dimecres, 5 de novembre del 2008

Donar la veu a qui ens demana un gest

[Ressenya del llibre Itxaso, diario de una bebé ["Itxaso, diari d'un nadó"], de Koldo Campos Sagaseta, publicat per l'editorial Tiempo de Cerezas].

"Davant la manca de respostes, s'imposa la teoria que expliqui els silencis: la fase del per què. Fase que amaga una subtil associació a 'malaltia', per sort passatgera; una inevitable epidèmia de preguntes que a totes les criatures sobrevé a l'edat que imposa la teoria. Tractant-se d'una "fase", no hi ha cap raó per la qual preocupar-se. Abans n'hi va haver altres, i d'altres n'hi haurà després. Però no, no hi ha tal fase. El que hi ha són preguntes, el que falta són respostes".

* * *

Des de fa ja molts anys, Koldo Campos Sagaseta ve martellejant, punxant i acaronant els lectors de Rebelión amb tan bona punteria —per als cops, les agullades i les carícies— que hem acabat per assumir amb naturalitat que, així com cada vegada que es fa de nit a casa nostra encenem el llum, cada vegada que hi ha alguna cosa que criticar o desenredar en el nostre món apareix en Koldo amb el seu escalpel. Ningú elogia l'aixeta de la qual, quan l'obrim, raja aigua; ni felicitem tampoc l'autor de les taronges o l'inventor de les preposicions. Com que la pluja no s'entrena per estar humida i caure sobre la terra, ni el vent no cobra per a assecar-nos la roba, hem acabat per creure que a en Koldo no li costa gens ser agut ni ha hagut de pensar, llegir ni penar molt per a ser graciós, brillant i sensible. Escriptor molt conegut a la República Dominicana, on va viure gairebé vint anys, la seva llarga i interessant obra —teatre, poesia, novel·la— no ha trobat fins ara cap editor a l'Estat espanyol. Qualsevol que hagi seguit la seva sèrie de Cronopiandos a les pàgines de Rebelión tindrà dificultats per a comprendre per què.

Comparteixo amb en Koldo Campos Sagaseta algunes coses fonamentals: un anticapitalisme raonat, el gust per les frases cenyides i l'orgull de la maternitat masculina. Hi ha coses que no es poden mirar sense passar immediatament a mirar el món des d'elles. Això no passa amb els pastissos però sí amb les estrelles, i això no passa amb els diamants, però sí amb els nens. No és que tinguem fills per a això; quan no es podien planificar, saltaven de la fricció dels cossos, com les espurnes de les pedres de sílex; ara que es poden planificar, es decideixen amb el mateix criteri que el color del cotxe o l'oferta de l'agència de viatges. Però s'esdevé senzillament —per poca humanitat que conservem— que l'existència d'un nen és el requeriment tirà per a assumir l'estret, reduït, fràgil i interessat punt de vista del seu cos. ¿Com es veu el planeta des d'un coet espacial? Com es veu Bombai des de l'hotel Sheraton? Com es veu la guerra des d'un nen? Les panoràmiques són sempre privilegis de classe i només revelen —heus aquí el significat de "privilegi"— lleis particulars. La particularitat absoluta del nen, en canvi, conté un accés concret a la universalitat; és el miracle contingut en la paraula cura: la dislocació de la pròpia atenció cap a una exterioritat que, al mateix temps i al contrari que les estrelles, depèn de nosaltres per a sobreviure. Mirar des de les estrelles és el que fa la ciència; mirar des dels nens és el que hauria de fer la política.

El llibre de Koldo Campos Sagaseta que acaba de publicar l'editorial Tiempo de Cerezas —evocació de la bella cançó revolucionària francesa— és un cas clamorós d'explotació infantil. Koldo tingué una nena de nom Itxaso ["mar", en basc], es va posar a mirar-se-la i, de seguida, per una inèrcia meravellosa, com quan un es deixa portar sobre la pista de ball, es va posar a mirar el món des d'ella. I tot seguit, no content amb això, es va posar a escriure el que veia des d'allà. És a dir, es va posar a expressar el punt de vista d'una estrella amb bolquers, d'una estrella-estella que, per això mateix, no pot deixar de sentir una combinació de por i d'ironia davant del món adult del qual depèn per a créixer i ser feliç.

El diari d'Itxaso és la recerca d'un nadó antropòleg. En l'encapçalament d'aquesta petita ressenya reprodueixo una frase del llibre que ens recorda que fer-nos grans significa deixar la major part de les preguntes sense resposta. Però fer-se grans significa també acceptar i imposar tota una sèrie de respostes que ningú no ha demanat. Si hi pensem bé, i d'això ens parla la Itxaso, el problema no és que hi hagi massa preguntes sense respondre, sinó massa respostes que no han esperat una pregunta. Des de que naixem se'ns donen, sobretot, respostes, perquè una societat —tota societat— és una màquina de respostes materials i simbòliques organitzades: el nom, el vestit, l'horari, els hàbits alimentaris, la música i els contes, la tecnologia, els objectes de consum. etc. La Itxaso agafa prestat l'immens talent lingüístic del seu pare i combina tots els gèneres —teatral, poètic, narratiu, periodístic— per a enderrocar satíricament totes aquestes respostes socials que ens impedeixen, sobretot, plantejar la qüestió essencial: ¿en quina mena de societat vivim? Cal ser molt petit o molt extravagant (i mirar el món des d'una estrella o des d'un nen) per a anomenar-lo pel seu nom i albirar-ne totes les amenaces. Vivim en una societat capitalista de destrucció generalitzada en la qual els nens —hiper o subconsumidors— concentren alhora la màxima vulnerabilitat i la màxima funcionalitat del sistema: els escassos supervivents arriben a la maduresa amb poques preguntes al cap i massa respostes a les seves mans. En els països desenvolupats les preguntes són sepultades sota les respostes de colors dels supermercats; en els països de l'anomenat Tercer Món, les preguntes es responen immediatament amb violacions, malalties i bombardejos (perquè la millor resposta a una pregunta segueix sent una pallissa o un míssil).

Koldo Campos Sagaseta escriu molt bé; és enginyós, divertit, de vegades quevedià, de vegades swiftià, clàssic i elàstic, líric i afilat, i tot això és molt útil per a fer bona política. Per a fer la política que demana la Itxaso, que ja sap a la seva tendra edat —després de girar el cap al seu voltant des del bressol— que no hem nascut per a mirar el món des dels pastissos, per molt apetitosos que siguin, ni des dels diamants, per molt que brillin i molt cars que costin, sinó des de les estrelles i des dels nens, i que mirar des d'allà implica l'obligació de canviar-lo i de reconstruir-lo a la mida de l'ésser humà, així com l'imperatiu de no deixar-lo funcionar ni un dia més segons el càlcul de les multinacionals ni dels seus governs esclaus. "Per això no vull acabar aquest diari", diu la Itxaso evocant l'única experiència de raó curosa que coneixem, "sense expressar la meva gratitud a la revolució cubana. No importa la sort que pugui córrer Cuba en el futur, ja ningú ens la podrà prendre als qui conservem l'esperança de construir un món millor i hem trobat en aquesta revolució la més humana i bella referència que faci possible el canvi".

Per la meva part, no vull acabar aquestes breus línies sense animar els lectors a cercar Itxaso, diari d'una nadó a les llibreries o encarregar-lo a la direcció de l'editorial (tiempodecerezas.ediciones@gmail.com) ni tampoc sense avançar una petita mostra de la veueta compromesa de la Itxaso i de la finesa expressiva que ha heretat del seu pare. La Itxaso pot ser molt divertida, però també pot estar molt emprenyada. Emprenyem-nos doncs un instant amb ella abans d'unir les nostres forces per a defensar-la.

"Ens preocupen els menors, els nens i nenes que són, cada dia que passa, menys ingenus i somiadors i més semblants a nosaltres mateixos. Però alguna cosa hi ha d'hipòcrita virtut en la nostra pretesa inquietud, perquè aquests menors només són el reflex del que nosaltres som, de la societat que hem construït o a la que ens hem adaptat. Una societat que ens ensenya a simular, no a ser; que ens instrueix per a què acumulem, no per a què compartim; que ens entrena per a què competim, no per a què participem; que ens ensinistra per al triomf, no per a la vida. Una societat que, mentre reserva la glòria al triomfador, sepulta en l'anonimat i la frustració tots els derrotats, tos els qui no aconseguim de comprar el suficient, tots els qui no podem aparentar el que és exigit, tots els qui tampoc no arribem a especular el necessari, ni mentir l'inevitable ni prosperar l'imprescindible ... I encara creiem ignorar a què es deu aquesta infància agressiva, aquests menors desorientats que avui són causa de la nostra patètica preocupació. Ells, que van començar per posar-se les nostres sabates per a jugar i van acabar posant-se les nostres idees per a viure, són la referència, la continuïtat de les nostres pors, de les misèries i mancances d'una família, d'una escola, d'una societat que, en lloc d'educar, adoctrina; que en comptes de suggerir, ordena; i que, incapaç de corregir, castiga. D'aquí el nostre pesar quan advertim que les conseqüències de tanta severitat acaben per llançar-nos a la cara la seva solitud, que és també la pròpia. Necessitaven còmplices per naufragar i nosaltres, experts en angúnies i derives, ens prestem a la tasca d'ofegar-los. És per això que els eduquem en la por i ens sobresalta la seva timidesa; que els eduquem en el desordre i ens alarma la seva dispersió; que els eduquem a crits i ens preocupa la seva sordesa; que els eduquem en la desconfiança i ens sorprenen els seus dubtes; que els eduquem en l'engany i ens sorprenen les seves mentides; que els eduquem en l'abús i en la intolerància i ens desconcerta seva violència".

-Article original: Dar la voz a quien nos pide un gesto.