El dret a ser llançat contra la paret

Fa dos mesos, una televisió italiana va entrevistar Terri de Niccoló, una dona més o menys bella que havia participat, a canvi de diners, en les festes famoses de l'ex-primer ministre Silvio Berlusconi com a ornament i estímul sexual per a la signatura d'acords polítics o empresarials. Les seves declaracions, que no fan cap concessió a la correcció política, revelen l'horitzó mental d'una època, o d'una part d'ella, i d'una cultura dominant. Terri no demana perdó, no es justifica; se sent orgullosa d'haver estat cridada per il Cavaliere i d'haver participat, en la perifèria de la seva aura, d'un poder reservat a uns pocs.

“Es preferible viure un dia com un lleó que cent anys com un anyell”, diu, i tot seguit es posa a resumir les lleis simples que haurien de decidir les inevitables jerarquies d'aquest món: “si ets una dona maca i et vols vendre, has de poder fer-ho; si ets lletja i fas fàstic, has de quedar-te a casa”. Pel que fa a l'honestedat dels empresaris que fan servir el sexe per a lubricar els seus negocis i progressar econòmicament, Terri no hi veu res reprovable. “Si ets honest”, diu, “mai no arribaràs gaire lluny; si vols augmentar els teus beneficis has d'arriscar el cul. És la llei del mercat”. Paga la pena, per la seva extensió, citar el seu raonament: “Com més alt vulguis arribar, més cadàvers hauràs de deixar a la cuneta. I és just que això sigui així. La llei és dels qui són lleons. Si ets un anyell, queda't a casa amb uns pocs euros al mes. Si vols guanyar-ne 20.000, has de baixar al camp de batalla i vendre la teva mare”. Tot seguit, Terri arremet contra les feministes i l'esquerra en general, puritans moralistes que “reprimeixen” el dret de les dones maques a vendre's com a instruments sexuals de l'altra política del capitalisme.

Terri de Niccoló diu que aquesta llei “és molt antiga” i es remunta a la “primera república”. Terri no és una dona culta i no so sap que aquesta llei és, en realitat, molt més antiga, i que fa 2.400 anys l'exposava en termes molt semblants Càlicles, un aristòcrata grec enfurismat amb el filòsof Sòcrates, que pretenia defensar un concepte universal de justícia. Càlicles sostenia amb menyspreu que el dret era una temptativa per part dels “dèbils i la multitud” d'imposar límits als poderosos quan en realitat l'única llei fonamentada —i citava precisament l'exemple del lleó, igual que la prostituta Terri de Niccoló— era la “llei de la natura”: els forts manen, mereixen riquesa i respecte, i decideixen a discreció la sort, més o menys severa, dels dèbils. “La mateixa natura”, rebla Càlicles, “demostra que és just que el fort tingui més que el dèbil i el poderós més que aquell que no ho és. I que és així a tot arreu, tant en els animals com a totes les ciutats i races humanes, ho demostra el fet que és així com es jutja el que és just: que el fort domini el dèbil i posseeixi més”.

Terri l'anomena la “llei del mercat” i Càlicles la “llei de la natura”. La llei del mercat és, en efecte, la llei de la natura. I aquesta llei és precisament el contrari d'una llei, atès que una llei és un “límit” i els lleons no n'accepten cap. Al llarg de la història, certes castes, classes o grups s'han rebel·lat sense parar contra els límits humans, apartant del seu camí qualsevol obstacle que pogués frenar el seu poder i impedir-los apropiar-se dels cossos, les riqueses o la feina dels altres. Tanmateix, els éssers humans, criatures siameses, tenen un peu al fang, on estan encadenats sense remei, però l'altre als estels, des d'on poden contemplar la inhumanitat de la seva situació i excogitar solucions col·lectives per a canviar-la.

Contra els rebels inhumans que es rebel·len contra els límits en nom de la natura, tot imposant al seu voltant la misèria i la mort, milions de personen es rebel·len també des de fa segles per tal d'imposar límits a la natura en nom de la humanitat. És aquesta rebel·lió en favor dels límits la que ha generat tot allò que defineix la dignitat antropològica de la nostra estada al món: la bellesa, la poesia, la raó, la compassió, el dret. Des d'Espàrtac fins a la revolució cubana, són “els dèbils i la multitud”, sí, els que fan les veritables lleis; són els dèbils armats els qui han acumulat per a tothom un llegat històric impressionant de drets —laborals, culturals i polítics— que els poderosos, mentre no siguin definitivament derrotats, provaran sempre de violar, esquivar o usar en favor seu. Ho faran mentre puguin; ho faran mentre els ho permetem. Mentrestant, recordem que els Drets Humans i el Dret Internacional, imposats pels pobles, acceptats a contracor pels poderosos, ni tenen força material per a imposar-se per si sols ni estan fets per a persuadir aquells qui els violen; estan fets per a què els rebels que es rebel·len en favors dels límits —la bellesa, la justícia, la raó— no oblidin mai per què estan lluitant ni de quin costat estan el dret veritable i la llei vertadera.

No hi ha cap ordre econòmic més “natural” que el capitalisme; cap altre més lliure de “límits” que el Mercat. Però la història de la humanitat, ¿no consisteix precisament en lluitar contra la natura? ¿Haurem potser de deixar d'inventar vacunes perquè les malalties són naturals? ¿Haurem de renunciar a volar perquè el cos humà està condemnat per la natura a arrossegar-se? ¿Haurem de deixar d'inventar carícies perquè és més antiga i natural la violació? La medicina, l'avió, l'escriptura, l'amor, ¿que no són potser conquestes humanes conra la natura i, per això mateix, drets ja que la humanitat ha de gaudir imperativament?

L'ordre “natural” del mercat perverteix, entre d'altres coses, el concepte mateix de “dret” en la mesura en què estableix com a criteri superior, al qual estarien subordinats tots els altres, el “dret de vendre i comprar” i, per tant, el de “vendre'm i comprar-te”. Així s'explica la naturalitat amb què s'accepta que el dolor o la ruïna de la majoria sigui font de gaubança per a d'altres, com ho demostren les recents declaracions a la BBC d'Alessio Rastani, broker de la City londinenca: “Sóc un operador financer, a mi no em preocupa la crisi. Si veig una oportunitat per a guanyar diners, m'hi llanço de cap. Nosaltres, els brokers, no ens preocupem de com arreglar l'economia o de com arreglar la situació. La nostra feina és guanyar diners amb això. Personalment, he estat somiant amb aquest moment des de fa tres anys. He de confessar-ho: jo cada nit me'n vaig a dormir somiant amb una recessió, somiant amb un moment com aquest”.

¿Es pot parlar més clar? Doncs sí, encara una mica més i d'una manera més esbojarrada. Fa uns dies vaig llegir el següent titular: “Proposen restaurar a Florida el dret a llançar nans contra una paret”. De seguida se'ns aclaria el contingut: “Un congressista estatal vol recuperar el dret al llançament dels nans, com a espectacle i esport, per a combatre l'atur de la regió”. El més terrible i singular de la proposta és que el polític estatunidenc no reivindicava només el dret dels empresaris i els seus clients a llançar nans contra la paret, amb la humiliació i les lesions consegüents, sinó sobretot el dret dels nans a ser llançats, humiliats i lesionats. ¡El dret dels nans a fer-se bocins contra un mur!

Mentre milions de persones lluiten des de fa segles per a mantenir i aprofundir el camí de la humanitat, el mercat capitalista retrocedeix a substrats cada cop més naturals, i porta la “llei de la natura” defensada per Càlicles fa 2.400 anys a la seva expressió més radical: el dret dels lleons a devorar els anyells i el dret ara del anyells a ser devorats pels lleons.

—Article original: El derecho a ser lanzado contra la pared.

Què significa ser d'esquerres?

Per a Immanuel Kant, el filòsof il·lustrat alemany, la diferència entre la mà esquerra i la mà dreta era la revelació mateixa de l'espai com un marc d’oposicions insuperables. Les dues mans poden unir-se —per aplaudir o resar—, però no substituir-se; estan cara a cara, radicalment enfrontades, sense que cap operació lògica pugui resoldre aquesta contradicció espacial absoluta. No hi ha síntesi possible que pugui reconciliar-les; cap transformació de l’esperit no pot posar una en el lloc de l’altra. Per més que la girem i la retorcem, per mes voltes que li donem sobre si mateixa, la mà esquerra mai no podrà arribar a ser la mà dreta ni —del revés— la mà dreta convertir-se, a força de moure's, en la mà esquerra. I és aquest el motiu pel qual aquesta diferència constitueix, encara avui, la regla primera de tota orientació en l’espai.

Traslladada al terreny polític, l'orientació sembla més complicada, sobretot després de dos segles d’història en què traïcions, derrotes, guerres i propaganda condueixen, a finals de la passada centúria, a la victòria provisional del capitalisme més agressiu: “la mort de les ideologies”, en el seu versió filosòfica, o l’amenaçador “no hi ha alternativa” en la seva formulació thatcheriana.

I no obstant això, mai no ha estat tan important com en l'actualitat el fet d'afirmar una frontera també política en un món que obre avingudes —per a les mercaderies i la informació— mentre alça murs —per a retenir els homes i explotar els territoris—. És necessari precisament recordar el fet de la mà, tal i com el plantejava Kant, per a apuntar una primera diferència que, enmig de la confusió, ens permetria distingir encara entre l'esquerra i la dreta. Diguem que allò propi de l'esquerra és el reconeixement de l'espai i les seves diferències, mentre que allò propi de la dreta és el reconeixement de la lògica i dels seus imperatius inexorables.

La lògica consisteix precisament en negar les oposicions en l'espai i, per aixó, quan totes les siluetes semblen dissoldre's en l'obscuritat, encara podem reconèixer com a típicament de dretes la negació d'aquella diferència (entre esquerres i dretes).

Va ser el feixisme, molt abans que la postmodernitat neoliberal, el qui va provar precisament de proposar una síntesi hegeliana —negació de la negació— capaç de superar les contradiccions en l'espai social. Així, per exemple, el manifest fundacional de la Falange Espanyola, redactat per José Antonio Primo de Rivera l'any 1933, proclamava:

«El moviment d'avui, que no és de partit —sinó que és un moviment, gairebé en podríem dir un antipartit—, cal que se sàpiga, des d'ara, que no és de dretes ni d'esquerres. [El nostre moviment] no lligarà per cap motiu els seus destins a l'interès d'un grup o a l'interès de classe que fa niu sota la divisió superficial de dretes i esquerres”. 

 

El mateix José Antonio insistia en aquesta mateixa idea (“(jo no sóc ni de l'esquerra ni de la dreta: sóc del front”) que anys abans Mussolini ja havia expressat amb tota claredat:

«El Feixisme no és de dretes ni d'esquerres sinó una síntesi entre les dues ideologies, enriquida amb intuïcions felices orientades a l'interès nacional».

Encara el 1998, el lema de l'ultra-dretà Front Nacional francès era:

«Ni droite ni gauche, la France rebelle» 

 

Aquestes síntesis lògiques clarament feixistes —la Nació o la Raó d'Estat— troben la seva prolongació capitalista en el concepte pseudoeconòmic d'“eficàcia”, en virtut del qual, a partir dels anys 1980, són els nivells de “creixement” els que pretenen fixar amb il·lusòria objectivitat, més enllà de tota ideologia, la legitimitat d'una determinada acció de govern.

L'any 1986, Felipe González, president socialista de l'Estat espanyol, resumia la doctrina que Reagen i Thatcher estaven imposant a tota el món amb un proverbi xinès:

«Gat negre o gat blanc, el que importa és que caci ratolins»

Ara bé, allò que caracteritza les síntesis lògiques —algunes de molt elegants i precises, d'altres també molt emocionants— és justament que no reconeixen, excepte com a mitjans o com a obstacles, les diferències en l'espai: cossos, classes, voluntats i muntanyes han de ser sacrificats a la puixança irresistible de la Lògica; han de dissoldre's, es vulgui o no, en aquesta síntesi superior. Des d'aquest punt de vista, doncs, són igualment de dretes Hitler, Stalin, Al Qaeda, Reagan i l'FMI. Per això també són possibles tant els lliscaments com els graus en l'arc dreta-esquerra, segons la major o menor hegemonia de la lògica sobre l'espai, i viceversa. I per això el concepte mateix d'Estat inclou, com bé veia Hegel, una íntima inèrcia de dretes que cal que sigui permanentment corregida amb Dret i Democràcia.

En el context de la crisi global, total, que estem vivint; mentre el capitalisme provi de restaurar la seva musculatura erosionada tot empobrint i marginant cada cop més éssers humans; mentre una violenta contrarevolució amenaça les conquestes polítiques i socials assolides en els dos últimes segles; en un món on els mitjans de producció i de destrucció es multipliquen alhora com germans siamesos a una velocitat vertiginosa; en el desordre d'un marc geopolític que rebenta per tots els descosits, amb la decadència rapidíssima de les potències que havien assegurat una dolorosa “estabilitat” a les últimes dècades; en l'horitzó d'un col·lapse energètic, ecològic i antropològic sense precedents; enmig d'aquesta crisi estructural, en fi, ¿què significa ser d'esquerres?

L'esquerra, que ha de provar de combatre totes les temptacions lògiques per a assentar-se en l'espai, amb les seves oposicions irreconciliables i les seves diferències no intercanviables, ha d'integrar, al meu entendre, un triple impuls i un triple projecte: ha de ser revolucionària en l'àmbit econòmic, reformista en el l'ordre institucional i conservadora en l'ordre antropològic.

Revolució econòmica

Si hi ha res encara vigent de les ensenyances de Marx, ha de veure sens dubte amb la descripció d’aquella lògica capitalista de l’acumulació per desposseïment que, en salts successius, s’ha anat apoderant dels béns col·lectius, generals i universals, la privatització dels quals és la condició mateixa de la seva reproducció ampliada. La immoralitat del capitalisme consisteix en el fet que no pot —realment no pot— diferenciar entre coses de menjar, coses d’usar i coses de mirar; entre un nen i una màquina; entre la guerra i la pau; entre una muntanya i un tanc.

L’amenaça del capitalisme, d’altra banda, consisteix en el fet que no pot —realment no pot— aturar-se. El creixement més enllà dels límits imposats per la naturalesa, per la capacitat finita de la demanda i per la pròpia ètica humana formen part de la regla mateixa de la seva supervivència. Ara bé, aquesta combinació d’indiferència enfront dels límits i de la impossibilitat estructural d'alentiment o detenció converteix el capitalisme en un ordre econòmic irreformable. Ser d’esquerres, per tant, implica la consciència d’aquest fet i la necessitat de concebre un règim altercapitalista en el qual els processos de producció i distribució permetin l’accés universal als béns col·lectius, generals i universals.

Reformisme institucional

Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, cada vegada és més evident que l’equació democràcia/mercat era tan falsa com la de socialisme/URSS. L’habeas corpus, el vot, l’escola pública, l’Estat de Dret no són estratègies de reproducció del capitalisme —ni de domini sobre els ciutadans— sinó conquestes socials a què els gestors del capitalisme han hagut de condescendir, allí on no els quedava més remei, per a rpovar després d’impedir-ne l'aplicació o, almenys, limitar-la. La separació de poders és una bona idea, com ho és la roda o l’arada, i la presumpció d’innocència és tan burgesa com esclavista és el Teorema de Pitàgores.

Seguint aquí els filòsofs marxistes Carlos Fernandez Líria i Luis Alegre Zahonero, l’esquerra no ha d’entregar aquella armadura institucional a l’enemic, que l'esmenta alhora que la buida de sentit. Hem de reivindicar, en algun sentit, l’«obediència». Obeir (en llatí obaudire) vol dir originàriament “escoltar amb atenció” i per tant no es tracta de defensar la llibertat superior de la sordesa sinó de dirigir l’oïda, i mantenir-la molt oberta, cap aquell lloc on no parlen ni els Déus ni els Reis ni els Amos ni els Mascles; cap aquell lloc on no parla ningú o, precisament, on és Ningú qui parla i on qualsevol-altre pot reconèixer-se i reconèixer una filiació racional comuna: és la Llei com a coàgul de la llibertat política en el seu pas pel món. En aqueix sentit, la ciutadania és l’imperi de la Llei allí on la Llei assegura —i només per això és llei— que l’espai de què sorgeix seguirà buit, que ni els Diners ni la Raça ni l’Església ni el Gènere es faran “escoltar atentament” en el seu lloc.

I per això precisament només la forma d’Estat de Dret, progrés de la raó sense precedents, garanteix al mateix temps les condicions institucionals necessàries per a l’exercici de la democràcia i per a l’evitació de la demagògia (és a dir, per a impedir al mateix temps els camps de concentració i la seva aprovació mitjançant plebiscit). El capitalisme irreformable, en permanent revolució, ha de donar pas a un sistema en què, per fi, totes aquestes bones idees puguin funcionar realment, sense ser segrestades o manipulades o inhabilitades des de l’exterior, i a més ser reformades quan així convingui. Entre l’arqueologia de la tradició i la biologia del mercat sempre constituent, la democràcia necessita instàncies ja constituïdes, institucions democràtiques —decisions ja preses en estat de tranquil·litat— que ens protegeixin dels sotracs de l’economia i dels capricis de les voluntats.

Conservadorisme antropològic

L’esquerra, en fi, ha de ser conservadora. Enfront de la “locomotora desbocada” del capitalisme, sempre en rebel·lió contra els límits, hem descobert també fa poc la vulnerabilitat de la Naturalesa, aquell bé universal condició de tots els béns generals i de tots els béns col·lectius. Hem descobert la radical incompatibilitat d’aquell model amb l’estabilitat de les tres facultats que han caracteritzat la continuïtat antropològica de l'ésser humà des de fa almenys 8.000 anys: la raó, la imaginació i la memòria finites. Com ja alertava Karl Polanyi l'any 1944, el “mercat lliure” ha erosionat o destruït tots els vincles socials i compromisos simbòlics gràcies als quals les societats històriques havien aconseguit sobreviure a guerres o catàstrofes naturals. Es tracta d’un vertader naufragi de l’Home que ens deixa al mateix temps sense protecció material i sense recursos etico-culturals per a excogitar una solució en comú. Enfront d’aquest naufragi, la recuperació d’un discurs il·lustrat d’esquerres obliga precisament a incorporar el pensament indigenista i feminista: la política com a reconeixement i reglamentació de la dependència recíproca. La Naturalesa depèn avui de l'ésser humà, ell mateix part de la naturalesa; els éssers humans depenem els uns dels altres. En aquest sentit, la nostra condició de subjectes de raó i de dret és inseparable de la nostra condició d’objectes (de cures).

Una d’aquelles oposicions irreconciliables en l’espai, com la que enfronta la mà esquerra a la mà dreta, és la que oposa la vida a la mort. Som irremeiablement cossos. La negació d’aquest límit per part del “mercat lliure”, incapaç d’assumir la finitud, agreuja la nostra fragilitat i la del planeta. Esquerra significa cures; i els cures només són possibles en un ordre econòmic altercapitalista i en un marc democràtic d’institucions públiques.

—Article original: publicat al número de novembre de l'edició espanyola de Le Monde Diplomatique.  N'he trobat la transcripció en aquesta pàgina del blog La Maldekstra Kolono.

El poder de la indiferència

Segons un sondeig del CIS publicat el passat 4 de novembre, a la majoria dels espanyols (fins a un 66,7%) no els interessa en absolut la política, mentre que només un 7,6% declara sentir-hi “molt” interès i amb prou feines un 25,4% “força”. La desconfiança envers polítics, partits o institucions s'ha convertit en el sòl geològic de la nostra vida quotidiana. I tanmateix, segons la mateixa enquesta, el 83% dels espanyols, gairebé tots ells sense interès, ni fonament, ni compromís de cap mena, convençuts de què en aquest gest no s'hi juga res, declarava la seva intenció d'acudir a les urnes el 20 de novembre.

Què vol dir aquesta paradoxa? Amb independència de les raons que porten la major part de la població a votar —adhesions fiduciàries molt semblants a aquelles que poden lligar-nos a un equip de futbol, a una estrella musical o a un dictador—, el cert és que cal reconèixer aquesta contradicció que, abans de qualsevol acció de govern, desconnecta ja radicalment democràcia i eleccions: els indiferents voten mentre que els compromesos, els interessats, els conscients es queden a casa (o voten en miniatura). El bipartidisme governa des de fa anys sobre la base d'una “indiferència” social enfront de la qual els polítics se senten completament lliures de fer el que vulguin: les urnes són tan vinculants com el sexe ocasional en una nit de borratxera.

Quan Rubalcaba, en l'inici de la campanya, mostrava la seva preocupació pels “indiferents” d'esquerres que podien afavorir la victòria del PP, en realitat estava preocupat pel fet que el PSOE no compta amb suficient “indiferència” del seu costat com per a equilibrar la que donarà la victòria als seus rivals bessons. En algun sentit, el retret als sectors abstencionistes és que s'interessen massa per la política com per a votar, fet que sens dubte perjudica els seus interessos. La “indiferència” és molt més reaccionària —i, per tant, molt més constant— que el compromís, sempre crític; i el PSOE, malgrat tots els seus mèrits, no ha aconseguit convèncer els “indiferents” de què és tant o més reaccionari que el PP. Per això, durant les campanyes electorals esdevé durant tres setmanes un partit d'esquerres, o amfibi entre els dos bàndols, tot provant de sumar vots conscients als seus vots indiferents.

¿I el moviment 15-M? El seu valor immens resideix en el fet que va sorgir d'aquella mateixa indiferència per a repolititzar la desconfiança raonable envers els polítics, els partits i les institucions. La seva potent força deslegitimadora es reflectirà escassament en els comicis, ja que quedarà absorbida, de manera dispersa, en abstenció, vot en blanc i suport conscient a forces minoritàries. La pròpia distribució que reflecteix l'enquesta citada deixa el moviment fora de joc. Però precisament “fora de joc” és on ara mateix és juga la possibilitat de conservar —com als monestirs medievals la cultura— la vida política. La consciència i la democràcia discorren paral·leles al poder, que tanmateix es reprodueix, amb tots els seus efectes reals i a de vegades mortals, a partir de la indiferència. El propòsit, per tant, ha de ser doble: allunyar la indiferència de les urnes, on es torna molt perillosa (sobretot en temps de crisi), i preparar un recinte on els indiferents, primer inofensius, després conscients, puguin repolititzar-se abans de tornar, per la via que sigui, al poder. Hi cal temps, és veritat, però com més anticapitalista sigui el 15-M, més consciència crearà; i com més 15-M sigui el 15-M, més suports rebrà.

—Article original: El poder de la indiferencia.

Líbia, el caos i nosaltres

L’última setmana d’agost, després de l’entrada dels rebels a Trípoli, el món àrab va esclatar en un crit d’alleujament i goig. Al Iemen i a Síria les manifestacions populars contra les dictadures d’Ali Saleh i Bachar Al-Assad van multiplicar el seu nombre i intensitat a l’abric d’aquesta victòria que tots els pobles de la regió van viure com a pròpia. A Tunísia, els dies 22 i 23 d’agost, refugiats libis i ciutadans tunisians van celebrar als carrers de la capital, però també a Sfax, Gabes i Jerba, la caiguda de Gadafi. Els mateixos partits d’esquerra es van sumar a la celebració. Així, el Partit Comunista Obrer de Tunícia, d’Hama Hamami, un dels opositors més perseguits pel règim de Ben Ali, difonia el 24 d’agost un comunicat en què felicitava “el poble germà de Líbia per la seva victòria sobre el règim despòtic i corrupte de Gadafi, tot confiant que ara el poble libi pugui decidir el seu propi destí, recuperar les seves llibertats i drets i construir un sistema polític basat en la sobirania que li permeti regenerar el seu país, mobilitzar les seves riqueses en favor de tots els ciutadans i establir profundes relacions de germandat amb els pobles veïns”. Durant els darrers sis mesos, a totes les capitals àrabs on la gent protestava contra els dictadors locals, sovint jugant-se la vida, s’han celebrat manifestacions de solidaritat amb el poble libi; ens agradi o no, malgrat que es tracti d’una de les zones més antiimperialistes del món, no hi ha hagut cap protesta contra la intervenció de l’OTAN.

Durant aquests últims mesos, de vegades he tingut la impressió que mentre la dreta colonitza i bombardeja el món àrab, l’esquerra (una part de l’esquerra europea i llatinoamericana) li indica quan, com i de qui ha d’alliberar-se. No entraré en una polèmica molt pugnaç que ha fracturat el camp antiimperialista; només vull deixar constància que l’únic lloc on aquesta polèmica no ha existit ha estat curiosament allà on es produïen els esdeveniments. Mentre l’esquerra occidental s’intercanviava mastegots entorn de la intervenció de l’OTAN, els pobles àrabs —acompanyats per una esquerra regional que ni Europa ni Amèrica Llatina s'han escoltat— es dedicaven i es dediquen a combatre les dictadures amb mitjans i en condicions que cap anàlisi marxista hauria previst i probablement tampoc desitjat. El cas és que tampoc les potències occidentals havien previst ni desitjat el que ha succeït, i el resultat de la seva improvisació sapastre, tan hipòcrita com diligent, és encara una incògnita.

Un dels errors de l’anàlisi esquemàtica d’un sector de l’esquerra occidental (tan occidental en això com occidentals són les bombes de l’Aliança Atlàntica) és el de cridar l’atenció sobre els interessos euro-estatunidencs a Líbia, com si aquests interessos no haguessin estat assegurats amb Gadafi i com si, en tot cas, d’una enumeració d’interessos se'n desprengués necessàriament una intervenció. No s’intervé on i quan es vol sinó on i quan es pot. Els interessos interessen, sens dubte, però no fan possible una intervenció militar. En el cas de Líbia, al meu entendre, són dos els factors que l’han fet possible.

El primer és que es tractava, com van reconèixer de seguida els pobles i les esquerres àrabs, d’una causa justa. La rebel·lió popular —començada a Bengasi i avortada al barri de Fashlum de Trípoli el 17 de febrer— prolongava, amb la mateixa legitimitat i espontaneïtat, les revolucions de Tunis i Egipte. Escrivia Jean-Paul Sartre l'any 1972 que “el poder utilitza la veritat quan no hi ha una mentida millor”. En aquest cas cap mentida era millor que la veritat mateixa: “el monstruós tirà” Gadafi era un monstruós tirà i els “rebels libis” eren realment rebels libis. En convertir occident la veritat en propaganda, l’esquerra esquemàtica —molt allunyada o amb poc coneixement de la zona— va caure en la trampa i es va posar a repetir ingènuament, en la seva contra, una munió de mentides o mitges veritats, i va regalar als qui bombardegen una causa justa mentre assumia la ignomínia de defensar una injustícia.

El segon factor té a veure amb l’aïllament del règim de Gadafi. A banda de Nicaragua i Veneçuela, molt allunyats de l’escenari, els únics amics que tenia Gadafi al món eren uns quants dictadors africans i uns quants imperialistes occidentals. Abandonat per aquests últims, cap Estat amb autoritat geo-estratègica —ni la Lliga Àrab ni la Xina ni Rússia— oposarien resistència a la intervenció de l’OTAN. Al contrari del que passa a Síria, un vesper d’equilibris molt sensibles en el qual Bachar Al-Assad ven arreu la carta de “l’estabilitat” mentre mata impunement milers de revolucionaris, Gadafi i el seu règim no representaven res a la regió. Al contrari, tots els interessos, també els polítics, el tornaven vulnerable: més que el petroli, entre els factors desencadenants de la intervenció de l’OTAN cal incloure-hi les pressions d’Aràbia Saudita sobre uns EUA molt reticents i l’oportunitat per a França de "represtigiar-se" al seu “pati del darrere”, el nord d’Africa, després de la patacada patida a Tunis i Egipte, on el suport a ben Alí i a Moubarak (amb l’escàndol de les vacances pagades dels seus ministres) havien deixat Sarkozy completament fora de joc.

L’altre error en què ha incorregut un cert sector de l’esquerra té a veure precisament amb el seu esquematisme o, millor dit, amb el seu monisme. Els pobles i les esquerres àrabs, jugant-se la vida sobre el terreny, han comprès de seguida la impossibilitat d’escapar a la incomoditat analítica si volien derrocar els seus dictadors. Han sabut que calia afirmar molts fets alhora, alguns contradictoris entre si. En el cas de Líbia, aquests cinc o sis fets són els que segueixen: Gadafi és un dictador; la revolta líbia és popular, legítima i espontània; la revolta és de seguida infiltrada per oportunistes, liberals pro-occidentals i islamistes; la intervenció de l’OTAN mai va tenir vocació humanitària; la intervenció de l’OTAN va salvar vides; la intervenció de l’OTAN va provocar la mort de civils; la intervenció de l’OTAN amenaça de convertir Líbia en un protectorat occidental.

Què fem amb tot això? Podem deixar de banda la realpolitik, acudir al realisme i tractar d’analitzar la nova relació de forces en el context d’un món àrab en ple procés de transformació. O podem afirmar Un Sol Fet —monisme— i sotmetre tots els altres a les seves fuetades negacionistes. Així, si només afirmem la intervenció de l’OTAN, amb els seus crims i amenaces, ens veiem de seguida obligats, per un pendent lògic que ens allunya cada vegada més de la realitat, a negar el caràcter dictatorial de Gadafi i afirmar, encara més, el seu potencial emancipador i antiimperialista; a negar el dret i l'espontaneïtat de la revolta líbia i afirmar, encara més, la seva dependència mercenària d’una conspiració occidental. El pitjor d’aquest exercici de monisme és que deixa fora precisament les dades que més importen als pobles àrabs i a les esquerres àrabs i les que més haurien d’importar als antiimperialistes d'arreu del món: la injustícia d’un tirà i la reclamació de justícia del poble libi.

El monisme simplifica les coses allí on són molt —molt— complicades. L’OTAN mateixa és conscient d’aquesta complexitat, com ho demostra el fet de que —tal i com recorda Gilbert Achcar— ha bombardejat molt poc Líbia amb el propòsit d’allargar-hi la guerra i provar de gestionar una derrota del règim sense acabar de provocar-ne una ruptura vertadera; és a dir, el contrari d'allò que demanda el poble libi. El conflicte entre l’OTAN i una part dels rebels és manifest, com ho és entre els rebels i la cúpula dirigent del CNT. Hem escoltat els darrers dies les denúncies molt agressives —dirigides tant als EUA i Anglaterra com a Mustafà Abdul Jalil i Mahmud Jibril— per part d'Abdelhakim Belhaj i Ismail Salabi, comandants rebels vinculats a l’islamisme militant. Com a Tunis i a Egipte, els islamistes estan ben organitzats i tenen força, però no són ells els que van començar les revoltes. És molt trist veure de sobte com un cert sector de l’esquerra s'uneix al cor de la “guerra contra el terrorisme” i l’amenaça d’Al-Qaeda”, precisament quan les revolucions àrabs demostren la seva influència molt escassa sobre el jovent àrab. Qualsevol que sigui o hagi estat la relació entre Al-Qaeda i el Grup Combatent Musulmà Libi, les declaracions públiques dels seus líders en favor “d’un Estat civil” i una “verdadera democràcia”, molt poc creïbles, demostren un gran coneixement del corrent que espeny la regió en aquests moments. Des de l’esquerra tenim potser que acceptar la idea que el món àrab inevitablement serà governat per l’islamisme en els propers anys —si se li hagués deixat governar ara en fa vint, avui ja se n’haurien alliberat—, però la triomfal visita d’Erdogan a Egipte, Tunis i Líbia indica que aquest islamisme ja no serà el de la jihad i l’atemptat suïcida, tal i com interessava a la UE i als EUA, sinó un “islamisme democràtic” els límits del qual, en tot cas, es revelaran també de seguida als ulls d’una població juvenil excedentària que està cada cop més integrada en les xarxes d’informació global.

Sigui com sigui, l’esquerra, que no té armes ni diners, només hauria d’atrevir-se a parlar després d’haver imaginat què en faria —de les armes i diners— si les tingués. ¿Se les hauria donades a Gadafi? Se les hauria donat als rebels anticipant-se a l'OTAN? El que ha de saber l'esquerra occidental és que donant suport a Gadafi no està donant suport a Chávez (contrapunt democràtic del tirà libi, malgrat les seves declaracions absurdes) sinó a Aznar i a Berlusconi i, encara pitjor, a Ben Alí i Moubarak. L'esquerra àrab, molt realista, sap el que hauria significat una victòria de Gadafi per a la Primavera Àrab encara en marxa. No hem d'oblidar que Gadafi va estar donant suport al dictador tunisià després de la seva sortida del país, va estar amenaçant el seu poble i va estar provant de desestabilitzar les seves noves institucions per tal de restablir la família Trabelsi al poder fins que la rebel·lió popular líbia —precisament— va frustrar-ne els plans. El sufocament a sang i foc de la revolta líbia hauria posat en perill les fites revolucionàries de Tunis i Egipte, i hauria encoratjat una repressió encara més gran a Iemen i Síria i hauria congelat totes les protestes que rebroten de nou al Marroc, Jordània i Bahrein. No es pot —no es pot, no— estar en favor de les revolucions àrabs i alhora de Gadafi. Paradoxalment, els que donen suport a Gadafi estan donant suport, sense adonar-se'n, a l'ofensiva contrarevolucionària de l'OTAN al nord d'Àfrica.

Potser preferim un ordre dolent, mentre sigui invencible, abans que un desordre ambigu on existeix alguna possibilitat de vèncer, encara que sigui a llarg termini; potser hauríem preferit que el malastruc de Mohamed Bouazizi no s'hagués immolat ni hagués pres foc a tota la regió (mira que n'estàvem, de tranquils); potser hauríem preferit que els pobles àrabs no s'haguessin alçat si no podien ser marxistes i si al final no servirà per a res o només per a què hi governi l'islam o per a què un grapat d'humiliats i ofesos respirin una mica. Però no som nosaltres els qui ho decidim. El cert és que els pobles àrabs, inclòs el libi, han decidit desfer-se de les dictadures més llargues del planeta, i “descongelar” una regió del món petrificada des de la primera guerra mundial i condemnada a servir una vegada i una altra interessos aliens; i amb aquesta decisió l'han tornada “al corrent central de la història”.

Podem deixar-nos portar per nostàlgies de guerra freda; podem veure conspiracions tranquil·litzadores d'aquells mateixos dolents de sempre, i estalviar-nos l'esforç d'atansar-nos als nostres afins sobre el terreny i d'analitzar amb cura els nous actors que intervenen en l'escenari global; podem fer discursos en lloc de fer política; i poder renyar els àrabs en lloc d'aprendre'n. O, en canvi, podem solidaritzar-nos amb els pobles que en aquests moments estan provant d'acanar una història o de començar-ne una altra; amb els que, com Síria, Iemen, Bahrein, proven de deslliurar-se del jou dels seus dictadors i amb els que, com Tunis, Egipte i Líbia, tenen que provar de lliurar-se, a partir d'ara, de diferents modalitats d'intervenció extrangera.

—Article original a Gara: Libia, el caos y nosotros.

—Article a Rebelión: Libia, el caos y nosotros.