Donar la veu a qui ens demana un gest

[Ressenya del llibre Itxaso, diario de una bebé ["Itxaso, diari d'un nadó"], de Koldo Campos Sagaseta, publicat per l'editorial Tiempo de Cerezas].

"Davant la manca de respostes, s'imposa la teoria que expliqui els silencis: la fase del per què. Fase que amaga una subtil associació a 'malaltia', per sort passatgera; una inevitable epidèmia de preguntes que a totes les criatures sobrevé a l'edat que imposa la teoria. Tractant-se d'una "fase", no hi ha cap raó per la qual preocupar-se. Abans n'hi va haver altres, i d'altres n'hi haurà després. Però no, no hi ha tal fase. El que hi ha són preguntes, el que falta són respostes".

* * *

Des de fa ja molts anys, Koldo Campos Sagaseta ve martellejant, punxant i acaronant els lectors de Rebelión amb tan bona punteria —per als cops, les agullades i les carícies— que hem acabat per assumir amb naturalitat que, així com cada vegada que es fa de nit a casa nostra encenem el llum, cada vegada que hi ha alguna cosa que criticar o desenredar en el nostre món apareix en Koldo amb el seu escalpel. Ningú elogia l'aixeta de la qual, quan l'obrim, raja aigua; ni felicitem tampoc l'autor de les taronges o l'inventor de les preposicions. Com que la pluja no s'entrena per estar humida i caure sobre la terra, ni el vent no cobra per a assecar-nos la roba, hem acabat per creure que a en Koldo no li costa gens ser agut ni ha hagut de pensar, llegir ni penar molt per a ser graciós, brillant i sensible. Escriptor molt conegut a la República Dominicana, on va viure gairebé vint anys, la seva llarga i interessant obra —teatre, poesia, novel·la— no ha trobat fins ara cap editor a l'Estat espanyol. Qualsevol que hagi seguit la seva sèrie de Cronopiandos a les pàgines de Rebelión tindrà dificultats per a comprendre per què.

Comparteixo amb en Koldo Campos Sagaseta algunes coses fonamentals: un anticapitalisme raonat, el gust per les frases cenyides i l'orgull de la maternitat masculina. Hi ha coses que no es poden mirar sense passar immediatament a mirar el món des d'elles. Això no passa amb els pastissos però sí amb les estrelles, i això no passa amb els diamants, però sí amb els nens. No és que tinguem fills per a això; quan no es podien planificar, saltaven de la fricció dels cossos, com les espurnes de les pedres de sílex; ara que es poden planificar, es decideixen amb el mateix criteri que el color del cotxe o l'oferta de l'agència de viatges. Però s'esdevé senzillament —per poca humanitat que conservem— que l'existència d'un nen és el requeriment tirà per a assumir l'estret, reduït, fràgil i interessat punt de vista del seu cos. ¿Com es veu el planeta des d'un coet espacial? Com es veu Bombai des de l'hotel Sheraton? Com es veu la guerra des d'un nen? Les panoràmiques són sempre privilegis de classe i només revelen —heus aquí el significat de "privilegi"— lleis particulars. La particularitat absoluta del nen, en canvi, conté un accés concret a la universalitat; és el miracle contingut en la paraula cura: la dislocació de la pròpia atenció cap a una exterioritat que, al mateix temps i al contrari que les estrelles, depèn de nosaltres per a sobreviure. Mirar des de les estrelles és el que fa la ciència; mirar des dels nens és el que hauria de fer la política.

El llibre de Koldo Campos Sagaseta que acaba de publicar l'editorial Tiempo de Cerezas —evocació de la bella cançó revolucionària francesa— és un cas clamorós d'explotació infantil. Koldo tingué una nena de nom Itxaso ["mar", en basc], es va posar a mirar-se-la i, de seguida, per una inèrcia meravellosa, com quan un es deixa portar sobre la pista de ball, es va posar a mirar el món des d'ella. I tot seguit, no content amb això, es va posar a escriure el que veia des d'allà. És a dir, es va posar a expressar el punt de vista d'una estrella amb bolquers, d'una estrella-estella que, per això mateix, no pot deixar de sentir una combinació de por i d'ironia davant del món adult del qual depèn per a créixer i ser feliç.

El diari d'Itxaso és la recerca d'un nadó antropòleg. En l'encapçalament d'aquesta petita ressenya reprodueixo una frase del llibre que ens recorda que fer-nos grans significa deixar la major part de les preguntes sense resposta. Però fer-se grans significa també acceptar i imposar tota una sèrie de respostes que ningú no ha demanat. Si hi pensem bé, i d'això ens parla la Itxaso, el problema no és que hi hagi massa preguntes sense respondre, sinó massa respostes que no han esperat una pregunta. Des de que naixem se'ns donen, sobretot, respostes, perquè una societat —tota societat— és una màquina de respostes materials i simbòliques organitzades: el nom, el vestit, l'horari, els hàbits alimentaris, la música i els contes, la tecnologia, els objectes de consum. etc. La Itxaso agafa prestat l'immens talent lingüístic del seu pare i combina tots els gèneres —teatral, poètic, narratiu, periodístic— per a enderrocar satíricament totes aquestes respostes socials que ens impedeixen, sobretot, plantejar la qüestió essencial: ¿en quina mena de societat vivim? Cal ser molt petit o molt extravagant (i mirar el món des d'una estrella o des d'un nen) per a anomenar-lo pel seu nom i albirar-ne totes les amenaces. Vivim en una societat capitalista de destrucció generalitzada en la qual els nens —hiper o subconsumidors— concentren alhora la màxima vulnerabilitat i la màxima funcionalitat del sistema: els escassos supervivents arriben a la maduresa amb poques preguntes al cap i massa respostes a les seves mans. En els països desenvolupats les preguntes són sepultades sota les respostes de colors dels supermercats; en els països de l'anomenat Tercer Món, les preguntes es responen immediatament amb violacions, malalties i bombardejos (perquè la millor resposta a una pregunta segueix sent una pallissa o un míssil).

Koldo Campos Sagaseta escriu molt bé; és enginyós, divertit, de vegades quevedià, de vegades swiftià, clàssic i elàstic, líric i afilat, i tot això és molt útil per a fer bona política. Per a fer la política que demana la Itxaso, que ja sap a la seva tendra edat —després de girar el cap al seu voltant des del bressol— que no hem nascut per a mirar el món des dels pastissos, per molt apetitosos que siguin, ni des dels diamants, per molt que brillin i molt cars que costin, sinó des de les estrelles i des dels nens, i que mirar des d'allà implica l'obligació de canviar-lo i de reconstruir-lo a la mida de l'ésser humà, així com l'imperatiu de no deixar-lo funcionar ni un dia més segons el càlcul de les multinacionals ni dels seus governs esclaus. "Per això no vull acabar aquest diari", diu la Itxaso evocant l'única experiència de raó curosa que coneixem, "sense expressar la meva gratitud a la revolució cubana. No importa la sort que pugui córrer Cuba en el futur, ja ningú ens la podrà prendre als qui conservem l'esperança de construir un món millor i hem trobat en aquesta revolució la més humana i bella referència que faci possible el canvi".

Per la meva part, no vull acabar aquestes breus línies sense animar els lectors a cercar Itxaso, diari d'una nadó a les llibreries o encarregar-lo a la direcció de l'editorial (tiempodecerezas.ediciones@gmail.com) ni tampoc sense avançar una petita mostra de la veueta compromesa de la Itxaso i de la finesa expressiva que ha heretat del seu pare. La Itxaso pot ser molt divertida, però també pot estar molt emprenyada. Emprenyem-nos doncs un instant amb ella abans d'unir les nostres forces per a defensar-la.

"Ens preocupen els menors, els nens i nenes que són, cada dia que passa, menys ingenus i somiadors i més semblants a nosaltres mateixos. Però alguna cosa hi ha d'hipòcrita virtut en la nostra pretesa inquietud, perquè aquests menors només són el reflex del que nosaltres som, de la societat que hem construït o a la que ens hem adaptat. Una societat que ens ensenya a simular, no a ser; que ens instrueix per a què acumulem, no per a què compartim; que ens entrena per a què competim, no per a què participem; que ens ensinistra per al triomf, no per a la vida. Una societat que, mentre reserva la glòria al triomfador, sepulta en l'anonimat i la frustració tots els derrotats, tos els qui no aconseguim de comprar el suficient, tots els qui no podem aparentar el que és exigit, tots els qui tampoc no arribem a especular el necessari, ni mentir l'inevitable ni prosperar l'imprescindible ... I encara creiem ignorar a què es deu aquesta infància agressiva, aquests menors desorientats que avui són causa de la nostra patètica preocupació. Ells, que van començar per posar-se les nostres sabates per a jugar i van acabar posant-se les nostres idees per a viure, són la referència, la continuïtat de les nostres pors, de les misèries i mancances d'una família, d'una escola, d'una societat que, en lloc d'educar, adoctrina; que en comptes de suggerir, ordena; i que, incapaç de corregir, castiga. D'aquí el nostre pesar quan advertim que les conseqüències de tanta severitat acaben per llançar-nos a la cara la seva solitud, que és també la pròpia. Necessitaven còmplices per naufragar i nosaltres, experts en angúnies i derives, ens prestem a la tasca d'ofegar-los. És per això que els eduquem en la por i ens sobresalta la seva timidesa; que els eduquem en el desordre i ens alarma la seva dispersió; que els eduquem a crits i ens preocupa la seva sordesa; que els eduquem en la desconfiança i ens sorprenen els seus dubtes; que els eduquem en l'engany i ens sorprenen les seves mentides; que els eduquem en l'abús i en la intolerància i ens desconcerta seva violència".

-Article original: Dar la voz a quien nos pide un gesto.

La superioritat del capitalisme

Què és una crisi capitalista?

Vegem en primer lloc allò que NO és una crisi capitalista.

Que hi hagi 950 milions de persones passant gana a tot el món, això no és una crisi capitalista.

Que hi hagi 4.750 milions de pobres a tot el món, això no és una crisi capitalista.

Que hi hagi 1.000 milions d'aturats a tot el món, això no és una crisi capitalista.

Que més del 50% de la població mundial activa estigui subocupada o treballi en precari, això no és una crisi capitalista.

Que el 45% de la població mundial no tingui accés directe a aigua potable, això no és una crisi capitalista.

Que 3.000 milions de persones no tinguin accés a serveis sanitaris mínims, això no és una crisi capitalista.

Que 113 milions de nens no tinguin accés a l'educació i 875 milions d'adults segueixin sent analfabets, això no és una crisi capitalista.

Que 12 milions d'infants morin cada any a causa de malalties curables, això no és una crisi capitalista.

Que 13 milions de persones morin cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient i al canvi climàtic, això no és una crisi capitalista.

Que 16.306 espècies estiguin en perill d'extinció, entre elles la quarta part dels mamífers, no és una crisi capitalista.

Tot això ja passava abans de la crisi. Què és, doncs, una crisi capitalista? Quan és que comença una crisi capitalista?

Parlem de crisi capitalista quan matar de fam 950 milions de persones, mantenir-ne en la pobresa 4700 milions, condemnar a l'atur o a la precarietat el 80% del planeta, deixar sense aigua el 45% de la població mundial i el 50% sense serveis sanitaris, fondre els pols, denegar auxili als nens i acabar amb els arbres i els óssos, ja no és suficientment rendible per a 1.000 empreses multinacionals i 2.500.000 milionaris.

El que demostra la superior eficàcia i resistència del capitalisme és que totes aquestes calamitats humanes —que haurien invalidat qualsevol altre sistema econòmic— no afecten la seva credibilitat ni li impedeixen de continuar funcionant a ple rendiment. És precisament la seva indiferència mecànica la que el torna natural, invulnerable, imprescindible. El socialisme no sobreviuria a aquest menyspreu per l'ésser humà, com de fet no va sobreviure la Unió Soviètica, perquè està pensat precisament per a satisfer les seves necessitats; el capitalisme sobreviu i fins i tot s'enrobusteix amb les desgràcies humanes perquè no està pensat per a alleujar-les. Cap altre sistema històric no ha produït més riquesa, cap altre sistema històric no ha produït més destrucció. Només cal considerar en paral·lel aquestes dues línies —la de la riquesa i la de la destrucció— per a ponderar tot el seu valor i tota la seva magnificència. Aquesta doble tasca, que és la seva, el capitalisme la fa millor que ningú, i en aquest sentit el seu triomf és inapel·lable: que hi hagi cada cop més aliments i cada vegada més fam, més medecines i més malalts, més cases buides i més famílies sense sostre, més treball i més aturats, més llibres i més analfabets, més drets humans i més crims contra la humanitat.

Per què hem de salvar això? Per què ha de preocupar-nos la crisi? Per què ens convé trobar-hi una solució? Les velles metàfores del liberalisme s'han revelat totes mentida: la "mà invisible" que harmonitzaria els interessos privats i els col·lectius recompta monedes en una cambra blindada, el "degoteig" que irrigaria les capes més baixes del subsòl amb prou feines és capaç d'omplir el palmell d'una mà, l'"ascensor" que baixaria cada cop més de pressa a rescatar gent de la planta baixa s'ha quedat amb les portes obertes al pis més alt. Les solucions que proposen, i aplicaran, els governants del planeta prolonguen, en qualsevol cas, la lògica immanent del benefici ampliat com a condició de supervivència estructural: privatització de fons públics, prolongació de la jornada laboral, acomiadament lliure, disminució de la despesa social, desgravació fiscal als empresaris. És a dir, si les coses no van bé és perquè no van pitjor. És a dir, si no són rendibles 950 milions de morts de gana, caldrà doblar-ne la xifra. El capitalisme consisteix en això: abans de la crisi condemna a la pobresa 4.700 milions d'éssers humans; en temps de crisi, i per sortir-ne, només pot augmentar les taxes de guany augmentant el nombre de les seves víctimes. Si es tracta de salvar el capitalisme —amb la seva enorme capacitat per produir riquesa privada amb recursos públics— hem d'acceptar els sacrificis humans, primer en altres països lluny nostre, després potser també als barris veïns, després fins i tot a la casa del davant, tot confiant que el nostre compte bancari, el nostre lloc de treball, la nostra televisió i el nostre ipod no entrin en el sorteig de la superior eficàcia capitalista. Els que tenim alguna cosa podem perdre-ho tot; ens convé, per tant, tornar el més aviat possible a la normalitat anterior a la crisi, als seus morts en-alguna-altra-part i als seus desgraciats sense-cap-esperança.

Un sistema que, quan no té problemes, exclou d'una vida digna la meitat del planeta i que soluciona els que té amenaçant l'altra meitat, funciona sens dubte perfectament, grandiosament, amb recursos i forces sense precedents, però s'assembla més a un virus que no a una societat. Pot preocupar-nos que el virus tingui problemes per reproduir-se o podem pensar, més aviat, que el virus és precisament el nostre problema. El problema no és la crisi del capitalisme, no, sinó el capitalisme mateix. I el problema és que aquesta crisi reveladora, potencialment aprofitable per a l'emancipació, arriba a una població sense consciència i a una esquerra sense una alternativa elaborada. S'equivoqui o no Wallerstein en el seu pronòstic sobre la fi del capitalisme, té raó sens dubte en el diagnòstic antropològic. En un món amb moltes armes i poques idees, amb molt de dolor i poca organització, amb molta por i poc compromís —el món que ha produït el capitalisme— la barbàrie s'ofereix molt més versemblant que el socialisme.

Per això cal ajudar-se en els illots de consciència i en els grumolls d'organització. La Cuba bloquejada, la Cuba assotada pels vents, la Cuba pobra, la Cuba incòmoda, la Cuba de vegades equivocada, la Cuba improvisada, la Cuba disciplinada, la Cuba resistent, la Cuba il·lustrada, la Cuba sempre humana, manté oberta una tercera via, avui més necessària que mai, entre el capitalisme i la barbàrie. Si no podem ajudar-la, podem almenys ajudar-nos nosaltres mateixos pensant en ella amb consol i agraïment.

-Article original: La superioridad del capitalismo.

Deixar de pensar (pròleg 2008)

Aquesta reedició digital de Deixar de pensar (Akal, 1986), ha estat iniciativa d'en Miguel León Pérez, qui s'ha encarregat de digitalitzar-la i de posar-se en contacte amb nosaltres, animant-nos a penjar-la a la xarxa. Ens hem decidit a fer-ho més que res perquè, encara que el text està redactat en un to irònic bastant empipador i diu alguna que altra ximpleria, es tracta —segons hem pogut comprovar en rellegir-lo 22 anys després— d'un bon recordatori del que va ser l'estrena de la democràcia a Espanya i, sobretot, de la incommensurable traïció del PSOE a la classe obrera i a la població en general que l'havia votat.

Eren temps amb una taxa d'atur molt alta, augmentada per una reconversió industrial salvatge que el PSOE va gestionar amb una fanfarroneria i berganteria sense límits. Temps també en què la producció espanyola començava a ajustar-se a les normes europees, en les quals la sobreproducció agrícola i ramadera s'havia convertit en un problema que amenaçava a tots els petits productors. Mentrestant, la traïció sindical de CCOO i UGT es consolidava: la classe obrera espanyola estava a punt de perdre, en unes poques hores de negociació, conquestes que havien costat dècades d'esforços i de sang. L'amenaça d'un cop d'estat militar encara estava present. Però encara resultava més patent el cop d'Estat permanent que la Banca i la CEOE estaven perpetrant constantment contra la democràcia. La cosa no tenia remei: la població havia “d'estrènyer-se el cinturó" (com solia dir en Felipe González) o atenir-se a les conseqüències. El xantatge capitalista contra la democràcia començava a estar molt clar: les empreses tenien la paella pel mànec. Si a les empreses els anava malament, als treballadors els aniria encara pitjor. Per tant, si els treballadors volien defensar els seus propis interessos, havien “d'estrènyer-se el cinturó" i defensar els interessos de la patronal. I així era, en efecte. I així seria, almenys, mentre el PSOE, el PCE, CCOO i UGT no deixessin de trair a la classe obrera (cosa que ja mai han deixat de fer).

En aquestes condicions, no hi havia més opció que la d'un anticapitalisme radical (que exigia una reivindicació del marxisme que en aquells moments anava bastant a contracorrent) o la d'una resignació postmoderna, escèptica i nihilista. Tota una legió d'intel·lectuals que havien estat d'esquerres fins "abans d'ahir", van adoptar llavors la via de la postmodernitat. I això ja va ser la gota que va fer vessar el got: totes les ximpleries que es van haver d'escoltar llavors. Això és el que explica el recurs retòric una mica irritant que dóna lloc a Deixar de pensar. És com si diguéssim: no, ja n'hi ha prou de rucades! Per a deixar de ser d'esquerres no cal anar amb grans proclames sobre la fi de la modernitat. N'hi ha prou de comprendre que entre el capitalisme i l'anticapitalisme no hi ha terceres vies. O seguim sent anticapitalistes, o el PSOE té raó i el millor que pot fer la classe obrera a favor seu és "estrènyer-se el cinturó". Estem en una situació en què la major part dels problemes humans coincideixen amb les solucions de l'economia privada. I cada vegada que els éssers humans troben una solució, resulta ser un problema per a l'economia. L'economia capitalista respira ja d'una manera massa aparatosa, massa complicada i problemàtica, com per a què els éssers humans vinguin a sobre a portar-li més problemes, importunant-la amb distorsions i externalitats. Així doncs, si ja no es tracta de "canviar de base" el sistema, és millor reconèixer la veritat d'una vegada per totes: el PSOE fa molt bé en defensar els obrers tot defensant la patronal, atès que és ella la que té la paella pel mànec. Això no era l'adveniment d'una nova era postmoderna, era senzillament la lògica mateixa del sistema capitalista, d'un sistema que, de sobte, ja ningú no semblava disposat a combatre. Així doncs, els mentiders i traïdors xoriços del PSOE resultaven fer millor diana amb el que estava passant que els intel·lectuals de la postmodernitat. L'atur, la producció d'armament, les bases de l'OTAN, l'obsolescència programada, el consum suïcida, la publicitat més indigna, la guerra mateixa, fins i tot la fam del Tercer Món, resulten funcionals a un mercat que sempre sap el que vol molt millor que els seus habitants i que els seus gestors. Abans que seguir lamentant tanta mala sort, resulta millor reconèixer clarament la racionalitat de tanta desgràcia. Es tracta d'una racionalitat interna a un sistema, el sistema capitalista, que, precisament per això, resulta en si mateix tan irracional que la seva irracionalitat clama el cel. Però els anys vuitanta eren temps molt dolents per a la política; hi havia hagut massa traïció i massa derrotes (i fora d'Europa, crims infinits i massius que havien acabat amb gairebé totes les esperances anticapitalistes). En aquells anys hi havia molt pocs que pensessin que "un altre món és possible". Gairebé tots preferien pensar que un altre món havia arribat ja: la postmodernitat. En realitat, es tractava tan sols d'una estratègia yuppie i pedant dels intel·lectuals per a seguir els passos dels polítics socialistes i reclamar, ells també, una part dels guanys.

Va ser una època indigna per a la filosofia i el pensament polític. Per descomptat que hi va haver molts intel·lectuals que van conservar la decència. Molts van conservar fins i tot la seva intel·ligència intacta. Però ells van ser, precisament, els que van deixar-se de sentir. Als anys vuitanta hi va haver un veritable cop d'Estat entre els intel·lectuals, que va deixar-ne a molts enterrats i a alguns altres rebent premis i menjant canapès. De fet, és molt probable que, si no hagués estat per Internet, l'esquerra anticapitalista s'hauria mort de pena molt abans d'arribar al segle XXI. Els mitjans alternatius no són gran cosa, per descomptat, per combatre el massís ideològic blindat pels mitjans de comunicació massius, la premsa privada i la televisió. Però han servit, com a mínim, de respiració assistida per a una esquerra que, a finals dels vuitanta, es moria d'asfíxia. En aquests anys gairebé l'únic interessant que s'escoltava eren les cançons de La Polla Records [1] i la veu de Camarón de la Isla. Les primeres explicaven el que la postmodernitat ja no comprenia. L'altra, tornava la serietat a un món terrible sobre el qual la postmodernitat no parava de frivolitzar.

[1] En aquesta edició hem posat a peu de pàgina algunes de les seves cançons.

--Text original: Dejar de pensar

Esquerres nacionalistes

[Article aparegut originalment al periòdic digital asturià "Les Notícies". La traducció no és meva, sinó dels companys de La Fàbrica].

Drets individuals i drets nacionals són incompatibles

Pluralitat, multiculturalisme, transversalitat identitària, humanisme cosmopolita, tots els projectes emancipatoris del segle XX semblen amenaçats per giragonses malenconioses i narratives denses que aplanen els impulsos idiosincràtics i sufoquen les llibertats individuals. Enfront de la terra sagrada i els costums mil·lenaris, la identitat postmoderna, dividida en estelles volàtils, cap en una butxaca o en una cartera: la targeta de crèdit, la targeta d'El Corte Inglés, la targeta d' Air-Europa, la targeta de l'empresa, la targeta del telèfon mòbil. Contra les representacions col·lectives i les pantanoses memòries compartides, n'hi ha prou amb aquests cinc diminuts cartronets per convertir-nos en ciutadans del món i poder donar lliçons als altres.


Els que raonen així, obliden que a la major part de la humanitat se li demana que aprengui a fer anar un ordinador quan encara no sap llegir; se li demana que abandoni la falda de l'Estat quan mai ha arribat a tenir-ne un; i també se li demana que qüestioni la identitat i s'elevi lleugerament de la terra abans d'haver pogut posar els peus en cap sòl; se li demana, en fi, que es torni post-moderna sense haver passat per la modernitat. Els que raonen així, obliden -a més- que la llibertat dipositada en els seus cinc cartronets no és el resultat de cap exercici de llibertat, no va néixer i no es manté a partir d'una decisió individual sinó al final d'una intensa intervenció sobre els territoris que determina, a escala internacional, un repartiment desigual de sobirania nacional. “Els drets dels anglesos estan per sobre dels drets humans”, aquesta frase de l'imperialista Disraeli resumeix la regla històrica l'aplicació de la qual, moltes vegades violenta, segueix permetent a les potències occidentals parlar de drets humans i llibertats individuals: el cosmopolitisme no és més que el nacionalisme victoriós dels que estan protegits per un Estat fort, la sublimació interessada d'una hegemonia territorial. El cosmopolitisme, per dir-ho així, és un dret dels anglesos i dels espanyols; l'humanisme sense fronteres és un dret exclusivament nacional. Però no hi ha aquí res d'individual. Al contrari. N'hi ha prou amb fixar-se en la reacció institucional i subjectiva que té Europa davant de la immigració i en l'hospitalària vulnerabilitat de l'Àfrica per a capgirar el tòpic: els que viatgen com a individus veuen aixecar-se immediatament davant d'ells rígides barreres nacionals, mentre que els turistes poden entrar a tot arreu precisament perquè no són tractats com a individus sinó com a anglesos o espanyols. Al món hi ha nacionalismes forts i nacionalismes febles. Els únics que són radicalment no-nacionalistes -radicalment individuals- són els immigrants, que llancen el passaport al mar perquè no els retornin a un territori del que han estat expulsats i que no els reconeix cap dret nacional. Caldria ser molt cínic per a veure en el cos nu i vulnerable de l'immigrant un triomf de l'universalisme i el cosmopolitisme enlloc d'una derrota del nacionalisme africà davant del nacionalisme europeu.


Democràcia i nacionalisme són incompatibles.


Patriotisme constitucional, divisió de poders, valors universals, la democràcia mateixa, que només reconeix ciutadans, sembla amenaçada per aquesta cridòria d'identitats essencialistes -bascos, catalans, txetxens, palestins, kurds- que reclamen reconeixement com a subjectes polítics; és a dir, que volen decidir com a bascos o com a txetxens i no com subjectes de raó. Els que argumenten així -per exemple, al nostre país- obliden que Espanya no es va crear a través del vot ni es manté a través d'ell, sinó mitjançant una violència històrica que es perllonga, sota diferents formes, fins al present; que no és obra del “consens” conscient dels seus habitants sinó d'aquest fosc “plebiscit quotidià” de Renan que reintrodueix una vegada i una altra -amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació i els polítics- tota la densa opacitat dels costums i els atavismes “nacionals”. Els que argumenten així, obliden, a més, que els nacionalismes febles -el basc, el català, el gallec- són tan jacobins i liberals, si no més, que el nacionalisme espanyol dominant; i que els antinacionalistes nacionalistes -com Savater, Félix de Azua o Albert Boadella- prefereixen conservar Espanya -encara que sigui a costa de la democràcia- abans de viure en una democràcia anomenada Euskal Herria o Catalunya. Els nostres intel·lectuals cosmopolites són en realitat espanyols “cosmopaletos”.


Hi ha nacionalismes forts i nacionalismes febles. L'evidència és que no s'arriba a l'“espanyolitat” a través de la democràcia sinó que -al revés- s'obté un cert grau de democràcia a través de l'“espanyolitat”. Però els límits d'aquesta democràcia son imposats per l'“espanyolitat” mateixa. La “espanyolitat”, per exemple, no és tan democràtica com per a espanyolitzar tots els immigrants ni per a desespanyolizar, si així ho volguessin, als bascos. Encara més: si es tracta d'impedir l'espanyolització dels immigrants estem disposats a acceptar lleis racistes i camps de concentració inhumans i si es tracta d'impedir la desespanyolització dels bascos estem disposats a silenciar o aplaudir la il·legalització de partits, la tortura i la criminalització política.


La dreta té raó.


El 1923, durant les sessions del IV congrés del partit bolxevic, Kalinin va fixar la doctrina oficial de la Unió Soviètica en la qüestió dels nacionalismes: “La política soviètica ha de tenir com a fi ensenyar als pobles de l'estepa kirguiz, usbecs i turcomans, els ideals de l'obrer de Leningrad”. Davant d'ell, Sultà Galiev, el comunista tàrtar depurat per Stalin després d'haver estat el seu adjunt al Comisariat de Nacionalitats, havia defensat la creació d'una Internacional Colonial Comunista independent i denunciat el rusocentrisme de la política oficial soviètica, amb l'argument bén fundat (com demostraven les paraules de Kalinin) que “la substitució a Occident de la burgesia en el poder pel proletariat, no provocava ni provocaria cap canvi en les relacions del proletariat occidental amb els països oprimits d'Orient, doncs aquesta classe heretava l'actitud nacional de la classe a la qual havia succeït en el poder”. En vigílies de la descolonització, Galiev comprenia molt bé, per exemple, que la desislamització no podia ser la condició sinó -més aviat- la conclusió del comunisme; i que el que ell anomenava “nacions proletàries” havien d'elaborar el seu propi model d'alliberament. L'error de Kalinin (“l'actitud nacional” transversal a les classes socials) va tenir pesades conseqüències històriques. N'hi ha prou de pensar en la reacció del govern republicà espanyol, durant la guerra civil, davant les propostes del comunista palestí Nayat Sidqi, obstinat en atreure's el suport dels independentistes marroquins; o de pensar en la posició d'una bona part de l'esquerra francesa respecte de la guerra d'alliberament d'Algèria. L'antinacionalisme esquemàtic de l'esquerra -profundament “nacional”- va ser el que va acabar conferint a l'experiència soviètica tots els trets d'un imperialisme clàssic.


El capitalisme -no ho oblidem- és un model de relació amb el territori o, millor dit, d'apropiació territorial, al que li és contradictòriament funcional la forma Nació-Estat. Sota la seva hegemonia, tant la submissió com l'alliberament adopten necessàriament un format nacionalista. El nacionalisme -és veritat- va massacrar milions de proletaris europeus a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, va atiar el lebensraum nazi i l'expansionisme feixista i va alimentar i segueix alimentant tots els imperialismes: des del colonialisme europeu vuitcentista fins al neocolonialisme de Hulliburton o Repsol. Però també va ser el nacionalisme el que va fer la revolució francesa, va alliberar el Tercer Món -almenys nominalment- després de la Segona Guerra Mundial i va expulsar els EUA de Cuba.


La dreta té raó; comprèn molt millor el caràcter territorial de la lluita. Per això, mentre condemna els “nacionalismes”, no deixa d'alimentar-los selectivament i utilitzar-los al seu favor. Mentre es pronuncia a favor del cosmopolitisme i contra les narratives denses, sap que la resposta davant del nacionalisme ha d'obeir els seus interessos econòmico-polítics. Nacionalismes? Uns no i uns altres si : el País Basc no, Santa Cruz sí; Abjàzia i Ossètia no, Kosovo sí; el Kurdistan turc no, el Kurdistan iraquià sí; Palestina no, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, el Tibet... si.


L'esquerra ha de fer de dret el que la dreta fa de fet. Nacionalismes? Uns no i uns altres si : depèn de l'enemic, els mètodes i els objectius. El reconeixement del fet que la lògica de les classes i la lògica dels territoris es creuen en el marc de la globalització capitalista ha de conduïr cap a un exercici de casuística responsable i lúcid. Fins que sigui la democràcia (la pura ciutadania) la que garanteixi de manera igualitària l'accés als territoris –això és el socialisme-, estem obligats a cedir o a resistir des de territoris històricament i simbòlicament definits. No hi ha res més que nacionalisme i nacionalismes: nacionalismes forts i nacionalismes febles; nacionalismes agressius i nacionalismes defensius; nacionalismes expansionistes i nacionalismes internacionalistes. De vegades, és veritat, no és fàcil trobar la línia o no perdre-la; però, com en el cas de la justícia, és fonamental començar per reconèixer la seva existència.

-Article original a Rebelión: pitgeu aquí.
-Pàgina original a la Fàbrica: premeu aquí
.