A l'Eduardo Fernández Rubiño, jove comunista
El mateix dia en què la FAO informa que la fam afecta ja a gairebé 1.000 milions d'éssers humans i valora en 30.000 milions de dòlars l'ajuda necessària per a salvar les seves vides, l'acció concertada de sis bancs centrals (EEUU, UE, Japó, Canadà, Anglaterra i Suïssa) injecta 180.000 milions de dòlars als mercats financers per a salvar els bancs privats.
Davant d'una dada com aquesta només hi ha dues alternatives: o som demagògics o som realistes. Si invoco la llei natural de l'oferta i la demanda i dic que al món hi ha molta més demanda de pa que d'operacions de cirurgia estètica i molta més d'alleujaments contra la malària que de vestits d'alta costura (i molta més també d'habitatges que de crèdits hipotecaris); si reclamo un referèndum kantià que pregunti als ciutadans europeus si prefereixen destinar les reserves monetàries del seu país a salvar vides o a salvar bancs, estic sent, sens dubte, demagògic. Si, contra la raó i la ètica, accepto que és més urgent, més necessari, més convenient, més eficaç, més profitós per a la humanitat, impedir la ruïna d'una asseguradora i la fallida d'una institució bancària que donar de menjar a milers de nens, socórrer les víctimes d'un huracà o curar el dengue, llavors estic sent realista. No hi ha en les meves paraules ni un bri d'ironia. Les coses són així: una veritat rodona que no permet aplicació és demagògica; una monstruositat punxeguda que no admet alternativa és realista. Per a tenir molt o tenir poc —o fins i tot per a tenir només les ganes de tenir alguna cosa— cal deixar de banda totes les rodoneses i acceptar totes les puntes i tots els punxons. La minoria organitzada que gestiona el capitalisme —ministres, banquers, executius de multinacionals, corredors de borsa i periodistes econòmics— pot invocar Hayek amb arrogància en moments de bonança i exigir amb aplom la intervenció de l'Estat quan està a punt de d'estimbar-se perquè sap que la seva impunitat és proporcional a la nostra dependència. Per això mateix —admetem-ho— els ciutadans europeus convocats a un hipotètic referèndum kantià (“el banc o la vida”) respondríem sens dubte amb realisme en favor dels bancs, conscients de què tot el que ens importa —des de l'abraçada de la nostra parella fins al somriure dels nostres nens— és una concessió seva. La minoria organitzada que ens governa ha pres com a hostatge la humanitat i, si no acudim en ajuda dels segrestadors, pot acabar de rematar-nos a tots i cadascun de nosaltres.
Per a una humanitat captiva és realista cedir al xantatge i deixar a un costat la veritat, la compassió, la sensibilitat, la solidaritat. Un sistema que, quan les coses van bé, mata de fam 1.000 milions de persones i que si van malament pot acabar amb tota la resta, és un sistema fracassat no només moralment, sinó també econòmicament. En això té raó el periodista Iñaki Gabilondo, i és bo, gairebé ja revolucionari, que molta gent se l'escolti. Però s'equivoca en evocar la caiguda del Mur de Berlín, per molt retòricament eficaç que sigui l'ocurrència, perquè si alguna cosa va tenir a veure el capitalisme en la derrota de la Unió Soviètica, no pot dir-se que la Unió Soviètica —ja desapareguda— sigui la causa de l'agonia capitalista. El capitalisme, senzillament, no funciona.
Hi ha alguna cosa bonica, emocionant i precursora en el fet de què sis Estats poderosos hagin coordinat una acció concertada per a intervenir massivament en l'economia: és el que s'anomena “planificació”. En temps de Marx, el capitalisme era només “una excepció en algunes regions del planeta” i, si ha arribat a cobrir el conjunt de la superfície del globus, ha estat gràcies a una permanent intervenció estatal, a una “planificació” ininterrompuda que combinava i combina els desallotjaments de terres, les accions armades, les mesures proteccionistes, els cops d'Estat i els acords internacionals. Mai al llarg de la història un experiment econòmic ha disposat de mitjans més poderosos ni de condicions més favorables per a demostrar la seva superioritat. En aquests darrers anys, la minoria organitzada que gestiona el capitalisme global s'ha vist recolzada, a una escala sense precedents, per tot un seguit d'institucions internacionals (l'FMI, el Banc Mundial, l'OMC, el G-8) que han excogitat en llibertat, i aplicat contra tots els obstacles, polítiques de liberalització i privatització de l'economia mundial. Després de 200 anys d'existència lliure, recolzat, defensat, apuntalat per tots els poders i totes les institucions de la terra, aquesta andròmina vella i homicida ens ha portat fins aquí: 1.000 milions d'éssers humans s'estan morint de gana i, si no correm ara a socórrer els culpables, la resta potser acabem enterrats amb els més pobres després d'haver-nos matat els uns amb els altres.
Sembla, doncs, que planificar per a salvar bancs i asseguradores no serveix. ¿I planificar per a salvar vides? Això encara no ho hem provat. Capitalisme i socialisme no es van desafiar en mons paral·lels i en igualtat de condicions, cadascun al seu laboratori desinfectat i pur, sinó que el socialisme va néixer contra el capitalisme històric, per tal de defensar-se'n, i mai no ha fracassat perquè mai no ha tingut ni mitjans ni suports per a posar a prova el seu model. El poc que intuïm en l'actualitat és més aviat esperançador: a partir d'una història semblant de colonialisme i subdesenvolupament, el socialisme ha fet molt més per Cuba que el capitalisme per Haití o el Congo. Quan es parla de “socialisme en un sol país” s'oblida que igualment impossible és el “capitalisme en un sol país”, i que per això s'ha dotat d'una musculosa organització internacional capaç de penetrar tots els racons i totes les relacions. ¿Què passaria si l'ONU decidís aplicar la seva carta de Drets Humans i de Drets Socials? ¿I si la FAO la dirigís un socialista cubà? ¿I si el model d'intercanvi comercial fos l'ALBA i no l'OMC? ¿I si el Banc del Sur fos tan potent com l'FMI? ¿I si totes les institucions internacionals imposessin als díscols capitalistes programes d'ajust estructural orientats a augmentar la despesa pública, nacionalitzar els recursos bàsics i protegir els drets socials i laborals? ¿I si sis bancs centrals d'Estats poderosos intervinguessin massivament per a garantir els avantatges del socialisme, amenaçades per un huracà? Podem dir que la minoria organitzada que gestiona el capitalisme no ho permetrà, però no podem dir que no funcionaria.
Cuba és l'únic país del món en què, fins i tot després d'un cicló que ha destruït el 15% de les seves cases, allò realista segueix sent salvar vides i allò demagògic robar-li el menjar a un germà. Als EEUU, després del pas del mateix cicló, allò realista és que la fiscalia de Texas munti un dispositiu per a protegir les víctimes de la catàstrofe dels delinqüents sexuals i allò demagògic és demanar ajuda econòmica al govern. Ara l'Iñaki Gabilondo ho ha dit a milions d'espanyols que creien que això era etern i natural: planificar per a salvar bancs no serveix. ¿I planificar per a salvar vides? És l'únic mitjà que existeix per a què el realisme deixi de ser criminal i la veritat, la compassió i la solidaritat deixin de ser demagògiques.
Article original: Demagogia y realismo
Davant d'una dada com aquesta només hi ha dues alternatives: o som demagògics o som realistes. Si invoco la llei natural de l'oferta i la demanda i dic que al món hi ha molta més demanda de pa que d'operacions de cirurgia estètica i molta més d'alleujaments contra la malària que de vestits d'alta costura (i molta més també d'habitatges que de crèdits hipotecaris); si reclamo un referèndum kantià que pregunti als ciutadans europeus si prefereixen destinar les reserves monetàries del seu país a salvar vides o a salvar bancs, estic sent, sens dubte, demagògic. Si, contra la raó i la ètica, accepto que és més urgent, més necessari, més convenient, més eficaç, més profitós per a la humanitat, impedir la ruïna d'una asseguradora i la fallida d'una institució bancària que donar de menjar a milers de nens, socórrer les víctimes d'un huracà o curar el dengue, llavors estic sent realista. No hi ha en les meves paraules ni un bri d'ironia. Les coses són així: una veritat rodona que no permet aplicació és demagògica; una monstruositat punxeguda que no admet alternativa és realista. Per a tenir molt o tenir poc —o fins i tot per a tenir només les ganes de tenir alguna cosa— cal deixar de banda totes les rodoneses i acceptar totes les puntes i tots els punxons. La minoria organitzada que gestiona el capitalisme —ministres, banquers, executius de multinacionals, corredors de borsa i periodistes econòmics— pot invocar Hayek amb arrogància en moments de bonança i exigir amb aplom la intervenció de l'Estat quan està a punt de d'estimbar-se perquè sap que la seva impunitat és proporcional a la nostra dependència. Per això mateix —admetem-ho— els ciutadans europeus convocats a un hipotètic referèndum kantià (“el banc o la vida”) respondríem sens dubte amb realisme en favor dels bancs, conscients de què tot el que ens importa —des de l'abraçada de la nostra parella fins al somriure dels nostres nens— és una concessió seva. La minoria organitzada que ens governa ha pres com a hostatge la humanitat i, si no acudim en ajuda dels segrestadors, pot acabar de rematar-nos a tots i cadascun de nosaltres.
Per a una humanitat captiva és realista cedir al xantatge i deixar a un costat la veritat, la compassió, la sensibilitat, la solidaritat. Un sistema que, quan les coses van bé, mata de fam 1.000 milions de persones i que si van malament pot acabar amb tota la resta, és un sistema fracassat no només moralment, sinó també econòmicament. En això té raó el periodista Iñaki Gabilondo, i és bo, gairebé ja revolucionari, que molta gent se l'escolti. Però s'equivoca en evocar la caiguda del Mur de Berlín, per molt retòricament eficaç que sigui l'ocurrència, perquè si alguna cosa va tenir a veure el capitalisme en la derrota de la Unió Soviètica, no pot dir-se que la Unió Soviètica —ja desapareguda— sigui la causa de l'agonia capitalista. El capitalisme, senzillament, no funciona.
Hi ha alguna cosa bonica, emocionant i precursora en el fet de què sis Estats poderosos hagin coordinat una acció concertada per a intervenir massivament en l'economia: és el que s'anomena “planificació”. En temps de Marx, el capitalisme era només “una excepció en algunes regions del planeta” i, si ha arribat a cobrir el conjunt de la superfície del globus, ha estat gràcies a una permanent intervenció estatal, a una “planificació” ininterrompuda que combinava i combina els desallotjaments de terres, les accions armades, les mesures proteccionistes, els cops d'Estat i els acords internacionals. Mai al llarg de la història un experiment econòmic ha disposat de mitjans més poderosos ni de condicions més favorables per a demostrar la seva superioritat. En aquests darrers anys, la minoria organitzada que gestiona el capitalisme global s'ha vist recolzada, a una escala sense precedents, per tot un seguit d'institucions internacionals (l'FMI, el Banc Mundial, l'OMC, el G-8) que han excogitat en llibertat, i aplicat contra tots els obstacles, polítiques de liberalització i privatització de l'economia mundial. Després de 200 anys d'existència lliure, recolzat, defensat, apuntalat per tots els poders i totes les institucions de la terra, aquesta andròmina vella i homicida ens ha portat fins aquí: 1.000 milions d'éssers humans s'estan morint de gana i, si no correm ara a socórrer els culpables, la resta potser acabem enterrats amb els més pobres després d'haver-nos matat els uns amb els altres.
Sembla, doncs, que planificar per a salvar bancs i asseguradores no serveix. ¿I planificar per a salvar vides? Això encara no ho hem provat. Capitalisme i socialisme no es van desafiar en mons paral·lels i en igualtat de condicions, cadascun al seu laboratori desinfectat i pur, sinó que el socialisme va néixer contra el capitalisme històric, per tal de defensar-se'n, i mai no ha fracassat perquè mai no ha tingut ni mitjans ni suports per a posar a prova el seu model. El poc que intuïm en l'actualitat és més aviat esperançador: a partir d'una història semblant de colonialisme i subdesenvolupament, el socialisme ha fet molt més per Cuba que el capitalisme per Haití o el Congo. Quan es parla de “socialisme en un sol país” s'oblida que igualment impossible és el “capitalisme en un sol país”, i que per això s'ha dotat d'una musculosa organització internacional capaç de penetrar tots els racons i totes les relacions. ¿Què passaria si l'ONU decidís aplicar la seva carta de Drets Humans i de Drets Socials? ¿I si la FAO la dirigís un socialista cubà? ¿I si el model d'intercanvi comercial fos l'ALBA i no l'OMC? ¿I si el Banc del Sur fos tan potent com l'FMI? ¿I si totes les institucions internacionals imposessin als díscols capitalistes programes d'ajust estructural orientats a augmentar la despesa pública, nacionalitzar els recursos bàsics i protegir els drets socials i laborals? ¿I si sis bancs centrals d'Estats poderosos intervinguessin massivament per a garantir els avantatges del socialisme, amenaçades per un huracà? Podem dir que la minoria organitzada que gestiona el capitalisme no ho permetrà, però no podem dir que no funcionaria.
Cuba és l'únic país del món en què, fins i tot després d'un cicló que ha destruït el 15% de les seves cases, allò realista segueix sent salvar vides i allò demagògic robar-li el menjar a un germà. Als EEUU, després del pas del mateix cicló, allò realista és que la fiscalia de Texas munti un dispositiu per a protegir les víctimes de la catàstrofe dels delinqüents sexuals i allò demagògic és demanar ajuda econòmica al govern. Ara l'Iñaki Gabilondo ho ha dit a milions d'espanyols que creien que això era etern i natural: planificar per a salvar bancs no serveix. ¿I planificar per a salvar vides? És l'únic mitjà que existeix per a què el realisme deixi de ser criminal i la veritat, la compassió i la solidaritat deixin de ser demagògiques.
Article original: Demagogia y realismo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada