El mecanisme negrer

[Pròleg al llibre "A la vuelta de la esquina. Relatos de racismo y opresión" ("A quatre passes. Relats de racisme i d'opressió"), d'Eduardo Romero, ed. Cambalache, Oviedo 2008, que es pot llegir i descarregar sencer des d'aquesta pàgina].

He dit d'altres vegades que el capitalisme materialitza totes les utopies humanes en forma de malson: ha convertit l'oci en atur, l'home nou en treballador precari, el triomf sobre la naturalesa en destrucció ecològica i canvi climàtic. Així mateix, el somni il·lustrat de l'home universal sublevat contra totes les fronteres, cosmopolita sense lligams nacionals, ciutadà del món dipositari d'una substància purament humana, ha generat cossos nus privats de tot dret, exposats a tots els cops, sotmesos a tots els abusos, reduïts a una condició purament animal: els immigrants. Contra els seus propis ideals, Europa ha aixecat murs eriçats d'espines i vidres trencats; contra els nostres propis valors, els europeus hem acceptat i reclamem tots els dies un genocidi. Per això, cap qüestió planteja d'una manera més clara el fracàs polític-moral d'Occident ni revela millor l'empantanegament històric en què ens trobem. La immigració ha globalitzat i interioritzat el colonialisme com a norma social i subjectiva de l'intercanvi desigual amb els altres; és a dir, ha generalitzat el menyspreu, la criminalització i eventualment l'eliminació —en origen i destinació— dels que treballen per a nosaltres.

Lleis, mesures policials i mitjans de comunicació concorren disciplinadament en aquesta tasca de justificar el colonialisme interior, segons la llei general que imposa que només es pot explotar qui mereix morir i que tot ens ho podem permetre contra aquells a qui perdonem, de vegades, la vida. Ens envaeixen, vénen per a quedar-se, ens roben la nostra riquesa. La imatge de la "invasió" converteix els immigrants en una amenaça meitat biològica i meitat militar tant més agressiva com més desarmats —més nus— arriben a les nostres costes. La seva pretensió de quedar-se al nostre país ens els presenta, als nostres ulls, privats ensems de passat i d'arrels, sense afectes, sense lligams, sense compromisos, i per això doblement perillosos. La seva cobdícia per la nostra riquesa, que ens fa creure rics, els transforma a ells en "paràsits". Entren per escletxes i viuen en escletxes, i la seva pròpia clandestinitat és la que els posa al marge de la llei i de la llum, com intrusos zoològics sempre a l'aguait contra els que la raó ha dictat ja des del principi la sentència. Hauríem de matar-los i ens reprimim; mereixen ser fumigats i consentim la seva existència. Com a mínim, que ens ho agraeixin aixecant les nostres cases, netejant les nostres terres i recollint les nostres collites sense protestar.

La veritat és exactament la contrària: els hem expulsat dels seus països, volen tornar-hi, els hem robat la seva riquesa i els la seguim robant.

Si vinguessin a envair-nos no farien sinó el que nosaltres hem fet sempre amb ells; si vinguessin a demanar una indemnització, seria un acte de justícia. Però el cert és que la immigració no fa sinó perllongar la mateixa desigualtat econòmica i en la mateixa direcció: és la "segona era" del tràfic d'esclaus sota una economia lliure de mercat que s'estalvia ara les despeses de captura i de trasllat dels captius. Els polítics i periodistes que denuncien l'"efecte crida" de les anomenades "mesures de gràcia" (mitjançant les que, com en els contes antics, retornem magnànimament a un animal la seva forma humana) s'obliden que als africans i llatinoamericans no els cridem des d'Espanya; els hem expulsat a empentes dels seus països d'origen. El cas del Senegal, present de forma ben vívida en aquest llibre, és exemplar. Segons ens expliquen George Monbiot i Felicity Lawrence, gran part de la població pagesa va haver d'abandonar el camp després que el govern senegalès eliminés l'any 1994 els impostos comercials i les empreses europees inundessin el mercat amb productes subsidiats. Els desplaçats van recórrer llavors a la pesca, però de seguida els superarrossegadors europeus —entre ells els de Pescanova— s'apoderaren del sector i van expulsar de nou els pescadors locals. D'aquesta manera, els vaixells de pesca van començar a ser emprats per a transportar emigrants que —tancament del bucle mortal— han acabat treballant, quan sobreviuen, en l'agricultura subsidiada europea els productes de la qual es vendran després al Senegal. El mecanisme "negrer" és fins a tal punt estructuralment eficaç (engreixat per l'"efecte crida" —aquest sí— del turisme i la publicitat comercial) que la violència occidental directa es concentra, paradoxalment, no ja en les operacions de selecció i transport, com en el cas dels esclavistes antics, sinó en les de contenció i re-expulsió de la força de treball excedent.

Els immigrants, que no ens envaeixen, tampoc no volen quedar-se. Volen tornar. Senten el desig dolorós de tornar. A l'inrevés que nosaltres, conserven llaços forts amb els seus llocs d'origen, vincles familiars exigents, compromisos col·lectius de vegades onerosos derivats de tradicions que no poden ser ignorades sense deshonor. Porten a sobre el seu passat. Travessen deserts, superen rius, desafien oceans, no perquè no tinguin res a perdre sinó perquè constitueixen l'única esperança per a les seves famílies. ¿Com explicar d'una altra manera les enormes remeses de dòlars que els immigrants envien als seus països d'origen cada any i que serveixen, entre d'altres coses, per a què els governs locals es desentenguin encara més de les seves pròpies poblacions? Són la tradició, l'amor, la nostàlgia, l'honor, els que mantenen encara amb vida, molt precàriament, el continent africà.

Què volem d'ells? Volem que vinguin i que no vinguin; que entrin i que no entrin; que hi siguin i que no hi siguin. El càlcul de les metròpolis continua sent el mateix que resumia l'any 1974 en John Berger en el seu bellíssim llibre Un setè home, quan eren els espanyols, els italians, els portuguesos i els turcs els que "envaïen" les fàbriques i les bastides de Suïssa i Alemanya: els immigrants configuren una reserva de mà d'obra molt més manejable que la nacional; el seu cost per al sistema, en termes de capital social, és insignificant; la seva presència a Europa abarateix el mercat laboral local, afebleix la força dels sindicats i introdueix divisions ètnic-nacionals entre els treballadors; la seva sortida d'Àfrica redueix més les possibilitats d'una revolució social en els seus països d'origen. Volem que hi siguin. Però al mateix temps volem que no hi siguin. Volem que siguin bons, que ens admirin, que ens envegin sense rancor, que no protestin, que no caminin pels nostres carrers, que no entrin en els nostres bars, que no es deixin veure en els nostres hospitals, que no s'asseguin en les nostres escoles, que no tinguin cos, que no tinguin veu, que no tinguin la barra de creure's com nosaltres. Era còmode i bonic, com a les novel·les d'Austen, veure només el resultat de l'explotació colonial sense haver de tractar amb els negres, que eren assotats a milers de quilòmetres de distància. Europa podia ser un continent més o menys democràtic perquè tenia una dictadura a l'exterior. Però ara que la colònia és interior, ara que ja no podem delegar-la en borroses administracions imperials, ara que colonitzem els negres sense sortir de casa, el nostre món és menys còmode i menys elegant. Se'ns exigeix un exercici combinat i ininterromput de musculosa propaganda racial i severa repressió policial, de degradació simbòlica i d'exclusió social de l'immigrant. Hem de ser demòcrates en aquesta vorera i dictadors a l'altra banda del carrer; hem de ser humanitaris en els nostres somnis i ferotgement autoritaris en les nostres cuines. Hem de somiar molt. I per a poder somniar necessitem, com tots els que han decidit ignorar la realitat, cada vegada més policies.

Què volen ells de nosaltres? També aquí segueix sent essencialment vàlid el càlcul que Berger exposava fa 30 anys en nom dels immigrants: "que aconseguirà estalviar prou i amb la rapidesa suficient; que la seva dona seguirà sent-li fidel; que, mentrestant, pot organitzar les coses per a què algun membre de la seva família vingui a unir-s'hi; que un cop hagi aconseguit establir-se al seu propi país, mai més no haurà de tornar en aquest on ara s'està; que la seva salut resistirà". Seria potser més just i més comprensible que vinguessin a envair-nos, a violar a les nostres dones, a apunyalar els nostres nens, a saquejar les nostres cases, a torturar els nostres veïns i a arrabassar-nos els nostres futbolistes i els nostres metges. O a quedar-se, com a mínim, amb els nostres tomàquets i les nostres sardines. Però no. Es juguen la vida per a conservar la vida. Vénen per a proclamar la seva humanitat ordinària i no poden fer-ho sense impugnar la nostra; vénen per a proclamar de fet el seu dret a la felicitat, la llibertat i el moviment i no poden fer-ho sense convertir-nos a nosaltres en dictadors i assassins. El seu càlcul és l'home comú; el nostre càlcul és un crim.

El llibre d'Eduardo Romero s'ocupa d'aquests dos càlculs. Espanya, el país d'Europa on la immigració més ha crescut en els darrers anys, és potser el que menys atenció sociològica i literària li ha donat. A banda d'algunes denúncies abstractes i d'algunes valoracions econòmiques, ja no és que els nostres periodistes no hagin creuat la mar per a explorar la qüestió en la seva font: és que no han creuat ni el carrer. Eduardo Romero no és periodista; ni tan sols és encara escriptor, però ha fet precisament allò sense el qual no es podrà ser mai periodista, per moltes notícies que es redactin, ni tampoc escriptor, no importa quants llibres es publiquin al cap de l'any. Eduardo Romero ha fet el més arriscat: ha vist el que hi havia a l'altra vorera i s'ha atrevit, senzillament, a travessar el carrer, on els dos càlculs —el de l'home comú i el del crim capitalista— s'uneixen inextricablement. No cal anar al Senegal ni a Mauritània ni a Iraq, ni seguir les molles de sang —a la inversa que en els contes— fins al cor del bosc. El cor és aquí. La colònia és aquí. De vegades viatgem molt lluny, recorrem enormes distàncies, per a no haver de girar la cantonada. De vegades correm grans riscos, vibrants aventures —igual i a l'inrevés que els immigrants— per a ignorar treballosament la realitat. El llibre d'Eduardo Romero fa exactament el contrari: des d'Astúries, des de la ciutat d'Oviedo, reprodueix tot el mecanisme "negrer", els trajectes individuals, les estructures econòmiques, la violència institucional, els acomodaments simbòlics que situen Espanya, i tota Europa, al marge del Dret Internacional i fora del marc de les nacions civilitzades.

El llibre d'Eduardo Romero reuneix diversos textos elaborats sobre un bastidor comú. No. Una frase com aquesta evoca immediatament la imatge atzarosa d'un esventament de fulles que cauen al mateix lloc, una polseguera de contingències soltes que un amuntega a la mateixa caixa. Els textos d'aquest llibre no han estat reunits, sinó que sorgeixen d'un mateix impuls, d'un mateix projecte que és, alhora, vital, militant i literari. Tots són interessants, informatius, intel·ligents, mobilitzadors. Però n'hi ha un parell que són més molt bons. I que, perquè són molt bons, són encara més interessants, més informatius, més intel·ligents i més mobilitzadors. Em refereixo a la història de L., un arquètip viu que narra ensems la filogènesi i l'ontogènesi de la immigració; i la de Sufian, el valent nen marroquí perdut, com Polzet, al cor de les nostres institucions. En les dues, Eduardo Romero és ja, a més, un periodista i un escriptor, encara que no vulgui ser res d'això o precisament perquè no vol ser res d'això. Ha trobat el to d'un pensament, la talla d'un sentiment, l'estructura ben articulada que produeix el doble efecte que ha d'acompanyar tot text brillantment literari, honestament literari: el coneixement sense el qual tota emoció és només una closca buida i el reconeixement gràcies al qual la consciència mateixa ens emociona, ens importa, ens compromet. La solució d'un problema, l'alliberament d'un poble, l'establiment de la justícia global depenen també, avui més que mai, d'una decisió literària; són, com mai ho van ser abans, una qüestió d'estil. No és aquesta la menor virtut d'Eduardo Romero —que tantes en té— i per això també cal rebre aquest llibre amb agraïment. I respondre de seguida amb algun gest.

-Article original: El mecanismo negrero.

El desig irresistible de tenir un accident

Tot el que agafem entre les mans prolonga el nostre cos o, més exactament, el nostre cos és l'extrem (o la punta) d'allò que agafem entre les mans. Som instruments dels nostres instruments i mitjans dels nostres mitjans; pengem del final d'unes cadenes més o menys llargues d'accions i artefactes que, alhora, mantenim en moviment. Amb una destral, som bruscos i discontinus; amb un piano, nerviosos i delicats; amb un bisturí, freds i minuciosos. En un bosc, som cérvols o llops; en un bosc sense llops, som honestos i solidaris.

Enamorats, som lents: extensions del cos de l'estimat, ens passem el dia comptant-li a poc a poc les orelles, numerant-li els dits, certificant els seus braços i els seus turmells, i l'orgasme és l'acceleració que fa fracassar l'espessor d'aquesta eternitat fugissera. Afamats, som ràpids: extensions de la cullera i de la poma, les fem desaparèixer vertiginosament en la nostra boca i la sacietat és el compliment i la frustració d'una velocitat que virtualment es vol menjar l'univers. La fam és una característica típicament occidental, encara que allà en diem "consum": cada vegada més menjar, més beguda, més rentadores, més telèfons mòbils, més cases, més imatges, més emocions. L'emblema i el motor del consum occidental —model generalitzat a la resta del planeta— és l'automòbil.

L'amor és la temptació de la lentitud: vetllar o acariciar un cos, posar una bena o fer una trena, contemplar llargament l'estela d'un nen que juga. L'automòbil, al contrari, és la temptació de la velocitat. Mol·lusc rodant, huracà enllaunat, vull anar cada cop més de pressa, avançar totes les trigances, atropellar tots els obstacles, i córrer i córrer sense aturar-me cap al límit orgàsmic; és a dir, cap a l'accident, frustració i compliment de l'automoció lliure. No ens enganyem: el veritable propòsit, la funció i la finalitat de l'automòbil és l'accident, com ho demostren els 450.000 morts i els 23 milions de ferits de la darrera dècada a les carreteres europees. L'automòbil s'automou cap a l'accident i, si serveix per a alguna altra cosa, si pot també salvar vides i transportar humans i estris, és a condició de reprimir la seva automoció. Això que anomenem conduir és un acte de violència humana contra la velocitat automotriu que reclama sense parar orgasmes mortals. Però, per això mateix, la conducció o el maneig de l'automòbil no pot ser deixat a l'arbitri individual; cada cotxe, cada camió, cada ambulància, han de ser conduïts per tota la societat. En un altre món possible, i a l'espera de reeducar als homes en la lentitud, seran les dones les que s'ocupin de reprimir la velocitat i manejar els transports públics: les estadístiques demostren que a Espanya la major part dels conductors borratxos són homes i que només dos de cada deu cotxes accidentats són conduïts per dones.

¿Pot imaginar-se el que significa l'automòbil en una societat —la capitalista— que es mou a velocitat creixent, d'accident en accident, cap a l'accident total, sense més intervenció que els impulsos o pulsions individuals? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat sense "repressió" de l'automoció del desig? ¿Podem imaginar el que significa l'automòbil en una societat en què les temptacions psicològiques imposades pel propi suport automobilístic —la superació de l'altre, la cursa, l'atropellament, l'hegemonia zoològica, l'exhibició de potència, la sensació d'invulnerabilitat, l'excitació sense fre de la fam insadollable— no només no són socialment controlades sinó que, al contrari, són recompensades, aplaudides, estimulades, associades a la felicitat i al prestigi i reclamades com a condició de la integració, el respecte i l'autoestima? ¿I pot imaginar-se, al mateix temps, el que significa l'automòbil en una societat que s'alimenta de velocitat —i no de pa, de llibres o raonaments— i que, per això mateix, necessita produir cada vegada més, cada cop més de pressa, automòbils i més automòbils? Dels costos ecològics d'aquesta recerca de l'accident ho sabem ja tot: la producció d'un automòbil de 850 quilograms requereix prop de dos tones equivalents de petroli i nombroses matèries primeres i productes industrials, com acer, alumini, cautxú, pintures, vidre o plàstics; el 60% de la contaminació ambiental a les ciutats europees està ocasionada per l'automòbil; a l'Espanya, on circulen 26 milions de vehicles, 8.000 quilòmetres quadrats estan ocupats per carreteres, carrers, aparcaments, estacions i aeroports. La previsió és que en tot el món hagi 1.000 milions de vehicles d'aquí a dos anys, amb el consegüent agreujament de la crisi energètica i alimentària. Bolcada cap a l'accident, la societat capitalista està preocupada, no per la catàstrofe imminent, no, sinó pels frens que poden endarrerir-la; enfront de l'actual crisi econòmica, el primer que ha fet Obama —com també Zapatero a Espanya i Berlusconi a Itàlia— és anunciar mesures per a protegir i revitalitzar la indústria automobilística.

Però hi ha també els costos humans, culturals, subjectius. La paradoxa d'aquesta íntima necessitat de velocitat del capitalisme és que, a força d'acceleració, acaba paralitzant el moviment. També literalment. La velocitat produeix embussos. Als anys 70, el sociòleg Ivan Illich va escriure en un famós assaig: "L'estatunidenc típic consagra més de 1.500 hores per any al seu automòbil: assegut dins seu, en marxa o aturat, treballant per a pagar-lo, per a pagar la benzina, les llantes, els peatges, l'assegurança, les infraccions i els impostos (...) Aquestes 1.500 hores li serveixen per a recórrer uns 10.000 quilòmetres a l'any, el que significa que es desplaça a una velocitat de 6 quilòmetres per hora". Des del nostre automòbil —que la publicitat presenta lliure i salvatge en carreteres buides envoltades de muntanyes— veiem com ens avancen els vianants i les bicicletes, és a dir, els pobres. ¿Podem imaginar el que significa un automòbil frenat no per la raó femenina ni per la conducció col·lectiva sinó per la mateixa societat que ens exigeix i ens promet velocitat i ens imposa, alhora que els deixa en suspens, els mitjans per aquesta elegant automoció suïcida? Un polvo ràpid és molt frustrant quan un busca una abraçada llarga; un cotxe lent és molt frustrant quan un busca un crim ràpid. La frustració és la llei subjectiva del consumidor occidental, que només té desitjos equivocats o suïcides i ni tan sols els pot satisfer. ¿Cap a on anem? Cap a l'accident final. Però ni tan sols podem anar tan de pressa com volem...

--Article original: El deseo irresistible de tener un accidente.

El capitalisme fa miracles (La cimera dels G-20)

El capitalisme és això: un home prim demana pa i rep deu pollastres un home gros; un nen malalt demana una vacuna i doblen la ració de vitamines d'un nen sa; una dona amb fred es queda sense casa i lliuren tres edificis més al propietari . Fa tres dies, l'edició digital d'El Mundo publicava el següent titular: "Solbes admet que les famílies 'noten poc' les ajudes a la banca". Allò diabòlic d'aquest titular -i d'aquesta declaració- és que el seu sol enunciat converteix l'ordre lògic de les coses en una contingència inesperada i incomprensible: si "confesso" que el mar s'ha tornat líquid o "reconec" que la neu ja no és negra, la "liquiditat" i la "blancor" es presenten líquides i blanques als nostres ulls contra totes les previsions, contra el sentit comú i -molt més- contra les regles. Les paraules de Solbes ens obliguen a donar per suposats els dos principis que la seva concessió precisament vindria a negar: el primer és aquell de què allò normal, allò lògic, allò natural seria que les ajudes a la banca beneficiessin les famílies, de la mateixa manera que allò normal, allò lògic, allò natural és que si jo llanço monedes de xocolata sobre París caiguin a Alaska o que si jo rego el meu jardí a Salamanca creixin roses a Djibuti; el segon és aquell principi de què el veritable propòsit del govern hauria estat el d'ajudar les famílies, de la mateixa manera que el veritable propòsit d'un marit infidel, quan acarona la seva amant, és proporcionar un orgasme a la seva esposa, o el veritable propòsit d'un prevaricador, quan exculpa un assassí, és retre un homenatge a la seva víctima.

En altres temps, Rebelión tenia una subsecció de nom "Un altre titular és possible". La sorpresa i contrarietat de Solbes davant la inesperada, inexplicable, irregular i antinatural insensibilitat de les famílies, que no noten l'orgasme dels bancs, revelen millor tota la seva obscenitat si els posem sota la llum d'altres titulars que se m'acuden tot d'una:

"Solbes admet que el que mengen els clients del Hilton no alimenta als africans"

"Solbes admet que l'augment de cotxes a Europa no ha ajudat als mecànics d'Haití".

"Solbes admet que en el jacuzzi d'Emilio Botín no hi caben 4.200 milions de persones".

O en un flux empàtic negatiu:

"Solbes admet que el tsunami d'Indonèsia no va afectar les costes espanyoles".

"Solbes admet que els cossos dels novaiorquesos noten poc les tortures a Abu Ghraib".

"Solbes admet que l'escassetat d'aigua a moltes regions d'Àfrica no s'ha notat en les piscines d'Alacant".

Que el menú de la cimera de Washington engreixés els 950 milions d'afamats de tot el planeta seria un miracle. Que el dolor dels iraquians, els palestins, els afganesos, els haitians, els congolesos fes mal a tothom seria just i humà. El capitalisme ha pretès fer màgia: que uns quants mengéssim, bebéssim, consumíssim, ens divertíssim i tothom a tot arreu estigués content. El que ha aconseguit és més aviat això: que la majoria passi fam i set, visqui poc temps, emmalalteixi i pateixi mentre nosaltres no notem res.

Però potser les famílies europees comencem a notar, sí, les ajudes als bancs, com ja les noten des de fa dècades al Tercer Món. Per si de cas, els 22 països més poderosos del planeta s'han reunit a menjar guatlla fumada i prendre algunes mesures compartides per a poder continuar amb la màgia i els miracles i per a -arribat el cas- reprimir els incrèduls blasfems que, malgrat les viandes del Hilton, la gespa ben regada dels camps de golf i l'alegria dels banquers, insisteixen en conservar un cos famolenc, assedegat i adolorit.

Se m'ocorre també un altre titular possible per a un altre món possible: "El G-191 es reuneix per a coordinar el socialisme del segle XXI". Si l'ONU tingués algun poder, tots els enormes recursos, tots els extraordinaris esforços col·lectius, totes les institucions internacionals que avui dediquen el seu temps i el seu saber a excogitar miracles assassins, ¿no podrien servir per a imposar una mica de realisme pedestre i profà? El que demostra la cimera del G-20 és que la coordinació internacional, la cooperació entre estats, la planificació global són possibles i funcionen. El que demostra, també, és que fins ara la coordinació internacional, la cooperació entre estats i la planificació global només han servit per a inventar complexos procediments destinats a donar de menjar al sadollat, enrobustir el sa, consolar el feliç, socórrer el ric, armar l'injust i alliberar l'homicida. També, per descomptat, per a impedir qualsevol resistència a aquests manaments.

"El capitalisme no és el culpable", diu Bush. L'únic que sabem, per descomptat, és que la culpa no la té la Unió Soviètica. El socialisme ha fracassat? Ni tan sols no s'ha intentat mai.

--Article original: El capitalismo hace milagros.

Relíquies

Al segle VII, Luitprand, rei dels llombards, va pagar una gran suma de diners a canvi d'alguns trossos del cos embalsamat de Sant Agustí, que es trobava en poder dels bàrbars. En el segle VIII, Carlemany va regalar a l'abadia de Charroux el sant prepuci del Nen Jesús, lliurat a l'emperador per un àngel. Al segle XII la senyora Sança, la germana d'Alfons VII, va regalar als monjos del Císter un dit de Sant Pere, obtingut durant una peregrinació a Roma. El 1150, Thierry d'Alsàcia va recuperar a Palestina i donà a una església de Bruges una ampolla amb sang de Crist. De San Ambròs a Felip II —que va reunir més de 800 vestigis al monestir d'El Escorial— Europa va conèixer un comerç molt actiu de relíquies, entre les quals s'incloïen les més delirants i escatològiques: la llet de la Mare de Déu, la suor de Sant Miquel, els cabells de la Magdalena, els queixals de Sant Cristòfor i fins i tot una ploma de l'Esperit Sant.

El setembre de 2007, l'empresa Celebrity Skin and Bodily Fluids, amb seu a Los Angeles (Califòrnia), va anunciar la comercialització dels seus nous productes: els rebuigs personals d'homes i dones famosos. Lliurats al client en envasos transparents hermèticament tancats, l'oferta és irresistible: es pot comprar orina d'en Mike Tyson per 12,75 dòlars, saliva d'en Robin Williams per 25 i excrements d'en Robert Downey Jr. per 33. Com és de rigor, els excrements del músic i actor Jack Black costen una mica més i el seu preu arriba als 93 dòlars per unitat. Els distribuïdors del producte no aconsellen obrir l'envàs i tampoc —és clar— ingerir-ne el contingut.

El setembre de 2008, un home de negocis estatunitenc, Henry Vacarro, va fer també la seva contribució al mercat i va posar a la venda per internet dos calçotets bruts de l'ex-cantant i ex-negre Michael Jackson. Embalats en fundes de plàstic, amb restes evidents de secrecions orgàniques —l'ADN va ser utilitzat durant el judici a què va ser sotmès per pedofília el 2003—, ningú no podrà considerar car el preu d'aquesta peça tan apreciada: un milió —només un— de dòlars nord-americans.

Els exemples aquí citats podrien induir la il·lusió d'una continuïtat històrica entre diverses variants del que en política s'anomena "culte a la personalitat" i en teologia "hiperdulia", però en realitat les ofertes de Celebrity Skin i Henry Vacarro il·luminen més aviat una forma superior de religió, perquè és completament irreligiosa: el culte mercantil a la possibilitat de profanació total. Així ho entén molt bé Nathalie Dylan, una jove estatunitenca que també al setembre d'enguany va proposar subhastar la seva virginitat al millor postor davant les càmeres de televisió, en el programa del provocatiu presentador Howard Stern. Preguntada pel New Yorker Daily News, la molt ambiciosa verge va respondre amb naturalitat: "No em planteja el més mínim dilema moral; vivim en una societat capitalista".

En una societat capitalista, en efecte, la moral coincideix amb els límits del mercat. Així ho especifica, per exemple, el famós "Projecte per a un Nou Segle Americà" de 1997, signat —entre d'altres— per Rumsfeld, Cheney, Perle i Wolfowitz: "El concepte de 'lliure comerç' a sorgir com un principi moral encara abans de convertir-se en un pilar de la ciència econòmica. Si algú pot fer alguna cosa que altres valoren, aquest algú ha de poder vendre-se-la. Si algú altre fa alguna cosa que uns tercer valoren, aquests tercers han de poder comprar-la. Aquesta és la veritable llibertat". D'acord amb aquest principi, lliures són només els intercanvis comercials i, davant d'ells, únicament es defineixen com a "immorals" els rebuigs i els regals, que ja no és possible de distingir entre si: el do és la veritable escombraria del sistema perquè ni tan sols pot ser reciclat. Si un comet un crim, que sigui per diners; si un envaeix un país, que sigui per petroli; si un té remordiments, que es busqui un patrocinador. Si dic una mentida, que sigui per a guanyar vots; si dic la veritat, que es tingui en compte que he venut més diaris. L'orina de Tyson i els excrements de Jackson busquen una existència honorable; la virginitat de la Nathalie un preu just. Immorals i injustos són només els residus, és a dir, la dignitat, l'amor, la insubornabilitat i el desinterès, que ningú no pot comprar ni ningú no pot vendre.

El signe del capitalisme és la tolerància i el pluralisme. Tot té dret a existir, a condició que aparegui sota la forma mercaderia. Tolerem la diversitat cultural i tolerem els crims contra els pobles; tolerem els poemes a favor de la vida i les accions contra ella; tolerem la virtut envasada i el crim rendible; tolerem els negres i tolerem el racisme; tolerem la pau i tolerem la guerra. No prohibits l'austeritat i no prohibit l'enriquiment. No prohibim ni la tendresa ni la crueltat, ni la solidaritat ni la màfia. Permetem precisament la veritat, la raó i la bondat perquè permetem la mentida, el deliri i el vici; perquè, en permetre la mentida, el deliri i el vici, en qualsevol cas la veritat, la raó i la bondat tenen la partida perduda.

Però la tolerància total és en realitat la total indiferència. Podem tolerar-ho tot perquè tot ens importa el mateix, és a dir, gens. Un filòsof alemany a qui estimo i cito sovint, en Günther Anders, dirigia aquesta crítica radical a la pluralista tolerància del mercat: "Forma part de l'essència del pluralisme permetre alguna cosa considerada falsa; que la veritat del pluralisme consisteix, en darrer terme, en no tenir cap interès per la veritat o, més exactament, a no prendre seriosament la pretensió de veritat de la posició tolerada (i, a la fi, tampoc de la pròpia)". L'horitzó del consumidor occidental és el d'aquest definitiu despreniment de la veritat, la justícia i la raó, nocions caduques que només conserven els pobres, exclosos del supermercat, i els pobles en lluita, que s'aferren a la terra dels seus avantpassats.

Per què comprar la saliva d'en Downey Jr. o els excrements d'en Robin Williams? Perquè es venen. Al contrari que la ploma de l'Esperit Sant, aquests residus corporals tenen valor senzillament perquè estan en venda o, el que és el mateix, perquè ens són completament indiferents. Potser aquesta porqueria encara ens pugui semblar extravagant o provocar un somriure. Però el que per descomptat no ens importa gens és el fet, molt més estrany i molt més extravagant, que, per a poder vendre i comprar en públic la virginitat de la Nathalie, hem hagut de permetre abans que 80 empreses multinacionals venguin i comprin la nostra aigua, la nostra terra, el nostre aire i el nostre foc.

--Article original: Reliquias.