divendres, 27 de gener de 2006

Turisme, la mirada caníbal

[La traducció no és de cap membre d'aquesta pàgina, sinó una còpia de la publicada a La Fàbrica el 7 de setembre de 2007].

El 2 d'agost de 1999, Yaguine Koita i Fodé Tounkara, dos nens africans de 14 i 15 anys respectivament, van ésser trobats morts al tren d'aterratge d'un avió belga que cobria el trajecte entre Conakry, capital de Guinea, i Brussel·les. Amagats a l'estret habitacle, polissons del seu propi taüt, havien mort congelats sense veure acomplerts els seus somnis de viure menyspreats, marginats i explotats a l'opulenta Europa. Al cos d'un dels nens es va trobar una carta que va commoure un instant als europeus -llaminadura o bombó humanitari- i després es va dissoldre sense deixar rastre a la consciència, indestriable de l'emoció d'un gol o de la satisfacció d'unes sabates noves. "Senyors membres i responsables d'Europa", havien escrit els adolescents en francès, "és a la seva solidaritat i a la seva bondat a la que apel·lem pel socors de l'Àfrica" i, a continuació, enumeraven alguns dels mals que afligeixen les seves poblacions, així com els mèrits i grans valors del nostre continent. "Els supliquem molt, molt fortament, que ens excusin per atrevir-nos a escriure'ls aquesta carta a Vostès, els grans personatges a qui devem molt respecte", acabava el text, amb una espècie de bufetada angelical, de demolidor homenatge a la nostra reputació. La carta va arribar a la seva destinació, però els portadors no, i només per això la carta va rebre l'atenció de setanta diaris i dos-cents canals de televisió que haurien ignorat les súpliques de dos supervivents. "Si vostès veuen que ens sacrifiquem i exposem la nostra vida, és perquè se sofreix massa a l'Àfrica", escrivien. Yaguine Koita i Fodé Tounkara demanaven canvis per a la seva situació i la dels seus països i Occident va recompensar el seu sacrifici amb l'únic que sap donar: un minut de publicitat.


Des d'agost de 1999 han mort a tot el món milers d'immigrants, negres o “cendrosos”, tractant de passar la frontera entre la inexistència i l'esclavitud. En camions frigorífics, en furgons per a bestiar, amuntegats en pasteres, de fred, per asfixia o ofegats al mar, segueixen morint cada dia a causa de la seva irrellevància de naixement, sense poder travessar aquesta línia que amb tanta facilitat creuen les mercaderies, els animals i fins i tot els virus, però en la qual queden inevitablement enganxats els individus purs, els homes nus. En direcció contrària, mentrestant, 80 milions de vols a l'any traslladen 600 milions de turistes que ningú pot aturar perquè no hi ha fronteres ni tanques ni fusells que puguin aturar -o almenys limitar- el flux impersonal dels consumidors. Potser al mateix avió, entre les rodes del qual van morir congelats Yaguine Koita i Fodé Tounkara, com insectes en un parany, tornava de Malawi el matrimoni Walker molt queixós perquè -segons una carta dirigida a l'Alt Comissionat per al Turisme d'aquest país africà- "els hotels de cinc estrelles no mereixen aquesta qualificació", "les carreteres són dolentes" i no hi ha "bones gasolineres amb banys nets per a animar als turistes a gaudir d'un bell país"[1].


Espanya només va abolir l'esclavitud definitivament al 1880, però el 19 de desembre de 1817 Ferran VII, a remolc dels acords del Congrés de Viena, va prohibir la tracta o tràfic d'esclaus, que va continuar de manera clandestina al llarg de les dècades successives. Fins a aquesta data i durant tres segles, els europeus havien obligat a viatjar 14 milions de negres africans contra la seva voluntat per a posar-los a treballar com a esclaus a les colònies d'Amèrica. Si per cada negre que arribava viu a la seva destinació en morien almenys tres durant la captura, el confinament en barracots a l'espera del trasllat i la travessia en petits Auschwitz flotants, només un calfred és capaç de calcular les dimensions d'aquest genocidi. Al seu decret de 1817, el rei espanyol començava per elogiar "la providència dels seus “augustos avantpassats", el generós interès humanitari dels quals havia ideat l'esclavitud "per a salvar de la mort als negres", els quals, transportats a Amèrica, rebien "no només l'incomparable benefici de ser instruïts en el coneixement del Déu veritable" sinó també "tots els avantatges que porta en si la civilització". Llavors, per què suspendre una iniciativa tan caritativa en favor dels africans? Per què interrompre el tràfic que tants beneficis reportava a les seves víctimes? Ferran VII fa gal·la d'un refinament retòric tan ignominiós que sembla més propi del segle XXI que del XIX; si es podia posar fi al tràfic d'esclaus era perquè -diu el decret- "el bé que resultava als habitants de l'Àfrica de ser transportats a països cultes no és ja tan urgent i exclusiu des que les nacions il·lustrades han pres sobre si la gloriosa empresa de civilitzar-los al seu propi sòl"[2].


El cas de la l'esclavitud, i la familiar i monstruosa retòrica de Ferran VII, demostren que la llibertat de moviments, sota l'empresa colonial i sota la consegüent descolonització capitalista, és més aviat la llibertat de la "tracta" d'homes: treure'ls, retenir-los i fins i tot retornar-los una vegada usats, quan es tornen redundants, com va ocórrer al 1821 amb els 20.000 negres sense amo per als quals els EUA va comprar per 300 dòlars un tros de terreny a es costes occidentals de l'Àfrica, aquesta irònica Libèria concebuda com abocador de l'excedent humà i solució del "problema negre" ja incipient a nord-amèrica i que prefigurava el model d' "independència" dissenyat per les potències occidentals. Libèria, primer país "lliure" del continent africà, anticipa la funcionalitat de la forma Estat-Nació en un espai de sobirania desigual en el que els Estats sobirans -és a dir, els econòmicament poderosos- es reserven el dret d'ingrés dels immigrants i es reserven al mateix temps els Estats minusoberans com a contenidors de matèries primeres i mà d'obra barata i com a destinació inexorable de les seves mercaderies i els seus turistes. En aquest sentit, el mercat capitalista reprodueix d'una manera "natural" els mecanismes explícitament coactius del mercat d'esclaus: la pobresa induïda obliga milers d'homes a sortir i les restriccions d'entrada de les metròpolis permeten seleccionar-los, en el marc del dret internacional, sense necessitat d'anar personalment a les places públiques a examinar-los les dents. Milions d'homes sense drets -perquè són només homes- queden així a la mercè del dret dels Estats dominants.


Com escrivia fa dotze anys en aquestes mateixes pàgines, "turisme i emigració constitueixen dues formes diferents de desplaçament polític en l'espai"[3]. La figura del "turista", en efecte, només pot comprendre's a la llum de la de l'"immigrant", com el seu revers i la seva denúncia, en l'encreuament de dos fluxos desiguals, un d'ascendent i un altre de descendent, que reprodueix l'explotació econòmica a nivell planetari i legitima ideològica, antropològica i psicològicament una relació neocolonial a nivell local. Blancs, negres, dones, homes, rics, pobres, en algun sentit el món es divideix en realitat en "turistes" i "immigrants", de manera que aquestes dues categories modelen i esgoten totes les possibilitats de relació subjectiva entre els homes: els "turistes" ho són a les seves pròpies ciutats, abans i després de les seves vacances, i els "immigrants" ho són des del seu naixement, en els seus propis països, amb independència que travessin o no les fronteres d'Occident. Així, els "turistes" visiten als "immigrants" a Egipte o Senegal, on traslladen les seves tanques melillenques i les seves mesures restrictives (hotels d'alta seguretat, programes blindats, restaurants vedats als habitants locals) des de les quals contemplen, més que esfinxs, piràmides i paisatges de somni, la seva pròpia superioritat i la inferioritat dels nadius. Que la potència estructural d'aquestes categories condueix d'alguna manera a la ontologització racial dels dos termes, amb la consegüent estandardització del coneixement i retroalimentació de les conductes, ho demostra el fet que per als "turistes" tots els nadius són iguals (ingenus, astuts, interessats, simples, sexualment amenaçadors) i per als "immigrants", al seu torn, tots els turistes són iguals (rics, envejables, displicents, ignorants, una mica infantils, lícitament explotables). La cristal·lització racial dels intercanvis, que impedeix o dificulta les relacions parasociològiques (individuals o polítiques), fa perfectament aplicables al vincle turista/immigrant, algunes dècades més tard, les anàlisis de Frantz Fanon, Fernández-Retamar o Edward Said sobre la construcció d'una subjectivitat colonial i d'una objectivitat interessada. Per això, més enllà de la devastació econòmica i ecològica que ho acompanya, no hi pot haver i no pot defensar-se cap model de turisme racional o sostenible, i en un món regit realment per la justícia econòmica, la llibertat individual i la sobirania estatal el sentit comú imposaria la lògica inversa a la que -absurda, inhumana i destructiva- imposa el capitalisme; és a dir, liberalització de la immigració i regulació i restricció molt severes del turisme.


La direcció del desplaçament, el mitjà de transport i la recepció a la destinació determinen estructuralment l'autoestima del viatger i la seva percepció de l'altre. Des del tren d'aterratge de l'avió de Sabena, Yaguine Koita i Fodé Tounkana consideraven al matrimoni Walker "grans personatges als quals devem molt respecte", els quals, per la seva banda, entaforats en els seus seients de classe turista, contemplaven Malawi com un lloc que s'havia de deixar ordenar als anglesos per a la seva major comoditat. L'empresa colonial europea tan encarida per Ferran VII com una benemèrita obra de civilització va emprar, per aquest ordre, guerrers, missioners i mercaders, als quals es van afegir, a partir dels anys cinquanta del segle XX, els turistes que viatjaven, cada vegada més massivament, en la mateixa direcció i com a prolongació d'aquests tres elements, encara actius, amb els quals compartien i comparteixen el mateix dret de dominar el món amb la mirada. Tota la satisfacció pomposa del turista, la seva sensació d'invulnerabilitat, el seu menyspreu tranquil i paternalista per l'altre, la seva acceptació d'una distribució de papers que l'afavoreix, proa individual d'un poder impersonal -un tanc, un passaport, la rúbrica del Banc Europeu- que ha oblidat i que ni tan sols ha triat, pren cos i es confirma en una mirada panoràmica i caníbal; una mirada per a la qual tota visió és un objecte derrocat o, el que és el mateix, la imatge d'abans de la següent imatge enquadrada ràpidament a la finestreta de l'autobús o a l'objectiu de la càmera, mitjançant els quals ho seguim veient tot -per molt lluny que anem- a la pantalla de la televisió. Aquesta forma de mirar, que defineix al turista, defineix també, d'alguna manera, l'objecte de la seva mirada, i pot resumir-se ràpidament en alguns trets essencials.



1.- La primera il·lusió del turista és, en efecte, la del moviment. A diferència de l'immigrant, el turista roman sempre al mateix lloc mentre se li van passant les imatges que veurà, de tornada a casa, des de la seva butaca. En realitat, va veient per avançat les fotos del viatge i està sempre, en conseqüència, en el lloc des del qual les veurà al seu retorn. Al mateix temps, a Tunis, a Istambul, a Tombuctú, a Bombai, a Cancún, el turista es trasllada només d'un no-lloc a un altre -els mateixos aeroports, la mateixa cadena hotelera, els mateixos autobusos, els mateixos serveis indiscernibles de la mateixa agència-: un pot donar la volta al món sense sortir mai del Sheraton ("fora és El Caire, dintre el Sheraton", deia una famosa publicitat). Si "immigrant" és l'home que mai ha estat al seu propi país i per tant tampoc pot tornar, "turista" és paradoxalment el que no ha sortit mai d'ell.


2.- Inseparable d'aquesta il·lusió de moviment, és la de singularitat: "tingui vostè, com tothom, una experiència exclusiva". El turisme de masses, encunyador d'una mirada homogènia lliurada al consum industrial de paisatges, monuments i cossos, alimenta la paradoxa d'una generalització de l'elitisme: els turistes són tots igualment superiors, són tots indiscerniblement únics, el que només és possible, en qualsevol cas, davant d'una totalitat inferior (la dels "immigrants" locals que els serveixen, al mateix temps, de contrast i de decorat). Quant més habitual i pastosa és l'experiència, quant més s'assembla la memòria del viatge al catàleg de l'agència que vam veure abans de sortir, quant menys es distingeix de la del company d'autobús o de vaixell, més s'afirma un jo tautològic i buit que s'indica a si mateix com a l'únic contingut individual de l'aventura. Les piràmides, el Taj Mahal, els nens nadius, constitueixen el fons indiferent, repetit, pintat, sobre el qual se succeeixen els cossos singulars retratats a les fotografies i de fet el que diferencia aquestes piràmides de les del company de viatge és que només en aquestes aparec jo. El turista és aquell que tapa les coses, el que sempre dóna l'esquena a la cataracta o al temple: "jo davant del Partenó", "En Josep i jo a la festa beduïna", "el guia i jo a Sakkara". Internet ha permès, d'altra banda, multiplicar aquesta il·lusió d'exclusivitat buida, bombar aquesta "inflació d'egos estereotipats" (com l'he anomenat en un altre lloc[4]) i hi ha desenes de pàgines web en les que els turistes "pengen" les fotografies del seu viatge -el jo en l'època de la seva reproductibilitat tècnica- amb alguns consells que nodreixen el circuit tancat dels errors i clixés i confirmen la trista posició ajaguda dels països visitats.


3.- Però el turista fotografia... fotografies. No són les piràmides ni el Taj Majal ni el Partenó (ni els nens nadius) el que retrata sinó els milers de fotografies i imatges amb les que ha arribat carregat fins allà, l'efecte òptic d'una acumulació de "postals" dipositades durant anys a la seva retina, l'arxiu visual que no permet veure l'objecte sinó en la mesura en que s'assembla al dejá vu, en que s'adequa -com la veritat mateixa- a les fotografies dels amics que van fer el viatge un any abans, a les imatges del documental de televisió, a la publicitat dels catàlegs. Aquesta mirada té una llarga tradició. Els viatgers francesos de la segona meitat del segle XIX (Flaubert, Nerval, Gautier, entre d'altres) arrossegats a Egipte no ja pels imperatius de la conquesta sinó pels excedents de capital (primers turistes, doncs, de l'espècie), van rodar a El Caire desbarrant de vertigen, com en un cotxe que bolca. Havien carregat fins allà un vívid catàleg d'imatges que esperaven veure desplegar-se davant dels seus ulls en ordre de parada militar, amb un rètol entre els peus, igual que un llibre d'estampes. Es van veure naufragar, en canvi, en un món en que la "claredat i distinció" cartesianes sucumbien al garbuix dels objectes, amb que un no podia evitar embrutar-se: l'horror de la munió, el batibull urbanístic, la confusió dels colors, de les generacions, de les classes. La major part d'ells s'havia decidit a conèixer el país del Nil després de visitar el pavelló egipci de les primeres Exposicions Universals celebrades a París, en que la fidelitat de la reproducció de la vida cairota estava concebuda com a espectacle; és a dir, com a passivitat, com a distanciament profilàctic, com a sistema de producció d'emocions narcisistes. No pot estranyar, doncs, que al 1856 un Gautier desil·lusionat regurgités, amb la mà sota la barbeta, assegut a la taula d'un cafè del Caire: "El veritable Egipte és el de l'Exposició Universal de París". La realitat només ens interessa quan deixa de ser-ho; els altres només els veiem quan no ens interessen. La mirada del turista construeix una teranyina i immediatament la destrueix d'un buf.


4.- Egipte ha d'assemblar-se al de l'Exposició Universal; Bali ha d'assemblar-se al del Corte Inglés; l'Àfrica ha d'assemblar-se a la de Port Aventura. Egipte, Bali, l'Àfrica han de convertir-se en Parcs Temàtics de si mateixos, a la mesura de la fotografia que volem fotografiar. Caldrà, doncs, construir-los. El país sencer ha de posar i caldrà obligar-ho a acomodar la seva economia, a transformar les seves infraestructures, a reorganitzar el seu comerç, a dissoldre els seus fonaments i momificar les seves superfícies, a posar l'aigua, l'espai, els homes a la disposició de la Imatge Veritable que els turistes han vist ja mil vegades i volen confirmar sobre el terreny. Els 500.000 milions de dòlars anuals del negoci turístic comporten una intervenció sense precedents i a totes les escales en l'articulació de les nacions minusobiranes, que no poden limitar -tret d'amb bombes tràgicament sobiranes- aquest devessall de tafaners. La Veritable Imatge construeix carreteres i camps de golf al desert i construeix i congela també, amb la perversió antropològica corresponent, la tradició. La riquesa d'Egipte, de Tunis, del Senegal és la dependència: la dels "immigrants" a l'exterior que venen la seva força de treball a Madrid i la dels "immigrants" a l'interior que venen la seva imatge sobre el terreny, com el Beckham però en barat, als madrilenys. Perquè al costat de la aculturació dels no-llocs construïts com a talaies o butaques del dejá vu occidental, el turisme imposa també una falsa etnificació a les societats intervingudes: Egipte haurà de ser intensament faraònic 3.000 anys després; els indígenes lacandons hauran de vestir les seves túniques blanques i mantenir les seves barraques de fusta per a rebre a canvi els diners amb que comprar els més sofisticats electrodomèstics; els joves aturats del sud de Tunis hauran de disfressar-se amb ridículs sirwals tradicionals, que ningú usa ja, per a poder lligar amb una sueca o adquirir un mòbil; de Síria a Mauritània, en fi, els socs hauran de vendre les mateixes bordes artesanies fabricades a Taiwan. Si una agència de viatges, per error o per malícia, proposés visites guiades als esquimals de Nigèria, veuríem els llogarets de l'Àfrica poblar-se d'igloos, els restaurants servirien carn de foca, els nadius es vestirien amb abrics de pells i les botigues de souvenirs vendrien arpons i figuretes de gel (fabricades, és clar, a Taiwan).


5. Però no només el país, també els seus homes hauran d'avenir-se a participar com figurants al Parc Temàtic. La mirada dels turistes és performativa i determina permanentment la conducta d'uns nadius que només existeixen per a ells. Obligats a vendre la seva imatge, com el Beckham però de saldo i a més amb manyes, haurien d'acceptar un escarit repertori de papers que, com per casualitat, coincideix amb el que representen als nostres ulls els immigrants de les metròpolis occidentals. Així, el nadius seran submisos, senzills, servicials, admiratius, testimonis en cada gest de la nostra superioritat natural, que tractaran en va d'imitar, o apareixeran com un problema de seguretat: "immigrants" també al seu propi país, s'insinuaran amenaçadors, astuts, sospitosos, inclinats racialment a la delinqüència. Entre la compassió narcisista i la legítima defensa, la Imatge Veritable haurà de conciliar l'espectacle i la seguretat. La solució serà vestir als policies amb vestits típics nacionals, com ja ocorre en Honolulú i com proposa Peter I. Tarlow, president de Turism&More a la pàgina web de la seva organització[5].


6.- La mirada del turista transporta -com la defineix amb precisió Antonio Calvache- l'"experiència de classe dominant". Tot desplaçament en l'espai, deia Levi-Strauss, és un desplaçament a l'escala social i aquest desplaçament -l'únic que en realitat experimenta el viatger- és el que mobilitza la petita i mitjana burgesia occidental que contracta viatges organitzats amb les grans agències. Si el nadiu es venja de i inverteix l'estructura econòmica planetària al nivell personal, a través de les petites astúcies mitjançant les quals "explota" el turista individual, el treballador occidental, mitjançant el turisme de masses, veu revaloritzats els seus diners (com veu revaloritzat el seu atractiu sexual) i es venja de i inverteix la jerarquia que el sotmet a les misèries de la rutina laboral, convertint-se per uns dies, per oposició al nadiu -una vegada més "immigrant" en la seva pròpia terra- en membre d'aquesta elit la superioritat, bellesa i arrogància de la qual admira a les revistes i pateix potser a l'empresa de la que és assalariat. Aquestes inversions individuals, com es comprendrà, deixen intacte i, encara més, legitimen i alimenten l'ordre global que distribueix els papers.


7.- La mirada turística transporta, finalment, també una trista i infantil experiència de comunitat. La majoria d'edat kantiana de la Il·lustració revela tot el seu fracàs en la figura del turista que es deixa divertir i que és arreat, conduït, guiat, disfressat, tatuat, alimentat en grup. Espectacle dels espectadors reunits, cap imatge de la immaduresa nihilista és més eloqüent que la de 1.500 turistes transportats amb autobús fins a un solitari cafè del desert, fets baixar gairebé a fuetades, vestits en cadena amb xilabes a ratlles, com a presoners d'un Lager, fets muntar en 1.500 camells i duts de les regnes a una botigueta perquè comprin bossetes amb la mateixa sorra del Sàhara que estan trepitjant amb els seus propis peus ("com no comprar molt barat el que podria sortir-nos gratis!"). En un altre lloc he cridat l'atenció sobre el parentesc entre el Parc Temàtic i el Camp de Concentració, com a màxima corrupció del "gust" en l'imperi de l'”ell” establert pel mercat[6]. El més terrible és que aquesta minoria d'edat del turista que considera infantils als nadius constitueix la veritable satisfacció del viatger industrial. Horaris casernaris, menjars en comú, solidaritats davant del tour-leader, trasllats en massa, uniformes, penalització de les conductes asocials, l'experiència del turista té la intensitat central, compensatòria i delatora de la misèria social del consumidor occidental, d'un retorn a la mili; i de tornada a la solitud de l'”ell” quotidià, caníbal solitari de televisió i supermercat, del viatge a Egipte no recordarà ni les piràmides ni l'esfinx ni el bellíssim Nil sinó únicament, i amb dolorosíssima nostàlgia, la felicitat del grup, ombra diminuta i pueril d'aquesta comunitat política i social perduda per a sempre -o pervertida- a les *metròpolis capitalistes.

La mirada turística, en qualsevol cas, no és més que la mirada normal d'un home que ja no discerneix una guerra d'una olimpíada, que monumentalitza l'ocupació de l'Iraq -assumida i emocionant com el Coliseu de Roma o les ruïnes de Palenque- i que amb meravellosa ingenuïtat es fa fotografiar no només davant la mesquita de Suleimà o les restes de Babilònia sinó també sobre el cadàver del presoner que acaba de torturar fins a la mort. Aquest home que fotografia fotografies, i que es desplaça amb agències de viatge o amb exèrcits, ha de poder arribar a la seva destinació i trobar el que busca. El que va a buscar feina, en pastera o en furgó de bestiar, no. D'aquest precisament se n'ocupen les càmeres fotogràfiques i les espieres dels tancs.


L'amarg enginy d'un amic proposava que la comunitat internacional signés un -així anomenat- Protocol de Quiet, en virtut del qual es concediria a tots els homes i dones per igual un contingent de mobilitat amb un màxim de quilòmetres a recórrer en el decurs d'una vida. Els viatges turístics descomptarien el doble de quilòmetres mentre que no es registrarien les visites a amics, els desplaçaments solidaris, les estades de treball o les beques d'estudis, segons el principi general que afirmaria que només hauria de sortir del seu país aquell que tingués alguna cosa per ensenyar o alguna cosa per aprendre. La idea serveix sobretot per a revelar irònicament les destructives conseqüències, ecològiques, econòmiques, polítiques i socials, d'aquesta invasió de caníbals tafaners que passegen lliurement pel món la seva egolatria industrial. En un altre món possible potser es percebria la necessitat i sensatesa d'aquesta proposta. De moment ens conformaríem amb que poséssim del revés -per a deixar-los del dret- els nostres caps i comprenguéssim fins a quin punt és absurd -i no normal-, contrari al sentit comú i al bon judici -i no lògic i natural- que tot un país s'organitzi per a rebre esverat un blanc que vol fotografiar-se davant de la piràmide de Keops mentre tot un país s'organitza per a tirotejar i apallissar en una tanca un negre que vol construir una casa.


[1] El matrimoni no es diu Walker, però la carta és citada per un funcionari del departament de turisme de Malawi en l'Àfrica-Infomarket.org a partir d'una notícia del The Chronicle del 19 d'abril de 2005.

[2] Citat per Fernando Ortiz, Los negros esclavos, apèndix, Editorial de Ciencias Sociales, La Habana, 1987.

[3] Santiago Alba Rico, Astucia i racismo, Archipiélago nº 15, recollit després a Las reglas del caos, Anagrama, Barcelona 1995.

[4] Santiago Alba Rico, Cultura i nihilismo: la insostenibilidad del hombre, conferència pronunciada a la Setmana de Filosofia de Pontevedra 2005 (http://www.rebelion.org/docs/13501.pdf).

[5] Peter I. Tarlow, La seguridad en la indústria del turismo, Security Management On Line, agost de 2001.

[6] Santiago Alba Rico, Cultura i nihilismo: la insostenibilidad del hombre.

.

Article original: Turismo, la mirada caníbal

.

Traducció de La Fàbrica: Turisme, la mirada caníbal

.