Massacre a Gaza: què bell és matar, què just és morir

"Llavors Jahvè va fer ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. I va arrasar aquelles ciutats i tota la plana amb tots els seus habitants i la vegetació del sòl. La dona de Lot va mirar enrere i es va tornar una estàtua de sal". Gènesi 19, 23-26.



L'ira de Déu no és només justa sinó bella, i la seva bellesa mateixa revela i proclama la seva justícia superior. ¿Com no sucumbir davant d'aquest extraordinari quadre d'El Bosco pintat per l'aviació israeliana? Els cossos i les cases que hi ha sota, ¿no són enderrocats precisament per la bellesa d'aquest flaix diví, d'aquest enlluernador sortidor de llum? Els que no moren, els que resisteixen, els que maleeixen entre les ruïnes, ¿no són per això mateix culpables i reclamen amb la seva supervivència mateixa una nova ejaculació de sofre i foc?

Els més vells atavismes religiosos es recolzen en els més moderns mitjans de destrucció. Més enllà o més cap aquí de les manipulacions i les mentides, ens inclinem fascinats davant de la brutalitat israeliana perquè és brutal i procedeix del cel; admirem la seva força i no la seva causa, i és precisament la verticalitat incontestable d'aquesta força la que l'investeix d'una legitimitat inassolible per a la raó, atès que és al mateix temps, i en el mateix motlle, estètica i teològica. Abans només es podia destruir una ciutat si s'era Déu; ara ho poden fer també els israelians. Del cel cauen únicament benediccions miraculoses i càstigs merescuts. La superioritat tecnològica dels sionistes —el seu superior menyspreu per la vida humana— activa aquesta legitimació teològica que els seus governants exploten conscientment, fins al punt que és la pròpia tecnoteología bíblica dels atacs aeris, com a única font ja de legitimitat, la que els obliga a repetir-los a una escala sempre més gran. És tan bonic, tan plaent, tan fàcil, tan justicier, reduir a runes una ciutat; i seria tan difícil, tan lleig, tan moralment degradant tractar de defensar racionalment el sionisme ... El Déu de la Bíblia que destrueix des de l'aire és tant més just i tant més bell com més gran és el seu poder d'aniquilació. Les seves víctimes embelleixen seva potència, justifiquen la seva existència, homenatgen la seva misericòrdia; com més augmenta el nombre de morts, més culpables són els cadàvers i més sublim l'agressor; quants més nens i dones i ancians sucumbeixen a aquesta llum meravellosa, més meravellosa és la llum i més merescut el càstig. "Desproporcionat" —fora de tota proporció— només ho és Jahvè i això és el que volen dir els mitjans de comunicació i els governs quan qualifiquen així —de forma respectuosa i admirada— l'ús de la força per part d'Israel: volen dir que és " diví ", sobrenatural, sobrehumà;, volen dir que està justificat, que no podem jutjar-lo i molt menys condemnar-lo sense cometre un sacrilegi. Els mitjans (de destrucció) justifiquen tots els fins. La "desproporció" tecnològica declara el seu dret al marge de les lleis humanes i necessita molt poca propaganda per a imposar-se: n'hi ha prou amb que sigui capaç d'imitar a Déu i "arrasar les ciutats amb tots els seus habitants" enmig d'un torrent de llum. Fins els ateus més encallits passarem per alt els morts a condició que siguin molts i que s'usin per a matar-los bombes de fragmentació i fòsfor blanc, és a dir, a condició que l'assassí sigui omnipotent i la seva potència d'ordre religiós i sobrenatural. Israel és un Estat teocràtic per la seva forma de viure i per la seva forma de matar. La resta del món l'admira precisament per això. I quan tornem la mirada cap a l'espectacle, com la dona de Lot, ens convertim en mudes estàtues de sal.

L'aire és pur, el cel és inimputable. El pilot israelià del F-16 no arriba a despentinar-se; elegant, sofisticat, primmirat en l'acompliment de la seva missió, desinfectat de tots els baixos instints que podrien entelar la seva mirada, brillant, irònic, seriós, just, imita a Déu i El Bosco i torna després a temps a Tel Aviv per a provar el menjar d'un nou restaurant indonesi i discutir amb la seva xicota els detalls del nou mobiliari adquirit a l'Ikea.

I a sota? Què passa mentrestant a sota? Com és la gent que hi ha a sota?



Aquí els veiem. Són terrestres, primitius, emocionals, cridaners, amenaçadors, foscos, pastosos, supersticiosos, gregaris, esparracats, lletjos, pedestres, horitzontals, vulnerables, prescindibles: humans. L'article d'El Mundo que il·lustra aquesta fotografia afegia que són també "exhibicionistes": al contrari que els amos de l'aire, que preferim enterrar els nostres morts en la intimitat, als palestins de Gaza els diverteix mostrar els cadàvers dels seus nens i proclamar obscenament el seu dolor. Al fi antropòleg del diari espanyol se li oblidava citar altres diferències igualment definitives: mentre que als amos de l'aire ens agrada morir de vells en un hospital o en la intimitat de les nostres cases, als palestins de Gaza els encanta morir al carrer, en públic, rebentats sense cap pudor per una bomba bíblica llançada des del cel, i mentre que als amos de l'aire ens agrada matar sense despentinar-nos ni alterar-nos —per a tornar i poder sopar a Tel-Aviv sense haver de passar abans per la perruqueria— als palestins de Gaza els agrada matar matant-se —ja que la ràbia i l'odi no els permetria fer-ho de cap altra manera. Si la "desproporció" israeliana es justifica a si mateixa, les proporcions humanes dels palestins s'eliminen també a si mateixes. N'hi ha prou amb la fotografia del bombardeig israelià per a convèncer-nos de la justícia sionista; i n'hi ha prou amb la fotografia de l'enterrament palestí per a convèncer-nos de la culpabilitat palestina.

La diferència entre israelians i palestins es resumeix en aquestes dues imatges, en aquest contrast que els mitjans de comunicació, interessadament o no, alimenten sense descans: la superioritat estètica i teològica dels uns, basada exclusivament en el seu armament, i la inferioritat ”natural” dels altres, reduïts amb antelació —des de sempre— a pura esca del foc de Jahvè, a mer combustible de la Llum Divina. Cap raonament, cap súplica, podran anul lar aquesta diferència; tampoc cap coet Qassam. Només hi ha dues maneres de corregir aquest contrast assentat ja en les nostres retines i sintetitzat mansament en les nostres mirades: o bé armem els palestins amb míssils, bombes de raïm i fòsfor blanc o bé desarmem els israelians i dissolem l'Estat d'Israel. Mentre no passi una d'aquestes coses, no serveix de res que la justícia humana estigui de part dels palestins en un món que baveja fascinat —els EUA, la UE, els governs àrabs, l'ONU, els mitjans de comunicació— davant els quadres d'El Bosco que pinta l'aviació israeliana i la bíblica bellesa justiciera que els acompanya. Mentre la justícia humana no ens sembli més justa i més bella que un bombardeig israelià, els palestins —facin el que facin— només aconseguiran eixamplar la diferència i donar pretextos a Jahvè per a què els mati des de la seva remota elegància impertorbable. No els doneu pretextos, no, si us plau: no llanceu coets, no dispareu fusells, no traieu els ganivets, no defenseu les vostres cases, no protegiu els vostres nens, no crideu, no ploreu, no mengeu, no respireu. Però si no hi ha justícia humana i els palestins són culpables davant Déu de respirar (¡encara més de sagnar!), si facin el que facin han estat ja condemnats per sempre, seria vergonyós condemnar-los també —facin el que facin— des de les nostres confortables avionetes morals. Hi ha vegades en què més immoral que assassinar és precisament moralitzar.

Però ara la diferència s'ha reduït una mica. A cobert dels F-16 dins la meva casa ben caldejada, estremit i avergonyit, sento la satisfacció que els israelians hagin renunciat a la seva impunitat divina i hagin entrat a Gaza també per terra. Encara incommensurablement superiors, es mouen en tot cas a ran de terra i es tornen per això una mica palestins, una mica humans, una mica vulnerables; potser estigui fins i tot justificat matar-los. Potser fins i tot en morin uns pocs. Potser —tant de bo—, en lloc de por o admiració, alguns arribin a inspirar també pietat.

Allò "desproporcionat" s'anomena Déu; el que és "proporcionat" s'anomena justícia humana. Allò "proporcionat diví" és la bellesa; allò "desproporcionat humà" és la compassió. Potser en els propers dies veiem per fi la imatge d'un tanc israelià destruït pels heroics defensors de Gaza i ens deixem portar, després de l'alegria, per la desproporció de la compassió —inesperada, incomprensible, irracional— enfront del cos d'un soldat israelià presoner o mort. En absència de proporcions, en absència de justícia, assassins ara exposats al dèbil, lleig i valent foc defensiu, potser els sionistes, morts, presoners o ferits, posats dolorosament a terra, ens semblin per fi —per primera vegada— humans.

--Article original: Masacre en Gaza: qué bello es matar, qué justo morir.

El mecanisme negrer

[Pròleg al llibre "A la vuelta de la esquina. Relatos de racismo y opresión" ("A quatre passes. Relats de racisme i d'opressió"), d'Eduardo Romero, ed. Cambalache, Oviedo 2008, que es pot llegir i descarregar sencer des d'aquesta pàgina].

He dit d'altres vegades que el capitalisme materialitza totes les utopies humanes en forma de malson: ha convertit l'oci en atur, l'home nou en treballador precari, el triomf sobre la naturalesa en destrucció ecològica i canvi climàtic. Així mateix, el somni il·lustrat de l'home universal sublevat contra totes les fronteres, cosmopolita sense lligams nacionals, ciutadà del món dipositari d'una substància purament humana, ha generat cossos nus privats de tot dret, exposats a tots els cops, sotmesos a tots els abusos, reduïts a una condició purament animal: els immigrants. Contra els seus propis ideals, Europa ha aixecat murs eriçats d'espines i vidres trencats; contra els nostres propis valors, els europeus hem acceptat i reclamem tots els dies un genocidi. Per això, cap qüestió planteja d'una manera més clara el fracàs polític-moral d'Occident ni revela millor l'empantanegament històric en què ens trobem. La immigració ha globalitzat i interioritzat el colonialisme com a norma social i subjectiva de l'intercanvi desigual amb els altres; és a dir, ha generalitzat el menyspreu, la criminalització i eventualment l'eliminació —en origen i destinació— dels que treballen per a nosaltres.

Lleis, mesures policials i mitjans de comunicació concorren disciplinadament en aquesta tasca de justificar el colonialisme interior, segons la llei general que imposa que només es pot explotar qui mereix morir i que tot ens ho podem permetre contra aquells a qui perdonem, de vegades, la vida. Ens envaeixen, vénen per a quedar-se, ens roben la nostra riquesa. La imatge de la "invasió" converteix els immigrants en una amenaça meitat biològica i meitat militar tant més agressiva com més desarmats —més nus— arriben a les nostres costes. La seva pretensió de quedar-se al nostre país ens els presenta, als nostres ulls, privats ensems de passat i d'arrels, sense afectes, sense lligams, sense compromisos, i per això doblement perillosos. La seva cobdícia per la nostra riquesa, que ens fa creure rics, els transforma a ells en "paràsits". Entren per escletxes i viuen en escletxes, i la seva pròpia clandestinitat és la que els posa al marge de la llei i de la llum, com intrusos zoològics sempre a l'aguait contra els que la raó ha dictat ja des del principi la sentència. Hauríem de matar-los i ens reprimim; mereixen ser fumigats i consentim la seva existència. Com a mínim, que ens ho agraeixin aixecant les nostres cases, netejant les nostres terres i recollint les nostres collites sense protestar.

La veritat és exactament la contrària: els hem expulsat dels seus països, volen tornar-hi, els hem robat la seva riquesa i els la seguim robant.

Si vinguessin a envair-nos no farien sinó el que nosaltres hem fet sempre amb ells; si vinguessin a demanar una indemnització, seria un acte de justícia. Però el cert és que la immigració no fa sinó perllongar la mateixa desigualtat econòmica i en la mateixa direcció: és la "segona era" del tràfic d'esclaus sota una economia lliure de mercat que s'estalvia ara les despeses de captura i de trasllat dels captius. Els polítics i periodistes que denuncien l'"efecte crida" de les anomenades "mesures de gràcia" (mitjançant les que, com en els contes antics, retornem magnànimament a un animal la seva forma humana) s'obliden que als africans i llatinoamericans no els cridem des d'Espanya; els hem expulsat a empentes dels seus països d'origen. El cas del Senegal, present de forma ben vívida en aquest llibre, és exemplar. Segons ens expliquen George Monbiot i Felicity Lawrence, gran part de la població pagesa va haver d'abandonar el camp després que el govern senegalès eliminés l'any 1994 els impostos comercials i les empreses europees inundessin el mercat amb productes subsidiats. Els desplaçats van recórrer llavors a la pesca, però de seguida els superarrossegadors europeus —entre ells els de Pescanova— s'apoderaren del sector i van expulsar de nou els pescadors locals. D'aquesta manera, els vaixells de pesca van començar a ser emprats per a transportar emigrants que —tancament del bucle mortal— han acabat treballant, quan sobreviuen, en l'agricultura subsidiada europea els productes de la qual es vendran després al Senegal. El mecanisme "negrer" és fins a tal punt estructuralment eficaç (engreixat per l'"efecte crida" —aquest sí— del turisme i la publicitat comercial) que la violència occidental directa es concentra, paradoxalment, no ja en les operacions de selecció i transport, com en el cas dels esclavistes antics, sinó en les de contenció i re-expulsió de la força de treball excedent.

Els immigrants, que no ens envaeixen, tampoc no volen quedar-se. Volen tornar. Senten el desig dolorós de tornar. A l'inrevés que nosaltres, conserven llaços forts amb els seus llocs d'origen, vincles familiars exigents, compromisos col·lectius de vegades onerosos derivats de tradicions que no poden ser ignorades sense deshonor. Porten a sobre el seu passat. Travessen deserts, superen rius, desafien oceans, no perquè no tinguin res a perdre sinó perquè constitueixen l'única esperança per a les seves famílies. ¿Com explicar d'una altra manera les enormes remeses de dòlars que els immigrants envien als seus països d'origen cada any i que serveixen, entre d'altres coses, per a què els governs locals es desentenguin encara més de les seves pròpies poblacions? Són la tradició, l'amor, la nostàlgia, l'honor, els que mantenen encara amb vida, molt precàriament, el continent africà.

Què volem d'ells? Volem que vinguin i que no vinguin; que entrin i que no entrin; que hi siguin i que no hi siguin. El càlcul de les metròpolis continua sent el mateix que resumia l'any 1974 en John Berger en el seu bellíssim llibre Un setè home, quan eren els espanyols, els italians, els portuguesos i els turcs els que "envaïen" les fàbriques i les bastides de Suïssa i Alemanya: els immigrants configuren una reserva de mà d'obra molt més manejable que la nacional; el seu cost per al sistema, en termes de capital social, és insignificant; la seva presència a Europa abarateix el mercat laboral local, afebleix la força dels sindicats i introdueix divisions ètnic-nacionals entre els treballadors; la seva sortida d'Àfrica redueix més les possibilitats d'una revolució social en els seus països d'origen. Volem que hi siguin. Però al mateix temps volem que no hi siguin. Volem que siguin bons, que ens admirin, que ens envegin sense rancor, que no protestin, que no caminin pels nostres carrers, que no entrin en els nostres bars, que no es deixin veure en els nostres hospitals, que no s'asseguin en les nostres escoles, que no tinguin cos, que no tinguin veu, que no tinguin la barra de creure's com nosaltres. Era còmode i bonic, com a les novel·les d'Austen, veure només el resultat de l'explotació colonial sense haver de tractar amb els negres, que eren assotats a milers de quilòmetres de distància. Europa podia ser un continent més o menys democràtic perquè tenia una dictadura a l'exterior. Però ara que la colònia és interior, ara que ja no podem delegar-la en borroses administracions imperials, ara que colonitzem els negres sense sortir de casa, el nostre món és menys còmode i menys elegant. Se'ns exigeix un exercici combinat i ininterromput de musculosa propaganda racial i severa repressió policial, de degradació simbòlica i d'exclusió social de l'immigrant. Hem de ser demòcrates en aquesta vorera i dictadors a l'altra banda del carrer; hem de ser humanitaris en els nostres somnis i ferotgement autoritaris en les nostres cuines. Hem de somiar molt. I per a poder somniar necessitem, com tots els que han decidit ignorar la realitat, cada vegada més policies.

Què volen ells de nosaltres? També aquí segueix sent essencialment vàlid el càlcul que Berger exposava fa 30 anys en nom dels immigrants: "que aconseguirà estalviar prou i amb la rapidesa suficient; que la seva dona seguirà sent-li fidel; que, mentrestant, pot organitzar les coses per a què algun membre de la seva família vingui a unir-s'hi; que un cop hagi aconseguit establir-se al seu propi país, mai més no haurà de tornar en aquest on ara s'està; que la seva salut resistirà". Seria potser més just i més comprensible que vinguessin a envair-nos, a violar a les nostres dones, a apunyalar els nostres nens, a saquejar les nostres cases, a torturar els nostres veïns i a arrabassar-nos els nostres futbolistes i els nostres metges. O a quedar-se, com a mínim, amb els nostres tomàquets i les nostres sardines. Però no. Es juguen la vida per a conservar la vida. Vénen per a proclamar la seva humanitat ordinària i no poden fer-ho sense impugnar la nostra; vénen per a proclamar de fet el seu dret a la felicitat, la llibertat i el moviment i no poden fer-ho sense convertir-nos a nosaltres en dictadors i assassins. El seu càlcul és l'home comú; el nostre càlcul és un crim.

El llibre d'Eduardo Romero s'ocupa d'aquests dos càlculs. Espanya, el país d'Europa on la immigració més ha crescut en els darrers anys, és potser el que menys atenció sociològica i literària li ha donat. A banda d'algunes denúncies abstractes i d'algunes valoracions econòmiques, ja no és que els nostres periodistes no hagin creuat la mar per a explorar la qüestió en la seva font: és que no han creuat ni el carrer. Eduardo Romero no és periodista; ni tan sols és encara escriptor, però ha fet precisament allò sense el qual no es podrà ser mai periodista, per moltes notícies que es redactin, ni tampoc escriptor, no importa quants llibres es publiquin al cap de l'any. Eduardo Romero ha fet el més arriscat: ha vist el que hi havia a l'altra vorera i s'ha atrevit, senzillament, a travessar el carrer, on els dos càlculs —el de l'home comú i el del crim capitalista— s'uneixen inextricablement. No cal anar al Senegal ni a Mauritània ni a Iraq, ni seguir les molles de sang —a la inversa que en els contes— fins al cor del bosc. El cor és aquí. La colònia és aquí. De vegades viatgem molt lluny, recorrem enormes distàncies, per a no haver de girar la cantonada. De vegades correm grans riscos, vibrants aventures —igual i a l'inrevés que els immigrants— per a ignorar treballosament la realitat. El llibre d'Eduardo Romero fa exactament el contrari: des d'Astúries, des de la ciutat d'Oviedo, reprodueix tot el mecanisme "negrer", els trajectes individuals, les estructures econòmiques, la violència institucional, els acomodaments simbòlics que situen Espanya, i tota Europa, al marge del Dret Internacional i fora del marc de les nacions civilitzades.

El llibre d'Eduardo Romero reuneix diversos textos elaborats sobre un bastidor comú. No. Una frase com aquesta evoca immediatament la imatge atzarosa d'un esventament de fulles que cauen al mateix lloc, una polseguera de contingències soltes que un amuntega a la mateixa caixa. Els textos d'aquest llibre no han estat reunits, sinó que sorgeixen d'un mateix impuls, d'un mateix projecte que és, alhora, vital, militant i literari. Tots són interessants, informatius, intel·ligents, mobilitzadors. Però n'hi ha un parell que són més molt bons. I que, perquè són molt bons, són encara més interessants, més informatius, més intel·ligents i més mobilitzadors. Em refereixo a la història de L., un arquètip viu que narra ensems la filogènesi i l'ontogènesi de la immigració; i la de Sufian, el valent nen marroquí perdut, com Polzet, al cor de les nostres institucions. En les dues, Eduardo Romero és ja, a més, un periodista i un escriptor, encara que no vulgui ser res d'això o precisament perquè no vol ser res d'això. Ha trobat el to d'un pensament, la talla d'un sentiment, l'estructura ben articulada que produeix el doble efecte que ha d'acompanyar tot text brillantment literari, honestament literari: el coneixement sense el qual tota emoció és només una closca buida i el reconeixement gràcies al qual la consciència mateixa ens emociona, ens importa, ens compromet. La solució d'un problema, l'alliberament d'un poble, l'establiment de la justícia global depenen també, avui més que mai, d'una decisió literària; són, com mai ho van ser abans, una qüestió d'estil. No és aquesta la menor virtut d'Eduardo Romero —que tantes en té— i per això també cal rebre aquest llibre amb agraïment. I respondre de seguida amb algun gest.

-Article original: El mecanismo negrero.

El desig irresistible de tenir un accident

Tot el que agafem entre les mans prolonga el nostre cos o, més exactament, el nostre cos és l'extrem (o la punta) d'allò que agafem entre les mans. Som instruments dels nostres instruments i mitjans dels nostres mitjans; pengem del final d'unes cadenes més o menys llargues d'accions i artefactes que, alhora, mantenim en moviment. Amb una destral, som bruscos i discontinus; amb un piano, nerviosos i delicats; amb un bisturí, freds i minuciosos. En un bosc, som cérvols o llops; en un bosc sense llops, som honestos i solidaris.

Enamorats, som lents: extensions del cos de l'estimat, ens passem el dia comptant-li a poc a poc les orelles, numerant-li els dits, certificant els seus braços i els seus turmells, i l'orgasme és l'acceleració que fa fracassar l'espessor d'aquesta eternitat fugissera. Afamats, som ràpids: extensions de la cullera i de la poma, les fem desaparèixer vertiginosament en la nostra boca i la sacietat és el compliment i la frustració d'una velocitat que virtualment es vol menjar l'univers. La fam és una característica típicament occidental, encara que allà en diem "consum": cada vegada més menjar, més beguda, més rentadores, més telèfons mòbils, més cases, més imatges, més emocions. L'emblema i el motor del consum occidental —model generalitzat a la resta del planeta— és l'automòbil.

L'amor és la temptació de la lentitud: vetllar o acariciar un cos, posar una bena o fer una trena, contemplar llargament l'estela d'un nen que juga. L'automòbil, al contrari, és la temptació de la velocitat. Mol·lusc rodant, huracà enllaunat, vull anar cada cop més de pressa, avançar totes les trigances, atropellar tots els obstacles, i córrer i córrer sense aturar-me cap al límit orgàsmic; és a dir, cap a l'accident, frustració i compliment de l'automoció lliure. No ens enganyem: el veritable propòsit, la funció i la finalitat de l'automòbil és l'accident, com ho demostren els 450.000 morts i els 23 milions de ferits de la darrera dècada a les carreteres europees. L'automòbil s'automou cap a l'accident i, si serveix per a alguna altra cosa, si pot també salvar vides i transportar humans i estris, és a condició de reprimir la seva automoció. Això que anomenem conduir és un acte de violència humana contra la velocitat automotriu que reclama sense parar orgasmes mortals. Però, per això mateix, la conducció o el maneig de l'automòbil no pot ser deixat a l'arbitri individual; cada cotxe, cada camió, cada ambulància, han de ser conduïts per tota la societat. En un altre món possible, i a l'espera de reeducar als homes en la lentitud, seran les dones les que s'ocupin de reprimir la velocitat i manejar els transports públics: les estadístiques demostren que a Espanya la major part dels conductors borratxos són homes i que només dos de cada deu cotxes accidentats són conduïts per dones.

¿Pot imaginar-se el que significa l'automòbil en una societat —la capitalista— que es mou a velocitat creixent, d'accident en accident, cap a l'accident total, sense més intervenció que els impulsos o pulsions individuals? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat sense "repressió" de l'automoció del desig? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat en què les temptacions psicològiques imposades pel propi suport automobilístic —la superació de l'altre, la cursa, l'atropellament, l'hegemonia zoològica, l'exhibició de potència, la sensació d'invulnerabilitat, l'excitació sense fre de la fam insadollable— no només no són socialment controlades sinó que, al contrari, són recompensades, aplaudides, estimulades, associades a la felicitat i al prestigi i reclamades com a condició de la integració, el respecte i l'autoestima? ¿I pot imaginar-se, al mateix temps, el que significa l'automòbil en una societat que s'alimenta de velocitat —i no de pa, de llibres o raonaments— i que, per això mateix, necessita produir cada vegada més, cada cop més de pressa, automòbils i més automòbils? Dels costos ecològics d'aquesta recerca de l'accident ho sabem ja tot: la producció d'un automòbil de 850 quilograms requereix prop de dos tones equivalents de petroli i nombroses matèries primeres i productes industrials, com acer, alumini, cautxú, pintures, vidre o plàstics; el 60% de la contaminació ambiental a les ciutats europees està ocasionada per l'automòbil; a l'Espanya, on circulen 26 milions de vehicles, 8.000 quilòmetres quadrats estan ocupats per carreteres, carrers, aparcaments, estacions i aeroports. La previsió és que en tot el món hagi 1.000 milions de vehicles d'aquí a dos anys, amb el consegüent agreujament de la crisi energètica i alimentària. Bolcada cap a l'accident, la societat capitalista està preocupada, no per la catàstrofe imminent, no, sinó pels frens que poden endarrerir-la; enfront de l'actual crisi econòmica, el primer que ha fet Obama —com també Zapatero a Espanya i Berlusconi a Itàlia— és anunciar mesures per a protegir i revitalitzar la indústria automobilística.

Però hi ha també els costos humans, culturals, subjectius. La paradoxa d'aquesta íntima necessitat de velocitat del capitalisme és que, a força d'acceleració, acaba paralitzant el moviment. També literalment. La velocitat produeix embussos. Als anys 70, el sociòleg Ivan Illich va escriure en un famós assaig: "L'estatunidenc típic consagra més de 1.500 hores per any al seu automòbil: assegut dins seu, en marxa o aturat, treballant per a pagar-lo, per a pagar la benzina, les llantes, els peatges, l'assegurança, les infraccions i els impostos (...) Aquestes 1.500 hores li serveixen per a recórrer uns 10.000 quilòmetres a l'any, el que significa que es desplaça a una velocitat de 6 quilòmetres per hora". Des del nostre automòbil —que la publicitat presenta lliure i salvatge en carreteres buides envoltades de muntanyes— veiem com ens avancen els vianants i les bicicletes, és a dir, els pobres. ¿Podem imaginar el que significa un automòbil frenat no per la raó femenina ni per la conducció col·lectiva sinó per la mateixa societat que ens exigeix i ens promet velocitat i ens imposa, alhora que els deixa en suspens, els mitjans per aquesta elegant automoció suïcida? Un polvo ràpid és molt frustrant quan un busca una abraçada llarga; un cotxe lent és molt frustrant quan un busca un crim ràpid. La frustració és la llei subjectiva del consumidor occidental, que només té desitjos equivocats o suïcides i ni tan sols els pot satisfer. ¿Cap a on anem? Cap a l'accident final. Però ni tan sols podem anar tan de pressa com volem...

--Article original: El deseo irresistible de tener un accidente.

El capitalisme fa miracles (La cimera dels G-20)

El capitalisme és això: un home prim demana pa i rep deu pollastres un home gros; un nen malalt demana una vacuna i doblen la ració de vitamines d'un nen sa; una dona amb fred es queda sense casa i lliuren tres edificis més al propietari . Fa tres dies, l'edició digital d'El Mundo publicava el següent titular: "Solbes admet que les famílies 'noten poc' les ajudes a la banca". Allò diabòlic d'aquest titular -i d'aquesta declaració- és que el seu sol enunciat converteix l'ordre lògic de les coses en una contingència inesperada i incomprensible: si "confesso" que el mar s'ha tornat líquid o "reconec" que la neu ja no és negra, la "liquiditat" i la "blancor" es presenten líquides i blanques als nostres ulls contra totes les previsions, contra el sentit comú i -molt més- contra les regles. Les paraules de Solbes ens obliguen a donar per suposats els dos principis que la seva concessió precisament vindria a negar: el primer és aquell de què allò normal, allò lògic, allò natural seria que les ajudes a la banca beneficiessin les famílies, de la mateixa manera que allò normal, allò lògic, allò natural és que si jo llanço monedes de xocolata sobre París caiguin a Alaska o que si jo rego el meu jardí a Salamanca creixin roses a Djibuti; el segon és aquell principi de què el veritable propòsit del govern hauria estat el d'ajudar les famílies, de la mateixa manera que el veritable propòsit d'un marit infidel, quan acarona la seva amant, és proporcionar un orgasme a la seva esposa, o el veritable propòsit d'un prevaricador, quan exculpa un assassí, és retre un homenatge a la seva víctima.

En altres temps, Rebelión tenia una subsecció de nom "Un altre titular és possible". La sorpresa i contrarietat de Solbes davant la inesperada, inexplicable, irregular i antinatural insensibilitat de les famílies, que no noten l'orgasme dels bancs, revelen millor tota la seva obscenitat si els posem sota la llum d'altres titulars que se m'acuden tot d'una:

"Solbes admet que el que mengen els clients del Hilton no alimenta als africans"

"Solbes admet que l'augment de cotxes a Europa no ha ajudat als mecànics d'Haití".

"Solbes admet que en el jacuzzi d'Emilio Botín no hi caben 4.200 milions de persones".

O en un flux empàtic negatiu:

"Solbes admet que el tsunami d'Indonèsia no va afectar les costes espanyoles".

"Solbes admet que els cossos dels novaiorquesos noten poc les tortures a Abu Ghraib".

"Solbes admet que l'escassetat d'aigua a moltes regions d'Àfrica no s'ha notat en les piscines d'Alacant".

Que el menú de la cimera de Washington engreixés els 950 milions d'afamats de tot el planeta seria un miracle. Que el dolor dels iraquians, els palestins, els afganesos, els haitians, els congolesos fes mal a tothom seria just i humà. El capitalisme ha pretès fer màgia: que uns quants mengéssim, bebéssim, consumíssim, ens divertíssim i tothom a tot arreu estigués content. El que ha aconseguit és més aviat això: que la majoria passi fam i set, visqui poc temps, emmalalteixi i pateixi mentre nosaltres no notem res.

Però potser les famílies europees comencem a notar, sí, les ajudes als bancs, com ja les noten des de fa dècades al Tercer Món. Per si de cas, els 22 països més poderosos del planeta s'han reunit a menjar guatlla fumada i prendre algunes mesures compartides per a poder continuar amb la màgia i els miracles i per a -arribat el cas- reprimir els incrèduls blasfems que, malgrat les viandes del Hilton, la gespa ben regada dels camps de golf i l'alegria dels banquers, insisteixen en conservar un cos famolenc, assedegat i adolorit.

Se m'ocorre també un altre titular possible per a un altre món possible: "El G-191 es reuneix per a coordinar el socialisme del segle XXI". Si l'ONU tingués algun poder, tots els enormes recursos, tots els extraordinaris esforços col·lectius, totes les institucions internacionals que avui dediquen el seu temps i el seu saber a excogitar miracles assassins, ¿no podrien servir per a imposar una mica de realisme pedestre i profà? El que demostra la cimera del G-20 és que la coordinació internacional, la cooperació entre estats, la planificació global són possibles i funcionen. El que demostra, també, és que fins ara la coordinació internacional, la cooperació entre estats i la planificació global només han servit per a inventar complexos procediments destinats a donar de menjar al sadollat, enrobustir el sa, consolar el feliç, socórrer el ric, armar l'injust i alliberar l'homicida. També, per descomptat, per a impedir qualsevol resistència a aquests manaments.

"El capitalisme no és el culpable", diu Bush. L'únic que sabem, per descomptat, és que la culpa no la té la Unió Soviètica. El socialisme ha fracassat? Ni tan sols no s'ha intentat mai.

--Article original: El capitalismo hace milagros.