La gana a Occident

El passat mes de juliol es va celebrar a Coney Island el campionat del món de devoradors de hot-dogs. El jove estatunitenc Joey Chestnut va batre en la final el japonès Takeru Kobayashi i va superar totes les anteriors marques mundials en endrapar-se 66 salsitxes en 12 minuts davant del deliri dels més de 50.000 espectadors que van presenciar en directe la proesa. Com a premi, el campió va rebre un abonament de 250 dòlars en compres d'un centre comercial i un any sencer de hot-dogs gratis a la cadena Nathan's.

En aquest instant, mentre redacto aquestes línies, se celebra el campionat mundial de perdedors de pes. Cada segon cinc persones en disputen la final (un haitià, un somali, un ruandès, un congolès i un afganès) i els cinc obtenen la victòria. El premi és la mort. La mengera de Joey Chestnut no és res comparada amb la que ha devorat —diguem-ne— René, Sohad, Randia, Sevére i Samia: cada 12 minuts la pobresa mata de gana 3.600 homes, dones i nens a tot el món. O el que és el mateix: cada 5 hot-dogs a Honey Island 300 éssers humans moren d'inanició a l'Àfrica.

El 1876, el virrei de la Índia, lord Lytton, va organitzar a Delhi el banquet més car i sumptuós de la història per a festejar l'entronització de la reina Victòria com Emperadriu colonial. Durant una setmana, 68.000 convidats no van deixar de menjar i de beure ; durant una setmana, segons càlculs d'un periodista de l'època, van morir de gana 100.000 súbdits indis en el marc d'una fam sense precedents que es va cobrar com a mínim 30 milions de vides i que va ser induïda i agreujada pel “lliure comerç” imposat des d'Anglaterra. Mentre els colonialistes anglesos menjaven perdius i corders, els supervivents indis es menjaven els seus propis fills. La fam, ho sabem, dissol tots els llaços socials i imposa el canibalisme. Cal tenir molta gana per a menjar-se amb llàgrimes als ulls el cadàver d'un veí, per en cal tenir moltíssima més per a devorar alegrement 66 salsitxes en 12 minuts. Confessaré que cada vegada que penso en fams no em ve al cap el ventre inflat de la René ni el pit esquifit de la Samia sinó la voracitat aplaudida de Joey Chestnut, com a símbol publicitari d'una economia que no pot ni tan sols permetre's calmar la gana dels sadollats. Chestnut no és un caníbal, no, però en certa manera s'alimenta de l'aprimament dels etíops, els tailandesos i els egipcis: la tercera part de la collita mundial de cereals serveix per a engreixar els animals que ens mengem els occidentals (1 quilo de carn per persona i dia els estatunitencs, més de mig quilo els europeus), i n'hi hauria prou de reduir un 10% la producció de pinso donar de menjar a la tercera part dels 850 milions de persones que, segons la FAO, passen gana al món. Exagerar és mesurar allò incommensurable, fer aprehensible allò irrepresentable. Exagerem: Chestnut és un caníbal. Davant de les 50.000 persones que l'aplaudien, es va menjar la René, el Sohad, la Randia, el Sevére i la Samia i uns altres 3,595 homes, dones i nens. Ni tan sols Bokassa va demostrar mai tanta gana.

A Chestnut se li pot demanar que mengi menys i fins i tot que s'enfronti al seu govern, però en realitat és només una altra víctima de la gana. Hi ha la gana dels qui no tenen res i la gana dels qui mai tenen prou ; la gana dels que volen alguna cosa i la gana dels qui sempre volen més: més carn, més petroli, més automòbils, més telèfons mòbils, més imatges, més joguines i (també) una moralitat superior. La relació entre ambdues insatisfaccions és un sistema global. Volíem un home lliure i tenim una gana lliure. Confesso que cada cop que penso en la gana no em ve al cap l'esquelet d'en Sohad ni els immensos ulls febrils d'en Sevére sinó l'exèrcit dels EEUU a Iraq i l'alegria depredadora del Carrefour. Exagerar és empetitir allò il·limitat, reduir allò descomunal a escala humana. Exagerem: el canibalisme és, no ja obligatori, sinó elegant. Uns pocs milions de ments privilegiades (des de governs i multinacionals) dediquen tot el seu esforç a trobar la manera de què a tot el món, a tot arreu, li falti alguna cosa ; de què els nens d'Haití i Sierra Leone passin gana i s'hi desesperin ; i de què els consumidors occidentals, després de devorar boscos, rius, minerals i animals (amb les seves imatges), es quedin amb gana i se n'alegrin. El capitalisme treu als països pobres els seus recursos i alhora les forces per a resistir ; el capitalisme ens dóna mercaderies als occidentals i alhora la gana necessària per endrapar-les sense parar ; i la gana esdevé així, d'una banda i de l'altra, en la desgràcia objectiva d'Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica ; i en la felicitat subjectiva d'una humanitat cultural i materialment insostenible i condemnada a la destrucció.

La fam dissol, sí, tots els llaços socials i imposa el canibalisme. La pobresa relativa espavila l'enginy, inventa solucions col·lectives, improvisa solidaritats i crea xarxes socials de resistència. Però per sota de cert llindar, quan la gana amenaça la supervivència, les trames es desfan i només queden impulsos atòmics, solitaris, animals: individus purs enfrontats entre si. Només en aquest sentit —biològic i gairebé zoològic— pot dir-se que les nostres societats occidentals són “individualistes”. Alguna vegada he expressat la regla de la satisfacció antropològica amb la següent fórmula: “poc és bastant, molt és ja insuficient”. Per sota de “poc” hi ha gana i són impossibles la consciència, la resistència i la solidaritat ; per sobre de “bastant” hi ha més gana i són impossibles també la consciència, la resistència i la solidaritat. “Massa” sempre vol dir “més”. Hem superat ja aquell punt a partir del qual l'únic que tenim (ni cotxes, ni carn, ni cases, ni imatges) és gana ; i la nostra voracitat, com la de Joey Chestnut, s'està menjant, mentre redacto aquestes línies, no només la Samia i el Sohad i el Sevére, tan borrosos i llunyans, sinó els propis fills.

.

Article original: El hambre en Occidente

.

Espanya unida o democràcia?

Un extraterrestre que visités el País Basc només cada deu anys podria arribar a la conclusió de què els terrícoles han assolit una fita insuperable: l'abolició del temps. Un demòcrata que despertés del coma cada deu anys en un hospital i llegís els diaris de l'Estat espanyol arribaria, per la seva banda, a una conclusió depriment: que Espanya ha estat morta juntament amb ell. Més enllà de cert llindar, tota repetició es fa en el buit i tota denúncia sona a buit. Davant de l'última ofensiva contra l'esquerra abertzale, un no aspira a ser més original que els fets ; un no pot pretendre ser més innovador que els jutges que boxegen contra el dret ; ni més creatiu que els polítics que reboten d'abús en abús ; ni més imaginatiu que els mitjans de comunicació que converteixen industrialment els pans en pedres de moldre. L'únic que és possible és enunciar un cop més les lliçons que sens dubte extraurien aquell extraterrestre astorat i aquell demòcrata malferit a la vista de tan dolorosa monotonia.

La primera lliçó és evident: el dret i la democràcia són negociables, relativitzables, degradables, liofilitzables, però la unitat d'Espanya no. Aquest principi, inscrit en l'albúmina mateixa de la restauració monàrquica que va començar el 18 de juliol de 1936, determina un monopartidisme força més sever que el de Cuba: guanyi qui guanyi les eleccions, sempre governa el PP. Aquest principi constituent de deixar governar sempre el PP (acatat també pel PNV) es tant més estricte i necessita exercir tanta més pressió contra els seus dissidents com més està confinat en marges ideològics i econòmics implacables. ¿Escollir entre una Espanya unida i un País Basc democràtic? Un demòcrata no hauria de sentir la menor vacil·lació al respecte. El problema és que les institucions polítiques espanyoles no permeten ni tan sols escollir entre una Espanya unida i una Espanya unida per pròpia voluntat. I és difícil creure que no permetre això sigui una forma superior de democràcia o que per a impedir-ho no calgui violar una vegada i una altra, i molts cops seguits, les normes més elementals del dret.

La segona lliçó és també banal: en aquestes condicions, es tracta d'aconseguir que l'aplicació del principi constituent de deixar governar sempre el PP, així com l'heterogènia resistència a aquest principi (armada o política), siguin políticament rendibles per a tots els que ho acaten. L'ofensiva contra l'esquerra independentista basca —aquest és el càlcul del PSOE— anivella a la resta d'Espanya el terra electoral de la majoria borrosa, mentre que no commou una esquerra estatal més sensible a les qüestions de gènere que a les violacions del dret, i a més molt escarmentada també per les passades barbaritats d'ETA. És això que anomenem 'electoralisme' en un to de retret tolerant, com si es tractés d'una simple qüestió de modals i no de l'equivalent polític de la pedofília o el segrest ; i com si la seva acceptació per part de tots com indissociable de les regles del joc no revelés el caràcter purament formal dels processos electorals. Si 'electoralisme' vol dir “càlcul per a l'optimització dels beneficis d'una casta política”, cal acceptar que 'electoralisme' és exactament el contrari d'unes 'eleccions', i que allí on hi ha 'electoralisme' estructural no hi poden haver 'eleccions' lliures. 'Electoralisme' vol dir, per exemple, com en aquest cas, que es calculi com a més beneficiosa la guerra que la pau, i la violació del dret que el seu compliment ; és a dir, que es calculi com electoralment més rendible combatre la democràcia que defensar-la i enfortir-la (paradoxa que els nostres polítics atribueixen als votants de Hamàs a Palestina i que criden “votar contra la democràcia”). Òbviament, per a què resulti electoralment beneficiós tal abús cal prèviament convèncer els votants de què la guerra és millor que la pau i de què la violació del dret és més convenient que el seu compliment, cosa tan absurda i contrària al sentit comú que (de la mateixa manera que no es pot impedir que els bascos siguin espanyols per pròpia voluntat sense empresonar-los i torturar-los) no pot dur-se a terme sense que els mitjans de comunicació, una vegada i una altra, i molts cops seguits, menteixin i amenacin els ciutadans.

La tercera lliçó no és menys coneguda: la combinació del principi abans enunciat (el de deixar governar sempre el PP abans que qüestionar la unitat d'Espanya) amb les pràctiques electoralistes (enteses com “optimització de beneficis sectaris”) determina que el PSOE enviï un cop més aquest missatge a la joventut basca dissident: “Oblideu-vos de la via política ; per aquest camí no aneu enlloc”. Ens agradi o no, tots sabem que l'empresonament dels dirigents abertzales és més eficaç com a “missatge” que com a mesura policial, i que les bases independentistes basques no seran derrotades d'aquesta manera. Podem voler que dues injustícies juntes imposin de l'altra banda mansuetud i bon judici, però la llei de la gravetat convida a esperar més aviat el contrari. Els qui veritablement volem que ETA deixi d'existir (a alguns dels quals no se'ls permet votar ni presentar-se a les eleccions) no hem de deixar d'insistir en la negociació política com a única via possible per a sortir d'aquesta atmosfera opressiva en què les víctimes d'un i d'altre bàndol cauen pel seu propi pes.

En aquesta Espanya que ha abolit el temps, en aquesta Espanya en coma, els gestos —al contrari que les denúncies— no es repeteixen en el buit. La monotonia és la monomania que desgasta el cos i consumeix les forces ; cada repetició augmenta el dolor, dificulta la solució i degrada les llibertats de tots els ciutadans, bascos i espanyols. L'Espanya que ha abolit el temps, l'Espanya en coma, és l'avantguarda repressiva d'una Unió Europea que, seguint les passes dels Estats Units, conjuga cada vegada més criminalització lliberticida i electoralisme populista: guanyi qui guanyi les eleccions, sempre governa el PP, de manera que ni tant sols els vots al PP no decideixen res. El vot s'ha convertit fins a tal punt en una operació eucarística i autorreferencial —mentre tot succeeix en una altra banda— que seria bo que, cada cop que una papereta entrés dins de l'urna, el gest fos acompanyat mecànicament, mitjançant un dispositiu acústic concebut a tal efecte, d'un 'ta-txaan!', una ovació i un aplaudiment, per tal de marcar la banalitat del ritus i agrair alhora al ciutadà l'acceptació de la seva irrellevància. O la mà podria posar en marxa, en tocar l'urna, l'estrèpit d'una cisterna que descarrega en un vàter, per a què sabéssim com a mínim on va a parar el nostre vot. O millor: podríem també, en fer lliscar la papereta per la ranura —ferida democràtica—, activar en un altaveu un “ai!” ben sonor, per a què recordem tot el mal que l'Espanya unida fa no només a Afganistan, Llatinoamèrica o al País Basc, sinó també a la nostra pròpia casa.

.

Article original: ¿España unida o democracia?

.

El diàleg entre el senyor Absolut i la senyora Totalitat

--La mort de Pablo Sorozábal Serrano--

No és veritat que les obres es defensin soles. Fa uns dies va morir a Madrid Pablo Sorozábal Serrano (1934) amb premeditada sordina, deixant alguns llibres que ell no va saber o no va voler defensar i que un món tràgicament lleuger creu no necessitar. Amb prou feines puc jutjar les seves composicions musicals, però va traduir de forma magnífica Kafka, Fontane i Büchner (entre molts d'altres), va produir una molt notable obra poètica i va ser, sobretot, un extraordinari narrador, un contista excel·lent que va assenyalar i explotar amb punteria fèrtil la “desconeguda arrel comuna” entre literatura i xerrameca. L'any 1986 va obtenir el premi Pío Baroja per la seva novel·la La última palabra (“L'última paraula”), un text torrencial, goliardesc, hilarant, joglaresc, en què la passió eròtica i lingüística es conjuguen, al revés que a les nits de Xeherezade, per a conquerir, i no per a protegir, un cos esquiu. La seva gran obra, tanmateix, no va merèixer ni tan sols una atenció passatgera. Publicada l'any 1990 per l'editorial Tellus, malgrat haver estat escrita a principis dels vuitantes, es va apagar ràpidament entre alguns focus aïllats d'admiració encesa i impotent. No sé si va ser el seu ineludible però inencertat títol o el fet d'haver-se avançat uns anys a l'actual bona acceptació de la memòria (on oblidem tantes coses) o el menyspreu del seu autor a tota forma de reconeixement “burgès”: la veritat és que Lloro por King-Kong (“Ploro per King-Kong”), frase que resumeix el drama humà i social de la minyona protagonista, va ser immediatament descatalogada pel mercat esclau, tot i ser —segons el meu parer— la novel·la que, per la seva precisió política i la seva bellesa literària, aborda millor aquest trist període de la història d'Espanya en què es van abatre tots els llums i que ens hem limitat a acolorir per a tenir com a mínim una ceguesa de colors. I la veritat és que Lloro por King-Kong, que podria defensar-se a si mateixa en un món millor, ha de conformar-se amb demanar-nos, als qui l'hem llegida i l'admirem, que la defensem nosaltres amb els nostres mitjans tan magres, que la recomanem torxa a torxa i que demanem —com demano jo des d'aquestes pàgines— un editor que la torni a la vida precisament ara, quan més vida secreta conté.

Com recordava ahir Darwin Palermo, Pablo Sorozábal va ser també un extraordinari articulista. Atrabiliari, provocatiu, enginyós, remugadorament tendre, d'una galanteria de vegades procaç, no va perdre cap ocasió per a manifestar el seu menyspreu ferotge i jocund cap a tot eufemisme i tota mauleria, també o sobretot dins de l'esquerra, cosa que sens dubte va agreujar l'aïllament orgullós en què va viure els darrers anys de la seva vida. Pagaria sens dubte la pena recuperar els textos que el van convertir en el més brillant col·laborador del diari basc Egin als anys vuintantes, en el més salvatge i llenguerut, i en el menys complaent amb les disciplines i les estratègies polítiques dels partits. Recordo, és clar, el mític “Elogio sentimental del tanque ruso” (“Elogi sentimental del tanc rus”), que tant ens va fer gaudir als seus admiradors i que vaig utilitzar en un guió de Los Electroduendes. Recordo també, a principis dels 90s, enmig d'una allau d'albanesos que provaven d'entrar a Itàlia, la seva implacable rancúnia (intencionadament altisonant, com de la bruixa Avería) cap aquells pròfugs del socialisme que es disputaven a cops de colze un foradet en els centres privilegiats del capitalisme per a reproduir millor el sistema global d'explotació. O recordo també la més brillant, la més convincent, la més vibrant, la més descabellada i matemàtica defensa de Cuba que mai hagi llegit, fins a tal punt nua de sentimentalisme que gairebé em va fer plorar, i tan desproveïda de tota concessió a l'enemic que molt probablement els propis revolucionaris cubans haurien preferit de tenir-la tancada en un calaix. Pablo Sorozábal era un home intractable, en el sentit (ho recordava també Carlos Fernández Liria) de no acceptar cap tracte o avinença en un món que derivava subjectivament cap a la traïció, i de no acceptar-lo encara que per a fer-ho hagués de deixar de tractar precisament amb tot el món.

L'octubre de 1992 vaig tenir l'enorme privilegi de què Pablo Sorozábal acceptés de presentar el meu llibre ¡Viva el Mal! ¡Viva el Capital! (“Visca el Mal! Visca el Capital!”). Va escriure per a l'ocasió un text l'original del qual tinc davant dels ulls, curosament mecanografiat i sense gairebé correccions, amb algunes notes manuscrites a peu de pàgina per tal d'il·lustrar les semblances entre el PSOE i la Falange. L'he llegit de nou i no he sentit ni tendresa ni tristor ni nostàlgia ; l'he llegit de nou i he esclafit a riallades, agraït de què ens hagi deixat —a mi i als qui el coneixien millor que jo— l'antídot contra el pesar de la seva irrevocable absència. He rigut admirant alhora la justícia lluminosa de les seves frases, que ell tallava amb tanta cura. «Buenaventura Durruti» diu per exemple «aquell gran lluitador antifranquista al capdavant de la seva columna va anar implantant amb mà fèrria el mercat lliure, això és, el comunisme, en les comarques que alliberava de la dominació feixista durant els primers mesos de la guerra civil».

O també aquest al·legat contra l'estil (que -glub- anys després vaig plagiar des del moll de l'os contra Gabriel Albiac): «Un ja està fins als pebrots dels “estilistes” i la seva “inconfusible personalitat”, és a dir, d'aquesta tan celebrada, i ben vinguda, inanitat que s'expressa amb la muletilla: “l'estil sóc jo!”. Per a il·lustrar el que he dit: a Azorín se li pot perdonar que les seves idees no tinguin gran interès , però no el tedi que provoca el seu “personalíssim estil”. A Cela se li pot passar per alt que la falsificació i la mentida siguin l'únic imperatiu categòric del seu discurs liberal-feixista, i a Umbral que l'esquerranisme del seu sigui més fals que Judes, però ni a un ni a l'altre se'ls pot perdonar que escriguessin aquella prosa-estendard engolada i campanuda (pròpia del cap d'aquarterament de la Legió o delegat provincial del Moviment amb vel·leïtats literàries en les seves estones d'oci), mera regurgitació de si mateixa. Tinguin un passi les idees pobres o maldrestres, però no el fet d'anomenar literatura l'exsudació, que, com tota secreció, és, això sí, la cosa més personal i intransferible del món».

O, finalment, aquest llarg exabrupte contra el sindicalisme claudicant: «Bé, concedim que cap líder sindical “democràtic” vulgui expressar-se amb la precisa generalitat filosòfica amb què ho fa la bruixa Avería, però, ¿per què, en tot cas, no va a allò concret i els diu als obrers que a Brasil i a d'altres països del Tercer Món (o del primer, o del segon, segons la conjuntura) els amos del capital produeixen acer, o el que sigui, a preu de misèria, justament aquell mateix zero que, després de la liquidació de la siderometal·lúrgia basca i asturiana (així com no fa gaire la valenciana) vendran als seus socis capitalistes espanyols (és a dir, que se'l vendran a si mateixos)? I per què no treure les conclusions lògiques i dir-los a aquests marxistes siderometal·lúrgics que el seu problema se solucionaria immediatament només amb què treballessin amb salaris d'esclavitud, ja que la rendibilitat no és ni pot ser altra cosa que la misèria (absoluta o relativa, però sempre relativament absoluta) de l'obrer? I per què, un cop dita aquesta incontestable veritat, no anar una mica més lluny i anomenar la veritat última, la que només i únicament el comunisme acaba amb aquesta barbàrie, aquesta desraó i aquesta inhumanitat? Però no, ni els líders sindicals ni tan sols els propis obrers semblen estar per la tasca d'extreure conclusions lògiques, i es resignen anticipadament a la derrota (els qui no ho facin cauran indefectiblement sota el pes de la llei antiterrorista) i es conformen amb provar d'aconseguir que la destrossa sigui una miqueta menys catastròfica que el que es tem, aplaudits pels intel·lectuals que van festejar la demolició del mur de Berlin, a l'espera de festejar l'ensorrament de Cuba!».

Pablo Sorozábal no va ser, sens dubte, un d'aquells intel·lectuals que, quinze anys més tard, segueixen festejant la invasió d'Iraq i la d'Afganistan, els bombardejos sobre el Líban o les lleis antiterroristes ; ni d'aquells que es forgen un “estil” per a menysprear elegantment la raó, la veritat i la justícia. Si he de descriure en poques línies com era, escrivint i barallant-se, no tinc altre remei que tornar-lo a plagiar i reproduir el que va escriure d'un escriptor que mereixia les seves paraules molt menys i el nom del qual m'he limitat a substituir pel seu en aquest llarg fragment:

«Pablo Sorozábal era un dels pocs absolutistes que quedaven. M'apresso a aclarir les confusions: per absolutisme no entenc 'radicalisme', 'maximalisme' ni cap altra malaltia infantil ideològica, sinó el que diu ja l'etimologia del terme absolut, això és, independència, alliberament, allò que és incondicionat i irrestricte. En aquest sentit perseguia l'absolut Pablo Sorozábal i era, per tant, un absolutista. Corren temps de miserables conxorxes, d'infames renúncies, d'ignominioses traïcions, totes elles maquillades i transvestides d'un relativisme, o el que és el mateix, d'un pragmatisme vulgar i vergonyós. Si avui algú diu “tot és relatiu” no està assenyalant que tot està interrelacionat, sinó que, si es pot, cal treure profit de tot i posar-li una espelma a déu i una altra al diable. L'escriptura de Pablo Sorozábal és, per contra, una glopada d'aire net on no creix cap miasma de soca “relativista”, sense perjudici, és clar, de què hi siguin sempre presents les contradiccions dialèctiques entre l'estam i l'ordit d'allò real».

«Però és que a més d'absolutista, Pablo Sorozábal és totalitari. Pobret! ¿A qui se li acudeix avui, en plena consolidació de la “democràcia espanyola”, amb els del PSOE recordant a bombo i platerets els portents dels deu anys de cada vegada més perfeccionada dictadura capitalista i els de l'oposició (de dretes i d'esquerres) preparant-se per a prosseguir exactament la mateixa tasca que els del PSOE amb voluntat de servei inassequible al descoratjament ; a qui, insisteixo, se li acudeix avui, després de la dinamitació controlada del socialisme real (tan alegre i fervorosament saludada i celebrada pels intel·lectuals esquerrans del món lliure, tant més “purs” i “radicals” en el seu sedicent esquerranisme, cosa que no deixa de convidar, per cert, a la reflexió ; ja només els queda la satisfacció de veure caure la “bèstia bruta i assassina” del Carib, tot i que espero que no arribin a veure-ho), a qui, repeteixo se li pot acudir de ser totalitari ara i aquí? Només a un despistat! Jo dic, tanmateix, quin despiste més bonic! Quina bellesa la d'aquest diàleg que Pablo Sorozábal manté amb el senyor Absolut i la senyora Totalitat, germans que, en la ignorància de si mateixos, forniquen com ho van fer Siegmund i Sieglinde, en la gloriosa ignorància no només de si sinó de l'advertència de la deessa mare, Erda, al deu pare, Wotan: “Un dia funest despunta per als déus! Segueix el meu consell i desprèn-te de l'anell!”».

Les obres no es defenen soles i un no pot evitar la convicció de què el món ha estat injust amb les de Pablo Sorozábal. És clar que això a Pablo Sorozábal li importava, amb perdó, un carall. Com que era un “hedonista”, segons li agradava declarar en veu altra, mai es va deixar endur per l'amargura ; com que era un comunista, estava molt més pendent d'injustícies molt més greus que es produïen i se segueixen produint en tots els racons del planeta. Com que era un hedonista comunista, es deixava endur sempre pels plaers i mai per l'autocomplaença. La nit en què la mort va dir l'última paraula i va silenciar la seva xerrameca, la seva família va trobar al calaix de la seva tauleta un poema. És un bon exemple del mestratge literari amb què va lluitar contra l'estil, va defensar l'hedonisme, el comunisme i l'antinarcicisme, i va deixar la intempèrie sense obstacles per al diàleg entre el senyor Absolut i la senyora Totalitat. Tenia 73 anys i va morir bregador i enamorat, composant l'antídot contra tota temptació de pietat, pesantor o remordiment dels seus iguals. Contra la tristor de què no escrigui més —que a ell l'importaria, sí, un carall—, urgeix rescatar la seva obra del mercat esclau i posar-se a llegir-la.

Epitafi

Pablo Sorozábal Serrano

El meu enterrament ha estat emocionant

no hi han assistit les autoritats,

ja que jo no tinc nom

o, per dir-ho amb més precisió,

és el meu nom qui no té jo.

El vent, tanmateix, va fer acte

de presència i li va volar el barret

a una àvia que netejava la tomba

del costat amb un drap trist.

Els meus fills van vessar algunes

llàgrimes, i a la seva mare, ja fa anys que és

allí, potser no li va agradar el retrobament,

perquè sempre va tenir

moltes coses a retreure'm:

les meves mentides, les meves veritats,

la meva immaduresa, la meva ignorància d'allò

que és, diuen, la vida ; la meva pedant

mania de provar de canviar el món

amb paraules i melodies,

i el que és infinitament pitjor:

no aconseguir-ho de cap manera.

El meu últim pensament —saps?—

va ser la teva forma al sofà de la sala,

l'atroç justícia de la teva faldilla,

l'adolescent fúria de les teves mitges,

incertes com el llamp,

ostatges del Gran Turc dels meus ulls,

que no ofereix cap mena de rescat.

Però també vaig pensar en aquells locals

que tu i jo de vegades freqüentem,

acabats d'obrir, freds, desolats,

impromptus de la meva sed inconfessa

de tocar la teva bufanda, les teves sabates,

la pluja que a les teves celles tremola,

el vent que el teu cabell desordena,

el viu compàs de les teves passes

per les voreres seques i mullades,

els colors del teu silenci,

la feridora lluïssor de la teva ombra,

l'indemne tristesa de la teva veu.

Oh, fingida innocència, la d'un cafè

amb llet refredant-se, lent,

sobre el taulell de pedra pàl·lida

mentre, ferida, t'escolto parlar

de la teva passió eterna per un nom

que no és el meu, encara que el sigui,

o del noi que canta molt bé tangos,

o del cèlebre escriptor que admires,

o del guapíssim violinista armeni!

Oh, el mirall secret dels teus dits,

fins i llargs, que sense voler

teixeixen el meu temps i sense pietat m'instrueixen

en la ciència exacta de l'horror

de saber que, si no estàs, ja no hi ha res,

res mai no comença ni acaba,

canalla ontologia del buit,

agònica cosmologia,

sense aigua ni foc, sense terra ni aire,

òrfena d'àtoms i déus,

ja que l'ésser, pròpiament dit,

només és la gràcia intacta del teu cossatge,

la tenebra del teu somriure,

la procaç castedat dels teus genolls,

els avatars del teu escot,

la burla o seriositat de la teva paraula!

Ciència cruel com cap altra,

mai farta de posar-me al meu lloc,

malgrat que no impedeixin els excessos

que amb tu, en la teva absència, em permeto.

Però tu em comprens, oi?

I em perdones. O potser no. Millor

així, qui sap, tu ets docta

en el vell art de sobreviure

(és la teva paraula preferida)

mentre que a mi, que estic ja desviscut,

només sobreviure em queda.

Quina ràbia, sí, això d'haver-me mort,

ara que caminava, com sempre,

alerta en l'impredictible i fugaç

enlluernament de la teva epifania

malèvola i diürna, que transvesteix l'albada,

que muda el matí en nit,

la llum en ardent ombra tancada!

Però balla'm, amor, com a mínim,

un zapateado sobre la meva tomba.

.

Article original: El diálogo entre Don Absoluto y Doña Totalidad

.

La més antiga querella del món

La més antiga querella, font de tota violència humana, es remunta –segons una tradició comuna a tres religions-- al litigi entre Caïm i Abel, els famosos germans rivals. Però n'hi ha una de més antiga i inquietant, font de la pròpia humanitat, i és la que els seus pares, expulsats del Paradís, van establir amb els animals, aquells primers germans, ara irrecognoscibles, als que el càstig diví –el treball i la consciència-- van convertir de cop en enemics dels homes. Pobres animals que acudien alegres i confiats, ignorants de la ruptura, per a rebre una ganivetada d'orella a orella! Pobres homes obligats a menjar-se els seus quadrúpedes bessons i a negar civilitzadament el parentiu que els hauria tornat no comestibles! Aquesta agonística i molt sofisticada negació de la pròpia família –perquè ha construït piràmides, elaborat alfabets i fabricat avions-- és el que anomenem cultura, l'íntima tensió de la qual oscil·la, paret contra paret, entre el refús i la temptació de l'animalitat: si la separació de la naturalesa condueix a la còlera armada de Caïm, recaiguda paradoxal en l'animalitat negada per aquell gest, l'actualitat social del gest de l'assassí indueix la nostàlgia de la condició animal com l'únic pròpiament humà de l'home. En una època del tot semblant a la nostra, en la que la negació del parentiu havia reactivat les pitjors formes d'animalitat, Kafka va explorar aquesta antiga querella per a tancar-nos en un carreró nauseabund i sense sortida: si a l'Informe sobre una acadèmia un mico es veu obligat a evolucionar amb fàstic sota la crueltat dels homes, convertint-se en un d'ells, a la Metamorfosi, al revés i amb el mateix resultat, el fàstic de tota una societat expulsa un home fora d'ella, transformant-lo en un monstruós insecte.

En un món en què els homes es maten entre si per a negar salvatgement el seu parentiu amb els animals, hi ha quelcom pietosament humà en reivindicar l'animalitat edènica. Al segle I de la nostra era, l'escriptor grec Plutarc va tractar la querella en un opuscle curiós, Els animals són racionals o Grilus, en la que Odisseu es queda perplex davant de la resposta de Circe a la seva petició de desencantar els seus companys: “M'estàs considerant sense més una fera”, diu l'heroi, “si creus que em convenceràs de què és una desgràcia deixar de ser un animal per a convertir-se en un ésser humà”. En aquesta primera versió de l'Informe per a una acadèmia –molt més optimista, perquè els animals resisteixen-- el porc Grilus, portaveu de la filosofia cínica, refusa recuperar la seva condició original, associada a la maledicció de la violència, la cobdícia, la vanitat i el desig. Privats de la màgia de Circe i condemnats a la humanitat, els homes som –en qualsevol cas-- una involució a partir dels xais, les abelles i fins i tot els llops.

Alguna cosa d'aquesta denúncia abstractament moralista de la humanitat la podem trobar a La disputa entre els animals i l'home (Siruela 2006), un tractat polemista redactat al segle IX per un corrent il·lustrat i cosmopolita de l'Islam xiïta, els Ijwan Al-Safa' o Germans de la Puresa, el que d'entrada demostra l'intercanvi de petons impurs entre civilitzacions avui reputades antagòniques i el refinament filosòfic d'una cultura jutjada supersticiosament irracional. A La disputa, els éssers humans, que han conquerit el món, arriben a l'illa de Balasagun, regne edènic dels genis governada per Sah Mardan, i proven de sotmetre i posar al seu servei els animals que hi viuen lliurement, mansa i amistosa. Zelosos de la seva independència, cada espècie hi envia un representant per a defensar la seva causa davant del rei i denunciar aquelles criatures invasores que, durant el judici convocat per a resoldre el litigi, van a reivindicar la seva superioritat racial i, en conseqüència, el seu dret absolut sobre la naturalesa. Enfront d'aquestes pretensions, la condemna abstractament moralista de l'home recorre als estàndards de la crítica plutarquiana: la vanitat, la guerra, l'ambició de riqueses, la hipocresia, la crueltat. Però l'oposició política dels Ijwan al poder material que els excloïa i subjugava en la seva època tenyeix tota l'obra d'una nítida coloració social, també molt cosmopolita (doncs desafia per igual a musulmans, jueus i cristians). Per què el lector pren partit des del principi i amb passió militant per la causa dels animals? Per què l'artificiós, adventici i tautològic argument teològic que, contra tota lògica i mantenint incòlumes els raonaments del xacal i de l'abella, ve a donar la raó als homes a l'últim moment ens deixa amb una amarga sensació de derrota? Ens identifiquem amb els animals perquè denuncien una societat concreta caracteritzada per la tirania política, el poder religiós i l'explotació laboral (els vostres treballadors, diu el delegat de les aus, “estan cansats de cos, tristos d'ànima i pesarosos d'esperit: construeixen el que no habitaran, planten el que no colliran i recullen el que no menjaran”). Ens identifiquem amb els animals perquè, enfront d'aquests tres abusos, constitueixen –en la ficció dels Ijwuan-- un col·lectiu sense jerarquies, guiat per una raó més pura, en el que ni l'aliment ni els vestits ni els plaers són arrabassats violentament a d'altres criatures. A La disputa, en realitat, l'assemblea zoològica subroga el poble humil i laboriós sotmès al despotisme jactanciós dels governants (que els tracten com animals) ; a La disputa l'animal no defineix una condició ontològica enyorada i sense retorn ni tampoc –o no solament-- el mirall negatiu d'una humanitat immutable: l'animal dels Ijwuan és l'home vertader, utòpic però polític i de classes. En aquesta primera versió de la Metamorfosi de Kafka, els insectes menyspreats surten de l'obscuritat per a reivindicar la seva dignitat autènticament humana enfront a la hýbris fastiguejada dels poderosos ; i la seva palmària superioritat racional només pot ser desmentida per la decisió arbitrària d'un déu que no existeix. La humanitat ha d'evolucionar cap al poble: aquesta és una de les lliçons –entre d'altres-- que un llibre cosmopolita del segle IX ha de seguir donant avui a musulmans, cristians i jueus per igual.

.

Article original: La más antigua querella del mundo.

.