El que està succeint al Magrib i al Pròxim Orient des de fa tres mesos és tan sorprenent com natural: quan tots pensàvem que el món àrab estava a l'Edat Mitjana, adormit o fanatitzat per una versió reaccionària de l'islam, resulta que estava més aviat al 1789 o, com suggereix Wallerstein, al 1968. O en una combinació d'ambdues dates. L'espurna tunisiana ha provocat un gran incendi on es fonen totes les diferències locals i que il·lumina un nou panarabisme del malestar i la humiliació i, per tant, de la ciutadania i la dignitat. Cal prendre's molt seriosament això que els àrabs comparteixen, allò del que es volen deslliurar i també allò que volen obtenir. Des de Mauritània al Golf, tots sense excepció han viscut o viuen encara sota sinistres dictadures controlades per abjectes aparells policials al servei d'oligarquies mafioses molt funcionals al capitalisme internacional. Milions de persones, especialment joves "mantinguts amb vida", però sense recursos ni futur, inscrits en els circuits d'informació global, reclamen democràcia i llibertat. I estan disposats a deixar-se matar per a canviar les coses.
Tot aquell que no vegi aquest impuls comú no està veient pas res. Tunísia, Algèria, el Marroc i Egipte semblen compartir alguns trets socioeconòmics dels que es poden induir respostes semblants. Però això serveix igual per al Iemen, amb la seva complexitat tribal i religiosa, de les protestes del qual el politòleg local Abdulghani al Iryani diu: «mai no hem tingut veritables mobilitzacions al carrer ... Abans de Tunísia l'oposició va fer una manifestació de 200 persones. Després de Tunísia van ser milers. Després d'Egipte es va convertir en una allau. Hi ha una nova valoració del poder col·lectiu. El que no va poder fer l'establishment polític formal, ajuntar la gent, va aconseguir fer-ho la protesta del jovent». Però també serveix per a Bahrain, amb la seva majoria xiïta i el seu altíssim nivell de vida: «Després dels primers enfrontaments i les primeres violències», diu un testimoni, «la vella direcció xiïta ha estat descavalcada i desautoritzada per una nova generació de protagonistes: els joves i les dones. Han sabut prendre a les seves mans l'organització de la lluita política amb mètodes absolutament pacífics i de masses, una organització capil·lar i uns objectius i consignes totalment clars i transparents: llibertat i democràcia». Però el mateix pot dir-se de Síria i de Líbia, on la intervenció militar de l'OTAN, que pot i vol corrompre l'impuls inicial, no ens ha de fer oblidar l'origen de les protestes del 14 de febrer. I de l'Iraq, una altra vegada oblidada, que s'ha unit a les revoltes, en les circumstàncies més adverses, per tal de reclamar la fi de l'ocupació i del govern corrupte i repressiu d'Al-Maliki. Pel que fa a l'Aràbia Saudita i l'Iran, subpotències regionals enemigues, al centre de la lluita petroliera mundial, veuen avançar l'onada amb temor mentre cadascuna d'elles tracta de desestabilitzar el camp de l'altra.
"Llibertat" i "democràcia", invocades de debò per poblacions que tenen una visió molt realista d'Occident, són consignes materialment revolucionàries. Es tracta, sí, d'una revolució nacional, social i democràtica que ha sorprès a contrapeu a tothom per igual: als imperialistes, que creien poder mantenir els seus dictadors amics en nom del combat contra l'islamisme i concedint amb prou feines alguns canvis cosmètics; a les esquerres locals, contretes i en minoria des dels anys 80; i als propis islamistes, la força més robusta de la regió, que s'ha vist obligada a anar a remolc de les protestes, a tractar d'esmorteir la seva radicalitat llibertària i finalment, com recorda Gilles Keppel, a adoptar un perfil "democràtic" que no les deixi completament fora de joc. Tunísia i Egipte, lliures ja dels seus tirans, veuen ara com aquestes tres forces es disputen un territori molt obert en la superfície del qual reapareixen les fractures socials suspeses per l'impuls revolucionari "nacional".
Però a qui sens dubte la primavera àrab ha agafat més desprevinguda, sense reflexos i sense recursos, és a l'esquerra institucional d'Amèrica Llatina. Aquestes revolucions eren seves i les ha ignorat. Van començar com el "caracazo" de 1989 que després va portar a la victòria bolivariana; com les lluites indígenes a Bolívia i Equador que van fer pujar les masses populars al govern; com la dels piqueteros l'any 2002 que van aconseguir almenys la derrota total del menemisme i la democratització parcial de l'Argentina. Com bé recorda Jacques Bricmont, mentre els intel·lectuals ens dediquem a "parlotejar en els nostres racons", altres fan política. Intervé qui pot intervenir. L'imperialisme capitalista té l'FMI, a l'OMC ia l'OTAN, mitjans molt poderosos que estan provant ja d'interrompre o controlar a favor l'impuls revolucionari del món àrab. L'esquerra mundial, després de molts anys de retrocés durant els quals amb prou feines resistia l'heroica Cuba, té ara algunes institucions, com l'ALBA, patrimoni de les lluites populars llatinoamericanes, que podia haver jugat un paper important a l'hora d'ampliar el front antiimperialista i de frenar la contrarevolució occidental en el món àrab. Els països de l'ALBA han intervingut i han fet política, però han intervingut malament i han fet la política equivocada. I mentre la UE i els EUA, amb grans divisions al seu si, tracten de recuperar el terreny perdut mitjançant intervencions discrecionals —polítiques, militars i econòmiques—, l'esquerra institucional llatinoamericana o bé guarda silenci o bé reacciona mecànicament, a remolc de l'imperialisme, amb denúncies de conspiració i suports selectius a dictadors, reflexos nerviosos que només evidencien una debilitat contractora pròpia del marc superat de la guerra freda.
A això s'hi suma també potser una imatge del món àrab paradoxalment molt semblant a la del món occidental, l'"eurocentrisme" del qual tan justament es critica. El meu admirat Bricmont, defensor de la política "líbia" de Chávez i flagell dels seus crítics (entre els que en aquest cas m'hi compto), és un bon exemple de com el combat contra l'eurocentrisme va acompanyat de vegades d'una inconscient arabofòbia o, com a mínim, d'arabonúlia: «el més còmic, si pot dir-se així», escriu Bricmont contra els "humanitaris" europeus, «és que l'esquerra no té a la boca més que paraules com antiracisme i multiculturalisme, la qual cosa el porta a venerar les cultures del "Altre", però és incapaç de comprendre el discurs polític dels "altres" realment existents quan aquests són russos, xinesos, indis, llatinoamericans o africans». El que és còmic, si pot dir-se així, és que, en el context d'una gran revolta en el món àrab, el text de Bricmont, entre els "altres realment existents" el "discurs polític" dels quals hauria d'escoltar, els únics que no cita són justament els àrabs. I és a ells a qui tant Bricmont com l'Amèrica Llatina haurien hagut potser de parar atenció. Han tornat al corrent central de la història jugant-s'hi la vida, han pres la paraula i volen fer-se sentir. Els que no entenguin el que diuen estan renunciant a fer política en aquesta banda del món.
—Article original: El mundo árabe y la intervención occidental.
