Del món àrab a l'Amèrica Llatina - Què passa amb Líbia?

Tenim la impressió que un gran procés emancipador mundial pot veure's avortat per la implacable ferocitat de Gaddafi, la intervenció estatunidenca i la poca clarividència d'Amèrica Llatina. Descriuríem així la situació: en una zona del món lligada de nou per fortes solidaritats internes i de la que només s'esperava letargia o fanatisme ha sorgit una onada d'alçaments populars que amenaça de fer caure, un darrere l'altre, tots els aliats de les potències occidentals a la regió. Amb independència de les moltes diferències locals, aquests alçaments tenen alguna cosa en comú que, per cert, els distingeix radicalment de les "revolucions" rosades i taronges promogudes pel capitalisme en l'òrbita ex soviètica: demanen democràcia, sí, però lluny d'estar fascinades per Europa i els EUA són dipositàries d'una llarga, arrelada, radical tradició antiimperialista forjada al voltant de Palestina i Iraq. No hi ha en els alçaments populars àrabs cap senyal de socialisme, però tampoc d'islamisme ni —el més important— de seducció eurocèntrica: es tracta d'una revolta econòmica i alhora d'una revolució democràtica, nacionalista i anticolonial, fet que obre de sobte, quaranta anys després de la seva derrota, una inesperada oportunitat per a les esquerres socialistes i panarabistes de la regió.

L'Amèrica Llatina progressista, els processos emancipadors pioners de la qual constitueixen l'esperança de l'antiimperialisme mundial, hauria de donar suport en aquests moments al món àrab sense reserves, avançant-se a l'estratègia de les potències occidentals, desbordades pels esdeveniments i a les que Gaddafi està donant l'oportunitat d'un retorn —militar potser, però sobretot propagandístic— com a paladí dels drets humans i de la democràcia. Aquest discurs és poc creïble en aquesta zona del món, on Fidel i Chávez gaudeixen d'un enorme crèdit popular, però si Amèrica Llatina s'alinea, per activa o per passiva, amb el tirà, no només els contagiosos avenços populars, que s'acosten ja a Europa i s'han traslladat a Wisconsin, es veuran irremeiablement detinguts, sinó que es produirà una nova fractura en el camp antiimperialista que els EUA, sempre vigilants, rellotgers del món, aprofitaran per a recuperar el terreny perdut. Una mica d'això pot estar passant ja com a resultat d'una combinació de desconeixement i d'antiimperialisme esquemàtic i sumari. Els pobles àrabs, que tornen a l'escena de la història, necessiten el suport dels seus germans llatinoamericans, però és sobretot la relació de forces mundial la que no pot permetre's una vacil·lació per part de Cuba i Veneçuela sense que Cuba i Veneçuela en pateixin també les conseqüències i les pateixin amb ells l'Amèrica Llatina i les esperances de transformació a nivell planetari.

Podem al·legar que sabem poc del que passa a Líbia i sospitar de les condemnes occidentals, mediàtiques i institucionals, dels últims dies. Podem quedar-nos en això. Els imperialistes són més intel·ligents. Ells, que tenen molts interessos concrets a la zona, han defensat fins al final als seus dictadors, però quan han comprès que eren insostenibles els han deixat caure i han escollit una altra estratègia: donar suport a processos democràtics controlats, seleccionar minories postmodernes com a motor de canvis limitats i desplegar sense pudor, sabent que la memòria és curta i els reflexos de l'esquerra molt immediats, un nou arc de Sant Martí de retòrica democràtica. Caldrà oposar-se a qualsevol ingerència occidental, però no crec, sincerament, que l'OTAN envaeixi Líbia; el que sí que ens sembla és que aquesta amenaça, tot just apuntada, té l'efecte d'enredar i esborrallar el camp antiimperialista, i això fins al punt de fer-nos oblidar una cosa que sí hauríem de saber: qui és Gaddafi. Oblidar pot produir almenys tres efectes terribles: trencar els lligams amb els moviments populars àrabs, donar legitimitat a les acusacions contra Veneçuela i Cuba i "represtigiar" el molt danyat discurs democràtic imperialista. Tot un triomf, sens dubte, per als interessos imperialistes a la regió.

Gaddafi ha estat durant els últims deu anys un gran amic de la UE i dels EUA i dels seus dictadors aliats a la zona. Només cal recordar les incendiàries declaracions de suport del Calígula libi al deposat Ben Alí, a les milícies del qual molt probablement va proporcionar armes i diners durant els dies posteriors al 14 de gener. Cal recordar també la dòcil col·laboració de Gaddafi amb els EUA en el marc de l'anomenada "guerra antiterrorista". La col·laboració política ha anat acompanyada d'estrets vincles econòmics amb la UE, inclosa Espanya: la venda de petroli a Alemanya, Itàlia, França i els EUA ha estat paral·lela a l'entrada a Líbia de les grans companyies occidentals (l'espanyola Repsol, la britànica British Petroleum, la francesa Total, la italiana ENI o l'austríaca OM), per a no parlar dels suculents contractes de les constructores europees i espanyoles a Trípoli. D'altra banda, França i els EUA no han deixat de proporcionar armes per a què ara mati des de l'aire el seu propi poble, seguint l'exemple de la Itàlia imperial des de 1911. L'any 2008, l'ex secretària d'Estat Condoleeza Rice ho va deixar molt clar: "Líbia i els Estats Units comparteixen interessos permanents: la cooperació en la lluita contra el terrorisme, el comerç, la proliferació nuclear, Àfrica, els drets humans i la democràcia".

Quan Gaddafi va visitar França el desembre de 2007, Ayman El-Kayman va resumir la situació en un paràgraf que reprodueixo aquí: "Fa gairebé deu anys, Gaddafi va deixar de ser per l'Occident democràtic un individu poc recomanable: per tal que el traguessin de la llista estatunidenca d'Estats terroristes va reconèixer la responsabilitat en l'atemptat de Lockerbie; per a normalitzar les seves relacions amb el Regne Unit, va donar els noms de tots els republicans irlandesos que s'havien entrenat a Líbia; per a normalitzar-les amb els Estats Units, va donar tota la informació que tenia sobre els libis sospitosos de participar en la jihad al costat de Bin Laden i va renunciar a les seves "armes de destrucció massiva", a més de demanar a Síria que fes el mateix; per a normalitzar les relacions amb la Unió Europea, es va transformar en guardià dels camps de concentració on hi ha tancats milers d'africans que es dirigien a Europa; per a normalitzar les seves relacions amb el seu sinistre veí Ben Ali, li va lliurar alguns opositors refugiats a Líbia".

Com es pot veure, Gaddafi no és ni un revolucionari ni un aliat, ni tan sols tàctic, dels revolucionaris del món. El 2008 Fidel i Chávez (al costat de Mercosur) van denunciar justament l'anomenada "directiva de la vergonya" europea que reforçava la ja molt severa persecució a Europa de la humanitat nua de les pasteres i els murs. De tots els crims de Gaddafi potser el més greu i el menys conegut és la seva complicitat en la política migratòria de la UE, particularment italiana, com botxí d'emigrants africans. Qui vulgui una àmplia informació sobre el tema pot llegir “Il Mare di mezzo”, del valent periodista Gabriele del Grande, o acudir a la seva pàgina web, Fortresseurope, on es recullen alguns documents esgarrifosos. Ja l'any 2006 Human Rights Watch i Afvic denunciaven els arrestos arbitraris i les tortures en centres de detenció libis finançats per Itàlia. L'acord Berlusconi-Gaddafi de 2003 es pot llegir complet a la pàgina de Gabriele del Grande i les seves conseqüències es resumeixen de manera succinta i dolorosa en el crit de Farah Anam, fugitiva somali dels camps de la mort libis: "Prefereixo morir al mar que tornar a Líbia". Malgrat les denúncies que parlen de veritables pràctiques d'extermini —o precisament per elles, ja que demostren l'eficàcia de Gaddafi com a guardià d'Europa— la Comissió Europea va signar a l'octubre una "agenda de cooperació" per a la "gestió dels fluxos migratoris" i el "control de les fronteres", vàlid fins al 2013 i acompanyat del lliurament a Líbia de 50 milions d'euros.

La relació d'Europa amb Gaddafi ha fregat la submissió. Berlusconi, Sarkozy, Zapatero i Blair el van rebre amb abraçades el 2007 i el mateix Zapatero el va visitar a Trípoli el 2010. Fins i tot el rei Joan Carles es va desplaçar a Trípoli el gener del 2009 per promocionar-hi les empreses espanyoles. D'altra banda, la UE no va dubtar a humiliar-se i disculpar-se públicament el 27 de març de 2010 a través del llavors ministre espanyol d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, per haver prohibit a 188 ciutadans libis l'entrada a Europa arran del conflicte entre Suïssa i Líbia per la detenció d'un fill de Gaddafi a Ginebra acusat de maltractar el seu personal domèstic. Encara més: la UE no va emetre la menor protesta quan Gaddafi va adoptar represàlies econòmiques, comercials i humanes contra Suïssa ni quan va efectuar una crida a la guerra santa contra aquest país ni quan va declarar públicament el seu desig que fos escombrat del mapa.

I si ara aquests amics imperialistes de Gaddafi —que veuen com el món àrab es volteja sense la seva intervenció— condemnen la dictadura líbia i parlen de democràcia, llavors nosaltres vacil·lem. Apliquem les plantilles universals de la lluita antiimperialista, amb les seves teories de la conspiració i la seva paradoxal desconfiança cap als pobles, i demanem temps pera què es dissolgui el núvol de pols que aixequen les bombes llançades des de l'aire —per tal d'estar segurs que sota no hi ha un cadàver de la CIA. Això quan no donem suport directament, com fa el govern de Nicaragua, a un criminal el contacte més lleuger amb el qual només pot tacar per sempre qualsevol que es reclami d'esquerres o progressista. No és l'OTAN qui està bombardejant els libis sinó Gaddafi. "Fusell contra fusell" és la cançó de la revolució; "míssil contra civil" és una cosa que no podem acceptar i que, encara abans de fer-nos-en preguntes, hem de condemnar amb tota la energia i indignació. Però fem-nos-en també les preguntes. Perquè si ens en fem preguntes, les respostes que tenim —per poques que siguin— demostren a més de quin costat han d'estar en aquests moments els revolucionaris del món. Tant de bo caigui Gaddafi —avui millor que demà— i l'Amèrica Llatina comprengui que el que passa en aquests moments en el món àrab té a veure, no amb els plans maquiavèlics de la UE i els EUA (que sens dubte maniobren a l'ombra), sinó amb els processos oberts a la Nostra Amèrica, la de tots, la de l'ALBA i la dignitat, des de principis dels anys 90, seguint el camí de la Cuba de 1958. L'oportunitat és gran i pot ser l'última per a revertir definitivament l'actual relació de forces i aïllar a les potències imperialistes en un nou marc global. No caiguem en un parany tan fàcil. No menyspreem els àrabs. No són socialistes, no, però en els dos últims mesos, de manera inesperada, han deixat al descobert la hipocresia de la UE i els EUA, han expressat el seu desig d'una democràcia autèntica, lluny de tot tutela colonial, i han obert un espai per a posar en dificultats des de l'esquerra els intents de reconversió, també territorial, del capitalisme. És l'Amèrica Llatina de l'ALBA, la del Che i Playa Girón —el prestigi de les quals estava intacte fins ahir en aquesta zona— la que ha de donar suport al procés abans que el rellotger del món torni a fer girar les manetes cap enrere i en favor seu. Els països capitalistes tenen "interessos", els socialistes només "límits". Molts d'aquests "interessos" estaven amb Gaddafi, però cap d'aquests "límits" té res a veure amb ell. És un criminal i a més un destorb. Si us plau, companys revolucionaris d'Amèrica Llatina, els companys revolucionaris del món àrab estan demanant que no li doneu suport.

—Article original: Del mundo árabe a América Latina.

El teatre té la brutalitat i la màgia del circ i dels mítings (entrevista)

Entrevista a Santiago Alba Rico sobre la presentació de "B-52" a Gijón

Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) tenia previst de ser demà a Gijón per tal de veure sobre l'escenari la seva primera obra teatral, que ja havia estat estrenada el passat mes d'abril a Avilés. 'B-52' és el títol del muntatge que El Perro Flaco Teatro representa al Teatre Jovellanos (20.30 hores, 10 euros), però la situació de Tunísia, el país on viu, l'ha obligat a cancel·lar la cita. L'assagista, articulista, guionista de la Bola de Cristal i autor també de documentals com 'Bagdad Rap' sí que hi serà amb unes paraules que va escriure amb l'ànim de gelar el somriure del públic.

Com algú que viu a Tunis arriba a contactar amb una companyia asturiana per a posar en marxa un projecte sobre caçabombarders a l'Iraq?

Avui un pot dir on té casa seva, però no on viu. Vivim, en realitat, en constel·lacions d'amics, companys, lectors. David Acera (director de "B-52" al costat de Sonia Vázquez) i jo ens coneixem des de fa molt de temps i admirem els nostres respectius treballs. Va ser ell qui em va proposar aquesta primera incursió en el teatre.

L'obra ja es va estrenar, i diumenge es presenta a Gijón. Què se n'endurà l'espectador a part d'una bona estona? Quin pòsit li deixarà aquesta obra?

Doncs a part d'una bona estona, espero que l'espectador s'emporti també "una mala estona". El final, intencionadament explícit, busca gelar el somriure del públic. Jo diria que és una acta d'acusació. Tots volem en un B-52 i els espectadors d'un teatre també; són tan responsables com els pilots que hi ha dolçament tancats en aquest aparell mortal.

Va ser a Avilés en l'estrena, que a més va ser el seu debut com a autor teatral. ¿Provoca molt de vertigen veure en escena el que un ha pensat? Quines sensacions provoca?

És com tenir molts cossos fora del propi cos i no poder dominar-los. En aquest cas, el millor que podia passar és que es dominessin ells mateixos. La direcció i interpretació de Perro Flaco em sembla excel·lent. Trenta segons després d'obrir-se el teló jo ja estava tranquil, de manera que vaig poder gaudir de l'obra com si no l'hagués escrita jo.

Quines sensacions li provoca el teatre a algú acostumat a la televisió, l'assaig, al documental?

El meu mitjà en realitat és l'escriptura i sempre m'he sentit temptat per una experiència com aquesta. M'ha permès integrar diferents registres sobre els quals fins ara només havia teoritzat o que només havia explorat per separat: la sàtira, la poesia, la narració.

¿S'ha quedat amb ganes de repetir?

Sens dubte. De fet, si el món em concedeix una treva tractaré de dur a terme un projecte que des de fa mesos ha fet niu en el meu cap.

Què té d'especial el teatre a l'hora d'explicar coses?

Una paradoxa: és el mitjà a la vegada més artificial i més directe. En un teatre no es pot dubtar que s'està en un teatre; és un espai, i un espai marcat per tota una sèrie de cerimònies que el desnaturalitzen. Però és també l'únic gènere literari en què s'està davant de cossos i no de paraules o imatges. Té la brutalitat i la màgia del circ i del mítings polítics. Crec que és un mitjà privilegiat per "desenganyar" els espectadors.

Viu a Tunísia, així que és gairebé obligat preguntar-li per la situació que s'hi viu en aquests moments. Precisament aquesta situació l'ha obligat a cancel lar la seva visita a Astúries .

Tunísia està vivint en aquests moments una revolució, i tant més intensa i transformadora com menys esperada. Els perills són molt grans, però un poble al que ningú prestava atenció —i aixafat per una dictadura brutal— s'ha despertat per reivindicar llibertat, democràcia i dignitat.

Com es veu Espanya des d'allà en un moment com l'actual?

Pobre, petita, adormida, sotmesa. Ningú no ho hagués dit fa un mes, però crec que els nostres joves espanyols tindrien molt a aprendre dels tunisians, en termes de consciència democràtica i valentia política.

I com creu que veiem nosaltres Tunísia i la resta del món àrab?

D'una manera absurda. Amb la complicitat dels mitjans, s'ha construït una imatge distorsionada d'una zona del món on occident no ha deixat d'intervenir per tal de frenar la democràcia i la sobirania. Només cal veure la "sorpresa" dels nostres governs i els nostres mitjans de comunicació en descobrir que a Tunísia hi havia una dictadura.

I com veu un filòsof com vostè el món en general? Sabem cap a on anem?

Li contesto com a ciutadà, pare, editor militant i escriptor de pamflets. Probablement s'han viscut en la història moments més intensos, però no més perillosos. I això justament perquè no hi ha cap intensitat històrica en els centres capitalistes responsables d'una crisi econòmica, ecològica, ètica i antropològica que no té precedents perquè no té fronteres.

—Article original: a Rebelión.

I de sobte, la revolució (Tunísia)

L'any 1999 dos gossos es troben mentre travessen la frontera. L'un, algerià, prim, defallit, coix i rosegat per les puces, prova d'entrar a Tunísia; l'altre, tunisià, llustrós, ben alimentat, net, saludable, prova al seu torn d'entrar a Algèria. El tunisià està perplex: "per què vols entrar al meu país?", pregunta. L'algerià respon: "perquè vull menjar". I immediatament afegeix, encara més perplex que el seu company: "el que no entenc és per què vols entrar tu a Algèria". I el tunisià llavors contesta: "perquè vull ... bordar".

L'any 1999, quan es comptava aquest acudit als mitjans intel·lectuals, Tunísia estava emmordassada, però a canvi gaudia —es repetia— d'una situació econòmica incomparablement millor que la resta del món àrab. Amb un creixement mitjà del 5% durant la dècada passada, l'FMI posava el país com a exemple dels avantatges d'una economia alliberada de les traves proteccionistes, i l'any 2007 el Fòrum Econòmic Mundial per Àfrica el declarava "el més competitiu" del continent, per sobre de Sud-Àfrica. "Kulu shai behi", tot va bé, repetia la propaganda del règim a tanques publicitàries, editorials de premsa i debats coreogràfics a la televisió. Mentre el govern venia fins a 204 empreses del robust sector públic creat per Habib Bourguiba, el dictador il·lustrat i socialista, es multiplicava el nombre de 4x4 als carrers, es construïen a la capital barris sencers per als negocis i le loisir i fins a 7 milions de turistes acudien cada any a gaudir de la cada cop més sofisticada i sòlida infraestructura hotelera del país. El 2001, quan es va obrir el primer Carrefour, símbol i anunci de l'ingrés en la civilització, alguns podien fer-se la il·lusió que Tunísia era ja una província de França. Era un país meravellós: la llum més neta i bella del món, les millors platges, el desert més hollywoodià, la gent més simpàtica. No es podia parlar ni escriure, és veritat, però a canvi la gent s'engreixava i l'islamisme reculava. La UE i els Estats Units, però també les agències de viatges i els mitjans de comunicació contribuïen a alimentar la imatge d'un país més europeu que àrab, més occidental que musulmà, més ric que pobre, en transició cap a la felicitat del mercat capitalista. No es podia ni parlar ni escriure, és veritat, i també és veritat que ocupava el segon lloc en el rànquing mundial de la censura informàtica, però l'esforç del govern mereixia una recompensa: Tunísia va organitzar una Copa d'Àfrica, un Mundial d'Handbol i l'any 2005 una insòlita Cimera de la Informació durant la qual es va ocultar al món una vaga de fam de jutges i advocats i es va empresonar periodistes i blogaires.

Per poc que algú s'hagués molestat en rascar sota aquesta superfície ben envernissada, hauria descobert una realitat ben diferent. Ningú o gairebé ningú no ho va fer. De gener a juny d'aquell any 2005, per exemple, El País va publicar 618 notícies relacionades amb Cuba, on no hi passava res, i 199 sobre Tunísia, totes sobre el turisme o el mundial d'handbol; El Mundo, en aquelles mateixes dates, va registrar 5162 entrades sobre Cuba, país on no hi passava res, i només 658 sobre Tunísia, gairebé totes sobre el mundial d'handbol; i l'ABC va dirigir 400 vegades la mirada cap a Cuba, país on no hi passava res, mentre només esmentava a Tunísia 99 vegades, 55 d'elles en relació amb el mundial d'handbol. El 10 de març d'aquell mateix any una ràpida cerca a Google donava 750 enllaços sobre el repartiment del govern cubà de les famoses olles arrosseres i només tres (dos d'Amnistia Internacional) sobre la vaga de fam i la tortura a presos a Tunísia.

Però el cert és que Carrefour i els humvee —i la vida nocturna a Gammarth— amagava no només la normal repressió exercida per Ben Ali des de 1987, any del cop palatí o del Gran Canvi, sinó també la desaparició d'una classe mitjana que havia començat a formar-se als anys 60 i havia sobreviscut la crisi de finals dels 80. Uns pocs entraven al Carrefour i molts d'altres sortien del país: fins a un milió de joves tunisians —sobre una població de 10 milions— viuen a l'estranger, sobretot a França, Itàlia i Alemanya. Mentre una minoria deixava el francès per l'anglès i menyspreava, per descomptat, el dialecte tunisià, l'estructura educativa heretada del règim anterior, relativament solvent, es degradava de tal manera que l'últim informe PISA relegava Tunísia a un dels últims deu llocs de la llista de l'OCDE. Mentre vint famílies gaudien de l'oci als Alps o a París, l'atur augmentava fins a arribar al 18%, el 36% entre els més joves; entre els diplomats i llicenciats passava d'un 0,7% el 1984 a un 4% el 1997 per disparar-se a un 20% el 2010. En el mirall del Carrefour —enmig de la publicitat atmosfèrica que convidava a un consum inaccessible—, els joves de la banlieue de la capital i de les regions del centre i sud del país semblaven conformar-se amb poder gaudir d'aquest reflex.

Qui es beneficiava d'aquest creixement beneït pel FMI i per les institucions europees? Bàsicament una sola família, extensa i tentacular, a la qual els despatxos de l'ambaixada estatunidenca filtrats per Wikileaks descriuen com un "clan mafiós". Es tracta de la família de Leyla Trabelsi, la segona esposa del dictador, fins a tal punt propietària del país que molts es referien a Tunísia com Trabèlsia. Ben Alí i la seva família política s'havien apoderat, mitjançant privatitzacions opaques, de tota l'activitat econòmica de la nació, convertint l'Estat en l'instrument d'un capitalisme mafiós i primitiu o, millor, d'un feudalisme parasitari del capitalisme internacional. La llista de sectors saquejats pel clan resulta amb prou feines creïble: la banca, la indústria, la distribució d'automòbils, els mitjans de comunicació, la telefonia mòbil, els transports, les companyies aèries, la construcció, les cadenes de supermercats, l'ensenyament privat, la pesca, les begudes alcohòliques i fins i tot el mercat de roba usada. Així doncs, no pot estranyar que, durant les revoltes d'aquests dies, s'hagin assaltat tants comerços, tantes empreses i tants bancs; s'ha parlat de "vandalisme", però es tractava també d'un vandalisme precís o, en qualsevol cas, d'un vandalisme que, fins i tot quan es desencadenava a l'atzar, inevitablement encertava: colpegés on colpegés, colpejava sens dubte una propietat dels Trabelsi.

En aquest quadre de repressió i apropiació, calia estendre l'oïda per escoltar el soroll de la marea que pujava. Pocs ho van fer, fins i tot quan al gener de 2008, a Redeyef, prop de Gafsa, a les mines de fosfats, un altre incident menor —una protesta per un acte de nepotisme— va posar en peu de guerra tota la població. Durant mesos es van prolongar les vagues, hi va haver quatre morts, dos-cents detinguts, judicis sumaríssims amb penes esgarrifoses. Mentre Redeyef va romandre assetjat per la policia, només periodistes i sindicalistes tunisians van tractar de trencar el bloqueig policial i informatiu. A Europa, la Trabèlsia seguia sent bella, tranquil·la, segura per als negocis i la geopolítica. Només un periodista italià, Gabriele del Grande, es va atrevir a entrar clandestinament al cor de les protestes i treure'n informació abans de ser detingut per la policia i expulsat del país. El seu reportatge comença així: "Sindicalistes detinguts i torturats. Manifestants assassinats per la policia. Periodistes empresonats i una potent màquina de censura per evitar que la protesta s'estengui. No és una classe d'història sobre el feixisme, sinó la crònica dels últims deu mesos a Tunísia. Una crònica que no deixa cap dubte sobre la naturalesa del règim de Zayn al Abidin Ben Ali —en el govern des de 1987—. Una crònica que revela el costat fosc d'un país que rep milions de turistes cada any i del que escapen milers d'emigrants també cada any". En un llibre posterior, Il mare di mezzo, del Grande descriu en detall la maquinària del terror tunisià, amb les presons secretes en què desapareixien no només els opositors nacionals sinó també els emigrants algerians, segrestats a la mar per les patrulleres locals —policies d'Europa— per a ser llançats després en l'abisme. Ningú no va dir res. Era molt més important sostenir el dictador; Ben Ali i les potències occidentals compartien no només interessos econòmics i polítics sinó també el mateix menyspreu radical pel poble tunisià i els seus patiments.

Però el 17 de desembre una espurna va il·luminar de sobte el monstre i va revelar així mateix, tal i com explica el sociòleg Sadri Khiari, que "no hi ha servitud voluntària sinó només l'espera pacient del moment de l'eclosió". El gest de desesperació de Mohamed Bouazizi, jove informàtic reduït a venedor ambulant, va posar en marxa un poble del qual ningú no esperava res, que els altres àrabs menyspreaven i que Europa considerava dòcil, covard i adormit pel futbol i el Carrefour. Un cicle lunar després, el 14 de gener passat, després de cent morts i desenes de metàstasis rebels en tot el territori, l'onada va trencar al centre de Tunis i va aconseguir el seu objectiu. Ja no es tractava ni de pa ni de feina ni de youtube: "Ben Ali assassí", "fora Ben Ali". L'última càrrega policial, desmentint les promeses que havia fet el dia anterior el dictador, van provocar encara nombrosos morts i ferits. Però era molt bonic, molt bonic, veure aquests joves de qui ningú no n'esperava res un mes abans tornar al carrer i retenir la gent que fugia per a animar-la a tornar a la batalla amb les estrofes vibrants de l'himne nacional: "namutu namutu wa yahi el-Watan" (morirem morirem perquè visqui la pàtria). A última hora de la tarda, amb el suport fins al final de França, el dictador fugia a l'Aràbia Saudita, deixant a la seva esquena milícies armades amb instruccions per a sembrar el caos.

El perill no ha passat, la lluita continua. Però ara hi ha un poble que lliura les batalles. "El 14 de gener és el nostre 14 juliol", repeteixen els tunisians. Potser el de tot el món àrab. Mai el poble no havia enderrocat un dictador, i aquest poble inesperat, intrús en la lògica de les revolucions, aquesta Tunísia de gessamins i llum de mel, ara de dignitat i combat, és el mirall en què es miren els veïns, del Marroc al Iemen, d'Algèria a Egipte, germans de frustració, d'infelicitat i d'ira. No cal trobar les causes, sempre donades, sinó el minut. I aquest minut és ara.

Tunísia: un poble inesperat derroca un tirà

Després de 28 dies de revoltes, un poble de qui ningú no esperava res ha derrocat el dictador que se sentia més segur, amb el suport sense reserves de la UE i els EUA i emparat per l'obscuritat dels mitjans occidentals. Zine el Abdin Ben Alí ha fugit avui de Tunísia impel·lit per una població que ha descobert dia a dia, durant cinc setmanes, un poder que ignorava posseir. Un incident tràgic, però menor, va encendre l'esca acumulada durant les dècades de frustració econòmica i política, i ningú no ha pogut aturar-la.

Dimecres a la tarda, quan l'onada de protestes havia romput ja contra el centre de la capital, el dictador va provar de neutralitzar l'amenaça tot prometent d'abandonar el càrrec l'any 2014, aixecar la censura i concedir llibertats polítiques. Però ja era massa tard. “Seixanta-sis morts és un preu molt car a canvi del Youtube”, deien els blogaires a la xarxa.

Avui al matí, la popular avinguda Burguiba, al centre de la ciutat, es va omplir d'una multitud que protestava davant del ministeri de l'Interior. Estudiants, aturats, intel·lectuals, artesans, joves i vells, homes i dones, deixaven palès que havien perdut la por i que no estaven disposats a acceptar res que no fos la sortida del dictador.

Si dies abans s'havia vist cremar la fotografia de Ben Alí, les consignes dels ciutadans, alguns des de les finestres del ministeri terrorífic, deixaven ben clar el seu propòsit: “Ben Alí c'est fini”, “assassí”, “no ens n'anirem fins que Ben Alí no se'n vagi”.

Conscients de la seva força.

Un mes abans, aquestes mateixes persones pronunciaven el nom de Ben Alí en veu baixa i mai davant de més de tres persones. Ara n'exigien la sortida a crits, conscients de la seva força, onejant la bandera del país i entonant un himne nacional tot de cop subversiu: “morirem per a què la pàtria visqui”. Quan la policia va començar a carregar i ben prest a disparar, els joves giraven, reiniciaven el seu cant i es donaven ànims els uns als altres per a tornar a la batalla. Ningú no va invocar Al·là sinó a la pàtria, la decència, la democràcia.

Mentrestant, en d'altres llocs de la ciutat es produïen saquejos i incendis, furor justicier d'un vandalisme en realitat ben dirigit: eren les luxoses mansions dels Trabelsi, la família política de Ben Alí, les que cremaven. El clan mafiós dels Trabelsi —que és tal i com els descriuen els cables de Wikileaks— era el blanc de l'ira popular. “Torneu-nos els nostres diners”, cridava aquesta majoria fins avui aixafada, exclosa dels recursos i ensems de les decisions.

Avui es mantenen sens dubte les incerteses. Mohammed Ghanoushi, president interí, era el primer ministre de Ben Alí. La UE i els EUA ho vigilaran tot de ben aprop. Però en aquests dies a Tunísia ha ocorregut un miracle ben rar: el poble menys esperat ha derrocat el tirà més inqüestionat. No hi ha volta enrere quan es deixa de creure en els Reis Mags. Tampoc quan es descobreix en un mateix el poder de la dignitat humana.

—Article original: Público y Rebelión.