Entrevista a Kaosenlared

Quan era guionista dels “Electroduendes” (una secció de “La bola de cristal”, el recordat i trencador programa que TVE va produir i emetre entre 1984 i 1988), Santiago Alba Rico va tenir la gosadia de subvertir els ninots clàssics i “torçar-los” amb el propòsit “d'explicar Marx als nens”. Agitador, pensador, escriptor i assagista nascut a Madrid el 1960, resident a Tunísia des de 1998, Alba Rico assisteix a la crisis convençut de què Europa és un continent “exhaust en tots els sentits, també culturalment”, i adverteix dels perills de l'adveniment de “la barbàries o el neofeixisme”.

—Igual que Naomi Klein, encara que des d'un punt de vista diferent i amb un enfocament totalment diferent, tu també has escrit força sobre les relacions entre capitalisme i violència. Segons ella, només el capitalisme més fonamentalista, el neoliberalisme de Milton Friedman, ha necessitat imposar-se per la força. La meva primera pregunta és si hi estàs d'acord o consideres que la violència és inherent a tota classe de capitalisme. Si és així, ¿què fa del capitalisme una cosa essencialment violenta?

El primer que cal dir és que el llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”, és excel·lent; és una extraordinària lliçó d'història concreta que hauria d'utilitzar-se a totes les escoles. Rigurós, pedagògic, estremidor, documenta les intervencions minuciosament destructives del neoliberalisme en els darrers 30 anys. Ara bé, Naomi Klein és una humanista neo-keynesiana no marxista i comet l'error —al meu entendre— d'interpretar el capitalisme com un conjunt de mides econòmico-polítiques i no com una relació estructural que imposa límits molt precisos a allò que es pot i a allò que no es pot fer dins seu. Allò que s'hi pot fer és —més o menys— seleccionar les víctimes, d'acord amb el “càlcul de vides” de Hayek. Allò que no s'hi pot fer —per molt que es pretengui controlar les forces tel·lúriques del mercat “lliure”— és generalitzar la democràcia i el benestar entre totes les nacions i tots els habitants del planeta. Klein, crec, oblida dues dades importants. La primera és el paper que va jugar la Unió Soviètica —la seva mateixa existència— en l'establiment d'un Estat del Benestar en els països capitalistes desenvolupats després de la segona guerra mundial; si el capitalisme va imposar a la Unió Soviètica la necessitat de copiar els seus ritmes productius, la Unió Soviètica va imposar al capitalisme europeu —i, en menor mesura, estatunidenc— la necessitat de complir limitadament els somnis del socialisme. Però això només va poder fer-se a Europa, i només durant uns pocs anys, a costa de la resta de pobles de la terra. Perquè la segona dada que oblida Naomi Klein és que la violència capitalista desfermada sobre el món —amb la seva lògica de destrucció / reconstrucció permanent— no comença amb l'escola de Chicago i Milton Friedman ni amb el cop d'Estat a Xile l'any 1973. Per a no remuntar-nos 500 anys enrere, n'hi ha prou amb pensar en el llarguíssim, sagnant i incomplet procés de descolonització, avortat i revertit precisament a través de violències monstruoses ensems militars i econòmiques.

Fora d'això, no crec que el capitalisme sigui “especialment” violent. Sí que és intrínsecament violent, però no “especialment” violent. Ho és en el terme just i necessari, en allò imprescindible. ¿En allò imprescindible per a què? Per a seguir convertint tot el que existeix —éssers humans i recursos naturals— en taxes de benefici més altres. El capitalisme produeix pobresa i mort, però no és aquest el seu objectiu. El capitalisme produeix riquesa, plaers i remeis, però tampoc no és aquest el seu objectiu. És precisament aquesta indiferència la que el converteix no en més cruel o més salvatge sinó en més perillós i més potencialment destructiu. És d'un misticisme aterrador: no reconeix límits —ni en la moral ni en la Natura— i per tant menysprea materialment, minut a minut, tant les resistències antropològiques com les ecològiques. No perquè sigui especialment violent sinó perquè aquesta és la condició mateixa de la seva reproducció. No pot distingir entre un nen i una maquina de cosir, entre un riu i un abocador d'escombraries, entre la construcció d'un nou Madrid sota el boom immobiliari i la destrucció de Bagdad sota les bombes estatunidenques. Però això afegeix una injustícia particular al capitalisme. Com que no pot fer diferències i ha desenvolupat d'una manera sense precedents les forces productives —incloses les tecnologies mèdiques—, ha posat a disposició de l'ésser humà potencialitats que alhora no li permet d'usar. Les morts per malària, per xarampió, per dengue, per còlera, per disenteria, ¿són morts naturals? ¿No són particularment acusatòries en un món que pot curar aquestes malalties? La violència del capitalisme té a veure també amb els seus instruments d'emancipació; és a dir, amb la seva necessitat intrínseca de multiplicar la riquesa i —alhora— reprimir-ne l'ús, d'augmentar els mitjans de salvació i prohibir-ne la utilització. I això es tradueix en la naturalització de la mort i la destrucció: “els pobres”, ens deien els diaris fa uns mesos, “viuen 30 anys menys que els rics”. ¿A qui, a quina força silenciosa imputarem aquesta diferència?

—Quines són les causes profundes d'aquesta crisi?

No sóc economista, però crec que tots els analistes seriosos —Beinstein, Brenner, Martins, Wallerstein— l'expliquen com una crisis de sobreproducció capitalista que es remunta als anys 70 i contra la qual es recorre al finançament de l'economia com un alleujament i alhora com una prolongació de l'agonia. Com bé han explicat en Nacho Álvarez y Bibiana Medialdea, allò que ha entrat en crisi no és el capitalisme (que ja hi era) sinó les mesures que es van prendre per a superar-la. Aquestes mesures tenen a veure amb l'objecte del llibre de Klein: allò que Atilio Borón ha anomenat molt justament —evocant a més la seva fanàtica inspiració religiosa— “contrareformes” neoliberals, que han anat desmantellant a poc a poc, durant 30 anys, mitjançant cops d'Estat, guerres o programes d'ajust estructural de l'FMI, les petites conquestes arrencades al capitalisme durant dos segles. És el que hem anomenat “globalització”, és a dir, la fugida endavant d'un sistema que accelera el procés —sempre— destituent en què consisteix i del que depèn per a sobreviure. Aquesta violència —aquesta fuga— la descriu magistralment “La doctrina del xoc”.

—¿Era inevitable aquesta crisi?

Crec que després del que acabo de dir no podria respondre que no. Si hagués pogut evitar-se, s'hauria evitat, atès que s'està anunciant des de fa molts anys, i no només per part dels economistes marxistes. Dins del capitalisme s'han pres precisament les mesures que calia prendre, però dins del capitalisme aquestes mesures no podien ni podran fer res més que empitjorar la situació —tot i que potser durant dècades.

—¿Creus que aquesta és una crisi conjuntural o bé que el capitalisme mateix està en perill tal i com el coneixem?

El capitalisme només coneix crisis “conjunturals”, de les que s'ha recuperat en cicles més o menys llargs. Les crisis permanents —que s'anomenen “normalitat” o fins i tot “bona salut”— són les que caracteritzen les vides de les víctimes del capitalisme, la situació del qual és sempre acceptable si genera beneficis suficients. En quant a si aquesta crisi anticipa la fi del capitalisme, no ho sé. Sovint recordo una pintada molt optimista escrita en una pared de no sé quin país de l'Amèrica Llatina: “Capitalisme, tens els mil·lennis comptats!”. El que en aquests moments està en clar perill és la supervivència a mitjà termini de la humanitat mateixa. A força d'ignorar els límits, el capitalisme ha acabat per topar amb dos límits absoluts: el patiment humà i la finitud dels recursos naturals.

—¿És possible “refundar el capitalisme”?

¿És possible refundar el canibalisme? ¿Un canibalisme de rostre humà? ¿Un canibalisme sense dents? El que proposa el G-20 no és “refundar” el capitalisme sinó senzillament prolongar-ne l'existència per tots els mitjans, fins i tot al preu d'agreujar la crisi energètica, ecològica i alimentària. Cal salvar les immobiliàries, els bancs, la indústria automobilística, de les que depenem —dins del capitalisme— els éssers humans. Però això no es pot fer —paradoxalment— sense amenaçar encara més les fonts de els que —fora del capitalisme— depenem també els éssers humans per a sobreviure. Crec que n'hi ha prou amb aquesta reducció a l'absurd per a excloure la refundació del capitalisme: la seva existència mateixa —amb la seva necessitat de creixement il·limitat— determina que els éssers humans depenguin per a sobreviure dels mitjans de destrucció de les seves pròpies condicions de supervivència. Individualment ens hem convertit en uns molt actius “desitjos de mort”. Fins i tot CCOO demana als seus afiliats un augment militant del consum per a superar la crisi.

—Més enllà de l'àmbit econòmic, ¿creus que aquesta crisi ha canviat les relacions humanes o podria canviar-les en el futur?

El model tecnoconsumista, amb els seu “hedonisme de masses” —per a citar una vella expressió de Passolini— s'ha imposat de tal manera que tota disminució en els nivells habituals de consum serà viscut també com una catàstrofe subjectiva, com una pèrdua cataclística per a la que caldrà buscar un culpable. Mai no hi ha hagut més condicions objectives, i menys subjectives, per a una transformació radical. Les societats occidentals són societats de “fam generalitzada”, i la fam dissol els llaços de solidaritat. No és un problema ideològic, sinó material: la subjectivitat capitalista està materialment construïda al marge de tots els valors i principis que permeten senzillament una negociació. A Europa i els EUA veig més probable la barbàrie o el neofeixisme que la recuperació d'una mínima sensatesa antropològica.

—¿Quin és el perill més gran d'aquesta crisi? ¿Qui pot beneficiar-se'n més?

El perill més gran és la combinació d'insensatesa antropològica i armes de destrucció massiva: el retorn a la barbàries amb mitjans de destrucció del segle XXI. Els qui més se'n poden beneficar, com sempre, són les “minories organitzades”, ja siguin multinacionals, màfies o sectes.

—Molts parlen d'aquesta crisi com d'una oportunitat de canvi ara que el capitalisme sembla viure el seu pitjor moment en molts anys. ¿En què consistiria llavors la suposada “oportunitat” d'aquesta crisi? ¿Existeix realment algun moviment social que pugui ser agent d'aquest canvi?

L'esperança és l'Amèrica Llatina. Europa és avui dia un continent mort; exhaust en tots els sentits, també culturalment. I no tenim una esquerra organitzada, poderosa, unida, capaç de convertir la catàstrofe objectiva en consciència subjectiva. Potser és massa tard, però hem de lluitar per a crear una esquerra així.

—¿Què caldria canviar en els àmbits econòmic, polític i cultural?

Aquella esquerra, ho de dit d'altres vegades, hauria d'operar en un triple canvi: revolucionari en allò econòmic, reformista en allò polític i conservador en allò antropològic. Després del que he dit fins ara, crec que el contingut de la proposta és clar. El capitalisme no admet reformes i ha de ser per tant substituït (revolució) per un règim de producció i distribució de béns i serveis capaç de proporcionar una vida digna a tots els habitants del planeta. Els pobles en lluita han conquerit al llarg dels darrers segles una sèries de llibertat (sufragi universal, divisió de poders, Estat de Dret, etc.) que no poder ser confosos amb el capitalisme i que han de ser millorats (reforma), però defensats. I el mal fet a la natura i a la cultura (pel productivisme capitalista i els seus ritmes de creixement i consum) és fins a tal punt dramàtic que —com deia Günther Anders— la missió de l'esquerra hauria de ser, no ja la de canviar el món, sinó la de senzillament conservar-lo.

--Entrevista publicada originalment a Kaosenlared.

Crisi Capitalista: la racionalitat de l'abisme

El passat 20 de gener, un jove i brillant milionari irlandès, Patrick Rocca, llançat al firmament empresarial pel globus immobiliari, va sucumbir al vertigen de la caiguda irremeiable. Propietari de l'Accorp Properties, amic de Blair i Clinton, propietari de mansions a Dublín i Marbella, soci dels clubs privats més exclusius d'Anglaterra, bon jugador de tennis, bon degustador de vins, no va poder suportar la ruïna de l'Anglo-Irish Bank i es va llevar la vida d'un tret al cap.

Quinze dies abans, el 5 de gener, un dels 100 homes més rics del món, l'alemany Adolf Merckle, 75 anys, propietari d'un holding empresarial per al qual treballaven 100.000 persones, va sentir el sobtat desemparament d'un jubilat, va renunciar a seguir negociant el seu imperi amb 20 bancs i es va llançar a la via del tren. El mateix gest havia acabat un mes abans amb la vida del milionari neozelandès Kirk Stephenson, director d'operacions d'una companyia d'inversions afectada per la fallida de Lehman Brothers.

També el 5 de gener, el dia en què Adolf Merckle imitava Anna Karènina, es va suïcidar dins del seu luxós Jaguar el president d'una de les immobiliàries més importants dels EUA, Steven Good, desesperat davant la idea de no poder seguir construint i venent cases. Dues setmanes abans, el financer francès, René-Thierry Magon de la Villehuchet, cofundador d'Access Internacional Advisor i gestor de 1.000 milions d'euros llançats a les arenes movedisses de Madoff, s'havia tallat les venes al seu despatx de Nova York. Almenys altres quatre analistes i inversors nord-americans, Eric von der Porter, Barry Fox, Edwin Rachleff i Scott Cols, tots ells rics i feliços fins pocs dies abans, van decidir a finals de l'any 2008 interrompre una existència sobtadament despullada de tot sentit.

Els rics es suïciden: hi ha una crisi del capitalisme.

El 31 de juliol de l'any 2002, Pedda Narsamna, camperola índia de 50 anys, es va penjar al poblet de Pandian Parthian aclaparada pels deutes, deixant els vuit membres de la seva família sumits en la més negra desolació. El novembre de 2008, Anil Khondwa Shinden, un petit agricultor del districte de Vidarba, a l'Estat indi de Maharashtra, es va suïcidar als 31 anys ingerint el potent pesticida que li havien proporcionat els mateixos proveïdors als que no podia pagar els préstecs avançats per comprar-lo. Shankar Mandaukar, un altre camperol de Napgur, a l'Índia Central, havia fet el mateix pocs dies abans: veient amenaçades les seves pobres terres per l'impagament de deutes, es va beure un tassó de l'insecticida químic que havia contribuït a la seva ruïna.

Segons dades oficials, entre els anys 1997 i 2005, més de 150.000 pagesos s'han suïcidat a l'Índia, desposseïts de les seves terres o arruïnats per les grans multinacionals de l'alimentació, amb Monsanto al capdavant, que controlen el negoci de les llavors i els pesticides. En els darrers sis mesos, s'han suïcidat 9 milionaris a tot el món, és a dir, una mitjana d'1 milionari cada 20 dies. Des de l'any 1997, només a l'Índia s'ha suïcidat un camperol cada 32 minuts; 1 cada 30 minuts a partir de l'any 2002.

Els pobres se suïciden: hi ha, senzillament, capitalisme [#1].

* * * * *

L'any 29 va fixar per sempre la imatge de l'apocalipsi econòmic: la dels edificis de Wall Street vomitant per totes les finestres els milionaris de Nova York. En realitat, només van ser dos els que van saltar al buit, però la caricatura és encertada, perquè expressa —juntament al desig fabulós d'una purga igualitària— la desigualtat fascinant del capitalisme [#2]. La fam, la misèria, l'atur, la malaltia, el dolor de 4.000 milions d'éssers humans no mereixen la intervenció dels experts, l'atenció dels periodistes, la reunió del G-20: demostren més aviat la salut del sistema. Ni tan sols són suficients per a fer-ne una tragèdia grega o una peripècia hollywoodiana. El drama comença allà on la riquesa ha produït prèviament una personalitat; la crisi adquireix rang sistèmic, universal, còsmic, quan arriba fins a la llista Forbes: ¿900 milions d'afamats? Ens els podem permetre. ¿La meitat de la població del planeta sense aigua potable? Això funciona. ¿16.000 espècies en perill d'extinció? ¿Trilions de dòlars giren sense descans en els circuits financers. ¿El nombre de milmilionaris passa de 1.125 a 793? És la crisi. Al capitalisme li és indiferent si entre els deu homes més rics del món hi ha l'Amancio Ortega, però li és indispensable jerarquitzar la riquesa; no li importa qui forma part de la llista, a condició que la llista existeixi, sumi creixents fortunes i promogui rivalitats esportives. Malauradament no és una il·lusió alienant ni una manipulació propagandística: si els camperols indis es treuen la vida, les empreses milloren els seus balanços; si els milionaris es suïciden, si perden diners, si veuen reduït el seu patrimoni en un 23%, tots estem en perill. Depenem d'ells. La racionalitat econòmica del sistema és inseparable de la seva irracionalitat general: si funciona, el capitalisme condemna a la pobresa i la marginació a la meitat del planeta; si deixa de funcionar, s'emporta també l'altra meitat. L'única espècie que la humanitat ha de protegir, l'única a què no podem renunciar —ni óssos ni elefants ni arbres— està inclosa, no en la classificació de Linné, no, sinó en el rànquing plutocràtic de la revista Forbes.

Ningú no pot negar la superioritat del capitalisme. Funciona: ha produït més riquesa, més benestar, més solucions que cap altre mode de producció històric. Funciona: ha produït més pobresa, més malestar, més problemes que cap altre mode de producció històric. En termes econòmics no només és superior; és també insuperable. Porta dins, com el seu motor i la seva maledicció, la necessitat de revolucionar ininterrompudament les forces productives, modelar les societats, reorganitzar els territoris, saturar l'espai, colonitzar el temps, multiplicant al seu pas, amb fertilitat taumatúrgica, com en un conte de fades, els aliments, les màquines, els edificis, les medecines, els llibres, els plaers, i també, i al mateix temps, la fam, les runes, les malalties, la ignorància, els dolors. Al contrari que el socialisme, ningú no pot retreure al capitalisme els seus morts, els seus marginats, els seus represaliats, els perseguits, perquè el seu objectiu declarat no és l'home i les seves necessitats bioculturals sinó la reproducció ampliada del seu deliri, i a aquest propòsit serveixen per igual un automòbil i un cadàver, un graner i una guerra, la bulímia i la indigència. Sota el capitalisme, les crisis no es produeixen per una acumulació de cadàvers, epidèmies o fams —com en la visió dels nostres avantpassats— sinó per una acumulació destructiva de riquesa; sobrevé no quan la humanitat pateix massa sinó quan els seus sofriments no generen ja suficients beneficis. Quan esclata, l'augment del nombre dels cadàvers, les epidèmies i les fams no és tampoc —com ho era per als nostres avantpassats— una conseqüència de la crisi: és més aviat una solució.

Des del punt de vista humà, el capitalisme ha consistit sempre en una crisi ininterrompuda; des de la seva racionalitat immanent, porta 35 anys provant de sostreure's als seus propis límits mitjançant expansions centrífugues que han anat acompanyades, com recorda l'economista argentí Mario Rapoport, d'una traca de crisis parcials i successives: "la crisi monetària als EUA i la ruptura del patró or el 1971; l'alça dels preus del petroli el 1973 i 1979; la crisi del deute extern llatinoamericana el 1982; el crac borsari de Wall Street el 1987; les crisis de les caixes d'estalvi dels Estats Units el 1989 ; el crac japonès el 1990. Després vénen les crisis perifèriques de fi de segle: la mexicana (1994), la del sud-est asiàtic (1997), la russa (1998) i la brasilera (1999). I a partir del nou segle un altre encadenament: l'enfonsament de les punt.com el 2000; les crisis a Turquia i a l'Argentina (2001); la fallides d'Enron i World Com (2001 i 2002); les repercussions financeres de l'atemptat a les Torres Bessones i de la invasió a l'Iraq. Per a culminar amb l'actual crisi de les subprime, que esclata el 2007 i a la qual se sumen el 2008 les caigudes de Lehman Brothers, les companyies hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac i l'asseguradora AIG, més les d'uns quants bancs europeus i nord-americans" [#3]. Cadascuna d'aquestes crisis, espasmòdica cornucòpia de bombolles de sabó, expressava i exigia noves mesures d'això que amb lapidària precisió Atilio Borón ha anomenat "contrareformes" neoliberals, amb un retorn a les condicions laborals, polítiques i antropològiques de la revolució Industrial [#4]. Cadascuna d'aquestes crisi retardava i anunciava la Crisi que s'abat ara sobre un món superpoblat, escurat fins als ossos i armat fins a les dents. Qualssevol siguin les discrepàncies sobre el pronòstic, ni els més desvergonyits defensors del lliure mercat —els que segueixen colpejant-se el pit en públic— no s'atrevirien a desmentir en privat el diagnòstic: "el que passa és la desintegració del capitalisme com a sistema-món, no perquè no pugui garantir el benestar de la vasta majoria (mai no ho ha pogut fer, això) sinó perquè ja no pot assegurar que els capitalistes tinguin la incessant acumulació de capital que és la seva raison d'être" [#5]. Qualssevol siguin les discrepàncies sobre el desenllaç, tots els pronòstics coincideixen que totes les solucions —dins o fora del sistema— passen per un augment dels cadàvers, les epidèmies i les fams. La llista Forbes olora les eugues de l'apocalipsi: uns, molt pocs, se suïciden; altres es reparteixen les ajudes dels governs (o celebren sopars milionaris [#6]); els altres esmolen les tisores per a retallar llocs de treball, rebaixar salaris i, arribat el cas , segar vides. Els Estats del Benestar (allà on els havia) subministren bilions de dòlars als bancs, les asseguradores i les empreses; i psicoterapeutes als acomiadats i els aturats [#7].

* * * *

Cal estar molt boig per fer un mínim exercici de raó. Com que estem en el nostre seny, correm a socórrer un sistema irracional. En l'ordre immanent del mercat, la llista de l'INEM depèn de la llista Forbes. Encara que l'"efecte vessament" no hi hagi produït ni tan sols un degoteig, encara que el poder adquisitiu dels assalariats descendís durant les dècades prodigioses de les bombolles de sabó, és veritat que als treballadors —al menys en algunes regions del planeta— els pot anar encara pitjor si l'Estat no utilitza els seus estalvis per a sostenir els bancs i les empreses. Després de tot, els banquers i empresaris són els donadors de crèdits i salaris com els propietaris esclavistes eren donadors de casa, aliment i protecció i com els senyors feudals eren donadors de terra i seguretat. Si un era esclau, era millor tenir un amo, fins i tot un de sever, que morir de fred a la muntanya perseguit pels gossos; si un era vassall, era millor tenir un senyor, encara que espremés les filles i les collites, que veure-les segrestades o incendiades per invasors sense pietat; si un és un assalariat o aspira a ser-ho, és millor tenir un banquer i un empresari, per molt exigents que siguin, que buscar menjar a les escombraries i dormir sobre cartrons. Els tres —esclavisme, feudalisme i capitalisme— constitueixen dispositius funcionals de dependència recíproca entre desiguals. L'esclavisme era relativament eficaç; el feudalisme era força eficaç; el capitalisme és molt eficaç. Però al capitalisme, com a l'esclavisme i al feudalisme, no hem de reprotxar-li la seva ineficàcia; cal reprotxar-li la seva existència.

La paraula "crisi" deriva del grec i pertany originalment al camp de la gnosologia: amb ella s'anomenava aquest moment liminar en què es decideix el desenllaç d'una malaltia, en què el cos escenifica, per dir-ho així, el "judici final" a partir del qual s'imposa definitivament la malaltia o la salut. Krisis —"decisió"— procedeix de krio —"jo separo, decideixo, jutjo"— i de tots dos es desprèn "crítica", en el sentit en què Kant utilitza aquest terme en el títol d'algunes de les seves obres més conegudes. Una crisi, doncs, és aquella situació en què es dirimeix el destí i es revelen els límits d'un organisme viu o d'una estructura complexa. Som en crisi. Som—és a dir— en una conjuntura crítica en la qual es decideix la sort, no d'uns quants milions d'éssers humans llançats al foc com a combustible viu, sinó del sistema mateix que els sacrifica, i en la qual aquest sistema revela a més els límits exteriors, absoluts, que la seva immanència viciosa ja no pot ultrapassar. Quins són aquests dos límits? El dolor i la natura; el planeta cos i el planeta terra. El capitalisme, que ha produït més riquesa que cap altre mode de producció anterior, seria perfecte i no només eficaç si, com Déu, creés els seus propis recursos del no-res i si ser robat, colpejat, privat d'aliments, despullat, humiliat, menyspreat i assassinat fos plaent o, com a mínim, just.

Hi ha una quota de dolor, una prorrata d'injustícia que cap sistema no pot sobrepassar sense generar resistència. La mateixa eficàcia del capitalisme el transforma en el sistema més injust de la història. Que sigui capaç de produir aliments per a alimentar tres vegades la població de la terra converteix la fam de 965 milions de persones en un genocidi voluntari; que sigui capaç de prolongar la vida fins als 80 anys en determinades franges geogràfiques i socials converteix en un crim imputable la mitjana d'edat de Sierra Leone, Haití o Bangladesh; que sigui capaç de trasplantar òrgans, fabricar pròtesis i modificar gens converteix la disenteria, el dengue i la malària, que maten milions de persones i es podrien curar amb un grapadet de píndoles, en una punyalada intencionadament mortal. El dolor és doblement dolor en un món amb televisió; la injustícia és doblement injustícia en un món globalitzat i transparent. La resistència és inevitable; res garanteix, en canvi, que hagi de ser intel·ligent, ordenada, raonable, socialista. La mística, filòsofa i obrera Simone Weil escrivia: "Aquell que té els membres desfets per una jornada de treball porta en la seva carn com una espina la realitat de l'Univers. Per a ell la dificultat és mirar-lo i estimar-lo" [#8]. Quan es porta clavada l'espina de la realitat en el cos i en l'ànima, un no s'atura a mirar —a raonar— l'esbarzer en què està atrapat. La resistència pot assemblar-se —s'hi assembla ja— al món que vol treure's de sobre: subpolítica, biològica, espasmòdica, individual.

El capitalisme no treu els seus recursos d'un barret sinó del món, on hi ha una mica d'aigua, una mica de vent, una mica d'aire i una mica de terra. Per molt que es tracti de fugir cap a les bombolles de sabó, aquí està el límit exterior que atura tots els deliris de beneficis sense fre. Podem imaginar potser una civilització que amb la formidable riquesa capitalista hagués fet alguna cosa mica millor que Hollywoods, McDonalds i centres comercials, però el que ja no podem imaginar és una societat viable amb aquests nivells de riquesa, ni ben ni mal repartida. La crisi revela el verí mortal inscrit en el concepte central, irrenunciable, de l'economia capitalista: el creixement. Depenem irracionalment d'una racionalitat immanent que imposa com a natural l'explotació entre desiguals; depenem irracionalment d'una racionalitat immanent que exigeix com l'única sortida possible la destrucció del planeta. No créixer empetiteix; decréixer mata; salvar les condicions mateixes de tota supervivència precipita l'apocalipsi. La crisi, que és de sobreproducció, només es pot superar, o almenys contenir, amb sobreconsum, que és com dir que l'única solució davant de l'escassetat de petroli és utilitzar més el cotxe o l'única solució davant de la sequera és deixar l'aixeta oberta les 24 hores del dia. La responsabilitat última de la crisi —ens diuen els governs i els economistes— no la tenen els bancs ni les asseguradores ni les financeres ni les empreses sinó els consumidors, que compren menys cases i menys cotxes, gasten menys llum i menys telèfon i van menys al supermercat. Mentre militants de tot el món insisteixen en el caràcter social i ecològicament destructiu del consum irresponsable, els EUA subministraran un ajut addicional d'un bilió de dòlars als bancs per a crèdits al consum; i fins i tot el secretari general de CCOO a Castella i Lleó, Ángel Hernández, ha demanat l'augment del consum com una de les mesures "voluntaristes", gairebé militants també, destinades a amortir les conseqüències de la crisi econòmica: «Hernández» —diu El Mundo— «es va dirigir a aquells treballadors i treballadores que tenen “la seva feina assegurada” per a què “moguin els diners"» [#9]. La crisi obliga a accelerar la cavalcada cap a l'abisme i hauríem d'estar bojos per a no cedir a aquesta bogeria. A Espanya hi ha 3.000.000 de cases buides i la relatora especial de Nacions Unides, Raquel Rotnik, ha assenyalat la hybris de la construcció com a causa directa de la crisi i la paradoxal suspensió del dret bàsic a l'habitatge al nostre país, però s'insisteix, com a solució, en què "hi ha sòl municipal i autonòmic per a construir 625.000 habitatges socials" i salvar així al mateix sector immobiliari privat que ens ha portat a la ruïna [#10]. Al món hi ha 1.000 milions d'automòbils, responsables de la major part de la contaminació ambiental; l'àrtic es fon, el canvi climàtic mata cada any 13 milions de persones i els agrocombustibles agreugen la crisi alimentària en grans zones del planeta, però no podem deixar de rebre com una pèssima notícia —una tragèdia dantesca que requereix una intervenció d'emergència— el descens vertiginós de la venda de cotxes a Europa i als Estats Units (gairebé un 47% en acabar l'any 2008 a Espanya). Aquesta és la racionalitat immanent del capitalisme: seria un suïcidi no donar suport a una economia que acabarà matant-nos. Aquesta és la lliçó paradoxal de la crisi: seria una irresponsabilitat, una immoralitat, un crim, no serrar la branca en la qual estem precàriament asseguts. I tots —com deia Brecht—ens posem a inventar serres.

* * * * *

La "decisió" (crisi) del capitalisme és també una decisió nostra. Qualsevol projecte alternatiu ha d'acceptar aquests límits que el socialisme estalinista —productivista i desenvolupista— tampoc no va acceptar mai i que obliguen a qüestionar radicalment el vincle ideològic fraudulent entre supervivència i creixement i, més enllà, entre benestar i creixement. Sens dubte cal imaginar, com dèiem, una civilització injusta més elegant que hagués utilitzat els enormes recursos del capitalisme per a produir obres estètica i culturalment superiors, però el que la crisi revela així mateix és tota la potència destructiva de la recerca capitalista d'aquesta triada platònica inscrita en la tradició intel·lectual occidental: el bo, el bell, el veritable. Ens oblidem de què la natura és un nyap amb límits, de què els nostres cossos estan subjectes amb agulles, de què la història ha retrocedit moltes vegades. El que és bo, si no és generalitzable, és dolent; el que és bell, si costa la vida a molta gent, és lleig; el que és veritable, si és injust, és fals. Enfront d'aquesta tríada històricament irrealitzable, hem de reivindicar allò regular, allò bonic, allò aproximat, com l'únic realment compatible amb la supervivència de la naturalesa i de la civilització humana. Per això el que és regular és més bo que el que allò bo; el que és bonic és més bell que allò bell, i el que és aproximat és més veritable que allò veritable.

El contrari de krisis és kairós, que a la filosofia grega i romana era la "oportunitat", el "moment just", l'esquerda temporal de la intervenció divina. La crisi és també el nostre kairós. Sabrem aprofitar-nos-en? Si exceptuem aquesta llum embrionària que es forma lenta i vacil·lant a l'Amèrica Llatina, la situació del món no convida a l'esperança. La resistència, dèiem, s'assembla al món contra el qual s'aixeca. Allò bo, allò bell, allò veritable, conceptes associats a la publicitat i el consum de mercaderies i, per tant, al espasme individual —dolorós o plaent—, constitueixen ja, en un món globalitzat i transparent, la ideologia dominant de les classes dominades. D'allò regular, d'allò bonic i d'allò aproximat, condicions de tota salvació política, ens separa no només la llista Forbes sinó el propi desig subjectiu dels éssers humans, atrapat en la racionalitat immanent del capitalisme i en les seves dependències suïcides: "buscaré només la meva supervivència, encara que per a això hagi de matar-me també a mi mateix ".

¿Serà el kairós del feixisme? ¿El de la barbàrie? ¿El de l'extinció, alhora, de l'espècie Forbes i de l'espècie humana? Mai hem estat pitjor preparats per a una "decisió" i mai no ha fet tanta falta una intervenció. El planeta cos i el planeta terra cruixen sota els nostres peus, cruixen amb els nostres peus. Deixem, com a mínim, d'inventar serres.

NOTES:

#1 Sobre la intervenció de Monsanto a l'Índia i a d'altres parts del món: Marie-Monique Robin, El mundo según Monsanto , Editorial Península, Madrid 2008. Particularment el capítol India: las semillas del suicidio , pag. 425-444.

#2 Sobre la llegenda urbana dels suïcidis durant la crisis del 29, veure Nina Shen Rastogi, ¿Por qué no se arrojan por las ventanas los ejecutivos? , State Magazine (versió española a http://www.rebelion.org/noticia.php?id=73271)

#3 Mario Rapoport, Diez razones de la crisis internacional, Diario Página 12, (http://www.pagina12.com.ar/diario/elpais/1-120749-2009-03-01.html).
4 Atilio Borón, Estado, capitalismo y democracia en América Latina , editorial Hiru, Hondarribia 2008.

#5 Inmanuel Wallerstein, Enseñanzas de Brasil , Diario La Jornada ( http://www.jornada.unam.mx/2009/03/15/index.php?section=opinion&article=026a1mun )

#6 http://www.rebelion.org/noticia.php?id=74139

#7 http://www.elmundo.es/elmundo/2009/03/08/internacional/1236518113.html

#8 Simone Weil Oeuvres , Quarto Gallimard, París 1999.

#9 http://www.elmundo.es/elmundo/2009/02/13/castillayleon/1234555196.html

#10 http://www.elmundo.es/elmundo/2008/10/09/suvivienda/1223575875.html

—Article original a Rebelión: Crisis capitalista, la racionalidad del abismo.
—Article original a Sodepaz: Crisis capitalista, la racionalidad del abismo.

Eleccions molt disputades fora del món

Una vella pel·lícula de la primera dècada del segle XXI: és, en realitat, la primera dècada del segle XXI. Caldrà esperar molts anys, i introduir algunes transformacions radicals, per a què els nostres vestits i les nostres idees ens semblin d'època. El cinema ens permet percebre, tal i com escrivia fa uns dies Asor Rosa a Il Manifiesto, tot el ridícul tràgic dels discursos de Mussolini des del balcó del Palau Venècia en la Roma dels anys vint. “¿Com es possible que, davant d'un espectacle així, la multitud que abarrotava la històrica plaça, en lloc d'aclamar-lo rabiosament, no el despatxés immediatament amb una riallada colossal?”, es pregunta el periodista italià. És que llavors Mussolini estava en el mateix món que els qui l'aclamaven; junts, de fet, formaven el món dins del qual les paraules del feixisme, lluny de sonar altisonants i buides, recollien i consolidaven una realitat seriosa, evident i incontestable. Mussolini va ser tret d'allí no pel temps —ni tan sols pel cinema, per al que tot és sempre ja passat— sinó per l'antifeixisme, la resistència i la guerra.

Aquella atmosfera compartida que Gramsci anomenava “hegemonia” no s'esgota en els mitjans coercitius o fraudulents amb què es construeix: evidències ancorades en l'experiència del mercat laboral, monopoli de les imatges i les frases, saturació digestiva de les mercaderies. Un cop s'ha format, perquè s'han format allà, tots corren a sostenir-la, de manera que l'aire mateix es reprodueix per aclamació o per votació. El món real, encara que no sigui ni bo ni veritable, té sempre l'avantatge de què és real, i s'imposa —i així ho reclamem— precisament per això: la seva realitat és el camp gravitatori que ens atrau de manera irresistible i cap al que ens llancem amb entusiasme. Mussolini estava en el món i ningú no se'n reia. Pel mateix motiu, en els diaris d'Europa resulta avui molt menys risible Berlusconi, que es burla dels seus votants, si és que no els assetja sexualment, que el president de Veneçuela Hugo Chávez, encara que compleixi les seves promeses electorals; i semblen molt més reals, molt més consistents, molt més madures les complagudes adolescents grapejades pel sàtir que les mestresses de casa de cinquanta anys, abillades amb la gorra vermella, que brandeixen pels carrers de Caracas la constitució bolivariana. Fora de l'aigua, ni les veritats ni els peixos sobreviuen; fora de l'atmosfera, ni la sensatesa ni els cossos tenen pes. ¿Quin és el “món” europeu de l'any 2009? Diguem que la intersecció estadística entre el PP i el PSOE; és a dir, aquest 70% de lleis votades de comú acord en el parlament de la UE durant la darrera legislatura; aquest 70% d'afinitat (una visió de la banca, el treball, l'educació, la immigració) avalat en votació el passat 7 de juny pels electors.

Fora d'aquest món, ¿què hi ha? ¿La sensatesa, l'ètica, la lluita? ¿O el no-món? ¿O totes dues coses alhora? Si la realitat realitza sense escrúpols tot allò que toca, la irrealitat irrealitza de la mateix manera tot allò que es precipita en el seu no-res. L'absència de món té conseqüències tràgiques per als qui hi viuen.

En absència de món, tot és polemós. Com més s'enrareixi l'aire més s'enrareix l'aire; com menys poder hi ha en joc, amb més acarnissament es disputa.

En absència de món, tot és psicologia. Com menys decidim els conflictes reals, més s'activen els nostres egos; com menys es pot intervenir en les causes, més intervenen els motius.

En absència de món, tot és doctrina. Com menys pot algú posar-se a prova, més es carrega de raó; i com més raó té algú, menys es negocia.

En absència de món, tot és voluntat. A més impotència, més susceptibilitat; a més semblança amb el company acòsmic, més obstinació per a distingir-se'n.

Reconeguem que el problema de l'esquerra europea és que no té món. Que li manqui té a veure, és clar, amb una derrota històrica, però una de les conseqüències de la seva absència és precisament que, un cop sense ell, l'acosmisme escull i accelera la seva pròpia ingravidesa, també perquè, en aquestes circumstàncies, només pot pesar-se, com ho demostra la deriva d'IU, del costat dolent. Això ha passat a l'Estat espanyol en les recents eleccions europees. Com a mínim quatre forces d'esquerres van decidir presentar la seva candidatura, per a desesperació dels ases de Buridan, que ens hem quedat paralitzats davant d'elles. Però aquest acte, que podria interpretar-se ingènuament com un abandonament de l'acosmisme, en realitat ha estat tot el contrari: IU, II, IA i el PCPE, en presentar-se a les eleccions acceptaven en major o menor grau renunciar a la realitat del balcó mussolinià; ho feien donant per perduts, com no podia ser d'una altra manera, els 20 milions de vots potencials dirigits a la intersecció còsmica PP-PSOE. Ho feien, per tant, acceptant també —i això potser sí que podria ser d'una altra manera— disputar-se entre ells els tres milions residuals, sense connexions, que suren a la deriva, com tots nosaltres, lluny del món. Presentar-se a les eleccions, fos o no una bona idea, significava renunciar públicament al món; significava resignar-se, sí, a fer campanya en intersticis tancats i habitacions mal ventilades. Presentar-se, a més, per separat, significava —com així ha resultat— imitar fora del món, sense poder-hi intervenir, a petita escala i entre aliats potencials, la campanya electoral que els grans partits capitalistes han escenificat a la llum del dia (dels grans mitjans de comunicació). Al final, hem tingut dues campanyes idèntiques, paral·leles, en el mirall, molt disputades totes dues; només una real (en una realitat oberta molt dolenta) i l'altra irreal (en una irrealitat tancada que, a força d'imitar la realitat dolenta, tampoc no ha convidat gaire a l'esperança). En una, el PP i el PSOE es disputaven amb electoralisme i mesquinesa els vots reals de la majoria; en una altra, IU, IA, II i PCPE es disputaven, també amb electoralisme i també a vegades amb mesquinesa, els vots irreals de la minoria. La diferència entre la realitat i la irrealitat, en qualsevol cas, no té res a veure amb la veritat o la ètica; la realitat sempre sembla seriosa i la irrealitat dóna sempre una mica de vergonya.

Com bé diu Belén Gopegui, el pessimisme pot ser d'esquerres, però mai el desànim. Tanmateix, pessimisme: no cap un altre món real dins d'aquest; no cap tampoc una realitat fora del món. Tanmateix, sense desànim: una realitat ha de desplaçar l'altra, a cops de colze, a empentes, per sota de la línia de flotació; i convé, és clar, que tots empenyem en la mateixa direcció.

—Article publicat a Rebelión: Reñidas elecciones fuera del mundo.

—Article original a Diagonal: Reñidas elecciones fuera del mundo.

Entrevista (pel Pau Llonch)

[El text de l'entrevista és el que apareix a Tocats pel rastre, el blog personal d'en Pau Llonch, concretament a l'entrada del dia 22 de maig: Conversar amb Santiago Alba Rico. També apareix reproduït al periòdic La Fàbrica].

* * *

Aquí us deixo l'entrevista completa que l'altra dia vaig tenir el plaer de fer al filòsof Santiago Alba Rico. Com que el què sortirà a la Directa serà la versió reduïda de la mateixa, he decidit publicar-la aquí, en petit comitè, per qui vulgui fer una lectura d'aquestes sis pàgines íntegrament. És molt interessant en molts aspectes, però totes les reflexions al voltant de la necessitat d'establir un cert conservadorisme en termes antropològics a les nostres propostes polítiques, un cert puritanisme com a contraposició al mecanisme de reproducció capitalista basat en l'augment indefinit de les llibertats ("la libertad del hambre"...) o la seva posició en front les properes eleccions europees configuren un corpus discursiu que no es pot deixar perdre.

Si al seu dia ja vaig tenir el plaer de rellegir "Dejar de pensar" per ressenyar-lo, ara em costa de transmetre fins a quin punt l'aportació que aquest gran home, durant els dos dies que vaig tenir el plaer d'escoltar-lo, m'ha descol·locat en algunes coses i m'ha reafirmat en la majoria d'altres. Sense més, aquí ho teniu. Aquests dies miraré de posar al dia totes les coses relatives al nostre projecte atversari que no he tingut ganes d'explicar fins ara, guapos i guapes!

* * *

T'has mostrat especialment pessimista en relació a la possibilitat que s'estableixin subjectes col·lectius revolucionaris aquí al vell continent...

Bé, és un problema que no té ja a veure senzillament amb procediments de control, repressius o de manipulació dels mitjans de comunicació sinó amb processos materials d'erosió del què són els vincles antropològics més bàsics. Ja no solament els vincles polítics sinó les condicions mateixes que fan possible que després s'esdevinguin els vincles polítics. Aquests vincles antropològics s'han vist minuciosament destruïts al llarg de les últimes dècades per un capitalisme que ja no configura els seus subjectes als llocs de treball com deia Gramsci. Ell deia que la fàbrica era el lloc de l'hegemonia i quan parla del taylorisme o del fordisme (de la racionalització que s'introdueix ens els processos laborals) ell considera que la fàbrica és el lloc de constitució d'hegemonia i per tant també de contrahegemonia. Ara aquest seria meś aviat el centre comercial com a emblema d'una determinada manera d'abordar la realitat, d'interioritzar síntesis d'abordatge de la realitat. Pensem, per exemple, fins a quin punt és cert que fa uns dies un periodista italià de “Il Manifesto”, aquest diari lligat a les restes del comunisme italià, va publicar un extensíssim reportatge sobre el consum de drogues a les fàbriques, a la indústria italiana. I va observar una cosa curiosa: les fàbriques s'han convertit al seu temps també en supermercats, en centres de consum, ja no són tan sols lloc només de treball. Llocs on circula la droga i fins i tot d'on surt la droga que es distribueix després pels pobles veïns. Llocs on pots comprar un cotxe, un Ipod... La fàbrica ja no és un espai on un va a construir el seu projecte vital. Abans si un no tenia perspectives polítiques en qualsevol cas la fàbrica formava part d'un projecte vital que et permetia, jo què sé, casar-te, tenir fills, etc. I al mateix temps, evidentment, era el lloc on un es polititzava; l'educació sentimental, l'educació política del subjecte es produïa al lloc de treball. Avui la major part dels joves que segueixen treballant en fàbriques hi va per poder seguir consumint, no importa el què. La cocaïna per exemple, que en l'exemple italià d'abans arriba al 50% dels treballadors de les fàbriques (i no ja com explicava Engels a principis del S.XIX quan parlava de la situació dels obrers a Anglaterra, que utilitzaven l'alcohol i altres estimulants per soportar les dures jornades laborals, sinó com a part integrant de l'univers del què es procedeix) motiu pel qual es treballa per poder consumir i no a la inversa. El mercat és doncs el principal generador d'hegemonia. Això ho explicava molt bé Pier Pablo Passolini als anys setanta quan deia llavors que el què no havia aconseguit Mussolini en vint-i-tants anys de dictadura feixista ho havia aconseguit l'hedonisme de masses o capitalisme de consum en molt poc temps. El feixisme mai va aconseguir centralitzar i homogeneïtzar la cultura; encara que existís un acatament formal, no existia una interiorització del missatge feixista. Els obrers i els camperols conservaven les seves cultures de resistència i tot això ha desaparegut en pocs anys. I també diu una cosa que té a veure amb el pessimisme del que jo parlava ahir i que és molt inquietant: "El nou hedonisme de masses, el nou consum tecnològic és incompatible amb el marxisme humanista". És així de contundent. Parla en el seu temps bàsicament de la televisió, que tingué aquest efecte homogeneïtzador i dissolvent de les cultures de resistència, de les cultures materials dels barris i del camp. Però clar, actualment això es pot estendre a moltes tecnologies la implantació de les quals, en comparació amb els anys setanta, s'ha accelerat vertiginosament. Per tant, aquesta descomposició del subjecte col·lectiu té a veure amb processos materials associats a la mercantilització general de l'existència i a l'acceleració de la renovació de les mercaderies. I de les mercaderies visuals, que és un concepte en el qual no s'insisteix suficientment al meu entendre. En una societat que no distingeix entre les coses de menjar, les coses a utilitzar i les coses de mirar, el propi consum d'imatges és només una extensió del procés digestiu. Estem ininterrompudament consumint imatges, consumint simulacres, dobles de les coses que es converteixen per un procés pervers en els originals als que tots aspirem. Estem envoltats de veritables còpies, com eidos platònics, que han acabat per reemplaçar completament la realitat mitjançant un format que és espontàniament nihilista: mirem el món com ho fan els pilots d'un bombarder, que només miren les coses per destruir-les i al mateix temps que ho fan. És una mica això, encendre la televisió, encendre l'ordinador, escriure un missatge al mòbil, passejar-se per un aeroport envoltats de pantalles enceses, tot això contribueix igualment a aquest confinament de l'individu en un aparell digestiu totalitari en el context del qual no podem mirar, si no és per despullar d'existència el què mirem. En aquest sentit, és difícil pensar en un món així i pensar al mateix temps en compassió, en solidaritat, en compromís... són coses que estan radicalment i material excloses de l'horitzó...

Però, sense ànim de provocar, si "Nada que pensar" és un crit antipostmodern dirigit als que es van vendre a la transició i van abandonar el marxisme, aquest discurs tant pessimista i radical epistemològicament que considera que la imatge ha exorcitzat la realitat, que s'ha abolit el temps i l'espai... no vé a reproduir un discurs postmodern?

No el reprodueix sinó que el denuncia allà on ha donat vàries voltes de rosca, allà on ha suposat una descomposició de la raó a partir dels propis processos immanents de la raó, que és una mica el què pretén el discurs postmodern. Ha arribat un punt en el què s'ha produït un tancament categorial que s'ha d'assumir per denunciar-lo. S'ha d'assumir perquè si no, no tenim clar que l'enemic ja no és (malgrat segueixi manifestant-se) una policia repressiva o un estat que il·legalitza partits i que segueix torturant a les presons o detenint a joves militants antiglobalització a tot el món sinó noves formes de dominació que són les que configuren el subjecte. La repressió s'encarrega més aviat de neutralitzar, de combatre els residus resistents. Si algú es resisteix a ser configurat per aquests processos materials, llavors sí que es converteix en un terrorista contra el qual s'apliquen tota una bateria de mesures repressives i legals. Però bé, és important veure que tots aquests processos materials del capitalisme, del què s'anomena la societat hiperindustrial, són decisius a l'hora de construir nociutadans enfrontats entre ells. En relació al segon aspecte, és veritat, a mi em preocupa molt que al final ens tanquem, jo el primer, en discursos desmobilitzadors, perquè el pessimisme pot ser-ho molt. La por i l'alarma mai se sap com gestionar-les perquè poden tenir els dos efectes: sacsejada o indiferència. Però crec, primerament, que s'ha de recordar una cosa que pot ser molt poc estimulant, en relació al context europeu, pèrò també és un exercici de modèstia que crec que ens convé fer des d'Europa entendre que la corrent principal de la història no passa pel vell continent: On estan els dos centres de decisió dels destins de la humanitat en aquests moments? En dos llocs: el món àrab, on jo diria que s'està jugant la supervivència material de la humanitat, on hi ha una resistència antiimperialista (desgraciadament no d'esquerres) i l'altre, Amèrica Llatina, on sí que estan succeint coses que animen a l'esperança. Jo crec que s'ha d'aprendre molt del què estan fent a una banda i a l'altra i no deixar de fer coses aquí. Hem passat moltes vegades durant la Història per períodes d'immersió com aquests. Aquí penso que el què és bàsic en aquests moments és el què fa la gent jove com vosaltres a molts llocs: recuperar les condicions antropològiques de la resistència. Estem gairebé al zero, com si ens haguessin arrancat els boscos, les herbes, l'humus mateix i estiguéssim en el terreny pelat, completament nu. Llavors el què hem de fer és treballar sabent que el temps prem però que en qualsevol cas això necessita temps i treball per recuperar les condicions antropològiques de l'articulació de nous subjectes, recordant que no s'han de confondre les condicions amb les solucions; la solució a l'existència de Repsol, Exhon, Roche o Montsanto no pot ser que quatre amics es reuneixin en un bar a fer un seminari sobre Marx i a beure's unes canyes, però la possibilitat a llarg plaç d'acabar amb aquests enormes enemics té a veure amb el fet de fer-ho, de recuperar els espais, els cossos, de fer-los convergir en un mateix lloc, de fer-los discutir. És el treball que toca ara: restablir gairebé des de zero les condicions antropològiques que llavors permeten l'articulació de la resposta. I això penso que s'està fent i que s'ha entès bé des de alguns espais de l'esquerra a l'estat espanyol. Entendre que ja no podem comptar amb partits amb representació parlamentària dels que es pugui esperar res i que s'ha de treballar des d'avall. Hi ha paraules perilloses que els que provenim d'una tradició sòlida, marxista, institucionalista utilitzem i que fan una mica de por a alguns, com la paraula comunitat.

En relació a això, ahir deies que el programa polític ha de ser conservador en el terreny antropològic, reformista en l'institucional i revolucionari en l'econòmic. Creus que els moviments socials europeus postmur responen a aquestes característiques? La nova explotació massiva de la tecnologia, amb l'ús brutal de les noves xarxes socials d'internet, s'adequa al concepte de conservadorisme antropològic que defenses?

Jo crec que no. No s'està fent i per diversos motius. M'agradaria distingir primer entre l'esquerra líquida, negrista, enfocada més aviat al desig, la multitud, l'espontaneïtat, que insisteix efectivament en el caràcter emancipador de tots els processos tecnològics que acompanyen el capitalisme, i una altra més sòlida, més aviat institucionalista de la qual jo formo part però que segueix en alguns aspectes també enganxada a tradicions que s'han demostrat fracassades. Aquestes dues posicions estan molt acantonades en discursos poc oberts. Primerament, per què conservadors en terreny antropològic? Bé, doncs en això sí que penso que comencem està força d'acord aquestes dues esquerres. Després de dècades en les quals l'esquerra marxista es va limitar a replicar i fins i tot a accelerar els conceptes desarrollistes i productivistes del capitalisme penso que ara això ja ho hem superat i entenem que és una concepció que condueix a un suïcidi global. Així doncs, en aquest aspecte, hi ha acord. Hem de canviar de model energètic, però també recuperar models de relació bàsics que tenen a veure amb els cossos, amb la reterritorialització de les resistències, i és en els aspectes vinculats a aquest darrer aspecte on pot haver-hi algunes discrepàncies entre líquids i sòlids, però en termes generals hi ha acord. Llavors, reformistes en el terreny institucional: Per una banda hi ha tota una tradició marxista que ha interpretat, erròniament al meu entendre, que la democràcia és tan sols una trampa estesa pel capitalisme, que l'enemic no era només el capitalisme i els seus aparells de producció sinó també les mal anomenades superestructures especulars que reflectien i reforçaven la subjecció capitalista. Jo penso que és un error i per això parlo de reformisme en el terreny institucional. Gramsci ja va entendre molt bé que la democràcia, la idea del dret, el vot universal, la sanitat i l'escola pública, la separació de poders, són conquestes obreres i camperoles que han costat molts morts. No tenim més que dues alternatives: o la voluntat o la llei. O ens sotmetem a la voluntat d'altri, confiant que sigui una bona voluntat o ens sotmetem a la llei. Naturalment, reivindicant la llei com allò que els homes i les dones s'han donat a si mateixos quan estan tranquils, recordant la idea de Voltaire. Està tranquils és molt difícil, però per això es fan constitucions, que són decisions que tenen a veure amb allò que tots compartim i que volem no haver d'estat rediscutint constantment. Democràcia no és que una assemblea d'Atenes discuteixi sobre si s'han d'esclavitzar a totes les dones i nens de l'illa de Mitilene que acaben de conquerir en les guerres del Peleponès. Democràcia consisteix en què això no es pugui votar i per això existeix una constitució que ha decidit sempre ja que hi ha coses que estan fora de discussió. Aquí veiem que no es pot tocar la constitució per decidir que els pobles de la península poden autodeterminar-se però que hi ha un crim terrible d'un nòvio que ha matat la seva xicota i sí que s'exerceixen pressions per reestablir la pena de mort. Com que hi ha molt dolor i tots ens hi solidaritzem... Doncs no, això és com concebre la democràcia en termes plebiscitaris directes, com al circ romà. No és cert doncs, que les lleis les fan els rics per dominar-nos millor, les lleis els les hem arrancat als poderosos i el què fan ells llavors és esquivar-les, violar-les, prevaricar, etc. Però no se'ls pot retreure res a les lleis ni a la democràcia. Això seria tan absurd com culpar als deu manaments el què hi hagi robatoris a mà armada. Això no s'acaba de comprendre bé. Però, per exemple, una de les grans virtuts del què està passant a Amèrica Llatina és precisament que s'ha apostat, sí, pel socialisme, però amb democràcia. I crec que hi ha tot un debat que afortunadament s'ha traslladat a l'estat espanyol i que a més a més on més i millor s'ha desenvolupat és a Catalunya (especialment des de l'espai Marx) quan s'ha reivindicat aquesta tradició republicana que associaria democràcia amb socialisme. I tercer, revolucionaris en el terreny econòmic: Jo penso que en això sí que ens hem de posar d'acord, no tant en el supòsit mateix compartit que el capitalisme és irreformable (precisament s'ha de fer una revolució per poder tots descansar i tornar-nos reformistes), si no en com funcionaria això que ara comença a anomenar-se el socialisme del S.XXI sense que ningú li hagi donat un contingut concret (formes de propietat, la divisió del treball, l'accés als mitjans tan de producció com d'informació...)

Per què consideres que la societat capitalista és la primera societat primitiva de la història?

És curiós perquè es parla de societat de consum com si fos quelcom desitjable quan hi ha una contradicció en els termes, entre societat i consum. Consum és el graó animal de l'ésser humà, un esclavatge biològic de l'ésser humà. Sí, necessitem consumir per renovar les nostres forces vitals. Això és el què fan bàsicament els animals. Una societat per tant que és només de consum és la més biològica i primitiva que podem imaginar, que dedica tots i cada un dels instants, dels gestos, dels esdeveniments exclusivament a reproduir-se biològicament. Una societat que no distingeix entre les coses de menjar, d'usar i de mirar perquè se les menja totes indistintament, ja sigui la carn o les catedrals o els paisatges és de pura subsistència. I contràriament al què es pensava no hi ha hagut mai cap societat tant primitiva com perquè sigui considerada de pura subsistència. I quina és la trampa mortal d'això? (i això té a veure amb la primera pregunta, amb el pessimisme i la destrucció dels processos de construcció de subjectes col·lectius) La trampa és que el capitalisme es reprodueix en base a augmentar les llibertats. És a dir, no és com a l'Antic Règim, un model en el què sigui prioritària la repressió, a la qual s'hagi d'obligar als esclaus a cop de fuet a anar a les plantacions. Formalment està molt ben estructurat mitjançant allò que s'anomena contracte, segons el qual si un decideix obviar el despertador per anar a la feina pot fer-ho, només passar a ser un aturat que és quelcom pitjor en una societat capitalista que ser explotat per un empresari. Per tant, en aquest aspecte no hi ha cap element repressiu. Però per altra banda, en l'àmbit no de la producció sinó del consum, el què ha fet el capitalisme és lligar els subjectes com a funcions de reproducció del sistema mitjançant l'augment permanent de les llibertats. És el sistema més tolerant del món: tolera al mateix temps el vegetarianisme i el canibalisme, el racisme i l'antiracisme, el pacifisme i la violència. Això ho explicava molt bé Günter Andersen a "Hombres sin mundo" quan deia que la característica del consum mercantil és que tots ho acceptem tot a condició algú ofereixi diners per comprar-ho al mercat. Ho veiem amb mostres de perversió i nihilisme com que hi hagi dones que subhastin la seva virginitat per internet o que es venguin residus corporals d'actors i actrius. L'existència es redueix precisament al mercat. El què no es pot vendre és residual i per tant immoral. Tot el què adquireix existència l'adquireix només en el mercat i en la mesura que l'adquireix és moral i legítim. I atemptar contra el caràcter mercantil de les coses és atemptar contra la tolerància i la llibertat i en definitiva contra l'existència mateixa dels objectes. La particularitat, doncs, del capitalisme és que es reprodueix en base a augmentar les llibertats. En front d'això què fas? I això és una cosa que l'esquerra s'ha de plantejar. L'esquerra ha de reivindicar un cert puritanisme, una certa repressió. Perquè vivim en el sistema més repressiu que hi ha, perquè la llibertat bàsica que ha portat és la llibertat de la gana, la llibertat de tenir sempre gana. I això és, si ho portem al camp del psicoanàlisi, és com si hagués triomfat l'"allò" sobre el "superjo". La cultura en la civilització bàsicament consisteix en la repressió de l'"allò". Hem de plantejar-nos una mica la batalla en aquests termes. Fidel és un exemple molt clar d'algú que sempre ha entès perfectament el caràcter necessàriament purità de les esquerres emancipadores. Perquè destruir és molt bonic, és bellíssim, mantenir les ciutats en un etern migdia amb un malgastament llumínic increible, és meravellós. Canviar de mòbil cada tres mesos encara que això costi la vida a milions persones al Congo que estan a milers de quilòmetres d'aquí doncs també. Llavors el què es tracta és de convèncer als humans que conservar és no solament més útil sinó més bonic. I quan Fidel, en aquell famós discurs de 2007 a la universitat es passa hores explicant com s'han de canviar les bombetes i quants diners s'estalvien, la gent pensa "ja està aquest vell desvariant amb el tic estalviador..." És un discurs que al nostre món, a Europa, no és ben vist, és menystingut. Estem acostumats a la destrucció generalitzada que acompanya la obsolescència programada i simbòlica. És l'apocalipsi permanent ofert com la cosa més desitjable i bonica del món. L'"allò" triomfant. I front l'"allò" s'ha de recordar a Fidel, perquè la supervivència del planeta està en joc. Però com pots convèncer a la gent d'això? A Europa estem cometent l'atemptat suïcida més gran de la història, que no és el de les Torres Bessones, és senzillament anar al Carrefour a fer la compra. I suïcidar-se amb xocolatines, hamburgueses i mòbils és tant plaent! El perill és aquest i ho veiem també a Cuba: hi ha una fractura generacional i els joves en aquests moments perceben com a retòric i moralista el discurs de la revolució. Clar, posa't tu a predicar puritanisme no consumista i austeritat a joves que volen deixar-se explotar tres mesos en una fàbrica per poder comprar-se el què sigui.

Has parlat dels artefactes no comunistes. Has arribat a alguna conclusió en relació al què s'ha de fer amb determinats objectes propis del procés tecnològic accelerat que semblen incompatibles amb l'humanisme marxista?

El què em preocupen són, en primer lloc, unes concepcions molt interioritzades en el discurs de l'esquerra, fins i tot en el discurs il·lustrat marxista original: que el desenvolupament de les forces productives portarà en si mateix a l'alliberament i la concepció de la tecnologia com a espontàniament emancipadora. Res és neutral, al contrari del què han pretès moltes persones d'esquerres, ni la tècnica ni la tecnologia ho són. Res que s'introdueix en aquest món és neutral, des d'una carícia, un cendrer... tenen la capacitat de modificar el món, encara que sigui mínimament. Perquè cap objecte és només el colofó d'un procés immanent, sinó que s'introdueix en un món exterior en el qual hi ha interseccions. Si tu introdueixes un martell en una societat que no en té, el martell mateix (encara que no introdueixis els processos de producció que t'han permès disposar d'aquest martell) genera canvis. Si introdueixes, per tant, ordinadors amb connexió a internet, mòbils, televisors, ja no t'explico. Aquests elements només permeten un determinat espectre d'usos i que imposen certes formes d'utilitzar-los. Un martell no serveix per cosir un botó i imposa certs gestos (puny tancat, doblegar el braç, posició corporal, imprimir una certa força...) I un martell és una eina que com a tal ens deixa encara un grau de llibertat força gran. Un pot utilitzar-lo o no. Si un ha de clavar un clau agraeix molt tenir un martell, però si no ho ha de fer el martell no genera per si sol la necessitat d'anar clavant claus allà on hom no necessita fer-ho. Amb l'ordinador no passa això. La nova tecnologia no constitueix eines sinó òrgans, i és molt difícil aixecar-se pel matí i dir "avui intentaré viure sense el meu fetge o el meu cor". Davant d'ells tenim molt poca llibertat, i això no és una qüestió menor. Per què un llibre com a tal no ha esgotat les seves prestacions i les seves potencialitats? (Estem demanant al món que s'habituí a navegar per internet quan la majoria de la humanitat no sap encara llegir...) Per què s'ha de continuar reivindicant la lectura encara sembli una tasca heroica i inútil? Perquè ens permet una major llibertat. I s'ha de mesurar la llibertat per la mandra que generen les coses. És a dir, en front d'un llibre, com davant d'un martell, un ha de decidir si l'obre o no, si l'usa o no l'usa. Davant la televisió, l'ordinador, el telèfon mòvil, gairebé no hi ha marge d'elecció. Jo no he vist a ningú que hagi de promoure l'ús d'internet o la televisió com passa amb la lectura. Fixeu-vos si és cert que fa un any vaig estar fent una conferència per bibliotecaris i abans de la intervenció va parlar un noi lligat a una fundació governamental que deia que, al contrari del què es creu, a l'estat espanyol es llegeix molt. Davant de la perplexitat de l'audiència, el noi va afirmar que es considerava un lector habitual aquell que llegeix dos llibres l'any. Jo li vaig preguntar si ell consideraria un espectador habitual de televisió aquell que l'encengués dues vegades l'any. O dues per setmana. I el mateix amb internet. Això demostra clarament fins a quin punt és diferent l'ús d'una eina i un òrgan. Una televisió apagada és una expressió de violència infinita. Això també ho explicava bé Günter Anders als anys cinquanta; de forma absolutament precursora va escriure un llibre de títol "l'obsolescència de l'home", i la primera part està destinada a la televisió i vé a dir: "Deixem-nos de tonteries, davant la televisió un no és lliure". Hom dirà, bé, un pot encendre-la i apagar-la. Doncs no. Quan un ha introduït un aparell de televisió a casa seva ja no és lliure de decidir entre aquestes dues opcions, perquè una pantalla apagada és d'una enorme violència. Apagar una televisió és com prendre la decisió de practicar l'eutanàsia a un ésser estimat. Adonem-nos que la televisió està emetent les 24 hores del dia, és un flux vital, és com el monitor d'un cor que batega. I això és una batalla perduda, així que com a mínim pensem que significa col·locar suports com aquests a les nostres vides. Suposa assumir la simultaneïtat en front la successió, assumir la infinitat potencial davant la finitud que caracteritza el cervell i el cos humà...

Has participat darrerament en un debat encès en relació a les properes eleccions europees. Pots concretar-nos la teva opinió al respecte?

La meva posició és de moltíssima perplexitat. No crec que tingui res més a afegir al que vosaltres mateixos penseu. Jo no he sigut mai militant de cap partit, visc a Tunísia i des d'allà contemplo sempre amb una certa pesadesa, degut a la meva vinculació a diferents partits i sectors de l'esquerra de l'estat espanyol, el grau de divisió que existeix. Per una banda opino que Izquierda Unida no és refundable, que millor seria fins i tot que perdés la mínima representació institucional que té. I el malestar en relació a les eleccions té a veure amb que de sobte es presentin vàries formacions a les quals m'agradaria votar, els programes de les quals pràcticament coincideixen i assumeixo i els candidats de les quals conec i admiro per igual. Així que em sento com el burro de Buridán, davant de dues o tres forces i paralitzat. Jo crec que això és una senyal també de fins a quin punt la corrent central de la història no passa per Europa. Quant menys poder té la esquerra, quant més té en joc, més divisió hi ha. I llavors passem immediatament de Marx a Freud, perquè el què està en joc no són els programes sinó quotes de poder mínim, ambicions personals...

--Article original: Conversa amb Santiago Alba Rico.