I de sobte, la revolució (Tunísia)

L'any 1999 dos gossos es troben mentre travessen la frontera. L'un, algerià, prim, defallit, coix i rosegat per les puces, prova d'entrar a Tunísia; l'altre, tunisià, llustrós, ben alimentat, net, saludable, prova al seu torn d'entrar a Algèria. El tunisià està perplex: "per què vols entrar al meu país?", pregunta. L'algerià respon: "perquè vull menjar". I immediatament afegeix, encara més perplex que el seu company: "el que no entenc és per què vols entrar tu a Algèria". I el tunisià llavors contesta: "perquè vull ... bordar".

L'any 1999, quan es comptava aquest acudit als mitjans intel·lectuals, Tunísia estava emmordassada, però a canvi gaudia —es repetia— d'una situació econòmica incomparablement millor que la resta del món àrab. Amb un creixement mitjà del 5% durant la dècada passada, l'FMI posava el país com a exemple dels avantatges d'una economia alliberada de les traves proteccionistes, i l'any 2007 el Fòrum Econòmic Mundial per Àfrica el declarava "el més competitiu" del continent, per sobre de Sud-Àfrica. "Kulu shai behi", tot va bé, repetia la propaganda del règim a tanques publicitàries, editorials de premsa i debats coreogràfics a la televisió. Mentre el govern venia fins a 204 empreses del robust sector públic creat per Habib Bourguiba, el dictador il·lustrat i socialista, es multiplicava el nombre de 4x4 als carrers, es construïen a la capital barris sencers per als negocis i le loisir i fins a 7 milions de turistes acudien cada any a gaudir de la cada cop més sofisticada i sòlida infraestructura hotelera del país. El 2001, quan es va obrir el primer Carrefour, símbol i anunci de l'ingrés en la civilització, alguns podien fer-se la il·lusió que Tunísia era ja una província de França. Era un país meravellós: la llum més neta i bella del món, les millors platges, el desert més hollywoodià, la gent més simpàtica. No es podia parlar ni escriure, és veritat, però a canvi la gent s'engreixava i l'islamisme reculava. La UE i els Estats Units, però també les agències de viatges i els mitjans de comunicació contribuïen a alimentar la imatge d'un país més europeu que àrab, més occidental que musulmà, més ric que pobre, en transició cap a la felicitat del mercat capitalista. No es podia ni parlar ni escriure, és veritat, i també és veritat que ocupava el segon lloc en el rànquing mundial de la censura informàtica, però l'esforç del govern mereixia una recompensa: Tunísia va organitzar una Copa d'Àfrica, un Mundial d'Handbol i l'any 2005 una insòlita Cimera de la Informació durant la qual es va ocultar al món una vaga de fam de jutges i advocats i es va empresonar periodistes i blogaires.

Per poc que algú s'hagués molestat en rascar sota aquesta superfície ben envernissada, hauria descobert una realitat ben diferent. Ningú o gairebé ningú no ho va fer. De gener a juny d'aquell any 2005, per exemple, El País va publicar 618 notícies relacionades amb Cuba, on no hi passava res, i 199 sobre Tunísia, totes sobre el turisme o el mundial d'handbol; El Mundo, en aquelles mateixes dates, va registrar 5162 entrades sobre Cuba, país on no hi passava res, i només 658 sobre Tunísia, gairebé totes sobre el mundial d'handbol; i l'ABC va dirigir 400 vegades la mirada cap a Cuba, país on no hi passava res, mentre només esmentava a Tunísia 99 vegades, 55 d'elles en relació amb el mundial d'handbol. El 10 de març d'aquell mateix any una ràpida cerca a Google donava 750 enllaços sobre el repartiment del govern cubà de les famoses olles arrosseres i només tres (dos d'Amnistia Internacional) sobre la vaga de fam i la tortura a presos a Tunísia.

Però el cert és que Carrefour i els humvee —i la vida nocturna a Gammarth— amagava no només la normal repressió exercida per Ben Ali des de 1987, any del cop palatí o del Gran Canvi, sinó també la desaparició d'una classe mitjana que havia començat a formar-se als anys 60 i havia sobreviscut la crisi de finals dels 80. Uns pocs entraven al Carrefour i molts d'altres sortien del país: fins a un milió de joves tunisians —sobre una població de 10 milions— viuen a l'estranger, sobretot a França, Itàlia i Alemanya. Mentre una minoria deixava el francès per l'anglès i menyspreava, per descomptat, el dialecte tunisià, l'estructura educativa heretada del règim anterior, relativament solvent, es degradava de tal manera que l'últim informe PISA relegava Tunísia a un dels últims deu llocs de la llista de l'OCDE. Mentre vint famílies gaudien de l'oci als Alps o a París, l'atur augmentava fins a arribar al 18%, el 36% entre els més joves; entre els diplomats i llicenciats passava d'un 0,7% el 1984 a un 4% el 1997 per disparar-se a un 20% el 2010. En el mirall del Carrefour —enmig de la publicitat atmosfèrica que convidava a un consum inaccessible—, els joves de la banlieue de la capital i de les regions del centre i sud del país semblaven conformar-se amb poder gaudir d'aquest reflex.

Qui es beneficiava d'aquest creixement beneït pel FMI i per les institucions europees? Bàsicament una sola família, extensa i tentacular, a la qual els despatxos de l'ambaixada estatunidenca filtrats per Wikileaks descriuen com un "clan mafiós". Es tracta de la família de Leyla Trabelsi, la segona esposa del dictador, fins a tal punt propietària del país que molts es referien a Tunísia com Trabèlsia. Ben Alí i la seva família política s'havien apoderat, mitjançant privatitzacions opaques, de tota l'activitat econòmica de la nació, convertint l'Estat en l'instrument d'un capitalisme mafiós i primitiu o, millor, d'un feudalisme parasitari del capitalisme internacional. La llista de sectors saquejats pel clan resulta amb prou feines creïble: la banca, la indústria, la distribució d'automòbils, els mitjans de comunicació, la telefonia mòbil, els transports, les companyies aèries, la construcció, les cadenes de supermercats, l'ensenyament privat, la pesca, les begudes alcohòliques i fins i tot el mercat de roba usada. Així doncs, no pot estranyar que, durant les revoltes d'aquests dies, s'hagin assaltat tants comerços, tantes empreses i tants bancs; s'ha parlat de "vandalisme", però es tractava també d'un vandalisme precís o, en qualsevol cas, d'un vandalisme que, fins i tot quan es desencadenava a l'atzar, inevitablement encertava: colpegés on colpegés, colpejava sens dubte una propietat dels Trabelsi.

En aquest quadre de repressió i apropiació, calia estendre l'oïda per escoltar el soroll de la marea que pujava. Pocs ho van fer, fins i tot quan al gener de 2008, a Redeyef, prop de Gafsa, a les mines de fosfats, un altre incident menor —una protesta per un acte de nepotisme— va posar en peu de guerra tota la població. Durant mesos es van prolongar les vagues, hi va haver quatre morts, dos-cents detinguts, judicis sumaríssims amb penes esgarrifoses. Mentre Redeyef va romandre assetjat per la policia, només periodistes i sindicalistes tunisians van tractar de trencar el bloqueig policial i informatiu. A Europa, la Trabèlsia seguia sent bella, tranquil·la, segura per als negocis i la geopolítica. Només un periodista italià, Gabriele del Grande, es va atrevir a entrar clandestinament al cor de les protestes i treure'n informació abans de ser detingut per la policia i expulsat del país. El seu reportatge comença així: "Sindicalistes detinguts i torturats. Manifestants assassinats per la policia. Periodistes empresonats i una potent màquina de censura per evitar que la protesta s'estengui. No és una classe d'història sobre el feixisme, sinó la crònica dels últims deu mesos a Tunísia. Una crònica que no deixa cap dubte sobre la naturalesa del règim de Zayn al Abidin Ben Ali —en el govern des de 1987—. Una crònica que revela el costat fosc d'un país que rep milions de turistes cada any i del que escapen milers d'emigrants també cada any". En un llibre posterior, Il mare di mezzo, del Grande descriu en detall la maquinària del terror tunisià, amb les presons secretes en què desapareixien no només els opositors nacionals sinó també els emigrants algerians, segrestats a la mar per les patrulleres locals —policies d'Europa— per a ser llançats després en l'abisme. Ningú no va dir res. Era molt més important sostenir el dictador; Ben Ali i les potències occidentals compartien no només interessos econòmics i polítics sinó també el mateix menyspreu radical pel poble tunisià i els seus patiments.

Però el 17 de desembre una espurna va il·luminar de sobte el monstre i va revelar així mateix, tal i com explica el sociòleg Sadri Khiari, que "no hi ha servitud voluntària sinó només l'espera pacient del moment de l'eclosió". El gest de desesperació de Mohamed Bouazizi, jove informàtic reduït a venedor ambulant, va posar en marxa un poble del qual ningú no esperava res, que els altres àrabs menyspreaven i que Europa considerava dòcil, covard i adormit pel futbol i el Carrefour. Un cicle lunar després, el 14 de gener passat, després de cent morts i desenes de metàstasis rebels en tot el territori, l'onada va trencar al centre de Tunis i va aconseguir el seu objectiu. Ja no es tractava ni de pa ni de feina ni de youtube: "Ben Ali assassí", "fora Ben Ali". L'última càrrega policial, desmentint les promeses que havia fet el dia anterior el dictador, van provocar encara nombrosos morts i ferits. Però era molt bonic, molt bonic, veure aquests joves de qui ningú no n'esperava res un mes abans tornar al carrer i retenir la gent que fugia per a animar-la a tornar a la batalla amb les estrofes vibrants de l'himne nacional: "namutu namutu wa yahi el-Watan" (morirem morirem perquè visqui la pàtria). A última hora de la tarda, amb el suport fins al final de França, el dictador fugia a l'Aràbia Saudita, deixant a la seva esquena milícies armades amb instruccions per a sembrar el caos.

El perill no ha passat, la lluita continua. Però ara hi ha un poble que lliura les batalles. "El 14 de gener és el nostre 14 juliol", repeteixen els tunisians. Potser el de tot el món àrab. Mai el poble no havia enderrocat un dictador, i aquest poble inesperat, intrús en la lògica de les revolucions, aquesta Tunísia de gessamins i llum de mel, ara de dignitat i combat, és el mirall en què es miren els veïns, del Marroc al Iemen, d'Algèria a Egipte, germans de frustració, d'infelicitat i d'ira. No cal trobar les causes, sempre donades, sinó el minut. I aquest minut és ara.