dissabte, 25 de setembre de 2010

Pròleg a "L'ordre d'El Capital. Per què cal seguir llegint Marx"

Deia Chesterton que "el poble mai no pot rebel·lar-se si no és conservador, al menys prou com per a haver conservat alguna raó per a rebel·lar-se".

Això és més cert encara si del que es tracta és de rebel·lar-se contra el capitalisme. Benjamin va comparar el món capitalista amb un tren sense frens que rodava cap a l'abisme. I en lloc d'imaginar la revolució socialista sota l'aspecte imponent d'una locomotora (com tantes d'altres vegades s'havia fet ja), la va comparar amb el fre d'emergència. L'objecció més definitiva que l'ésser humà pot fer-li a l'economia capitalista és que no és capaç d'aturar, ni tan sols d'alentir, la marxa. La humanitat ha emprès un viatge que no té estacions. Fins i tot els revolucionaris més insensats han hagut de rendir-se a l'evidència de què és impossible competir en velocitat amb el capitalisme. Ja l'any 1848 Marx constatava de quina manera l'economia capitalista havia aconseguit que allò sòlid es fonés en l'aire. A l'any 2010 sabem fins a quin punt és així. En paraules de Carlos Fernández Liria: «el capitalisme ha atacat aquest planeta per terra, mar i aire. Ha rebentat el subsòl terrestre amb proves nuclears, ha obert un forat d'ozó a l'estratosfera i ha omplert de míssils les galàxies; ha trasbalsat el codi genètic de les llavors i ha cobert de brea els oceans».

Després d'apoderar-se del mercat de l'art i d'obligar la bellesa a cotitzar en borsa, el capitalisme ha decidit fins i tot moure les glaceres de lloc. Aquestes muntanyes de gel havien estat escollides per Kant com a exemplificació d'allò sublim. Allò sublim és el que ens ve massa gran a la nostra imaginació, allò que la imaginació intenta recórrer en va, experimentant el fracàs del seu esforç. Però el que és immens per a la imaginació dels homes, és petit per al capitalisme. Com és sabut, dues glaceres dels Andes xilens estan sent remogudes i desviades per a què una companyia estatunidenca propietat de la família Bush hi exploti uns jaciments miners.

En la seva ofensiva contra tot allò existent, el capitalisme ha deglutit no només éssers humans i recursos materials sinó també aquell patrimoni immaterial sense el qual la reproducció mateixa de la humanitat és impossible: el coneixement. «Recentment —ens diu Fernández Liria—, el capitalisme ha estès la seva ofensiva planetària i ha decidit conquerir també el món intel·ligible, assaltant la Universitat i posant-la al servei dels interessos del mercat. Res comparable, de totes maneres, a la gesta de mantenir la meitat de la població mundial vivint amb menys de 2 dòlars diaris, mentre que les 84 fortunes personals més grans sumen una xifra equivalent al producte interior brut de la Xina i els seus 1200 milions d'habitants. A fil de la crisi econòmica, mentre durant l'estiu de 2009 la patronal espanyola exigia als sindicats l'acomiadament gratuït (el lliure ja feia temps que existia), el president del BBVA blindava el seu sou amb una indemnització de 93,7 milions d'euros. Així doncs, en la seva gesta pels confins del surrealisme, el capitalisme no ha permès l'ésser humà de conservar ni tan sols el sentit comú».

Aquest panorama no deixa gaire espai al dubte. Però no sempre es va veure tan clar. Els revolucionaris comunistes i anarquistes van caure sovint en l'error d'intentar competir en velocitat i eficiència amb el capitalisme. En realitat, pensaven amb encert que el capitalisme era un entrebanc per al desenvolupament humà que el propi capitalisme havia contribuït a possibilitar. El que no es va entendre tan clarament és que el capitalisme no imposava aquest entrebanc amb un fre, sinó amb un accelerador. Per això, el capitalisme deixa enrere alhora allò que vol conservar a qualsevol preu i allò que és irrenunciable potenciar.

El capitalisme frena accelerant. Pel camí, com ja va assenyalar el Manifest Comunista, ha enviat en orris tot el que suposadament hi havia de sagrat i inamovible en la vida humana, des de la vida familiar al teixit cultural i religiós. El capitalisme, sens dubte, ha malmès en la seva arrel la consistència antropològica més elemental. Però això no suposa necessàriament cap calamitat, perquè en aquella consistència també hi van incloses —com Marx sabia molt bé— les servituds humanes més abjectes, com el patriarcat o la tirania religiosa. Més enllà d'aquesta servitud, tenim la possibilitat d'aprendre a viure —com ens aconsellava Aristòtil i com sempre li agrada recordar al mateix Carlos Fernández Liria— no com els mortals que som sinó en tant que éssers racionals capaços d'immortalitzar-nos en les obres de la llibertat.

Ara bé, és aquesta possibilitat del desenvolupament humà la que el capitalisme impedeix absolutament. Les obres de la raó —deia Husserl— no pertanyen al temps, sinó a l'eternitat. En tot cas, no s'acomoden fàcilment als requeriments temporals i molt menys al ritme vertiginós de l'acceleració capitalista. I, tanmateix, són irrenunciables. Els homes, deia Kant, per molt que s'estimin la vida encara s'estimen més allò que la fa digna de ser viscuda. Entre tot allò que mereix ser conservat i pel que paga la pena rebel·lar-se no hi ha res més irrenunciable que la dignitat. I, amb ella, allò que la fa possible: la llibertat; i allò que li exigeix al món: la justícia.

És fàcil reconèixer aquí l'anhel que va impulsar tants i tants revolucionaris durant els dos darrers segles. Ara bé, el corpus doctrinal del marxisme tenia llavors dificultats enormes per a ancorar-hi la seva concepció de "l'home nou" que es proposava forjar políticament, atès que una vida política a l'altura de les exigències de la raó no era, en definitiva, més que allò que les grans revolucions burgeses havien anomenat "ciutadania". No era, després de tot, sinó el model d'ésser humà que la Il·lustració havia considerat irrenunciable. Ben poca cosa per a una teoria dialèctica de la història que exigia avançar molt més enllà del món burgès i que pretenia ser més veloç encara que el capitalisme fins a acabar avançant-lo pels camins de l'avenir històric. D'aquesta manera, tot allò que el capitalisme frustrava i mutilava, el marxisme s'entestava en deixar-ho ben enrere, com antigalles destinades a ser sepultades pel corrent imparable de la història. La paradoxa va ser que el patriarcat o la religió —tot i patir sens dubte grans modificacions— van demostrar tenir una insòlita capacitat d'adaptació al curs sempre canviant del capital mentre que el que sucumbia era precisament el pensament de la Il·lustració, l'única columna vertebral possible de tot projecte polític republicà. Al seu lloc, el marxisme es va entestar en descobrir la pólvora, i va inventar un home més nou que el ciutadà i un dret més legítim que el Dret. Com a resultats tràgics podem citar, per exemple, el culte a la personalitat d'Stalin o la revolució cultural maoista.

Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero porten anys alertant d'aquest desastre teòric i procurant establir les bases per a una reconciliació del marxisme amb la tradició republicana de la Il·lustració. Les seves darreres publicacions no han deixat d'insistir en què si hi ha res que el capitalisme converteix en impossible és precisament el projecte polític de la Il·lustració, allò que solem expressar sota la idea d'una democràcia en "estat de dret" o sota "l'imperi de la Llei". I que si algun motiu ens dóna el capitalisme per a rebel·lar-nos-hi en contra és precisament el d'haver frustrat aquest projecte polític i el de fer-lo cada dia més impracticable. De entre tot allò que mereix ser conservat, res no ho mereix tant com la dignitat. I l'home només troba la dignitat de la seva existència vivint políticament en llibertat. Per això, entre tots els futurs possibles pels que paga la pena lluitar, res és més irrenunciable que la idea d'una república on els legislats siguin alhora legisladors, és a dir, una societat d'homes lliures i iguals, una comunitat de ciutadans.

Però aquesta reivindicació de la Il·lustració des del marxisme posava les seves arrels, mentrestant, en un treball interminable sobre l'obra de Marx que només ara pot sortir a la llum. Aquest llibre estava suposadament acabat l'estiu de 1999, quan CFL em va anunciar que havia firmat un contracte amb Akal per a la seva immediata publicació. Això era el resultat d'un projecte que s'havia convertit en una obsessió des dels temps en què junts havíem publicat Deixar de pensar i Tornar a pensar, entossudint-nos en reivindicar el marxisme justament quan, al bell mig dels anys vuitanta, tot semblava ensorrar-se per a aquesta tradició. Havíem d'explicar, en definitiva, que hi havia tantes raons per a seguir llegint Marx com per a seguir combatent el capitalisme. És difícil discutir fins a quin punt els temps ens han donat, malauradament, la raó.

Tanmateix, el volum sobre El Capital que CFL havia preparat el 1999 —i per al que m'havia demanat que escrivís precisament aquest pròleg— hauria encara d'esperar uns altres deu anys de gestació. CFL sol explicar que, justament quan el tenia llest per a l'edició, un alumne seu anomenat Luis Alegre Zahonero va descobrir un petit fil deslligat en la seva argumentació i, a base de tirar-ne, tot el llibre es va desfer en mil retalls que calia tornar a compondre. El problema era, a més, que per a compondre'l calia emprendre una discussió precisament en el terreny on Marx no va parar tota la seva vida de moure's: el món de l'economia. Ni a CFL ni a LAZ ni a mi ens resultava fàcil iniciar aquella tasca sense ajuda. Però precisament en aquell 1999, en el marc de les primeres mobilitzacions estudiantils contra la mercantilització de la Universitat, Luis Alegre va començar a treballar estretament amb Economia Alternativa, un grup estudiantil molt actiu que s'havia format amb professors com Xabier Arrizabalo, Diego Guerrero o Enrique Palazuelos. D'aquest grup, per cert, han sorgit economistes extraordinaris (com Bibiana Medialdea, Nacho Álvarez o Ricardo Molero) l'enfocament dels quals els fa objectiu d'un foc creuat: d'una banda, el de l'economia ortodoxa i, de l'altra, el dels defensors del concepte més dogmàtic de "valor" que els acusen de no estar fent "economia marxista". No sense bones raons, LAZ repeteix amb freqüència aquest llibre és en gran mesura una defensa del dret a considerar estrictament marxista l'enfocament d'una investigació com la que es recull a Ajustament i salari Madrid: Fondo de Cultura Económica, 2009). En qualsevol cas, després d'una interminable correspondència entre CFL i LAZ, van decidir reprendre junts la redacció del llibre.

El problema havia sorgit a l'entorn del concepte de "preu de producció", però afectava la interpretació de l'ordre intern de tot El Capital. El lector ho comprovarà més endavant, quan avanci en el llibre que té entre les mans. Hi ha un moment molt inquietant en el Llibre III, on Marx ens diu que si les mercaderies es venguessin als seus valors, quedaria abolit tot el sistema de la producció capitalista, de manera que pot interpretar-se que la teoria del valor resulta incompatible amb el que succeeix a la realitat. El menys important és que Marx vagi a demostrar, potser, que això només succeeix "en aparença", perquè, en el fons, la teoria del valor segueix complint-se de totes maneres. Allò inquietant és que Marx digui a continuació que si del fet demostrat que "les mercaderies no es venen al seus valors" calgués concloure "que la teoria del valor és falsa", resulta que la conclusió no seria que la teoria del valor és falsa sinó que el capitalisme és incomprensible.

Encara que el lector no estigui encara familiaritzat amb aquestes nocions i no tingui l'instrumental teòric per a comprendre el que estem dient, és fàcil que es faci càrrec de què aquesta forma d'argumentar té alguna cosa d'extravagant. El mateix succeeix en un altre passatge inquietant: just en el moment en què acaba de demostrar que la taxa de guany tendeix a igualar-se per a tots els sectors amb independència de com d'intensius siguin en mà d'obra i tot fa pensar que la font de plusvàlua ja no és el treball i que, en conseqüència, la teoria del valor deixa de complir-se, el que conclou Marx és que, si això fos així (i allò inquietant és que acabava de demostrar que efectivament és així) "desapareixeria tot fonament racional per a l'economia política".

És a dir: del que Marx està més fermament convençut és de què sense teoria del valor no hi ha possibilitat d'entendre res. Si els fets demostren que la teoria del valor és falsa, no és que la teoria sigui falsa, sinó que la realitat és incomprensible.

Com és sabut, avui tothom està convençut en economia que la teoria del valor és falsa (o, com a mínim, inútil). És fàcil demostrar que és així, es diu sovint. Allò veritablement desassossegant davant d'aquesta situació és imaginar-se Marx dient més o menys el següent: d'acord, sí, però que consti que si acabéssiu per demostrar que la teoria del valor és falsa, allò que estaríeu demostrant més aviat és que la vostra ciència no és més que una estafa.

Per què, doncs, Marx està tan segur de què no es pot renunciar a la teoria del valor fins i tot quan acaba de demostrar ell mateix que la teoria del valor no es compleix? ¿Serà que en el fons sí que es compleix? ¿Serà que és possible trobar la llei de transformació de valors en preus? Aquest va ser el camí que va seguir la tradició marxista amb el famós problema de la transformació. En resum: les mercaderies es venen a un preu que és proporcional al capital invertit. Tanmateix, la teoria del valor exigeix que els preus siguin proporcionals a la quantitat de treball que hi ha intervingut en la fabricació. A partir d'aquí la tradició marxista encara no ha parat d'intentar trobar un procediment capaç de transformar els valors en preus, en una dialèctica que normalment juga amb el que succeeix "en aparença" i el que succeeix "en el fons". En aquest gènere d'argúcies teòriques —essència / aparença, fons / superfície, forma / contingut, etc.— s'han amagat sovint autèntics trucs de prestidigitació que permetien al marxisme dir alhora el mateix i el seu contrari tan sols traient-se de la màniga un parell (o tres) de nivells d'anàlisi. Abillats de lògica dialèctica, aquests recursos es van convertir en una contínua estafa científica.

Aquest llibre reserva una bona sorpresa al respecte. El que els seus autors vénen a demostrar és que el problema que estava en joc en aquella tossudesa marxiana per lligar l'economia a la teoria del valor no tenia a veure amb el fet que aquest es "complís" o no es "complís" en la determinació dels preus. Tenia a veure, més aviat, amb la delimitació de l'objecte d'estudi de l'Economia i, en concret, amb la forma en què cal pensar l'articulació entre Mercat i Capital, d'una banda, i entre Dret, Ciutadania i Capital, de l'altra. Per a dir-ho ràpidament: que la cosa tenia a veure, més aviat, amb el problema de com s'articulaven Il·lustració i Capitalisme en aquella realitat que anomenem societat moderna.

És a dir, pot ser perfectament fals que el valor-treball sigui el determinant últim dels preus sense que, per això, la teoria del valor hagi de ser refusada. Podria doncs succeir ben bé que la determinació dels preus no fos ni molt menys allò per a què la teoria del valor resulta imprescindible. Podria succeir ben bé que el que s'hi jugués fos més aviat la possibilitat de constituir un objecte científic propi per a l'economia política, de tal manera que sense ella l'Economia mateixa esdevingués una estafa. Una cosa és que et faltin les solucions i una altra que et faltin les preguntes. I podria succeir ben bé que l'Economia no pogués sinó plantejar malament totes les preguntes sense un aclariment previ sobre la relació entre Mercat, Capital i Ciutadania, és a dir, sense una comprensió clara de l'articulació d'aquesta societat, la societat moderna, la "llei econòmica fonamental" de la qual Marx prova d'esclarir.

Sens dubte aquest no és el camí habitual per on ha transitat la resolució del problema. Però, en realitat, tampoc no és el camí habitual per on ha transitat la tradició marxista en general, doncs, com ja hem assenyalat, el diàleg amb la Il·lustració sempre va quedar supeditat a l'acusació llançada sobre el dret burgès (i després, també, sobre la ciència "burgesa", la moral "burgesa", la filosofia "burgesa", etc.). Parlant amb CFL sovint ho hem comentat: seria, sens dubte, una estranya casualitat que nosaltres haguéssim encertat a veure-hi clar en un problema on han sotsobrat ments molt lúcides, tant en economia com en filosofia. Seria, sens dubte, altament improbable una tal agudesa o penetració. Ara bé, aquesta arrogant pretensió queda notablement amortida si atenem a algunes circumstàncies importants.

El problema de la transformació entre valors i preus —o el que és el mateix, el problema de la compatibilitat entre el Llibre I i el III d'El Capital o, en definitiva, el problema de la consistència interna d'aquesta obra— ha torturat els millors estudiosos i enfangat centenars de llibres dels millors economistes. Però, potser, allò que cal explicar és, precisament, el motiu de tan reiterat naufragi. Tant de neguit podria explicar-se perfectament si la discussió s'hagués plantejat en unes circumstàncies on era impossible albirar la situació; no, sens dubte, perquè hi faltés intel·ligència o els temps no estiguessin madurs per a fer-ho, sinó perquè senzillament hi havia alguna baluerna o andròmina taponant-ne la sortida. Per a dir-ho ràpidament: el corpus teòric del marxisme impedia entendre sense prejudicis, per exemple, l'obra de Kant. En general, impedia un diàleg amb el pensament de la Il·lustració com el que, tanmateix, han emprès a Catalunya alguns autors lligats a la revista Sin Permiso, com Joan Tafalla, Antoni Domènech o Joaquim Miras; o a França en Florence Gauthier.

CFL em deia que la sort ha consistit en ser al lloc adequat i en el moment adequat: «en llegir el Llibre III d'El Capital un se n'adona de què està situat en un lloc millor per a entendre'l que fins i tot aquell on es trobava Marx per a comprendre's a si mateix. Hem tingut un instrument teòric que la tradició marxista no tenia, perquè era impossible en la seva època. I que tampoc no tenien els economistes, perquè és impossible en el seu àmbit, i que tampoc no tenia Marx. Quin? Bé, hem tingut una bona interpretació de Kant a la nostra disposició. I el mateix amb Sòcrates, Plató o Gal·lileu. En general, hem tingut a la nostra disposició una interpretació de la història de la filosofia amb què la tradició marxista mai no va poder comptar. En això hi han tingut molt a veure l'obra de Felipe Martínez Marzoa o els cursos de María José Callejo. És possible que alguna cosa es degui a la lectura heideggeriana de la història de la filosofia. Però no perquè Heidegger sigui molt important aquí sinó perquè el que aquella lectura tenia de bo és que era, com a mínim, una lectura. ¡I és que la tradició marxista mani no havia llegit bé Plató, Kant o Husserl, perquè ni tan sols havia arribat a llegir-los malament! En qualsevol cas, no n'havia entès gaire cosa. D'altra banda, la tradició marxista, amb el seu menyspreu pel pensament "burgès", havia llençat a les escombraries tot el pensament de la Il·lustració, que es remuntava a Sòcrates o a Plató».

Cal dir també que tots nosaltres hem tingut, alhora, la sort d'estar col·locats davant d'un fet històric que servia molt eficaçment —com un vastíssim laboratori— per a confirmar la validesa d'aquella lectura de Marx. Hem estat contemporanis d'una revolució llatinoamericana que, per primera vegada, camina cap al socialisme per via democràtica (fet que ja s'havia esdevingut diverses vegades) i que per primera vegada no han aconseguit d'avortar mitjançant invasions, bloquejos o cops d'estat (fet que encara no s'ha esdevingut mai). Així doncs, una excepció, tan interessant com ho solen ser les excepcions per a la història de la ciència. En el seu llibre Comprendre Veneçuela, pensar la Democràcia, CFL i LAZ van defensar —i no parlem en broma— que la revolució bolivariana era l'esdeveniment més interessant de la història de la Il·lustració des de que Robespierre va ser guillotinat l'any 1793. El llibre va entusiasmar la nostre inoblidable amiga Eva Forest, que el va publicar a Hiru i va lluitar per a què es conegués a Veneçuela, fins que, finalment, l'obra va rebre el premi nacional d'assaig "Socialisme del segle XXI" i una menció honorífica en el Premi Libertador.

Ara és molt difícil fer pronòstics sobre el camí que seguirà la revolució bolivariana a l'Amèrica Llatina. En tot cas, el cop d'Estat contra el president Chávez l'abril de 2002 va ser, en efecte, una excepció a allò que CFL i LAZ han qualificat com la llei de ferro del segle XXI: la instància política mai no va aconseguir enfrontar-se amb èxit a la instància econòmica conservant alhora l'Estat de Dret. I això no va ser per un caprici revolucionari, sinó tot el contrari: perquè —com diu Kissinger— entre salvar la democràcia o salvar l'economia, es va triar sempre salvar l'economia (l'economia dels més poderosos, evidentment); i es va aconseguir mitjançant cops d'Estat, tortures, desaparicions i repressió, a sang i foc.

El que la revolució bolivariana a l'Amèrica Llatina ha estat a punt de demostrar (ningú pot saber si seguirà pel mateix camí o si més aviat sucumbirà al pragmatisme i a la socialdemocràcia) ha estat que el socialisme no només pot arribar a ser compatible amb la democràcia, sinó que ho és infinitament més que el capitalisme. Aquest és el veritable motiu pel qual tots els mitjans de comunicació es van abocar de seguida en una campanya de desprestigi contra Chávez i la Veneçuela bolivariana. El que no podia fer-s'hi visible era un exemple massa perillós: un socialisme en Estat de Dret.

CFL i LAZ han mostrat suficientment com, durant tot el segle XX, es van avortar de manera sagnant tots i cadascun dels intents de fer compatible el socialisme amb la democràcia. Cada cop que les esquerres van guanyar les eleccions i van pretendre seguir sent d'esquerres, un cop d'Estat va engegar en orris l'ordre constitucional (Espanya, 1936; Guatemala, 1954; Indonèsia, 1965; Xile, 1973; Haití, 1991; i un llarg etcètera). És el que jo vaig anomenar "la pedagogia del milió de morts": cada quaranta anys més o menys es mata gairebé tothom i després es deixa votar els supervivents. Això és el que normalment es coneix com a "Democràcia".

Així doncs, al comunisme no li va quedar mai cap altra via que la revolució armada. Però no perquè fos incompatible amb la democràcia o el parlamentarisme, sinó perquè, per la força de les armes, es va impedir qualsevol intent de poder-ho ser. A aquest respecte, per suposat, la revolució bolivariana és només a mitges una excepció. En primer lloc perquè el socialisme encara li queda massa lluny, però en segon lloc perquè no és cert que no hagi estat una via armada. El que succeeix és que una correlació de forces absolutament excepcional a l'interior de l'exèrcit ha permès sostenir armadament la democràcia bolivariana. Del contrari, Veneçuela hauria estat ja envaïda o, sense més, hauria triomfat el cop d'Estat de 2002. Però en això, Veneçuela no ha marcat la norma, sinó més aviat l'excepció. No es pot prendre l'exemple bolivarià per a esmenar la plana als moviments revolucionaris del segle XX. Una altra cosa és que, sota el paraigües de Veneçuela (i, per suposat, de Cuba), hagi estat viable una victòria electoral de Correa a l'Equador o d'Evo Morales a Bolívia (no així, tanmateix, a Hondures).

Ara bé, per què, al llarg de tot el segle XX, no es va permetre ni una sola vegada l'existència d'una democràcia on haguessin guanyat les esquerres? Per què, ara que ha resultat inevitable suportar-ne una excepció, la reacció de la premsa i dels governs occidentals ha estat tan furibunda i rabiosa? Per què tanta por? Per suposat, perquè allò que no es podia permetre és que es fes visible que el socialisme era compatible amb l'Estat de Dret. Però també, potser, perquè un socialisme en Estat de Dret seria, per primera vegada, un veritable Estat de Dret. És a dir, perquè reprendria el projecte polític de la Il·lustració allí on va quedar interromput amb l'ajusticiament de Robespierre i el cop d'Estat de Thermidor. I perquè, d'aquesta manera, podria fer-se palès tot allò de què la Humanitat és capaç en Estat de Dret.

Per a plantejar així les coses calia desfer no pocs malentesos sobre el projecte polític de la Il·lustració i tot allò que la tradició marxista havia menyspreat insensatament com a "dret burgès", cosa que CFL i LAZ (en col·laboració aquesta vegada amb Pedro Fernández Liria i Miguel Brieva) van fer fonamentalment a Educació per a la Ciutadania. Democracia, Capitalisme i Estat de Dret (Akal, 2008). Amb tot, quedava per fer, evidentment, allò principal: demostrar que aquesta postura política podia ser considerada marxista, és a dir, que era compatible amb una lectura possible de Marx.

Les nostres tesis —vull anomenar-les nostres amb tota convicció— han estat compreses i incompreses, com és lògic. Per part de la dreta, com no podia deixar de passar, han estat rebudes amb escàndol, amb sorna i de vegades amb histèria, atès que al cap i a la fi s'estava reivindicant des de l'extrema esquerra el nervi fonamental del seu equipament conceptual. els conceptes fonamentals de la tradició liberal. L'escàndol que va provocar Educació per a la Ciutadania (cfr. el pròleg a la segona edició) és, en realitat, una bona prova de què la burgesia se sentia molt còmode i satisfeta considerant-se la legítima propietària del concepte de "ciutadania" o de "Estat de Dret". Aquests conceptes li resulten imprescindibles per a construir el que CFL i LAZ han anomenat la "il·lusió de la ciutadania" o el "miratge transcendental de la mirada política contemporània". Exigir que ens siguin restituïts és la millor manera de posar les cartes damunt la taula i desvelar el totalitarisme econòmic que organitza la societat capitalista.

Per part de l'esquerra, hi ha hagut ja alguns intents de discutir-les i desautoritzar-les [1]. Fonamentalment, s'ha negat que siguin tesis possibles dins del marxisme i fins i tot dins del materialisme. El present llibre conté una lectura exhaustiva d'El Capital de Marx. No hi ha millor ocasió per a posar a prova la pertinença d'aquestes crítiques.

Santiago Alba Rico, Hortichuelas Bajas, 15 d'agost de 2009.

NOTA 1: Cfr., per exemple,

Galcerán Huguet, Montserrat: "El sexe dels àngels i l'estat de dret; sobre els llibres de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre", a Youkali Revista crítica de les arts i el pensament Nº 5, pp. 143-150 [també consultable en aquest enllaç de Rebelión].

Sánchez Estop, Juan Diego: "De la Il·lustració a l'Excepció. Una discussió amb les tesis del llibre: Comprender Venezuela, pensar la democracia". Logos. Anales del Seminario de Metafísica, Vol. 40, 2007, ISSN: 1575-6866, pp. 345-360.

Brown, John: "Comunisme o policia. Reflexions al fil de dos articles del número 100 de VIENTO SUR ("Capitalismo y ciudadanía: la anomalía de las clases sociales", de Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero y "Democracia burguesa: nota sobre la génesis del oxímoron yla necedad del regalo", de Antoni Domènech [consultable també en aquest enllaç de Rebelión].

——Article original: Prólogo a "El orden de El Capital. Por qué seguir leyendo a Marx".

——Fitxa editorial del llibre: premeu aquí.

Cap comentari: