics i criminals, abandonat a la seva sort per la resta del món, que està més pendent del menú del G-20 o del vestuari de Hillary Clinton, només la Konami Digital Entertaintment ens retorna a la memòria l'existència d'aquell horror distant. A l'empresa estatunidenca no l'importa guanyar diners si és per a augmentar la insensibilitat; no li importa vendre els seus productes a tot el món si és per a disminuir la consciència. Amb un esforç combinat d'erudició i mestratge tècnic, recollint imatges d'arxiu i testimonis de protagonistes, inspirant-se en Shakespeare i Hemingway, l'empresa ha creat el videojoc “Sis Dies a Faluja”, que permet els seus usuaris experimentar minut a minut les emocions del fòsfor blanc i l'execució de presoners, enmig d'estrèpits tan falsos que semblen reals, amb gràfics tan impossibles que semblen autèntics. Resignats a fer-se rics amb la condició de danyar més ments, transigint a la fama a canvi de degradar una mica més els esperits, els creadors de Sis Dies a Faluja afronten el repte —diu Peter Tamte, president de la companyia— de “presentar els horrors de la guerra en un joc que és alhora molt divertit”. ¿Potser ens semblaran més horribles els horrors o més divertida la diversió? ¿Ens horroritzarà divertir-nos o ens divertirà horroritzar-nos? ¡Quin horror el plaer de matar! ¡Quin plaer l'horror de matar! La primera conquesta de Faluja el novembre del 2004, poc creïble, va inspirar aquesta versió original que la propera conquesta de Faluja imitarà; els marines que van participar en la primera conquesta de Faluja, assessors avui de Konami Digital Entertaintment, es van sacrificar per a què els marines que conquereixin per segon cop Faluja —onsevulga que sigui— hagin pogut destruir-la en un joc real abans de destruir-la en una realitat recreativa.
Mentre a Espanya 5.000 nous aturats se sumen cada dia a les llistes de la INEM i les classes mitjanes recorren als menjadors municipals, mentre als EEUU 663.000 treballadors perdien els seus llocs de treball durant el mes de març i milers de persones són quotidianament desallotjades de les seves cases, només la cadena de televisió Fox afronta i intervé decisivament en la crisi econòmica mundial. Resignada a veure augmentar els seus índexs d'audiència amb la condició d'imitar Neró, transigint a la riquesa si és per a donar suport i estimular l'esclavitud, el canal estatunidenc estrenarà en les properes setmanes un nou reality show de nom “Algú ha d'anar-se'n”. A l'antiga Roma els espectadors del circ gaudien veient com els esclaus es mataven els uns als altres i s'acarnissaven entre si per a poder sobreviure fins a la propera batalla; els espectadors estatunidencs —i ben aviat espanyols— gaudiran veient com els treballadors de les empreses en crisi decideixen entre ells, contra ells mateixos, qui ha de ser acomiadat per a estalviar despeses a l'amo de la companyia o, el que és el mateix, qui ha de sobreviure fins al proper acomiadament. A l'empresa holandesa Endemol, contractada per a la producció, no l'importa haver de revaloritzar la seva cotització en borsa si és per a menysprear les víctimes del capitalisme; a la Fox ni l'importa superar en audiència a la CNN si és per a degradar, humiliar i desmobilitzar els treballadors amenaçats. Mike Darnell, el geni de la telerrealitat de Fox, va declarar al Washington Post sense cap mena de rubor que està “convençut de què els milions d'estatunidencs que temen perdre la seva feina o ja l'han perduda s'enganxaran a la televisió per a seguir la sèrie”. Programa d'esclaus per a esclaus, el nombre d'espectadors augmentarà a mesura que la crisi s'agreugi; programa d'infeliços per a infeliços, la crisi proporcionarà així als rancuniosos l'exutori emotiu d'una venjança dirigida —no cap als responsables, no, exclosos de les deliberacions— sinó cap als que encara sobreviuen a les urpades del capitalisme. La crisi, després de tot, paga la pena: uns hi guanyen molts diners i d'altres senten el plaer de perdre-ho tot davant de les càmeres o el de veure d'altres seguir el mateix destí en la pantalla.
“Sis dies a Faluja” i “Algú ha d'anar-se'n” són amb prou feines dues mostres d'un rutinari “estat del món i estat de l'ànima”, per evocar la definició que feia Kafka del capitalisme. En ambdós casos, acceptem com a natural, com a normal, com a desitjable, com a inevitable, una realitat que mai és tan horrible com per a què —mitjançant un gag visual— no ens proporcioni també plaer. El capitalisme indemnitza cada horror real amb un joc molt més real encara; compensa cada dolor autèntic amb un plaer de ficció encara més intens i molt més autèntic. Les revolucions no fetes prolonguen el patiment i aproximen l'apocalipsi, però és que el patiment i l'apocalipsi constitueixen el millor de la programació. Matar, matar-se, fer mal, fer-se mal, no indueixen a la revolta; reclamen senzillament noves dosis. Tot és Apocalipsi; tot és orgasme.
-Article original: Todo es dolor, todo es orgasmo.
Mentre a Espanya 5.000 nous aturats se sumen cada dia a les llistes de la INEM i les classes mitjanes recorren als menjadors municipals, mentre als EEUU 663.000 treballadors perdien els seus llocs de treball durant el mes de març i milers de persones són quotidianament desallotjades de les seves cases, només la cadena de televisió Fox afronta i intervé decisivament en la crisi econòmica mundial. Resignada a veure augmentar els seus índexs d'audiència amb la condició d'imitar Neró, transigint a la riquesa si és per a donar suport i estimular l'esclavitud, el canal estatunidenc estrenarà en les properes setmanes un nou reality show de nom “Algú ha d'anar-se'n”. A l'antiga Roma els espectadors del circ gaudien veient com els esclaus es mataven els uns als altres i s'acarnissaven entre si per a poder sobreviure fins a la propera batalla; els espectadors estatunidencs —i ben aviat espanyols— gaudiran veient com els treballadors de les empreses en crisi decideixen entre ells, contra ells mateixos, qui ha de ser acomiadat per a estalviar despeses a l'amo de la companyia o, el que és el mateix, qui ha de sobreviure fins al proper acomiadament. A l'empresa holandesa Endemol, contractada per a la producció, no l'importa haver de revaloritzar la seva cotització en borsa si és per a menysprear les víctimes del capitalisme; a la Fox ni l'importa superar en audiència a la CNN si és per a degradar, humiliar i desmobilitzar els treballadors amenaçats. Mike Darnell, el geni de la telerrealitat de Fox, va declarar al Washington Post sense cap mena de rubor que està “convençut de què els milions d'estatunidencs que temen perdre la seva feina o ja l'han perduda s'enganxaran a la televisió per a seguir la sèrie”. Programa d'esclaus per a esclaus, el nombre d'espectadors augmentarà a mesura que la crisi s'agreugi; programa d'infeliços per a infeliços, la crisi proporcionarà així als rancuniosos l'exutori emotiu d'una venjança dirigida —no cap als responsables, no, exclosos de les deliberacions— sinó cap als que encara sobreviuen a les urpades del capitalisme. La crisi, després de tot, paga la pena: uns hi guanyen molts diners i d'altres senten el plaer de perdre-ho tot davant de les càmeres o el de veure d'altres seguir el mateix destí en la pantalla.
“Sis dies a Faluja” i “Algú ha d'anar-se'n” són amb prou feines dues mostres d'un rutinari “estat del món i estat de l'ànima”, per evocar la definició que feia Kafka del capitalisme. En ambdós casos, acceptem com a natural, com a normal, com a desitjable, com a inevitable, una realitat que mai és tan horrible com per a què —mitjançant un gag visual— no ens proporcioni també plaer. El capitalisme indemnitza cada horror real amb un joc molt més real encara; compensa cada dolor autèntic amb un plaer de ficció encara més intens i molt més autèntic. Les revolucions no fetes prolonguen el patiment i aproximen l'apocalipsi, però és que el patiment i l'apocalipsi constitueixen el millor de la programació. Matar, matar-se, fer mal, fer-se mal, no indueixen a la revolta; reclamen senzillament noves dosis. Tot és Apocalipsi; tot és orgasme.
-Article original: Todo es dolor, todo es orgasmo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada