El nostre estupor davant dels atemptats suïcides, aquella combinació d'escàndol i desassossec que ens envaeix davant del palestí de Hamàs que es desbarata enmig de la gent, a què es deu? On ens toca? Per què ens pertorba d'aquella manera? No hi pot tenir res a veure, sens dubte, el número de morts que provoquen ni amb el fet que es tracti tants cops de víctimes civils (“civil” és una categoria política, “innocent” una categoria moral ; no hauríem de barrejar-les mai ; i que sumem la “innocència” a la “condició civil” de les víctimes, per tal d'agreujar la culpa dels responsables, només indica fins a quin punt les categories polítiques s'han tornat als nostres dies completament irrellevants). No pot ser —dic— un qüestió de sensibilitat. Després de tot, nosaltres som especialistes en produir víctimes: hem matat més i millor, durant més temps, a major escala, amb mitjans més sofisticats i eficaços que qualsevol altra cultura de la terra ; hem triturat, escaldat, esmicolat i fet pols uns seixanta milions de persones als darrers cinquanta anys.
No és això, doncs, el que ens pertorba. El que ens pertorba és més aviat l'ús que els “terroristes” fan del seu propi cos. El gest de fer-lo servir en públic, contra el públic, ofèn profundament la manera amb què ens han ensenyat a tractar els nostres cossos, i ofèn també el nostre concepte antropològic de la mort. La mort l'hem viscuda sempre com la irrupció desestabilitzadora d'allò individual en allò social, la ruptura privada d'un consens, l'aïllament brutal que provem de reassimilar mitjançant paraules i cerimònies socialment convingudes. El suïcidi n'és només el cas extrem. Un home que es mata és un home que deixa un missatge ; la seva mort mort és el missatge borrós d'una intimitat irreductible ; l'afirmació “no” d'un home que es dóna de baixa de tots els seus compromisos (i que revela així, com un llamp, la dimensió impolítica, ineducada, metafísica de l'home). Tot això ens espanta, però ho comprenem. El que no podem comprendre, allò que ens escandalitza en el més profund, és el gest d'un home que inscriu la seva pròpia mort en la continuïtat de la vida ; que es menysprea fins el punt d'apreciar més un destí col·lectiu ; que mor amb la mirada posada (no la seva ànima, no) en el món comú del que el seu gest l'ha exclòs per a sempre. És a dir: allò que estem incapacitats per a acceptar (avui més que mai, havent perdut quasi completament el sentit d'ambdues nocions) és la relació entre la mort i la política.
Cal dir la veritat: els musulmans se suïciden poc. Els musulmans es suïciden molt menys que els cristians. Així ho registren les estadístiques de l'Organització Mundial de la Salut. A França, on la gent se suïcida moltíssim, l'índex és de 19 suïcides per cada cent mil habitants. A Alemanya, de 15 ; al Canadà, de 13 ; als Estats Units de 12. Espanya es manté en uns nivells “occidentals”, una pica per sobre d'Anglaterra (8). Per contra, a l'Iran el percentatge descendeix a un inaprehensible 0'2, lleugerament més alt, tanmateix, que el d'Egipte o Síria, on el suïcidi és quasi inexistent (0'1). Els dos països musulmans amb major índex de suïcidis, Kuwait i Bahrain, emirats del Golf corromputs pel petroli, se situen molt per davant dels altres, amb un 2'2 i un 3 respectivament, però molt lluny, en qualsevol cas, dels nostres registres occidentals. (Fins i tot els jueus d'Israel es suïciden molt més, gairebé tant com els cristians: 7 de cada 100.000).
Els musulmans també es maten molt poc entre si. Es maten molt menys que els cristians. Tots els anys, per exemple, moren als Estats Units 30.000 persones per arma de foc, un balanç superior al d'un anys de guerra als Balcans. A Suècia, país europeu amb els índex més alts, el número d'homicidis assoleix un 10,3 (per cada 100.000 habitants). A Canadà, França i Alemanya les xifres oscil·len entre un 10 i un 7. A l'Amèrica Llatina, la zona més violenta del planeta, s'eleva fins a un 30,7. I els musulmans? Jordània, amb els percentatges més alts, amb prou feines supera l'1 ; el Marroc, per exemple, registra 0,877 homicidis a l'any (sempre per cada 100.000 habitants) ; Turquia 0,520 ; Iraq 0,149 ; Egipte 0,037 ; Síria 0,017. (Els jueus d'Israel, per la seva banda, assassinen també copiosament, al mateix nivell que els cristians: 6,278, molt per sobre, per cert, dels bons cristians espanyols —només un 2,2—, influenciats tal vegada pels set segles de presència islàmica a a la península).
Hi haurà cap relació entre aquestes dades estadístiques i la inclinació, més o menys accentuada, a l'atemptat suïcida? Juguem a musulmans i cristians, com els mitjans de comunicació, i elucubrem sobre les tendències necròfiles internes a cada cultura.
Per què se suïciden tan poc els musulmans? Perquè són molt obedients.
Per què se suïciden tan poc els cristians? Perquè estan desesperats.
Per què no se suïciden els musulmans? Perquè s'ho prohibeix la seva religió. Es dirà que també als cristians s'ho prohibeix la seva. Es dirà potser que els que es suïciden no són veritables cristians. Però si juguem a musulmans i cristians aquesta explicació no val. Caldrà buscar una diferència essencial, inscrita en el cor teològic d'ambdues religions. Vegem-ho. Allah és un deu que s'ocupa de la seva gent, que ha baixat del cel per a regular les relacions entre els homes ; un deu que obliga els seus fidels, a més, a cuidar aquestes relacions (i a reconèixer-s'hi subjectivament). Aquest compromís de Déu amb la col·lectivitat incuba a l'Islam l'embrió (entre d'altres molts ous virtuals, millors i pitjors) d'un totalitarisme social que, molt justament, irritava Montesquieu. El Déu cristià, en canvi, atrau els homes cap al cel, un per un, cara a cara, i d'aquest tête-à-tête, que cobreix i configura al mateix temps els límits de la consciència, neix l'individu com a problema: allò que Kierkegaard anomenava “angoixa” (la voluntat de ser i de no ser alhora) i Hegel “consciència dissortada”. Aquest compromís unilateral de Déu amb cada home, d'esquenes al món comú i compartit, abriga la presència (més o menys reprimida al llarg de la història) d'un nihilisme social que, també molt justament, indignava Maquiavel. Els musulmans —diguem-m'ho així— no se suïciden perquè tant la seva vida com la seva mort pertanyen a tot el món. Que els cristians, per la seva banda, se suïcidin contra la prohibició del mateix Déu que els constituït en la angoixa, determina que se suïcidin tant com els antics romans, però sense la serenor de Petroni, Ciceró o Sèneca.
És una qüestió de lògica cultural. Els baixos índexs de suïcidi (i d'assassinat) al món musulmà són directament proporcionals a la inclinació dels palestins a matar-se entre si per a matar civils israelians. I al contrari: la mania de suïcidar-se (i d'assassinar-se) dels cristians (i jueus) és directament proporcional a la inclinació dels nord-americans a matar nens afgans (i palestins) sense exposar la pròpia vida.
Per què no se suïciden els musulmans? Perquè no tenen por de la mort. Per què es maten matant? Perquè no tenen por de la mort. Per què se suïciden els cristians? Perquè tenen por de la mort. Per què maten des de l'aire els cristians? Perquè tenen por de la mort. El cristianíssim tinent Mike —posem per cas— s'enlaira de Florida amb el seu B-52, vola a Afganistan, mata a Nourali (10 anys), Janaan (8), Salamo (6), Twayr (4) i Palwasha (2) i torna indemne a casa a temps de menjar-se una hamburguesa i de portar la seva neboda a veure Bambi. El tinent Mike és un covard. (I si algun dia arriba a clavar-se-li dins la consciència, com un estella, tot l'horror que ha comès, no provarà de reparar el món que ha malmès: cristià com és, es fotrà un tret a la boca per a no seguir angoixat).
Què és millor, més sa, més raonable, més educat? Tenir por o no tenir por de la mort? Això, em sembla, ja no depèn de ser cristià o musulmà sinó de tenir decència en una societat mínimament decent. Es bo tenir por de la mort si això es tradueix, en correspondència, a tenir por de matar. És bo no tenir por de la mort si això es tradueix, en correspondència, en donar la pròpia vida per a què visquin els altres. Allò bo —diguem-ne— és no tenir por de morir i tenir por, en canvi, de matar.
No hi ha gaire decència al nostre món. La paradoxa de Xen-Ti, vell filòfof xinès, s'ha convertit en el lema contemporani de la Cristiandat: “no sacrificaré ni un sol cabell del meu cap encara que en depengui la salvació de l'univers”. L'occident cristià està ple de tinents Mike, morts de por, disposats a defensar egoistament la seva pell fins i tot a costa de què l'onada se l'endugui també a ell per endavant. “Mai moriré, encara que això em costi la vida”. És a dir, els cristians mai ens mataríem per a matar altra gent perquè tampoc mai ens mataríem per a salvar altra gent.
La cultura cristiana —ho sabem— es nodreix de dues tradicions convergents. Una és la grega. Els herois grecs, fins on jo sé, se suïcidaven molt poc. Una excepció la constitueix el valerós Àiax, que va combatre Hèctor en igualtat i va defensar el cadàver de Patrocle de cent enemics. Com es recordarà, ofès per la concessió de les armes del difunt Aquil·leu a Odisseu, Àiax decideix atacar els seus propis compatriotes i, encegat per Atenea, escomet espasa en mà contra un ramat d'ovelles. Amb la ment ofuscada per l'engany diví, les mata totes menys dues, que confon amb Odisseu i Agamèmnon, a les que tortura i escorxa. Quan recupera la lucidesa i s'adona del que ha fet, Àiax no pot suportar la vergonya, clava l'espasa a terra i s'hi llança al damunt. Aquest él el model de suïcidi occidental: si s'ha perdut la fortuna, la casa, l'honor, els fills, ja no es té res a perdre. Algunes persones sensibles als patiments dels palestins invoquen d'alguna manera aquesta figura per tal d'explicar els atemptats suïcides: homes que es limiten a respondre mecànicament a una acumulació de restes, tot restant-se també ells mateixos. Però potser això és no entendre la dimensió positiva, “maquiavèlica”, profundament política, dels kamikazes palestins. Si l'acte sobirà del suïcida occidental és una afirmació “no”, el gest claudicant del suïcida palestí és una negació “sí”.
Però bevem també d'una altra tradició: l'hebrea. De entre tots els herois de la Bíblia, n'hi ha un que hem admirat els nens cristians i jueus per igual, un guerrer les gestes del qual són la quinta essència de l'amor a la pàtria i de l'esperit d'abnegació, com també del triomf de la voluntat a la derrota: Samsó, patró dels kamikazes (Jutges 12, 13-16). A Samsó de vegades “l'envaeix l'esperit de Déu” i mata llavors algú ; cau sobre ell la gràcia de Iahvé i tot es banya de sang al seu voltant ; fins al punt de què és aquest l'eufemisme formulari que utilitza el narrador a fi de preparar —i legitimar— cada nova matança. “El va envair l'esperit de Déu” i ja sabem que després hem de posar-nos a comptar els morts. El catàleg de les proeses de Samsó és exemplar: assassina 30 filisteus per a desposseir-los dels seus vestits i poder pagar així un deute ; caça i pren foc a 300 guineus per a devastar les vinyes i oliveres dels seus enemics ; amb una barra, sempre “posseït per l'esperit de Déu”, en mata mil més. Quan és finalment capturat i encegat (després de l'episodi amb la perruquera Dalila), és portat a la gran festa a palau, i el lliguen entre dues columnes. “La casa era plena d'homes i dones ; hi havia dins tots els tirans dels filisteus i, al terrat, uns tres mil homes i dones contemplant els jocs de Samsó”. Llavors, Samsó va invocar Déu (“Senyor Iahvé, digna't a recordar-te de mi, fes-me fort només aquesta vegada, oh Déu, per a què doni un cop que em vengi des filisteus pels meus dos ulls”) i ensorra les columnes cridant: “Mori jo amb els filisteus!”. La casa, com es recordarà, s'ensorra sobre la gent allí reunida, matant tothom. Aquesta altra tradició, que és també nostra, que és sobretot jueva, que els sionistes van citar tantes vegades en la seva particular guerra “d'alliberament”, no hauria de permetre'ns entendre millor el suïcida de Hamàs?
Si un ha perdut la fortuna, la casa, l'honor, els fills, ja no té res a perdre. Si a un li han matat els fills, li han robat la fortuna i li han volat la casa, encara es té alguna cosa que guanyar ; ho diu el relat de Samsó: “els morts que va matar en morir van ser més del que havia matat en la seva vida”. La seva mort va ser, doncs, la seva millor arma. Un musulmà ha d'acceptar tot patiment que li vingui d'Allah ; però Allah li obliga a no acceptar els patiments injustos que li vinguin dels homes. En condicions de desigualtat de forces, que es pot fer? És una qüestió de mitjans. Si a un l'han privat de la casa, de l'aigua, de la terra i dels fills, si no té míssils ni exèrcits, encara li queda... el cos. No és difícil d'entendre. Que no és aquest el principi de la vaga? Locke deia que el cosa era “la mesura de tota propietat privada”, la darrera propietat del qui ha estat desposseït de tota la resta ; i Marx ens recordava que, aquell que ja és només amo de la seva pell, no té més remei que dur-la a què se la tonguin al mercat. El vaguista desesperat retira el seu cos de la relació injusta que el nodreix, exposant-se a morir de gana, per a transformar les relacions de producció, per a intervenir en les condicions socials de la seva supervivència. La vaga és un suïcidi militant, un suïcidi abocat al món, una negació que diu “sí” al futur de l'home i de les coses. Això és el que passa amb el kamikaze: el cos no és aquí, un cop tot s'ha perdut, l'últim obstacle a remoure, la resta de la que cal desfer-se. És un instrument, una arma, una eina positiva d'intervenció en el món. Els kamikazes, en retirar-se violentament d'ell, se segueixen ocupant del món. Per això en realitat els islamistes de Hamàs no consideren “suïcidi” l'atemptat del kamikaze. Aquesta és la seva interpretació. Déu prohibeix al Corà de fer mal al propi cos, però obliga a ajudar a la pròpia societat. Prohibeix l'alcohol, l'ascetisme i el suïcidi, i prescriu l'almoina, la hisba i la justícia social. Els kamikazes palestins són fedayin o shuhadà, homes abnegats i generosos que no volen simplement matar-se, que no volen alliberar-se de cap angoixa interior, que no combaten cap “consciència dissortada”: volen canviar les coses de les que ja no gaudiran, alliberar per als seus fills la terra que ja no trepitjaran. Es tracta, doncs, d'homes altruistes que utilitzen l'única arma que posseeixen per a ajudar —o al menys això creuen— la gent que s'estimen. I per això Déu, que s'ocupa de la seva gent, els recompensa amb el paradís.
L'assalt final a les coves de Tora Bora s'ha deixat a mans dels musulmans ; els cristians dels EEUU bombardegen des de l'aire i la seva missió a terra consisteix —diu Rumsfield— “en coordinar els atacs sense implicar-se directament en els combats”. Estem acostumats a explotar, utilitzar i instrumentalitzar el cos dels altres ; estem acostumats a llançar cossos aliens, carregats de munició, contra els nostres enemics. Això és allò cristià: no jugar-se mai la pròpia pell. I això és el que resulta pertorbador i escandalós als ulls dels nostres cristians (que consideren el seu cos un fi en si mateix, una mercaderia sagrada, aïllada, autosuficient, que no es pot relativitzar): que els musulmans el tractin com un mitjà, com un instrument, com un procediment d'intervenció. Però que els donin altres mitjans (B-52, bombes de raïm, míssils) i veurem si no esdevenen, al seu torn, cristians.
Perquè, en efecte, això de musulmans i cristians és només una broma de mal gust. Els pobres se suïciden poc i maten am el seu cos. Els rics es suïciden més i maten amb míssils teledirigits. Tot és una qüestió de mitjans i condicions. Ja hem vist aquests darrers cinquanta anys els jueus comportar-se com aris. En les seves mateixes condicions, el cristians no es comportarien com musulmans? Posem a prova la “guerra de civilitzacions” amb un experiment acadèmic: deixem —per exemple— la cristiana ciutat de Chicago sense llum ni aigua ni aliments, bombardegem els seus hospitals i les seves estacions de televisió les vint-i-quatre hores del dia, tallem les cames dels seus nens i violem les seves dones durant només deu anys —tampoc cal exagerar— i asseguem-nos a esperar què passa. És així, em sembla, com Àiax es converteix en Samsó. No conec cap procediment més eficaç —ni propaganda ni proselitisme ni bons exemples— per a què els homes canviïn ràpidament de religió. Tragueu-los tot menys els seus cossos i espereu.
.
Article original: El atentado suicida: la negación "sí"
.
