dimecres, 10 de setembre de 2008

Ciutadania i capitalisme

Comencem amb un conte:

Hi havia una vegada un pedagog que va sortir de viatge i es va perdre per un desert. Va caminar i caminar sense trobar cap casa ni aliment, i al cap d'uns dies estava tan cansat i tenia tanta gana que es va asseure a terra i va començar a parlar amb les pedres que l'envoltaven. Les adulava, les amonestava, les alliçonava amb convicció i paciència. Portava així moltes hores quan s'esdevingué que passés per allí una fada, que es va sorprendre de l'estrany comportament del nostre home.

—Què estàs fent? —li va preguntar.

El pedagog la va mirar altivament, una mica molest per la interrupció.

—Estic educant aquestes pedres per a què es converteixin en pans.

—Això et podria portar molt de temps —li va respondre la fada—. Amb això ho faràs més de pressa.

I va treure del seu sarró una vareta màgica.

L'home, furiós, li va respondre:

—Sóc un ésser racional. No crec en la màgia —. I va girar el cap per a seguir explicant a tres pedretes la composició molecular de la farina.

No hi pot haver contes sense màgia.

Hi havia una vegada un nen que, fugint d'un ogre, va aturar-se per a provar d'educar les seves botes per a què volessin.

Hi havia una vegada una donzella desgraciada, anhelant d'abraçades, que es va passar la vida educant una granota per a què es transformés en un príncep.

Hi havia una vegada una esclava maltractada que es dedicava tots els dies, al costat de la xemeneia, a educar els seus vestits per a què es cobrissin d'or, una carabassa per a què es convertís en carrossa i dos ratolins per a què es transmutessin en dos atractius cotxers.

No, així no es fan els contes. Podem imaginar molt bé el trist final d'aquestes històries i la frustració radical dels seus lectors.

Però encara més irracional que la màgia és creure que, sense ella, també s'assolirà allò impossible. De fet, en la discussió entre el PP i el PSOE sobre l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania (llegiu l'apèndix al final de l'article), el PP hi té tots els avantatges: creu obertament en la màgia o, com a mínim, en les varetes —és a dir, en la religió i en la repressió—, mentre que el PSOE creu o simula creure que es pot fer un conte convincent sense intervencions taumatúrgiques o peripècies sobrenaturals. En qualsevol cas, la discussió té per a tots dos l'avantatge de deixar fora la veritable qüestió, que no és la d'assignatura de ciutadania sinó la de la ciutadania mateixa.

L'any 1765, en l'article corresponent de l'Enciclopèdia, frontissa intel·lectual entre dos règims i dues èpoques, l'il·lustrat Diderot aclaria que “el nom de ciutadà no és adequat per als que viuen subjugats ni per als que viuen aïllats; d'on es dedueix que els que viuen completament en estat de naturalesa, com els sobirans, i els que han renunciat definitivament a aquest estat, com els esclaus, no poden ser considerats mai com a ciutadans”. I això precisament —afegeix el filòsof francès— perquè allò que distingeix el ciutadà del súbdit és que “el primer és un home públic i el segon és un simple particular”.

En l'ordre privat, entre particulars, la relació és sempre de “subditatge”, mentre que l'accés a la ciutadania és inseparable de la civilització dels humans, entenent el terme “civilització” en el mateix sentit que Antoni Domènech: no com oposat a “barbàrie” sinó a “domesticació”. El contrari d'un home públic, d'un “ciutadà” o “civilitzat”, és un “domèstic” o “domesticat”. Allà on el sobirà és el rei, totes les relacions són relacions privades; cada membre de la societat se subjecta individualment a la voluntat del monarca, a partir de l'arbitri del qual el país sencer esdevé una gran família —és a dir (en el seu sentit original), un conjunt de fàmuls: domèstics, servidors, criats—. Allí on, com a l'antiga Grècia, la ciutadania està limitada als mascles lliures, els llocs que queden fora de l'espai públic, com a recintes purament privats, són el gineceu i l'ergàstul, on la dona i l'esclau subvenen, en la seva qualitat de particulars aïllats i sotmesos, a la pura reproducció de la vida.

Allò que en qualsevol cas van comprendre bé els grecs, com també ho van comprendre els revolucionaris jacobins, és que el procés de “civilització” és en realitat una lluita contra la “domesticitat” de les dependències particulars i que l'accés a l'espai públic no és el resultat de l'adquisició de “valors” ètics o culturals (que els esclaus i les dones, a l'antiga Grècia, compartien amb els ciutadans lliures) sinó l'adquisició de recursos materials. Per contrast amb els “individus”, que depenien quasi biològicament del marit o de l'amo per a sobreviure, la condició de la ciutadania (a partir, com a mínim, de Clístenes) va ser sempre l'autarquia econòmica: els drets civils i polítics es desprenien naturalment de la propietat sobre els mitjans de producció (en aquest cas, la terra). Per a sortir de l'àmbit domèstic de les relacions particulars —la casa, l'ergàstul, la família i la fàbrica— és necessari ser amo d'un mateix i això, paradoxalment, implica sostreure's a l'ordre dels intercanvis individuals —propis de l'esclavitud i el patriarcat, règims d'aïllament i submissió— per a participar de la riquesa pública i general. Per això és possible concebre l'estatut de ciutadania sense veritable democràcia, com a l'antiga polis atenesa o en les societats liberals censatàries; i per això, a l'inrevés, la democràcia només pot establir-se a partir de la generalització de les condicions materials de ciutadania.

Podem imaginar perfectament un règim social en què els esclaus escollissin mitjançant votació els seus amos o les dones elegissin en votació els seus violadors domèstics, i en què, sense sortir mai de casa, sense que les seves accions no fossin mai “polítiques” ni adquirir mai de la vida la dignitat ciutadana, esclaus i dones reproduïssin voluntàriament una relació de “subditatge”. L'ésser humà deixa de ser “súbdit” per a convertir-se en “ciutadà” a través no del dret al vot o de l'adoctrinament “humanitari”, sinó del gaudi rutinari de certes garanties materials: alimentació, habitatge, salut, instrucció i —clàusula de totes elles— propietat sobre els mitjans de producció (sobre allò que en d'altres ocasions he anomenat “béns col·lectius” per a distingir-los dels “universals” —l'art o la mateixa Terra— i els generals —el pa o la roba—).

Només una al·lucinació ideològica ha pogut convèncer-nos de què el capitalisme és la via natural, i l'única possible, a la ciutadania general. Precisament el mercat capitalista es concep a si mateix com una suma d'intercanvis aïllats i particulars, les dues característiques que Diderot atribuïa a la relació de “subditatge”, i només és capaç d'aprehendre els homes, per tant, en la seva condició d'aïllament i particularitat. El mercat únicament reconeix simples homes privats, en permanent estat de naturalesa, que estableixen relacions particulars —tanmateix— en un medi social construït de forma històrica i estructural a partir de l'espoli desigual. Aquests subjectes ficticis són formalment amos de si mateixos allà on de fet només poden “contractar” la seva redomesticació; allà on només entren després precisament de renunciar a la ciutadania mateixa i per a negociar la seva condició de súbdits, mitjançant un contracte privat. El mercat, com la monarquia, generalitza l'ordre domèstic, l'ordre dels domesticats, l'extensió i hegemonia dels vincles “familiars” sense necessitat d'una legitimació exterior sobrenatural o mitològica: precisament aquell règim imaginari en què els esclaus trien els seus amos i les dones els seus violadors. En aquest context, la ciutadania o “politeia” es converteix en una combinació de “politesse” i “policia”; és a dir, en un règim de domesticació en què els rics, de manera alternativa i simultània, eduquen i reprimeixen els pobres. En quant a l'àmbit públic, també ha estat completament despolititzat o domesticat, identificat amb l'exhibició per televisió del gineceu i l'ergàstul: allò que —en fraudulenta inversió— anomenem “publicitat” per a designar la invasió totalitzadora de l'espai comú per part dels interessos i els desitjos privats.

Després de derrotar el jacobinisme republicà, el capitalisme va fer el mateix que la Roma imperial, i per motius semblants: urgida pel seu propi creixement i per la pressió popular, va estendre la ciutadania formal al mateix temps que arrabassava ininterrompudament les seves condicions materials d'existència. D'aquesta manera, es va ajustar el concepte de ciutadania al nou instrument de gestió de la vida econòmica: l'Estat-Nació. Com recorda el jurista italià Danilo Zolo en un llibre de títol eloqüent (“De ciutadans i súbdits”), el terme ciutadà va deixar d'oposar-se al de súbdit per a oposar-se senzillament al d'estranger. Un ja no és un “civilitzat” universal, dipositari de drets materials dels que es desprèn naturalment l'exercici de drets civils i polítics, sinó de “ciutadà espanyol” o “ciutadà francès”, els drets aleatoris dels quals estan subjectes a l'intercanvi desigual de l'economia global capitalista i es defineixen contra els drets del “ciutadà senegalès” o el “ciutadà bolivià”. En un context de sobirania desigual, en què “l'espanyolitat” —per exemple— deriva dels seus relatius avantatges cívico-polítics de la seva agressivitat neocolonial (inclòs el de viatjar lliurement pel Tercer Món), n'hi ha prou de posar, un al costat de l'altre, el turista i l'immigrant per a calibrar tota la inconsistència i injustícia de la “ciutadania nacional”. L'immigrant, en efecte, és el no-ciutadà per excel·lència, no només el domèstic voluntari sinó el bàrbar irrecuperable; no ja el súbdit familiar sinó l'in-humà estrany i inassimilable. Sota el capitalisme, les nostres ciutats estan habitades per éssers humans doblement “incivilitzats”: els “domèstics” nacionals, que negocien en privat el seu dret a l'existència com a súbdits precaris, i els “bàrbars” estrangers, individus purs que entren al mercat sense possibilitat de negociació, privats alhora de nacionalitat i de paraula. El retrocés creixent de les llibertats formals s'inscriu en el marc molt funcional d'una guerra entre “domesticats” i “bàrbars”, és a a dir, d'una guerra cada cop més agressiva no pas per la ciutadania, sinó entre no-ciutadans.

La ciutadania no s'adquireix a l'escola ni llegint la Constitució ni votant cada quatre anys un nou amo o un nou violador. No es pot educar per a la ciutadania com no es pot educar per a la respiració o per a la circulació de la sang. Ben al contrari, la ciutadania mateixa és la condició de tot procés educatiu, així com la respiració i la circulació de la sang són les condicions de tota vida humana. A l'escola han d'arribar ciutadans ja fets, i l'escola ha d'educar-los per a la filosofia, per a la ciència, per a la música, per a la literatura, per a la història. És a dir —per citar a Sánchez Ferlosio—, ha d'instruir-los en el patrimoni comú d'un saber col·lectiu i universal. Mentre el mercat produeix materialment súbdits i bàrbars de manera ininterrompuda, s'exigeix als educadors que, a força de discursos i “valors”, els transformin en ciutadans. L'escola, la veritable damnificada del procés de globalització capitalista, es converteix així en el boc expiatori del fracàs estrepitós, estructural, d'una societat radicalment “incivilitzada”. Se li reclama que eduqui per a la llibertat, que eduqui per a la tolerància, que eduqui per al diàleg, mentre s'entrega a la Màfia la gestió de les muntanyes i els rius, el treball, les imatges, el menjar, el sexe, les màquines, la ciència, l'art. Educats per les Multinacionals i les lleis d'estrangeria, pel treball precari i el consum suïcida, per la Llei de partits i la televisió, reduïts per una força colossal a la condició de súbdits —de pedres, ratolins i carabasses—, l'escola ha de corregir amb bones paraules els egos industrials fabricats, com la seva funció econòmica i la seva amenaça social, en la forja capitalista.

¿Ensenyar anti-racisme i integració? El govern espanyol firma l'expulsió de vuit milions d'immigrants de la Unió Europea. ¿No és potser aquest gest molt més educatiu?

¿Ensenyar Estat de dret? Solbes, ministre d'Economia, ens diu que “no sóc partidari de grans lleis que donin reconeixement de drets per a tota la vida”. ¿No són aquestes declaracions, i la “liberalització” econòmica que les acompanya, molt més influents que un article de la Constitució?

¿Ensenyar esperit esportiu de participació? Una sola cursa de Fòrmula 1 (fusió material de rivalitat bèl·lica, ostentació aristocràtica i competència interempresarial) ensenya més que 4.000 llibre de filosofia.

¿Ensenyar igualtat i fraternitat? Sis hores de publicitat al dia condicionen la nostre autoestima a l'exercici angoixant, pugnaç, d'un elitisme estàndard.

¿Ensenyar respecte per l'altri? N'hi ha prou amb qualsevol concurs de televisió per a comprendre que allò divertit és riure's dels altres i allò emocionant és veure'ls derrotats i humiliats.

¿Ensenyar solidaritat? El mercat laboral i el consum, individualitzat converteixen la indiferència en una qüestió de supervivència quotidiana.

¿Ensenyar respecte per l'espai públic? Els carrers, els diaris, les pantalles, són plens de crides publicitàries a fer riques unes quantes multinacionals i a matar a desenes de milers de persones a tot el món.

¿Ensenyar la resolució dialogada dels conflictes? Lleis, detencions, tortures, periodistes i polítics deixen ben clar en tot moment que amb “terroristes” ni es parla ni es negocia.

¿Ensenyar humanitarisme, compassió, dignitat, pacifisme? L'agost de 2007, set pescadors tunisians van ser detinguts, aïllats i processats, d'acord amb les lleis italianes i europees, per haver socorregut immigrants nàufrags a la deriva. Cap discurs humanitari pot ser tan decisivament pedagògic.

Hem entregat la infantesa a Walt Disney, la salut a la casa Bayer, l'alimentació a Monsanto, la universitat al Banc de Santander, la felicitat a Ford, l'amor a Sony i després encara volem que els nostres fills siguin raonables, solidaris, tolerants, “ciutadans” responsables i no “súbdits” purament biològics. El mercat capitalista ens tracta com a pedres, ratolins i carabasses, i després demanem als mestres i professors que ens converteixin en humans “civilitzats”. No té res d'estrany que cada vegada hi hagi menys gent que cregui en els discursos i més gent que cregui en Déu. Si acceptem el capitalisme, si no emprenem una veritable transformació que asseguri que a l'escola hi arriben ciutadans i no súbdits, el futur —fins i tot electoralment— és dels fanàtics, dels fonamentalistes i dels feixistes. Com ja ho estem veient.

APPÈNDIX: Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans és el nom d'una assignatura dissenyada pel govern del PSOE per al darrer cicle de l'Educació Primària i tota la Secundària que ha despertat un polèmica acarnissada i fraudulenta a Espanya. El dretà Partit Popular i l'Església catòlica l'han refusada amb el pretext de què constituiria un instrument d'adoctrinament incompatible amb la llibertat educativa (és a dir, amb el monopoli doctrinal exercit a les escoles per l'assignatura de religió). El PSOE, per la seva banda, ha volgut presentar-la davant dels sectors il·lustrats i esquerrans com una mesura progressista purament retòrica que li estalviaria abordar una veritable reforma educativa orientada, entre d'altres coses, a imposar d'una vegada per totes la laïcitat de l'ensenyament. Allò que els mitjans de comunicació espanyols han ignorat sistemàticament ha estat l'oposició a l'assignatura per part de l'esquerra radical, que no ha deixat de denunciar alhora l'extremisme fanàtic de la dreta ultramuntana i la hipocresia del partit en el govern, la política social i econòmica del qual, clarament neoliberal, és la negació material dels valors que diu defensar a través de la nova assignatura.

Article original: Ciudadanía y capitalismo.