Tot el que agafem entre les mans prolonga el nostre cos o, més exactament, el nostre cos és l'extrem (o la punta) d'allò que agafem entre les mans. Som instruments dels nostres instruments i mitjans dels nostres mitjans; pengem del final d'unes cadenes més o menys llargues d'accions i artefactes que, alhora, mantenim en moviment. Amb una destral, som bruscos i discontinus; amb un piano, nerviosos i delicats; amb un bisturí, freds i minuciosos. En un bosc, som cérvols o llops; en un bosc sense llops, som honestos i solidaris.
Enamorats, som lents: extensions del cos de l'estimat, ens passem el dia comptant-li a poc a poc les orelles, numerant-li els dits, certificant els seus braços i els seus turmells, i l'orgasme és l'acceleració que fa fracassar l'espessor d'aquesta eternitat fugissera. Afamats, som ràpids: extensions de la cullera i de la poma, les fem desaparèixer vertiginosament en la nostra boca i la sacietat és el compliment i la frustració d'una velocitat que virtualment es vol menjar l'univers. La fam és una característica típicament occidental, encara que allà en diem "consum": cada vegada més menjar, més beguda, més rentadores, més telèfons mòbils, més cases, més imatges, més emocions. L'emblema i el motor del consum occidental —model generalitzat a la resta del planeta— és l'automòbil.
L'amor és la temptació de la lentitud: vetllar o acariciar un cos, posar una bena o fer una trena, contemplar llargament l'estela d'un nen que juga. L'automòbil, al contrari, és la temptació de la velocitat. Mol·lusc rodant, huracà enllaunat, vull anar cada cop més de pressa, avançar totes les trigances, atropellar tots els obstacles, i córrer i córrer sense aturar-me cap al límit orgàsmic; és a dir, cap a l'accident, frustració i compliment de l'automoció lliure. No ens enganyem: el veritable propòsit, la funció i la finalitat de l'automòbil és l'accident, com ho demostren els 450.000 morts i els 23 milions de ferits de la darrera dècada a les carreteres europees. L'automòbil s'automou cap a l'accident i, si serveix per a alguna altra cosa, si pot també salvar vides i transportar humans i estris, és a condició de reprimir la seva automoció. Això que anomenem conduir és un acte de violència humana contra la velocitat automotriu que reclama sense parar orgasmes mortals. Però, per això mateix, la conducció o el maneig de l'automòbil no pot ser deixat a l'arbitri individual; cada cotxe, cada camió, cada ambulància, han de ser conduïts per tota la societat. En un altre món possible, i a l'espera de reeducar als homes en la lentitud, seran les dones les que s'ocupin de reprimir la velocitat i manejar els transports públics: les estadístiques demostren que a Espanya la major part dels conductors borratxos són homes i que només dos de cada deu cotxes accidentats són conduïts per dones.
¿Pot imaginar-se el que significa l'automòbil en una societat —la capitalista— que es mou a velocitat creixent, d'accident en accident, cap a l'accident total, sense més intervenció que els impulsos o pulsions individuals? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat sense "repressió" de l'automoció del desig? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat en què les temptacions psicològiques imposades pel propi suport automobilístic —la superació de l'altre, la cursa, l'atropellament, l'hegemonia zoològica, l'exhibició de potència, la sensació d'invulnerabilitat, l'excitació sense fre de la fam insadollable— no només no són socialment controlades sinó que, al contrari, són recompensades, aplaudides, estimulades, associades a la felicitat i al prestigi i reclamades com a condició de la integració, el respecte i l'autoestima? ¿I pot imaginar-se, al mateix temps, el que significa l'automòbil en una societat que s'alimenta de velocitat —i no de pa, de llibres o raonaments— i que, per això mateix, necessita produir cada vegada més, cada cop més de pressa, automòbils i més automòbils? Dels costos ecològics d'aquesta recerca de l'accident ho sabem ja tot: la producció d'un automòbil de 850 quilograms requereix prop de dos tones equivalents de petroli i nombroses matèries primeres i productes industrials, com acer, alumini, cautxú, pintures, vidre o plàstics; el 60% de la contaminació ambiental a les ciutats europees està ocasionada per l'automòbil; a l'Espanya, on circulen 26 milions de vehicles, 8.000 quilòmetres quadrats estan ocupats per carreteres, carrers, aparcaments, estacions i aeroports. La previsió és que en tot el món hagi 1.000 milions de vehicles d'aquí a dos anys, amb el consegüent agreujament de la crisi energètica i alimentària. Bolcada cap a l'accident, la societat capitalista està preocupada, no per la catàstrofe imminent, no, sinó pels frens que poden endarrerir-la; enfront de l'actual crisi econòmica, el primer que ha fet Obama —com també Zapatero a Espanya i Berlusconi a Itàlia— és anunciar mesures per a protegir i revitalitzar la indústria automobilística.
Però hi ha també els costos humans, culturals, subjectius. La paradoxa d'aquesta íntima necessitat de velocitat del capitalisme és que, a força d'acceleració, acaba paralitzant el moviment. També literalment. La velocitat produeix embussos. Als anys 70, el sociòleg Ivan Illich va escriure en un famós assaig: "L'estatunidenc típic consagra més de 1.500 hores per any al seu automòbil: assegut dins seu, en marxa o aturat, treballant per a pagar-lo, per a pagar la benzina, les llantes, els peatges, l'assegurança, les infraccions i els impostos (...) Aquestes 1.500 hores li serveixen per a recórrer uns 10.000 quilòmetres a l'any, el que significa que es desplaça a una velocitat de 6 quilòmetres per hora". Des del nostre automòbil —que la publicitat presenta lliure i salvatge en carreteres buides envoltades de muntanyes— veiem com ens avancen els vianants i les bicicletes, és a dir, els pobres. ¿Podem imaginar el que significa un automòbil frenat no per la raó femenina ni per la conducció col·lectiva sinó per la mateixa societat que ens exigeix i ens promet velocitat i ens imposa, alhora que els deixa en suspens, els mitjans per aquesta elegant automoció suïcida? Un polvo ràpid és molt frustrant quan un busca una abraçada llarga; un cotxe lent és molt frustrant quan un busca un crim ràpid. La frustració és la llei subjectiva del consumidor occidental, que només té desitjos equivocats o suïcides i ni tan sols els pot satisfer. ¿Cap a on anem? Cap a l'accident final. Però ni tan sols podem anar tan de pressa com volem...
--Article original: El deseo irresistible de tener un accidente.
Enamorats, som lents: extensions del cos de l'estimat, ens passem el dia comptant-li a poc a poc les orelles, numerant-li els dits, certificant els seus braços i els seus turmells, i l'orgasme és l'acceleració que fa fracassar l'espessor d'aquesta eternitat fugissera. Afamats, som ràpids: extensions de la cullera i de la poma, les fem desaparèixer vertiginosament en la nostra boca i la sacietat és el compliment i la frustració d'una velocitat que virtualment es vol menjar l'univers. La fam és una característica típicament occidental, encara que allà en diem "consum": cada vegada més menjar, més beguda, més rentadores, més telèfons mòbils, més cases, més imatges, més emocions. L'emblema i el motor del consum occidental —model generalitzat a la resta del planeta— és l'automòbil.
L'amor és la temptació de la lentitud: vetllar o acariciar un cos, posar una bena o fer una trena, contemplar llargament l'estela d'un nen que juga. L'automòbil, al contrari, és la temptació de la velocitat. Mol·lusc rodant, huracà enllaunat, vull anar cada cop més de pressa, avançar totes les trigances, atropellar tots els obstacles, i córrer i córrer sense aturar-me cap al límit orgàsmic; és a dir, cap a l'accident, frustració i compliment de l'automoció lliure. No ens enganyem: el veritable propòsit, la funció i la finalitat de l'automòbil és l'accident, com ho demostren els 450.000 morts i els 23 milions de ferits de la darrera dècada a les carreteres europees. L'automòbil s'automou cap a l'accident i, si serveix per a alguna altra cosa, si pot també salvar vides i transportar humans i estris, és a condició de reprimir la seva automoció. Això que anomenem conduir és un acte de violència humana contra la velocitat automotriu que reclama sense parar orgasmes mortals. Però, per això mateix, la conducció o el maneig de l'automòbil no pot ser deixat a l'arbitri individual; cada cotxe, cada camió, cada ambulància, han de ser conduïts per tota la societat. En un altre món possible, i a l'espera de reeducar als homes en la lentitud, seran les dones les que s'ocupin de reprimir la velocitat i manejar els transports públics: les estadístiques demostren que a Espanya la major part dels conductors borratxos són homes i que només dos de cada deu cotxes accidentats són conduïts per dones.
¿Pot imaginar-se el que significa l'automòbil en una societat —la capitalista— que es mou a velocitat creixent, d'accident en accident, cap a l'accident total, sense més intervenció que els impulsos o pulsions individuals? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat sense "repressió" de l'automoció del desig? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat en què les temptacions psicològiques imposades pel propi suport automobilístic —la superació de l'altre, la cursa, l'atropellament, l'hegemonia zoològica, l'exhibició de potència, la sensació d'invulnerabilitat, l'excitació sense fre de la fam insadollable— no només no són socialment controlades sinó que, al contrari, són recompensades, aplaudides, estimulades, associades a la felicitat i al prestigi i reclamades com a condició de la integració, el respecte i l'autoestima? ¿I pot imaginar-se, al mateix temps, el que significa l'automòbil en una societat que s'alimenta de velocitat —i no de pa, de llibres o raonaments— i que, per això mateix, necessita produir cada vegada més, cada cop més de pressa, automòbils i més automòbils? Dels costos ecològics d'aquesta recerca de l'accident ho sabem ja tot: la producció d'un automòbil de 850 quilograms requereix prop de dos tones equivalents de petroli i nombroses matèries primeres i productes industrials, com acer, alumini, cautxú, pintures, vidre o plàstics; el 60% de la contaminació ambiental a les ciutats europees està ocasionada per l'automòbil; a l'Espanya, on circulen 26 milions de vehicles, 8.000 quilòmetres quadrats estan ocupats per carreteres, carrers, aparcaments, estacions i aeroports. La previsió és que en tot el món hagi 1.000 milions de vehicles d'aquí a dos anys, amb el consegüent agreujament de la crisi energètica i alimentària. Bolcada cap a l'accident, la societat capitalista està preocupada, no per la catàstrofe imminent, no, sinó pels frens que poden endarrerir-la; enfront de l'actual crisi econòmica, el primer que ha fet Obama —com també Zapatero a Espanya i Berlusconi a Itàlia— és anunciar mesures per a protegir i revitalitzar la indústria automobilística.
Però hi ha també els costos humans, culturals, subjectius. La paradoxa d'aquesta íntima necessitat de velocitat del capitalisme és que, a força d'acceleració, acaba paralitzant el moviment. També literalment. La velocitat produeix embussos. Als anys 70, el sociòleg Ivan Illich va escriure en un famós assaig: "L'estatunidenc típic consagra més de 1.500 hores per any al seu automòbil: assegut dins seu, en marxa o aturat, treballant per a pagar-lo, per a pagar la benzina, les llantes, els peatges, l'assegurança, les infraccions i els impostos (...) Aquestes 1.500 hores li serveixen per a recórrer uns 10.000 quilòmetres a l'any, el que significa que es desplaça a una velocitat de 6 quilòmetres per hora". Des del nostre automòbil —que la publicitat presenta lliure i salvatge en carreteres buides envoltades de muntanyes— veiem com ens avancen els vianants i les bicicletes, és a dir, els pobres. ¿Podem imaginar el que significa un automòbil frenat no per la raó femenina ni per la conducció col·lectiva sinó per la mateixa societat que ens exigeix i ens promet velocitat i ens imposa, alhora que els deixa en suspens, els mitjans per aquesta elegant automoció suïcida? Un polvo ràpid és molt frustrant quan un busca una abraçada llarga; un cotxe lent és molt frustrant quan un busca un crim ràpid. La frustració és la llei subjectiva del consumidor occidental, que només té desitjos equivocats o suïcides i ni tan sols els pot satisfer. ¿Cap a on anem? Cap a l'accident final. Però ni tan sols podem anar tan de pressa com volem...
--Article original: El deseo irresistible de tener un accidente.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada