dijous, 10 de maig de 2007

Primer manament democràtic: no votaràs

Tan acostumats estem els ciutadans de l'Estat espanyol a acceptar l'excepcionalitat jurídica i política del País Basc, que no ens adonem que de fet ja està fora del "marc democràtic" que no el deixa escapar. Tan acostumats estem a aquesta extraterritorialitat legal que és possible desplegar cada cop una mica més el seu domini fora dels rails sense que ningú no s'immuti: després de tot, només afecta aquells que han fet alguna cosa o podrien fer-la o podria pensar-se que arribarien a pensar fer-la. La democràcia espanyola, com Franco, no té res contra aquells que no es fiquen en política: a aquests fins i tot els deixa votar. En qualsevol cas, no ha de ser fàcil d'entendre a Brussel·les o al Canadà o a Tòquio —tot just quan un restableix la distància— l'acarnissament minuciós amb què el govern de Zapatero, en el marc d'unes negociacions formalment encara obertes, impedeix presentar-se a les eleccions la mateixa força que diu voler acostar a les institucions. Quin és el joc? Després de la sentència del Suprem que va impugnar diumenge a la nit les candidatures d'AS i ANV, el ministre de Justícia va mostrar la seva satisfacció: "No agradarà ni al PP ni a l'esquerra abertzale". Aquesta és sens dubte l'estratègia. L'extremisme feixistoide de la dreta permet Zapatero impugnar 80 candidatures més que el PP l'any 2003, i amb més retorçons legals, conservant al mateix temps un aire de tolerància i fins i tot de virtuosisme pragmàtic. El malestar de l'esquerra abertzale, per la seva part, li permet acumular legitimitat enfront del PP sense enfrontar-s'hi, alhora que s'investeix d'una aura de duresa i de rigorisme legal electoralment molt redituable a la resta de l'Estat. Però donar la raó a l'extrema dreta i només gestos als partidaris de la negociació, mantenint el descontent de tots dos mentre el marc democràtic i de Dret s'erosiona ; utilitzar el ressò cada cop més remot de la negociació contra el PP, i la política del PP contra la negociació, mentre la dreta s'encabrita i es creix i les esperances d'una pau democràtica s'enfonses, és el camí més segur per a guanyar temps i perdre-ho tot, i l'estratègia més immoral per a tornar el PP al poder, ETA a la lluita armada i a tothom —espanyols i bascos— a la desesperació.

Em dol el mal que se li fa al Dret cada cop que es pronuncia el seu nom —aquí i arreu del món— cada cop que se'n violen els principis. Com més minuciosament picaplets hagin estat els procediments, més paradoxalment antidemocràtica es revela la sentència del Suprem. No cal ser advocat per a comprendre-ho. En un Estat que reivindica el caràcter redemptor de les penes, milers de ciutadans bascos són considerats ontològicament irredimibles abans ni tan sols d'haver comès cap delicte. En un Estat en què la major part dels reus amb delictes conserven el seu dret al vot actiu i passiu, cent mil ciutadans bascos són privats alhora dels seus drets civils i dels seu dret a un judici just. En un Estat la doctrina jurídica del qual defineix actes i no personalitats delictives i que diu abominar del principi nazi d'analogia, milers i milers de ciutadans bascos són preventivament inhabilitats en tant que pertanyen a "grups de risc" —terriblement contagiosos— en virtut de la seva passada relació amb d'altres grups o coincidències de paraula o omissió amb persones contaminades. Una sentència legal que produeix aquest resultat no pot ser de cap manera ajustada al Dret. Però la culpa, és clar, no la té el Suprem, per moltes acrobàcies que hagi hagut de fer damunt d'aquesta corda. Entrar a discutir si la Llei de Partits, com si la irregularitat residís en aquest hiat, és oblidar precisament —i legitimar— l'anomalia democràtica de la Llei mateixa. En un Estat que es diu de Dret, basat per tant en la proscripció limitada i no en la prescripció generalitzada, la Llei de Partits condiciona l'accés a la vida pública dels ciutadans a una adhesió positiva obligatòria que conculca de fet el dret a la llibertat d'expressió garantit per la tan invocada Constitució. La llibertat d'expressió no consisteix en poder dir el que penso sinó en què ningú em pot obligar a dir-ho. Un Estat que només legalitzés aquells partits que declaressin als seus estatuts que la neu és blanca seria un Estat dictatorial, i la més mínima dignitat democràtica exigiria que tots els grups polítics silenciessin la blancor de la neu i denunciessin aquell silenci com un silenci intolerable. Pensi el que pensi ETA, em nego a condemnar les seves accions perquè més important que dir el que penso em sembla defensar el meu dret democràtic —col·lectiu— a no dir-lo. Pensi Batasuna el que pensi d'ETA, l'Estat mateix hauria de garantir-li el dret a callar (igual que garanteix el dret d'un detingut a no acusar-se a si mateix) i els partits que no donen suport a la Llei lliberticida haurien de recolzar la coalició independentista, pensin el que pensin d'ella, i això fins al punt de negar-se públicament a condemnar ETA, desafiant així una llei que cap govern s'atreviria a aplicar-los. Com a condició d'accés a la vida pública i prescripció obligatòria d'un Estat, la condemna a ETA o la blancor de la neu deixen de tenir valor ètic o de veritat per a convertir-se en purs instruments discriminatoris preventius, a igual títol que un certificat de sang o la salutació feixista, signes intolerables d'un règim totalitari.

En un moment tan delicat com aquest, en què la frontera entre l'esperança i l'obscuritat, entre el dret i la llei, és amb prou feines una empenteta, algú podria considerar justificat que el PSOE hagués fet un disbarat jurídic en favor de la pau i de la democràcia. Ni tan sols se li demanava això: n'hi havia prou amb què n'hagués desfet un de molt gros o, com a mínim, no n'hagués comès un de més gran. Mai com avui l'obediència a una llei absurda —i el seu torcement abusiu— podien tenir conseqüències més greus. El disbarat jurídic de Zapatero no és només un abús democràtic ; és una declaració de guerra que estreta encara més el marges per a una solució política i negociada del conflicte basc-espanyol. Als cent mil irredimibles contaminats als que no es permet ni presentar-se a les eleccions ni escollir els seus representants, a aquestos cent mil monstres exclosos com empestats de la vida política en un moment —encara— de molt fina esperança, què els està demanant el govern? Que condemnin ETA? O que la votin? Des de Brussel·les o el Canadà o Tòquio —tot just quan es restableix la distància— no pot deixar d'observar-se amb horror de quina manera els qui aposten per la violència, al PP i dins d'ETA, es freguen les mans de satisfacció davant del disbarat de Zapatero, embragats per la hipocresia maquiavèlica del PNV i el silenci pusil·lànime de l'esquerra estatal. Una empenta més i no quedarà ni una ombra de la democràcia homeopàtica d'aquesta via morta que anomenen Transició.
.
Article original: Primer mandamiento democrático: no votarás.
.