Els homes no fan revolucions per a ser revolucionaris sinó per a poder ser —per fi— reformistes. És a dir, per a assolir aquell horitzó obert —com el d'un programari lliure—en el que es puguin introduir canvis en la mesura de les necessitats dels ciutadans, d'acord amb la seva intervenció conscient, amb el marc pugnaç de les limitacions tecnològiques i naturals. Al contrari del que pretén la propaganda, allò que caracteritza el capitalisme és que exclou i castiga les reformes; i si contra ell cal fer la revolució és precisament per a poder ser moderats. Com en els contes infantils, cal sempre una petita prohibició per a alliberar les voluntats i assolir la felicitat: respectar un arbre, negar-se un aliment, mantenir tancada una habitació. El socialisme només imposa un límit, només exigeix un manament, i és molt més modest i realista que el precepte cristià que ens invita a estimar-lo: “no et menjaràs el proïsme”. La paradoxa del capitalisme és —al revés— la de que no prohibeix res i, per tant, tot ho encadena; no imposa cap límit i per això mateix acaba sotmetent totes les voluntats a la llibertat de l'antropofàgia, l'exercici mateix de la qual inhabilita, a força d'antipuritanisme, totes les altres llibertats. El gran èxit propagandístic del capitalisme, i el seu solapament fraudulent amb valors il·lustrats, té a veure amb el fet paradoxal, en efecte, de què imposa una tirania ferotge i criminal
a força d'acumular llibertats. Les constitucions anomenades “democràtiques” d'Europa i dels EEUU proclamen el dret a l'habitatge, a la salut, a l'educació, al treball, a la lliure expressió, a la vida, a la igualtat i a la seguretat —condicions totes elles de la llibertat individual—, i el seu incompliment material no és el resultat d'una intervenció anticonstitucional contra elles sinó justament de la maximització de les “llibertats individuals”. Per a què tots aquests drets quedin de fet anul·lats sense necessitat de desmentits ni interdiccions n'hi ha prou amb afegir un dret més i deixar que s'imposi per si sol: el dret a menjar homes. N'hi ha prou amb alliberar i alliberar i alliberar per a què tot quedi definitivament lligat, tancat, impossibilitat; i n'hi ha prou —ben al contrari— amb prohibir
una sola cosa per a què s'obri de cop un llindar on la voluntat pot decidir —per a bé i per a mal— sobre tota la resta.
Cuba és l'únic país del món on està constitucionalment prohibit el canibalisme. Això és el socialisme ; és a dir, un marc material de Dret on no es pot voler l'explotació d'altri, la fam d'altri, la infelicitat d'altri, la mort d'altri. Per un cop que ens hem emancipat dels dictats de la natura (“mengeu-vos els uns els altres com us mengeu vosaltres mateixos”), tot està encara per fer; comencen llavors els dilemes, les deliberacions, els assajos, els canvis, eventualment els errors —tot el que defineix pròpiament el camp
d'allò polític— i tot plegat en un context que és el resultat alhora de les decisions anteriors i de les constriccions estructurals (a les que en el cas de Cuba se suma l'estretíssima armadura de l'agressió estatunitenca). Aquí, per primera vegada,
cada home compta. Només un encanteri estupefaent pot fer-nos creure que el capitalisme garanteix les diferències individuals, mentre que el socialisme fon els ciutadans en una mena de formigó gris holístic. És ben al contrari. Sota el capitalisme, no només els individus són tots substituïbles i intercanviables —en la producció, en el mercat i davant del televisor— sinó que ho són també en l'esfera política, com ho demostra el fet de què els votants vegin reduïda la seva llibertat, per sota del radiant colorit electoral, a l'elecció d'un
mal menor: Obama / McKein, Zapatero / Rajoy, Berlusconi / Veltroni. Al contrari, sota el socialisme no només la vida, la salud, el benestar, l'educació de
cada ciutadà importen, sinó que la
personalitat —unitat integrada i insustituïble de cultura, intuïció, bon judici i caràcter— és la que determina el curs dels esdeveniments. Que Fidel sigui irreemplaçable vol dir solament que els homes i dones irreemplaçables que ocuparan el seu lloc puguin aprendre d'ell; però que Fidel sigui irreemplaçable vol dir també que, per a què els homes i dones que ocuparan el seu lloc ho siguin també
a la seva pròpia manera, és fonamental mantenir obert el llindar de tot aprenentatge i tota decisió: la prohibició del canibalisme. Fidel no ha lluitat per ser insustituïble sinó per a què tots els cubans —i tots els humans— ho siguin (i per això, dit sigui de passada, el decòrum, elegància, intel·ligència i realisme del seu gest produeix una alegria tan lluminosa —com totes les coses universals— que gairebé anul·la la tristesa particular, privada, de la seva renúncia).
El socialisme és, sí, la possibilitat de fer canvis; és a dir, d'aspirar no a un mal menor sinó a un bé major. Des de fa més d'un any, abans i després de l'anunci de Fidel, tota la propaganda occidental gira entorn d'aquest frau ideològic orientat a induir un fals suspens —i potser una reacció interna— i a enganyar, no ja sobre la veritat de Cuba sinó sobre la veritat del capitalisme: “continuïtat
o canvi”, especulen els analistes del Miami global. Però no és la disjunció sinó la conjunció la que, com recorda Juan Valdés Paz, presideix el futur socialista de Cuba: “continuïtat
i canvi”. Aquesta és la diferència respecte del capitalisme, la sísmica paràlisi del qual queda fixada en la inversió de la divisa: “tancament i catàstrofe”. Cuba pot millorar perquè
pot millorar, i si no ho fa no podrem responsabilitzar les tempestes del mercat ni la “conjuntura” econòmica —sota la que s'amaguen i mitjançant la que declaren la seva impotència interessada els gestors del capitalisme— ni tampoc el bloqueig i el terrorisme exterior —sota l'ala sinistra del qual repten a l'illa alguns pocs corruptes— sinó els seus homes i dones, herois banals en
guayabera que des de fa cinquanta anys es prohibeixen a sí mateixos el canibalisme (i també serà culpa nostra, que des de fora no fem com a mínim l'esforç de conèixer-los i aprendre'n). Cuba pot millorar perquè, al contrari que el capitalisme, pot millorar; de reforma en reforma, a empentes i reculons, com l'embrió ben assentat en la consciència, com ha pogut i no com ha volgut —per citar a Pérez Roque— prefigura ja, en qualsevol cas, la imatge que resumeix el socialisme: la d'un col·lectiu d'humans tranquils que ordenen lliurement, i canvien de lloc, les seves propietats en un camp obert. La imatge del capitalisme és exactament la contrària: la d'un flascó tancat que una mà agita violentament i ininterrompuda. En un camp obert podem errar el camí. Un flascó tancat sacsejat amb violència només pot esclatar.
“Cal tornar a canviar”, deia Fidel Castro en el famós discurs de la Universitat el 17 de novembre de 2005. Amb aquest llarg discurs comença precisament
En el borde de todo [“Al caire de tot”], el llibre compost i catalitzat pel meu admirat amic Julio César Guanche, del que vull parlar breument —mentre parlo d'altres coses— perquè adquireix un particular interès després de la carta de comiat en què el comandant ha anunciat la continuïtat de la revolució. El discurs de la Universitat en si mateix, arrencada i estímul de les reflexions reflexions incloses en les seves pàgines, té un enorme valor educatiu per als esquerrans occidentals, que en general només n'hem llegit fragments o extrapolacions. Cal llegir-lo sencer perquè raonar no és transportar continguts —rodanxes de raó— sinó il·luminar connexions; i hi ha una manera de raonar que, fins i tot quan s'equivoca, fins i tot quan verborreja, té ja la cadència, la marea, la forma del socialisme. Al contrari que la major part dels nostres intel·lectuals, que volen saber quins tresors guarden dins, Fidel Castro mai no es posa a pensar per tal d'esbrinar de quina manera pensa Fidel Castro, sinó per a solucionar un problema i és el problema mateix el que fixa l'orografia del discurs completament al marge de la vanitat del qui raona. De què parla Fidel en el famós discurs? De bombetes incandescents i de la supervivència de l'espècie humana. És a dir, el comandant lliga ininterrompudament aquests dos extrems entre els que, no per casualitat, es mou sense parar, mentre tots dos eviten l'anàlisi —però també l'art, la novel·la, la política— capitalista. Bombetes, quina mesquineria! L'espècie humana, quina grandiloqüència! Al contrari del que succeeix sota el socialisme, sota el capitalisme les bombetes s'encenen i s'apaguen totes soles o, millor dit, estan sempre enceses, migdia perpetu, zenit autòmata, pirotècnia incessant de mercaderies que confereix a la destrucció aquell aire sempre alegre, lluminós, generós i malgastador que fascina fins i tot les seves víctimes. Però és que cal acumular i acumular la llum per a enfosquir el món; cal molt desvergonyiment elegant, molta despreocupació graciosa, molt desdeny aristocràtic pel detall per tal d'incendiar les naus i ballar sota el reflector; cal molta alegria per tal de provocar —i suportar— tant de dolor. El capitalisme mobilitza l'energia de 100 planetes terra per a matar un nen a la llum d'una bengala, i hi responem amb un aplaudiment d'admiració; el socialisme estalvia 300 quilowatts en una casa —que segueix cuinant i llegint— per a salvar la vida en un hospital públic, i ens sembla depriment. Contra aquesta destrucció de la despesa, contra aquesta corrupció del gust, Fidel raona, el socialisme raona, introduint una veritable “economia” per tal de connectar els dos extrems —la cuina i la Terra, el cos i la Humanitat, aquells dos límits sagrats la relació del qual és amagada pel capitalisme sota la mateixa resplendor luxosa sense la qual no pot existir i amb la que ens està matant. Aquesta és la diferència entre la generositat i la gasiveria, entre l'elegància i la grandiloqüència. La destrucció no necessita de la nostra intervenció i s'encomana a l'automatisme del mercat; la supervivència de l'espècie, en canvi, només pot ser
planificada. El canibalisme generós i elegant buida espontàniament el cor del món. El socialisme mesquí i grandiloqüent socialisme planifica treballosament la salvació de la Humanitat. I per això mateix el socialisme, amb els seus càlculs de mestressa de casa i les seves amonestacions de mestre, es molt més bell, i no només molt més just, que l'ostentació dels plàstics i la pompa dels electrodomèstics; i per això mateix el que no sàpiga veure aquesta bellesa —estricta lògica platònica— és no només una persona ignorant i sense esperança per a l'art sinó que a més està moralment mutilada.
Però el discurs de la Universitat no és només una lliçó d'orografia mental socialista sinó també o sobretot —ara ho veiem més clarament— una alarma, una interpel·lació, una descàrrega elèctrica aplicada a la base social i dirigent de la revolució. Testament, manual i programa, calia considerar la revolució alhora molt consolidada i molt amenaçada per a plantejar en veu alta la possibilitat de la seva “reversibilitat des de dins”. Les contradiccions acumulades durant el període especial i la nova posició de Cuba en el marc internacional il·luminaven i il·luminen contemporàniament l'envergadura dels perills i els recursos formidables, humans i polítics, ja sedimentats per a afrontar-los. Corol·lari i agulló de la Batalla d'Idees, la hipotètica “reversibilitat del socialisme”, enunciada en públic i per la màxima autoritat moral de la revolució, obre el forat d'una consciència urgent en la que les paraules i les accions adquireixen una dimensió pràctica equivalent; i insta un debat que ja s'està fent, que està per fer, que cal seguir fent, perquè d'ell depèn —
depèn— l'afirmació de la prohibició del canibalisme a Cuba i també —ja que
depenem d'ells— a la resta del món. La pregunta per la “reversibilitat” aïlla i revela una d'aquestes “juntures” o “hiats” temporals, angoixa dels mil camins de la llibertat presents a cada instant, que ens passen desapercebuts en la il·lusòria continuïtat de la duració històrica: l'escletxa que anomenem “límit”. D'això s'ocupa
En el borde de todo i d'això parlen els seus protagonistes. «Aquest llibre», diu Julio César Guanche en el seu preàmbul, «que podria haver-se escrit de moltes maneres, se situa en el límit: aquí tots estan a la vora del “depèn”. Per a d'altres, la resposta seria de “sí o no”, o farien una ganyota davant la pregunta [sobre la “reversibilitat”]. Però els que aquí participen reconeixen en aquesta hora un marge de la història que no es pot franquejar amb ardits per a guanyar temps. Al “caire de tot” no s'està qui es troba dempeus enfront d'un abisme, si és el precipici tot el que resta, sinó qui està aturat en un límit on tot és possible: guanyar terra ferma i construir una vida sobre la roca, o rodar pel barranc».
Dependre és justament acceptar el “depèn” compromès i individual del que penja el nostre destí col·lectiu.
La idea mateixa de “reversibilitat” inscriu la revolució, obligada des de ja fa cinquanta anys a viure al dia, en una perspectiva històrica. Aquesta és una bona notícia, per molt que vagi acompanyada de la transparència dolorosa de la més greu responsabilitat (que és com una geniva sagnant o un reuma intern i implacable). Pocs intel·lectuals estan tan ben preparats com Julio César Guanche per a emprendre aquesta tasca i fecundar i estibar aquest debat. Llicenciat en Dret, la seva àmplia formació teòrica i historiogràfica l'ha portat a interessar-se sobretot pels múltiples fils i arrels que desemboquen des de molt enrere en el gener de 1959, provant de trenar amb l'esquema una mica mitològic del pas d'un “zero absolut” a un “u continu”(interès que ja va exposar brillantment en el seu llibre
La imaginación contra la norma). En tots els seus treballs, en efecte, Guanche insisteix en donar a la revolució no només “duració” sinó també “temps”, no només existència sinó rugositat temporal; per a això, és clar, cal precisament el temps material que fins ara li ha faltat a la revolució, assetjada en el present més angost de la supervivència i la baralla, però que ara pot i cal que recorri per primera vegada, en ambdues direccions, en tota la seva extensió:
pot perquè la revolució està consolidada ;
cal perquè la revolució està amenaçada. No és, doncs, la curiositat intel·lectual o l'erudició històrica la que mou l'autor cap al passat sinó l'impuls i el compromís revolucionari i la convicció, ja performativa, de què el coneixement és tan determinant i material com un tractor o una fresadora, tal i com afirma en el començament de
En el borde de todo: “La probabilitat de recuperar tot el passat té a veure també, punt per punt, amb la possibilitat d'apropiar-se de tot el present”. I —hi afegim tots— de modelar sobiranament una bona part del futur”.
Aquesta “perspectiva històrica” introduïda per la idea mateixa de “reversibilitat” es manifesta per començar en els diferents nivells generacionals des dels que parles les veus convocades per al llibre: en una gradació descendent cap endavant, trobem representants molt importants de la primera generació (quasi)coetània de Fidel (Fernández-Retamar, Alfredo Guevara, Martínez Heredia, Graziella Pogolotti o Aurelio Alonso), d'una elàstica generació intermèdia (de Luis Suárez, Ana Cairo y Jesús Arboleya fins a Mayra Espina i Fernando Rojas) i de la fornada més jove, contemporània del propi Guanche (Milena Recio o Fernández Estrada). He citat només alguns noms, però són suficients per a comprendre que
En el borde de todo és un llibre d'una gran densitat històrica i intel·lectual; és un llibre, sí, d'intel·lectuals cubans, tots grans, tots compromesos, que raonen desassossegats en l'escletxa d'aquesta hora decisiva. Ser intel·lectual a Cuba és molt més incòmode i molt més satisfactori que ser-ho a Espanya, i una cosa i l'altra per les mateixes raons. Sota el canibalisme, els intel·lectuals poden dir tot allò que els passi pel cap (i amb això deixen fora la major part de les coses importants): els que parlen contra la revolució perquè són també caníbals, els que parlen en favor seu perquè immediatament són canibalitzats. Els encerts i els errors dels intel·lectuals occidentals, en efecte, tenen el mateix significat: ni els uns ni els altres no determinen res i, per tant, l'encertin o s'equivoquin, les seves paraules no tenen cap conseqüència, no introdueixen cap efecte (tret del pessigolleig gasós que acompanya la dissolució de tota mercadera entre les dents). Podem equivocar-nos alegrement com alegrement podem assecar rius, incendiar ciutats i ensorrar muntanyes. A Cuba no és així. A Cuba els intel·lectuals
conten; els seus discursos s'engranen en el destí d'un procés comú i poden alterar-lo, per bé o per mal. Això és sense dubte incòmode, però constitueix també la més alta recompensa a què pot aspirar un faedor de raons: la de que el seu pensament modifiqui, onduli, inclini, aixequi, esquerdi, suturi la matèria. A Cuba els intel·lectuals no aboquen palades de sorra al mercat sinó que incuben idees en una mena de continuïtat mental que, com en el cas de les bombetes incandescents i la supervivència de l'espècie, pressuposa la connexió permanent entre la paraula privada i l'esdevenir social. Són lliures en un medi encara fràgil: cal aprendre a encendre i apagar el llum. Els qui raonen a
En el borde de todo saben de què parlen i a on tenen els peus i les petjades que estan deixant.; i per això podem escoltar-los amb la seguretat de què —crítics, preocupats, de vegades poc complaents— estan defensant la revolució i amb la tranquil·litat de què en cap cas estan segurs de no estar equivocats.
Però el llibre encunyat per Julio César Guanche introdueix la “perspectiva històrica” sobre tot a través de les qüestions que planteja i que el converteixen en una obra fonamental per a comprendre la revolució, els seus avatars i destins. Una cosa que s'ha oblidat amb freqüència, encara més fora que dins de l'illa, és que, si la revolució es va fer contra la història, té ara ja al seu torn “una història” i ha arribat el moment de desentranyar-la i assumir-la. Per això
En el borde de todo creua els dilemes verticals d'ordre teòric amb els recorreguts horitzontals d'ordre històric. Quins són els temes d'aquesta conversa a 20 veus? Podem citar-ne alguns en desordre: el marxisme cubà; les relacions amb la Unió Soviètica; l'ètica i la revolució; la propietat, el mercat i el cooperativisme; la democràcia i el socialisme; el dret i el socialisme; el consum i el socialisme; la religió i el socialisme; les noves generacions i el socialisme; el període especial, la desigualtat i l'homogeneïtzació; Cuba i l'Amèrica Llatina; la Batalla de les Idees; el cas Padilla i la qüestió dels intel·lectuals... i gairebé qualsevol altre interrogant imaginable que concerneixi al destí del socialisme i pugui ser investigat en la carn viva de l'experiència històrica, molt densa i molt fluctuant, gens uniforme, no sempre admirable, sempre heroica, de la revolució cubana. Del discurs de la Universitat del 17 de novembre, com del barret d'un mag, surten enredades totes aquestes cintes, cap al passat i sobre el present, però també en direcció a un futur que, mentre els protagonistes del llibre parlen, voletejava encara sobre el temps sense posar-se sobre cap data. La gran qüestió que centralitza tots els radis de
En el borde de todo, a la que arriben i de la que surten totes les reflexions sobre la “reversibilitat”, ja no és una pregunta sinó una tasca, ja no és un dilema sinó un treball; és a dir: què passaràs després de Fidel?
Els qui trobem suport en Cuba com en la columna espellofada i encara dreta en un camp de runes, els qui ens hi arrecerem com en l'única ombra d'un desert incendiat, els qui respirem en el pensament de la seva atmosfera lliure de canibalisme, els qui no podem fer per ella altra cosa que dir això en veu alta, estem segurs de què els nostres companys cubans sabran fer irreversible el socialisme, que és com dir fer irreversible l'aire i el pa i la llum i els petons (fer irreversible, en fi, la supervivència de la humanitat). Fidel se n'ha anat. Fidel se n'ha anat per a quedar-se. Fidel ja no podrà morir quan mori. Explica Plutarc que Soló, el pare de la democràcia atenesa, després de redactar les noves lleis va abandonar els seu país per a què els seus compatriotes les seguissin perquè eren bones i no perquè ells les hagués promulgat. La superioritat de Fidel està fora de tot dubte i davant seu s'inclinen fins i tot els seus enemics; però els obligarem a inclinar-se, i ens inclinarem nosaltres, davant de la superioritat del socialisme. Fidel, tan gran i tan fort i tan convincent, es retira i resulta que el socialisme es més gran i més fort i més convincent que ell. Si del que es tracta és d'admirar-lo, també podem admirar-lo per això; si del que es tracta és de fer com ell, sense ell, encara que no ell no hagués existit, perquè creiem en el mateix que ell, llavors senzillament cal que seguim lluitant.
-Article original:
Variaciones sobre el tema del socialismo
