dimecres, 16 de novembre del 2011

Què significa ser d'esquerres?

Per a Immanuel Kant, el filòsof il·lustrat alemany, la diferència entre la mà esquerra i la mà dreta era la revelació mateixa de l'espai com un marc d’oposicions insuperables. Les dues mans poden unir-se —per aplaudir o resar—, però no substituir-se; estan cara a cara, radicalment enfrontades, sense que cap operació lògica pugui resoldre aquesta contradicció espacial absoluta. No hi ha síntesi possible que pugui reconciliar-les; cap transformació de l’esperit no pot posar una en el lloc de l’altra. Per més que la girem i la retorcem, per mes voltes que li donem sobre si mateixa, la mà esquerra mai no podrà arribar a ser la mà dreta ni —del revés— la mà dreta convertir-se, a força de moure's, en la mà esquerra. I és aquest el motiu pel qual aquesta diferència constitueix, encara avui, la regla primera de tota orientació en l’espai.

Traslladada al terreny polític, l'orientació sembla més complicada, sobretot després de dos segles d’història en què traïcions, derrotes, guerres i propaganda condueixen, a finals de la passada centúria, a la victòria provisional del capitalisme més agressiu: “la mort de les ideologies”, en el seu versió filosòfica, o l’amenaçador “no hi ha alternativa” en la seva formulació thatcheriana.

I no obstant això, mai no ha estat tan important com en l'actualitat el fet d'afirmar una frontera també política en un món que obre avingudes —per a les mercaderies i la informació— mentre alça murs —per a retenir els homes i explotar els territoris—. És necessari precisament recordar el fet de la mà, tal i com el plantejava Kant, per a apuntar una primera diferència que, enmig de la confusió, ens permetria distingir encara entre l'esquerra i la dreta. Diguem que allò propi de l'esquerra és el reconeixement de l'espai i les seves diferències, mentre que allò propi de la dreta és el reconeixement de la lògica i dels seus imperatius inexorables.

La lògica consisteix precisament en negar les oposicions en l'espai i, per aixó, quan totes les siluetes semblen dissoldre's en l'obscuritat, encara podem reconèixer com a típicament de dretes la negació d'aquella diferència (entre esquerres i dretes).

Va ser el feixisme, molt abans que la postmodernitat neoliberal, el qui va provar precisament de proposar una síntesi hegeliana —negació de la negació— capaç de superar les contradiccions en l'espai social. Així, per exemple, el manifest fundacional de la Falange Espanyola, redactat per José Antonio Primo de Rivera l'any 1933, proclamava:

«El moviment d'avui, que no és de partit —sinó que és un moviment, gairebé en podríem dir un antipartit—, cal que se sàpiga, des d'ara, que no és de dretes ni d'esquerres. [El nostre moviment] no lligarà per cap motiu els seus destins a l'interès d'un grup o a l'interès de classe que fa niu sota la divisió superficial de dretes i esquerres”. 
 
El mateix José Antonio insistia en aquesta mateixa idea (“(jo no sóc ni de l'esquerra ni de la dreta: sóc del front”) que anys abans Mussolini ja havia expressat amb tota claredat:
«El Feixisme no és de dretes ni d'esquerres sinó una síntesi entre les dues ideologies, enriquida amb intuïcions felices orientades a l'interès nacional».

Encara el 1998, el lema de l'ultra-dretà Front Nacional francès era:

«Ni droite ni gauche, la France rebelle» 
 
Aquestes síntesis lògiques clarament feixistes —la Nació o la Raó d'Estat— troben la seva prolongació capitalista en el concepte pseudoeconòmic d'“eficàcia”, en virtut del qual, a partir dels anys 1980, són els nivells de “creixement” els que pretenen fixar amb il·lusòria objectivitat, més enllà de tota ideologia, la legitimitat d'una determinada acció de govern.

L'any 1986, Felipe González, president socialista de l'Estat espanyol, resumia la doctrina que Reagen i Thatcher estaven imposant a tota el món amb un proverbi xinès:

«Gat negre o gat blanc, el que importa és que caci ratolins»

Ara bé, allò que caracteritza les síntesis lògiques —algunes de molt elegants i precises, d'altres també molt emocionants— és justament que no reconeixen, excepte com a mitjans o com a obstacles, les diferències en l'espai: cossos, classes, voluntats i muntanyes han de ser sacrificats a la puixança irresistible de la Lògica; han de dissoldre's, es vulgui o no, en aquesta síntesi superior. Des d'aquest punt de vista, doncs, són igualment de dretes Hitler, Stalin, Al Qaeda, Reagan i l'FMI. Per això també són possibles tant els lliscaments com els graus en l'arc dreta-esquerra, segons la major o menor hegemonia de la lògica sobre l'espai, i viceversa. I per això el concepte mateix d'Estat inclou, com bé veia Hegel, una íntima inèrcia de dretes que cal que sigui permanentment corregida amb Dret i Democràcia.

En el context de la crisi global, total, que estem vivint; mentre el capitalisme provi de restaurar la seva musculatura erosionada tot empobrint i marginant cada cop més éssers humans; mentre una violenta contrarevolució amenaça les conquestes polítiques i socials assolides en els dos últimes segles; en un món on els mitjans de producció i de destrucció es multipliquen alhora com germans siamesos a una velocitat vertiginosa; en el desordre d'un marc geopolític que rebenta per tots els descosits, amb la decadència rapidíssima de les potències que havien assegurat una dolorosa “estabilitat” a les últimes dècades; en l'horitzó d'un col·lapse energètic, ecològic i antropològic sense precedents; enmig d'aquesta crisi estructural, en fi, ¿què significa ser d'esquerres?

L'esquerra, que ha de provar de combatre totes les temptacions lògiques per a assentar-se en l'espai, amb les seves oposicions irreconciliables i les seves diferències no intercanviables, ha d'integrar, al meu entendre, un triple impuls i un triple projecte: ha de ser revolucionària en l'àmbit econòmic, reformista en el l'ordre institucional i conservadora en l'ordre antropològic.


Revolució econòmica

Si hi ha res encara vigent de les ensenyances de Marx, ha de veure sens dubte amb la descripció d’aquella lògica capitalista de l’acumulació per desposseïment que, en salts successius, s’ha anat apoderant dels béns col·lectius, generals i universals, la privatització dels quals és la condició mateixa de la seva reproducció ampliada. La immoralitat del capitalisme consisteix en el fet que no pot —realment no pot— diferenciar entre coses de menjar, coses d’usar i coses de mirar; entre un nen i una màquina; entre la guerra i la pau; entre una muntanya i un tanc.

L’amenaça del capitalisme, d’altra banda, consisteix en el fet que no pot —realment no pot— aturar-se. El creixement més enllà dels límits imposats per la naturalesa, per la capacitat finita de la demanda i per la pròpia ètica humana formen part de la regla mateixa de la seva supervivència. Ara bé, aquesta combinació d’indiferència enfront dels límits i de la impossibilitat estructural d'alentiment o detenció converteix el capitalisme en un ordre econòmic irreformable. Ser d’esquerres, per tant, implica la consciència d’aquest fet i la necessitat de concebre un règim altercapitalista en el qual els processos de producció i distribució permetin l’accés universal als béns col·lectius, generals i universals.

Reformisme institucional

Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, cada vegada és més evident que l’equació democràcia/mercat era tan falsa com la de socialisme/URSS. L’habeas corpus, el vot, l’escola pública, l’Estat de Dret no són estratègies de reproducció del capitalisme —ni de domini sobre els ciutadans— sinó conquestes socials a què els gestors del capitalisme han hagut de condescendir, allí on no els quedava més remei, per a rpovar després d’impedir-ne l'aplicació o, almenys, limitar-la. La separació de poders és una bona idea, com ho és la roda o l’arada, i la presumpció d’innocència és tan burgesa com esclavista és el Teorema de Pitàgores.

Seguint aquí els filòsofs marxistes Carlos Fernandez Líria i Luis Alegre Zahonero, l’esquerra no ha d’entregar aquella armadura institucional a l’enemic, que l'esmenta alhora que la buida de sentit. Hem de reivindicar, en algun sentit, l’«obediència». Obeir (en llatí obaudire) vol dir originàriament “escoltar amb atenció” i per tant no es tracta de defensar la llibertat superior de la sordesa sinó de dirigir l’oïda, i mantenir-la molt oberta, cap aquell lloc on no parlen ni els Déus ni els Reis ni els Amos ni els Mascles; cap aquell lloc on no parla ningú o, precisament, on és Ningú qui parla i on qualsevol-altre pot reconèixer-se i reconèixer una filiació racional comuna: és la Llei com a coàgul de la llibertat política en el seu pas pel món. En aqueix sentit, la ciutadania és l’imperi de la Llei allí on la Llei assegura —i només per això és llei— que l’espai de què sorgeix seguirà buit, que ni els Diners ni la Raça ni l’Església ni el Gènere es faran “escoltar atentament” en el seu lloc.

I per això precisament només la forma d’Estat de Dret, progrés de la raó sense precedents, garanteix al mateix temps les condicions institucionals necessàries per a l’exercici de la democràcia i per a l’evitació de la demagògia (és a dir, per a impedir al mateix temps els camps de concentració i la seva aprovació mitjançant plebiscit). El capitalisme irreformable, en permanent revolució, ha de donar pas a un sistema en què, per fi, totes aquestes bones idees puguin funcionar realment, sense ser segrestades o manipulades o inhabilitades des de l’exterior, i a més ser reformades quan així convingui. Entre l’arqueologia de la tradició i la biologia del mercat sempre constituent, la democràcia necessita instàncies ja constituïdes, institucions democràtiques —decisions ja preses en estat de tranquil·litat— que ens protegeixin dels sotracs de l’economia i dels capricis de les voluntats.

Conservadorisme antropològic

L’esquerra, en fi, ha de ser conservadora. Enfront de la “locomotora desbocada” del capitalisme, sempre en rebel·lió contra els límits, hem descobert també fa poc la vulnerabilitat de la Naturalesa, aquell bé universal condició de tots els béns generals i de tots els béns col·lectius. Hem descobert la radical incompatibilitat d’aquell model amb l’estabilitat de les tres facultats que han caracteritzat la continuïtat antropològica de l'ésser humà des de fa almenys 8.000 anys: la raó, la imaginació i la memòria finites. Com ja alertava Karl Polanyi l'any 1944, el “mercat lliure” ha erosionat o destruït tots els vincles socials i compromisos simbòlics gràcies als quals les societats històriques havien aconseguit sobreviure a guerres o catàstrofes naturals. Es tracta d’un vertader naufragi de l’Home que ens deixa al mateix temps sense protecció material i sense recursos etico-culturals per a excogitar una solució en comú. Enfront d’aquest naufragi, la recuperació d’un discurs il·lustrat d’esquerres obliga precisament a incorporar el pensament indigenista i feminista: la política com a reconeixement i reglamentació de la dependència recíproca. La Naturalesa depèn avui de l'ésser humà, ell mateix part de la naturalesa; els éssers humans depenem els uns dels altres. En aquest sentit, la nostra condició de subjectes de raó i de dret és inseparable de la nostra condició d’objectes (de cures).

Una d’aquelles oposicions irreconciliables en l’espai, com la que enfronta la mà esquerra a la mà dreta, és la que oposa la vida a la mort. Som irremeiablement cossos. La negació d’aquest límit per part del “mercat lliure”, incapaç d’assumir la finitud, agreuja la nostra fragilitat i la del planeta. Esquerra significa cures; i els cures només són possibles en un ordre econòmic altercapitalista i en un marc democràtic d’institucions públiques.

—Article original: publicat al número de novembre de l'edició espanyola de Le Monde Diplomatique.  N'he trobat la transcripció en aquesta pàgina del blog La Maldekstra Kolono.