Entrevista a L'Avanç

[Aquesta entrevista va ser realitzada per Tàfol Cruz i publicada al periòdic l'Avanç en la seva edició del dia 27 de maig de 2003]

Santiago Alba Rico (1960) tornava a visitar València per tal de presentar la darrera edició de la distri-editora Soroll, “Galeria de gente victoriosa, relatos y artículos sobre Iraq”. Santiago no para. Als seus viatges i les seues col·laboracions des de Tunis pel Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab o el periòdic Gara, cal afegir les seues darreres aportacions, “Viva la CIA!, Viva la economia!” (Ed.Virus, 2003) i “Torres más altas” (Ed.Numa, 2003), lectures eixides gairebé en paral·lel. Filòsof i assagista, resident a Tunis, suposa una testimoni més que suggerent per tal d’apropar-se als esdeveniments més recents.

Pregunta.- Tu vius a Tunis; com s’ha viscut la guerra allà?
Resposta.- S’ha viscut amb molta ràbia. Hi ha hagut moltes mobilitzacions a nivell de carrer, tot i que el govern també és veritat que has intentat controlar tot això, evitat que agafessen molta força o una crítica molt directa.

P.- Quines perspectives de futur li trobes a Iraq? Com penses que pot evolucionar el repartiment del “pastís”?
R.-A curt termini, evidentment, la situació a Iraq serà en tots els sentits greu i dificultosa. Tota resistència a les tropes invasores, ja siga pacífica o armada, cal esperar que siga reprimida amb força. Els invasors, tractaran de legitimar-se per tots els mitjans utilitzant els elements de l’oposició a l’exili o els col·laboracionistes a nivell intern. Els EUA estan utilitzant ja elements de la dictadura: la policia és la mateixa. Cal esperar un augment de la repressió i un intent d’utilitzar les divisions ètniques i religioses.
Pel que respecta al repartiment del pastís, ara mateix ja estem veient com s’està generant tot un conflicte. Avui llegíem al periòdic que Itàlia i Espanya s’estaven disputant el Sud d’Iraq. De la mateixa forma, trobem la qüestió de les Nacions Unides i el paper que jugaran a la reconstrucció; un paper que els EUA volen que siga legitimador, de caràcter exclusivament humanitari i que servisca de recolzament per aquesta nova ocupació d’Iraq. Pel que es refereix al paper de les Nacions Unides, és ben clar que han perdut tot el rol d’àrbitre creïble als conflictes internacionals. Recorda molt a la dissolució de la Societat de Nacions als anys 20, i si ara es legalitza aquesta ocupació, ens trobarem amb un procés semblant a aquell en que la Societat de Nacions va ser incapaç de condemnar la invasió de Manxúria per Xina o la invasió d’Etiòpia per part d’Itàlia.
Jo crec que l’únic paper que se li vol atorgar a les NNUU és l'humanitari. D’acord a la Convenció de Ginebra, totes les despeses de reconstrucció en cas de guerra, corresponen a l’ocupant. Cal recordar que amb Iraq ens hem trobat amb una ocupació il·legal dins d’un país sobirà, feta al marge de les NNUU, que és l’ordre jurídic internacional.
Per altra banda, tampoc es pot acceptar de cap manera que els EUA queden eximits de la responsabilitat contreta a Iraq. Si les NNUU tinguessen encara algun paper, no només haurien emès ja una resolució de condemna cap als EUA, sinó que seguint els principis que van dur l’any 1991 a condemnar la invasió de Kuwait i a imposar indemnitzacions que han estat pagades fins el passat 20 de març, s’hauria d’exigir las immediata retirada de les tropes ocupants i imposar indemnitzacions als EUA per tal de recompensar els danys.

P.- Paral·lel a la guerra d’Iraq, hem assistit a una accentuació de l’ofensiva d’Israel contra Palestina (ja assassinen membres d’ISM i periodistes occidentals sense cap mena d’escrúpols, Arafat passa a un segon plànol i puja Abu Mazen,...). Llevat del mig Iraq, ¿què pot passar ara a Palestina?
R.- Jo crec que ara ens trobem amb una situació paral·lela a Iraq i Palestina: dos països ocupats a l’Orient Mitjà per les mateixes forces: ja coneixem els jocs d’aliances entre els EUA i Israel. L’estratègia és la mateixa als dos llocs: a Iraq sota el pretext de “democratitzar” el règim, s’envaeix el país i es desmantella el seu estat, i ara se cercarà l’eixida que agrade als interessos de les grans transnacionals dels països ocupants. I a Palestina, trobem com Israel i Sharon han aprofitat la pantalla de la guerra per tal de continuar amb la seua política de fets consumats i d’ocupació quotidiana sanguinolenta. Durant les setmanes que ha durat la guerra, ha continuat les morts, alhora que engegaven un altre procés de “democratització” mitjançant el qual Israel i EUA imposaven un primer ministre. I això no deixa d’ésser paradoxal: on encara no hi ha un estat, imposen un primer ministre, i a més, usurpant al poble palestí el dret a decidir. Resulta curiós veure com aquest nou càrrec ha estat creat expressament per Abu Mazen, una de les figures més corruptes de l’Autoritat Palestina, tot un homes de la CIA que ha demostrat en diverses ocasions estar a favor dels interessos d’Israel i EUA, donat que els seus negocis estan en connexió directa amb els israelians; un home que dins del seu projecte policial per Palestina, s’ha compromès a acabar amb la Intifada.
Per tant, es tracta un cop més, com en Afganistan, de governar sobre una figura imposada que servisca de policia interna i per altra banda de lubrificant pels interessos d’Israel a la zona.

P.- Després que s’iniciessen els bombardejos sobre Iraq, trobem com la borsa puja espectacularment i el dòlar es revaloritza davant l’euro. ¿Ens ajuda açò a entendre aquesta guerra?
R.- Jo trobe que és un factor molt important a l’hora d’entendre l’atac dels EUA, potser un dels més importants. El desembre del 2000, Hussein va decidir passar-se del patró dòlar al patró euro. És a dir, fer les seues transaccions en euros. Açò és una mesura per la que també opten altres països. I ací rau una de les claus importants d’aquest darrer conflicte. Ja no és tant pel control directe del petroli iraquià en benefici de les transnacionals nord-americanes (Shell, Exxon,...), sinó de controlar directament el petroli per evitar un procés que pogués conduir a la substitució del dòlar per l’euro com a moneda d’intercanvi comercial. Cal tenir en compte que EUA és el màxim deutor, amb un dèficit intern i extern major que gairebé el conjunt dels països del planeta. Si de sobte tots els països àrabs fessen les seues transaccions en euros, el dòlar es devaluaria molt fortament, enfonsant els EUA en una crisi tan forta com la d’Argentina.
No sé què podria ocórrer si aquells que han vingut utilitzant el dòlar com a moneda de canvi i de reserva de seguretat, veient com el dòlar deixa d’ésser patró, posessen les seues reserves de dòlar a la venda al mercat internacional. I més quan te n’adones que només el 4% dels dòlars tenen un suport en or.
Aquesta situació és la que ha permès als EUA ser els màxims deutors del món i tenir un dèficit comercial paorós sense enfonsar-se. Senzillament això és perquè tenen la pedra filosofal: poden acunyar tants dòlars com vulguen.

P.- Les mobilitzacions donades amb aquesta darrera guerra han palesat una separació entre la política institucional i la ciutadana. ¿Penses que això ha estat un “bluf” o que es pot tenir alguna esperança de continuïtat?
R.- Cal contemplar tot açò amb un moderat optimisme: és el primer cop que passa -i això ho recorda Chomsky amb freqüència-: 35 milions de persones sortint als carrers arreu del món per manifestar-se contra una guerra abans que aquesta comence. Trobe que després d’aquests esdeveniments (de la caiguda de Bagdad, l’assentament de les tropes d’ocupació, etc), hi ha un reflux, però crec que en aquests dos mesos, molta gent jove ha fet una rapidíssima transició de la moral a la política; han descobert que no viuen en una democràcia i que no es respon a les seues demandes. És més, el govern d’Aznar ja no sols els fa cas omís de les seues protestes, sinó que a més les criminalitza o les reprimeix violentament.
Cal tenir esperances, amb paciència, perquè el que no podem és fer que els esdeveniments vagen a ritmes cinematogràfics. Amb paciència es poden aprofitar totes aquestes mobilitzacions.

P.- Clar, que en aquest sentit també està “l’esquerra oficial”, a la recerca de la rendibilitat electoral d’aquestes mobilitzacions.
R.-L’esquerra oficial s’ha dedicat a anar a remolc d’unes mobilitzacions preparades en altres llocs, treballades durant anys i anys, a nivell local amb molts obstacles. Jo no crec que es veja reflectit d’alguna forma a les urnes aquest intent de “l’esquerra oficial” per controlar les manis contra la guerra. Trobe que d’aquesta crisi eixiran tocats ja no sols el PP, sinó també PSOE i IU. Part del jovent està veient que la participació a les eleccions no té res a veure amb política. Hi ha gent que comença a veure les eleccions com un mercat d’amos: igual que abans els amos anaven al mercat per comprar esclaus, ara som les i els esclaus els que anem al mercat a comprar un amo amb un vot, i així que puguen fer amb nosaltres el què ell vulguen. La gent comença a veure açò; jo espere que aviat surten noves propostes per un espai polític al marge dels partits tradicionals.

P.- Com a coneixedor de primera mà del món àrab, què ens pots contar de la televisió Al-Jazira i la seua significació?

R.- És un element nou al món àrab d’una gran importància, donat que representa un periodisme de gran qualitat, professional i amb pluralitat política. No és un mitjà pamfletari o propagandístic; és un mitjà on es concedeix la paraula a tots els interlocutors i agents socials que operen al món àrab. A una crisi com l’actual és aire fresc poder veure una televisió així, comparant tant amb altres mitjans àrabs com occidentals. Proporciona una informació molt més rigorosa i objectiva. I això ho sap molt bé EUA: cal recordar com les seus d’Al-Jazira a Kabul i Bagdad han estat bombardejades per part de l’exèrcit nord-americà.
Per altra banda, la població àrab, independentment de la seua orientació, també veu amb positivisme un mitjà com aquest, donat que ha suposat tota una escletxa informativa en una societat nugada des del punt de vista informatiu. No en va ja es veu com és utilitzada per aquells moviments que volen oferir un altre discurs dins de l’espai àrab.

P.- Parlant de mitjans de comunicació, ¿com has vist des de Tunis el tancament de l’Egunkaria?
R.- En aquest sentit pense que puc estar en condicions de veure aquest tema amb una mica més d’objectivitat que la resta de ciutadans de l’estat espanyol, sotmesos a uns mitjans realment violents pel que es refereix a aquestes qüestions. El que s’està veient a l’estat espanyol i Euskal Herria, des de molt abans dels fets de l’11 de setembre, és una accelerada pendent dictatorial mitjançant tota una bateria de lleis d’excepció, de mesures clarament repressives. Totes aquestes mesures preses a Euskal Herria sembla que a la resta de l’estat es prenen amb normalitat i, gairebé per molts, amb entusiasme, sense comprendre que allà on es trenca l’estat de dret una vegada, ja ningú queda lliure de poder caure després. El que ha ocorregut amb Batasuna, Egunkaria o ara les llistes d’AuB pense que aprofundeix en una línia repressora que cerca criminalitzar qualsevol alternativa i desactivar qualsevol forma de resistència; i tot això amb el perill de provocar una confrontació civil i una radicalització de greus conseqüències tant pels bascos com pels espanyols.

P.- L’editorial Virus acaba de treure una segona remesa dels guions que tu vas escriure per “Los Electroduendes” a La Bola de Cristal, alhora que s’editen altres llibres i discos que recorden aquell programa infantil. Un company teu d’aleshores, Carlos Fernández, afirmava fa poc que d’emetre’s avui, “el programa figuraria a la llista de connexions de la xarxa terrorista confeccionada per Bush”. Més de quinze anys després, sembla que el programa continua vigent...
R.- Sovint he comentat que aquests guions de fa quinze o setze anys, podien semblar exageracions caricaturesques, però tanmateix, totes aquestes exageracions caricaturesques d’alguna forma s’han fet realitat al llarg d’aquests anys. No en va, comence a plantejar-me querellar-me contra Bush i Aznar per plagiar la Bruja Averia: sembla que d’alguna manera estan executant i reproduint les seues declaracions. Les paraules de Carlos són totalment fidedignes, avui cap televisió emetria aquest programa.
Era un programa fet per quatre guionistes comunistes -i que avui continuen sent-ho-, i qualsevol persona que llegisca aquells guions se n’adonarà que molt poques persones entenien el que realment s’estava emetent per la televisió de llavors. Sense que jo mateix m’adonés, aquells guions anticipaven processos que avui són de molta actualitat: globalització econòmica, precarització del treball, guerres colonials,... I bo, en aquest sentit, no és estrany que les i els que han mantingut viva La Bola de Cristal durant aquests anys, submergida però viva, hagen estat entre d’altres, els treballadors de Sintel, els centres socials, o les mobilitzacions contra la guerra o la globalització econòmica.
.
Enllaç a la pàgina original de l'Avanç: pitja aquí.
.