La construcció de l'experiència (homenatge a Eva Forest)

[Intervenció en els Askencuentros 2007 (Donosti, 5,6 i 7 de novembre), celebrats enguany amb el títol “Eva segueix aquí”]

L'última vegada —crec que la única— que Eva Forest em va renyar va ser fa quatre anys, en aquesta mateixa sala, després de la meva lectura d'una ponència que molt justament li va semblar massa llarga perquè reduïa el temps, per a ella preciós, destinat a la participació i el debat. Prometo que no aprofitaré la seva absència, tan sonora dins meu, per a cometre un error encara més gran: el de parlar d'ella més del que la seva falta radical de narcisisme m'hauria consentit.

Agraeixo a la Fundació Alfonso Sastre que m'hagi encomanat l'exigent tasca de parlar de l'escriptora Eva Forest. M'hauria resultat potser més fàcil referir-me a la seva feina com editora o com combatent, però també menys satisfactori. No menys afins en d'altres qüestions, crec que l'Eva i jo compartíem sobretot la convicció de què la sensibilitat és inútil si no troba paraules per a configurar una experiència comuna.

Per tal d'abordar l'obra d'Eva Forest cal aclarir la qüestió prèvia de què és o què anomenen “literatura”. Vegem-ho:

Podem dir: la causa perquè ens morim és que estem vius. I així podríem contemplar la vida com un conflicte metafísic a la llum de la mort inevitable. És legítim i necessari i amb això s'ha fet molt bona literatura. Però llegeixo en una notícia al diari que la mitjana de vida dels països rics és 30 anys superior a la dels països pobres. La mort, per tant, no és només una qüestió metafísica. Què fem amb aquesta diferència? Se'n pot fer un poema, una obra de teatre, una novel·la?

Podem dir: la causa del dolor és que va ser expulsats del paradís: el part, la feina, la malaltia es deriven de les nostres cadenen ontològiques. Podem contemplar el dolor, per tant, com inseparable de la condició humana i fer també amb això bona literatura. Però llegeixo en un informe d'Amnistia Internacional que durant l'últim any milers de persones arreu del món han sofert tortura a mans de policies o militars, i per tant el dolor no és només, o no sempre, la conseqüència del nostre lligam a una naturalesa humana que Sòfocles i el Cohèlet consideraven “maleïda i despreciable”. Què fem amb el dolor induït, polític, social? Se'n pot fer un poema, una novel·la o una obra de teatre?

Es pot fer literatura no només amb allò que no té remei —allò que els grecs anomenaven “destí”— sinó també amb allò remeiable?

Fa unes setmanes un crític de l'ABC desdenyava l'extraordinària última novel·la de Belén Gopegui, El padre de Blancanieves (lit. “El pare de la Blancaneus”), lamentant que hagués subordinat el seu talent a un argument explícitament polític. És veritat que en nom de la qualitat literària s'han reivindicat fraudulentament algunes obres menors perquè calumniaven Cuba o condemnaven el comunisme, però no deixa de ser revelador el fet de què certa història de la literatura hagi silenciat o menyspreat obres majors perquè tractaven explícitament de política. Com bé explica la mateixa Belén Gopegui, és sens dubte sospitós que la novel·la, l'antipuritanisme radical de la qual ha incorporat sense parar nous temes i nous personatges al llarg dels darrers segles (l'antiheroi, el sexe, la burgesa adúltera, la minyona, l'abjecció moral, el flux mateix de la consciència) i això fins a gairebé exhaurir la realitat, mantingui en canvi fora d'ella, com un límit irrecuperable, aquella substància, segons sembla, radicalment antiliterària: precisament la diferència entre la mitjana de vida dels països pobres i rics o l'horitzó causal del patiment social. Precisament allò remeiable. Què és la literatura? Anomenen en general literatura l'esforç formal per reprimir o suprimir la política de l'escriptura. Però no pot ser això, no, perquè l'esforç invers que fa fer l'Eva per a reprimir i suprimir la literatura dels seus escrits polítics és —i podem defensar-ho— literari. Es pot reprimir la política per a no macular la independència de la literatura, la seva inutilitat perfecta, la seva legitimitat autònoma, però també es pot reprimir la literatura per a què amorteixi amb la seva bellesa platònica —fent-les així suportables o fins i tot desitjables— les asprors i acusacions de la política. Desconfiava l'Eva de la literatura? No, l'Eva va voler anomenar les coses pel seu nom. Però precisament no hi ha res més esquiu que el nom de les coses i els que busquen el nom de les coses són —quina casualitat— els escriptors. Com més s'esforçava l'Eva per buscar el nom de les coses, més confirmava i millor emprava l'autonomia de la literatura, i millor denunciava els que la neguen perquè la utilitzen, sense dir-ho, per a reprimir la política ; és a dir, per a legitimar la irremeiabilitat que l'Eva denunciava. Com més anomenava l'Eva les coses pel seu nom, com més es prohibia a si mateixa de fer literatura, més literària era.

Què és literatura? Podem dir que és aquell instrument que ens serveix per a mesurar allò que no podem calcular. I què és el que no podem calcular? Podríem dir que la veritat, la bellesa, el bé —la tríada platònica—, però pròpiament l'únic realment incalculable és l'experiència. Podem calcular, per exemple, la despesa sanitària d'un país, però no el patiment d'un malalt. Podem calcular la velocitat de la llum, però no el pes d'una ombra. Podem calcular la força, la pressió, la resistència d'un cos, però no la seva capacitat per al goig i per al sacrifici. La raó perquè l'Eva va combatre el capitalisme és la mateixa que la va dur a defensar Cuba fins al final: perquè sempre, només, li va interessar allò incalculable.

Per tal d'aprehendre l'experiència només tenim les paraules. Un malentès molt generalitzat ens ha fet creure que mentre que l'experiència és molt rica les paraules són molt pobres. És just al contrari. L'experiència és sempre curta, opaca, una mena d'immanència —com deia Jean-Paul Sartre— on es submergeix ininterrompudament la consciència ; tota experiència té per això mateix alguna cosa, no ja irrepresentable, sinó invivible: allí on un s'està mai no hi succeeix res o gairebé res. On succeeixen, doncs, les coses? Succeeixen, per dir-ho així, al nostre costat, al costat del nostre cos, entre el punt molt concret i molt esmussat on les vivim i en el punt també molt pla, molt petri, molt tancat, que anomenem un fet. Allò veritablement incalculable (i alhora invivible) es troba en aquesta zona meridional, mesopotàmica, en aquesta mitja distància que només podem representar-nos i que només a través de la representació —lingüística, escènica o pictòrica— podem veritablement experimentar, en el sentit molt llatí de coneixen a l'exterior, d'assolir i posar a prova les pròpies vivències fora d'un mateix.

Les paraules que emprem habitualment són només “càlculs aproximats”, noms temptatius més o menys útils per a què ens passin la sal a taula, ens orientin en una ciutat desconeguda o ens donin ordres (com bé sabien aquells indígenes melanesis que envejaven els goril·les protegits a la selva, que fingien ser muts per a què no els posessin a treballar). Però les paraules per regla general ens mantenen, alhora que es mantenen a si mateixes, en aquell primer nivell on les coses, més que succeir, passen ; aquell nivell sense el qual no hi hauria res de què parlar però del que encara cal parlar per a què hagi existit alguna vegada ; aquell nivell, en definitiva, en què estem fins a tal punt atrapats que en ell encara no ens ha succeït res. Cal sortir-ne. Per això construïm discursos. Tal i com he recordat en algun altre lloc, re-latar és tornar a dir ; tornar a dir és re-petir i repetir és tornar a demanar o tornar a cridar. L'home necessita tornar a dir les coses, tornar a cridar-les, per a què compareguin. L'ésser humà és l'únic animal que no només crida les coses (pel seu nom) sinó que a més ha de cridar-les dues vegades per a què es presentin. Aquest re-presentar les coses, que ens permet accedir a l'experiència, fora de nosaltres, per sobre de la immanència de la vivència, té a veure amb l'escriptura ; i aquest primer accés, amb prou feines condicional encara, té ja una indubtable dimensió política.

A Una lección inolvidable (lit. “una lliçó inoblidable”) —text que forma part de Los nuevos cubanos (lit. “els nous cubans”)—, Eva Forest ens recorda l'impuls de què va partir el seu compromís polític i ens aporta un testimoni d'aquesta veritable ascensió a l'experiència que acompanya l'adquisició, per primer cop, d'un llenguatge re-presentatiu. «Per a cadascú sempre hi ha alguna cosa, un mòbil, que el porta a prendre consciència de les injustícies i a posar-lo en situació de lluitar contra elles. A mi, potser per la meva formació científica en la que va jugar un paper molt important la biologia primer i l'estudi de l'home després, sempre m'ha impressionat la situació injusta en què viuen alguns homes que mai no assoleixen aquell nivell mínim humà, propi de l'espècie, que és pensar. Sempre, des de molt jove, m'han commogut aquests centenars de milers, de milions d'éssers que viuen relegats en la llum obscura, menyspreats, mai consultats per ningú, aquell pagès ignorat al costat del qual la vida transcorre planejada sempre per altres: aquell home que no compta per a res, que no decideix, que no participa. Aquell home asfixiat en totes les seves possibilitats, aturat ; aquell home que un sap que té un cervell igual al dels altres però que no es desenvolupa, no s'estimula... Per aquesta sola injustícia que en un temps vaig creure metafísica i després remeiable, jo em vaig passar al costat dels que lluiten per un món millor. Mai no oblidaré que fa temps un pagès al bell mig de La Mancha em va dir amb profunda malenconia: "nosaltres som cervells morts". I no és casualitat que temps després, quan en un racó d'Orient un pagès cubà em digués: "nosaltres érem cervells morts, perduts, i ara és que som homes"... entrés jo a considerar moltes coses de la revolució cubana». La impressionant claredat d'aquesta nova claredat funda precisament la consciència d'aquell pagès cubà el testimoni del qual va recollir l'Eva en la seva experiència de 1966: «Nosaltres, abans, vivíem remots, és ara que ho veiem. Quan jo vaig deixar de ser analfabet vaig començar a pensar i vaig entrar en la realitat, i vaig començar a saber a què havia d'acollir-me. Escolti... si el més bonic que hi ha és saber llegir, perquè saber llegir és saber caminar i saber viure perquè, quan un sap, un no passa penes perquè no hi ha res difícil, perquè a tot li troba solució ; a les coses se'ls busca la volta fins que es resol el problema. Jo era un home embussat als quatre vents, embussat, sense cap cavil·lació, i com que era un home que estava sempre embussat, doncs no podia fer res perquè, en fi, analfabet... jo vull que tu em diguis que hi faria un analfabet... Ara, avui sí. Avui et busco la millor solució a qualsevol problema que tu em plantegis. Tu em dius, mira, anem a fer aquest problema així, què et sembla? I si em deixes pensar una miqueta li donem la volta i ens en sortim a les mil meravelles. Companya, pensar és molt bonic quan hi ha una revolució». Pensar, l'Eva ho sabia, només era possible perquè hi havia hagut una revolució.

Però entrar en allò real no és encara entrar en allò verdader, per a utilitzar la fèrtil distinció d'Alfonso Sastre. Per a això ens servim també, sí, de les paraules, però no de qualssevol paraules. La literatura, que mesura el que no podem calcular, és un instrument de mesura, un instrument de precisió. Ara bé, la precisió exigeix justament donar moltes voltes. La literatura, doncs, és el conjunt de procediments formals molt complicats, de vegades molt artificials, gairebé sempre molt treballosos, que emprem per a mesurar amb precisió aquella distància mesopotàmica de l'experiència ; les vies verbals molt tortuoses de què ens servim per a aprehendre, després de molts rodejos, el més elemental ; per a assolir, en segona instància, allò primer. Plagiant o parafrasejant Alfonso Sastre, es pot dir que com que allò real no és verdader, per a què la veritat arribi a ser real és necessària molta imaginació ; i que la imaginació és, sobretot, un exercici de disciplina.

Va ser una situació límit, una situació terrible, la que va ensenyar a l'Eva la imprecisió radical dels fets i les vivències ; la que va obligar-la a enfrontar-se a tota la dificultat de construir una experiència. L'any 2005, en un dels molts textos que va escriure entorn d'aquesta qüestió, insistia una vegada més en l'aporia narrativa de la tortura: «Per regla general, els testimonis que es recullen per a la denúncia i que s'entreguen als organismes que s'ocupen dels Drets Humans, per detallats que siguin, es limiten a explicar el que va succeir des del principi al fi, com un relat cronològic: van venir a les tantes de la matinada, van entrar esbotzant la porta, van registrar durant tant de temps, em van emmanillar, em van dur al cotxe, em van amenaçar amb la pistola, o em pegaven, etc. Quan mencionen determinades tortures es refereixen gairebé sempre a les tècniques: em van fer la banyera, la bossa, em van aplicar elèctrodes. Parlen dels forenses que els van veure, de com va anar la seva trobada amb el jutge, del que van dir. De vegades són informes molt detallats. I, tanmateix, quan se li pregunta en la intimitat a un torturat sobre el testimoni, acostuma a acabar confessant que no el satisfà, que li sembla molt pobre perquè, del que en realitat li van fer, i de lo molt que hi va passar, amb prou feines no n'ha dit res».

Qui podria dir-ho? Com es podria dir? En un article del mateix any titulat “Contra las trampas de la memoria”, Eva va escriure: «En circumstàncies així la memòria sol seleccionar les dades que més li convenen, destacant-ne uns i relegant-ne uns altres, com una defensa per a fer més suportable la situació de perill. Aquesta “acomodació protectora” de la realitat que, inconscientment, la retalla i l'adapta en les grans catàstrofes, és precisament la història que es fixa i més es reté ; la que un es repeteix a si mateix i transmet com a verdadera a d'altres. No és que un menteixi en fer-ho ; és que un s'enganya per a sobreviure a l'hecatombe. Es fabrica així, a partir de la font mateixa, un relat esmús i lineal, una mica esquemàtic, que de vegades acaba repetint-se com una estereotípia. L'alçament d'aquesta molt complexa realitat que es revela en determinats moments i la seva recuperació penso que només poden fer-se per la comunicació sensible, a través de l'expressió artística, per exemple». La linealitat, l'esmussament, la pobresa dels fets i les vivències no és un destí inevitable, com tampoc ho és la misèria del capitalisme ni la mort induïda dels cervells ; tenim recursos literaris, artístics, contra ells. Així ho diu també a Una extraña aventura una d'aquelles dones torturades que comuniquen el seu insòlit relat:

Com els explico a les bones gents

predisposades ja des del principi,

amb gest compassiu i

fins i tot de tragèdia infinita —que ho és—

a escoltar el testimoni del gravíssim abús que

malgrat tot a mi m'ha alliberat?

No, no hi ha manera d'expressar-ho.

Pot ser que en una obra d'art.

Operación ogro és una novel·la extraordinària, apassionant com a relat i molt instructiva com a document ; i sens dubte Los nuevos cubanos —a jutjar pel que he llegit— està destinada a convertir-se en la crònica imprescindible del naixement d'un món nou. Però són els seus textos sobre la tortura els que més em sacsegen, literàriament parlant, perquè en ells l'Eva rivalitza amb el problema mateix de la literatura —el de construir una experiència— allí on la literatura sembla condemnada a fracassar. No tenia raó Wittgenstein: del que no es pot parlar, encara es pot poetitzar. Olintze en el país de la democracia és el manual d'instruccions més bell que mai s'hagi escrit, però m'agrada sobretot Una extraña aventura perquè allí l'Eva es planteja i resol les condicions mateixes del relat literari, la qüestió —diu un dels personatges— de la “transmissió d'allò sensible”, atrapada en “esquemes” i “estereotips” molt útils per a la “comunicació” (com abstraccions que són) però no per al coneixement, la mobilització i el compromís. Això només pot fer-se literàriament, a través d'aquest rodeig no eufemístic que és la imaginació literària.

De la subtilesa i encert d'aquesta imaginació en dóna bona mostra —d'entrada— el mateix títol: Una extraña aventura. Els fets i les vivències són pures abstraccions i cal concretar. Pot semblar xocant que un persona que la ha patit en carn pròpia es refereixi a la tortura com una “aventura” i que a més indueixi en el lector una certa il·lusió “d'exotisme”, gairebé de prestidigitació o misteri, mitjançant l'adjectiu “estranya”, però cap títol no podria haver estat més precís ni capturar amb més claredat el seu objectiu. L'Eva podria haver pensat potser en un títol purament descriptiu (“Dones torturades”) o en un altre d'íntim i subjectiu (“Ànimes trencades”), però els fets i les vivències deixen sempre fora el nom de les coses ; només “un estranya aventura” podia ser literàriament acceptable ; és a dir, commensurable amb aquesta experiència en què el més extraordinari i el més quotidià convergeixen en una mena d'escenografia que barreja, sense solució de continuïtat, els gèneres teatrals (el buf, el tràgic, l'operístic, el domèstic) i que inesperadament veu sortir papallones de dignitat dels cucs fabricats —a força d'humiliacions— pels botxins.

On succeeix la tortura? On succeeixen en general les coses? A través d'aquella experiència brutal, les dones banalment heroiques, heroicament normals d'Una extraña aventura descobreixen que la tortura (però l'experiència en general) no succeeix allí on un s'està, allí on a un li fa mal el braç matxucat o la cama trencada, allí on un sent que li falta l'aire ni on incideix el fred de la pedra o de la porra (no succeeix en aquell braç, en aquella cama, en aquell coll, en aquell cos) sinó al costat o per sobre o a desenes de punts simultanis i dispersos —a prop i lluny— que només un relat pot reunir. No ens enganyem: el valor que té Una extraña aventura no és el de relatar una experiència viscuda, un experiència —com hem dit— invivible. Algú podria dir: “és tan real, és tan plena de detalls, que no se l'ha pogut inventar”. Jo diria el contrari: és tan real, té tants detalls, que l'autora ha hagut d'inventar-se-la a més de viure-la. Si només hagués sortit de la seva imaginació, no seria menys precisa ni menys verdadera. Al contrari. Perquè escriptor és precisament aquell que imagina exactament el que succeeix, aquell que imagina rigorosament el que els altres perdem en la pobra immediatesa de la vivència. Escriptor és el que combat la pobresa i abstracció dels fets i les vivències per a construir una experiència.

Això és el que aconsegueix l'extraordinària potència literària d'Eva Forest. Allò sorprenent i admirable és que Una extraña aventura es pregunta per —i il·lumina— els límits del relat al mateix temps que els supera ; raona sobre les dificultats d'exposar el relat mentre el desenvolupa sense ensopegar en elles. L'Eva parteix de les condicions més exigents, no ja perquè la tortura sigui inaprehensible per al llenguatge sinó perquè inscriu la seva eficàcia —i la seva capacitat de fer mal— en un context en si mateix literari o teatral. Tots els enamorats són mals poetes i tots els torturadors són mals intèrprets ; i de la mateixa manera que la cursileria de l'amor requereix una mà mestra que la fregui sense precipitar-s'hi, la truculència de la tortura necessita d'una mà mestra que la il·lumini sense cedir a les seves trampes. Les dones d'Una extraña aventura són molt conscients d'aquesta dimensió teatral de la tortura: no només els rituals i els instruments sinó, més enllà, un escenografia total en què la crueltat adopta la forma d'un joc que alimenta “l'enginy” dels botxins, que no desdenyen cap mena de registre: la música, el cant, l'atrezzo, el recitat, la metàfora, el decorat. Això és el que el dolor no pot entendre. «La meva por era inferior al meu astorament», diu una de les dones. «Estava estranyada de la meva pròpia estranyesa. Pensava que era una llàstima no poder rodar l'escena. Són situacions que no es repeteixen ; les cares aquelles del cor, l'estupidesa de les seves expressions, el buit: una càmera per a filmar-ho, aquesta és una de les coses en què vaig pensar i també aquell contrast entre allò tràgic i allò grotesc, com si molts moments importants de la vida portessin dins una part risible que ho converteix tot en esperpent». Els torturadors, com els enamorats però a l'inrevés, són tan ridículs, barregen de tal manera els gèneres, fan tan mala literatura que cal fer-la després molt bona per a poder construir a partir d'allí una experiència comprensible.

L'Eva ho aconsegueix combinant o alternant diferents recursos. El primer és, si es vol, “plàstic”. Confrontada a la insuficiència de l'expressió (l'opacitat dels fets i les vivències), excitada per aquesta pobresa radical, l'Eva Forest confia, segons hem vist més amunt, en la força de l'art. A Contra las trampas de la memoria el referent és Picassso ; a Olintze en el país de la democracia el model és el còmic ; a Una extraña aventura s'insisteix una vegada i una altra en procediments pictòrics (el “mural”) o cinematogràfics. Aquí, en efecte, Eva Forest dibuixa curosament quadres escènics o goyescos, com ella mateixa diu, una mica a semblança d'aquells gravats negres que el geni de Goya rematava amb una llegenda irònica orientada a augmentar i distanciar —i aquesta distància és precisament literatura— un dolor al que no hem de sucumbir.

El segon és, si es vol, “dialèctic”. Perquè, al mateix temps, aquests quadres no estan immòbils ; davant de l'escenografia teatral dels torturadors, les dones que s'han reunit per a parlar, i que de cop es descobreixen gairebé felices de fer-ho (i a les que un s'imagina compartint un té domèstic o un banal bescuit), desenvolupen la seva pròpia dramatúrgia. En ella cada confidència, tan personal com desproveïda de nom propi, dóna peu a una confirmació, a un detall nou, a una reflexió addicional, de manera que aquesta espontaneïtat sàviament construïda a força d'acumulació configura precisament l'espai salvífic —contrapunt del dels botxins— d'un relat comú.

Finalment, Eva Forest recorre a un procediment, si es vol, “poètic”, un efecte “d'estranyament” literari assolit a través d'una figura exterior, adventícia, irrompent, agafada de la tragèdia clàssica. Transversal al diàleg, interrompent l'intercanvi, el Cor grec, sota la figura d'una anciana abillada amb un mocador negre, lamenta i glosa el que escolta i ho torna en un registre verbal intencionadament barroc, subversió de la senzillesa verbal de les dones i mirall negre dels hipèrbaton físics enginyats pels torturadors. Hi ha una intervenció del Cor tan bonica i estremidora que no em resisteixo a llegir-ne com a mínim un fragment:

«Aquell forat tan poblat un dia, del que avui en segueix en mi el record, aquella estança de por saturada que encara habiten estranyes formes, com si de tanta por els éssers humans s'hi haguessin quedat consumits: immòbils de cop i volta, en el lloc assignat de l'espera terrible, en la por condensats, conservant les formes retorçades dels seus cossos, convertits en minerals. Aquell estrany museu sorgint tot d'una, així, sense esperar-lo... com si els allí tancats un dia haguessin sentit pànic de mort —un pànic còsmic— i, tan assetjats —impel·lits cap endins: la fugida a l'exterior tallada—, haurien intentat desesperadament escapar d'alguna altra manera aventurada. I allí, concentrant-se dins seu, s'haurien convertit en fortalesa, en matèria animalment invulnerable, en talla que impressiona: els veig com en blocs. Com si a les parets s'haguessin anat estrenyent amb potència de l'horror que fins a tant arriba: els seus cossos pressionant, penetrant lentament en el mur, fent-se cavitat, incrustats allí com un baix relleu de l'espant. Llaurats en la pedra els seus recers —formes múltiples de fornícula en poliedres diversos— com antigues tombes de gerres partides. I ho veig també en forma pictòrica realitzada en carbó, ensutjats els dissenys de negres i grisos i alguna taca vermella, molt lleu el color: projectats tots en un gran mural de proporcions immenses: cares trencades, mandíbules desencaixades, rostres bruts coberts de taques, pells grises, grogues, blanquíssimes i estranyes: blaves, morades, vermelles —molt tènue el color, diluït en els líquids que emanen la suor i la sang, i el plor allí abocat. I res d'esclats. Tot condensació: envoltat el cos en fils d'embull de tant pensar i repensar solucions impossibles. Un mural a la por allí viscuda, a l'espera. Estampats els veig, no llançats, ni estavellats allí per cap expansió, penetrats, amarant la matèria del ciment».

Aniré acabant. Fa un parell d'anys, Eva Forest es va despertar un dia molt contenta escoltant la intervenció a l'ONU del ministre cubà d'Afers Exteriors, Felipe Pérez Roque, i va escriure sobre ell aquestes paraules, que jo podria utilitzar ara per a resumir la seva obra literària: «Un discurs molt bell teixit de veritats que van fluent sense estridències ni escarafalls de còlera o de ràbia, com podria esperar-se de tan sòlides acusacions. Un discurs tranquil i pausat la gran força del qual li ve de les múltiples i poderoses raons en què es recolza. I tot en ell està tan ben articulat, paràgraf rere paràgraf, in crescendo, en una síntesi perfecta de l'actuació imperialista en el món —no es pot dir més amb tanta economia de llenguatge—, concentrada en un brevíssim espai la intensa pràctica de quaranta anys de resistència (...). Un model perfecte d'intervenció que qüestiona tant de discurs vacu dels polítics occidentals que es reclamen d'esquerres. Un text important no només pel que diu sinó per com ho diu ; i que convida, per això, també a un debat estètic sobre el discurs polític i la seva bellesa».

El debat a què l'Eva ens convidava —la possibilitat d'un vincle orgànic entre la política i la bellesa— està resolt en la seva pròpia obra, s'està resolent en d'altres obres, mal que li pesi als qui voldrien imposar límits a la literatura. La bellesa literària és tan autònoma que pot servir tant a les dolentes com a les bones causes ; és tan autònoma que les dolentes (allò que l'Eva anomenava “la internacional de l'antihome”) voldrien monopolitzar-la i desposseir-la de la seva punta. Perquè hi ha una bellesa que acarona i una bellesa que punxa. La bellesa de l'obra de l'Eva és de les que punxa, perquè et posa dempeus. Fa mal, sí, però també desperta, tonifica, espolsa tot declivi cap a la rendició. Pot semblar paradoxal, però gran part de la fortalesa literària d'Eva Forest resideix precisament en què els seus llibres sobre la tortura no són ombrívols ni desmoralitzadors. L'Eva, em sembla, mai no va saber el que és estar desmoralitzada ; i pel que la vaig conèixer, i per l'efecte vigoritzant que va tenir sobre la meva pròpia vida i la meva pròpia obra, sento casi el remordiment de no ser més vell i no haver pogut ser punxat des d'abans i durant molts més anys per la seva bellesa espaviladora. Com ella mateixa, els seus textos —fins i tot els més durs ens deixen una impressió estranyament solar, lluminosa, ingènua, afectiva, fresca, optimista, invencible. Olintze en el país de la democracia i Una extraña aventura, llibres on se'ns descriu d'una manera tan dolorosa i estremidora l'abisme de la tortura, són en realitat dos contes per a nens. Són dos contes de fades que ens ensenyen precisament les dues lliçons que Chesterton atribuïa a tots els contes infantils: la primera és que els ogres existeixen ; la segona és que els podem vèncer.

.

Article orginial: La construcción de la experiencia.

.

La generació de la bruixa Avería

Em sembla coherent que el PSOE i el PP es disputin la bandera espanyola i la defensa de la monarquia i que s'entreguin al potlach electoralista de rivalitzar sobre qui dels dos debilita més la democràcia en favor de la unitat d'Espanya. Però per això mateix m'estranya veure'm en la situació d'haver de disputar a un membre rellevant de l'executiva del PSOE el patrimoni polític i moral del mític programa de TVE “La Bola de Cristal” (lit. “La bola de vidre”), del que vaig ser guionista entre 1984 i 1988. El disgust que m'ha produït la lectura de l'article de Leire Pajín Iraola (Público, 30 d'octubre) només pot comparar-se amb el que ella sentiria si, espavilada la memòria, fos capaç de recordar el llegat de què amb tanta lleugeresa es reclama hereva: per sota de la música d'Alaska i Radio Futura escoltaria coses que li posarien els “baudis” de punta i li farien “rebobinar-se” de terror, per evocar precisament el llenguatge dels Electroduendes (lit. “electrofollets”). Encara que tant la directora del programa (Lolo Rico) com els seus altres guionistes (Carlo Frabetti, Carlos Fernández Liria i Isabel Alba) comparteixen sens dubte el meu neguit pel malentès de Leire Pajín, em cenyiré a la veu de la bruixa Avería (lit. “avaria”) i els seus col·legues elèctrics, perquè és la meva i perquè està recollida i pot ser consultada en dos volums de títol molt significatiu: “Viva el mal! Viva el capital!” i “Viva la CIA! Viva la economía!”, als que la dirigent socialista pot acudir per a comprovar que no m'inspirava precisament en el programa del seu partit.

A La Bola de Cristal —recordaré a Leire Pajín— es feien campanyes en favor de la lectura i de l'amistat, però per això mateix també en contra dels bancs, la potència destructiva dels quals s'encarnava en la famosa Caja de Ahogos y Tensiones (lit. “caixa d'ofecs i tensions”): «abans se'ns anomenava usurers i ara banquers, però seguim quedant-nos amb els vostres diners». La Bola de Cristal convidava a la solidaritat i a la rebel·lia, però per això mateix adreçava el seu humor brechtià contra l'alienació laboral i la cobdícia empresarial, representada aquesta última en un personatge de la sèrie, Amperio Felón, amb una biografia “electrocutant” que il·lustrava de manera pedagògica i divertida el procés “d'acumulació originària” descrit per Marx a El Capital (“l'empresa que dóna plusvàlua no és fatxa ni roja ni té color”, cantava en algun moment un cor de proletaris alienats). La Bola de Cristal clamava per un món nou després de 40 anys de franquisme, però per això mateix no va deixar mai de satiritzar les polítiques del PSOE. La jocunda bruixa Avería, creuament fantàstic de Santiago Carrillo i José María Cuevas, “va fondre” amb el seu llamp tota mena d'innocents sota les figures més variades (militar, mafiosa, funcionària, reina, fins i tot Déu), però va ser durant la major part del temps la presidenta de la República Electrovoltaica de Tetròdia, del govern de la qual en formaven part Narciso Radar, ministre de Míssils i Humanisme, i Invatios Barriobaudios, ministre d'Expiació i Vergonya Aliena. Tots recordaran el pseudònim que empraven Radar i Barriobaudios quan formaven part de la realitat i del govern de Felipe González.

Potser pot dir-se que La Bola de Cristal era incompatible amb el tripijoc, l'equilibrisme, l'eufemisme, la correcció política i l'ambigüitat, però per això mateix ningú no podrà dir que era compatible amb el PSOE. Fins i tot pot dir-se que era un pamflet i que adoctrinava en l'odi de classes, però per això mateix ningú no podrà dir que era el camí més ràpid i segur cap a les Joventuts Socialistes. Gairebé tot en el mitificat i oblidat programa de TV estava orientat a denunciar aquell PSOE que havia rebut i malversat el major capital polític d'esquerres de la postguerra europea ; el PSOE monàrquic que seguia acaronant l'Esglèsia ; el PSOE de l'OTAN que va mantenir bases estatunitenques ; el PSOE de la reconversió industrial i de la reforma laboral; el PSOE que va destruir la televisió pública ; el PSOE de la Llei d'Estrangeria i de la rendició sindical ; el PSOE que va deixar expedit el camí a la dreta més radical, ultramuntana i reaccionària des de la guerra civil. El PSOE, finalment, que va promoure i aplaudir la guerra bruta i el terrorisme d'Estat. Dos dels guionistes de La Bola de Cristal, recordaré també, ens vam sumar el maig de 1988, juntament amb uns altres 102 ciutadans decents, a l'acció popular contra el GAL que va permetre processar i condemnar José Barrionuevo y Rafael Vera, altíssims funcionaris del govern de Felipe González, personatge que va tenir tan a veure —s'entendrà— amb La Bola de Cristal com la casa Coca-Cola amb el precepte evangèlic de donar de beure a l'assedegat.

Es dirà que només sota el govern del PSOE va ser possible fer un programa així, però dic també que només sota el govern del PSOE se'n va suspendre l'emissió. No per casualitat va ser el 1988, el mateix any de la Llei de Televisió Privada. El fet de què s'hagi idealitzat un espai televisiu imaginatiu i valent, però en qualsevol cas força barroer, demostra bàsicament que el que va venir després va ser molt pitjor. El que havia de ser el primer programa d'una nova estirp es va convertir en el seu últim descendent, i això també és responsabilitat del PSOE, que va obrar el miracle de portar-nos acceleradament als espanyols, sense etapes intermèdies, d'un Renaixement malaguanyat a una Edat Mitjana de colors.

Però hi ha, sí, una generació de La Bola de Cristal com hi ha una generació del GAL i una generació de les Açores. Els seus membres estan tan lluny del PP com del PSOE, i em sento molt orgullós de reconèixer en la seva veu la d'aquells mateixos Electroduendes que m'havien parlat a mi tants anys abans: són bojos solidaris amb Palestina i Veneçuela, grillats activistes antiglobalització, extremistes militants ecologistes, esparracats okupes, agressius pacifistes, infantils antiimperialistes, llunàtics marxistes. Sincerament, no crec que Leire Pajín, gran defensora de la “modernitat” d'Espanya, se sentís còmoda en la seva companyia.

.

Articles original: La generación de la bruja Avería.

Font: Dominio Público - Opinión a fondo

.

Educar per al socialisme

Poques vegades un llibre al que s'ha parat tanta atenció ha estat tan ignorat. Poques vegades s'ha fet tant de soroll per a silenciar un missatge. Des de la seva aparició el passat mes de maig, Educación para la ciudadanía (democracia, capitalismo y Estado de derecho) [“Educació per a la ciutadania (democràcia, capitalisme i Estat de dret)”] ha estat objecte d'un linxament mediàtic estrictament proporcional als perills que conté, però que paradoxalment no ha vorejat mai el seu contingut. Tal i com ens relata el pròleg a la 2a edició, l'obra va sorgir de la resignació dels seus autors (Carlos Fernández Liria, Pedro Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero) davant d'una assignatura que l'esquerra també havia contestat en va, contra el PSOE i contra el PP, sense que cap dels dos partits, ni els seus mitjans de comunicació afins, no entrés mai a considerar-ne els arguments. Per a denunciar el caràcter il·lusori de la polèmica i per a aprofitar la seva aspror electoralista, van escriure un llibre molt seriós i el van llançar als lleons per a què n'esquincessin la coberta. La dreta, naturalment, va picar l'esquer. Des de fa quatre mesos, gran part de la seva companya contra l'assignatura d' “educació per a la ciutadania” i contra el govern que la va inventar passa per identificar Zapatero —tant de bo fos cert— amb una obra escrita en realitat contra ell. Combinant amb exquisit equilibri la mentida i l'insult, periodistes i mitjans ultramuntans s'han ocupat de fer-li la propaganda més reeixida que pugui desitjar un editor, sense reparar en el perill de què els lectors atrets per un escàndol acabin persuadits per un argument. Mai un llibre no ha rebut millors recomanacions. Martín Prieto a El Mundo ha anomenat els seus autors “retroprogres pocasoltes” (“majaderos”), “lamelibranquios” [sic], “bojos” y “chequistas” ; Fernando Savater a l'ABC “necis i sectaris” ; Delgado Gal “ineptes, fanàtics i paranoics” ; La Razón “procubans desvirgadors d'adolescents” ; Libertad Digital “comunistes totalitaris” ; Jiménez Losantos y Pedro J. Ramírez “guillats” (“chiflados”) ; Alfonso Ussía els envia “a que se la ondulen en Cuba” [sic] ; Melchor Miralles ha demanat a Televisió Espanyola que els inhabilitin dels seus càrrecs docents, i fins i tot el parlament canari, per mediació del PP i CC, sol·licita a l'editorial Akal una rectificació i a la inspecció la seva retirada del mercat. Per la seva banda, el PSOE, posat en un compromís, tenallat entre la defensa de l'assignatura i la provocació del llibre, s'ha refugiat en un silenci incòmode, que no ha trencat ni tan sols per a desmentir la premissa major: el fet de què no es tracta, com s'ha repetit insistentment, d'un manual d'ús a les escoles (malgrat que els autors n'anuncien feliçment una versió adaptada al currículum acadèmic).

Però la rebequeria cridanera de la dreta i el silenci del PSOE demostren que aquest llibre arriba en el moment oportú i fa mal. Si s'ha difós en el calor d'una polèmica espúria, el seu valor n'és completament independent. És un llibre perillós per a tots en el mateix sentit en què ho va ser Sòcrates, el seu veritable protagonista, per a les oligarquies ateneses del segle V a.C. I la situací (com bé saben al País Basc) no descarta ja que l'exercici de la maièutica socràtica no caigui també en el llaç d'aquelles falses lleis que anomenen “antiterroristes”. La primera part d'Educació per a la ciutadania (democràcia, capitalisme i Estat de dret) aborda els conceptes de llei, democràcia i Estat de Dret d'una manera tan senzilla que fins i tot els més refinats pedants —per a evocar una cita de Chesterton— podrien entendre-ho ; amb tant de rigor i entusiasme, amb tanta estima compromesa, que Raymond Aron i Hannah Arendt haurien renillat d'emoció ; amb tan tossuda vocació il·lustrada que Montesquieu, Kant, Voltaire i Rousseau xalen sens dubte a les seves tombes. En aquestes pàgines, l'aventura històrica de la ciutadania ens interpel·la a tots a partir d'un principi que podria resumir molt lliurement mitjançant una paradoxa que els propis autors exploten: la de que la màxima obediència coincideix amb la màxima llibertat i, si es vol, amb el màxim anarquisme. Obeir (en llatí ob-audire) vol dir originalment “escoltar amb atenció”, i per tant no es tracta de defensar la llibertat superior de la sordesa sinó de dirigir l'oïda, i mantenir-la molt oberta, cap aquell lloc on no parlen ni els Déus ni els Reis ni els Amos ni els Mascles ; cap aquell lloc on no hi parla ningú o on hi parla precisament Ningú i on qualsevol-altre pot reconèixer-s'hi i reconèixer una filiació racional comuna: és la Llei com a coàgul de la llibertat política en el pas pel món. En aquest sentit, la ciutadania és l'imperi de la Llei allí on la llei assegura —i només per això és llei— que l'espai de què sorgeix seguirà buit, que ni el Diner ni la Raça ni l'Esglèsia ni el Gènere s'hi faran “escoltar atentament” en el seu lloc. I per això precisament només la forma Estat de Dret, progrés de la sense precedents, garanteix alhora les condicions institucionals necessàries per a l'exercici de la democràcia i per a l'evitació de la demagògia (per a impedir alhora —és a dir— els camps de concentració i la seva aprovació mitjançant plebiscit).

El problema és que Educació per a la ciutadania (democràcia, capitalisme i Estat de dret) no acaba a la pàgina 107, fins on podríem anar de la mà fins i tot de la guàrdia civil. El problema és que els seus autors es prenen tan seriosament Aron i Arendt que arriben de cop i volta a Marx ; és a dir, a aquell punt on Aron i Arendt resulten molt poc seriosos i fins i tot irresponsablement juganers. El problema és que la Llei, aquell lloc que la revolució francesa havia buidat de deus i reis per a l'obediència anarquista a la sola raó, està ple, està ocupat, ha estat usurpat —cop d'Estat estructural— per una força que es fa escoltar encara més tirànicament que els sacerdots i els prínceps: el Mercat. El problema és que se'ns va prometre —i vam lluitar— per una societat constituïda políticament i se'ns va donar i se'ns dona capitalisme. «Mentre s'entronitzaven els drets de l'home com a referent polític fonamental» resumeixen els autors a la pàgina 227 «el capitalisme proletaritzava la població. Mentre es decretava la llibertat absoluta de l'home i la “mort de tots els déus”, anunciant una república en què la política seria totpoderosa, el món s'havia convertit ja en un mercat en què no es podia emprar la llibertat més que per a comprar o vendre ; i la major part de la població no tenia res més a vendre que “la seva pròpia pell”. L'era de la política va morir en el mateix moment de néixer». Cal que els nostres nens sàpiguen això? Convé que ho llegeixin els nostres consumidors? Convé que aprenguin el que és veritablement la ciutadania i sota quines condicions se la invoca i se la destrueix? Convé que sàpiguen que allò que converteix l'Estat de Dret en una fràgil excepció, la democràcia en un ariet empresarial, la llei en una clau de classe, la igualtat, la llibertat, la tolerància, l'antirracisme, l'ètica i la responsabilitat en banderins i cromos fútils, és una economia de guerra que no pot permetre's cap d'aquestes coses sinó com a incongruència local, limitada històrica i geogràficament i sempre amenaçada per la violència restauradora que va ensangonar (per exemple) l'Amèrica Llatina durant tot el segle XX? Convé que sàpiguen que si volguessin tenir una república, una escola veritablement pública, un treball digne i segur o senzillament un cel net, es trobarien de cop i volta tan desprotegits com els sindicalistes colombians, els immigrants senegalesos o els patriotes iraquians? La nova assignatura d' “educació per a la ciutadania”, té raó Rajoy, és tan adoctrinadora com el catolicisme que ell defensa per a les escoles: perquè obliga a aprendre i repetir de memòria els atributs d'una cosa que no existeix. Zapatero vol ensenyar ciutadania sense qüestionar les condicions que impedeixen d'exercir-la ; vol, millor dit, que mestres i professors heroics ensenyin a volar, mentre cauen, nens precipitats des d'un abisme. Així no es fan les coses. És com si el govern obligués per decret als mecànics a arreglar els motors avariats dels automòbils llegint en veu alta la Constitució davant del capó obert. Que és, per cert, el que ens expliquen que va fer la revolució cultural xinesa: substituir la ciència burgesa pel llibre vermell de Mao, de manera que els oftalmòlegs de Pekin aprenien a operar cataractes repetint de memòria alguns passatges escollits de l'obra del Gran Timoner.

Però el llibre dels germans Fernández Liria i Alegre Zahonero (i del genial dibuixant Miguel Brieva) no ens explica “l'aventura de la ciutadania”, frustrada pel capitalisme, només per a desemmascarar Zapatero. Molt més important en un moment en què es tracta de definir el “socialisme del segle XXI”, la brillant, vibrant, emocionant i convincent defensa de la tradició il·lustrada que fan els seus autors és un retret també a l'esquerra, ingènuament estafada per la instrumentalització fraudulenta i criminal del discurs del dret. «Aquesta estafa» diu la pàgina 225 «hauria resultat molt més difícil si l'esquerra no s'hagués entestat tan alegrement en regalar a l'enemic el concepte d'Estat de Dret. El que hauria d'haver fet, en canvi, era demostrar que tal projecte és impossible sota condicions capitalistes de producció. Posar en evidència tots els que, dient defensar l'Estat de Dret, no defensen en realitat més que uns privilegis històrics, de la mateixa manera que podrien defensar-ne de genètics». En lloc d'això, l'esquerra es va entossudir en combatre el Dret —i fins i tot la forma mateixa de la llei— com un obstacle per al socialisme, sense comprendre que el socialisme és alhora la condició i l'efecte d'aquest posar la societat en Estat de Dret. Amb els autors, jo també crec que l'obediencia anarquista a la raó, la llibertat d'escoltar atentament qualsevol altre, ha de coagular en lleis i institucions que ens protegeixin dels camps de concentració i de la seva aprovació mitjançant plebiscit o, el que és el mateix, de la privatització dels mitjans de producció i de la seva “democratització” mitjançant falses constitucions ; i que, de la mateixa manera que hem de reapropiar-nos d'una propietat que el capitalisme no sap emprar sense condemnar més de la meitat de la humanitat a la malaltia i a la mort, i el conjunt del planeta —potser— a una destrucció prematura, he de reapropiar-nos també d'aquella gran conquesta de la ciutadania —el dret— que el capitalisme va deixar caure amb el cap de Robespierre i que només sap anomenar per a anul·lar-la i menysprear-la. Per això aquest llibre està destinat a convertir-se, al meu entendre, en una fita important en la tradició teòrica de l'esquerra i en un manual indispensable d'iniciació al socialisme: apassionant com l'Illa del Tresor, provocatiu i didàctic, divertit i aclaridor, dolorosament irrefutable, s'atreveix a posar a zero la tradició, per a començar a penar sense remordiments ni pressions, i a desembarassar mentalment el camí just quan a l'Amèrica Llatina uns altres han començat a desbrossar-lo materialment.

.

Article original: Educar para el socialismo

.

Com ser d'esquerres avui (entrevista)

Com ser avui d'esquerres? Com sobreposar-se als corrents polítics contemporanis, que neguen tota validesa a les propostes i visions provinents de Marx? Com situar-se en un espai públic desprestigiat, el polític, recolzant-se en formes de definir el món que semblen haver perdut peu? La fórmula de l'escriptor Santiago Alba Rico, que acaba de publicar Capitalismo y nihilismo (“Capitalisme i nihilisme”, Ediciones Akal, Madrid), no pot ser més concisa: “el projecte emancipador ha de ser revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic”. Enfront hi hauria els seus dos enemics actuals: “el capitalisme que fa realitat perversament les utopies anticapitalistes (l'home nou, la revolució permanent) i el discurs neocon pre-modern que explota la inestabilitat”.

--Entrevista a càrrec d'Esteban González--

1.- En els anys 70s, molts intel·lectuals i polítics que provenien del franquisme abraçaven (per motius d'allò més variat, des de la convicció personal fins el pur interès) les creences democràtiques. A l'actualitat, molts dels intel·lectuals i periodistes conservadors de l'Europa occidental provenen de l'esquerra, fins i tot algun ex-amic teu. Què significa això socialment? Què ha passat?

La veritat és que també els obrers, els treballadors, els professors, els metges, els advocats eren d'esquerres i s'han desplaçat cap a la dreta en el si d'una societat formatada econòmica i culturalment des del mercat. El cas dels intel·lectuals és el d'una normal submissió, encara que també el d'una major responsabilitat, ja que han contribuït a accelerar i legitimar aquell desplaçament des d'una posició de major llibertat i informació. El que han obtingut a canvi no pot mesurar-se —o no només— en avantatges econòmics i poder (coses secundàries per a un intel·lectual). No hi ha res de més corruptor que l'atenció ; se'ls ha parat una mica d'atenció i hi han sucumbit, i han sucumbit precisament allí on “atenció” i “mercat” coincideixen sense gairebé cap escletxa. En tot cas, ells ho anomenen “maduresa” i no sense raó. Han “madurat” naturalment al mateix temps que una societat que ha retrocedit com a mínim dues dècades. Els pocs que no ho han fet —els que jo admiro— és que s'han quedat una mica... per endavant.

2.- Si el capitalisme és nihilista, una bona manera de combatre'l és afirmar valors. En aquest sentit Jean Claude Michéa reivindicava valors que ell denomina precapitalistes, com l'honestedat, recuperant una perspectiva molt de l'Orwell. També el teu amic Carlos Fernández-Liria parlava de la necessitat de trencar concepcions de l'esquerra que veien molt bé aquella dissolució dels valors que Marx subratllava en el manifest. La teva mateixa afició per Chesterton sembla provenir d'un lloc similar. M'equivoco?

Potser prefereixo formular-ho així: si el capitalisme és nihilista, l'única manera d'afirmar valors és combatre el capitalisme. Perquè el capitalisme no dissol tant els valors com les condicions mateixes en què qualsevol cosa sòlida, qualsevol consistència, pugui sorgir i sostenir-se ; perquè erosiona radicalment totes les diferències sobre les que s'aixeca la cultura, qualsevol classe de cultura: la diferència menjar / usar / mirar, la diferència entre guerra i pau, la diferència entre culpables i innocents, la diferència —sobretot— entre producció i destrucció. Però sí crec que l'esquerra ha estat víctima de molts malentesos històrics: un és aquell al que es refereix Fernández-Liria i que va portar a identificar el Dret amb un mer instrument de reproducció del mateix capitalisme, quan en realitat l'impossibilitava i destruïa. L'altre té a veure amb el “progressisme” que durant més d'un segle va alimentar la il·lusió d'estar (diu Benjamin) “nedant a favor del corrent” i que paradoxalment va servir per a accelerar el “progrés” inhumà indissociable del capitalisme. Si el capitalisme va deixar enrere els valors feudals de l'Ancien Régime que encadenaven els éssers humans, fa temps que —en la seva boja carrera— també ha deixat enrere els valors il·lustrats que es van forjar per a alliberar-los. Jo no sento nostàlgia de Déu sinó de la Raó ; i no vull tornar al paternalisme jeràrquic sinó a la fraternitat republicana. Ens hem passat l'estació en què havíem d'aturar-nos i el tren segueix desbocat cap a l'abisme. El marxisme avui ha de ser, si no “regressiu”, com a mínim “frenatiu”. Cal recuperar no tant els valors com el ciment mateix de la vida social: els cossos, la terra, la llei ; i amb ells la lentitud, l'atenció, l'espera, les cures, els relats.

3.- Parlaves de què allò que els antiglobalitzadors reprodueixen, sabent-ho o no, és el que Marx explicava al Manifest. Però abans que ells ho va fer la dreta, que va recolzar tota la seva contrarreacció en els anys 70s en la defensa dels valors (familiars, socials, comunitaris, religiosos, etc), que una esquerra disbauxada estava debilitant. En un sentit, si hi havia deslocalitzacions, era per culpa d'una esquerra que exigia massa protecció social ; i, en un altre, si les famílies es trencaven era perquè l'esquerra proclamava una moralitat laxa. Igualment amb la delinqüència, la falta d'autoritat, etc. Però aquella preocupació per la ruptura dels llaços sòlids i de vincles estables només la va tenir en compte la dreta, i sembla que ara certa esquerra comença a plantejar-se aquelles qüestions. Què et sembla?

Avui hi ha un dreta molt poderosa que ha comprès que la dissolució material de tota estabilitat (sota l'empenta de la globalització que ells defensen) desperta una nostàlgia de “solideses” pre-il·lustrades molt útil per a legitimar les seves polítiques d'intervenció imperialista a l'exterior i de reducció de llibertats a l'interior: és un discurs neocon, recolzat per catòlics, protestants i jueus i replicat dòcilment per l'islam. Però contra aquell discurs Marx va escriure les pàgines del Manifest en defensa —diguem-ho així— de la “propietat privada” i la “família” amenaçades per la burgesia: els mateixos capitalistes que “emancipaven” les dones de les seves llars enviant-les a les fàbriques, després enviaven predicadors per a ensenyar-los pudor cristià i respecte al marit. Enfront d'aquesta hipòcrita defensa dels “llaços estables” per part dels mateixos que els detestaven de la manera més violenta, l'esquerra va fer exactament el contrari: mentre alimentava materialment la resistència social i els vincles forts, feia discursos en favor de la seva dissolució. Avui, enfront del capitalisme que fa realitat perversament les utopies anticapitalistes (“l'home nou”, “la revolució permanent”) i enfront del discurs neocon pre-modern que explota la “inestabilitat”, el projecte emancipatori —ho he dit d'altres vegades— ha de ser revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic. Com a mínim —ja que l'has evocat— en el sentit d'aquesta frase de Chesterton: “El poble mai pot rebel·lar-se si no és conservador, com a mínim prou com per haver conservat alguna raó per a rebel·lar-se”.

4.- A Capitalismo y nihilismo tens un text a propòsit de Martín-Baró, que m'ha agradat força. Però, a més, és d'agrair que algú per aquí se'n recordi, ja que la seva obra té una profunditat que poques vegades s'ha subratllat. Que Martín Baró i la seva obra hagin desaparegut de l'entorn acadèmic i de l'entorn polític espanyol són senyals de què...

De dues coses, bàsicament. Indica el menyspreu polític, eclesiàstic, acadèmic i mediàtic pels intel·lectuals perseguits i assassinats quan s'aparten del camí políticament correcte per a assumir “l'opció preferencial dels pobres”. I indica també —n'és inseparable— el valor d'una obra que, a contrapèl del que és la psicologia postmoderna contemporània, prova d'explorar les arrels socials, col·lectives, dels conflictes subjectius i subratlla les virtuts terapèutiques del compromís i l'acció comuna. La “psicologia de l'alliberament” no és menys subversiva que la “teologia de l'alliberament”. Però això no interessa a ningú a Espanya.

5.- Parles també del mal absolut. En aparença enemics, els radicals d'un costat i de l'altre creuen en aquell mal absolut com la causa última de totes les disfuncions. Els que ens porta a comprovar com s'assemblen els uns i els altres. Són el mateix a costats diferents de la trinxera o hi ha diferències apreciables?

Una llarga lluita acaba per imposar a l'enemic les mateixes estratègies i els mateixos discursos, però en tot cas no hem d'oblidar una diferència fonamental entre els radicals imperialistes i els radicals islamistes: la que existeix entre l'agressor i l'agredit. Els EEUU han envaït Iraq i no a l'inrevés ; els sionistes han envaït Palestina i no a l'inrevés ; quasi totes les bombes cauen a Kabul, a Bagdad, a Somàlia, a Beirut, a Gaza, ara potser a l'Iran. Una llarga història de colonialisme, dictadura i repressió (sense oblidar la responsabilitat dels “nostres” radicals en el finançament i l'entrenament dels “seus”) dibuixa una línia divisòria que l'esquerra tampoc ha d'oblidar, com pretenen fer-nos oblidar la “guerra contra el terror”. Com tampoc no hi ha que oblidar les diferències que existeixen dins del propi islamisme: Hizbolà i Hamas, diferents entre si, són alhora feroçment contraris a Al-Qaeda, grup penombrós amb què els EEUU vol que identifiquem tot l'antiimperialisme islamista. Els EEUU necessiten un enemic semblant. La URSS, amb totes les seves barbaritats, no deixava d'alimentar en alguns sectors socials occidentals la il·lusió d'una alternativa emancipadora al capitalisme. Ningú no pot defensar Ben Laden. La seva semblança ideològica amb Bush obliga a escollir bàndol per raons “culturals” ; la seva semblança és un motor molt eficaç de la “confrontació de cultures”.

6.- És curiós com l'esquerra occidental, i més encara si té representació parlamentària, sembla haver relegat en els seus discursos les qüestions materials i dóna cada vegada més atenció a les simbòliques. Et faig aquesta apreciació perquè en el teu llibre parles sobre la fam, i hi apareix una representació clara d'allò material, però també has defensat molts cops aquella vessant simbòlica. Sense anar més lluny, amb els nacionalismes no estatals.

No sé si defenso la vessant simbòlica. Per un costat m'interessa analitzar com es construeixen materialment certs símbols que generen o desactiven la violència: certes representacions que tenen a veure amb la distància sota la que compareixen els altres. Al mateix temps em limito a constatar que la lluita pels territoris i les materialitats va sempre acompanyada d'una lluita no menys intensa per les seves representacions, que no sempre coincideixen —i de fet sovint topen— amb elles. Tota lluita per la supervivència és al mateix temps una lluita per la identitat. I, com bé diu Terry Eagleton i repeteixo amb freqüència, “només hi ha una cosa pitjor que la identitat, i és no tenir-ne cap”. L'Europa postmoderna no deixa de predicar contra l'Estat quan el problema de la major part dels pobles de la terra és que no han arribat mai a tenir-ne cap ; i predica contra la identitat quan el problema de la major part dels pobles de la terra és que no han arribat a tenir la seva. La identitat és una cosa que es desitja tenir i que després es desitja desempallegar-se'n. Però per a això és precisament necessari comptar —com nosaltres comptem— amb un territori i una materialitat assegurada. I des d'allí és fàcil després tornar-se molt lleuger...

7.- Una puntualització. Sembla que en aquell oblit d'allò material, l'única representació possible és l'emigrant, que passa ara a encarnar les virtuts i defectes que a l'era fordista s'atribuïen als pobres. Sembla que també l'esquerra s'ha apropiat d'aquella mirada: ja no hi ha pobres ni classe treballadora, sinó emigrants. És així?

L'oblit d'allò material és el que materialment caracteritza les societats capitalistes “avançades”: l'oblit del cos, del territori, de la finitud, de la malaltia, de l'envelliment, de la mort, coses totes il·lusòriament suspeses a l'aparador de la publicitat, la tecnologia i el consum. En aquest context irromp com una bomba l'emigrant, amenaçador precisament perquè exposa a la vista de tothom aquests rastres que el mercat pretén esborrar, i que fins i tot els espanyols pobres (uns 9 milions) proven d'oblidar. En qualsevol cas, l'immigrant compleix, com ha succeït sempre al llarg de la història, aquest paper ideològic de legitimació interclassista en virtut del qual el nadiu pobre se sent envejat, robat, envaït, de manera que, al mateix temps que oblida la seva pròpia misèria, es “reconeix” en la política dels nadius rics. Sabem que el vot xenòfob a la ultradreta a Europa prové dels sectors econòmicament castigats, i molts cops d'antics votants de partits comunistes.

8.- Occident s'afirma enfront de la fam de la resta de pobles? Occident pot viure bé perquè ha espoliat altres pobles? Aquesta és la causa de la fam?

La causa de la fam no és Occident sinó el capitalisme, i el propi Occident —escrivia fa uns dies— és víctima de la fam generalitzada d'una economia que, d'una banda, no deixa menjar el Tercer Món i, de l'altra, deixa sempre insatisfet el Primer: uns volen alguna cosa i altres sempre volen més. D'aquesta manera, la fam dels sadollats —lligada a un sistema d'acumulació i destrucció ampliada d'home i de coses—posa en perill la supervivència del planeta mateix.

9.- Molt probablement, tenim dificultats, per la inflació i la saturació en l'ús del termes, per a descriure i transmetre adequadament la realitat. Però és que aquest mateix concepte, igual que el de veritat, tampoc no sembla jugar ara un paper important. No només perquè la gent descregui, sinó perquè a més els experts ens diuen que la veritat no existeix.

Cito una frase de Günther Anders: «Forma part de l'essència del pluralisme permetre alguna cosa considerada falsa ; que la veritat del pluralisme consisteix, en darrer terme, en no tenir cap interès per la veritat o, més exactament, en no prendre seriosament la pretensió de veritat de la posició tolerada (i, fet i fet, tampoc la pròpia)». Aquest “pluralisme”, aclareix tot seguit el propi Anders, és el “mercat”, on tota mercaderia té dret a vendre's per igual i tot consumidor té dret a escollir entre totes per igual. La veritat només importa ja als pobres, obligats a prendre's seriosament el que fan.

10.- L'esquerra sap emprar el llenguatge o ha perdut en aquestes dècades una certa capacitat de definir els termes que va tenir en el passat?

Enfront de la destrucció premeditada del llenguatge com a marc de credibilitat per part dels mateixos que destrueixen ciutats (el que jo anomeno episèmia o pansèmia), l'esquerra no troba de moment més recurs que la “sobresemantització”, que al seu torn accelera el contagi d'incomunicació (l'abús, per exemple, del terme “genocidi”). De-finir vol dir “limitar”, “posar límits”, i aquesta és la condició mateixa de la significació. Jo crec que el fet mateix de de-finir (en l'absència induïda de límits) ja és una activitat anticapitalista. I cal que l'esquerra es dediqui a definir, en els seus treballs teòrics i en els seus pamflets.

11.- Sóc aficionat a la música, al cinema, a la literatura. I percebo que les metàfores que les creacions culturals contemporànies em transmeten són conservadores. Fins i tot, i de vegades especialment, aquelles que semblen proposar una ruptura més gran. Hi coincideixes?

No sé si entenc bé la pregunta. He dit algun cop que tot “rupturisme” estètic que antuvi van concentrar les avantguardes —polítiques i artístiques— avui el monopolitza la “publicitat”, on tot està permès a condició de què serveixi per a comprar i vendre alguna cosa (i també destruir alguna cosa en alguna altra part) i, per tant, a condició de què no signifiqui res ni culturalment ni política. La música, el cinema, la literatura s'han vist una mica obligats a imitar aquest “rupturisme” publicitari en la forma dominant del que jo anomeno gag —com a unitat tancada d'autosatisfacció pura— ; és a dir, com a llaminadures visuals, acústiques i literàries que recobreixen un gran buit, un buit reproductiu i, en aquest sentit, “conservador”. Tot està permès menys la política. Només la política trenca la ruptura permanent i ens escandalitza, i per això aprecio particularment —i recomano— l'extraordinària última novel·la de Belén Gopegui, El padre de Blancanieves, (“El pare de Blancaneus”) una gran construcció novel·lística, literària, en què la forma mateixa —impecable i molt rigorosa— és ja, en aquest sentir, tan “política” (tan poc “publicitària”) com el desenvolupament mateix de la història.

.

Entrevista publicada a Rebelión: clica aquí

Entrevista original a El Confidencial: clica aquí

.