Quan era guionista dels “Electroduendes” (una secció de “La bola de cristal”, el recordat i trencador programa que TVE va produir i emetre entre 1984 i 1988), Santiago Alba Rico va tenir la gosadia de subvertir els ninots clàssics i “torçar-los” amb el propòsit “d'explicar Marx als nens”. Agitador, pensador, escriptor i assagista nascut a Madrid el 1960, resident a Tunísia des de 1998, Alba Rico assisteix a la crisis convençut de què Europa és un continent “exhaust en tots els sentits, també culturalment”, i adverteix dels perills de l'adveniment de “la barbàries o el neofeixisme”.
—Igual que Naomi Klein, encara que des d'un punt de vista diferent i amb un enfocament totalment diferent, tu també has escrit força sobre les relacions entre capitalisme i violència. Segons ella, només el capitalisme més fonamentalista, el neoliberalisme de Milton Friedman, ha necessitat imposar-se per la força. La meva primera pregunta és si hi estàs d'acord o consideres que la violència és inherent a tota classe de capitalisme. Si és així, ¿què fa del capitalisme una cosa essencialment violenta?
El primer que cal dir és que el llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”, és excel·lent; és una extraordinària lliçó d'història concreta que hauria d'utilitzar-se a totes les escoles. Rigurós, pedagògic, estremidor, documenta les intervencions minuciosament destructives del neoliberalisme en els darrers 30 anys. Ara bé, Naomi Klein és una humanista neo-keynesiana no marxista i comet l'error —al meu entendre— d'interpretar el capitalisme com un conjunt de mides econòmico-polítiques i no com una relació estructural que imposa límits molt precisos a allò que es pot i a allò que no es pot fer dins seu. Allò que s'hi pot fer és —més o menys— seleccionar les víctimes, d'acord amb el “càlcul de vides” de Hayek. Allò que no s'hi pot fer —per molt que es pretengui controlar les forces tel·lúriques del mercat “lliure”— és generalitzar la democràcia i el benestar entre totes les nacions i tots els habitants del planeta. Klein, crec, oblida dues dades importants. La primera és el paper que va jugar la Unió Soviètica —la seva mateixa existència— en l'establiment d'un Estat del Benestar en els països capitalistes desenvolupats després de la segona guerra mundial; si el capitalisme va imposar a la Unió Soviètica la necessitat de copiar els seus ritmes productius, la Unió Soviètica va imposar al capitalisme europeu —i, en menor mesura, estatunidenc— la necessitat de complir limitadament els somnis del socialisme. Però això només va poder fer-se a Europa, i només durant uns pocs anys, a costa de la resta de pobles de la terra. Perquè la segona dada que oblida Naomi Klein és que la violència capitalista desfermada sobre el món —amb la seva lògica de destrucció / reconstrucció permanent— no comença amb l'escola de Chicago i Milton Friedman ni amb el cop d'Estat a Xile l'any 1973. Per a no remuntar-nos 500 anys enrere, n'hi ha prou amb pensar en el llarguíssim, sagnant i incomplet procés de descolonització, avortat i revertit precisament a través de violències monstruoses ensems militars i econòmiques.
Fora d'això, no crec que el capitalisme sigui “especialment” violent. Sí que és intrínsecament violent, però no “especialment” violent. Ho és en el terme just i necessari, en allò imprescindible. ¿En allò imprescindible per a què? Per a seguir convertint tot el que existeix —éssers humans i recursos naturals— en taxes de benefici més altres. El capitalisme produeix pobresa i mort, però no és aquest el seu objectiu. El capitalisme produeix riquesa, plaers i remeis, però tampoc no és aquest el seu objectiu. És precisament aquesta indiferència la que el converteix no en més cruel o més salvatge sinó en més perillós i més potencialment destructiu. És d'un misticisme aterrador: no reconeix límits —ni en la moral ni en la Natura— i per tant menysprea materialment, minut a minut, tant les resistències antropològiques com les ecològiques. No perquè sigui especialment violent sinó perquè aquesta és la condició mateixa de la seva reproducció. No pot distingir entre un nen i una maquina de cosir, entre un riu i un abocador d'escombraries, entre la construcció d'un nou Madrid sota el boom immobiliari i la destrucció de Bagdad sota les bombes estatunidenques. Però això afegeix una injustícia particular al capitalisme. Com que no pot fer diferències i ha desenvolupat d'una manera sense precedents les forces productives —incloses les tecnologies mèdiques—, ha posat a disposició de l'ésser humà potencialitats que alhora no li permet d'usar. Les morts per malària, per xarampió, per dengue, per còlera, per disenteria, ¿són morts naturals? ¿No són particularment acusatòries en un món que pot curar aquestes malalties? La violència del capitalisme té a veure també amb els seus instruments d'emancipació; és a dir, amb la seva necessitat intrínseca de multiplicar la riquesa i —alhora— reprimir-ne l'ús, d'augmentar els mitjans de salvació i prohibir-ne la utilització. I això es tradueix en la naturalització de la mort i la destrucció: “els pobres”, ens deien els diaris fa uns mesos, “viuen 30 anys menys que els rics”. ¿A qui, a quina força silenciosa imputarem aquesta diferència?
—Quines són les causes profundes d'aquesta crisi?
No sóc economista, però crec que tots els analistes seriosos —Beinstein, Brenner, Martins, Wallerstein— l'expliquen com una crisis de sobreproducció capitalista que es remunta als anys 70 i contra la qual es recorre al finançament de l'economia com un alleujament i alhora com una prolongació de l'agonia. Com bé han explicat en Nacho Álvarez y Bibiana Medialdea, allò que ha entrat en crisi no és el capitalisme (que ja hi era) sinó les mesures que es van prendre per a superar-la. Aquestes mesures tenen a veure amb l'objecte del llibre de Klein: allò que Atilio Borón ha anomenat molt justament —evocant a més la seva fanàtica inspiració religiosa— “contrareformes” neoliberals, que han anat desmantellant a poc a poc, durant 30 anys, mitjançant cops d'Estat, guerres o programes d'ajust estructural de l'FMI, les petites conquestes arrencades al capitalisme durant dos segles. És el que hem anomenat “globalització”, és a dir, la fugida endavant d'un sistema que accelera el procés —sempre— destituent en què consisteix i del que depèn per a sobreviure. Aquesta violència —aquesta fuga— la descriu magistralment “La doctrina del xoc”.
—¿Era inevitable aquesta crisi?
Crec que després del que acabo de dir no podria respondre que no. Si hagués pogut evitar-se, s'hauria evitat, atès que s'està anunciant des de fa molts anys, i no només per part dels economistes marxistes. Dins del capitalisme s'han pres precisament les mesures que calia prendre, però dins del capitalisme aquestes mesures no podien ni podran fer res més que empitjorar la situació —tot i que potser durant dècades.
—¿Creus que aquesta és una crisi conjuntural o bé que el capitalisme mateix està en perill tal i com el coneixem?
El capitalisme només coneix crisis “conjunturals”, de les que s'ha recuperat en cicles més o menys llargs. Les crisis permanents —que s'anomenen “normalitat” o fins i tot “bona salut”— són les que caracteritzen les vides de les víctimes del capitalisme, la situació del qual és sempre acceptable si genera beneficis suficients. En quant a si aquesta crisi anticipa la fi del capitalisme, no ho sé. Sovint recordo una pintada molt optimista escrita en una pared de no sé quin país de l'Amèrica Llatina: “Capitalisme, tens els mil·lennis comptats!”. El que en aquests moments està en clar perill és la supervivència a mitjà termini de la humanitat mateixa. A força d'ignorar els límits, el capitalisme ha acabat per topar amb dos límits absoluts: el patiment humà i la finitud dels recursos naturals.
—¿És possible “refundar el capitalisme”?
¿És possible refundar el canibalisme? ¿Un canibalisme de rostre humà? ¿Un canibalisme sense dents? El que proposa el G-20 no és “refundar” el capitalisme sinó senzillament prolongar-ne l'existència per tots els mitjans, fins i tot al preu d'agreujar la crisi energètica, ecològica i alimentària. Cal salvar les immobiliàries, els bancs, la indústria automobilística, de les que depenem —dins del capitalisme— els éssers humans. Però això no es pot fer —paradoxalment— sense amenaçar encara més les fonts de els que —fora del capitalisme— depenem també els éssers humans per a sobreviure. Crec que n'hi ha prou amb aquesta reducció a l'absurd per a excloure la refundació del capitalisme: la seva existència mateixa —amb la seva necessitat de creixement il·limitat— determina que els éssers humans depenguin per a sobreviure dels mitjans de destrucció de les seves pròpies condicions de supervivència. Individualment ens hem convertit en uns molt actius “desitjos de mort”. Fins i tot CCOO demana als seus afiliats un augment militant del consum per a superar la crisi.
—Més enllà de l'àmbit econòmic, ¿creus que aquesta crisi ha canviat les relacions humanes o podria canviar-les en el futur?
El model tecnoconsumista, amb els seu “hedonisme de masses” —per a citar una vella expressió de Passolini— s'ha imposat de tal manera que tota disminució en els nivells habituals de consum serà viscut també com una catàstrofe subjectiva, com una pèrdua cataclística per a la que caldrà buscar un culpable. Mai no hi ha hagut més condicions objectives, i menys subjectives, per a una transformació radical. Les societats occidentals són societats de “fam generalitzada”, i la fam dissol els llaços de solidaritat. No és un problema ideològic, sinó material: la subjectivitat capitalista està materialment construïda al marge de tots els valors i principis que permeten senzillament una negociació. A Europa i els EUA veig més probable la barbàrie o el neofeixisme que la recuperació d'una mínima sensatesa antropològica.
—¿Quin és el perill més gran d'aquesta crisi? ¿Qui pot beneficiar-se'n més?
El perill més gran és la combinació d'insensatesa antropològica i armes de destrucció massiva: el retorn a la barbàries amb mitjans de destrucció del segle XXI. Els qui més se'n poden beneficar, com sempre, són les “minories organitzades”, ja siguin multinacionals, màfies o sectes.
—Molts parlen d'aquesta crisi com d'una oportunitat de canvi ara que el capitalisme sembla viure el seu pitjor moment en molts anys. ¿En què consistiria llavors la suposada “oportunitat” d'aquesta crisi? ¿Existeix realment algun moviment social que pugui ser agent d'aquest canvi?
L'esperança és l'Amèrica Llatina. Europa és avui dia un continent mort; exhaust en tots els sentits, també culturalment. I no tenim una esquerra organitzada, poderosa, unida, capaç de convertir la catàstrofe objectiva en consciència subjectiva. Potser és massa tard, però hem de lluitar per a crear una esquerra així.
—¿Què caldria canviar en els àmbits econòmic, polític i cultural?
Aquella esquerra, ho de dit d'altres vegades, hauria d'operar en un triple canvi: revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic. Després del que he dit fins ara, crec que el contingut de la proposta és clar. El capitalisme no admet reformes i ha de ser per tant substituït (revolució) per un règim de producció i distribució de béns i serveis capaç de proporcionar una vida digna a tots els habitants del planeta. Els pobles en lluita han conquerit al llarg dels darrers segles una sèries de llibertat (sufragi universal, divisió de poders, Estat de Dret, etc.) que no poder ser confosos amb el capitalisme i que han de ser millorats (reforma), però defensats. I el mal fet a la natura i a la cultura (pel productivisme capitalista i els seus ritmes de creixement i consum) és fins a tal punt dramàtic que —com deia Günther Anders— la missió de l'esquerra hauria de ser, no ja la de canviar el món, sinó la de senzillament conservar-lo.
--Entrevista publicada originalment a Kaosenlared.
—Igual que Naomi Klein, encara que des d'un punt de vista diferent i amb un enfocament totalment diferent, tu també has escrit força sobre les relacions entre capitalisme i violència. Segons ella, només el capitalisme més fonamentalista, el neoliberalisme de Milton Friedman, ha necessitat imposar-se per la força. La meva primera pregunta és si hi estàs d'acord o consideres que la violència és inherent a tota classe de capitalisme. Si és així, ¿què fa del capitalisme una cosa essencialment violenta?
El primer que cal dir és que el llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”, és excel·lent; és una extraordinària lliçó d'història concreta que hauria d'utilitzar-se a totes les escoles. Rigurós, pedagògic, estremidor, documenta les intervencions minuciosament destructives del neoliberalisme en els darrers 30 anys. Ara bé, Naomi Klein és una humanista neo-keynesiana no marxista i comet l'error —al meu entendre— d'interpretar el capitalisme com un conjunt de mides econòmico-polítiques i no com una relació estructural que imposa límits molt precisos a allò que es pot i a allò que no es pot fer dins seu. Allò que s'hi pot fer és —més o menys— seleccionar les víctimes, d'acord amb el “càlcul de vides” de Hayek. Allò que no s'hi pot fer —per molt que es pretengui controlar les forces tel·lúriques del mercat “lliure”— és generalitzar la democràcia i el benestar entre totes les nacions i tots els habitants del planeta. Klein, crec, oblida dues dades importants. La primera és el paper que va jugar la Unió Soviètica —la seva mateixa existència— en l'establiment d'un Estat del Benestar en els països capitalistes desenvolupats després de la segona guerra mundial; si el capitalisme va imposar a la Unió Soviètica la necessitat de copiar els seus ritmes productius, la Unió Soviètica va imposar al capitalisme europeu —i, en menor mesura, estatunidenc— la necessitat de complir limitadament els somnis del socialisme. Però això només va poder fer-se a Europa, i només durant uns pocs anys, a costa de la resta de pobles de la terra. Perquè la segona dada que oblida Naomi Klein és que la violència capitalista desfermada sobre el món —amb la seva lògica de destrucció / reconstrucció permanent— no comença amb l'escola de Chicago i Milton Friedman ni amb el cop d'Estat a Xile l'any 1973. Per a no remuntar-nos 500 anys enrere, n'hi ha prou amb pensar en el llarguíssim, sagnant i incomplet procés de descolonització, avortat i revertit precisament a través de violències monstruoses ensems militars i econòmiques.
Fora d'això, no crec que el capitalisme sigui “especialment” violent. Sí que és intrínsecament violent, però no “especialment” violent. Ho és en el terme just i necessari, en allò imprescindible. ¿En allò imprescindible per a què? Per a seguir convertint tot el que existeix —éssers humans i recursos naturals— en taxes de benefici més altres. El capitalisme produeix pobresa i mort, però no és aquest el seu objectiu. El capitalisme produeix riquesa, plaers i remeis, però tampoc no és aquest el seu objectiu. És precisament aquesta indiferència la que el converteix no en més cruel o més salvatge sinó en més perillós i més potencialment destructiu. És d'un misticisme aterrador: no reconeix límits —ni en la moral ni en la Natura— i per tant menysprea materialment, minut a minut, tant les resistències antropològiques com les ecològiques. No perquè sigui especialment violent sinó perquè aquesta és la condició mateixa de la seva reproducció. No pot distingir entre un nen i una maquina de cosir, entre un riu i un abocador d'escombraries, entre la construcció d'un nou Madrid sota el boom immobiliari i la destrucció de Bagdad sota les bombes estatunidenques. Però això afegeix una injustícia particular al capitalisme. Com que no pot fer diferències i ha desenvolupat d'una manera sense precedents les forces productives —incloses les tecnologies mèdiques—, ha posat a disposició de l'ésser humà potencialitats que alhora no li permet d'usar. Les morts per malària, per xarampió, per dengue, per còlera, per disenteria, ¿són morts naturals? ¿No són particularment acusatòries en un món que pot curar aquestes malalties? La violència del capitalisme té a veure també amb els seus instruments d'emancipació; és a dir, amb la seva necessitat intrínseca de multiplicar la riquesa i —alhora— reprimir-ne l'ús, d'augmentar els mitjans de salvació i prohibir-ne la utilització. I això es tradueix en la naturalització de la mort i la destrucció: “els pobres”, ens deien els diaris fa uns mesos, “viuen 30 anys menys que els rics”. ¿A qui, a quina força silenciosa imputarem aquesta diferència?
—Quines són les causes profundes d'aquesta crisi?
No sóc economista, però crec que tots els analistes seriosos —Beinstein, Brenner, Martins, Wallerstein— l'expliquen com una crisis de sobreproducció capitalista que es remunta als anys 70 i contra la qual es recorre al finançament de l'economia com un alleujament i alhora com una prolongació de l'agonia. Com bé han explicat en Nacho Álvarez y Bibiana Medialdea, allò que ha entrat en crisi no és el capitalisme (que ja hi era) sinó les mesures que es van prendre per a superar-la. Aquestes mesures tenen a veure amb l'objecte del llibre de Klein: allò que Atilio Borón ha anomenat molt justament —evocant a més la seva fanàtica inspiració religiosa— “contrareformes” neoliberals, que han anat desmantellant a poc a poc, durant 30 anys, mitjançant cops d'Estat, guerres o programes d'ajust estructural de l'FMI, les petites conquestes arrencades al capitalisme durant dos segles. És el que hem anomenat “globalització”, és a dir, la fugida endavant d'un sistema que accelera el procés —sempre— destituent en què consisteix i del que depèn per a sobreviure. Aquesta violència —aquesta fuga— la descriu magistralment “La doctrina del xoc”.
—¿Era inevitable aquesta crisi?
Crec que després del que acabo de dir no podria respondre que no. Si hagués pogut evitar-se, s'hauria evitat, atès que s'està anunciant des de fa molts anys, i no només per part dels economistes marxistes. Dins del capitalisme s'han pres precisament les mesures que calia prendre, però dins del capitalisme aquestes mesures no podien ni podran fer res més que empitjorar la situació —tot i que potser durant dècades.
—¿Creus que aquesta és una crisi conjuntural o bé que el capitalisme mateix està en perill tal i com el coneixem?
El capitalisme només coneix crisis “conjunturals”, de les que s'ha recuperat en cicles més o menys llargs. Les crisis permanents —que s'anomenen “normalitat” o fins i tot “bona salut”— són les que caracteritzen les vides de les víctimes del capitalisme, la situació del qual és sempre acceptable si genera beneficis suficients. En quant a si aquesta crisi anticipa la fi del capitalisme, no ho sé. Sovint recordo una pintada molt optimista escrita en una pared de no sé quin país de l'Amèrica Llatina: “Capitalisme, tens els mil·lennis comptats!”. El que en aquests moments està en clar perill és la supervivència a mitjà termini de la humanitat mateixa. A força d'ignorar els límits, el capitalisme ha acabat per topar amb dos límits absoluts: el patiment humà i la finitud dels recursos naturals.
—¿És possible “refundar el capitalisme”?
¿És possible refundar el canibalisme? ¿Un canibalisme de rostre humà? ¿Un canibalisme sense dents? El que proposa el G-20 no és “refundar” el capitalisme sinó senzillament prolongar-ne l'existència per tots els mitjans, fins i tot al preu d'agreujar la crisi energètica, ecològica i alimentària. Cal salvar les immobiliàries, els bancs, la indústria automobilística, de les que depenem —dins del capitalisme— els éssers humans. Però això no es pot fer —paradoxalment— sense amenaçar encara més les fonts de els que —fora del capitalisme— depenem també els éssers humans per a sobreviure. Crec que n'hi ha prou amb aquesta reducció a l'absurd per a excloure la refundació del capitalisme: la seva existència mateixa —amb la seva necessitat de creixement il·limitat— determina que els éssers humans depenguin per a sobreviure dels mitjans de destrucció de les seves pròpies condicions de supervivència. Individualment ens hem convertit en uns molt actius “desitjos de mort”. Fins i tot CCOO demana als seus afiliats un augment militant del consum per a superar la crisi.
—Més enllà de l'àmbit econòmic, ¿creus que aquesta crisi ha canviat les relacions humanes o podria canviar-les en el futur?
El model tecnoconsumista, amb els seu “hedonisme de masses” —per a citar una vella expressió de Passolini— s'ha imposat de tal manera que tota disminució en els nivells habituals de consum serà viscut també com una catàstrofe subjectiva, com una pèrdua cataclística per a la que caldrà buscar un culpable. Mai no hi ha hagut més condicions objectives, i menys subjectives, per a una transformació radical. Les societats occidentals són societats de “fam generalitzada”, i la fam dissol els llaços de solidaritat. No és un problema ideològic, sinó material: la subjectivitat capitalista està materialment construïda al marge de tots els valors i principis que permeten senzillament una negociació. A Europa i els EUA veig més probable la barbàrie o el neofeixisme que la recuperació d'una mínima sensatesa antropològica.
—¿Quin és el perill més gran d'aquesta crisi? ¿Qui pot beneficiar-se'n més?
El perill més gran és la combinació d'insensatesa antropològica i armes de destrucció massiva: el retorn a la barbàries amb mitjans de destrucció del segle XXI. Els qui més se'n poden beneficar, com sempre, són les “minories organitzades”, ja siguin multinacionals, màfies o sectes.
—Molts parlen d'aquesta crisi com d'una oportunitat de canvi ara que el capitalisme sembla viure el seu pitjor moment en molts anys. ¿En què consistiria llavors la suposada “oportunitat” d'aquesta crisi? ¿Existeix realment algun moviment social que pugui ser agent d'aquest canvi?
L'esperança és l'Amèrica Llatina. Europa és avui dia un continent mort; exhaust en tots els sentits, també culturalment. I no tenim una esquerra organitzada, poderosa, unida, capaç de convertir la catàstrofe objectiva en consciència subjectiva. Potser és massa tard, però hem de lluitar per a crear una esquerra així.
—¿Què caldria canviar en els àmbits econòmic, polític i cultural?
Aquella esquerra, ho de dit d'altres vegades, hauria d'operar en un triple canvi: revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic. Després del que he dit fins ara, crec que el contingut de la proposta és clar. El capitalisme no admet reformes i ha de ser per tant substituït (revolució) per un règim de producció i distribució de béns i serveis capaç de proporcionar una vida digna a tots els habitants del planeta. Els pobles en lluita han conquerit al llarg dels darrers segles una sèries de llibertat (sufragi universal, divisió de poders, Estat de Dret, etc.) que no poder ser confosos amb el capitalisme i que han de ser millorats (reforma), però defensats. I el mal fet a la natura i a la cultura (pel productivisme capitalista i els seus ritmes de creixement i consum) és fins a tal punt dramàtic que —com deia Günther Anders— la missió de l'esquerra hauria de ser, no ja la de canviar el món, sinó la de senzillament conservar-lo.
--Entrevista publicada originalment a Kaosenlared.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada