Prohibir la guerra, permetre els bombardejos

Fa pocs dies es va complir un nou aniversari —el número 65— dels bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki. El que pocs saben o pocs volen recordar és que el 8 d'agost de 1945, dos dies després del llançament de la primera bomba atòmica i poques hores abans del llançament de la segona, les potències ja victorioses de la segona guerra mundial van firmar els acords que establien un tribunal internacional encarregat de jutjar els crims comesos durant el conflicte. El que pocs saben o pocs volen recordar és que el famós tribunal de Nuremberg, acte fundacional del Dret internacional modern, va prohibir la guerra —"crim suprem que concentra en ell tota la resta de crims"— alhora que legalitzava els bombardejos. En les seves conclusions, en efecte, la sentència de Nuremberg va declarar innocents els aliats i ensems els alemanys, "atès que els bombardejos aeris de ciutats i fàbriques ha esdevingut una pràctica habitual i reconeguda per totes les nacions". El model Auschwitz, el dels perdedors, esdevenia així el colofó de la barbàrie humana i una advertència estremidora per a les futures generacions. Mentrestant, el model Hiroshima, el dels vencedors, va esdevenir "pràctica rutinària" i "dret consuetudinari".

Des de llavors està prohibida la guerra i estan permesos els bombardejos. Abans de 1914, l'escriptor francès Marcel Proust parlava dels avions com dels "ulls" de la Humanitat. Es volava per a veure, no per a bombardejar. Però hi ha certs angles visió, certs rangs de la mirada, que imposen immediatament, com una temptació irresistible. el desig de destruir allò que es capta visualment. La prohibició de mirar certs objectes, la prohibició de mirar des de certs objectes (el forat del pany o la espiella de l'avió) és avui una qüestió de supervivència no només moral sinó material. El model Auschwitz —amb els seus terribles camps d'extermini horitzontal— és després de tot humanament familiar i potser per això ens resulta tan fàcil d'escandalitzar-nos-en i refusar-lo. Si, contràriament, acceptem amb mansuetud i naturalitat el model Hiroshima —l'extermini vertical des de l'aire— no és només perquè formi part de la "justícia dels vencedors": és perquè té quelcom d'inimaginable, d'irrepresentable, d'extraterrestre; es troba tan fora de tota mesura antropològica que suspèn qualsevol forma de reacció.

El bombardeig aeri, en efecte, reuneix dues característiques "incomprensibles" per a un ésser humà. La primera té a veure amb el fet de què ni tan sols "deshumanitza" les seves víctimes abans de matar-les o per a justificar la seva mort: les seves víctimes no són "enemics" o "animals inferiors" o "obstacles" sinó simples "residus". Els cadàvers i les runes no han tingut una existència individual (ni tan sols sota la forma d'un número tatuat al canell) abans de ser "fabricats" des del B-52. No han sigut ni jutjats ni condemnats; tampoc menyspreats. Són, des de bon començament, tan sols "restes".

La segona característica del bombardeig és que, si produeix "restes", no permet establir cap vincle entre ells i la font llunyana, celestial i inassolible, que les ha provocat. Les víctimes només poden alçar el puny en mig de les destrosses, com davant de l'ira de Déu. Els botxins, per la seva banda, tancats en les seves càpsules de vidre, o còmodament asseguts davant de l'ordinador, no poden experimentar cap sentiment —tampoc odi— per aquelles existències que s'inclinen i desapareixen sota el sol gest del seu dit. No poden mirar-les sense que desapareguin i se les mira precisament per a això, però aquesta desaparició no suposa cap emoció ni cap tragèdia; l'acompanya, si de cas, el plaer de "no deixar caps per a lligar", la satisfacció d'esborrar tots els punts que van apareixent davant dels nostres ulls.

Doncs bé, curiosament el model del bombardeig aeri és el que millor explica la consistència moral i els efectes materials del consum capitalista.

El capitalisme, ho hem escrit d'altres vegades, no es defineix per la seva capacitat per a produir riquesa sinó per a destruir-la. Si es recorda que el 90% de les mercaderies que avui es produeixen al món seran a les escombraries d'aquí a sis mesos es comprèn de seguida que el capitalisme no fabrica taules, cotxes, ordinadors i rentadores sinó "residus", igual que les bombes, i que l'ésser humà que s'entesta —durant sis mesos— en usar-los com si fossin taules, cotxes, ordinadors i rentadores és ell mateix "residual" davant de l'objectiu econòmic de substituir-les per altres el més aviat possible. Per al capitalisme, com per al B-52, les coses i els homes són des del principi "restes" i el seu veritable producte —ni televisors ni frigorífics— és l'escombraria.

Tots els dies, per exemple, arriben des d'Europa milers d'aparells electrònics rebutjats a un barri d'Accra (Ghana) conegut com Sodoma. Allí, milers de menors que no han fet servir en la seva vida cap ordinador, cremen i esclafen les carcasses tot buscant-ne les peces de metall, mentre absorbeixen durant hores de feina infernal més de 60 substàncies tòxiques. El mateix succeeix a Karachi (Pakistan), on 20.000 joves, alguns d'ells menors de deu anys, molts d'ells refugiats afganesos, reciclen escombraries electròniques procedent d'Occident, Dubai o Singapur, mentre manipulen plom, cadmi o antimoni, materials que destrueixen alhora la salut dels nens, la terra i el riu Lyari. El 70% de les deixalles electròniques del món acaben als abocadors d'Àsia, on les condicions de feina i la contaminació ambiental converteixen la vida mateixa de la gent en abjectament "residual".

Però el consum capitalista es caracteritza també per la seva dificultat per a establir vincles mentals entre una mirada, un gest del dit, una feina ben feta o un plaer banal i un paisatge en runes, a milers de quilòmetres del supermercat, on estan morint nens que no odiem; nens que, al contrari, quan ens els mostren per la televisió, ens entendreixen i ens atordeixen de compassió. Com el pilot del bombarder, veiem el món als aparadors de les botigues i a les pantalles de l'ordinador, i som incapaços antropològicament d'imaginar-hi cap efecte negatiu o destructiu. Els morts, les runes, els famolencs, són només les "restes" o "residus" dels nostres plaers més innocents.

Des dels nostres plaers no podem imaginar-nos Mohamed Khan, de vuit anys d'edat, cremant un ordinador a Karachi com tampoc des del sofriment de Mohamed Khan pot imaginar-se l'ús que fem els occidentals de l'ordinador. ¿Per exemple? Més de 24 milions de pàgines d'Internet són de contingut pornogràfic (el 12%) i cada segon 28.258 internautes estan mirant pornografia. Quaranta milions d'estatunidencs visiten regularment aquestes pàgines web, amb un volum de negoci de 2.350 milions d'euros l'any (més de 4-000 a tot el món). El 25% de les recerques a la xarxa i el 35% de les descàrregues són de caràcter pornogràfic i tots els dies es registren 116.000 recerques amb el rètol "pornografia infantil". El 20% dels homes reconeix mirar pornografia mentre és a la feina i la mitjana d'edat en què un nen estatunidenc comença a freqüentar pàgines de contingut sexual és d'11 anys.

Molt més pornogràfic que la pornografia mateixa és la relació inimaginable entre els que miren l'ordinador a Utah o Madrid i els que els cremen a Ghana i Karachi.

Des de 1945, sí, està prohibida la guerra i estan permesos els bombardejos....

--Article original: prohibir la guerra, permitir los bombardeos.

Marques o noms

Una mare revisa els pantalons del seu fill de 8 anys abans de rentar-los, i de la butxaca cau una pedreta.

No és cap pedreta. Cal que ens imaginem l'escena: el noi camina pensarós provant de resoldre un problema molt gran —el d'un company d'escola mort o el de la nit fosca i sense fronteres— i la seva angoixa és tan gran que s'ajup a la vora del camí. Allí concreta tot aquest malestar abstracte: la palpa, l'acarona, la llança enlaire, hi juga i, ja una mica alleugerit, la guarda a la butxaca. Cada cop que li torna aquell terror incomprensible, busca pels pantalons i tanca la seva mà al damunt.

No és cap pedreta. És un problema o, encara millor, una temptativa de solució. I per això la mare, quan la veu caure de la butxaca, sent una barreja de tendresa i ansietat. Durant l'últim mes, el seu fill ha recollit set pedretes del camí, unes d'alegria i altres de dolor.

Així són els nens. Així és tothom. Allò que no podem explicar, allò que no podem arreglar, allò que ens espanta o ens fa feliços ens ho guardem a la butxaca. Primer comencem recollint rocs i després passem a acumular paraules i noms. Amulets i signes, els noms són, en efecte, les pedres guardades a la boca amb què provem, amb un sol gest, de conjurar el mal, solidificar el món i representar les nostres emocions.

Per què sentim la temptació de enderrocar els murs i en canvi  és un crim bombardejar una casa?

Perquè els murs no tenen ulls i les cases sí.

Per què els vaixells tenen nom i els cotxes no?

Perquè els vaixells tenen ànima i els cotxes no.

Ànima, ho sabem, no descriu més que una determinada intensitat de la voluntat, una particular presència de l'objecte, una tossuderia de l'atenció. Hi ha criatures —com el Déu dels jueus— que no poden ser anomenades i d'altres, en canvi, que demanen a crits un nom a què respondre. Si provem de retenir la pràctica en una regla, podem dir que posem nom als cossos o objectes que compleixen com a mínim una d'aquestes tres condicions:

—Posem nom a tot allò que hem fet amb les nostres pròpies mans (incloent-hi, és clar, el cos de l'estimat, fabricat per les nostres carícies, construït amb la nostra tendresa, rebatejat una vegada i una altra, per tal d'aferrar-lo millor, amb tota mena de diminutius i paronímies).

—Posem nom també a tot allò on hem afegit la nostra pròpia vida a través d'un ús continuat o d'una atenció constant. Els melanesis posen nom a les seves culleres de fusta, els mariners als seus vaixells i els pagesos a les seves cinc vaques.

--Posem nom també a tot allò de què ens volem apoderar. Colom va canviar el nom de les terres que anava conquerint mentre l'Església rebatejava els indígenes forçats a la conversió. Els estatunidencs es van apropiar de les sequoies de Califòrnia posant-los els noms de generals ianquis.

Però si es tracta d'apoderar-se d'algú o d'alguna cosa, diguem-ho de seguida, els noms són poc eficaços i fins i tot perillosos, atès que allò que té nom —encara que no sigui el seu propi— pot rebel·lar-se contra el seu Nominador. L'esclau pot respondre a la crida de l'amo, però també pot cridat per l'amor, la raó o la revolució.

En realitat, el domini absolut prefereix precisament negar —o arrencar— el nom als seus esclaus. Una de les formes elementals de negar el nom és el nombre, que accepta o imposa la intercanviabilitat de totes les existències. Ni tan sols el més avar dels homes batejaria una per una les seves monedes: al cobdiciós no li importa que siguin concretament aquestes sinó que siguin moltes i en produeixin moltes més. No vol anomenar-les sinó comptar-les. El mateix passa amb el carceller, el compliment de la missió del qual depèn (al marge de capricis compassius i temptacions humanes) del fet de què substitueixi el nom del presoner per una xifra. Els diners i els presoners no s'anomenen; senzillament es numeren.

Però el contrari del nom és sobretot la "marca". Els gossos, els tigres i les rates marquen el seu territori amb saliva o amb orina. Els capatassos esclavistes i els marits masclistes marquen a cops els cossos amb el copyright ignominiós de la seva crueltat. El racista marca les seves víctimes amb un genèric d'espècie: per als colons francesos, per exemple, tots els argelins eren "Mohamed" i totes les argelines "Fatma". El Déu iracund, per la seva part, marca les portes que assaltarà l'àngel exterminador. Però passa el mateix amb la riquesa: el ramader ric, que no té cinc sinó cinc mil vaques, grava ens els seus lloms el foc del seu domini; i en les oliveres del terratinent no figura el com de cap enamorat sinó la mossegada freda de la seva propietat.

Aquesta és també la força íntima del capitalisme. Les grans empreses i multinacionals marquen els seus productes —confeccionats per desconeguts—, i allò que venen de fet no són els productes sinó les marques, amb les que al seu torn marquen milions i milions de consumidors. Els cotxes no tenen nom propi, al contrari que els vaixells, perquè mai no arribem a apropiar-nos-els a través de l'ús: segueixen sent propietat de Seat, Volkswagen o Mercedes, i el nostre prestigi no depèn de què el cotxe sigui nostre —i ens l'estimem com una cullera de fusta o una vaca— sinó de què nosaltres portem orgullosos la marca de la nostra absència i despossessió. Ilf i Petrov, dos escriptors soviètics que van recórrer els EUA a finals de 1935, no comprenien que els autors i els usuaris de les grans realitzacions tecnològiques estatunidenques (centrals elèctriques o automòbils) romanguessin ocults sota l'etiqueta d'una Marca Privada. El gran Ford —els explicava el seu guia— no era conegut i respectat com a mecànic sinó com a comerciant, i si havia de rivalitzar en fama amb els gàngsters més temibles era perquè, sota el capitalisme, "la glòria és una mercaderia i, com totes les mercaderies, dóna beneficis no a qui les produeix sinó a qui les comercialitza". El capitalisme dissol sense parar els noms individuals i, si alguns d'ells arriben mai a ser coneguts, és només a condició precisament de què deixin de ser noms per a esdevenir marques. És el que va passar amb Ford i és el que ha passat, per exemple, amb Michael Jackson, Fernando Alonso o Cristiano Ronaldo: el seu nom és la marca que marca la seva falta de nom, i marca també la nostra passivitat de ramaderia mansa sense batejar.

Cal defensar els noms i defensar-los també com a mesura de la producció i del consum. Quantes coses podem posseir? Quan hem de canviar-les per d'altres de noves o diferents? El càlcul és senzill. Hem de ser tan pobres com sigui necessari per a poder posar nom a totes les nostres coses i usar-les tant de temps com sigui indispensable per a què ens responguin quan les cridem.

La mare que revisa el pantaló del seu fill de 8 anys es preocupa en veure la pedreta que posa nom per aproximació —com tots els noms— a les angoixes i temors del noi. Però hauria de preocupar-se molt més en veure la marca —Levis, Pepe, Lee— que marca el seu cos com si fos la vaca d'un ramader ric. Contra les marques, contra totes les marques, cal que recuperem els amulets, el signes: els noms amb què podem anomenar-nos els uns als altres i alhora cridar l'amor, la raó i la revolució.

*Article original: marcas o nombres.

Espanya no és Corea del Nord

Heus aquí el que diu el programa del PSOE: "Us oferim justícia i igualtat davant la llei. Pau i amor entre els espanyols. Llibertat i fraternitat exemptes de tirania. Feina per a tothom. Justícia social, duta a terme sense rancúnies ni violències, i una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia espanyola ".

És un programa amb què és difícil no estar-hi d'acord, llevat perquè ─me n'adono ara de l'error─ no es tracta del programa del PSOE sinó d'un discurs de Mariano Rajoy, màxim dirigent del PP, davant milers de simpatitzants enfervorits que en les pròximes eleccions l'ajudaran a assolir la presidència del govern.

Però no, un moment. He tornat a equivocar-me. Les línies citades més amunt no pertanyen al programa del PSOE ni a un discurs de Rajoy; formen part del manifest signat a Santa Cruz de Tenerife a les 5.15 hores del dia 18 de juliol de 1936 per... Francisco Franco. Hores després, a cavall d'aquests principis, el generalíssim desencadenava una guerra civil que es cobraria la vida d'un milió d'espanyols, i en seguirien afusellaments, tortures, empresonaments i represàlies durant quaranta anys de dictadura.

Vull que se m'entengui: que Zapatero, Rajoy i Franco utilitzin els mateixos conceptes ─justícia social, igualtat, llibertat i pau, tots ells patrimoni de l'esquerra─ no dissol les diferències de fet que els separen. No són iguals, però aquesta coincidència il·lumina dos fenòmens, un de bo i un altre de dolent, sense els quals no és possible entendre la gestió política del capitalisme. El bo és que a tots ens agrada ser justos i raonables. Que calgui mentir en nom de la veritat, guerrejar en nom de la pau, matar en nom de la civilització i il·legalitzar partits en nom de la democràcia vol dir que l'esquerra ha aconseguit imposar els seus valors com a font natural de legitimitat: es pot governar contra el poble, però no sense ell. Fins i tot Neró va haver de renunciar a vantar-se del seu incendi, fins i tot Franco va haver de manllevar ─com Zapatero i Rajoy─ el seu llenguatge a l'enemic.

El dolent és que la font de legitimitat i la font de decisió són línies asímptotes i que, a força de nomenar la pau, la democràcia, la igualtat, la llibertat ─mentre es menteix, es fa la guerra i es silencia aquells a qui es roben les paraules─, aquests mateixos valors d'abast universal pateixen un universal desprestigi. La hipocresia no rendeix homenatge a la virtut, la declara simplement útil; és a dir, innoble. Però la hipocresia dels polítics ─el llenguatge "políticament correcte", encunyat pels pobles─ indica que encara no s'ha tocat fons. Franco va començar a matar en nom de la mort, i no de la vida, tan bon punt va trobar suficient resistència i va tenir suficient suport. El feixisme només és possible quan ens deixa d'agradar ser justos i raonables, quan ─val a dir─ la font de legitimitat i la font de decisió troben un punt d'intersecció en la barbàrie.

Franco, Rajoy i Zapatero tenen diferents conceptes de la igualtat i de la llibertat. No és el seu llenguatge esquerrà el que els fon en un mateix motlle. El que veritablement els uneix és l'única frase de la cita franquista que cap esquerrà no pot rubricar: "una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia". Terrible, insultant, macabre oxímoron on el terme "economia", que significa justament, o hauria de significar, "una equitativa distribució de la riquesa", passa a definir en exclusiva els beneficis dels bancs, les financeres i les empreses. Aquesta frase podria ser de Friedman, de Strauss-Kahn, de Díaz Ferrán, de Solbes, mai de Chomsky o de Galeano. Hi ha moltes formes, ho sabem, de gestionar el capitalisme: amb partits o sense partits, amb revistes pornogràfiques o sense, amb reis, amb camps de concentració, amb camps de futbol, amb Moviment o amb "Movida". Ningú no pot dir que "amb Franco vivíem millor", però sí que allò que agermana el dictador, Rajoy i Zapatero ─i desacredita l'anomenada "transició"─ és la seva presa de partit pels rics, és a dir, el capitalisme.

El passat 17 de març Corea del Nord va afusellar Park Nam-gi, ex-director de Finances del Partit dels Treballadors, per "haver portat el país a la ruïna" com a responsable del fracàs de la reforma monetària. El passat mes de juny, també per haver portat el país a la ruïna, el govern d'Espanya va premiar una vegada més els seus banquers i empresaris amb una "reforma laboral" que protegeix i augmenta els seus beneficis. ¿Afusellar o recompensar? Afusellar. No, segur que hi ha una manera més justa de fer justícia. Recompensar. No, segur que hi ha una manera menys ofensiva de ser injustos.

--Article original: España no es Corea del Norte.

El maó i les estrelles

[Prologuet al llibre "Cronopiando en verso... y otras vainas", de Koldo Campos Sagaseta, editorial Tiempo de Cerezas].

Una gran il·lusió intimista presideix la nostra relació amb el llenguatge. Quan algú vol aixecar una paret, surt al carrer a buscar maons; i si algú vol construir una taula, va al bosc a cercar fusta. Quan algú vol redactar una declaració d'amor o un poema o senzillament una petició administrativa, cerca en canvi dins de si mateix les paraules més adequades, amb el que acabem deduint que el llenguatge, al contrari dels maons i de la fusta, defineix un fenomen abstracte i subjectiu. Res més lluny de la veritat. Busquem en el nostre interior, sí, però allò que trobem dins nostre és precisament el bosc i la ciutat dins de les quals vivim. Escrivim les nostres declaracions d'amor, els nostres poemes, els nostres informes amb la fusta d'un bosc comunal, amb els maons d'un forn públic; i n'hi ha prou amb excavar una mica sota la pell per a trobar-hi relacions sedimentades, lluites de sentit ja establertes, la mateixa cartografia verbal que en el meu enemic. Per això és possible barallar-se; per això és possible posar-se d'acord. Per això és possible imposar a tothom innovacions, troballes, novetats: perquè les paraules s'assemblen més a maons que a secrecions o a vapors i les traiem d'una inexplorada intimitat comuna, d'un enorme jaciment de convencions col·lectives.

Una altra il·lusió és la de que les paraules tenen forma i contingut. És veritat que les paraules sonen, però això només demostra precisament que són cossos: també el vent i les nous i els plats trencats sonen. Si poguéssim separar-ne la forma del contingut, com les espines d'un peix, llavors podríem encara tenir alguna esperança d'escapar del sentit, de deixar-lo enrere, d'assolir un punt d'alleujament o descans de tots els sentits. I tanmateix no hi ha cap forma fins a tal punt tan formal que no tingui un sentit (o diversos), encara que llisquin fora del diccionari o es rebel·lin, fins i tot morfològicament, contra totes les matrius possibles de sentit. "Papallona" té sentit, però també el té "Llapapona", perquè li trenca les ales a totes les papallones; o fins i tot "conyustar", un verb que m'acabo d'inventar i que —més enllà del seu significat incopsable— té el sentit de declarar la pròpia repulsa per la comunicació. El contingut d'un maó —la seva funció, la seva eficàcia— és el maó mateix. Els maons i els sentits fan soroll.

Un poema, per tant, no és un sentiment vague sinó un artefacte físic la fisicitat mateixa del qual, ensems constrictora i constructiva, és ha portadora de sentit. Abans de Rimbaud era la rima la que lligava el sentit als sentits, la que emmarcava el caràcter artefacte de l'objecte poètic. Després de Rimbaud —diguem-ho provocativament—, la fisicitat del poema es trasllada als espais blancs que limiten els versos lliures. Podríem convertir el començament de la Política d'Aristòtil en un poema de qualitat mitjana, gairebé emocionant, si tallem les seves frases per la meitat:

Veiem que tota ciutat

és una comunitat

i que tot comunitat

està constituïda

en vista d'algun bé

perquè els homes

sempre actuen mirant

allò que els sembla bo.

Però també sabem, després d'Aloysious Bertrand, que la fisicitat d'un poema es pot estrènyer contra els marges i no cenyir-se ni a assonàncies ni a tabuladors horitzontals, però llavors cal que sigui curt i ben definit, com un cos i no com un melanoma. En qualsevol cas, assonants o consonants, en vers o en prosa, els poemes han de ser delimitats i físics com un maó. Perquè els éssers humans estem constituïts de tal manera —sobretot sota el capitalisme— que necessitem un cop de maó per a poder veure les estrelles.

A això es dedica Koldo Campos Sagaseta des de fa molt de temps en tots els formats poètics possibles. Un gran poeta italià va explicar que un poeta és com un jugador d'escacs, algú que s'exercita en una pràctica minoritària ajustada a regles molt severes on la intuïció idiosincràtica obre corbes impensades en el jaciment comú. Per a marcar la fisicitat de la seva feina, el poeta ha estat comparat amb el teixidor, amb un joier, amb un artesà (i m'agrada la imatge de Virgili de l'ossa mare que "dona forma" a llepades al seu cadell borrós acabat de néixer). Però a un poeta se'l pot comparar també amb un tennista que, de cop i volta, de manera inesperada, en virtut d'una mena de reflex supletori, assoleix i torna una pilota que tothom —espectadors i rivals— donaven ja per perduda. ¿I per què no un malabarista?

Koldo —l'anomenaré així a seques en nom de l'amistat que ens uneix a força de plagiar-nos— és una mica tennista i una mica malabarista. En vers i en prosa,en sonet i en bolero, torna pilotes impossibles i llança enlaire, amb agilitat meravellosa, quatre, cinc, sis pilotes que es creuen sobre el seu cap, dibuixant piruetes, sense caure mai a terra. Però en Koldo no juga al tennis amb pilotes ni fa malabarismes amb boles de drap... sinó amb bombes. Tots ho fem. Les paraules són maons; les paraules són bombes. Totes les paraules esclaten perquè totes, fins i tot les que no ho fan, deixen víctimes col·laterals. El no-res també esclata; el no-res també fa soroll i per això, en un món on no deixen de passar coses, gairebé sempre dolentes, gairebé sempre acusatòries per a algú, gairebé sempre perilloses per a tothom, no hem de desdenyar el tennis ni els jocs malabars, no hem de menysprear la fisicitat de la poesia; però si que hem de demanar-li que ens proporcioni aquell tipus de plaer —indissociable també de la intuïció i del reflex supletori— que fa esclatar totes les tapadores.

Sota el capitalisme cal que ens donin un cop de maó per a veure les estrelles; per a veure alguna llum, per petita que sigui. Per a veure fins i tot una pedra o una maduixa. Per aquest camí ens duu, entre masegades i cops de llamborda, aquest llibre d'en Koldo.

—Article original: El ladrillo y las estrellas.