dissabte, 15 de gener de 2011

Tunísia: un poble inesperat derroca un tirà

Després de 28 dies de revoltes, un poble de qui ningú no esperava res ha derrocat el dictador que se sentia més segur, amb el suport sense reserves de la UE i els EUA i emparat per l'obscuritat dels mitjans occidentals. Zine el Abdin Ben Alí ha fugit avui de Tunísia impel·lit per una població que ha descobert dia a dia, durant cinc setmanes, un poder que ignorava posseir. Un incident tràgic, però menor, va encendre l'esca acumulada durant les dècades de frustració econòmica i política, i ningú no ha pogut aturar-la.

Dimecres a la tarda, quan l'onada de protestes havia romput ja contra el centre de la capital, el dictador va provar de neutralitzar l'amenaça tot prometent d'abandonar el càrrec l'any 2014, aixecar la censura i concedir llibertats polítiques. Però ja era massa tard. “Seixanta-sis morts és un preu molt car a canvi del Youtube”, deien els blogaires a la xarxa.

Avui al matí, la popular avinguda Burguiba, al centre de la ciutat, es va omplir d'una multitud que protestava davant del ministeri de l'Interior. Estudiants, aturats, intel·lectuals, artesans, joves i vells, homes i dones, deixaven palès que havien perdut la por i que no estaven disposats a acceptar res que no fos la sortida del dictador.

Si dies abans s'havia vist cremar la fotografia de Ben Alí, les consignes dels ciutadans, alguns des de les finestres del ministeri terrorífic, deixaven ben clar el seu propòsit: “Ben Alí c'est fini”, “assassí”, “no ens n'anirem fins que Ben Alí no se'n vagi”.

Conscients de la seva força.

Un mes abans, aquestes mateixes persones pronunciaven el nom de Ben Alí en veu baixa i mai davant de més de tres persones. Ara n'exigien la sortida a crits, conscients de la seva força, onejant la bandera del país i entonant un himne nacional tot de cop subversiu: “morirem per a què la pàtria visqui”. Quan la policia va començar a carregar i ben prest a disparar, els joves giraven, reiniciaven el seu cant i es donaven ànims els uns als altres per a tornar a la batalla. Ningú no va invocar Al·là sinó a la pàtria, la decència, la democràcia.

Mentrestant, en d'altres llocs de la ciutat es produïen saquejos i incendis, furor justicier d'un vandalisme en realitat ben dirigit: eren les luxoses mansions dels Trabelsi, la família política de Ben Alí, les que cremaven. El clan mafiós dels Trabelsi —que és tal i com els descriuen els cables de Wikileaks— era el blanc de l'ira popular. “Torneu-nos els nostres diners”, cridava aquesta majoria fins avui aixafada, exclosa dels recursos i ensems de les decisions.

Avui es mantenen sens dubte les incerteses. Mohammed Ghanoushi, president interí, era el primer ministre de Ben Alí. La UE i els EUA ho vigilaran tot de ben aprop. Però en aquests dies a Tunísia ha ocorregut un miracle ben rar: el poble menys esperat ha derrocat el tirà més inqüestionat. No hi ha volta enrere quan es deixa de creure en els Reis Mags. Tampoc quan es descobreix en un mateix el poder de la dignitat humana.

—Article original: Público y Rebelión.