diumenge, 22 de novembre de 2009

Entrevista a Cubainformación

1. Per què li dónes tanta importància a la mirada?

En general, quan analitzem una relació de domini, prestem atenció a les armes, a les institucions i al llenguatge, oblidant que totes les jerarquies es decideixen també, i es reforcen, al nivell de la mirada. Tota relació de poder és una relació visual. En termes quotidians només cal pensar en les duanes, les consultes mèdiques o les entrevistes de treball (per no parlar de les sales de tortura), on són els fluxos unilaterals de la mirada els que confirmen una desigualtat radical. Llevat dels enamorats, que tenen el permís de mirar-se recíprocament i sense perill, amb absolut desvergonyiment, les relacions entre subjectes —les de subjecció— busquen sobretot fer abaixar els ulls als altres. El poder, quan no és democràtic, s'assegura alhora el dret a la invisibilitat i el dret a penetrar per tot arreu amb la mirada. I per això, com he escrit alguna vegada, el món pot dividir-se, sí, entre homes i dones, entre lliures i esclaus, entre rics i pobres, però també, en un tall gairebé superposat, entre miradors i mirats, entre els que miren i els que estan ininterrompudament exposats a la mirada aliena. I per això he escrit també que algun dia els pobles colonitzats, els pobles empobrits, els pobles envaïts, hauran de reclamar indemnitzacions no només per les pèrdues materials que se'ls han infligit sinó també per totes les imatges que els han robat.

2. Quina és la conseqüència de mirar com mirem?

La mirada del poder absolut, del poder sempre actual i sobirà és avui la del pilot d'un bombarder: mira des de l'aire, com Déu, i en l'acte mateix de mirar esborra de la faç de la terra l'objecte que està mirant. No pot dirigir la mirada sense destruir el que mira i només mira per a privar d'existència l'objecte de la seva mirada. És exactament el contrari que fa l'amor. Però en aquest sentit cal dir que el contrari de l'amor és precisament la mercaderia; el fet que tot aparegui davant dels nostres ulls —armats ara de dents— com objecte de consum o, el que és el mateix, de destrucció. Només mirem allò que ens anem a menjar, i mirar-ho ja és incorporar-ho al nostre sistema digestiu, a una velocitat tan vertiginosa que ni tan sols les cases o les muntanyes romanen en peu més que un instant. Però per això mateix cal dir que el contrari estricte de l'amor és la televisió, que converteix les imatges mateixes —de tot el que existeix— en purs objectes temporals despullats de consistència: plaers solubles en la instantaneïtat de la seva compareixença davant dels nostres ulls. El contrari de l'enamorat és l'espectador: cada vegada que encenem la televisió deixem caure una bomba sobre el món. I el problema és que ara sempre mirem des de la televisió, fins i tot quan la tenim apagada, fins i tot quan estem al carrer, fet que es tradueix en això que he anomenat el "nihilisme espontani de la mirada" i que consisteix bàsicament en l'activitat normalment destructiva d'una mirada que no pot mirar les coses sense despullar-les de consistència, que mira les coses per a desposseir-les d'existència. Mirar és avui font i aliment d'una indiferència radical.

3. Molt bo! Arribem al tema TV. No et sembla que si l'exposició dels objectes a la TV els despulla de consistència és perquè mostra —i "mira"— segons la lògica del sistema polític-econòmic en què es desenvolupa?

Aquesta és el dilema que és vital aclarir, i a Veneçuela teniu l'oportunitat de resoldre'l amb els propis mitjans. Però et diré que no crec en la neutralitat dels objectes i molt menys, és clar, d'aquells objectes totalitaris que anomenem "tecnològics". No hi ha dubte que les pantalles de televisió estan plenes —per a simplificar-ho— de capitalisme, i que el capitalisme, en termes antropològics, consisteix en convertir tots els objectes en coses de menjar i tots els òrgans, inclosos els ulls, en part de l'aparell digestiu. Això vol dir que tots els objectes apareixen en el mercat —al marge del seu valor d'ús— com a pures imatges, però com a imatges ofertes a la digestió visual i no a la contemplació narrativa. Aquesta lògica del mercat es tanca precisament en la televisió, que imposa els seus propis ritmes i els seus propis temps d'atenció. El format tecnològic mateix, que només permet una concentració superficial i molt provisional, i que només enganxa un ull passiu —un ull lactant—, s'ajusta molt bé a aquesta conversió dels objectes espacials en objectes temporals (comestibles), la màxima expressió dels quals seria l'espot publicitari d'una marca de menjar: ens mengem alhora el iogurt i la imatge del iogurt, l'hamburguesa i la seva marca. La televisió va ser concebuda per a la propaganda i només serveix per a això, i per desgràcia el capitalisme sap fer propaganda molt millor que el socialisme, de fet ha inventat procediments tan avantguardistes, tan innovadors, estèticament tan sofisticats, tan antipuritans i rupturistes, que el seu format audiovisual (el del gag o haiku visual) és en cert sentit insuperable.

4. Alguna vegada vas dir que la TV era incompatible amb el socialisme. ¿Mantens la teva posició?

La mantinc, almenys com hipèrbole provocativa que il·lumini els perills d'acceptar sense crítica el caràcter neutral —i potencialment emancipador— de la televisió i de la tecnologia en general. Insisteixo en la meva argumentació anterior. Hi ha coses que un artefacte no ens permet fer i hi ha coses que un artefacte ens obliga a fer. Amb un martell, per exemple, no podem cosir un botó; un martell, al mateix temps, ens obliga a tancar el puny, a doblegar el braç, a dirigir amb precisió una determinada —ni més ni menys— quantitat de força. Un martell, en tot cas, és una eina, davant de la qual podem mantenir amb relativa facilitat la nostra independència. Una televisió —per a no parlar d'un ordinador connectat a Internet— és més aviat un òrgan. Una televisió s'imposa al nostre cos com s'imposa el nostre ronyó o el nostre fetge, i per això l'única llibertat possible davant d'ella va acompanyada d'un grau tal de violència —l'"off" de la televisió concebut com a eutanàsia o assassinat, fins i tot com a suïcidi— que la pantalla se'ns imposa també per l'angoixa que produeix enfrontar-nos-hi. Això és particularment cert en societats capitalistes on les condicions laborals i les penalitats quotidianes converteixen la televisió en un poderós ansiolític: quan tot falla, quan tot s'ensorra, quan s'apaguen les forces del cos i de l'ànima, ella segueix encesa. Però aquesta tirania, no ens enganyem, forma part de la pròpia tecnologia i d'aquests formats ja insuperables —dels que no es pot tornar enrere— que imposen un ritme de consciència incompatible amb el socialisme (que és narració, planificació, decisió, anàlisi). El socialisme ha d'acceptar — diguem-ne— residus no-socialistes, inclosos els accidents de trànsit i la varicel·la. Contra la televisió, com contra els accidents de trànsit i la varicel·la, haurà de prendre mesures preventives a partir del pressupost de què l'ésser humà no és —com ara l'imaginem— una criatura-que-veu-la-televisió sinó una criatura que s'intercanvia símbols en un espai comú. Per això, se m'ocorren com a mínim quatre mesures socialistes contra el no-socialisme televisiu: expropiació i socialització de tots els canals, reducció del nombre de pantalles a l'espai públic, reducció de les hores d'emissió i expulsió dels aparells fora de l'àmbit domèstic per instal·lar-los en sales compartides (pot haver-ne un a cada carrer, per exemple). Pel que fa al contingut, seran els ciutadans, no els espectadors, els que el decideixin i tindrà a veure —és clar— amb la propaganda, la cultura i la informació: missatges institucionals (quan, per exemple, cal vacunar els nens), retransmissions esportives i musicals i bons noticiaris. Això és l'únic que la televisió pot oferir i que no podem trobar en una altra part o d'una altra manera.

5. He d'estar d'acord en bona part dels teus mesures socialistes pel que fa a la televisió. Vas veure, almenys una part, de la programació de ViVe TV en el teu darrer viatge a Veneçuela. Què opines sobre el que vas poder-hi veure?

No podria dir-te que no em va agradar: d'alguna manera s'ajusta precisament a aquest "temps narratiu" que vinc defensant en els meus textos i en aquesta mateixa entrevista. O no, potser "agradar" no és el terme adequat per a definir la meva reacció davant del que vaig veure a ViVe-TV. No em va agradar: em va interessar, el vaig aprovar, em vaig reconèixer racionalment en els seus formats visuals i narratius. La qüestió és justament aquesta: que mentre la meva aprovació és "racional", el "gust" és instintiu, irracional, capil·lar. I mentre que tot en el món —des dels ritmes de treball fins a la velocitat del consum de mercaderies— construeix el "gust" pel gag visual, per les durades explosives no-narratives, una programació com la de ViVe pot experimentar com una "aturada", com una terrible violència contra la velocitat. Hi ha dues coses que el capitalisme prohibeix radicalment: el regal i l'avorriment. Fa uns dies veia un film molt bell de Passolini dels anys 60, "Mamma Roma". Mentre contemplava els títols de crèdit amb un enorme plaer, m'adonava de fins a quin punt avui els directors de cinema no poden permetre's iniciar d'aquesta manera una pel·lícula: rètols sobre fons gris que se succeeixen lentament acompanyats d'una peça barroca de Vivaldi. D'alguna manera, aquest llindar parsimoniós tensava un bell suspens obert sobre la història encara per començar. Avui —excepte potser Woody Allen— cap director s'atreviria a fer-ho. Les pel·lícules arrenquen sempre amb un gag visual que, en lloc del suspens, imprimeixen en l'ànima una emoció ja completa i buida, una mena d'ensurt encadenat després, com en un collaret, a d'altres ensurts successius. El temps del suspens, sí, ha estat substituït pel del sobresalt. I és difícil tornar enrere —cap a la raó i la imaginació— i aconseguir el més natural, el més decisiu: que un objecte immòbil ens emocioni, que l'espectador esperi alguna cosa d'un objecte immòbil. ViVe no pot lluitar contra això, però pot ajudar a conservar-ho, com en una reserva animal, per a quan la revolució hagi convertit el món, i amb ell la televisió, en una cosa decent.

6. M'interessa molt la teva opinió crítica en la reflexió de TV, però m'agradaria que abordéssim la teva experiència personal en la realització de programes infantils a la TV espanyola. Com es va desenvolupar aquesta experiència?

La meva experiència a la televisió va ser breu i irresponsable. Vaig treballar entre 1984 i 1991 com a guionista de tres programes de televisió concebuts inicialment per a un públic infantil i juvenil. Dic inicialment perquè la meva contribució, sobretot a "La Bola de Cristal", un espai que encara es recorda avui a Espanya com a "revolucionari", va tenir un caràcter marcadament polític. I dic "irresponsable" perquè en realitat no sabia bé el que estava fent; era molt jove i tot això passava en els anys 80, un moment enganyós de la història d'Espanya en què molts dels que fèiem el programa —i dels que fora tractaven de fer política— vam creure poder permetre'ns-ho gairebé tot. Va ser una il·lusió generada per la victòria l'any 1982 del PSOE de Felipe González (íntim amic del vostre Carlos Andrés Pérez) i tancada gairebé de seguida per la pròpia política del PSOE. El programa La Bola de Cristal va ser una mica la cristal·lització fugaç d'aquesta il·lusió: hi van convergir la música i l'estètica d'aquell moviment de renovació cultural molt superficial que es va anomenar la "movida" (vinculat a la recuperació de l'experiència immediata a través del sexe, les drogues i la provocació antropològica) i les últimes alenades d'un pensament marxista que estava condemnat a ser devorat pel mercat i el creixement econòmic. Curiosament, els representants de la "movida", tots de dretes, són avui com vells dinosaures superats per la història, mentre que vull creure que els que llavors començàvem a ser considerats relíquies d'un altre món (esquerrans, antiimperialistes, marxistes) portem molt millor el pas angoixant, trencat, del món actual. En tot cas, i respecte del programa mateix, encara que no puc dir que fos una meravella, tenia la frescor de tot el que comença (sense saber que era també la fi) i la ingenuïtat provocativa de les conviccions fermes i elementals: s'hi feien dramatitzacions d'El Capital de Marx, publicitat contra la publicitat, crítiques de la política de l'època a través de paròdies d'obres clàssiques, anuncis contra la televisió mateixa, i tot això amanit o revestit amb la música de la "movida", enormement atractiva per als joves de l'època (encara que a mi em semblava atroç). La "movida" va ser una mena d'excipient —com a les píndoles— que transportava i feia digerible un missatge polític molt radical. Després la “movida” va seguir el seu camí i nosaltres el nostre, i avui, en efecte, la meitat dels que llavors van veure aquest programa —que tenien entre 8 i 15 anys— recorden sobretot als cantants que hi participaven; l'altra meitat recorden la bruixa Avería, el personatge del que jo m'ocupava, i el seu crit de "¡Visca el Mal! Visca el capital!". Els irresponsables mocosos que vam fer aquest programa, sota la direcció d'una irresponsable de cinquanta anys, vam fecundar sense saber-ho una minoria que, molts anys després, segueix sent d'esquerres gràcies també a "La Bola de Cristal". Per desgràcia —i això dóna la mesura dels canvis operats— una irresponsabilitat com aquesta és avui impossible a Espanya, on la televisió pública només existeix nominalment, posseïda literalment per l'esperit comercial, competitiu, corruptor de les cadenes privades, que —oh casualitat— van ser aprovades a Espanya el mateix any (1988) en què la direcció de Televisió Espanyola va suspendre l'emissió del nostre programa.

7. Vaig veure alguns capítols i em va fascinar la bruixa Avería. Per finalitzar, Santiago, m'agradaria que parlessis de Bagdad Rap; una mica del procés de realització del documental però, fonamentalment, de la teva relació amb aquesta experiència concreta que us va portar a l'Iraq abans que es desplegués la invasió.

A principis de l'any 2003, el Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab va organitzar un programa de suport al poble iraquià i va enviar successives brigades de solidaritat, setmana rere setmana, fins a l'últim moment. Jo vaig formar part de l'última, el març d'aquell any, interrompuda per la invasió. Mentre un molt petit grup solidari romania a Bagdad, gairebé tot el nostre grup va sortir del país la mateixa nit en què van començar els bombardejos. Mai no oblidaré l'arribada a Amman, la capital de Jordània, a les 6 de la matinada del dia següent. En el petit hotel on anàvem a allotjar-nos ens va rebre un televisor encès en la pantalla del qual es veien les molt belles imatges apocalíptiques de les primeres explosions en directe il·luminant la ciutat que acabàvem d'abandonar amb dolor i remordiment. Va ser una sacsejada moral i intel·lectual. Aquesta ciutat no existia ja, i no perquè haguessin començat a destruir-la, sinó perquè la seva compareixença mateixa a la pantalla, en aquestes condicions, tornava increïble la seva existència. He explicat alguna vegada que en aquell moment vaig decidir tornar-me conscientment iconofòbic; vaig rebutjar aquestes imatges captivadores i vaig fer una mena de vot de pobresa visual que fins ara he mantingut. A la vista del Bagdad bombardejat per televisió, incompatible amb el Bagdad viu, digne i bonic que havia visitat i tenia encara en la memòria, em vaig sentir incapaç d'acomodar en la meva experiència aquestes dues ciutats homònimes i contradictòries, i em va venir al cap una frase que resumia la paradoxa atroç d'aquest espectacle nihilitzador: "Encara que sembli que estan bombardejant Bagdad, estan realment bombardejant Bagdad". Més enllà dels missatges i les manipulacions, la sola compareixença d'aquest Bagdad adornat, embellit i poetitzat pels míssils desmentia la seva existència i, per tant, el dolor real que acompanyava la seva destrucció. No cal mentir per a negar: de vegades n'hi ha prou precisament amb ensenyar; no cal ocultar per a cegar-nos; de vegades n'hi ha prou precisament amb mostrar el que es vol ignorar.

Bagdad-Rap sorgeix del treball sobre el terreny, en els dies que passem a l'Iraq, d'Arturo Cisneros, que va recollir en imatges les activitats de la brigada i els testimonis dels iraquians en la vigília de la invasió. Per la seva formació i la seva professió, Cisneros va concebre de seguida el projecte d'una pel·lícula muntada a ritme de rap, en què la música més bel·ligerant i popular del moment bombegés d'alguna manera el "tempo" d'un bombardeig i el d'un cor a punt de trencar-se. Jo vaig participar-hi com a guionista, una mica a despit de les meves conviccions, però enardit per la proclamació de la victòria de Bush el maig de l'any 2003 i provant justament d'utilitzar el cinema contra aquest efecte nihilitzador de la imatge de què he parlat fa un moment. Bagdad-Rap és un testimoni, una denúncia i un pamflet. Crec que era el moment just per a fer servir aquest registre menyspreat paradoxalment pels mateixos polítics, mitjans periodístics i intel·lectuals que, des d'una aparent moderació, van recolzar i recolzen invasions, bombardejos i camps de concentració. El principi del qual vaig partir per a escriure la veu en off de la pel·lícula va ser que, en un món en què l'elegància mata, l'equilibri enderroca cases i el refinament estètic produeix orfes, només un pamflet podia revelar i subjectar el món. Quan es tenen els mitjans, no cal elevar la veu per destruir un país, sense ells, cal cridar molt per a tractar d'impedir-ho. Però el crit s'ha d'ajustar també a un format estètic que no el converteixi senzillament en una enrabiada inútil. Crec que Bagdad-Rap, gràcies sobretot al muntatge i a la música (dues coses que em són no només alienes sinó davant les quals, d'entrada, tenia moltes reserves) és una brillant rebequeria ben dirigida políticament a un públic jove que necessitava al mateix temps una explicació i una sacsejada. El resultat és, en algun sentit, la inversió visual de l'espectacle televisiu, el volteig estètic d'aquestes imatges del televisor d'Amman, el matí del 17 de març de 2003, enfront de les que vaig tenir la sensació que valia la pena bombardejar de veritat Bagdad si això servia per a produir una real mentida: una breu satisfacció estètic-digestiva la bellesa mateixa de la qual —sense necessitat de mentides ni secrets, a força de mostrar-ho tot— negava la brutalitat de la invasió i els horrors criminals que va produir i segueix produint. El veritable desafiament de l'antiimperialisme avui és el de sabotejar l'ordre natural de les imatges manufacturades pel capitalisme. No estic segur que Bagdad-Rap aconseguís el seu propòsit, però sí que —més enllà de la invasió de l'Iraq— aquest és el veritable tema de la pel·lícula.

--Article original: Entrevista a Cubainformación
.