Viure amb l'altre a dins

[A propòsit de Olivo roto: escenas de la ocupación (Caballo de Troya, 2006), de Teresa Aranguren]

A Marianna Ucria, l'aristòcrata sorda de la bellíssima novel·la homònima de Dàcia Maraini, li succeeix una cosa ben estranya: cada cop que s'aproxima físicament a la seva criada, aquesta comença a pensar dins del seu cap ; les seves expressions plebees, les seves baixes apetències animals, el seu rancor de classe envaeixen —com la interferència radiofònica d'un país desconegut— el seu noble recinte mental, obert a d'altres móns a causa precisament de la sordesa en què es troba tancat. A menys de deu metres, Marianna té els pensaments de la seva criada lletja, voraç i ressentida, i naturalment se sent incòmoda ; avergonyida de la seva minyona i avergonyida de si mateixa, culpable d'aquesta seva intromissió en una intimitat acusadora, Marianna resisteix uns segons i després s'allunya, esgotada i pudorosa, per a recuperar la tranquil·litat a les zones més protegides del seu palau. El perill d'aproximar-se físicament a altres homes és el de què fiquin dins nostre els seus propis raonaments i els seus propis dolors i, amb ells, ens fiquin les retorçades arrels comunes que els generen. Ens agrada treure el nas als assumptes aliens sense degradar-nos i, per tant, la nostra curiositat va sempre dirigida cap als iguals que podem denigrar o cap als superiors que poden elevar-nos: la passió del xafardeig i l'èxit de les revistes del cor reflecteixen i compensen les asprors de la jerarquia social. Respecte dels que considerem inferiors hem inventat barreres espacials —murs, tanques, habitacions separades, exèrcits— i hem inventat més recentment el procediment quasi màgic d'aproximar-los sense experimentar-los, d'apropar fins a l'extrem la seva mateixa llunyania: la televisió, que permet a més forjar alguna cosa semblant a una Nació d'espectadors, transversal a les classes, enfront de la qual el patiment aliè constitueix en si mateix una cultura inassimilable. En tot cas, el misteriós empatisme pel qual Marianna Ucria pateix, com una grip, els pensaments de la seva minyona no fa sinó reproduir el misteri literari que permet els lectors de Maraini patir al seu torn els pensaments i avatars de Marianna Ucria. Ben mirat, les fronteres entre el xafardeig i la literatura són tan dèbils que només una qualitat inaprehensible pot distingir-los. De vegades la literatura és tan sols xafardeig refinat. D'altres vegades, la diferència entre el xafardeig i la literatura és la que existeix entre ficar-se allà on no et demanen i ser demanat allà on un preferiria no ficar-se. Els llibres dels que un no pot sortir i dels que, alhora, voldria allunyar-se, com Marianna de la seva minyona, són els que veritablement importen.


No ens agrada que se'ns fiqui un pobre a dins, i si ens succeeix l'exorcitzem amb una almoina. No ens agrada que se'ns fiqui un àrab a dins, i si ens succeeix l'exorcitzem amb una bomba. Hi ha una escriptora meitat palestina meitat iraquiana que va néixer a Espanya, que té un nom espanyol i que escriu en castellà. A Teresa Aranguren, fa ja molts anys, se li va ficar un palestí a dins i va escriure Palestina, el hilo de la memoria (Caballo de Troya, 2004), un dels pocs grans llibres d'informació intravenosa, perquè arriba fins al cor, sobre el patiment i la dignitat del poble palestí. Ara acaba de publicar Olivo roto: escenas de la ocupación (Cabayo de Troya, 2006), un conjunt de relats, localitzats a Iraq i Palestina, dels que l'autora ha aconseguit esborrar narrativament la presència, fins ara inevitable, unes vegades prejudicial i d'altres compassiva, però sempre degradant, de la mirada occidental. El meu compromís en escriure aquestes ressenyes era la d'ocupar-me només d'obres alienes a la nostra tradició, i tampoc no ho infringeixo en aquest cas, perquè no és Teresa Aranguren, sinó els palestins i iraquians que han ocupat el seu cos —inversió alliberadora de l'Ocupació de què són víctimes— els qui han escrit els seus relats. Se li va ficar un palestí a dins i no el va exorcitzar. Se li va ficar un iraquià al cos i no el va expulsar amb aigua beneïda. Això demostra que Teresa Aranguren és bona, justa i valenta. Però això no ens serviria de res a nosaltres si fons també una gran escriptora: la primera escriptora iraquiana d'Espanya, la primera escriptora palestina en llengua castellana. El seu exemple ens dóna esperances ; el seu llibre ens dóna al mateix temps la mesura del seu talent i de l'horror que seguim causant en altres terres.
.
Article original: Vivir con el otro dentro
.