El flamant premi Nobel de literatura, Imre Kertész, publicava fa uns dies a El País (i a una dotzena, imagino, de grans diaris d'arreu del món) un text extraordinari. Des d'un balcó, a l'hora del crepuscle, amb la senzillesa ben clara de qui “no vol comprendre res” i es deixar dur arran de les coses per una emoció sincera, contempla el petit i heroic país que es defensa davant de la “indiferència hostil del món” ; contempla aquest poble maltractat en mil adversitats, en part dispers, que és quotidianament perseguit a tots els racons del planeta, ignorat, menyspreat, negat en la seva existència mateixa ; veu la ciutat buida, els restaurants tancats, les botigues a punt de fer fallida, la gent aterrida que, abandonada per tothom, expressa a l'escriptor la seva voluntat de resistència i el seu agraïment per haver acudit des de tant lluny a alleujar el seu patiment. Ja vell i només fidel a l'exactitud matinera dels seus calfreds, nedant entre la culpabilitat i la benaurança, Kertész amb prou feines pot contenir les llàgrimes quan rep un “regal especial” abans de pujar a l'avió que el conduirà a Hongria: “nació, pàtria, llar”, coses que per a ell havien estat fins ara “conceptes inaccessibles”.
El text de Kertész no és extraordinari per la seva qualitat literària, potser momentàniament minvada per l'artifici sanglotant de la redacció. És ple, és veritat, de bonics sentiments en què s'hi podrien reconèixer milions de kurds, iraquians, palestins, tamils, hauranis, pigmeus, txamules, armenis, saharauis, hutus, txetxens, etc., però —precisament per això— tampoc no hi ha res aquí d'extraordinari. L'extraordinari no és això. L'extraordinari és que Imre Kertész ens parla des de l'olímpic balcó del setè pis d'un hotel de Jerusalem, amb la ciutat vella als seus peus ; i l'extraordinari —allò veritablement, aterridorament increïble— és que ens està parlant... d'Israel.
En la cartografia de les nacions amenaçades o arraconades, desfetes o per fer, no n'hi ha cap que s'anomeni Israel. En el dissortari dels pobles assetjats, menyspreats o negats, fa ja molt de temps que no figura (o hi figura només en un remot segon pla) el poble jueu. Se non é vero é ben trovato és una màxima aplicable només a la literatura ; en història, en política, en moral, allò que no és cert és sempre fals i, per tant, interessat, injust, destructiu. Només des de massa a prop (família, sang, raça) o des de massa lluny (tan lluny com calgui per a no tenir cap relació amb la Humanitat) pot semblar convincent o bonic el text de Kertész ; a la mitja distància dels fets, del sentit comú i fins i tot de la pietat humana, amb tots els seus clarobscurs i matisos, es revela com una innoble fantasia xopa de la mateixa mena de verí que diu combatre: la voluntat radical de negar l'altre.
«Tinc la impressió» diu Kertész, supervivent d'Auschswitz «de què l'antisemitisme (...) sorgeix del pantà del subconscient, com si fos una erupció de lava amb olor de sofre». En què fonamenta aquesta impressió? «Veig sinagogues incendiades i cementiris jueus profanats a França. A uns pocs centenars de metres de la meva casa berlinesa, dos joves jueus nord-americans van ser agredits i esbatussats al mig del carrer». A part de la construcció de la primera frase, que evoca la imatge tramposa d'una pràctica quotidiana i sistemàtica (quan Kertész està pensant en els esdeveniments de l'abril passat, en què van ser atacades tres sinagogues i tres tombes d'un cementiri van ser cobertes de creus gamades), cal reconèixer que es tracta de fets molt greus, sens dubte terribles, però insuficients per a convocar, ni tan sols estadísticament, l'espectre de l'antisemitisme, com a mínim en comparació amb el número i freqüència d'agressions, assassinats i privacions de drets de què són víctimes altres comunitats (ètniques, religioses o polítiques) del planeta. És això el més horrible que està succeint avui al món? Un cementiri profanat i dos americans apallissats? Com a supervivent d'Auschswitz, Imre Kertész sap molt bé que el mal, el dolor, l'anihilament admeten graus, en una escala que va de l'assetjament sexual fins als Lager, de la màfia a les cambres de gas, i que, contra l'horitzó d'una violència amb prou feines commensurable per a les xifres, les comparacions són, no només odioses, sinó tàcitament legitimadores. Un jueu alemany que, l'any 1943, hagués seguit la preocupació de la premsa del Tercer Reich per l'augment dels robatoris a mà armada pels carrers de Berlin, ¿no s'hauria sentit humiliat, escopit, escarnit? Però, ¿on són avui els pogroms, les matances, els guetos, les estrelles grogues, les lleis racistes, el menyspreu d'acer per la vida humana? A tot arreu, és cert, però els jueus ja no en són les víctimes. Quins són avui els patiments dels jueus? Un cementiri profanat, dos americans apallissats. Què és això en comparació amb les famílies turques cremades al propi Berlin dins de les seves cases? I amb els filipins, equatorians, argelins, humiliats a totes les fronteres? I amb els 4.000 africans ofegats en cinc anys a les pasteres de l'Estret? I amb els musulmans obligats a registrar-se, com delinqüents, a les duanes dels Estats Units? I amb els centenars de milers d'indígenes guatemaltecs torturats i assassinats les darreres dues dècades? I amb els dos milions de vietnamites morts a la guerra del Vietnam? I amb les desenes milers de kurds expulsats dels seus pobles, empresonats, passats pel suplici i enterrats en foses comunes? I amb el tràfic d'esclaus sudanesos? I amb el milió i mig de víctimes de l'embargament a Iraq? O amb els 57.000 nens assassinats enguany? I amb els cinc milions que, segons la FAO, moriran de gana aquest mes? Un cementiri mort, dos americans apallissats. Atraure la mirada, en un món com aquest, cap a aquestes horribles menudeses, ¿no és menysprear des d'un dolor tribal el patiment incommensurablement superior de centenars, milers de milions d'homes, dones i nens que no són jueus?
Perquè l'Holocaust va ser l'experiència més terrible de la seva vida i una de les més terribles de la Història de la Humanitat, Imre Kertész oblida —amb una amnèsia feliçment ajustada a la poc innocent propaganda d'Israel— que després d'Auschwitz han passat, han seguit passat, coses ; que la Història ni es va aturar ni ha acabat ni ha millorat ; que el món canvia, ha canviat, com tantes vegades abans, la prorrata del seu terror ; que després de 2000 anys d'agonia els jueus, quasi per ignis, van quedar alliberats de la persecució i que —després d'Auschwitz van ser altres pobles els van ocupar el seu lloc a l'escorxador: vietnamites, cambodjans, argelians, timoresos, saharauis, iraquians i (pronunciaré la seva existència, de moment, en veu tan baixa com l'escriptor jueu) palestins. És potser escandalós comparar aquests patiments amb els dels jueus en el passat? És un escàndol comparar-los amb el benestar, la prosperitat, la seguretat dels jueus en el present.
Es dirà amb raó que aquestes profanacions, aquestes pallisses, les declaracions aïllades d'alguns orats sense escrúpols, com ho demostra la més dissortada de les experiències, acaben per provocar una onada, per poc que el vent sigui favorable, capaç d'ensorrar milions de persones i segles de diminuts progressos il·lustrats. Però diré que aquesta lògica, que aquí sorprenem —i que cal que deturem— en els seus (re)començaments, en altres llocs, contra altres pobles, ha portat ja gairebé a la “solució final”. El perill de les agressions menors, de les declaracions racistes, és que transporten en un ou la “normalitat” de l'extermini. És cert. Però Kertész sap millor que jo que aquest perill només deixa de ser virtual o latent quan la visió nihilitzadora projectada sobre l'altre és vehiculada per les classes dirigents, per aquells que tenen el poder de legislar i d'actuar a gran escala. El mal no aguaita en els desarreglaments individuals —això són delictes—, sinó en la regla de les institucions. En altres llocs, contra altres pobles, ja fa temps que succeeix. “És evident que no hi ha lloc per a ambdós pobles” (Joseph Weitz, 1940) ; “¿com hem de tornar els territoris ocupats? No hi ha ningú a qui tornar-los. No hi ha tal cosa anomenada palestins” (Golda Meier, 1969) ; “Qui vulgui acostar-se a la qüestió sionista des d'una perspectiva moral no és sionista” (Ben Gurion, citat per Moshe Dayan) ; “El destí d'uns quants centenars de milers de negres a la pàtria jueva és un assumpte sense majors conseqüències” (Chaim Weizmann) ; “Si els nostres pares, en lloc d'escriure obres sobre l'amor al gènere humà, haguessin vingut aquí i haguessin massacrat sis milions d'àrabs, o fins i tot no més que un milionet (...) avui ens trobaríem aquí un poble de vint, vint-i-cinc milions d'habitants (Ariel Sharon 1982) ; “Deixeu que jo faci la feina bruta ; deixeu que amb el meu canó i el meu napalm tregui als indis les ganes d'arrencar les cabelleres dels nostres fills” (Ariel Sharon, 1982) ; “Cal fer mal a les famílies dels terroristes i no només a les seves cases, oferir un premi en diners per als qui donin informació i enterrar-los embolcallats en pell de porc o amb sang de porc per a tornar-los impurs” (Guideon Ezra, 2001) ; “L'amenaça palestina és una manifestació cancerosa. Alguns diran que cal amputar òrgans. Però de moment estic aplicant-hi quimioteràpia” (Moshe Ya'alon, 2002). Els qui parlen no són bojos skinheads ressentits. Totes aquestes declaracions pertanyen a pares fundadors, presidents, ministres, viceministres i caps de l'Estat Major, els grans cervells que, amb mitjans cada vegada més grans, van establir, van governar i encara governen l'Estat d'Israel des de 1948: un país sense constitució ; que es nega, contra totes les demandes de l'ONU, a fixar per escrit les seves fronteres ; que s'autodenomina Estat “jueu” (com Sud-àfrica era un Estat “blanc” i l'Alemanya hitleriana un Estat “ari”) ; que no reconeix el matrimoni civil ; que ha tingut legalitzada la tortura fins l'any 2000 : que contempla privar de la nacionalitat els seus ciutadans d'origen àrab ; que ha aprovat les deportacions de palestins i l'enderrocament de les seves cases ; que ha admès la legalitat dels “assassinats preventius” i que ve practicant des de fa 54 anys una polític de “neteja ètnica”, més o menys encoberta, segons els vaivens de l'escena internacional, per a alliberar Eretz Israel dels tres milions “d'indis” que encara avui l'embruten amb la seva presència. Contra la colla de criminals que cremen sinagogues i profanen cementiris a França, hi ha un Estat que els persegueix i castiga amb tota la força de la llei ; els soldats israelians que maten dones i nens, disparen sobre pastors, destrueixen arxius i llibres, tanquen en guetos centenars de milers de persones i els tatuen els braços amb els genolls, són en canvi protegits per la llei. Ningú millor que Kertész pot mesurar tota la importància (en morts i en obscuriment moral) d'aquesta diferència.
Fins a tal punt el text de Kertész reprodueix, a consciència o no, els “mites fundacionals” d'Israel que, després d'aclaparar-nos amb la “persecució dels jueus” a tot el món, passa a salmodiar les lamentacions del “petit David”: el país diminut enfrontat a “l'hostil indiferència” de tots, aïllat i abandonat a la seva sort, entossudit en una lluita dramàtica per la supervivència “mentre el seu entorn més pròxim i més llunyà segueix posant en dubte, fins avui dia, la seva existència”. Israel és, com se sap, membre de l'ONU i la seva existència ha estat reconeguda, no només per la quasi totalitat de les nacions del planeta, sinó també per la majoria de països àrabs i fins i tot, des de 1991, per la pròpia OLP. Però, ¿com és que aquest “petit país”, aïllat i abandonat de tothom, ha pogut incomplir 35 resolucions de Nacions Unides mentre que països molt més grans, com Iraq i Iugoslàvia, eren bombardejats, desmembrats i sotmesos a embargament —com a mínim oficialment— per aquesta raó? ¿Per què el Consell de Seguretat ha vist vetades desenes de resolucions de condemna contra la política d'ocupació d'Israel? El petit David està sol. Els seus suports són molt dèbils. Conta, per exemple, amb el suport incondicional dels EEUU, única superpotència mundial, que en els darrers 50 anys li ha donat 81.300 milions de dòlars. «Durant els darrers anys Israel ha seguit sent el principal receptor de l'ajut militar i econòmic dels EEUU. La xifra més comunament citada és la de 3.000 milions de dòlars l'any en subvencions de Finançament Militar Exterior del Departament de Defensa (FMF en anglès) i una ajuda addicional de 1.200 milions l'any en Fons d'Ajuda Econòmica, del Departament d'Estat. A l'última dècada, les subvencions FMF a Israel han pujat a 18.200 milions de dòlars. De fet, el 17% de tota l'ajuda exterior dels EEUU es destina a Israel» (Arms Trade Resource Center). Per a l'any 2003 està previst que Israel rebi 2.760 milions, més una quantitat addicional de 28 milions per a la compra d'equipament antiterrorista. Israel posseeix la major flota d' F-16 del món, després (és clar) dels EEUU, que és qui la hi ha proporcionat. A part d'això, els EEUU ajuden a finançar la indústria armamentística local mitjançant la concessió d'uns altres 2.255 milions de dòlars (destinats a la fabricació d'avions Lavi, míssils Arrow i tancs Merkava). Cal sumar-hi, finalment, l'entrega completa gratuïta d'excedents d'armes en el marc del programa d'Articles Excedents de Defensa, entre els que s'inclouen 64.744 rifles M-16 A1, 2.469 llançagranades M-204, 1.500 armes M-2 de calibre 50 i munició dels calibres 30, 50 i 20 mm. Amb això potser ja n'hi hauria prou per a demostrar l'aïllament i l'abandó d'Israel. Però no, no només els dóna suport els EEUU. Estan més sols que no es pensa. També la Unió Europea sosté el petit David a través d'un Acord Econòmic Preferencial, que es va mantenir fins i tot després de la reocupació de la zona A dels Territoris Ocupats els passat més d'abril i de la destrucció de tota la infraestructura civil palestina, pagada en una part molt modesta amb l'ajuda europea. El sostenen fins i tot molts dels països àrabs (Jordània i Egipte, singularment), els governs dels quals reprimeixen els seus propis ciutadans, contraris a la política de “normalització” de relacions amb Israel. El “petit país” conta, a més, amb el sostén ideològic de la més poderosa indústria cinematogràfica del món ; amb el de New York Times i The Washington Post, per citar només, d'entre uns altres 500, els dos mitjans de premsa més influents del planeta ; el de desenes de configuradors de l'opinió pública (intel·lectuals, acadèmics, periodistes) a Europa i als EEUU ; i el d'una classe política internacional que combina la retòrica pública de la negociació amb la submissió genuflexa als dictats de l'administració estatunitenca, en les mans de la qual s'ha deixat, sense resistència, la solució als problemes de l'Orient Mitjà. Imre Kertész, doncs, fa un acudit sense saber-ho i sense que, per desgràcia, tampoc molts dels seus lectors ho sàpiguen. Goscinny, el genial guionista d'Astèrix, el va utilitzar abans que ell en la hilarant resposta del centurió d'una nombrosa patrulla romana, a la que el pretor demanava comptes del seu enfrontament amb el guerrer gal: “Però és que nosaltres estàvem sols!”. Israel, els EEUU, la Unió Europea, els corruptes governs àrabs, Hollywood, Caterpillar, Lockheed i totes les multinacionals de l'armament, el lobby jueu americà, la premsa estatunitenca i europea, amb gairebé no l'assistència moral de John Malkovich —que demana sang des de la graderia—, s'enfronten completament sols al gegant palestí, acompanyat de tots els seus fills, dones i oncles, les seves ovelles, les seves pedres i les seves cames de fusta.
A continuació Kertész s'embadaleix en la visió idíl·lica de la terra d'Israel: “Els cotxes passen per les carreteres que es perden en la llunyania, que condueixen als tarongers i a les universitats, a les ciutats ben construïdes i als camps ben treballats”. És el mite de “la terra sense poble per al poble sense terra”, del desert convertit en un verger per homes que fugien de l'Holocaust “buscant aquí seguretat i tranquil·litat” i que “van aixecar aquest país treballant durament”. Per a la qual cosa “van haver de defensar-se en durs combats” davant —una altra vegada— la indiferència “del seu entorn més proper i més llunyà”.
El relat mirífic de Kertész oculta un forat obscè, com una floreta ordida en el mànec d'un ganivet. Ens escamoteja tota l'estona una dada, i aquesta dada no és una xifra ni cap data ni cap nom. Aquesta dada són home i el dolor aliè, en el mirall d'Auschwitz, en què els israelians no han volgut mirar-se mai. En la llegenda del premi Nobel falten els palestins. “Ells no existeixen” deia Golda Meier el 1969. Però abans de la creacióde l'Estat d'Israel, abans de què el sionisme i el nazisme, mà a mà, canalitzessin la desesperació dels jueus cap a la terra mística de la Bíblia, a Palestina ja hi havia taronges i eren tan rodones, fresques i dolces com les de València o les de la Xina. A l'informe Peel presentat davant del parlament anglès l'any 1937, la producció i exportació de taronges palestines es situa molt per sobre de les d'Espanya i els EEUU: s'estima en uns 15 milions de caixes per als deu anys següents. Entre 1922 i 1938 la producció dels tarongers àrabs s'havien multiplicat per deu. No existien, però exportaven també 30.000 tones de blat a l'any. No existien, però tenien a més les seves ciutats ben construïdes i les seves robustes cases de pedra i els seus carrers amb els seus noms en àrab, com bé ens recorda Edward Said en els seu molt bell llibre de memòries. Avui, és veritat, la comparació no se sosté: els palestins tenen només ciutats destruïdes i camps arrasats. Els han destruït i arrasat els soldats israelians per a demostrar potser que els palestins són incapaços de tenir ciutats i camps en bon estat, i per a il·luminar així tota la grandesa i refinament civilitzat del projecte d'Israel. La insistència de Kertész en les ciutats “ben” construïdes i en els camps “ben” treballats és una burla monstruosa —com una botifarra— a les ruïnes de Jenin, a la destrucció de Ramalah i de Nablús, als horts aplanats pels tancs i les 120.000 oliveres arrencades (“perquè són enmig del camí de les nostres tropes”, diu Pinjas Avieri) durant els darrers dos anys.
Molts jueus van venir-hi després de la Shoah “buscant tranquil·litat i seguretat”. Molts palestins que no sabien res de la Shoah, que no van tenir-hi res a veure, que mai no havien cremat cap sinagoga ni apedregat l'aparador d'una carnisseria kosher, vivien ja en aquestes terres amb “tranquil·litat i seguretat”. Es va mirar cap a una altra banda per tal de no veure'ls, com en el text de Kertész, i quan no se'ls podia ignorar sorgien de cop i volta, com caiguts del cel, sota la forma “d'indis” o de “negres” —monstruosa relliscada feixista que justifica un crim amb un altre assimilant les seves víctimes en el menyspreu racial— de la ferocitat injustificada dels quals calia “defensar-se”, exactament com en el text de Kertész. Van venir els sionistes a Palestina a “defensar-se” dels palestins? Entre la inexistència i la generació espontània, calia tractar-los (cal tractar-los) com estrangers en el seu propi país per a poder sostenir aquesta ignominiosa inversió de la veritat. Qualsevol que fos el context històric i el patiment dels jueus, el fet és que van ser aquests els que van colonitzar un territori ja ocupat i els palestins els que es van defensar. Els líders sionistes, amb Ben Gurion al capdavant, que van menar els fluxos migratoris a la mida de la seva histèria nacionalista i molts cops a despit dels desitjos i fins i tot de la pròpia vida dels jueus perseguits a Europa (des dels acords Haavara amb el govern nazi fins a la voladura del Patria), aquests líders sionistes haurien d'haver dit als pròfugs de la barbàrie que venien a Palestina a convertir-se ells mateixos en bàrbars, a “atacar” un poble que no els havia infligit cap mal i que haurien “d'atacar-lo”emprant tota mena de mitjans. Defensar-se? Els sionistes del Palmach, d'Irgun, de Stern, entre els que es trobava tota la futura classe dirigent de l'Estat d'Israel, van inventar el “terrorisme” en la seva forma moderna: el cotxe bomba, la carta bomba, el segrest i assassinat d'ostatges, la voladura de locals públics (com l'Hotel Rei David l'any 1946). Després, a partir de 1947, amb la posada en marxa del pla Dalet, van utilitzar el “terror” a gran escala, amb episodis tan horribles com la matança de Dir-Iasin, per tal d'expulsar centenars de milers de palestins dels seus poblets, segons la versió dels historiadors israelians Tom Seguev i Bennie Morris. De tot això és millor no parlar-ne i Kertész, en efecte, no ho fa ; és millor que els palestins no existeixin o que procedeixin de l'espai, marcians autogenerats pel seu desig de matar jueus innocents ; perquè d'existir i haver estat sempre aquí, el supervivent d'Auschwitz potser hauria de demanar també perdó per alguna cosa.
La perplexitat de l'agressor davant de l'odi reflectit en els ulls de la seva víctima és sempre una temptativa d'usurpació, oculta la voluntat culpable d'invertir els papers. “Per què ens odien?”, diuen que es pregunten els americans després de l'11-S. Tampoc Kertész entén res ; encara més, declara el seu propòsit de mantenir-se en la ignorància ; perquè no entendre res és de vegades la millor forma de què tot s'expliqui sense la meva intervenció, a través només de la vesània aliena, d'aquell fil vermell del Mal que travessa la història i s'anomena antisemitisme. Si un home de nas gros ensorra la porta de casa meva, viola la meva dona, mata a destralades el meu fill i, lligat i de genolls, m'insulta i em colpeja mentre em roba els estalvis i es menja el meu rebost, és lògic que aquell home conclogui que jo l'odio perquè té el nas gros. I si, afora, a l'exterior, “dos continents més enllà”, alguns homes i dones es reuneixen per a protestar contra aquest atropellament i solidaritzar-se amb l'agredit, és només perquè se senten atàvicament dominats, com monstres teledirigits des de l'edat de les falgueres, pel seu odi irreprimible cap els que tenen el nas gros.
El victimisme i el menyspreu de l'altre van molts cops units en la desgràcia ; es comprèn que un supervivent d'Auschwitz ploriquegi, demanant reconeixement universal al seu patiment incomparable, mentre desdenya el dels altres com de segona classe o inferior ; i es comprèn també que mesuri les decisions dels altres, les més properes i les més distants, a partir d'aquest centre viu de dolor, com a causa o confirmació del mateix. És una neurosi clàssica. Però aquesta neurosi encaixa massa bé en la doctrina sionista com per a poder passar-la per alt amb tendresa magnànima. Kestész confon intencionadament una vegada i una altra Israel i judaïsme, de tal manera que els crims de l'un es purifiquin en els turments de l'altre, i la condemna d'una política es converteixi en quelcom molt més profund, inconscient i terrible, ontològicament imperdonable. Aquest ha estat sempre l'eix, no només de la propaganda de legitimació, sinó de la pròpia estratègia colonialista del sionisme a Palestina: l'odi als jueus no només il·legitima les crítiques a Israel sinó que, molt més important, obliga els jueus a buscar refugi a Israel. Ariel Sharon, entrevistat per Amos Oz l'any 1982, poc temps després de la invasió del Líban i de les matances de Sabra i Xatila, es fregava les mans d'alegria pensant en la reacció dels europeus i en l'onada d'antisemitisme que els seus crims provocarien a França, Alemanya, Anglaterra i fins i tot els EEUU. I afegeix: «Encara avui, estic disposat pel poble jueu a ocupar-me voluntàriament d'executar la feina bruta ; dels assassinats d'àrabs segons n'hi hagi necessitat ; de fer fora, cremar, exiliar ; de tot el que calgui per tal de què se'ns odiï. Disposat a escalfar el terra que trepitgen els “yids” de la diàspora fins que es vegin obligats a venir cridant fins aquí. Encara que per a aconseguir-ho hagi de fer volar pels aires diverses sinagogues». Vint anys després veiem com de feliçment està acomplint Sharon aquest programa ; i veiem com l'ajuda Kertész convertint amb la seva vareta d'escriure cada protesta, cada discrepància, cada denúncia, en una manifestació inequívoca d'un visceral, primitiu, inextirpable “odi als jueus”.
Ho fa, fora d'això, recorrent a expedients literaris tan maldestres com grollers. Abans citàvem la frase sobre les sinagogues incendiades, els cementiris profanats i els americans apallissats. Però convé citar-la tota sencera. Mitjançant una tosca hipotaxi homogeneïtzadora, la sola coordinació de les frases assimila culpablement en el delicte més nefand fenòmens que el sentit comú —última garantia del Dret— hauria de mantenir curosament separats. L'antisemitisme, diu Kertész, emergeix dels subconscient amb el seu olor a sofre: «Tant a Jerusalem com a Berlin, veig en la pantalla del televisor les manifestacions contràries a Israel. Veig sinagogues incendiades i cementiris jueus profanats a França. A pocs centenars de metres de la meva casa berlinesa, prop del Tiergarten, dos joves jueus nord-americans van ser agredits i apallissats enmig del carrer. Vaig veure l'escriptor portuguès Saramago a televisió: inclinat sobre un full de paper comparava amb Auschwitz el procedir d'Israel contra els palestins». La confusió intencionada, un cop més, entre Israel i judaisme el porta a identificar, amb una deshonestedat que frega la berganteria, una manifestació pacífica a l'Argentina amb les profanacions de cementiris, els incendis i les pallisses. Antisemitisme! Saramago, en comparar (rigorosament o no) la situació de Palestina d'avui amb el camp d'Auschwitz, està volent tancar-hi de nou els jueus! Aquesta és la lògica: comparar Sharon amb Hitler converteix en un nazi a qui fa la comparació. Antisemitisme! D'una altra manera, insisteix Kertész, «¿com es pot entendre que dos continents més enllà, a l'Argentina —on, dit sigui de passada, prou problemes té ja la gent— es produeixin manifestacions contra Israel?». Inspira un cert neguit escoltar expressar-se d'aquesta manera un supervivent d'Auschwitz, menyspreant la conscient solidaritat d'individus informats i madurs amb els patiments d'un poble perseguit i exigint-los —amb aquell cruel aire burleta— que s'ocupin dels seus propis i complicats assumptes. Com es pot entendre? Per què els argentins, que s'estan morint de gana, haurien de preocupar-se de la política d'Israel? Com que Kertész ha declarat ja la seva intenció de no buscar cap explicació troba exactament la que busca: l'odi. «L'hostilitat als jueus, que ja dura 2.000 anys, s'ha cristal·litzat i convertit en una forma de concebre el món». Però, que no és precisament “una forma de concebre el món”, rèplica i mimesi de la del veritable antisemitisme (el del Mein Kampf i el d' Els Protocols de Sió), aquesta visió de l'odi universal covant-se sota les més dignes, les més pures, les més legítimes intencions? Que no existeix el mateix perill d'embogir i de fer embogir el món, el mateix menypreu i la mateixa violència potencial contra l'altre, en el fet de veure per tot arreu “la mà dels jueus” que en el de veure per tot arreu “la mà de l'antisemitisme”?
El veritable parentesc ideològic entre nazisme i sionisme es posa de manifest, així, en aquesta perversió de la intel·ligència: és finalment un crim més greu denunciar els crims dels qui tenen el nas gros que els mateixos crims contra els que tenen el nas una mica més petit. Però, així, el nas gros, la raça, l'especificitat irreductible, es converteixen en un escut invulnerable des de darrere del qual es poden llançar impunement les ganivetades. Els sionistes es protegeixen de forma racista en la seva “raça” per a convertir tots els seus crims en legítims i totes les queixes de les víctimes en racisme. Però racisme no és jerarquitzar o perseguir les altres races: racisme ja és creure-hi. Kertész utilitza amb força grolleria aquest trop sionista: s'escuda rere el seu “judaisme” amenaçat per tal de dissoldre en ell la responsabilitat, la decisió moral i l'obligació de conèixer, totes aquestes coses que resumeixen, com a mínim des de Kant, el concepte d'Humanitat.
La perplexitat de l'agressor és immoral: se l'odia senzillament perquè és l'agressor. El dret a la perplexitat és el de la víctima, que ha de retrocedir cap a la identitat —cap a tots aquells trets de si mateix que fins llavors jutjava perifèrics, accessoris i involuntaris— per a justificar l'agressió de què és víctima. Així és com es van fer “jueus” tants d'homes sota el nazisme (Hannah Arendt analitza molt bé aquest mecanisme a Homes en temps d'obscuritat) ; aquesta és l'explicació de què el sionisme, fins i tot després de l'alliberament del “judaisme”, quan ha deixat feliçment d'existir la “qüestió jueva”, posi tant l'accent en el victimisme. Les declaracions de Sharon esmentades més amunt esclareixen sense embuts l'aliança monstruosa i natural entre dos nacionalismes rivals que participaven de la mateixa ideologia. Nazisme i sionisme compartien, en efecte, el mateix concepte de “judaisme”, com ho prova el fet de què, mentre el govern de Hitler perseguia salvatgement els jueus despolititzats, va tolerar l'existència legal del moviment sionista fins l'any 1938. Aquesta aliança “natural” no va passar desapercebuda als ulls d'alguns intel·lectuals hebreus, i això des de ben aviat. Així Karl Kraus, jueu universal de Viena i autor de l'obra imprescindible Els últims dies de la humanitat, denunciava en un article, amb prou feines un any després del Congrés de Basilea (1897), acta fundacional del sionisme, la identitat d'objectius i procediments entre el moviment de Theodor Herzl i els partits antisemites d'Àustria, encapçalats pel diputat Schneider de la Baixa Baviera. Aquestes dues forces, segons Kraus, «aspirarien secretament a una aliança: el crit “fora els jueus!”, procedent dels estudiants nacionalistes austríacs, va guanyant esferes que l'apatia política fa receptives a aquest eslògan i s'ha vist de seguida els jueus antisemites (els sionistes), amb un zel mai assolit fins avui dia pels aris, aportar el seu concurs a un objectiu que, en efecte, els és comú, malgrat lleugeres diferències». O també: «ja que el tipus jueu s'ha atret, a causa de certs trets fisonòmics, el riure dels imbècils, els nostres jueus extremistes converteixen en una qüestió d'honor posar l'accent sobre aquestes particularitats, volent replicar, amb el seu zel de neòfits, l'antisemitisme més vulgar, encarnat sobre la curvatura d'un nas». Setanta anys més tard, cap al 1970, després d'Auschwitz, després de la creació de l'Estat d'Israel, el més serè Víctor Kempleren, que va vestir també la camisa amb l'estrella groga, comparava amb fredor de filòleg les doctrines i mètodes propagandístics de Herlz i Hitler en la seva obra impecable —esbossada a bocins, d'habitació en habitació, de poble en poble, perseguit pels nazis— sobre la Llengua del Tercer Reich. L'anàlisi detallat dels principis i procediments mereix una lectura atenta per part de qualsevol lector imparcial, però aquí em limitaré a reproduir-ne les conclusions: «les coincidències entre tots dos són contínues... Ideològiques, estilístiques, psicològiques, especulatives, polítiques ; i de quina manera es van estimular mútuament! (...) Hitler va aportar al sionisme i a l'Estat jueu més partidaris que el propi Herzl. I Herzl, al seu torn... de qui podria aprendre Hitler coses més essencials i útils? (...) Sens dubte la doctrina nazi va ser estimulada i enriquida en repetides ocasions pel sionisme».
La perplexitat de l'agressor és immoral. La perplexitat de l'agredit acaba per confinar-lo en la privilegiada dissort de la identitat. El patiment i l'aïllament dels palestins des de fa més de 50 anys comença a generar entre ells la consciència pastosa d'una especificitat d'excepció, un clinamen també de “poble escollit”. La Humanitat no pot voler que els palestins es converteixin en “jueus”. Per allò que els altres poden arribar a fer-los i per allò que ells mateixos, si no ens apressem en reparar un tort tan immoral, poden arribar a fer.
L'estil intempestiu de Kraus fa del sionisme “l'enemic de la caritat humana”, el millor sostenidor de la “causa antisemita”. Si l'antisemitisme significa alguna cosa encara avui ; si serveix per a anomenar, més enllà del patiment dels jueus, la forma extrema del racisme que contra ells va sortir a la llum ; si designa aquella negació radical de l'altre que amenaça també altres persones i que compromet tothom ; si evoca els perills que per a tothom incuba en el seu nihilisme d'acer, llavors el text d'Imre Kertész no és només un pamflet sionista: és també un pamflet antisemita.
L'antisemitisme despobla l'univers en el llenguatge abans (o al mateix temps) que el despobla en la realitat. El text d'Imre Kertész es munta sobre la trama d'alguns dels seus recursos més senzills (els quatre palots dels racisme): amortir o rebaixar la “qualitat” de l'existència de l'altre, localitzar els mòbils de la seva conducta fora de les zones comunes de la humanitat, aprehendre'l només amb les pinces de l'estereotip o de la propaganda, confondre els límits del món amb els de la pròpia superioritat. Amb aquests quatre elements, més unes quantes metàfores zoològiques, unes altres pugilístiques i un gran exèrcit, els nazis van assassinar sis milions de jueus a la Segona Guerra Mundial.
La neurosi és una forma de nihilisme. Al neuròtic, tancat en el seu patiment inigualable, l'irrita que la seva dona s'inclini a curar la ferida del nen que acaben de pegar. El sionisme és el programa polític de la neurosi. Des del balcó del seu setè pis, a Kertész li fereix que els intel·lectuals europeus —tant de bo fos cert— girin els ulls cap a un patiment que no és el seu. «Després de tanta solidaritat verdadera i fingida s'ha passat pàgina: els mandarins han dirigit la mirada severa cap a Israel. En determinades ocasions sens dubte tenen raó: tanmateix, mai no han comprat un bitllet per a l'autobús que fa el trajecte entre Jaifa i Jerusalem». Des del balcó. Que calia esperar d'un intel·lectual rigorós, engrandit pel premi Nobel, supervivent d'Auschwitz i que acaba de llegir una conferència de títol El llegat dels supervivents de l'Holocaust. Implicacions morals i ètiques per a la humanitat? Potser que hagués agafat també l'autobús de Jerusalem a Ramalah, de Jerusalem a Nablús, de Jerusalem a Jenin. Kertész està massa atrapat en la seva experiència personal per a tenir experiències personals ; està massa atrapat en la seva experiència “jueva” per a tenir també experiències “palestines”. És una llàstima. Si hagués agafat l'autobús de Jerusalem a Ramalah, de Jerusalem a Nablús, de Jerusalem a Jenin ; si hagués estat detingut a deu check-points durant el camí ; si hagués vist les prenyades donant a llum entre les metralladores i les ambulàncies retingudes i els queviures escampats pel terra ; si hagués vist els seus soldats humiliar i colpejar els pares davant dels seus fills ; si hagués vist com disparaven enmig de rialles un “beduí” que corria recollint-se la galabiya ; si hagués vist plorar un homenot entre les ruïnes de la seva casa aterrada ; si hagués vist els carrers buits sota el toc de queda, els estels tirotejats als terrats, els escolars rebentats camí de l'escola ; si hagués vist els homes de genolls i amb els braços tatuats davant dels tancs i les pintades en hebreu profanant llars d'infants i llocs de pregària, i els quadradets de faves i tomàquets esclafats amb acarnissament per un heroi dins d'un carro armat ; si hagués respirat només un minut amb pit humà l'horror de l'Ocupació que per als Palestins dura ja trenta i set anys ; si hagués baixat del seu balcó i hagués anat a Ramalah, a Nablús, a Jenin, a Hebron, a Rafah, potser llavors hauria trobat proves de què té raó i de què, al contrari del que afirma insensatament Saramago, entre la situació dels jueus a Auschwitz i la dels palestins a Gaza i als Territoris Ocupats no hi ha cap relació.
Però els palestins no existeixen ; Kertész procura evitar fins i tot el seu nom, com el de Jahvé, però al contrari, per a no tenir que ascendir-los a humans ; i si alguna vegada els crida a escena és per a exposar-los com a monstres de barraca o il·lustracions d'un llibre de malformacions genètiques: «confesso que no entenc res i em costa creure que estem davant d'una qüestió merament política» ; «l'acte (dels suïcides) revela un tipus d'amargura que no pot explicar-se només per impulsos nacionalistes» ; la manera amb què duen a terme els seus atemptats «demostra que no només es tracta de crear o no un Estat palestí». Per què, doncs, aquests joves “es rebenten fent esclatar una bomba”? Per “plaer”. Kertész no vol buscar cap altra explicació i, és clar, no en troba cap altra. Encara més: no arriba a aquesta conclusió per eliminació ; ell veu, ha vist el “plaer” dels palestins abraçats a les seves bombes ; el plaer és el fet de què parteix —pressupostari, evident, incontrovertible— i des del que refusa qualsevol altra consideració. Cal descartar tots els factors polítics o psicològics o socioeconòmics perquè és clar que senten plaer quan ho fan. Cansats d'atipar-se de caviar en luxosos restaurants, de ballar a discoteques, de conduir bòlids viatjar arreu del món, es despengen des de l'espai sobre Israel, que no els ha fet res però que els agafa més a prop, i es fan volar pels aires en un mercat de Tel Aviv. Quina mena d'infàmia és aquesta? Quina falta de respecte a la pròpia intel·ligència? Quina abjecta transferència de responsabilitat? Així treballa la neurosi amb les seves xarxes d'ignorar existències. Pel plaer. És veritat que no caldria ja cap altra mòbil per a mesurar la monstruositat gratuïta d'aquests atemptats, però Kertész, sense adonar-se de què el plaer és desinteressat, insinua que ho farien, alhora, per diners. Les famílies obligarien els seus fills —aquells que no estan naturalment inclinats a les emocions fortes— a posar-se la bomba al pit per a cobrar després els 25.000 dòlars que, segons la propaganda sionista, Saddam Hussein pagaria com a recompensa. Quina immoralitat és aquesta de privar per endavant tot un poble dels ressorts més banals, els més antropològics, de la moral? Se n'adona Kertész d'on condueix aquesta pendent? O donem per suposat que els palestins estimen els seus fills i els seus xicots, que respecten els seus pares, que saben apreciar un regal i tornar un favor, que sagnen quan se'ls punxa i ploren quan se'ls colpeja, que s'emocionen veient una bona pel·lícula o la posta de sol entre les oliveres, que volen viure en pau i fer una festa i enamorar-se i donar cops a una pilota i explicar una acudit, exactament igual que els jueus, o els hem exclòs de l'espai comú de la humanitat, amb les conseqüències que Kertész, aquest cop sí, coneix per pròpia experiència. No són homes, doncs? Per no tenir, els palestins no tenen ni psicologia ; la seva personalitat està ja forjada des del principi, amb independència del que veuen, escolten o viuen, en la forja del mal intemporal de què van sortint d'una peça, amb la bomba instal·lada al pit. Res no els afecta. Com és possible que aquest Occident psiquiatritzat de cap a peus, en el que hi ha gabinets psicològics especialitzats per a assistir els veterans d'Afganistan, els familiars de les víctimes de les Torres Bessones, les víctimes de la violència domèstica, els nens maltractats, els aturats i fins i tot els divorciats, no sigui capaç ni per un moment d'interpretar d'una altra manera el gest mitjançant el qual un palestí de vint anys, que no ha tingut ni un sol dia de tranquil·litat i seguretat en la seva vida, decideix matar-se emportant-se el major número d'israelians per davant? Eyad El-Sarraj, psiquiatra, ens recorda que els joves màrtirs d'avui són els nens de la primera Intifada, el 60% dels quals van ser testimonis de les pallisses que van rebre els seus pares per part de l'exèrcit d'ocupació. Veure com peguen, insulten i humilien ton pare, garantia de protecció i invulnerabilitat per a un nen, eix de la seva pròpia dignitat, potser afectarà menys que un divorci o que un acomiadament? Però no podem introduir, no ja la política, ni tan sols la psicologia, i això per imperatiu neuròtico-sionista. Per què el plaer? Perquè el seu contrari, la desesperació, exigiria a Kertész introduir totes que coses que falten en el seu text i de les que no vol parlar. Caldria introduir l'Ocupació, les matances de nens i dones, la fam induïda, l'aterrament de cases, les tortures, les deportacions, les pallisses, per a què aquests joves assassins estiguessin desesperats! Caldria introduir la pròpia responsabilitat, la responsabilitat israeliana en aquesta història. I per a no haver de fer-ho —típic mecanisme neuròtic— Kertész prefereix privar els palestins de tota humanitat. Això sí que és, em sembla, antisemitisme.
Per plaer o per diners. Curiosa projecció la d'Imre Kertész. Els clixés de l'antisemitisme clàssic, és que potser no es complaïen precisament en subratllar la naturalesa perversa de la sexualitat jueva i la seva cobdícia monstruosa, capaç de vendre una filla per una mica d'or? La vida del jueu del gueto, no estava presidida justament per la luxúria i l'avarícia? També per una religió infantil i bàrbara que li imposava mullar en sang de nen cristià les hòsties consagrades. Ni això li falta a Kertész. «De quina manera explicar que joves plens d'energia es prestin a cometre atemptats suïcides? Segons un amic, els diuen que “més enllà”, en l'harem de l'altre món, els esperen 72 verges que els satisfaran amb carícies». Si ens hem prohibit introduir la política i la psicologia, introduïm la religió, que sempre és molt útil. Aquí el plaer, com a motor de l'existència dels palestins, s'uneix estretament a aquesta versió d'una fe per a canalla que enganyaria els seus fidels tot prometent-los, com a recompensa pels seus crims, una orgia ininterrompuda en el paradís. El gest de fer-se esclatar és un plaer en si mateix i, contemporàniament, el mitjà per a assolir un plaer superior. Això sí que és una veritable economia dels plaers! Repugna una mica la ironia displicent, intel·lectualment superior, amb què Kertész fa broma tot seguit a propòsit del paper de les dones, sense adonar-se que està incorrent, en empassar-se aquesta història, en el mateix ridícul etnocentrisme —ignorant, infantil i prepotent— del cavaller colonialista que, amb el got de whisky entre les mans, infla la seva superioritat menyspreant des del bungalou la credulitat dels negres, que veuen dimonis a les culleres de fusta. Els palestins són salvatges, primitius, pagans i infidels, com dirien els cristians, i en tot cas marrecs horrorosos desproveïts de tota puresa per un pecat de raça o de cultura. Per tal de no introduir l'Ocupació, per tal de no introduir les matances de dones i nens, la fam induïda, l'aterrament de cases, les deportacions i les pallisses, Kertész introdueix, degluteix i repeteix aquest conte antisemita indigne d'un —suposem— humanista culte que hauria de conèixer, alhora, la faiçó dels homes i la història de les religions.
Per plaer, per diners i per Alà. Potent anàlisi, valga'm déu. Per què es maten? Cap d'ells no voldria matar-se si tingués un tanc i per tant —tenia raó Leila Yaishi al camp de Burj Al-Barajneh al Líban— no són exactament suïcides. Les coses no són tan senzilles com semblen. Es maten per allò que ells mateixos diuen quan se'ls pregunta. Per què es maten? Es maten per “nació, pàtria, llar”, aquelles paraules que tant van emocionar Kertész al peu de l'escala de l'avió i que fins llavors sempre li havien resultat “conceptes inaccessibles”. Per què es maten? Es maten mig per desesperació i mig per generositat, en un món tan dolent, tan injust, tan castigat, que en ell la generositat només pot ser immoral i destructiva (i en què, viceversa, la moralitat només pot ser covarda, egoista, interessada, insolidària i inhumana). Es maten, no per a fer-se acaronar per 72 hurís, sinó per a què els seus fills puguin acaronar les seves xicotes al balcó d'una casa que no ha de caure ; per a què els seus nebots besin l'aigua d'uns rius que ningú no els ha de robar ; per a què els seus companys de classe es deixin acaronar la cara per la brisa de la tarda, recolzat en una olivera que cap tanc no ha d'arrencar-los. Això és el que confessen els “màrtirs” fallits davant de les càmeres de televisió. I naturalment, com que són creients, els reconforta saber que també aniran al paradís. Però molt em temo que, fins a tal extrem ha arribat l'obstrucció de totes les escletxes —a través de les quals mirar un futur sense patiment— que molts d'ells es farien esclatar fins i tot a costa de renunciar a la salvació eterna de la seva ànima.
Hi ha moltes raons per a què no ens agradin els atemptats-cos (no els anomenem més 'atemptats suïcides'), com agraden cada cop menys a més gent entre els propis palestins. Té raó Etienne Balibar: «La major exigència de justícia és al costat dels palestins, la major mesura d'injustícia està al costat d'Israel». El que no es pot fer és moralitzar des d'un balcó per a mesurar millor, per contrast, la pròpia innocència. «Les guerres del nostre temps» diu Imre Kertész «són guerres sempre tenyides de moral, en una mesura que potser mai no havíem assolit. En el nostre món modern —o postmodern— les fronteres no transcorren entre nacions, ètnies, confessions, sinó més aviat entre concepcions del món, actituds davant del món, entre raó i fanatisme, paciència i histèria, creativitat i afany destructiu de poder. En la nostra època mancada de fe es lliuren guerres bíbliques, guerres entre el Bé i el Mal». La humanitat, el Bé, la raó, la creativitat tenen exactament para Kertész els límits de la seva tribu, com per a aquells pobles primitius de què ens parla Levi-Strauss que es donaven a si mateixos —en les més diverses llengües— en nom d'Els Homes. L'espiritualitat s'ha encarnat, en aquest món postmodern, en un tanc jueu batejat Merkava (“benvingut” en hebreu?).
«Ho confesso amb tota sinceritat: quan vaig veure al televisor els tancs israelians que es dirigien a Ramala, una idea em va travessar l'ànima de forma involuntària i ineluctable: Déu meu, que bé que pugui veure l'estrella jueva sobre els tancs israelians i no cosida sobre la meva roba com al 1944». Per Déu, no es podria conformar Kertész amb l'alegria de veure-la onejar en una escola? Cal que sigui en un tanc? El supervivent d'Auschwitz no ens diu què hi van a fer a Ramala aquells tancs ; no l'importa ; se sent content i segur com els bons alemanys que veien, des de les seves granges, passar els seus camí de Polònia, a la caça de jueus. Kertész cita, amb truculència manipuladora, l'atemptat contra l'autobús de la línia Jaifa-Jerusalem (són massa tots aquells “bocins de cossos destrossats” per a una acció, sens dubte atroç i injustificada, que va ocasionar una víctima). El que no diu Kertész es que aquella mateixa nit deu tancs israelians i una excavadora van entrar a Rafah i van enderrocar sense avisar dues cases, on va morir esclafat Taufiq Bereka, de quatre anys, que dormia profundament i de forma plàcida —com tots els nens d'aquesta edat— al seu llit. Quants israelians han mort al seu llit sota les bombes palestines? Aquestes coses fan els tancs Merkava que tanta joia posen en el cor sensible de Kertész. Van a Ramala i aterren cases, destrueixen ministeris, centres culturals, arxius, hospitals, bombardegen escoles, arrasen oliveres, esclafen tomaqueres. I els nens —els nens— quan veuen l'estrella de David estampada sota del canó, com que són antisemites, en lloc d'alegrar-se com Kertész, tremolen de por. El supervivent d'Auschwitz s'alegra del terror dels nens palestins. No pot evitar-ho: renilla de plaer. Què us heu pensat, petitons? Ara nosaltres som els nazis.
Quin món és aquest en què ja no podem confiar ni tan sols en un supervivent d'Auschwitz? Pot un perseguit pel nazisme mentir, munyir la vaca dels clixés, vorejar l'existència dels altres, explotar la seva autoritat per a legitimar una ferotge obra de conquesta i ocupació? No, no pot. Primo Levi, un dels homes que més respecto i dels escriptors que més admiro, supervivent també dels Lager, enumerava l'any 1976 alguns dels factors que els van ajudar a suportar aquest infern sense mesura. Acaba així: «Potser també m'hi ha ajudat el meu interès, que mai no va debilitar-se, per l'esperit humà i la seva voluntat no només de sobreviure (comú a tothom), sinó de sobreviure amb la finalitat precisa de relatar les coses a què havíem assistit i que havíem suportat. I finalment potser hi hagi tingut un paper també la voluntat, que vaig conservar tenaçment, de reconèixer sempre, fins i tot en els dies més negres, tant en els meus camarades com en mi mateix, homes i no coses, sostraient-me així a aquella total humiliació i desmoralització que va portar molts al naufragi espiritual».
Imre Kertész és un supervivent a mitges. No va sobreviure realment. Va sobreviure físicament, perquè era jove i fort, però es va deixar la pell moral als Lager. Els nazis el van vèncer, van aconseguir el que es proposaven: va deixar de pensar en home i es va convertir en un “jueu”.
Kertész, des de llavors, creu que cal estimar els “jueus” com a un mateix, creu que cal protegir només els “jueus”, creu en la superioritat racial dels “jueus” i exigeix al món que sacrifiqui la justícia, el dret, la veritat, la vida de milers de persones, la pau internacional i fins i tot la pietat dels “jueus” (llegeixi-s'hi Israel) puguin apoderar-se, sense remordiment i amb seguretat, d'allò que no els pertany.
Si Kertész hagués sobreviscut realment a Auschwitz, si hagués sobreviscut, hauria tornat a posar-se la seva camisa trencada, amb l'estrella groga de David a la solapa, i hauria baixat al carrer, des del seu balcó olímpic, a alçar-se, vell i valent, davant dels tancs que anaven a Ramalah amb l'estrella groga de David estampada sota el canó. I així, estrella contra estrella, David contra David, els jueus haurien tornat a ser, seguirien sent, contra els antisemites de tota mena, la “minoria universal” en què els homes reconeixerien, avergonyits de si mateixos, els valors que li han permès de sobreviure fins avui dia tots els Lager de la Història.
En vigílies de l'immoral atac dels EEUU a Iraq, quan a Israel governa un criminal de guerra decidit a trobar una “solució final” a la “qüestió jueva” (perdó, palestina), mentre un obús llançat per un tanc Merkava impacta contra una escola de Rafah i mata dues dones i quatre nens, l'Acadèmia Sueca concedeix el premi Nobel de la Pau a un ex-president estatunitenc i el premi Nobel de Literatura... al sionisme.
Just la maneta de Déu —i en el moment just— que els homes necessitàvem per a provar de posar una mica d'ordre en aquest món.
.
Article original: Imre Kertész, premio Nobel al sionismo.
.
