Per a Immanuel
Kant, el filòsof il·lustrat alemany, la diferència entre la mà
esquerra i la mà dreta era la revelació mateixa de l'espai com un
marc d’oposicions insuperables. Les dues mans poden unir-se —per
aplaudir o resar—, però no substituir-se; estan cara a cara,
radicalment enfrontades, sense que cap operació lògica pugui
resoldre aquesta contradicció espacial absoluta. No hi ha síntesi
possible que pugui reconciliar-les; cap transformació de l’esperit
no pot posar una en el lloc de l’altra. Per més que la girem i la
retorcem, per mes voltes que li donem sobre si mateixa, la mà
esquerra mai no podrà arribar a ser la mà dreta ni —del revés—
la mà dreta convertir-se, a força de moure's, en la mà esquerra. I
és aquest el motiu pel qual aquesta diferència constitueix, encara
avui, la regla primera de tota orientació en l’espai.
Traslladada al
terreny polític, l'orientació sembla més complicada, sobretot
després de dos segles d’història en què traïcions, derrotes,
guerres i propaganda condueixen, a finals de la passada centúria, a
la victòria provisional del capitalisme més agressiu: “la mort de
les ideologies”, en el seu versió filosòfica, o l’amenaçador
“no hi ha alternativa” en la seva formulació thatcheriana.
I no obstant
això, mai no ha estat tan important com en l'actualitat el fet
d'afirmar una frontera també política en un món que obre avingudes
—per a les mercaderies i la informació— mentre alça murs —per
a retenir els homes i explotar els territoris—. És necessari
precisament recordar el fet de la mà,
tal i com el plantejava Kant, per a apuntar una primera diferència
que, enmig de la confusió, ens permetria distingir encara entre
l'esquerra i la dreta. Diguem que allò propi de l'esquerra és el
reconeixement de l'espai i les seves diferències, mentre que allò
propi de la dreta és el reconeixement de la lògica i dels seus
imperatius inexorables.
La lògica
consisteix precisament en negar les oposicions en l'espai i, per
aixó, quan totes les siluetes semblen dissoldre's en l'obscuritat,
encara podem reconèixer com a típicament de dretes la negació
d'aquella diferència (entre esquerres i dretes).
Va ser el
feixisme, molt abans que la postmodernitat neoliberal, el qui va
provar precisament de proposar una síntesi hegeliana —negació de
la negació— capaç de superar les contradiccions en l'espai
social. Així, per exemple, el manifest fundacional de la Falange
Espanyola, redactat per José Antonio Primo de Rivera l'any 1933,
proclamava:
«El moviment
d'avui, que no és de partit —sinó que és un moviment, gairebé
en podríem dir un antipartit—, cal que se sàpiga, des d'ara, que
no és de dretes ni d'esquerres. [El nostre moviment] no lligarà per
cap motiu els seus destins a l'interès d'un grup o a l'interès de
classe que fa niu sota la divisió superficial de dretes i
esquerres”.
El mateix José
Antonio insistia en aquesta mateixa idea (“(jo no sóc ni de
l'esquerra ni de la dreta: sóc del front”) que anys abans
Mussolini ja havia expressat amb tota claredat:
«El Feixisme no
és de dretes ni d'esquerres sinó una síntesi entre les dues
ideologies, enriquida amb intuïcions felices orientades a l'interès
nacional».
Encara el 1998,
el lema de l'ultra-dretà Front Nacional francès era:
«Ni droite ni
gauche, la France rebelle»
Aquestes síntesis
lògiques clarament feixistes —la Nació o la Raó d'Estat—
troben la seva prolongació capitalista en el concepte pseudoeconòmic
d'“eficàcia”, en virtut del qual, a partir dels anys 1980, són
els nivells de “creixement” els que pretenen fixar amb il·lusòria
objectivitat, més enllà de tota ideologia, la legitimitat d'una
determinada acció de govern.
L'any 1986,
Felipe González, president socialista de l'Estat espanyol, resumia
la doctrina que Reagen i Thatcher estaven imposant a tota el món amb
un proverbi xinès:
«Gat negre o gat
blanc, el que importa és que caci ratolins»
Ara bé, allò
que caracteritza les síntesis lògiques —algunes de molt elegants
i precises, d'altres també molt emocionants— és justament que no
reconeixen, excepte com a mitjans o com a obstacles, les diferències
en l'espai: cossos, classes, voluntats i muntanyes han de ser
sacrificats a la puixança irresistible de la Lògica; han de
dissoldre's, es vulgui o no, en aquesta síntesi superior. Des
d'aquest punt de vista, doncs, són igualment de dretes Hitler,
Stalin, Al Qaeda, Reagan i l'FMI. Per això també són possibles
tant els lliscaments com els graus en l'arc dreta-esquerra, segons la
major o menor hegemonia de la lògica sobre l'espai, i viceversa. I
per això el concepte mateix d'Estat inclou, com bé veia Hegel, una
íntima inèrcia de dretes
que cal que sigui permanentment corregida amb Dret i Democràcia.
En
el context de la crisi global, total, que estem vivint; mentre el
capitalisme provi de restaurar la seva musculatura erosionada tot
empobrint i marginant cada cop més éssers humans; mentre una
violenta contrarevolució amenaça les conquestes polítiques i
socials assolides en els dos últimes segles; en un món on els
mitjans de producció i de destrucció es multipliquen alhora com
germans siamesos a una velocitat vertiginosa; en el desordre d'un
marc geopolític que rebenta per tots els descosits, amb la
decadència rapidíssima de les potències que havien assegurat una
dolorosa “estabilitat” a les últimes dècades; en l'horitzó
d'un col·lapse energètic, ecològic i antropològic sense
precedents; enmig d'aquesta crisi estructural, en fi, ¿què
significa ser d'esquerres?
L'esquerra,
que ha de provar de combatre totes les temptacions lògiques per a
assentar-se en l'espai, amb les seves oposicions irreconciliables i
les seves diferències no intercanviables, ha d'integrar, al meu
entendre, un triple impuls i un triple projecte: ha de ser
revolucionària en l'àmbit econòmic, reformista en el l'ordre
institucional i conservadora en l'ordre antropològic.
Revolució
econòmica
Si hi ha res
encara vigent de les ensenyances de Marx, ha de veure sens dubte amb
la descripció d’aquella lògica capitalista de l’acumulació
per desposseïment que, en salts successius, s’ha anat apoderant
dels béns col·lectius, generals i universals, la privatització
dels quals és la condició mateixa de la seva reproducció ampliada.
La immoralitat del capitalisme consisteix en el fet que no pot
—realment no pot— diferenciar entre coses de menjar, coses d’usar
i coses de mirar; entre un nen i una màquina; entre la guerra i la
pau; entre una muntanya i un tanc.
L’amenaça del
capitalisme, d’altra banda, consisteix en el fet que no pot
—realment no pot— aturar-se. El creixement més enllà
dels límits imposats per la naturalesa, per la capacitat finita de
la demanda i per la pròpia ètica humana formen part de la regla
mateixa de la seva supervivència. Ara bé, aquesta combinació
d’indiferència enfront dels límits i de la impossibilitat
estructural d'alentiment o detenció converteix el capitalisme en un
ordre econòmic irreformable. Ser d’esquerres, per tant,
implica la consciència d’aquest fet i la necessitat de concebre un
règim altercapitalista en el qual els processos de producció i
distribució permetin l’accés universal als béns col·lectius,
generals i universals.
Reformisme
institucional
Vint anys després
de la caiguda del mur de Berlín, cada vegada és més evident que
l’equació democràcia/mercat era tan falsa com la de
socialisme/URSS. L’habeas corpus, el vot, l’escola
pública, l’Estat de Dret no són estratègies de reproducció del
capitalisme —ni de domini sobre els ciutadans— sinó conquestes
socials a què els gestors del capitalisme han hagut de condescendir,
allí on no els quedava més remei, per a rpovar després
d’impedir-ne l'aplicació o, almenys, limitar-la. La separació de
poders és una bona idea, com ho és la roda o l’arada, i la
presumpció d’innocència és tan burgesa com esclavista
és el Teorema de Pitàgores.
Seguint aquí els
filòsofs marxistes Carlos Fernandez Líria i Luis Alegre Zahonero,
l’esquerra no ha d’entregar aquella armadura institucional a
l’enemic, que l'esmenta alhora que la buida de sentit. Hem de
reivindicar, en algun sentit, l’«obediència». Obeir (en llatí
obaudire) vol dir originàriament “escoltar amb atenció”
i per tant no es tracta de defensar la llibertat superior de la
sordesa sinó de dirigir l’oïda, i mantenir-la molt oberta, cap
aquell lloc on no parlen ni els Déus ni els Reis ni els Amos ni els
Mascles; cap aquell lloc on no parla ningú o, precisament, on és
Ningú qui parla i on qualsevol-altre pot reconèixer-se i
reconèixer una filiació racional comuna: és la Llei com a coàgul
de la llibertat política en el seu pas pel món. En aqueix sentit,
la ciutadania és l’imperi de la Llei allí on la Llei assegura —i
només per això és llei— que l’espai de què sorgeix seguirà
buit, que ni els Diners ni la Raça ni l’Església ni el Gènere es
faran “escoltar atentament” en el seu lloc.
I per això
precisament només la forma d’Estat de Dret, progrés de la raó
sense precedents, garanteix al mateix temps les condicions
institucionals necessàries per a l’exercici de la democràcia i
per a l’evitació de la demagògia (és a dir, per a impedir al
mateix temps els camps de concentració i la seva aprovació
mitjançant plebiscit). El capitalisme irreformable, en permanent
revolució, ha de donar pas a un sistema en què, per fi, totes
aquestes bones idees puguin funcionar realment, sense ser segrestades
o manipulades o inhabilitades des de l’exterior, i a més ser
reformades quan així convingui. Entre l’arqueologia de la tradició
i la biologia del mercat sempre constituent, la democràcia necessita
instàncies ja constituïdes, institucions democràtiques
—decisions ja preses en estat de tranquil·litat— que ens
protegeixin dels sotracs de l’economia i dels capricis de les
voluntats.
Conservadorisme
antropològic
L’esquerra, en
fi, ha de ser conservadora. Enfront de la “locomotora desbocada”
del capitalisme, sempre en rebel·lió contra els límits, hem
descobert també fa poc la vulnerabilitat de la Naturalesa, aquell bé
universal condició de tots els béns generals i de tots els béns
col·lectius. Hem descobert la radical incompatibilitat d’aquell
model amb l’estabilitat de les tres facultats que han caracteritzat
la continuïtat antropològica de l'ésser humà des de fa almenys
8.000 anys: la raó, la imaginació i la memòria finites. Com
ja alertava Karl Polanyi l'any 1944, el “mercat lliure” ha
erosionat o destruït tots els vincles socials i compromisos
simbòlics gràcies als quals les societats històriques havien
aconseguit sobreviure a guerres o catàstrofes naturals. Es tracta
d’un vertader naufragi de l’Home que ens deixa al mateix
temps sense protecció material i sense recursos etico-culturals per
a excogitar una solució en comú. Enfront d’aquest naufragi, la
recuperació d’un discurs il·lustrat d’esquerres obliga
precisament a incorporar el pensament indigenista i feminista: la
política com a reconeixement i reglamentació de la dependència
recíproca. La Naturalesa depèn avui de l'ésser humà, ell mateix
part de la naturalesa; els éssers humans depenem els uns dels
altres. En aquest sentit, la nostra condició de subjectes de raó i
de dret és inseparable de la nostra condició d’objectes (de
cures).
Una d’aquelles
oposicions irreconciliables en l’espai, com la que enfronta la mà
esquerra a la mà dreta, és la que oposa la vida a la mort. Som
irremeiablement cossos. La negació d’aquest límit per part
del “mercat lliure”, incapaç d’assumir la finitud, agreuja la
nostra fragilitat i la del planeta. Esquerra significa cures;
i els cures només són possibles en un ordre econòmic
altercapitalista i en un marc democràtic d’institucions públiques.
—Article original: publicat al número de novembre de l'edició espanyola de Le Monde Diplomatique. N'he trobat la transcripció en aquesta pàgina del blog La Maldekstra Kolono.
—Article original: publicat al número de novembre de l'edició espanyola de Le Monde Diplomatique. N'he trobat la transcripció en aquesta pàgina del blog La Maldekstra Kolono.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada