Deixar de pensar (pròleg 2008)

Aquesta reedició digital de Deixar de pensar (Akal, 1986), ha estat iniciativa d'en Miguel León Pérez, qui s'ha encarregat de digitalitzar-la i de posar-se en contacte amb nosaltres, animant-nos a penjar-la a la xarxa. Ens hem decidit a fer-ho més que res perquè, encara que el text està redactat en un to irònic bastant empipador i diu alguna que altra ximpleria, es tracta —segons hem pogut comprovar en rellegir-lo 22 anys després— d'un bon recordatori del que va ser l'estrena de la democràcia a Espanya i, sobretot, de la incommensurable traïció del PSOE a la classe obrera i a la població en general que l'havia votat.

Eren temps amb una taxa d'atur molt alta, augmentada per una reconversió industrial salvatge que el PSOE va gestionar amb una fanfarroneria i berganteria sense límits. Temps també en què la producció espanyola començava a ajustar-se a les normes europees, en les quals la sobreproducció agrícola i ramadera s'havia convertit en un problema que amenaçava a tots els petits productors. Mentrestant, la traïció sindical de CCOO i UGT es consolidava: la classe obrera espanyola estava a punt de perdre, en unes poques hores de negociació, conquestes que havien costat dècades d'esforços i de sang. L'amenaça d'un cop d'estat militar encara estava present. Però encara resultava més patent el cop d'Estat permanent que la Banca i la CEOE estaven perpetrant constantment contra la democràcia. La cosa no tenia remei: la població havia “d'estrènyer-se el cinturó" (com solia dir en Felipe González) o atenir-se a les conseqüències. El xantatge capitalista contra la democràcia començava a estar molt clar: les empreses tenien la paella pel mànec. Si a les empreses els anava malament, als treballadors els aniria encara pitjor. Per tant, si els treballadors volien defensar els seus propis interessos, havien “d'estrènyer-se el cinturó" i defensar els interessos de la patronal. I així era, en efecte. I així seria, almenys, mentre el PSOE, el PCE, CCOO i UGT no deixessin de trair a la classe obrera (cosa que ja mai han deixat de fer).

En aquestes condicions, no hi havia més opció que la d'un anticapitalisme radical (que exigia una reivindicació del marxisme que en aquells moments anava bastant a contracorrent) o la d'una resignació postmoderna, escèptica i nihilista. Tota una legió d'intel·lectuals que havien estat d'esquerres fins "abans d'ahir", van adoptar llavors la via de la postmodernitat. I això ja va ser la gota que va fer vessar el got: totes les ximpleries que es van haver d'escoltar llavors. Això és el que explica el recurs retòric una mica irritant que dóna lloc a Deixar de pensar. És com si diguéssim: no, ja n'hi ha prou de rucades! Per a deixar de ser d'esquerres no cal anar amb grans proclames sobre la fi de la modernitat. N'hi ha prou de comprendre que entre el capitalisme i l'anticapitalisme no hi ha terceres vies. O seguim sent anticapitalistes, o el PSOE té raó i el millor que pot fer la classe obrera a favor seu és "estrènyer-se el cinturó". Estem en una situació en què la major part dels problemes humans coincideixen amb les solucions de l'economia privada. I cada vegada que els éssers humans troben una solució, resulta ser un problema per a l'economia. L'economia capitalista respira ja d'una manera massa aparatosa, massa complicada i problemàtica, com per a què els éssers humans vinguin a sobre a portar-li més problemes, importunant-la amb distorsions i externalitats. Així doncs, si ja no es tracta de "canviar de base" el sistema, és millor reconèixer la veritat d'una vegada per totes: el PSOE fa molt bé en defensar els obrers tot defensant la patronal, atès que és ella la que té la paella pel mànec. Això no era l'adveniment d'una nova era postmoderna, era senzillament la lògica mateixa del sistema capitalista, d'un sistema que, de sobte, ja ningú no semblava disposat a combatre. Així doncs, els mentiders i traïdors xoriços del PSOE resultaven fer millor diana amb el que estava passant que els intel·lectuals de la postmodernitat. L'atur, la producció d'armament, les bases de l'OTAN, l'obsolescència programada, el consum suïcida, la publicitat més indigna, la guerra mateixa, fins i tot la fam del Tercer Món, resulten funcionals a un mercat que sempre sap el que vol molt millor que els seus habitants i que els seus gestors. Abans que seguir lamentant tanta mala sort, resulta millor reconèixer clarament la racionalitat de tanta desgràcia. Es tracta d'una racionalitat interna a un sistema, el sistema capitalista, que, precisament per això, resulta en si mateix tan irracional que la seva irracionalitat clama el cel. Però els anys vuitanta eren temps molt dolents per a la política; hi havia hagut massa traïció i massa derrotes (i fora d'Europa, crims infinits i massius que havien acabat amb gairebé totes les esperances anticapitalistes). En aquells anys hi havia molt pocs que pensessin que "un altre món és possible". Gairebé tots preferien pensar que un altre món havia arribat ja: la postmodernitat. En realitat, es tractava tan sols d'una estratègia yuppie i pedant dels intel·lectuals per a seguir els passos dels polítics socialistes i reclamar, ells també, una part dels guanys.

Va ser una època indigna per a la filosofia i el pensament polític. Per descomptat que hi va haver molts intel·lectuals que van conservar la decència. Molts van conservar fins i tot la seva intel·ligència intacta. Però ells van ser, precisament, els que van deixar-se de sentir. Als anys vuitanta hi va haver un veritable cop d'Estat entre els intel·lectuals, que va deixar-ne a molts enterrats i a alguns altres rebent premis i menjant canapès. De fet, és molt probable que, si no hagués estat per Internet, l'esquerra anticapitalista s'hauria mort de pena molt abans d'arribar al segle XXI. Els mitjans alternatius no són gran cosa, per descomptat, per combatre el massís ideològic blindat pels mitjans de comunicació massius, la premsa privada i la televisió. Però han servit, com a mínim, de respiració assistida per a una esquerra que, a finals dels vuitanta, es moria d'asfíxia. En aquests anys gairebé l'únic interessant que s'escoltava eren les cançons de La Polla Records [1] i la veu de Camarón de la Isla. Les primeres explicaven el que la postmodernitat ja no comprenia. L'altra, tornava la serietat a un món terrible sobre el qual la postmodernitat no parava de frivolitzar.

[1] En aquesta edició hem posat a peu de pàgina algunes de les seves cançons.

--Text original: Dejar de pensar

Esquerres nacionalistes

[Article aparegut originalment al periòdic digital asturià "Les Notícies". La traducció no és meva, sinó dels companys de La Fàbrica].

Drets individuals i drets nacionals són incompatibles

Pluralitat, multiculturalisme, transversalitat identitària, humanisme cosmopolita, tots els projectes emancipatoris del segle XX semblen amenaçats per giragonses malenconioses i narratives denses que aplanen els impulsos idiosincràtics i sufoquen les llibertats individuals. Enfront de la terra sagrada i els costums mil·lenaris, la identitat postmoderna, dividida en estelles volàtils, cap en una butxaca o en una cartera: la targeta de crèdit, la targeta d'El Corte Inglés, la targeta d' Air-Europa, la targeta de l'empresa, la targeta del telèfon mòbil. Contra les representacions col·lectives i les pantanoses memòries compartides, n'hi ha prou amb aquests cinc diminuts cartronets per convertir-nos en ciutadans del món i poder donar lliçons als altres.


Els que raonen així, obliden que a la major part de la humanitat se li demana que aprengui a fer anar un ordinador quan encara no sap llegir; se li demana que abandoni la falda de l'Estat quan mai ha arribat a tenir-ne un; i també se li demana que qüestioni la identitat i s'elevi lleugerament de la terra abans d'haver pogut posar els peus en cap sòl; se li demana, en fi, que es torni post-moderna sense haver passat per la modernitat. Els que raonen així, obliden -a més- que la llibertat dipositada en els seus cinc cartronets no és el resultat de cap exercici de llibertat, no va néixer i no es manté a partir d'una decisió individual sinó al final d'una intensa intervenció sobre els territoris que determina, a escala internacional, un repartiment desigual de sobirania nacional. “Els drets dels anglesos estan per sobre dels drets humans”, aquesta frase de l'imperialista Disraeli resumeix la regla històrica l'aplicació de la qual, moltes vegades violenta, segueix permetent a les potències occidentals parlar de drets humans i llibertats individuals: el cosmopolitisme no és més que el nacionalisme victoriós dels que estan protegits per un Estat fort, la sublimació interessada d'una hegemonia territorial. El cosmopolitisme, per dir-ho així, és un dret dels anglesos i dels espanyols; l'humanisme sense fronteres és un dret exclusivament nacional. Però no hi ha aquí res d'individual. Al contrari. N'hi ha prou amb fixar-se en la reacció institucional i subjectiva que té Europa davant de la immigració i en l'hospitalària vulnerabilitat de l'Àfrica per a capgirar el tòpic: els que viatgen com a individus veuen aixecar-se immediatament davant d'ells rígides barreres nacionals, mentre que els turistes poden entrar a tot arreu precisament perquè no són tractats com a individus sinó com a anglesos o espanyols. Al món hi ha nacionalismes forts i nacionalismes febles. Els únics que són radicalment no-nacionalistes -radicalment individuals- són els immigrants, que llancen el passaport al mar perquè no els retornin a un territori del que han estat expulsats i que no els reconeix cap dret nacional. Caldria ser molt cínic per a veure en el cos nu i vulnerable de l'immigrant un triomf de l'universalisme i el cosmopolitisme enlloc d'una derrota del nacionalisme africà davant del nacionalisme europeu.


Democràcia i nacionalisme són incompatibles.


Patriotisme constitucional, divisió de poders, valors universals, la democràcia mateixa, que només reconeix ciutadans, sembla amenaçada per aquesta cridòria d'identitats essencialistes -bascos, catalans, txetxens, palestins, kurds- que reclamen reconeixement com a subjectes polítics; és a dir, que volen decidir com a bascos o com a txetxens i no com subjectes de raó. Els que argumenten així -per exemple, al nostre país- obliden que Espanya no es va crear a través del vot ni es manté a través d'ell, sinó mitjançant una violència històrica que es perllonga, sota diferents formes, fins al present; que no és obra del “consens” conscient dels seus habitants sinó d'aquest fosc “plebiscit quotidià” de Renan que reintrodueix una vegada i una altra -amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació i els polítics- tota la densa opacitat dels costums i els atavismes “nacionals”. Els que argumenten així, obliden, a més, que els nacionalismes febles -el basc, el català, el gallec- són tan jacobins i liberals, si no més, que el nacionalisme espanyol dominant; i que els antinacionalistes nacionalistes -com Savater, Félix de Azua o Albert Boadella- prefereixen conservar Espanya -encara que sigui a costa de la democràcia- abans de viure en una democràcia anomenada Euskal Herria o Catalunya. Els nostres intel·lectuals cosmopolites són en realitat espanyols “cosmopaletos”.


Hi ha nacionalismes forts i nacionalismes febles. L'evidència és que no s'arriba a l'“espanyolitat” a través de la democràcia sinó que -al revés- s'obté un cert grau de democràcia a través de l'“espanyolitat”. Però els límits d'aquesta democràcia son imposats per l'“espanyolitat” mateixa. La “espanyolitat”, per exemple, no és tan democràtica com per a espanyolitzar tots els immigrants ni per a desespanyolizar, si així ho volguessin, als bascos. Encara més: si es tracta d'impedir l'espanyolització dels immigrants estem disposats a acceptar lleis racistes i camps de concentració inhumans i si es tracta d'impedir la desespanyolització dels bascos estem disposats a silenciar o aplaudir la il·legalització de partits, la tortura i la criminalització política.


La dreta té raó.


El 1923, durant les sessions del IV congrés del partit bolxevic, Kalinin va fixar la doctrina oficial de la Unió Soviètica en la qüestió dels nacionalismes: “La política soviètica ha de tenir com a fi ensenyar als pobles de l'estepa kirguiz, usbecs i turcomans, els ideals de l'obrer de Leningrad”. Davant d'ell, Sultà Galiev, el comunista tàrtar depurat per Stalin després d'haver estat el seu adjunt al Comisariat de Nacionalitats, havia defensat la creació d'una Internacional Colonial Comunista independent i denunciat el rusocentrisme de la política oficial soviètica, amb l'argument bén fundat (com demostraven les paraules de Kalinin) que “la substitució a Occident de la burgesia en el poder pel proletariat, no provocava ni provocaria cap canvi en les relacions del proletariat occidental amb els països oprimits d'Orient, doncs aquesta classe heretava l'actitud nacional de la classe a la qual havia succeït en el poder”. En vigílies de la descolonització, Galiev comprenia molt bé, per exemple, que la desislamització no podia ser la condició sinó -més aviat- la conclusió del comunisme; i que el que ell anomenava “nacions proletàries” havien d'elaborar el seu propi model d'alliberament. L'error de Kalinin (“l'actitud nacional” transversal a les classes socials) va tenir pesades conseqüències històriques. N'hi ha prou de pensar en la reacció del govern republicà espanyol, durant la guerra civil, davant les propostes del comunista palestí Nayat Sidqi, obstinat en atreure's el suport dels independentistes marroquins; o de pensar en la posició d'una bona part de l'esquerra francesa respecte de la guerra d'alliberament d'Algèria. L'antinacionalisme esquemàtic de l'esquerra -profundament “nacional”- va ser el que va acabar conferint a l'experiència soviètica tots els trets d'un imperialisme clàssic.


El capitalisme -no ho oblidem- és un model de relació amb el territori o, millor dit, d'apropiació territorial, al que li és contradictòriament funcional la forma Nació-Estat. Sota la seva hegemonia, tant la submissió com l'alliberament adopten necessàriament un format nacionalista. El nacionalisme -és veritat- va massacrar milions de proletaris europeus a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, va atiar el lebensraum nazi i l'expansionisme feixista i va alimentar i segueix alimentant tots els imperialismes: des del colonialisme europeu vuitcentista fins al neocolonialisme de Hulliburton o Repsol. Però també va ser el nacionalisme el que va fer la revolució francesa, va alliberar el Tercer Món -almenys nominalment- després de la Segona Guerra Mundial i va expulsar els EUA de Cuba.


La dreta té raó; comprèn molt millor el caràcter territorial de la lluita. Per això, mentre condemna els “nacionalismes”, no deixa d'alimentar-los selectivament i utilitzar-los al seu favor. Mentre es pronuncia a favor del cosmopolitisme i contra les narratives denses, sap que la resposta davant del nacionalisme ha d'obeir els seus interessos econòmico-polítics. Nacionalismes? Uns no i uns altres si : el País Basc no, Santa Cruz sí; Abjàzia i Ossètia no, Kosovo sí; el Kurdistan turc no, el Kurdistan iraquià sí; Palestina no, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, el Tibet... si.


L'esquerra ha de fer de dret el que la dreta fa de fet. Nacionalismes? Uns no i uns altres si : depèn de l'enemic, els mètodes i els objectius. El reconeixement del fet que la lògica de les classes i la lògica dels territoris es creuen en el marc de la globalització capitalista ha de conduïr cap a un exercici de casuística responsable i lúcid. Fins que sigui la democràcia (la pura ciutadania) la que garanteixi de manera igualitària l'accés als territoris –això és el socialisme-, estem obligats a cedir o a resistir des de territoris històricament i simbòlicament definits. No hi ha res més que nacionalisme i nacionalismes: nacionalismes forts i nacionalismes febles; nacionalismes agressius i nacionalismes defensius; nacionalismes expansionistes i nacionalismes internacionalistes. De vegades, és veritat, no és fàcil trobar la línia o no perdre-la; però, com en el cas de la justícia, és fonamental començar per reconèixer la seva existència.

-Article original a Rebelión: pitgeu aquí.
-Pàgina original a la Fàbrica: premeu aquí
.