Notícies bones i dolentes

[Article publicat a Renderén, un col·lectiu anarquista gallec i una revista de paper el primer número de la qual, que acaba de sortir, està dedicat a “La fal·làcia de la sostenibilitat” . Escrit en la seva major part en llengua gallega, els interessats en obtenir-ne informació complementària poden consultar aquesta pàgina: http://renderen.blogspot.com ]

Sempre hi ha notícies bones i dolentes.

La bona notícia és que a Espanya circulen 26 milions d'automòbils privats; que 8.000 km2 estan ocupats per carreteres, carrers i aparcaments; que hi ha 43 milions de telèfons mòbils; que utilitzem 60.000 milions d'envasos de plàstic i cartró; que mengem 175 quilos de carn per persona i any; que només a la Comunitat de Madrid hi ha 500.000 cases buides; i que cada minut gastem en diferents llaminadures —comestibles o electrodomèstiques— 600.000 euros.

La mala notícia és que, segons l'OMS, uns 13 milions de persones moren cada any al món a causa del deteriorament del medi ambient, 200.000 de les quals com a conseqüència directa del canvi climàtic.

La mala notícia és que, segons Al Gore, “el casquet glacial nòrdic s'està fonent i ensorrant, i podria desaparèixer completament durant l'estiu en menys de 22 anys”.

La bona notícia és que, segons la periodista Amy Goodman, “les grans empreses ja estan celebrant la ruptura del casquet glacial, ja que obrirà una ruta marítima al nord des de l'Atlàntic al Pacífic, creant una via més barata per a transportar més coses innecessàries”.

La bona notícia és que llancem a l'atmosfera, cada dia, 70 milions de tones de partícules contaminants.

La mala notícia és que les empreses que contaminin per sobre del previst en els protocols de Kioto hauran de comprar a d'altres empreses el seu dret a sobrecontaminar a un preu d'aproximadament 10 euros per tona de CO2.

La bona notícia és que 80 milions d'avions sobrevolen cada any els nostres caps, i que l'any 2010 el nombre de viatges turístics assolirà els 1.100 milions.

La mala notícia és que, segons Francesco Frangialli, director general de l'Organització Internacional del Turisme, els destins preferits dels nostres consumidors —platges paradisíaques i centres d'esquí— hauran desaparegut potser en pocs anys.

La mala notícia és que consumim 75 milions de barrils de petroli al dia, i l'any 2015 la demanda haurà augmentat un terç més.

La bona notícia és que per a afrontar l'escassetat inevitable de combustible i la corresponent crisi energètica i alimentària, els rics dels EEUU hauran de desfer-se durant els propers cinquanta anys de 92 milions d'estatunitencs si volen mantenir els seus nivells de creixement i consum ; els de la resta del món hauran de suprimir 4.250 milions d'éssers humans.

La bona notícia és que en aquest món i sota aquestes condicions es molt difícil distingir les bones notícies de les dolentes. O potser és aquesta la mala notícia?

Durant dues dècades, governs i multinacionals —amb els EEUU al capdavant— han negat, qüestionat o matisat la realitat del canvi climàtic. Ara, la concessió del premi Nobel de la Pau a Al Gore, ex-vicepresident milionari del país més agressiu ambientalment del món, ve a revelar, no la consciència sobtada d'un desastre imminent i la voluntat d'autocorrecció, sinó la necessitat de gestionar aquesta consciència —assentada des de fa molt de temps en gran part de la població— sense qüestionar el model del que procedeixen les amenaces. Mitjançant el control institucional de l'alarma ecològica, governs i multinacionals busquen obtenir avantatges d'un perill que ja no poden ocultar. En primer lloc, proven de generar la il·lusió tranquil·litzadora de què s'hi estan prenent mesures, de què sempre hi ha una solució tecnològica als excessos de la tecnologia i de què hi ha una alternativa capitalista als desastres del capitalisme. En segon lloc, orienten l'atenció cap a la responsabilitat individual, amb el doble efecte d'afirmar el miratge de les nostres llibertats atòmiques dins del mercat i d'impedir les connexions col·lectives, tant a les causes com a les respostes. Per a acabar, i com a resultat de tot l'anterior, el canvi climàtic queda inscrit dolçament en l'equació natura-capitalisme sota la forma d'un Subjecte o Agent mitològic, font ell mateix dels mals que anomena, envers el qual les víctimes no poden deixar de dirigir-hi la seva rancor: “el Canvi Climàtic allarga l'estiu”, “el Canvi Climàtic augmenta el risc de tsunamis”, “el Canvi Climàtic eleva el nivell dels mars”. El canvi climàtic deixa doncs de ser el resultat d'una intervenció estructural a gran escala sobre i contra la natura per a convertir-se més aviat en l'objecte natural —advers i tenebrós— d'un feix d'intencions individuals salvífiques magistralment coordinades per Unión Fenosa, Repsol i Monsanto.

Desenvolupament sostenible? Creixement sostenible? Canibalisme sostenible? La font de tota riquesa, recordava Marx als socialdemòcrates alemanys, “no és el treball sinó la natura”. Sota el capitalisme, la font de tota riquesa no és la natura ni el treball ni l'explotació ni el saqueig sinó la hipòtesi material d'una acumulació —i d'una destrucció— il·limitades. Ja fa temps que la humanitat, empesa per una combinació mortal de tecnologia i capitalisme, ha creuat aquest llindar a partir del qual la força mateixa de què depèn la nostra supervivència depèn de la nostra intervenció per a sobreviure. La natura que ens sosté ja no se sosté a si mateixa. Enfront seu, l'únic que se sosté a si mateix, l'únic “organisme” autoregulat i irreformable, és precisament el capitalisme que la destrueix sense parar, amenaçant la seva supervivència com a llar i nodrissa dels éssers humans (per no parlar d'aus, mamífers i plantes). Només la pusil·lanimitat o l'interès més cecs poden creure encara que és possible estar alhora en contra del canvi climàtic i en favor del mercat. “De pressa, de pressa”, escrivia Primo Levi en un poema de l'any 1987 dirigit amb amargura als responsables d'aquesta fragilitat sense precedents de l'espècie humana:

De pressa, de pressa, ampliem el desert
en les selves de l'Amazones
en el cor viu de les nostres ciutats
en els nostres propis cors.

De pressa, de pressa —més de pressa encara— hem d'expropiar les empreses, planificar l'economia, regular el consum, alentir les nostres ciutats, poblar els nostres cors, com a darrera possibilitat de mantenir amb vida una naturalesa que hem combatut, saquejat, vençut i que ara —tal vegada massa tard— cal sostenir i regular des de fora —expressió ominosa del dany infligit i del perill creixent.

La mala notícia és que el capitalisme ni s'aturarà ni es destruirà tot sol —tret per a destruir amb ella la humanitat mateixa.

La bona notícia és que encara respirem.

Article original: Malas y buenas noticias

.

Política exterior del PSOE: el poder de la màgia

[Article publicat dins del número especial del periòdic Diagonal dedicat als quatre anys de govern de Zapatero]


Com es sabut, els prestidigitadors executen un seguit de passos màgics —enormes gargots a l'aire— per a ocultar i alhora anunciar, per sota del nostre camp de visió, el canvi rapidíssim que arrencarà els nostres aplaudiments. Només un reduccionisme demagògic pot negar la discontinuïtat de la política exterior de Zapatero respecte de la del seu predecessor en el Govern, però només la ingenuïtat interessada d'un tifoso podria deixar de percebre que aquesta discontinuïtat té a veure sobretot amb la pompa de la màgia. En aquest terreny, com en d'altres, no se sap què sorprèn més, si la prometedora i excitants teatralitat dels passos de mà del PSOE o el fet de descobrir, en inclinar la mirada, que tot segueix igual.

No desdenyem aquesta màgia com senzillament retòrica o tramposa; cal molt menys poder taumatúrgic per a transformar un mocador que per a transformar els espectadors (que és el que fan en realitat els mags), i el cert és que els passos grandiloqüents del PSOE, que mantenen inalterat el Govern, han canviat radicalment —oh— els governats: de les mobilitzacions populars contra la guerra que van estar en l'origen del tomb electoral del 14-M, quatre anys després no en queda res. La diferència entre el PP i el PSOE, per tant, no és només formal, tret que acceptem que les formes (l'anomenat talante) són precisament les que determinen les respostes del públic davant de l'escenari; la diferència molt material i mesurable entre la política exterior del PP i la del PSOE és que la del primer generava protestes i mobilitzacions, i la del segon no. Hi ha mags que aconsegueixen fer desaparèixer un conill dins d'un barret mentre el públic aplaudeix ; el PSOE, molt més eficaç, ha fet desaparèixer el públic mateix quan començava a esvalotar.

Per sota del vol de mans, la política exterior del PSOE en els darrers quatre anys no ha fet sinó embragar els dos eixos centrals de l'anterior Govern: claudicació davant dels EEUU en el marc de la “guerra contra el terrorisme” i defensa a ultrança dels interessos de les empreses espanyoles. La retirada de les tropes d'Iraq va ser el gest de ruptura primerenc i espectacular que va exigir després —o va permetre, segons atribuïm una major o menor complaença a en Zapatero— una col·laboració augmentada, malgrat que més discreta, en la guerra mundial contra la justícia encapçalada pels EEUU. A l'agost de 2004 el Govern va augmentar el nombre de soldats espanyols desplaçats a l'Afganistan ocupat, i el juny del 2005 va involucrar Espanya en missions clarament militars en acceptar la gestió de la base d'Herat, tot plegat al servei dels interessos estatunitencs a la zona i contra la voluntat de la població. A finals del mateix 2004, el Govern de Zapatero va enviar també 200 soldats a Haití per a donar suport, sota el paraigües de l'ONU, al cop d'Estat franco-estatunitenc contra el president Aristide. Des de setembre de 2006, 1.100 militars espanyols operen també al sud del Líban en una missió concebuda per a protegir l'agressor israelià i controlar i desarmar la legítima resistència de Hizbol·là. Alhora, el Govern del PSOE ha continuat la seva col·laboració amb els EEUU a l'Iraq a través dels seus serveis secrets i mitjançant la formació a Espanya de quadres militars, policíacs i diplomàtics de l'Administració col·laboracionista iraquiana. Invocar la lletra de la “legalitat internacional” en aquests casos només contribueix a fer més malbé encara el seu esperit, molt degradat ja a ulls dels qui s'hi volen sentir protegits ; i oculta, a més, la violació oberta d'aquesta legalitat en altres escenaris. Cal només pensar en els 25 “vols de la CIA” —tres més que sota el govern d'Aznar— consentits pel PSOE des de l'any 2004 o el suport incondicional de Zapatero a l'actual plusmarquista mundial de botifarres a les Nacions Unides, Israel, que recompensem generosament per cada palestí engarjolat, torturat o assassinat, tal i com va confessar amb orgull el ministre Moratinos el passat mes de novembre: “El nostre compromís en favor d'Israel és absolut i total”.

La visita de Condoleeza Rice a Madrid el maig de 2007 va rubricar la “reconciliació” entre el PSOE i els EEUU i va restaurar un nou esperit de col·laboració també en la díscola Amèrica Llatina. El consens d'una política comuna enfront de Cuba i Veneçuela i en sosteniment de la dictadura colombiana s'explica així mateix per la creixent recolonització econòmica espanyola del “pati del darrere” estatunitenc. La política del Govern Zapatero a l'Amèrica Llatina, en efecte, ha girat a l'entorn de la defensa dels interessos de les empreses espanyoles, a despit del perjudici ocasionat a les poblacions locals o fins i tot dels delictes comesos, i això segons el principi expressat pel propi Moratinos el 10 de març de 2006 en el marc del contenció entre Repsol i el Govern d'Evo Morales: “no podem acceptar que la imatge d'una companyia espanyola es vegi afectada per aquesta mena d'actituds”. Més enllà dels modals i dels exabruptes, la polèmica clausura de la recent Cimera Iberoamericana de Xile va deixar clara la convergència d'interessos entre el PP, el PSOE i la corona espanyola: els beneficis de Repsol, Unión Fenosa, Iberdrola, Banco de Santander, BBVVA, etc., estan per sobre dels DDHH i de la rivalitat entre els partits.

Afegim a aquest quadre la iniciativa que, des de maig de 2006 i mitjançant l'anomenat Pla Àfrica, associa la cooperació econòmica i militar del continent africà a la contenció de la immigració. Els acords amb Senegal, Mauritània, el Marroc i Líbia assenyalen fins a quin punt les relacions espanyoles —i europees— amb els nostres veïns empobrits pivoten a l'entorn de la gestió a llarga distància i sense tacar-se les mans del nou tràfic “negrer”. Calia tota la màgia del prestidigitador per a transformar el ciutadà sense transformar la política. El gran pas de mans que anuncia i desmenteix la discontinuïtat —entre el PSOE i el PP— es resumeix en la iniciativa astral de la política exterior de Zapatero: aquesta “aliança de civilitzacions” que conserva el concepte fraudulent i teològic de “civilització” com a marc d'explicació (per tal de no haver d'abordar les causes polítiques i econòmiques dels conflictes) i que vol fer creure que creu que els pobles massacrats acceptaran millor els bombardejos i els saquejos si els els expliquem bé i desfem amb bones paraules la “il·lusió” del seu dolor i de la seva misèria ; i si encomanem aquesta tasca d'hipnosi —és clar— als mateixos dictadors aliats per mediació dels quals privem mig món del dret a una vida digna —quan no d'una vida a seques.

-Article original a Diagonal: Política exterior del PSOE: el poder de la magia

Entrevista a Cubavisión

P.- Fa poc escrivies: “Ens entestem en salvar Cuba comparant dades estadístiques i econòmiques, oblidant que del que es tracta és de l'elecció entres el que en una banda bombardegen països, desfan cascos polars i confonen Faluja amb un parc temàtic i els que, a l'altra banda, a llocs com Cuba, salven nens, curen estrangers i confonen els propis sentiments amb els del altres pobles de la Terra”. Per què és tan difícil fer públic el que sembla tan evident?

R.- A mi em desagrada haver de parlar bé de Cuba. Imaginem que hagués d'insistir una vegada i una altra que la neu és blanca a causa de l'existència de gent molt poderosa que diu que la neu és negra. La meva insistència en què la neu és blanca, una cosa evident, debilita la blancor de la neu. Així que de vegades em fa ràbia haver d'insistir en la blancor de Cuba, que hauria de sostenir-se per si mateixa. Però és cert que enfront d'aquesta conspiració mediàtica molt ben tramada i protegida per les grans potències econòmiques i militars no hi ha més remei que insistir en la blancor de la neu.

I la resposta a per què és tan difícil de fer públic el que sembla tan evident la dóna precisament Fidel Castro a les darreres pàgines del llibre d'Ignacio Ramonet “Fidel Castro: biografía a dos voces”. Quan li pregunten per què s'ataca tant Cuba, Fidel es limita a enumerar totes les conquestes de la Revolució cubana els darrers 45 anys.

Crec que aquesta és la resposta, perquè a Cuba hi ha moltes coses que van molt bé. Com millor vagin les coses més agredida es veurà, més mitjans es disposaran per a debilitar-la. Així, un dels indicis de que les coses van bé a Cuba és l'interès mostrat pels EEUU, amb tots els col·laboracionistes de la resta del món, per enderrocar la Revolució.

P.- Deies recentment que “Cuba mai no ha estat més forta i lliure com ara”. Què volies dir amb això?

R.- Durant molt de temps, Cuba ha estat una cosa així com un trencaones enfront del capitalisme. Allí es sostenia, rocosa però aïllada. Alguns esquerrans que havien donat suport a la revolució havien començat a recular, a cridar l'atenció sobre els límits i defectes de Cuba, i fins i tot insistien en què el projecte revolucionari cubà era una cosa d'una altra època, que havia quedat obsolet i antiquat, esfondrat amb la caiguda de la Unió Soviètica i que resistia com un espectre pòstum del comunisme internacional. Crec que ara dir això és insostenible, i és una cosa que preocupa els enemics de la Revolució.

Avui descobrim que Cuba sempre va estar en l'avantguarda política, molt per davant de la resta del món, trobant-se actualment en l'avantguarda de tots els processos de canvi i emancipació d'Amèrica Llatina. Avui es demostra que mentre tots creien que era un projecte caduc, en realitat estava aguantant per a demostrar que és l'avantguarda revolucionària d'un món que corre el perill de desaparèixer. Sense Cuba tots aquests processos serien impossibles ; qualsevol que conegui la revolució bolivariana sap fins a quin punt aquesta seria insostenible sense la base teòrica, doctrinal, política i tècnica de Cuba.

Per això, ja no és només un trencaones que s'estavella contra el capitalisme sinó que al mateix temps és la plataforma a partir de la qual es pot començar a pensar en la salvació del planeta mateix i en la possibilitat d'establir un nou contracte social que asseguri el benestar dels seus habitants, la llibertat i la democràcia que tant ens falta aquí.

P.- Què és allò que avui més t'anima a donar suport a la Revolució cubana? I què és el que et genera més dubtes?

R.- Com més contemplo la resta del món més m'agrada Cuba. Vivim en un món en el que la privatització, la mercantilizació de tot allò existent (que inclou des del genoma humà fins al color blau) posa en perill evident la supervivència de la humanitat. Un món en el que minories violentes organitzades, màfies com Halliburton, Monsanto o Bayer estan penetrant, erosionant i destruint el teixit social d'una majoria favorable a la pau i a la justícia, però que es troba desorganitzada.

Com bé deia un sociòleg feixista als anys 20: “les minories organitzades sempre dominaran les majories desorganitzades”. Això és el que veiem en el món, el model de la màfia està tan generalitzat que és molt difícil distingir un camp de concentració d'un parc temàtic, un grup mafiós assassí d'una multinacional. La voracitat del capitalisme és en aquests moments absolutament insaciable, en el seu camí està abatent tots els frens legals i morals ; per això, quan penso en els meus nens vivint en un món tan insegur com aquest, no puc deixar de pensar en Cuba amb un enorme alleujament. Però, alhora, diria que com més la conec més autoritzat em sento a defensar-la ; hi ha coses que no van bé, però fins i tot aquestes posen de manifest una lògica diferent a la que trobem en un món capitalista, i estic disposat a defensar les coses que van malament en la mesura que responen a una lògica diferent.

En aquest sentit veiem per exemple el tema de l'habitatge: a Cuba hi ha un claríssim problema d'habitatge. Tot el món té garantida la seva casa, però no n'hi ha tantes com serien necessàries per a que tots tinguessin el seu propi domicili. És així que tres generacions poden estar convivint en una mateixa casa, essent difícil que una parella que s'acabi de casar rebi un habitatge. El mateix passa a l'Estat espanyol: la major part dels joves tenen enormes dificultats per a abandonar el domicili familiar. Es casen o s'emparellen cada vegada més tard, no poden pensar en tenir fills: el problema de l'habitatge és terrible, però aquí sobren cases. En el cas de Cuba hi ha escassetat d'un bé, per lo que es tracta d'aconseguir frenar, corregir, eliminar aquesta escassetat per a què tothom tingui una casa. Per contra, només a la Comunitat de Madrid hi ha un milió d'habitatges buits, i a l'Estat espanyol en són molts milions. Per tant, sempre preferiré una lògica en què es tracta senzillament de corregir un problema que és material: si calen cases cal construir-ne de noves i després repartir-les.

Si parlem per exemple de la corrupció, problema denunciat pel propi Fidel, ens trobem amb el mateix. El problema de la corrupció va amenaçant els propis fonaments de la Revolució, essent un problema moral i, per tant, corregible. En canvi, al capitalisme la corrupció és estructural. Amb la nova lògica del capitalisme no hi ha possibilitat de decisió moral ni política, limitant la participació cada 4 anys, on les persones són ostatges de les grans multinacionals, la possibilitat de la decisió política i de democràcia està retallada i anul·lada estructuralment. Tanmateix, a Cuba sempre existeix la possibilitat de prendre una decisió política. D'aquesta forma observem que, fins i tot allí on hi ha problemes comuns, les lògiques són tan diferents que jo diria que cal defensar Cuba fins i tot per les coses que van malament.

P.- Creus que és un moment esperançador per al pensament crític i per a l'esquerra al món?

R.- Sí. El primer que cal dir és alguna cosa que ha d'induir-nos a la modèstia, a la humilitat a Europa i a l'occident capitalista en general, i ens costa acceptar-ho perquè la nostra percepció i pensament segueix llastrat d'espontaneïtats eurocèntriques i etnocèntriques molt clares. Per a no caure en aquests dos riscos (voler seguir donant lliçons als altres i acabar passant-se a l'enemic) hem d'acceptar que en aquests moments el corrent de la Història no passa per Europa. Crec que actualment hi ha dos focus d'interès planetari caracteritzats per coses ben diferents: en un s'està jugant la supervivència de la humanitat (el Pròxim Orient, amb tres països ocupats, amb l'amenaça contra Iran, amb la presència d'Israel, que té un dels exèrcits més poderosos del món i armament nuclear, etc.), i després hi ha una altra zona on s'està jugant el destí polític de la humanitat: l'Amèrica Llatina. Si un hi dirigeix les passes després d'haver-los dirigit cap al Pròxim Orient sent un cert alleujament.

El que està succeint a l'Amèrica Llatina té pocs precedents: en aquests moments s'hi conjuga la recuperació de tradicions, que havien quedat molt desprestigiades, oblidades o silenciades, amb elements nous que encara estan per definir, com el Socialisme del segle XXI, la democràcia participativa, etc. Mentre que a Europa hi ha hagut un clar retrocés, sobre tot després de les grans manifestacions contra la guerra de l'any 2003. Per això Amèrica Llatina és en aquest moment un clar motiu d'esperança.

P.- El president de Veneçuela, Hugo Chávez, sol repetir la mateixa famosa frase de Mao Tse Tung, segons la qual “l'imperialisme és un tigre de paper”. Hi estàs d'acord?

R.- No hi estic d'acord si ho interpretem només com un eslògan vitamínic, destinat a despertar i a incitar els pobles a la rebel·lió. No crec que sigui un tigre de paper, és un tigre amb unes ungles molt poderoses i afilades, el que pot fer-lo encara més perillós. El que sí que crec és que hi ha tot un seguit d'indicis molt clars de debilitament, de decadència de l'imperi estatunitenc, i la prova és el propi projecte bolivarià a Veneçuela. Si encara no ha patit la mateixa sort que van patir d'altres en la dècada dels 50, els 60 o els 70 a l'Amèrica Llatina, essent el cas d'Allende el més clar, es deu també a què en aquests moments s'enfronta a un imperi estatunitenc debilitat que no pot cobrir tants fronts, l'economia del qual és molt fràgil i que depèn cada cop més del petroli, entre d'altres del veneçolà. Per tot això és un dels moments en què es poden produir esquerdes aprofitables per als moviments d'emancipació.

P.- Els intel·lectuals tenen un paper determinat en tota societat. Quina és la diferència de paper dels intel·lectuals en una societat com la cubana i en una societat capitalista?

R.- Primer cal dir que a l'imaginari capitalista occidental els intel·lectuals han estat sempre bons personatges, particularment compromesos des de l'esquerra. Però crec que és una pura il·lusió molt funcional als procediments de reproducció propagandística del capitalisme. Els intel·lectuals han estat col·laboracionistes amb el poder d'una manera o d'una altra, directament o indirecta, assalariats d'aquells que podien pagar-los. Tret d'excepcions tan notòries que ens serveixen d'exemple, des de Zola fins a Sartre, la major part dels intel·lectuals han claudicat. Allò que Chomsky anomena amb dolor i amargura “la claudicació dels intel·lectuals europeus”, sobretot a partir de maig del 68, té molt a veure amb tots aquests mecanismes de penetració del mercat en la vida pública, de manera que avui els intel·lectuals han de disputar-se el prestigi i l'autoritat que acompanya tota intervenció en la vida pública a través de la paraula.

Tot això fa que el paper dels intel·lectuals europeus en termes de compromís polític sigui cada vegada més trist. Vist així no és una casualitat que els així anomenats “dissidents” a Cuba siguin tots escriptors. Bé, molts d'ells no ho són i a més no són bons, però en qualsevol cas el que sí demostra això és que la formació cultural del cubà mitjà no té més límits que la cubanitat mateixa, essent molt superior a la de l'europeu mitjà. La tasca d'un intel·lectual a Cuba està inscrita des del principi en un context social i no en un mercat, per lo que el seu propi prestigi i la seva autoritat deriva del seu propi talent, de la seva pròpia capacitat per a expressar-se i del seu propi compromís amb el destí d'un projecte que considera inalienablement seu.

P.- Participes en alguns mitjans de comunicació alternatius, com Rebelión. Com veus el panorama actual d'aquests mitjans?

R.- La creixent influència dels mitjans alternatius té molt a veure amb la crisi estructural dels mitjans tradicionals. En aquests moments existeix clarament el que Ramonet anomena una inseguretat informativa creixent, que és el que jo acostumo a anomenar l'erosió del marc de credibilitat. Cada cop més, un nombre creixent de ciutadans amb un mínim de consciència observa els mitjans de comunicació tradicionals, els polítics, així com les institucions capitalistes amb una distància escèptica creixent.

Tot això ha fet que la mirada de molta gent es torni cap a la possibilitat que ofereix Internet. Naturalment cal anar molt en compte perquè és una selva d'informació i moltes vegades de font sospitosa. No tinc el més petit dubte de la importància que han tingut els mitjans d'informació alternativa, primer en subministrar una informació que desmenteix, contrasta i analitza la informació que configura habitualment la consciència del receptor de mitjans tradicionals ; i d'altra banda, perquè permeten crear contactes globals.

És a dir, de la mateixa manera que la globalització de les màfies implica una creixent complicitat entre els oligopolis que dominen el planeta, aquesta eina proporciona també la possibilitat d'articular moviments globals anticapitalistes que no podem menysprear. Hi ha hagut, sobretot després de l'11 de setembre, una creixent influència dels mitjans alternatius ; aquests han sabut generar molt de soroll, depurant un horitzó borrós de tal manera que els lectors jan han après a valorar les fonts.

Crec que en aquests moments és un instrument imprescindible en la vida dels seus usuaris i també dins de la pròpia esquerra. En aquest sentit, el temps d'internet és un temps més aviat real, de simultaneïtat, el que pot esdevenir un perill ja que impedeix les anàlisis a llarg termini i les sistematitzacions. El risc és que al final acabem com els remugants, evacuant immediatament tot el que mengem sense ser capaços d'elaborar i de sistematitzar la informació.

Vídeo de l'entrevista:

Article a Rebelión: Cuba está en la vanguardia de los procesos de emancipación de América Latina.

Devolució

[Article escrit per al segon número de la Doropaedia, “l'enciclopèdia daurada”), una publicació quadrimestral de mini-CDs coleccionables en format digipack de 3'' amb cançons, textos i continguts multimèdia i d'arts plàstiques que recullen a manera de monogràfics diferents impressions a l'entorn d'un concepte. La primera entrega va estar dedicada a la Maternitat. A Doropaedia #2 "Revolució" han aportat la seva visió de l'assumpte grups com Grande-Marlaska, Don Simón i Telefunken, Mai + DJ Asmatic, Los Carradine i Fase Nuova ; també l'il·lustrador Luis Demano, el col·lectiu Zumo Natural (vídeo) i l'assagista Santiago Alba Rico].

Revolució: fins al segle XV no existeix la paraula i només en el XVII s'utilitza per primera vegada com a metàfora política. Encara en el segle XVIII, trenta anys abans de la més famosa i decisiva, l'Encyclopédie de Diderot i D'Alembert s'ocupa sobretot de les accepcions científiques del terme: la rotació d'una figura plana entorn d'un eix immòbil per a la geometria, l'òrbita completa d'un planeta al voltant del sol per a l'astronomia, l'acció recíproca de les rodes per mitjà d'engranatges per a la rellotgeria. El vocable Revolució, fins a l'abatiment de la Bastilla, evoca en les minories cultes d'Europa, dòcils a la seva etimologia llatina, la tranquil·litat d'un automatisme restaurador, la constància mecànica d'un etern retorn: rodar, girar, circular sobre un rail fix i per a tornar al punt de partida. De fet, la consagració política del terme a Anglaterra —ens recorda Hannah Arendt— no va històricament associada a la revolució popular de Cromwell de 1648 sinó a les dues maniobres reaccionàries de 1660 i 1688 encaminades “a la restauració del poder monàrquic en la seva glòria i virtut primitives”.

És la Revolució francesa de 1789 la que estableix per a sempre el concepte polític de la Revolució com un començament radical a partir d'uns altres carrils ; és a dir, no com el cicle natural del retorn al mateix principi sinó com la necessitat de començar des d'un de nou. Alguna cosa de l'accepció original va romandre, tanmateix, en aquest impuls prometeic. Els jacobins francesos van destruir l'Antic Règim —observa Marx— “vestits amb vestidures romanes” i amb la finalitat de restaurar les llibertats ciutadanes de la República de Brutus. A més, van concebre la seva empresa emancipadora a partir de la inspiració il·lustrada, com el re-establiment d'una naturalesa humana sempre esquivada i mai establerta. Els grans defensors de la monarquia —Maistre, Burke, De Bonald— havien insistit en la identificació entre Societat i Naturalesa precisament perquè Robespierre i Saint-Just havien demostrar de fet —amb fets— l'artificialitat d'aquesta equació. La Revolució és sobretot Devolució ; l'acció restauradora mitjançant la qual es retorna als homes els seus drets naturals (“llibertat, igualtat, fraternitat”), negats i silenciats, com sostenia Rousseau, a través d'una llarga història de violències socials. És aquesta també la concepció marxista de la Revolució que portarà al triomf bolxevic de 1917: “revolucionar-se” és retornar als homes la propietat sobre els productes dels seu treball, expropiada violentament per igual sota el règim feudal i sota el capitalisme. La restauració de la Naturalesa, en qualsevol cas, està obligada a ser revolucionària enfront a aquesta força mecànica sempre victoriosa que acaba per imposar a la revolució mateixa un dinamisme també mecànic: al costat de la revolució dels astres, de les figures i de les rodes del rellotge, tenim la revolució de les revolucions, els cicles periòdics de la qual, inscrits en el cor del sistema, restauren una vegada i una altra, no els seus principis nous, sinó la seva necessitat (1830, 1848, 1871, 1968). Sota el capitalisme, allò que torna sense descans és, sí, la necessitat de la Revolució.

Però torna precisament perquè l'artifici expropiador, la desigualtat, la tirania, el dolor induït, la infelicitat organitzada no descansen mai i no ens deixen descansar. L'eix material i subjectiu del capitalisme, colofó de l'anomenada revolució industrial, és l'automòbil, metàfora extrema de l'accepció mecànica, no política, de la Revolució. Geomètrica, astronòmica, rellotgera, aquesta arrel original es fixa i es consuma en el “motor”, els girs vertiginosos de la qual es mesuren també en “revolucions”. El capitalisme és una màquina que gira sobre sí mateixa, cada cop a més velocitat, i és aquesta la seva condició mecànica irresistible, i també el seu format tecnològic, el que paradoxalment confereix a les seves societats, molt més que a les de l'Antic Règim, una aparença de Naturalesa. I per això acaba per semblar-nos natural, i acceptem amb naturalitat, l'extinció de 16.000 espècies, la dissolució dels pols, l'empobriment de l'aigua, la terra i l'aire, la mort de fam, el poder de la malària, la dificultat per a trobar una feina i una casa, el contagi de la insolidaritat i fins i tot la tortura, els bombardejos i les invasions.

La naturalesa mai no ha existit i per tant cal crear-la per mitjans artificials, com les vacunes, els antibiòtics, la música i l'amor. L'única Revolució permanent —com la de les figures, els astres i els rellotges— és la Revolució mecànica, motoritzada, del capitalisme. I per això una Revolució política no pot ser ni mecànica ni motoritzada i molt menys permanent ; no podrà ser només revolucionària. La Revolució ha de ser, sí, una Devolució i aplicarà, en conseqüència, una triple pressió en una triple direcció: serà revolucionària en allò econòmic, per a retornar als homes la propietat que els és escamotejada de forma mecànica i ininterrompuda i sense la qual no podem ser lliures ; serà reformista en allò institucional, per a retornar a les institucions l'autonomia que els és segrestada de forma mecànica i ininterrompuda i sense la qual no podem ser iguals ; i serà conservadora en allò antropològic, per a retornar a la Terra l'autarquia que li és robada de forma mecànica i ininterrompuda i sense la qual tampoc no podem ser germans.

Article original: Devolución.

.