Pensar després d'Auschwitz, el que queda d'Auschwitz, sobreviure a Auschwitz, no oblidar Auschwitz, mai més Auschwitz: la decisió occidental, després de la segona guerra mundial, de convertir els lager i l'anomenat Holocaust jueu en una bretxa metafísica i en un nou llindar cronològic, esdeveniment del mal a partir del qual caldria tornar a pensar tota la història i de l'horror del qual la humanitat en el seu conjunt (incloses les altres nombrosíssimes víctimes del nostre imperialisme) hauria de sentir-se culpable, amb prou feines ha tingut algun efecte moral en la barbàrie quotidiana, tret d'aquell molt dubtós de donar la raó a Israel en el seu violent anschluss tribal de Palestina.
Però ha tingut, sens dubte, un efecte ideològic: el de fer oblidar o acceptar, amb una estranya radical mansuetud, les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, el 6 i 9 d'agost de 1945, que constitueixen el primer esdeveniment veritablement mundial de la història de l'home. D'una manera potser esquemàtica, Costanzo Preve descriu molt bé els fets: “La humanitat ha produït Auschwitz i ha demanat perdó ; ha produït també Hiroshima i no ha demanat perdó. D'aquesta asimetria escandalosa neix no només la condició postoccidental en la que ens trobem sinó la legitimació ulterior de tots els bombardejos futurs, més exactament del Bombardeig com acció legítima contraposada al Camp d'extermini com acció ilegítima”. Molt poc s'ha pensat després d'Hiroshima i és molt el que en queda. Mentre ens horroritzem una vegada i una altra, en una sana reacció moral, davant de les cambres de gas, ens sembla natural seguir vivint normalment sota aquell model inaugurat de manera experimental a Gernika i que va sobreviure i sobreviu —com un nou medi ecològic de l'home nou— als horrorsl condemnats d'Auschwitz: Cambodja, Vietnam, Panamà, Bagdad, Iugoslàvia, altra cop Bagdad, Afganistan, Faluja, Qaim. La matança horitzontal d'innocents és un crim ; la matança vertical d'innocents és natural, com la neu, o potser divina, com aquelles piques de foc que van destruir Sodoma i Gomorra per ordre d'un Yahvé menys radicalment bíblic que els usamericans, que no troben un sol Lot —ni un sol Noè— entre els habitants de Faluja.
Per què —per què— condemnem Auschwitz i absolem Hiroshima? Per què ens fa pensar tant Eichmann, amb les seves virtuts assassines, i tan poc el coronel Thibet, als comandaments de l'Enola Gay, orgullós de la seva acció i disposat a repetir-la, homenatjat pels seus conciutadans i condecorat pel seu govern? Què tenen d'extraordinari els lager, on s'exterminava rutinàriament d'altres pobles, i què d'antropològicament normal la catedral atòmica de fum sota la qual, a dos quilòmetres a la rodona, es fonien els cossos invisibles dels japonesos? Abans de filosofar, simplifiquem una mica: l'única diferència moral que existeix entre Auschwitz i Hiroshima és que Hiroshima és el model escollit pel vencedor usamericà ; l'única diferència històrica és que Hiroshima segueix vigent. Per això, perquè és el nostre model i perquè seguim emprant-lo, convé oblidar Hiroshima i recordar només Aushwitz.
Però després —diguem-ho sense embuts— hi ha moltes més coses que pensar a Hiroshima que a Auschwitz. A ningú hauria de resultar ofensiva, excepte per a l'home mateix, l'afirmació de què els lager s'inscriuen en una continuïtat històrica de la que només són, en tot cas, el seu colofó industrial: desenes de pobles, pitjor protegits —si això és possible— que els jueus, han desaparegut de la faç de la terra els darrers 10.000 anys, reunits, traslladats i apletats com ramats abans de ser aniquilats alegrement per l'enemic (la mateixa Bíblia ens explica com la tribu de Gad va acabar amb tots els membres de la d'Efraïm després d'identificar-los un a un per una diferència de pronunciació).
Davant de la pràctica antiquíssima, dolorosament descrita per Primo Levi, de deshumanitzar els presoners d'Auschwitz abans de matar-los, per a fer així més fàcil o més just el seu extermini, hi ha quelcom radicalment nou, per molt que ens hi haguem acostumat, en la desontologització absoluta de les víctimes del bombardeig, privades d'existència d'una sola vegada i retrospectivament per una força descendent e imparcial que ni tan sols les numera.
Enfront de la vella i familiar destrucció particular (contra els comunistes, contra els homosexuals, contra els jueus) del lager, la bomba d'Hiroshima introdueix la virtualitat d'una destrucció total, d'un veritable Holocaust en un sentit etimològic, un extermini general que esborraria les fronteres entre víctima i botxí i entre mort natural i mort no-natural: l'ús de fet des de 1945 d'armes radioactives (l'urani empobrit, per exemple), ha instal·lat ja l'amenaça, com una larva, en les condicions mateixes de la vida biològica, l'aire, l'aigua, la cadena alimentària, de manera que la normalitat mateixa que es torna no només criminal sinó a més suïcida. Per això Günther Anders, un dels pocs filòsofs que va pensar després d'Hiroshima, podia escriure en 1958 a propòsit de les dues bombes atòmiques llançades sobre el Japó com a productores d'un home nou i fundadores d'una època radicalment diferent, sense precedents i sense marxa enrere: del “tots els homes són mortals” de l'estat natural i del “tots el homes són eliminables” del lager s'ha passat, sense possibilitat de retorn, a la premissa silogística de la nova era: “la humanitat sencera és eliminable”. Podem dir, de fet, que la humanitat no existia abans d'Hiroshima ; podem dir que la Humanitat és el resultat de la bomba. Al contrari del que pretén Costanzo Preve, la Humanitat no va produir Hiroshima sinó que n'és el producte: abans hi havia classes, nacions, individus i la Humanitat constituïa amb prou feines el Subjecte il·lusori sota el que es provava d'esborrallar diferències irreconciliables. La bomba atòmica llançada sobre Hiroshima, amb la seva latència d'Holocaust, constitueix la Humanitat per primera vegada, però com a objecte d'amenaça, com unitat negativa susceptible de destrucció. Ni la globalització ni la televisió ni la revolució tecnològica: des del 6 d'agost de 1945 existeix la Humanitat ; des del 6 d'agost de 1945 —molt abans de la invenció d'internet— tots vivim ja en el mateix món. I només perquè aquest món, duri el que duri, estarà sempre a punt de desaparèixer.
Aquesta és la novetat d'Hiroshima, universalment vigent, enfront de la caduca modernitat d'Auschwitz, el totalitarisme de baixa intensitat del qual es troba encara en illots on enquistar-se i reproduir-se sense resistències (Guantánamo, Abu Gharaib, els gulag flotants de la CIA) a l'espera de què el Terror borrós i general legitimi de nou el seu ús contra el Mal. El destí del món, si no ho evitem abans, és que Auschwitz e Hiroshima s'uneixin en una darrera abraçada i fonin per sempre les excel·lències, vertical i horitzontal, del Bombardeig i del Camp.
Hiroshima, com bé va demostrar Jacques Pauwels, va ser el primer acte de la Guerra Freda, que va tenir com a mínim la virtut de congelar l'amenaça per mitjà de l'augment dels seus medis de destrucció. Hiroshima, per això mateix, és la metàfora terrible de la hybris capitalista i de la seva capacitat il·limitada per a multiplicar els seus mitjans sense augmentar els seus efectes (més aliments i la mateixa gana, més bombe i el mateix dany total). Hiroshima és també, com suggereix Fennell, el llindar d'una nova època post-occidental que, en condemnar els lager i absoldre la bomba atòmica, abandona definitivament tota il·lusió d'humanisme (substituït amb prou feines, com a la Roma imperial, per un funcional i despectiu humanitarisme). Hiroshima, finalment, és el paradoxal acte inaugural d'una època sense por: la mateixa bomba que va obligar i obliga els homes a assumir la mortalitat com espècie (i només ja com individus) va obrir a l'Occident, l'any 1945, un període —que sobreviu a totes les evidències en contra— marcat per la il·lusió de creixement il·limitat i d'immortalitat garantida. Contra el destí humà revelat, com un Déu bíblic, en el fong de la bomba usamericana, la nostra normalitat —si no ja pensament— segueix sent molt occidental i entestar-se a ser normal en aquestes circumstàncies és votar de fet a favor simultàniament del Bombardeig i dels Lager.
El propòsit ha de ser, doncs, el de conquerir una normalitat post o para-occidental. Encara hi ha classes: la classe dels que veuen el perill i la classe dels que no volen veure'l. Aquesta lluita de classes, que no per casualitat segueix sent la del Manifest Comunista, és la lluita per rescatar la Humanitat —mortalment Una— alhora de la injustícia i de l'extinció.
.
Article original: Condenar Auschwitz, absolver Hiroshima
.
