Conversa amb Alfonso Sastre, dramaturg i candidat de la il·legalitzada Iniciativa Internacionalista

L'advocat general de l'Estat ha demanat al Suprem, i aquest ha confirmat, la il·legalització de les llistes d'Iniciativa Internacionalista, basant-se en «connexions personals, sobre tot del “número 1 de la candidatura europea, Alfonso Sastre”», a qui es relaciona amb “l'entorn d'ETA”. Alfonso Sastre, potser el més gran dramaturg viu del món, s'ha convertit en una “font de contaminació” en el marc d'un pensament primitiu, religiós, sacrificial, que substituït la noció de “delicte” —cenyida només a actes demostrables— per un conjunt d'obscures forces nosològico-pecaminoses més contagioses que els nous virus de la grip i que imposen pràctiques institucionalment paranoiques, com les del Sant Ofici, orientades a localitzar “intencions” o “analogies” o fins i tot senzillament “miasmes” contaminants més enllà de la pròpia voluntat del subjecte sota quarantena. En aquest cas, II no inclou forces ni candidats bascos; reuneix una sèrie de grups i persones vinculades a l'activisme anticapitalista a la resta de l'Estat, el que marca una nova etapa en la poĺítica repressiva dels governs d'Espanya. La doctrina Garzón, el principi d'analogia, el dret penal de l'enemic s'estén més enllà del País Basc. Alfonso Sastre, l'extraordinària obra literària del qual ha estat sempre inseparable —com la de la seva companya Eva Forest, de la mort de la qual ahir en feia precisament dos anys— d'una activitat incansable, valenta, solidària, en favor de la llibertat, la justícia i el socialisme, ha tingut la generositat de respondre a algunes preguntes.

Per què Alfonso Sastre accepta ser candidat d'una llista electoral com Iniciativa Internacionalista? Què hi ha en ella que li resulti particularment afí? Què diferencia aquesta opció d'altres amb programes socials i polítics semblants?

Perquè estic d'acord amb tots els punts del seu manifest; i, d'altra banda, no he tingut ocasió d'estudiar a fons el pensament subjacent en les que ja he anomenat, sense conèixer-les, “candidatures germanes”. Allò decisiu, sens dubte, ha estat que els qui van gestionar la Candidatura d'II van ser els qui van trucar a la meva porta.

En mig del naufragi general de les esquerres de l'Estat espanyol, la paradoxa —o com a mínim tinc aquesta impressió— és que cada vegada hi ha més malestar individual però està cada cop està menys representat a nivell polític i institucional. En aquest context, enfront de la necessitat de reconstruir un front anticapitalista ampli, ¿per què presentar-se a les eleccions europees? ¿A quina estratègia respon aquesta decisió? ¿I per què no ha estat possible unir a totes les forces a l'esquerra d'IU? ¿Què penses d'Esquerra Anticapitalista? ¿Heu mantingut converses amb ells i amb el PCPE per tal de buscar una candidatura conjunta?

És certament un paradoxa, que no vol dir una mentida sinó, com va dir Gracián, i jo he repetit mil vegades, “un monstre de la veritat”. Per què, en aquesta paradoxa, presentar-se a les eleccions europees? Jo ho he vist bé com una manera d'alçar la veu dins del quadre d'aquesta paradoxa en què el PSOE i el PP posseeixen totes les caixes de ressonància i ens neguen la paraula. La resta de les preguntes no sóc capaç de respondre-les. No he participat en l'elaboració d'aquesta candidatura. Per Esquerra Anticapitalista i pel PCPE sento simpatia a través de les notícies que m'arriben de la seva existència.

El programa d'II reclama “plenes llibertats democràtiques”, evocant entre d'altres coses —o especialment— la situació d'excepció que es viu al País Basc. I sembla que és justament aquesta reclamació la que converteix a II en una força sospitosa, fins al punt de què el Tribunal Suprem acaba de confirmar la il·legalització de la vostra llista. ¿Quanta democràcia pot suportar l'Estat espanyol?

L'actual Estat Espanyol és una cosa així com aquella democràcia que Jack London ja va prefigurar a principis del segle XX en la seva gran profecia El taló de ferro, que no va ser, com va pensar Trotski quan l'arribada del nazi-feixisme, una anticipació d'aquest sinó, més enllà (o sigui, més cap aquí) d'aquesta democràcia que nosaltres patim des de la caiguda del “socialisme real”.

¿Creus que l'esquerra de l'Estat està suficientment preocupada per les reiterades violacions del Dret i suficientment compromesa en la defensa de la democràcia? ¿Com creus que haurien de reaccionar les altres candidatures d'esquerra davant de la ja confirmada il·legalització d'II i la seva impossibilitat de presentar-se a les eleccions? ¿I què creus que els esquerrans espanyols, per la nostra part, hauríem d'esperar de Batasuna i de l'esquerra abertzale?

L'esquerra convencional, sens dubte, no. Pel que fa a l'esquerra radical, em sento incapaç de donar cap consell. ¿I què esperar, em demanes, de l'esquerra patriòtica basca? Jo estic segur de què se'n pot esperar una ferma lleialtat a les seves idees, les arrels més profundes de les quals no tenen gaire o gens a veure amb el nacionalisme de Sabino Arana i molt a va veure, descomptant-ne i afegint-hi matisos, amb la veu “pàtria o mort” tal i com sonava en els llavis d'Ernesto Che Guevara. Arrels més llunyanes les trobo en el Lenin que va recordar a Rosa Luxemburg que ella era polaca i que hauria de partir d'aquella base, o sigui, d'una convicció inter-nacionalista, i no d'un cosmopolitisme proletari abstracte i, menys, místic.

Insinuar la vinculació d'II a “l'entorn abertzale” equival a qüestionar el dret inalienable d'aquest anomenat “entorn” a participar de la vida política i pública. El qui accepta o senzillament especula amb aquest vincle es fa, als meus ulls, còmplice de la Llei de Partits i dels abusos que l'acompanyen. Però no hi ha cap dubte que és la “qüestió basca” —la qüestió espanyola— la que està darrera de les pressions mediàtiques i judicials contra II. Com hauria de tractar l'esquerra de l'Estat aquesta qüestió? I fins a quin punt i per què —si és això el que penses— les esquerres no basquen haurien també de donar prioritat a aquesta qüestió sobre d'altres de caràcter econòmic, polític o social?

No estic segur de què les esquerres radicals no basques hagin de donar prioritat, en els seus treballs i temes, a la “qüestió basca”, però sí de tenir-la molt en compte com una realitat política complexa no reductible, sens dubte, a l'existència d'una lluita armada, que d'altra banda és de baixa intensitat; com una realitat, doncs, que només podrà resoldre's en la pau (que no en el curs “d'una pacificació”), i aquesta pau només serà viable en una taula de negociació, com totes les paus s'han donat en aquest món, que no poden confondre's, com mol bé va dir el gran mestre Kant, amb la “pau” pròpia dels cementiris; i aquesta pau, dic, només serà viable si s'aconsegueix la gran gesta d'establir una taula de negociacions. Qualsevol comparació entre ETA i les Brigatte Rosse o la Rote Armee Fraction condueix a la falsa idea de la dreta més reaccionària (i, de moment, del PSOE) de què aquesta violència pot acabar-se per mitjans policíaco-militars o pràctiques com la tortura (¿tornem a recordar la “columna infame”?). Ajudar aquesta consciència és un objectiu que ha d'entrar, aixó sí, crec jo, entre les prioritats de l'esquerra radical no basca.

Es pot ser d'ETA sense saber-ho; i es pot ser molt “perillós” —com ho demostra el sumari 19/98— sense no haver fet res. El “terrorisme” és una malaltia contagiosa. En aquest context, Alfonso Sastre és ara, pel simple fet de donar suport a una candidatura d'esquerres, com un d'aquells “untori” de la Història de la columna infame de Manzoni [N.del Traductor: existeix aquesta edició en català], acusats en el segle XVII de transmetre la pesta a través del contacte de les seves mans. ¿Com expliques aquest retrocés del Dret cap a formes “primitives” —o com a mínim pre-modernes de control social, no només al País Basc sinó en el conjunt del planeta? ¿I com podem lluitar contra aquesta deriva?

Has descrit magistralment la situació. Aquesta descripció és una resposta a gran part de la qüestió que planteges. Sobre a com explicar aquest retrocés al Milà dels “untatori”, és segur que té a veure amb la degradació general que ha comportat en el món (un cop enfonsada la Unió Soviètica) la implantació generalitzada de la doctrina neoliberal untada (valgui la paraula) d'una “postmodernitat” que ja està mostrant —ara molt clarament amb l'actual crisi econòmica mundial— la seva vocació de “futura antigalla”, com jo mateix, que no sóc entès en aquests temes, deia ja des dels principis de tal fenomen cultural; la qual cosa no vol dir, per descomptat, que la solució dels problemes profunds i, és clar, dels col·laterals (com la paradoxa que assenyalàvem al principi) estigui pròxima en el temps.

A Els intel·lectuals i la utopia parles d'aquests “intel·lectuals i artistes que s'agrupen sota la bandera del partit en el govern i s'instal·len tan ricament en el pensament únic, dient-se, tanmateix, independents”, i els acuses d'oportunisme i d'hipocresia. No són només els polítics i els diaris els que et consideren un element “contaminant”; precisament alguns intel·lectuals, com Fernando Savater, són particularment actius en l'aplicació d'aquest “pensament primitiu” i en la militància en favor de les pràctiques inquisitorials nosològico-religioses. Recentment Savater ha declarat, per exemple, que no creu “que hi ha hagi cap altra raó per la que Alfonso Sastre s'interessi per Europa més que per a donar suport a Batasuna” i ha donat suport a la il·legalització de la llista que encapçales. ¿Hi ha d'altres raons per les que t'interessi Europa? ¿I per què tanta gent intel·ligent dóna suport avui al Sant Ofici i a la fi de les llibertats públiques i col·lectives?

Jo et deia que penso en Europa com una possible caixa de ressonància d'unes veus que aquí no poden escoltar-se perquè senzillament les idees que volen transmetre converteixen ipso facto els seus locutors en morts civils. Sabem que, com ja vam témer i denunciar des del començament (fa seixanta anys?), és una “Europa dels mercaders” i no, com nosaltres desitjàvem, una “Europa dels pobles”, però com a mínim aquesta “Europa” pot prestar els seus altaveus alguna vegada a les veus dels qui no tenen veu. Aquesta és la principal raó per la que m'interessa Europa. Per què tanta gent intel·ligent...? La mateixa pregunta podria formular-se referia a temes molt concrets com l'anomenat “Pla Bolonya” per a les universitats. I la resposta seria la mateixa: perquè vivim en el marc, que ja hem definit sumàriament, d'una situació de degradació i mercantilització de la intel·ligència.

La teva candidatura fa servir com a eix prioritari l'autodeterminació dels pobles, ¿què creus que diferencia la lluita per la independència al País Basc de —per exemple— la de les regions riques de Santa Cruz a Bolívia i Zulia a Veneçuela, on els moviments separatistes s'enfronten al govern central d'Evo Morales i Chávez? O del cas europeu de la Lliga Nord a Itàlia?

Sense conèixer el que passa, en aquest respecte, a Bolívia i Veneçuela, aventuro, pel context en què es mouen aquests fenòmens, que allí es tracta de moviments propiciats per l'Imperialisme nord-americà contra els processos revolucionaris que es desenvolupen en aquells països. Pel que fa a la Lliga Nord a Itàlia, sembla una reclamació pròpia de rics que volen ser més rics.

Entenem la lògica segons la qual el més important dramaturg espanyol es converteix en un molt perillós transmissor de la pesta i és silenciat, ignorat, exclòs dels teatres —mentre segueixes escrivint i publicant en Hiru per a generacions més lliures i democràtiques. Però potser hauries d'explicar per què, malgrat el cost personal que comporta, segueixes obstinat en transmetre la pesta a través de les teves obres i del teu compromís polític. I també quina mena de pesta és la que segueixes volent contagiar, generalitzar, compartir amb els altres.

Sona molt ampul·lós, però sempre he estimat la justícia i la llibertat, i amb aquestes idees he procurat sempre i procuro avui untar tot allò que se'm posa a l'abast, però no li ho diguis a ningú...¡que ja tinc prou problemes!

—Original a Rebelión: Conversación con Alfonso Sastre.

Alfonso Sastre, il·legalitzat

El seu nom contamina les llistes d'Iniciativa Internacionalista i el món en general

És una història coneguda: l'any 1630, a Milà, un sospitós, denunciat per un honrat ciutadà, és detingut i torturat i, després de negar inicialment l'acusació, acaba per confessar el seu delicte. Sota tortura, denuncia també el seu barber, còmplice de l'atrocitat, i aquest al seu torn denuncia uns altres homes, i posa al descobert tota una cadena de monstruosos malfactors que comença, o conclou, en un cavaller de nom Padilla, cap de la campanya de terror. Un cop condemnats i executats, sobre les runes de la casa del barber van alçar una columna admonitòria que recordava la infame acció dels reus i advertia eternament els malvats sobre les conseqüències de tan males accions. Què havien fet? Se'ls considerava untori, és a dir, “untadors” sinistres que havien propagat la pesta per la ciutat tot escampant per parets i objectes la substància contaminant que transmetia la malaltia. Només l'any 1778, sota l'empenta lluminosa de la Il·lustració, la columna va ser enderrocada, atès que la nova època —la de Montesquieu, Verri i Beccaria— considerava que la infàmia no residia en els condemnats sinó en els magistrats que els van jutjar i en els ciutadans acovardits i ignorants que van ajudar a convertir la bogeria, la superstició i l'absolutisme en un procediment natural.

Aquesta història real de l'Antic Règim, recollida l'any 1840 per l'italià Alessandro Manzoni, és per desgràcia molt actual. Segons l'Advocacia General de l'Estat —és a dir, segons el govern del regne d'Espanya—, Alfonso Sastre, el dramaturg viu més important del món, és un untore i el seu sol nom (mentre ell treballa en les seves obres de teatre tancat a la seva habitació) és capaç de contaminat tot el que l'envolta, des d'Hondarribia a la Terra de Foc. Contaminat per les seves “connexions personals” del passat, la seva presència com a cap de llista en la candidatura d'Iniciativa Internacionalista és fins a tal punt contaminant que ha de ser immediatament privat dels seus drets ciutadans juntament amb els seus companys de grup i al costat dels seus votants potencials. En aquest galop de retorn a la pre-modernitat, la lògica és ja —desgraciadament— coneguda: no és que presentar-se a unes eleccions europees sigui un delicte; no és que no se li permeti de presentar-se per haver comès un delicte: és que la seva existència mateixa és delictiva. “Intencions”, “analogies”, “concomitàncies”, tota la subtil obra del Dret, alçada pacientment durant segles, sucumbeix entre aplaudiments a aquesta atmosfera primitiva i sacrificial de miasmes obscures transmeses, com la grip porcina, amb voluntat o sense, en una ona expansiva ininterrompuda. Les nocions de malaltia i pecat —mortals les dues— substitueixen les de delicte, prova, presumpció d'innocència, responsabilitat individual. De fins a quin punt “la defensa de la democràcia” —amb Savater i Rosa Díez al capdavant— ha lliscat ja en el món medieval, obscurantista, prehistòric, del farmakón i la màgia negra, en dóna bona prova el fet de què, si volgués, Alfonso Sastre no podria canviar d'opinió: és només el resultat de les seves “connexions personals” i el començament, al seu torn, de connexions potencialment tan amplies que a partir del seu nom, en el deliri antijurídic de les analogies i les concomitàncies, es podria impugnar o il·legalitzar qualsevol llista en què hi hagués algun lector de Esquadra hacia la muerte (“Escamot cap a la mort”).

La conjectura de què Batasuna anava a demanar el vot per a II i la presència en les seves llistes d'un antic candidat d'ANV, una força llavors legal però il·legalitzada a posteriori, ha activat l'enèsima impugnació d'una força electoral que, amb gairebé total seguretat, no podrà concórrer el proper 7 de juny a les eleccions europees. L'any 1630 es feien les coses així; l'any 2009, al regne d'Espanya, també. L'any 1630, els processos oberts contra els untori formava part de la lògica pre-il·lustrada de l'Antic Règim; l'any 2009, els processos oberts contra els untori es vol fer passar per normalitat democràtica i de Dret. Caldrà que gent intel·ligent, gent saberuda, gent honorable, respectada i influent, gent fora de tota sospita, gent rica i gent poderosa —com al Milà de la pesta— algun dia rendeixin comptes davant dels ciutadans per a aquesta doble malesa: la de restablir l'Antic Règim i la de fer-ho, a sobre, apel·lant el dret i la Democràcia.

Així les coses, suggereixo —i ho dic de debò— que Batasuna, font de totes les miasmes, poderosíssima vareta de contagiar infàmia, convoqui una roda de premsa i demani públicament el vot per al PP i/o per al PSOE. ¿Quedaran tacats els dos partits principals espanyols? ¿Se'n demanarà la il·legalització? És evident que no, però d'aquesta manera com a mínim quedarà ben clar que, desencadenada fora del dret, aquesta lògica medieval és fins a tal punt medieval —i està tan fora del dret— que ni tan sols és lògica: és pur exercici de sobirania religiosa o, el que és el mateix, arbitrarietat paranoica d'un Sant Ofici en la seva lluita contra el Mal.

Perquè el que ja ha quedat clar, en qualsevol cas, és que l'obscurantisme, la manipulació, el menyspreu per les regles del joc i la injustícia són infinitament més contagiosos que la pesta —i molt més, és clar, que la consciència de la democràcia i la llibertat.

—Article original a Gara: Alfonso Sastre, ilegalizado

—Article original a Rebelión: Alfonso Sastre, ilegalizado

Petroli i revolució

A V., que no és Veneçuela

Cap plaer es pot comparar —ni el sexe ni la velocitat ni el supermercat— al de saber alguna cosa i poder-la transmetre en veu alta, com ho demostra l'exemple universal del vianant obscur que, preguntat al carrer per una adreça, es torna de cop savi, alegre, loquaç, bo i fins i tot feliç. Però per a saber que sabem alguna cosa, com bé sabia Plató, és necessari que ens preguntin, ja que és precisament “l'espera atenta d'una resposta” (el contracte nou del preguntar mateix) allò que ens permet descobrir de sobte que també nosaltres, fins aleshores ignorants, indignes i menyspreables, tenim alguna cosa a dir i que, encara més, tenim també els recursos mentals per a dir-la. Això és la revolució. Això és el socialisme. Ara fa deu anys els veneçolans es van preguntar per primera vegada els uns als altres, van esperar atentament la resposta i va resultar que tot tenien alguna cosa a dir en veu alta, alguna cosa a dir-se sense vergonya i amb arguments, alguna cosa important que comunicar a la resta del món. Als qui els faltaven les paraules, la revolució bolivariana els va donar noves institucions —per a l'acumulació i la difusió— i una veritable epidèmia de projectes participatius va començar a guarir un poble fins aleshores ferit i silenciat: Missions, Nuclis de Desenvolupament Endogen, Poblets Universitaris, Consells Comunals, ràdios i televisions comunitàries, etc. Si alguna cosa impressiona avui de Veneçuela és que gran part de la seva població, entre els 4 i els 84 anys, es passa el dia aprenent i ensenyant, ensenyant i aprenent, i ho fa amb la felicitat inigualable que acompanya el plaer superior de retirar-se les lleganyes dels ulls i saber el que un es porta entre mans. “Érem éssers humans i no ho sabíem”, em diu la Carmen a la Casa del Poder Comuna de Chapellín, una barriada de Caracas. “Abans els intel·lectuals els veiem nosaltres per la televisió, i ara vénen vostès a preguntar-nos”, em diu en Manuel, membre d'una cooperativa del nucli Fabricio Ojeda. Veneçuela és un dels països del món on és més fàcil enamorar-se i més difícil estar de mal humor. Cap miss univers de cos pneumàtic, cap model esculpida en plàstic no pot rivalitzar en bellesa amb aquestes mestresses de casa panxudes i desafiants, amb aquestes treballadores treballades per la vida, de pits caiguts i espatlles altives, rejovenides en el bressol de la consciència. Cap actor de Hollywood modelat en quiròfans i gimnasos no pot fer ombra a aquests mortals clivellats que demostren amb la seva nova estatura que és la dignitat política la que fa bons, feliços, llestos i desitjables els éssers humans.

Però l'amor també necessita combustible. Veneçuela té un avantatge: el petroli. Veneçuela té un problema: el petroli. Un país amb petroli pot comprar aliments ja fets en lloc de fer-los; pot comprar enginyers i físics i professors ja fets en lloc de fer-los; pot comprar una cultura ja feta en lloc de fer-la. Així succeeix sota el capitalisme. Però un país amb petroli i ànsies de justícia pot també comprar una revolució ja feta en lloc de fer-la o en lloc de deixar que la facin els seus ciutadans. La riquesa ingent de Veneçuela va permetre al govern bolivarià construir —diguem-ne— el socialisme al costat del capitalisme, en un món paral·lel, posant en marxa una institucionalitat replicant, motor de fites sense precedents, que tanmateix han canviat més a la població que als dirigents, que ha transformat més de pressa les consciències que les estructures. És dubtós que aquests dos móns —Sambil i Bolívar, Nestlé i Marx— puguin conviure sense devorar-se; és dubtós que el primer d'aquests mons no estigui guanyant terreny. Deu anys després del triomf de Chávez, els mateixos que el van dur al govern, els mateixos que el van tornar a Miraflores durant les jornades d'abril de 2002, els mateixos que el defensen amb vehemència i fonament en els Consells Comunals, en les barriades, en les cooperatives, veuen frenats els seus projectes per l'Estat que els va fer possibles i se'n lamenten. Mentre el capitalisme segueix obtenint enormes beneficis, la reserva activa de la Quarta República —la burocràcia, la corrupció, l'obscurantisme polític— injecten el seu verdet en el socialisme incipient de la Cinquena. Mentre el capitalisme gestiona a plaer les seves institucions, no és segur ja que el socialisme faci el mateix amb les seves.

El que la Veneçuela bolivariana ha fet ja per tot el continent —i pel pensament polític universal— serà reconegut amb independència del que succeeixi a partir d'ara. Però quan a un poble se li pregunta i se li deixa respondre, i descobreix per primer cop la intel·ligència, la felicitat, la bellesa, la bondat (valgui dir, la dignitat política) i ho fa després de segles de silenci i de dolor, i sap què ha deixat enrere i vol anar endavant, i anhela seguir aprenent i ensenyant, ensenyant i aprenent, no es conforma amb l'enamorament dels estrangers ni amb la quota de progrés global que representa: vol per a si mateix més felicitat, més intel·ligència, més bellesa i més bondat. I això és —o anomenem-lo— el socialisme, que reclama no un món paral·lel —no— sinó el món sencer.

—Article original: Petroleo y revolución.

Cortesia política i càlcul de vides

Si la banalitat del mal nia de vegades sota les rutines de l'eficiència burocràtica, la banalitat del bé reprodueix les maneres de la més simple cortesia, el principi de la qual troba la seva formulació extrema en el següent enunciat: “no estic disposat a donar la meva vida per la pàtria ni per la humanitat ni pel socialisme, potser ni tan sols per la meva família; però si algú m'ho demana per favor...”. A les portes i als incendis, a l'ascensor i a la nau que s'enfonsa, cal fer-se a un costat i deixar passar. El 13 de gener de 1982 un avió de la companyia Air Florida es va precipitar sobre el riu Potomac, a la ciutat de Washington, fent-se bocins contra un pont. Enfilats damunt una engruna del fusellatge flotant, a punt també d'enfonsar-se en les aigües gelades, els únics supervivents esperaven desesperats l'arribada de l'ajuda. Finalment, un helicòpter els va localitzar, es va aturar sobre els seus caps i els va llançar un cable de salvament. Per quatre vegades el cable va ser recollit per Arland Williams, un empleat bancari de 47 anys que, per quatre vegades, una darrere de l'altra, el va sostenir entre les seves mans i el va cedir als seus companys del sinistre. Quan l'helicòpter va tornar per darrera vegada, era massa tard i les aigües del Potomac s'havien empassat en Williams. Desconcertant i grandiós, justament homenatjat pels seus compatriotes i viu encara en la memòria moral de la humanitat, tot l'heroisme del seu gest s'havia reduït a pronunciar en veu altra una frase apresa de nen i repetida moltes vegades en circumstàncies diferents: “passi vostè primer”.

Els bons modals a l'autobús o a la taula s'anomenen cortesia; la cortesia en una situació de perill col·lectiu s'anomena altruisme. Com a forma extrema de la cortesia, l'altruisme de Williams —l'altruisme estricte— consisteix en cedir el pas a un desconegut immediat, en deixar passar davant un pròxim neutral en qui no reconeixem cap parent ni amic ni amant sinó una simple concreció de qualsevol. Contrapunt de la matança indiscriminada, gesta blanca més que no pas exemple, el seu propi rebombori humanitari sembla esgotar tota la seva excel·lència. Aquells a qui convé creure que totes les virtuts són en realitat destil·lacions d'algun vici elemental i que tots els beneficis generals tenen el seu origen en algun pecat particular, podrien fins i tot recórrer a Kant per a demostrar la immoralitat paradoxal inscrita en la cortesia extrema de l'empleat bancari. Si tots els homes del món, arribat el cas, es comportessin com ell, el resultat seria no només dramàtic sinó doblement culpable. En una batalla d'egoistes al voltant del cable salvador, sota l'helicòpter apressant, se'n salvaria com a mínim un. En una batalla d'altruistes (“vostè primer”, “no, no, si us plau, vostè primer”) moririen tots. Encara més: en una batalla d'altruistes tots serien egoistes: ho serien aquells que se salvessin acceptant la corda cedida pel més generós, però ho seria sobretot el condemnat que aconseguís imposar als més egoistes el seu propi sacrifici.

Sota el capitalisme és agradable acceptar la idea de què tots som més o menys egoistes i de què la suspensió universal de tota forma d'egoisme seria molt més catastròfica que l'abocament simultani de tots els vicis particulars en el motlle del mercat. Però afirmar que “tot és egoisme” no és menys absurd ni més legítim que afirmar, al contrari, que “tot és altruisme”. De fet, quasi totes les pràctiques humanes, fins i tot les més criminals o conscientment malvades, poden ser descrites com a variants menors de l'extrema cortesia sacrificial de l'Arland Williams. Si definim l'altruisme com el reconeixement de què “la mesura de totes les coses és fora del propi cos” i ampliem el seu objecte —des dels desconeguts immediats— als coneguts immediats (fills o parents), els desconeguts remots (idees o organitzacions) i els coneguts remots (la humanitat futura), hem de rendir-nos a l'evidència de què la reivindicació postmoderna de les sincronies plaents ha fracassat. Fins i tot els vicis més destructius oculten una virtut fracassada, donen nom a un projecte de sacrifici o malaguanyat. En una societat presidida publicitàriament pel “just do it” dels consumidors i dels terroristes, les pràctiques sacrificials segueixen constituint la regla de les accions i els discursos. Tots som altruistes: la mare que se sacrifica pel seu fill, el soldat que se sacrifica per la pàtria, el comunista que se sacrifica pel partit, el creient que se sacrifica per la seva església (“usque ad effusionem sanguinis”, juren els nous cardenals davant del Papa), el banquer que se sacrifica pel seu banc (“el Banc està per damunt de les persones i bé mereix sacrificis” deia en Francisco González, directiu del BBVA). Fins i tot el Durcet de Sade i els seus companys llibertins tancats durant 120 dies al castell de Silling amb les seves víctimes nues, perfecte transsumpte del nazisme i els seus lager, se sacrifiquen per la “natura tirana” i es resignen als seus plaers com a un “servei” que han de rendir a les lleis de l'univers. En quant al capitalisme, cap formulació és més rotunda que la famosa de Friedrich Hayek, el parel del neoliberalisme, en una entrevista concedida l'any 1981 al diari xilè El Mercurio: «Una societat lliure requereix de certes morals que en darrera instància es redueixen a la manutenció de vides: no a la manutenció de totes les vides, perquè podria ser necessari sacrificar vides individuals per a preservar un nombre més gran d'altres vides. Per tant, les úniques regles morals són les que porten al “càlcul de vides”: la propietat i el contracte».

Tot és sacrifici.

Els sacrificadors sempre troben a algú disposat a sacrificar-se.

Els sacrificadors sacrifiquen el seu desig de ser sacrificats i el seu disgust pels sacrificis.

Els que es neguen a ser sacrificats se sacrifiquen en la lluita contra els sacrificadors.

Però dir “tot és sacrifici” val tant com dir “tot és egoisme” o “tot és matèria” o “tot és llum” o “tot és cuir”. Tot, com bé sabia Kierkegaard, és res; i “res”, com recordava Marx, reprodueix una vegada i una altra, sense introduir res de nou, totes les diferències reals; és a dir, totes les jerarquies de classe.

El contrari del no-res és la política; és a dir, una “mesura” que permet de mesurar les diferències entre els sacrificadors i els sacrificats i entre les diferents classes de sacrificis. La “mesura” moral és qualsevol; la mesura antropològica és el fill; la mesura general és la raó; les mesures socials són la igualtat i la fraternitat. El contrari d'aquest conjunt de “mesures” que cenyeixen l'àmbit de la política és el “càlcul de vides”. De l'automalbaratament il·luminador d'en Williams a la comptabilitat fosca de Hayek, no és la batalla entre els egoistes la que decideix el destí del món sinó el combat a mort entre els altruistes que prefereixen que morin uns altres i els egoistes que volen que visquin tots.

En una situació d'emergència o de perill col·lectiu —la societat mateixa—, “tenir la mesura fora del propi cos” hauria de ser allò normal. No volem ser calculats sinó mesurats; i ser també mesuradors —i no calculadors— sense haver de malbaratar la pròpia vida. Una veritable mesura és la que converteix tothom per igual en subjectes i objectes d'altruisme immediat i generalitzat.

No hi ha més que dues mesures possibles en una situació d'emergència ininterrompuda: Déu o les institucions. Hi ha la cortesia divina i hi ha la cortesia política; hi ha l'extrema unció i hi ha la sanitat pública; hi ha l'oració i hi ha el dret.

Des de fa uns mesos, un autobús ateu està recorrent diferents capitals d'Europa en el marc d'una iniciativa empresa pel biòleg Richard Dawkins. El polèmic lema de la campanya és conegut per tothom: “Déu probablement no existeix; deixi de preocupar-se i gaudeixi la vida”. La debilitat d'aquest eslògan no rau, com suggeria John Brown, en la seva timidesa deïcida sinó en la perspectiva liberal i eurocèntrica que l'alimenta i que assenyalava molt bé Sánchez Ferlosio amb aquestes paraules rotundes: «No sé què és avui dia “gaudir la vida” com no sigui gastar diners i fer el mamarratxo per a sufocar el mortal avorriment d'un món malvenut. Però allò dolent de la fe no és que Déu doni preocupacions, sinó tot el contrari: Déu en treu; Déu inhibeix, aliena, insensibilitza, embruteix”. A Londres o a Madrid, entre les desenes de tanques publicitàries que indueixen al consum ininterromput, l'eslògan de Dawkins dirigeix la mirada precisament cap als altres esquers comercials: “Déu no existeix, begui Coca-cola”, “Déu no existeix, faci servir vambes Nike”, “Déu no existeix, compri's un Peugeot”. Si això és gaudir la vida, hem de recordar que, en qualsevol cas, és el capitalisme mateix, font d'aquestes meravelles, i no Déu (que es va limitar a les muntanyes i als rius) el que impedeix gaudir-les en una gran part del món; i que és l'extensió mortal del capitalisme, amb l'obstrucció de tot gaudi i l'erosió de tota protecció, la que fa necessària l'aparició de diferents formes d'altruismes: filantrops, sacerdots, esglésies, màfies, maras. Déu —com les ONGs i la camorra— no impedeix el gaudi sinó politització.

A La dóna que xiula, la novel·lista anglesa A.S. Byatt fa dir a un dels seus personatges: «De vegades penso que tot el món humà és una vasta reserva de cuidadors d'altres cuidadors, que es mouen futrivament entre una confusió de capitalistes, explotadors, amos i opressors que no podem veure, i que odiem automàticament, que pertanyen a una altra espècie». El lema de l'autobús ateu hauria de dir: “Déu no existeix, cuideu-vos els uns als altres”. Això és precisament el que la Il·lustració anomenava “majoria d'edat” per a proclamar un estat de dependència entre iguals que, en absència de sacrificadors i salvadors, han de cuidar-se el uns als altres. Fins i tot en el millor dels mons possibles sempre hi haurà situacions en què l'automalbaratament lluminós i inesperat d'un Arland Williams ens sorprengui i ens commogui, però en aquesta permanent situació d'emergència que anomenem societat —en què els nens demanen llet, els malalts remeis, els despullats vestits, els ignorants escoles— la cortesia ha d'haver cristal·litzat sempre ja en l'altruisme organitzat, estable, col·lectiu, de les institucions. Encara que només fos per això, Cuba hauria de ser sempre contemplada amb el respecte que mereix l'únic —el primer— cas de veritable “majoria d'edat” política: és a dir, d'una societat que ha nacionalitzat l'altruisme i institucionalitzat la cortesia sense que això tingui cap cost —en vides alienes— en alguna altra part.

Tal i com suggereix Oates, en absència d'institucions, en presència de capitalisme, s'activa la reserva de cuidadors que sostenen des de fora la societat. Reapareix també Déu com a únic principi de cortesia en un món dominat per l'egoisme organitzat. En absència de cortesia política, reapareix la cortesia divina (i l'heroisme individual). I no és estrany que la reaparició de cuidadors individuals i de la idea de Déu amb ells acabi generant també en els racons més castigats del planeta, d'on les esquerres laiques van ser arrancades a la força fa algunes dècades, institucions polítiques i socials paral·leles —vegi's l'èxit de Hamàs, Hizbullah o els Germans Musulmans en el món àrab— que acaben atraient a tots els sacrificats (nens sense llet, malalts sense remei, ignorants sense escola) pel “càlcul de vides” capitalista.

—Article original: Cortesía política y cálculo de vidas.