La Qasba a Madrid

A l'Alma Allende

Per als qui hem seguit de prop les dues ocupacions de la Qasba de Tunis és molt difícil no sucumbir a l'emocionat vertigen d'un déjà vu davant de les imatges dels joves que des de dilluns passat dignifiquen la Puerta del Sol amb la seva presència: les lones i els cartrons, els paperets amb consignes enganxats als murs, les assemblees permanents, les comissions de proveïment, neteja i comunicació, l'obstinació enfront d'aquesta pluja torrencial que tantes vegades s'ha utilitzat per a justificar l'abstenció electoral. No ens enganyem: les protestes a l'Estat espanyol s'inscriuen sens dubte en la mateixa falla tectònica global i prolonguen i readapten el mateix model organitzatiu inventat a Tunísia i a Egipte (i a Bahrain, Jordània, Iemen, etc.). El capitalisme ha fracassat en tot, excepte en globalitzar les respostes.

"Milers de joves espanyols protesten contra les dificultats econòmiques", titula el diari francès Le Monde. És veritat. També a Tunísia l'atur, la pobresa i la inflació van tenir molt a veure en l'esclat de les revoltes. Però allò impressionant no és això. L'impressionant és que en ambdós casos els manifestants hagin reclamat i reclamin "democràcia". En el cas de Tunísia i del món àrab tothom esperava que els seus ciutadans invoquessin la xaria —una variant religiosa de la Llei— enfront de l'arbitrarietat i la corrupció; a l'Estat espanyol totes les anàlisis apuntaven a una penetració rampant del discurs neofeixista com a resposta a la inseguretat econòmica i social i al desprestigi de la política: la dreta conservadora semblava, a banda i banda de la Mediterrània, l'única força capaç de canalitzar, deformant-lo, el malestar general. Però vet aquí que el que els joves demanen uniformement, aquí i allà, a Tunísia i a Madrid, al Caire i a Barcelona, és "democràcia". ¡Democràcia de debò! Que la demanin els àrabs sembla raonable, ja que vivien i viuen encara sotmesos a dictadures ferotges. Però que la demanin els espanyols és més estrany. És que l'Estat espanyol no és ja una democràcia?

No, no ho és. A Tunísia, un passet enrere, encara es confia que n'hi hagi prou amb tenir constitució, eleccions, parlament i llibertat de premsa perquè hi hagi democràcia. A l'Estat espanyol, calçat de sobte amb botes de set llegües, s'ha comprès en l'instant d'un llampec que les institucions no són suficients si qui governa les vides dels ciutadans és el mercat i no el parlament. Aquests joves sense casa, sense treball, sense partit, han associat amb intuïció precisa les "dificultats econòmiques" amb el govern dictatorial, no d'una persona concreta, no, sinó d'una estructura econòmica que desactiva ininterrompudament tots els mecanismes polítics —de la judicatura a els mitjans de comunicació— que haurien de garantir el joc democràtic. Aquests joves sense futur han sabut despullar d'un cop la fal·làcia subcutània que durant dècades ha sostingut la legitimitat del sistema: la identitat entre democràcia i capitalisme. A Tunísia i a Egipte el capitalisme donava pals; a l'Estat espanyol unes poques llaminadures. Cap règim econòmic no ha exaltat tant la joventut com a valor mercantil i cap no l'ha menyspreat tant com a força real de canvi: mentre la publicitat oferia una vegada i altra la imatge immutable d'un desig sempre reverdit, eternament jove, els joves espanyols patien l'atur, el treball precari, la desqualificació professional, l'exclusió material de la vida adulta i, per poc que es sostraguessin a les normes socialment acceptades del consum petit burgès, la persecució policial. Al món àrab, perquè no reclamessin una existència digna, als joves se'ls colpejava i empresonava; a Europa, perquè no reclamin una existència digna, se'ls ofereix menjar porqueria, televisió porqueria, el temps porqueria dels supermercats i les movidas. A Tunísia, els joves que no podien accedir a una vida adulta, eren retinguts en els seus cossos a cops de porra; a Espanya, els joves que no poden comprar la seva pròpia casa ni vendre les seves competències laborals, encara poden adquirir tecnologia barata, roba barata, pizzes barates. Retinguda lluny dels centres de decisió, menyspreada o sobreexplotada en el mercat laboral, modelada per hàbits homogenis de consum, la joventut ha acabat per convertir-se (a Europa i al món àrab) en una "classe social" que, per les seves pròpies característiques materials, no reconeix límits d'edat. Però ens havíem equivocat: si la repressió no funciona, tampoc serveix el que Pasolini anomenava als anys 70 "l'hedonisme de masses". Cops o llaminadures, els joves no accepten que els tractin com a nens, no es deixen acovardir ("sense por", criden aquí i allà) ni comprar ("no som mercaderies"). La Puerta del Sol a Madrid demostra també el gran fracàs "cultural" del capitalisme, que ha volgut mantenir les poblacions europees en una permanent minoria d'edat alimentant només la fam: de llepolies, d'imatges, d'intensitats pures. Espantats o corromputs, als nens se'ls podia deixar votar sense perill que el seu vot mantingués cap relació real amb la democràcia. Per això, a Tunísia i a Madrid, els joves demanen precisament democràcia, i per això, a Tunísia i a Madrid, han comprès encertadament que la democràcia està orgànicament lligada a aquesta cosa misteriosa que Kant situava rotundament fora dels mercats: la dignitat.

És impressionant —impressionant, sí— sentir cridar aquests joves sense partit, sense gaire formació ideològica o directament "ideolofòbics", la paraula "revolució", com en la Qasba de Tunis. Són pacífics, disciplinats, ordenats, solidaris, però ho volen canviar Tot. Volen canviar el règim, com a Tunísia: monopoli bipartidista de les institucions, corrupció, degradació del sector públic, manipulació mediàtica, impunitat dels responsables de la crisi. Com en la Qasba de Tunis, tots els partits institucionals, també els d'esquerres, s'han vist sorpresos a contrapeu o empesos fora de joc. Els joves de Sol (i de les altres ciutats de l'Estat espanyol) no representen cap força política ni se senten representats per cap força política. Però l'error —clarament instrumentalitzat pels qui se senten amenaçats per l'esclat— és pensar que ens trobem davant d'un rebuig, i no davant d'una reivindicació, de la política. A la llum d'experiències històriques precedents podríem concloure que el desprestigi de les institucions i de la classe dirigent obre la porta a les solucions populistes o demagògiques i a la irrupció d'un "líder fort" la voluntat del qual deslligui màgicament tots els nusos i resolgui miraculosament tots els problemes. És el feixisme clàssic. Però el feixisme clàssic, l'ombra del qual creixia ja en l'horitzó, és més aviat el que aquests joves han vingut a impedir i a denunciar. El populisme i la demagògia ens estan governant i els "líders forts" són els que dominen els partits i tracten d'imposar les seves adhesions fiduciàries, purament emocionals, als nens eterns en què han volgut convertir-nos. Som en plena campanya electoral i els ciutadans es passegen entre els reclams publicitaris dels candidats. "Per què diu vostè que al Japó no hi ha democràcia?”, li van preguntar al novel·lista Kenzaburo Oé. "Pel somriure del primer ministre". Els estafadors, els violadors, els pedòfils, els cabdills somriuen precisament així. Ens han robat fins i tot la puresa dels somriures.

La Qasba de Tunis, com la Puerta del Sol, es revelava justament, en nom de la democràcia, contra tota classe de lideratge de cabdills. Hi havia allà, com hi ha ara aquí, una afirmació ingènua de democràcia pura, clàssica, gairebé grega. L'historiador Claudi Elià explica l'anècdota d'un candidat atenès que va trobar-se un camperol escrivint el seu nom en les llistes dels qui havien de ser condemnats a l'ostracisme. "Però si no em coneixes", es va queixar l'oligarca. "Precisament per això", va respondre el camperol, "perquè no arribis a ser conegut". A la Qasba de Tunis era molt poderosa aquesta susceptibilitat enfront de tot allò conegut: ningú que ja hagués sortit a la televisió, ningú a qui els manifestants reconeguessin, no era benvingut a la plaça. Eren els desconeguts els que estaven autoritzats a parlar i a fer propostes; eren els desconeguts els qui tenien l'autoritat que el mercat —i el seu bessó polític, l'electoralisme— acumula, al contrari, en les cares famoses. Però resulta que els desconeguts som nosaltres; els desconeguts són els "qualssevol" a qui aquests candidats somrients demanen el vot per a excloure'ls després dels centres de decisió. A la Qasba de Tunísia, com a la Puerta del Sol de Madrid, hi ha una temptativa de democratitzar la vida pública retornant la sobirania als desconeguts. Ningú no pot negar els riscos ni els límits d'aquesta aposta, però ningú no pot tampoc negar sense frau que aquesta "revolució contra els coneguts" constitueix precisament una denúncia del populisme mercantil i la demagògia electoralista, els dos trets centrals de les institucions polítiques del capitalisme.

Els joves de la Qasba de Madrid, de les Qasbas de tot l'Estat espanyol, volen democràcia real perquè saben que en depèn el seu futur i el de tota la humanitat. Encara no saben que aquesta democràcia, com ens recorda Carlos Fernández Liria, és el que d'altres hem anomenat sempre comunisme. Hauran de descobrir-ho a la seva manera. Nosaltres, els més vells, allò que venim descobrint des de fa cinc mesos, en el món àrab i ara a Europa, és que "els nostres" —així els anomena Julio Anguita— no són com nosaltres. A Deseo de ser punk, l'extraordinària novel·la de Belén Gopegui, l'adolescent Martina, exemplar viu d'aquesta nova classe social construïda en les arestes dels mercats, li retreu al seu pare: "no has estat un bon exemple". No hem donat, no, un bon exemple als joves i, malgrat tot, quan des de l'esquerra els menyspreàvem només una mica menys del que els menysprea en Botín o la Warner, quan crèiem definitivament formatades totes les subjectivitats en un horitzó blindat, són ells els qui s'han aixecat contra "l'afartament de llaminadures" per a reclamar una "revolució" democràtica. Martina és ara a la Puerta del Sol, i potser també fracassi com va fracassar el seu pare. Però que cap homenot cinquantí de dretes (ni d'esquerres) vingui a dir-li que ha tingut la vida fàcil, que cap homenot cinquantí de dretes (ni d'esquerres) vingui a dir-li que sense lluita no s'aconsegueix res en aquest món. La segona dècada del segle XXI anuncia un futur terrible, incert, potser apocalíptic, però ens ha ofert ja algunes sorpreses que haurien de rejovenir-nos.

Una és que, si tot va tan malament com diem, és segur que hi haurà resistència.

Una altra és que el que veritablement uneix és el poder i que la Puerta del Sol, passi el que passi, té poder.

I una altra és que totes les anàlisis, per agudes i meticuloses que siguin, deixen fora un residu que acabarà desmentint-les.

No hi haurà una revolució a l'Estat espanyol, almenys de moment. Però una sorpresa, un miracle, una tempesta, una consciència en les tenebres, un gest de dignitat en l'apatia, un acte de coratge en l'anuència, una afirmació antipublicitària de joventut, un crit col·lectiu de democràcia a Europa, ¿no és ja una mica una revolució? Tot ha començat moltes vegades en els darrers 2.000 anys. I quan ja només esperàvem finals, vet aquí que en molts llocs, els més inesperats, hi ha gent nova obstinada a començar de nou.

—Article original: La Qasba en Madrid. 

Matar en Bin Laden, ressuscitar Al-Qaida

Una de les grans sorpreses que havien ofert els alçaments populars al món àrab és que havien deixat momentàniament fora de joc totes les forces islamistes i molt especialment, és clar, la més sospitosa i extremista, Al-Qaida, marca comercial de contingut obscur i llargament instrumentalitzada per tal de sostenir dictadors, reprimir tota mena de dissidència i desviar l'atenció lluny dels veritables camps de batalla. Amb indicacions d'ampli espectre, com l'aspirina, Bin Laden reapareixia cada cop que calia atiar la "guerra contra el terrorisme"; se'l mantenia amb vida per a poder agitar el seu espantall en campanyes electorals o per a justificar lleis d'excepció. Aquesta vegada la situació era massa greu com per no usar-lo per darrera vegada, en una orgia mediàtica que eclipsa fins i tot el casament del príncep Guillem i introdueix efectes molt inquietants en el món.

Quan semblava relegada a l'oblit, definitivament arraconada pels propis pobles que havien de donar-li suport, reapareix Al-Qaida. Un grup desconegut, en nom d'aquesta patent, assassina l'activista italià Arrigoni a Palestina; dies després, en plena efervescència de les protestes antimonàrquiques al Marroc, una bomba esclata a la plaça Jamaa Fna de Marràqueix; ara reapareix Bin Laden, no viu i amenaçador, sinó en tota la glòria d'un martiri ajornat, estudiat, acuradament escenificat, una mica inversemblant. "S'ha fet justícia", diu Obama, però la justícia reclama tribunals i jutges, procediments sumarials, una sentència independent. Més sincer ha estat George Bush: "És la venjança dels EUA", ha dit. "És la venjança de la democràcia", ha afegit, i milers de demòcrates estatunidencs ballen d'alegria davant de la Casa Blanca, saltant amb bàrbara eufòria sobre tíbies i calaveres. Però democràcia i venjança són tan incompatibles com la pedagogia i l'infanticidi, com l'alfabet i el solipsisme, com els escacs i el joc. Als EUA els agraden els linxaments, sobretot des de l'aire, perquè saben que són més poderosos que els principis. "El món sent alleujament", afirma Obama, però alhora alerta sobre "atacs violents a tot el món després de la mort de Bin Laden". N'alerta? N'avisa? En promet? ¿Quin alleujament pot produir un assassinat que —se'ns diu alhora— posa en perill aquells als que presumiblement es vol salvar?

Aquest era el moment. Al-Qaida torna a dominar l'escena; Al-Qaida torna a saturar l'imaginari occidental. Mentre el presumpte cadàver de Bin Laden és llançat al mar, Bin Laden s'apodera fantasmalment de totes les lluites i de tots els desitjos de justícia. Es complirà el vaticini d'Obama: hi haurà atacs violents per tot arreu i el món àrab-musulmà tornarà a ser un bullici de fanatismes i decapitacions, ho vulguin o no ho vulguin les seves poblacions. Entre democràcia i barbàrie, és evident, els EUA no en tenen cap dubte: la barbàrie s'ajusta molt més al "somni americà".

No sabem si s'ha matat realment Bin Laden, el que està clar és que l'esforç de ressuscitar tant sí com no Al-Qaida pretén matar els processos de canvi començats fa quatre mesos en el món àrab.

—Article original: Matar a Bin Laden, resucitar Al-Qaeda.

El món àrab i la intervenció occidental

El que està succeint al Magrib i al Pròxim Orient des de fa tres mesos és tan sorprenent com natural: quan tots pensàvem que el món àrab estava a l'Edat Mitjana, adormit o fanatitzat per una versió reaccionària de l'islam, resulta que estava més aviat al 1789 o, com suggereix Wallerstein, al 1968. O en una combinació d'ambdues dates. L'espurna tunisiana ha provocat un gran incendi on es fonen totes les diferències locals i que il·lumina un nou panarabisme del malestar i la humiliació i, per tant, de la ciutadania i la dignitat. Cal prendre's molt seriosament això que els àrabs comparteixen, allò del que es volen deslliurar i també allò que volen obtenir. Des de Mauritània al Golf, tots sense excepció han viscut o viuen encara sota sinistres dictadures controlades per abjectes aparells policials al servei d'oligarquies mafioses molt funcionals al capitalisme internacional. Milions de persones, especialment joves "mantinguts amb vida", però sense recursos ni futur, inscrits en els circuits d'informació global, reclamen democràcia i llibertat. I estan disposats a deixar-se matar per a canviar les coses.

Tot aquell que no vegi aquest impuls comú no està veient pas res. Tunísia, Algèria, el Marroc i Egipte semblen compartir alguns trets socioeconòmics dels que es poden induir respostes semblants. Però això serveix igual per al Iemen, amb la seva complexitat tribal i religiosa, de les protestes del qual el politòleg local Abdulghani al Iryani diu: «mai no hem tingut veritables mobilitzacions al carrer ... Abans de Tunísia l'oposició va fer una manifestació de 200 persones. Després de Tunísia van ser milers. Després d'Egipte es va convertir en una allau. Hi ha una nova valoració del poder col·lectiu. El que no va poder fer l'establishment polític formal, ajuntar la gent, va aconseguir fer-ho la protesta del jovent». Però també serveix per a Bahrain, amb la seva majoria xiïta i el seu altíssim nivell de vida: «Després dels primers enfrontaments i les primeres violències», diu un testimoni, «la vella direcció xiïta ha estat descavalcada i desautoritzada per una nova generació de protagonistes: els joves i les dones. Han sabut prendre a les seves mans l'organització de la lluita política amb mètodes absolutament pacífics i de masses, una organització capil·lar i uns objectius i consignes totalment clars i transparents: llibertat i democràcia». Però el mateix pot dir-se de Síria i de Líbia, on la intervenció militar de l'OTAN, que pot i vol corrompre l'impuls inicial, no ens ha de fer oblidar l'origen de les protestes del 14 de febrer. I de l'Iraq, una altra vegada oblidada, que s'ha unit a les revoltes, en les circumstàncies més adverses, per tal de reclamar la fi de l'ocupació i del govern corrupte i repressiu d'Al-Maliki. Pel que fa a l'Aràbia Saudita i l'Iran, subpotències regionals enemigues, al centre de la lluita petroliera mundial, veuen avançar l'onada amb temor mentre cadascuna d'elles tracta de desestabilitzar el camp de l'altra.

"Llibertat" i "democràcia", invocades de debò per poblacions que tenen una visió molt realista d'Occident, són consignes materialment revolucionàries. Es tracta, sí, d'una revolució nacional, social i democràtica que ha sorprès a contrapeu a tothom per igual: als imperialistes, que creien poder mantenir els seus dictadors amics en nom del combat contra l'islamisme i concedint amb prou feines alguns canvis cosmètics; a les esquerres locals, contretes i en minoria des dels anys 80; i als propis islamistes, la força més robusta de la regió, que s'ha vist obligada a anar a remolc de les protestes, a tractar d'esmorteir la seva radicalitat llibertària i finalment, com recorda Gilles Keppel, a adoptar un perfil "democràtic" que no les deixi completament fora de joc. Tunísia i Egipte, lliures ja dels seus tirans, veuen ara com aquestes tres forces es disputen un territori molt obert en la superfície del qual reapareixen les fractures socials suspeses per l'impuls revolucionari "nacional".

Però a qui sens dubte la primavera àrab ha agafat més desprevinguda, sense reflexos i sense recursos, és a l'esquerra institucional d'Amèrica Llatina. Aquestes revolucions eren seves i les ha ignorat. Van començar com el "caracazo" de 1989 que després va portar a la victòria bolivariana; com les lluites indígenes a Bolívia i Equador que van fer pujar les masses populars al govern; com la dels piqueteros l'any 2002 que van aconseguir almenys la derrota total del menemisme i la democratització parcial de l'Argentina. Com bé recorda Jacques Bricmont, mentre els intel·lectuals ens dediquem a "parlotejar en els nostres racons", altres fan política. Intervé qui pot intervenir. L'imperialisme capitalista té l'FMI, a l'OMC ia l'OTAN, mitjans molt poderosos que estan provant ja d'interrompre o controlar a favor l'impuls revolucionari del món àrab. L'esquerra mundial, després de molts anys de retrocés durant els quals amb prou feines resistia l'heroica Cuba, té ara algunes institucions, com l'ALBA, patrimoni de les lluites populars llatinoamericanes, que podia haver jugat un paper important a l'hora d'ampliar el front antiimperialista i de frenar la contrarevolució occidental en el món àrab. Els països de l'ALBA han intervingut i han fet política, però han intervingut malament i han fet la política equivocada. I mentre la UE i els EUA, amb grans divisions al seu si, tracten de recuperar el terreny perdut mitjançant intervencions discrecionals —polítiques, militars i econòmiques—, l'esquerra institucional llatinoamericana o bé guarda silenci o bé reacciona mecànicament, a remolc de l'imperialisme, amb denúncies de conspiració i suports selectius a dictadors, reflexos nerviosos que només evidencien una debilitat contractora pròpia del marc superat de la guerra freda.

A això s'hi suma també potser una imatge del món àrab paradoxalment molt semblant a la del món occidental, l'"eurocentrisme" del qual tan justament es critica. El meu admirat Bricmont, defensor de la política "líbia" de Chávez i flagell dels seus crítics (entre els que en aquest cas m'hi compto), és un bon exemple de com el combat contra l'eurocentrisme va acompanyat de vegades d'una inconscient arabofòbia o, com a mínim, d'arabonúlia: «el més còmic, si pot dir-se així», escriu Bricmont contra els "humanitaris" europeus, «és que l'esquerra no té a la boca més que paraules com antiracisme i multiculturalisme, la qual cosa el porta a venerar les cultures del "Altre", però és incapaç de comprendre el discurs polític dels "altres" realment existents quan aquests són russos, xinesos, indis, llatinoamericans o africans». El que és còmic, si pot dir-se així, és que, en el context d'una gran revolta en el món àrab, el text de Bricmont, entre els "altres realment existents" el "discurs polític" dels quals hauria d'escoltar, els únics que no cita són justament els àrabs. I és a ells a qui tant Bricmont com l'Amèrica Llatina haurien hagut potser de parar atenció. Han tornat al corrent central de la història jugant-s'hi la vida, han pres la paraula i volen fer-se sentir. Els que no entenguin el que diuen estan renunciant a fer política en aquesta banda del món.

—Article original: El mundo árabe y la intervención occidental.

Laurel i Hardy - Resposta molt breu a Mikel Arizaleta sobre la revolució líbia.

Sens dubte Alma Allende i jo hauríem de sentir-nos molestos o humiliats —o almenys avergonyits— després de la severa reconvenció del nostre amic Mikel Arizaleta, especialista en l'Església catòlica. Ens ha enxampat! Que calladets que estem! Però no hem estat callats: és que Arizaleta no ens ha volgut escoltar. Més enllà de les entrevistes a la ràdio, de les traduccions i dels molts textos publicats en altres mitjans (un dels quals es reprodueix avui precisament a Rebelión), resulta que, després del que ha citat llargament en la seva catilinària, hem publicat dos articles en aquestes mateixes pàgines.

El primer, el 4 de març, mantenia un raonament que ens segueix semblant inobjectable, però contemplava ja la possibilitat d'una intervenció militar i la abordava en aquests termes: «ningú mínimament d'esquerres no pot donar suport, justificar o romandre callat davant d'una intervenció dels EUA. Això cal dir-ho alt i clar. Però no menys alt i clar cal dir que la situació nova del món àrab comporta riscos i que caldrà escollir-ne un. Els riscos són tres: una intervenció de l'OTAN, una victòria de Gaddafi i una victòria del poble en armes contra ell. La intervenció de l'OTAN comporta el risc més gran».

Pel que fa al segon article, publicat el 19 de març, poc després que Zapatero anunciés la seva intenció de participar en els bombardejos de la "coalició", deia literalment el següent: «La nostra responsabilitat, la dels pobles europeu i nord-americà, és la de sortir al carrer, no només per protestar contra la intervenció, no, sinó per enviar en Zapatero i en Rajoy, en Sarkozy, en Berlusconi, n'Obama i la Clinton (i tots els altres) a fer companyia a en Mubarak i a en Ben Ali». Arizaleta passa elegantment per sobre d'aquestes paraules per exigir precisament que les pronunciem, sota pena de condemnar-nos a les flames eternes de l'infern: "Líbia ens mostra", aixeca el dit el nostre Savonarola, "la corrupció i la criminalitat dels nostres governs. Derrocar-los s'ha convertit en un deure humà si no volem que es converteixi en una sospita col·laboracionista per part nostra".

És veritat que quan no es poden enderrocar avions, és més fàcil provar de derrocar un ésser humà, encara que per això hagi d'utilitzar les mateixes estratagemes fangoses que retraiem a l'enemic. Quantes vegades Arizaleta ha retret amb raó al govern espanyol que exigís a l'esquerra abertzale la renúncia del dimoni i de les seves pompes abans d'escoltar la seva veu! I quantes vegades ha assenyalat justament que aquesta pràctica criminalitzadora no és més que un expedient inquisitorial per tal de silenciar un discurs polític alternatiu! Aquí passa el mateix que al País Basc, però a l'inrevés. Les diferències polítiques entre Arizaleta i jo —sospito— han de ser molt grans, però ell prefereix anomenar-me "col·laboracionista" (per molt alt que clami contra l'OTAN) abans d'afrontar-les; i comminar-me el "retracte" (deu voler dir "retractació") abans de pensar en el que he dit i provar d'oposar-hi dades i arguments.

Malauradament són bastant freqüents en aquests dies de confusió les reaccions més elementalment pavlovianes: salivar i treure les urpes. Analitzar sempre comporta angoixa i incertesa; és molt més còmode "carregar-se de raó", aquesta expressió que de manera lluminosa Sánchez Ferlosio identificava amb l'actitud crispadament pacient del maldestre, pompós, clerical i curt-de-mires Oliver Hardy —el "gras"— davant dels disbarats del sempre errat i infantil Stan Laurel —"el prim"—.

I si, en darrer terme, Arizaleta no només es "carregués de raó" sinó a més la tingués contra Santiago Alba Rico i Alma Allende, i nosaltres ens retractéssim i expiéssim els pecats i ens assotéssim i caminéssim de genolls sobre brases ardents, llavors què? Bé, doncs això: mentre les bombes cauen aquí i allà i els pobles s'aixequen sense que nosaltres comprenguem res de res, hauríem resolt almenys una fotesa personal.

—Article original: El gordo y el flaco.